Com cada mes de març des de fa molts anys, i conforme s’acosta el dia 19, dia de Sant Josep, la ciutat de València bull d’una massa heterogènia de gent que recorre els seus carrers de manera ordenada o anàrquica, relaxada o precipitada, forçada o voluntària, depenent de la seua condició, ganes de gaudir i de la seua relació amb la festa fallera.
Jo, particularment, que sóc nascut a València, on hi he viscut tota la meua vida, des de fa bastant de temps visc la celebració fallera amb indiferència i les veig com una festa al servei d’una determinada ideologia i plena de coentor i de barroquisme, pensada per a guiris i fallers obsessionats amb la traca i devots de la Maredeueta.
I és què les falles no sols constitueixen hui en dia la mostra més emblemàtica de l’associacionisme festiu de la ciutat de València, sinó que han arribat a constituir-se en el centre d’una veritable religió civil instrumentalitzada des del poder.
Però açò no sempre va ser així…
El 19 de març es celebra la festa del patró del gremi dels fusters.
Aquest col.lectiu va adoptar com a patró a Sant Josep l’any 1497.
A principis del segle XVII Sant Josep va passar a ser patró de la ciutat de València, al costat de Sant Vicent Màrtir i Sant Vicent Ferrer que ja ho eren abans.
Sembla ser que, des d’aleshores, el 19 de març es va convertir en el dia assenyalat cada any pels fusters de València per fer neteja general en els seus tallers.
Els fusters traien al carrer aqueix dia tan assenyalat les restes de fusta inservibles que acumulaven durant mesos a les seues fusteries, als quals es van anar unint les famílies dels barris populars, que se sumaven també a la celebració traient trastos i els estris vells de les seues cases.
Fustes, trastos i estris s’amuntegaven en pires als carrers i places de la ciutat, a les quals se li pegava foc el vespre de Sant Josep.
Un cert dia a algú se li va ocórrer la idea de cremar també roba vella, o millor, de “vestir” amb aqueixa roba els pals de fusta inservibles dels fusters, posant palla sobre el que simulava ser el cap per què l’aparença de la figura fóra la d’una persona amb monyo.
L’esperit satíric i socarró consubstancial al poble valencià va fer que els veïns, de manera col.lectiva i, per tant, anònima, s’afanyaren a assimilar aquests rudimentaris “ninots” de fusta, roba vella i palla a personatges coneguts i no massa ben considerats del barri o de la política municipal, als quals amb el temps van afegir uns simples cartells escrits a mà que descrivien, de manera breu però ocurrent, qui era el personatge representat i el perquè se li “cremava” en la pira popular.
Per tal de mantindre l’anonimat, els rudimentaris “ninots” es vestien per la nit. Aquest esperit de “nocturnitat” encara es conserva hui en dia, en realitzar-se “la plantà” de les falles sempre a la nit.
Els personatges més habitualment representats eren els alcaldes, potser perquè els fregien a imposts o perquè ignoraven les demandes del veïnat, però també n’apareixien molts altres com ara els cacics, els usurers, els botiguers o els comerciants, aquests últims perquè potser els enganyaven amb el pes, amb el preu o amb la qualitat dels aliments quan anaven a comprar.
Cremar en efígie era un ritu de substitució de la realitat per l’imaginari amb el qual el poble es conformava, a falta de poder fer una veritable revolució per les injustícies que patien.
Aquestes rústiques pires que simulaven de manera molt elemental escenes i personatges es van anar sofisticant d’any rere any, fins a arribar a convertir-se en monuments cada vegada més grans i complexos de cartró-pedra que hui coneguem com a falles.
Les primeres falles com a tals poden documentar-se des de la darreria del segle XVIII (l’any 1784 és la data concreta que proposen alguns estudiosos de la festa, perquè apareix documentada per primera volta en un ofici municipal de la ciutat de València la paraula “falla”).
Uns anys mes tard, en una edició del Diari de València de 1796, es fa referència al fet que durant la vespra de Sant Josep s’exposen a la vergonya pública per a després cremar-se “en estàtues” persones que han merescut la crítica del veïnat.
Durant tot el segle XIX i fins als temps de la Segona República, les falles van reflectir el sentiment crític i satíric de les classes populars.
Les elementals fogueres de fustes i mobles vells havien donat pas a rudimentaris cadafals sobre els quals es muntaven uns pocs ninots que representaven una escena o simbolitzaven un personatge o un fet que es volia criticar i satiritzar.
L’explicació de la falla es feia penjant al mateix cadafal, o en les parets de les cases pròximes, cartells o pasquins amb versos d’aire popular i contingut satíric i crític.
Aquest esperit de crítica i de sàtira incensurable, sorgit dels barris populars, va començar a molestar a certes persones de les classes dominants, ja que es veien reflectides en les falles i, per tant, es convertien en objecte de les burles i les bromes del poble pla.
Com a conseqüència d’això van començar a sorgir els primers incidents, com va ser el cas dels anomenats “gomosos” del Fum Club, uns senyorets cursis, fills de la burgesia local, que destrossaven a cops de bastó algunes d’aquelles rudimentàries falles que els satiritzaven com a classe.
“Casa on hi ha piano, no es parla valencià“, deia el poeta i escriptor satíric suecà Josep Bernat i Baldoví, autor dels primers llibrets de falla en l’any 1855.
En aquesta època de mitjans del XIX sorgeixen definitivament dos dels elements configuradors de la festa: un monumental i d’aparença plàstica, el ninot, i un altre literari, el llibret de falla, on s’escrivien en valencià (l’única llengua que utilitzava el poble, no així la burgesia a la qual es criticava) versos intencionadament provocadors cap a aquesta burgesia.
Conforme s’anaven escampant en quantitat i en contingut, les falles irritaven cada vegada més a les classes benestants, que les consideraven despectivament com a pròpies de gent de baixa condició social.
A mitjans del segle XIX es comença a tindre constància de clars intents de censura per part de les autoritats eclesiàstiques, municipals i fins i tot militars. Exemples d’això els tenim l’any 1866, en què l’arquebisbe de València qualificava un llibret de falla de “herètic, impiu, escandalós, obscè, immoral, injuriós al matrimoni, a l’estat eclesiàstic, al celibat i a les persones piadoses i porugues… “, o l’any 1872 quan es va reglamentar un impost de 10 pessetes a qui volguera plantar una falla, en un intent evident d’ofegar econòmicament als seus promotors, xifra que va anar augmentant any rere any fins a arribar a ser de 60 pessetes en 1885, una quantitat difícilment assumible per les economies populars d’aleshores.
És l’evidència de que les falles populars resultaven ja molt incòmodes per al poder, pel seu contingut de crítica social, política i moral. De ahí aquest interès en limitar-les i de posar-hi entrebancs de totes les maneres possibles per part de les classes dominants.
A la segona meitat del segle XIX es produeix definitivament el triomf de la burgesia i del capitalisme.
Una burgesia que deixa de ser revolucionària perquè que ja ha assolit el poder polític, i que es llança a consolidar les seues estructures polítiques de poder i a estendre la seua hegemonia social.
Per aquest motiu, i com un primer pas, la censura escomença a produir-se sobre les manifestacions de cultura genuïnament populars que es feien fóra de la seua influència i control, com ara les falles, per després, i com a segon pas, intentar suplantar-les per altres semblants però introduïdes per ells, per tal d’aconseguir la seua “domesticació” i servilisme als seus interessos.
L’estratègia duta a terme per la burgesia local, sota el pretext d’establir el “bon gust” a les sàtires falleres, n’era molt clara: el què pretenia realment era assimilar la festa mitjançant la seua institucionalització i buidatge dels seus continguts, tal com passava amb els carnavals, altra manifestació de cultura popular incòmoda per al poder.
Com a part d’aquesta estratègia reformista sorgeix la idea de “premiar” econòmicament les falles que es distingien per la seua “originalitat”, sent pionera en aquest sentit l’associació Lo Rat Penat, referent de la Renaixença valenciana i d’una ideologia clarament conservadora.
La seua intenció declarada era la de substituir els “mamarratxos i ninots” fets pel poble, per figures de “bon gust i intenció”.
Aquest va constituir l’inici de la tendència cap a la “falla artística” imperant a hores d’ara.
Poc a poc les falles anaven perdent el seu esperit inicial de sàtira i crítica popular.
L’espontaneïtat, la presència del foc com a element central, la sàtira i la crítica, la manca d’estructures centralitzades i la diversió i l’entreteniment netament populars van desapareixent per donar pas a la planificació i a una organització cada vegada més centralitzada i jerarquitzada, en la qual la implicació de les autoritats municipals era cada vegada més important.
En aquestes “noves” falles tot comença a girar al voltant de la exaltació de la identitat valenciana, d’una identitat feta a mida de la burgesia agrària llavors dominant.
Com a conseqüència d’això, les falles comencen a omplir-se de barraques, de llauradors i de tot tipus de tòpics i d’elements típics de l’agrarisme hortolà dominant de l’època, i de la ideologia subjacent darrere d’elles.
Les referències polítiques, socials i anticlericals van perdent posicions alhora que guanyen en populisme, moralisme i exaltació patriòtica.
Es d’aquesta manera com les falles es van convertint en instruments de projecció social d’una ideologia cada vegada més conservadora i d’una imatge molt tòpica de València i dels valencians, dissenyada a la mesura de la classe burgesa agrària dominant.
Un cop més, es complia el conegut judici que diu que “les idees dominants són les idees de la classe dominant”.
Malgrat la censura i els intents d’assimilació, l’esperit crític de bona part de les falles va perdurar, en major o menor grau, durant tot el primer terç del segle XX.
Això es manifestà, per exemple, en el seu rebuig al sistema de Restauració borbònica i en les seues denúncies àcides del desgovern, de les desigualtats socials, de la corrupció política, de la política espanyola a Cuba, del poder de l’església, del caciquisme o de les mancances de la política municipal.
Algunes d’aquelles falles, plantades durant les monarquies alfonsines, van arribar a cremar-se amb el so de la Marsellesa i l’himne republicà de Riego, acabant sovint en manifestacions i protestes populars que acabaven sent reprimides per la Guàrdia civil, com va passar el 1895.
Però l’aixecament feixista del 1936, la guerra civil que va originar i la victòria final de Franco va representar per a la celebració fallera un punt i a part.
Acabada la guerra, les noves autoritats franquistes es van trobar a València una població majoritàriament desafecta al nou règim.
En la seua visita a la ciutat, l’ambaixador britànic a Espanya, Samuel Hoare, va constatar una profunda hostilitat dels valencians al règim, “més gran que en qualsevol altra capital espanyola“, segons les seues pròpies paraules, mostrant el seu convenciment que la voluntat franquista castigaria “en tots els terrenys a la València republicana i revolucionària“.
I per aconseguir el seu objectiu, la nova dictadura es va posar ràpidament mans a l’obra.
Per a ella les falles representaven alguna cosa potencialment molt perillosa.
Malgrat la restauració i la domesticació de la festa que la burgesia havia anat realitzant durant les dècades precedents, les autoritats feixistes van continuar veient-hi una expressió de masses del poble massa lliure i critica, què les convertia en una celebració subversiva.
Calia, doncs, buidar-les de tota la càrrega satírica i crítica, per la qual cosa el franquisme va procedir a introduir-ne elements de religiositat (tals com l’ofrena de flors a la Verge dels Desemparats) i de culte (a la figura de la Fallera Major), que amb anterioritat mai havien existit.
Les autoritats franquistes van procedir literalment a refundar la festa, és a dir, a crear unes “noves” falles, que res tenien a veure amb les anteriorment existents.
Com un primer pas, al novembre de 1939 es crea la Junta Central Fallera (JCF) com a un instrument de control ideològic de la festa (substituint al Comitè Central Faller, creat el 1928), en la qual va recalar tota la flor i nata de la falange capitalina.
Les seues intencions es van veure de manera evident confirmades quan el 1944 l’ajuntament estableix, al costat de la del president electe, la figura del president vitalici, que seria encarnat en el regidor municipal de fires i festes (actualment aquest càrrec vitalici l’ostenta Rita Barberà).
En aquest any la JCF imposa el primer reglament faller.
La primera Fallera Major nomenada després de la finalització de la guerra civil va ser la filla de Francisco Franco, Maria del Carmen Franco i Polo, i l’any següent aquesta distinció li va ser concedida a la del General Aranda, “l’alliberador” de la València republicana.
Després, i durant quatre dècades més, en València hem pogut veure, vingudes de Madrid, a unes quantes filles més de ministres, i fins i tot a la néta de Franco, Carmen Martínez Bordiu, com a Fallera major infantil el 1960. Un any ho va ser fins l’espantall de Cayetana, la duquessa d’Alba.
En la relació de les falleres valencianes podem trobar repetits, i en totes les combinacions possibles, els cognoms de les famílies més representatives de l’alta i endogàmica burgesia valenciana.
El franquisme es va inventar “l’ofrena a la Mare de Déu”, completament inexistent abans de 1941, el vestit negre de panderola per als fallers, y va crear nombrosos afegits inexistents fins aquells moments: “la cavalcada del ninot”, “la despertà”, les desfilaes, els bunyols, el pasdoble i un llarg etc…
Així mateix va introduir a la festa la tradició catòlica, fins aleshores igualment inexistent, com a conseqüència de l’enorme parcel.la de poder que el nou règim va assignar a l’església.
Això va conduir inevitablement a la seua sacralització, a l’exaltació religiosa i a l’apologia del nacional-catolicisme, tot això amb la finalitat de fer de les falles un mirall de la ideologia del nou règim: tradicionalista, feixista, catòlic i conservador, que amb els anys va anar evolucionant cap a tints més tecnòcrates, consumistes i “valencianistes”, aquest últim mot dins d’un regionalisme “bien entendido”, és clar…
El franquisme va impregnar deliberadament la ideologia feixista del règim en la litúrgia i en tota la parafernàlia festiva fallera (desfilaes, premis, discursos, uniformes, salutacions, etc…).
Les falles van oferir a les nouvingudes autoritats feixistes una magnífica oportunitat de control polític i social de tota la ciutat a través de les Comissions falleres, que funcionaven com si foren comitès de vigilància del barri.
Els presidents de falla es van convertir en informadors de la policia, que ajudaven a controlar el barri i sabien qui era qui, i qui pensava qué.
Tot un poderós instrument de control social.
La prolongada dictadura feixista del general Franco al llarg de quasi 40 anys, ha deixat en la celebració fallera una empremta quasi indeleble, que podríem reconèixer en tres grans trets.
El primer d’aquests trets és una modalitat de “apoliticisme” exacerbat, però a la vegada contradictori en si mateix i fàcilment manipulable.
El faller típic pertany a una rara espècie de personatges “apolítics” que es nega a que es barrege la falla amb qualsevol tipus de tema crític, que ell immediatament qualifica de “polític” i, per tant, fora del context faller.
Qualsevol actitud o postura que no siga l’acceptació a ulls tancats “del que n’hi ha”, de la ideologia dominant, per a ells és “polititzar” i, per tant, es converteix automàticament en alguna cosa aliena a la festa i indesitjable.
És clàssic sentir-los dir: “Jo tota la vida he segut apolític…”. Per a ells fer acudits escatològics i barroers ridiculitzant Zapatero o algú dels seus ministres és de ser apolític, però criticar Rita Barberà o les polítiques del PPCV, no amb acudits sinó amb dades i arguments consistents i contrastats, és de estar “molt polititzat”.
Aquest “apoliticisme” porta al faller a acceptar, amb tota naturalitat, que l’essència fallera ve determinada amb caràcter d’exclusivitat per tot allò que fa o comunica la Junta Central Fallera, i que la quinta essència de tot “lo valencià” resideix en la ideologia dels sectors polítics i socials dominants.
Qualsevol punt de vista crític amb aquests plantejaments, sobretot si procedeix de sectors de l’esquerra valencians, és titllat immediatament de “anti-sistema”, una cosa que ve a pertorbar la pau i a despertar de la “siesta”, més aviat la qualificaria jo de llarga letargia que dura de manera ininterrompuda des de l’any 1939.
El faller típic és incapaç de veure el component polític que tenen les polítiques de dreta, ja que pensa francament que “això no és política, ja que és el que sempre ha estat”.
No obstant això, no dubta en qualificar de “polítiques” les propostes que vénen de l’esquerra, de les que normalment dirà d’elles que són “radicals” i fins i tot “antivalencianes” (sic).
El seu primitiu “valencianisme” és temperamental i sentimental, de naturalesa dòcil, folklòrica, espanyolista i regionalista.
L’any passat 23 agrupacions falleres van emetre un comunicat (en perfecte castellà, és clar!) en què proclamaven, sense complexos, que les falles “no entenen de política”, arran de les protestes que es realitzaven sota el balcó de l’ajuntament durant les mascletaes.
Una solemne fal.làcia que es pot desmuntar amb rapidesa, només fent esment d’alguns fets i actuacions protagonitzats al llarg dels darrers anys pel món faller.
Perquè… podem considerar “apolítica” una festa que té al capdavant un regidor triat en una llista electoral d’un partit polític, i que es presenta a les eleccions amb un programa sobre les Falles?
Un regidor que té com a assessors militants del partit que són fallers?
Caldrà recordar que un partit com Unió Valenciana, que va fer bandera de l’anticatalanisme radical durant tota la seua existència, va nàixer precisament en un casal faller i va fer de la xarxa fallera el seu àmbit d’acció preferent, amb l’entusiasta participació de milers de fallers i falleres?
Caldrà fer-les memòria per recordar que durant l’alcaldia de Ricard Pérez Casado (PSPV), el blaverisme més intransigent aprofitava la Crida fallera per fer sonores xiulades i fins i tot algun intent d’agressió a l’alcalde?
Podem considerar “apolitic” un reglament faller que va mantindre durant molts anys la normativa lingüística secessionista de les Normes del Puig, en contra de la normativa oficial de la AVL basada en les Normes de Castelló?
Encara avui més de 200 comissions falleres participen en el concurs de llibrets de Lo Rat Penat, que se situa al marge de la normativa oficial i, malgrat això, continua rebent subvencions oficials de les institucions.
Caldrà també fer memòria a algun desmemoriat per recordar-li com la direcció de la Junta Central Fallera va aprovar en 2004 adherir-se al manifest de la Fundació Broseta en defensa de les «senyes d’identitat valencianes»? O què en 1982, quan es discutia I’Estatut d’Autonomia, un terç de les comissions falleres cremaren tres hores tard les falles per fer pales la seua oposició al mot «País Valencià»?
Caldrà recordar que a Joan Fuster el cremaren en efigie en una falla en 1967, per haver publicat el “Nosaltres els valencians”?
Un temps més tard, el mateix Joan Fuster va dedicar a aquest fet un xicotet llibre, titulat “Combustible per a falles” … el combustible, òbviament, era la seua pròpia persona.
El “apoliticisme” faller critica totes aquelles falles que són transgressores i que reneguen de bona part de l’actual simbologia fallera imposada durant el franquisme, i condemna les protestes ciutadanes que des de les falles de l’any passat, i com a continuació de l’anomenada #Primavera Valenciana, s’estan organitzant dins el moviment anomenat “Intifalla”.
No obstant això, les protestes que durant els anys dels governs municipals i autonòmics del PSPV van ser organitzades en el seu si, i que sovint degeneraven en xiulades, esbroncades i fins i tot agressions físiques a les autoritats socialistes, no són considerades com “polítiques”!!
El segon d’aquests trets és el que caracteritza el faller mitjà com l’hereu d’una gloriosa missió: la de ser el garant i únic intèrpret del “ser valencià”.
Com a bon guardià i representant de la més pura i genuïna essència valenciana, no dubtarà a assenyalar i denunciar totes aquelles actituds o actuacions que ell considera “antivalencianes”.
Com a testimoni d’açò podem trobar a les hemeroteques un bon nombre de campanyes llançades per la premsa local, principalment pel diari “Las Provincias”, mitjà que des de finals dels 1970 es va erigir com a portaveu i principal propagandista del moviment catalanòfob valencià.
Algunes d’aquestes accions van acabar en els tribunals, i fins i tot en agressions i sabotatges contra falles que en els anys de la Transició van ser qualificades com “anti-sistema” i “antivalencianes”. Aquests van ser els casos de la falla King-Kong o la de Torrefiel, que en algunes ocasions van ser destrossades a cops com en els temps del Fum Club, i com és el cas a hores d’ara de la falla d’Arrancapins, entre altres.
El tercer d’aquests trets té a veure amb el caràcter sagrat de les figures que representen els símbols de la festa.
Especialment la Fallera Major, una mena de dona-gerro de flors, a la qual normalment es prefereix soltera i sense compromís.
No contents amb que represente a les falleres, es pretén també que siga la representació de la dona valenciana (de totes les valencianes!) i de les seues “virtuts”, les que “ells” consideren com a tals, és clar.
Com a bon exemple del que dic puc esmentar el cas d’Ajoblanco, una revista contracultural que l’any 1975 va publicar un número especial sobre les Falles.
Això li va suposar un tancament de 6 mesos i fortes multes al director i als redactors, encara que en els tribunals la petició era de presó.
El motiu va ser la inclusió en aquest número d’un desenfadat article en què s’explicava la història d’una jove fallera que, després de realitzar l’Ofrena de flors a la Verge dels Desemparats, tornava a casa i allà s’alliberava de monyos i pintes, de llaços i refajos, i es marcava un saludable “polvo” amb el seu xic.
La caverna reaccionària local no va poder consentir tal afront cap al “símbol” de la “virtuosa” dona valenciana que encarnava la figura de la fallera, no podia consentir que es mostrara d’ella un comportament com el que se li pressuposa a qualsevol jove de 20 anys.
És per tot això què el suposat “humor crític” que s’ha vinculat a la festa de les falles i als seus monuments és una de les grans mentides que hem venut al món.
Perquè és impossible que un “humor crític” siga viable enmig de tal magma sociològic, ja que barrejar el “sentit crític” amb la “defensa de les essències” és tan possible de fer com barrejar l’oli i l’aigua, és a dir, un impossible metafísic.
El faller mitjà actual està molt poc disposat a riure’s de si mateix i a satiritzar àcidament al poder establert, ni com a membre del col.lectiu fester ni com a ciutadà-faller compromès amb la defensa d’una terra i d’una figura (la dona valenciana fallera), l’honor immaculat de les quals ha jurat defensar fins al últim petard.
Per acabar aquest llarg post, y a manera de resum, voldria afegir que només cal pegar una ullada a la història de les falles per evidenciar el procés de domesticació que ha patit la festa per part de les burgesies dominants, des del seu origen popular, satíric i crític fins al model monolític, banal i buit que presenta en l’actualitat, un model afavorit per pressupostos, premis, subvencions i propaganda política.
En aquest llarg camí, malauradament el tarannà obert, satíric i creatiu inicial, resultat de l’espontaneïtat, la immediatesa i el caràcter participatiu del veïnat, què donava com a fruit falles d’estructura, temàtica i factura crítica i molt diversa, va quedar bandejat quan les falles van passar a ser controlades per les capes socials benestants i van ser forçadament encaixades en un model d’ostentació i ple de de coentor, que va anar capgirant la festa per ficar-la al servei dels poder fàctics: l’alta burgesia, els empresaris, els eclesiàstics i els polítics servils.
Aquest procés de domesticació ha cristal.litzat en la festa actual, on el model imperant és el monument faller piramidal, d’observació circular i d’estètica barroca, semblant a les conegudes figuretes de porcellana valencianes.
Ara, la festa gira al voltant de l’exaltació del personatge de la “Fallera major”, de la gran “Ofrena de flors a la Mare de Déu” i es caracteritza també per l’omnipresència dels mandataris polítics a balcons i cadafals.
La sàtira figurativa i la crítica social no van més enllà de l’efecte d’un innocent i simpàtic acudit, un humor blanc i inofensiu aliè a qualsevol element que qüestione el poder establert.
La frase que va dir una volta el profesor Gil-Manuel Hernández, president de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF) i profesor de Sociología de la Universitat de València, defineix a la perfecció aquesta evidència: “Abans, el pitjor era que et tragueren en una falla; ara, el pitjor és que no ho facen”.
Per acabar definitivament, voldria quedar-me amb el què va dir el professor Manuel Sanchis Guarner cap a l’any 1971, en referir-se al gran potencial social que tindria el moviment associatiu faller si capgirara el “xip” actual submís i domesticat: “Els fallers tenen un pregon sentiment de valenciania -sovint d’una estridència insubstancial-, i si hom reïx a infondre’ls un contingut intel.lectual i una fe política, el valencianisme assolirà la seua massa”…tant de bo, professor, tant de bo!
Patraix, València (L’Horta), a 17 de març de 2013.
