,{oTel
\\
I ,' ,MoTef
\\
/r
{t#
3
NOTES, 25
VOLUM 25
2010
4
NOTES, 25
© TEXT: Els autors
© EDICIÓ: Centre d'Estudis Molletans-Ajuntament de Mollet del Vallès
(Can Lledó, c/. Comte d’Urgell, 26)
TIRATGE: 900 exemplars
IMPREMTA: IG Santa Eulàlia de Ronçana
ISSN: 1578-6009
ISBN: 978-84-931604-9-4
DL: B-37-059-1987
Aquest llibre ha estat editat amb el suport de
És rigorosament prohibida, sense lautorització dels titulars del copyright,
sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta
obra per qualsevol procediment, incloent-hi la repografia i el tractament
informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstecs públics.
Les lletres de la portada han estat dibuixades per Joan Abelló
5
NOTES, 25
SUMARI
EDITORIAL ............................................................................................................................ 7
PRESENTACIÓ ........................................................................................................................ 9
MISCEL·LÀNIA
Fragments de converses amb l’Abelló .............................................................................. 11
Josep Masats
Anna Bosch Pareras (1950-2009) i la passió per la política.
Alcaldessa de Mollet entre 1979-1983 ............................................................................ 17
Antònia Castellana Aregall
Josep Solà, músic molletà ................................................................................................. 33
Jaume Boix Pujol
Els bombardejos del 38 i del 39 a Mollet. La memòria popular II .............................. 35
Glòria Arimon i Ventura
Reflexions sobre la gestió del paisatge de Gallecs.......................................................... 65
Josep Gordi Serrat
Estàtues-menhirs, testimonis d’una religió que va abastar tot Europa
en el tercer mil·lenni aC ................................................................................................... 81
Pablo Martínez Rodríguez
El menhir de Mollet, una de les primeres estàtues? .....................................................101
Josep Bosch Argilagós
Les branques de «Fatycounda». (En homenatge a Kemu Faty) ....................................105
Oriol Fort Marrugat
MONOGRÀFIC
Presentació .......................................................................................................................119
Claus i perspectives del diàleg interreligiós..................................................................121
Joan B. Martínez Porcell
Laïcitat i acció de govern ...............................................................................................133
Montserrat Coll i Calaf
Diversitat religiosa i cohesió social ...............................................................................139
Cristina Monteys Homar
Taula rodona....................................................................................................................145
Fitxa d’Art. Josep Fèlix Bentz i Oliver .............................................................................165
Fitxa d’Art. Joan Garreta ..................................................................................................167
La mirada de l’artista. La tria d’Isidre Manils. ..............................................................169
PUBLICACIONS DEL CENTRE D’ESTUDIS MOLLETANS
Revista Notes....................................................................................................................171
Criteris de publiació de la Revista Notes ......................................................................185
Col·lecció Vicenç Plantada .............................................................................................191
6
NOTES, 25
7
NOTES, 25
Editorial
Ens omple de satisfacció poder-vos presentar el número 25 de Notes. D’ençà l’aparició del primer número, l’any 1987, la recerca i la investigació a Mollet
han rebut un gran impuls; la seva difusió a través d’aquesta revista ha estat una
eina bàsica per donar a conèixer noves dades sobre el nostre passat, el present
que ens envolta i també albirar les perspectives de futur.
En aquest exemplar que teniu a les mans, haureu observat que han canviat
alguns aspectes: el format és una mica més gran, hem introduït el color i les
columnes a l’interior... que, sense deixar l’essència del que és, actualitzen i
faciliten la comunicació entre articulistes i lectors.
Pel que fa al contingut, a la miscel·lània trobareu tres articles sobre tres
persones de Mollet que ens van deixar fa poc temps: Joan Abelló, Anna Bosch i
Josep Solà. Sense ells, Mollet no seria el que és. Josep Masats, Antònia Castellana i Jaume Boix s’encarreguen de recordar-nos-els. Glòria Arimon torna a parlar de les víctimes dels bombardejos de Mollet del 1938 i 1939, mentre que
Josep Gordi aporta anàlisi i alternatives en relació amb el paisatge del Gallecs.
Continuem amb un article de Pablo Martínez que parla de les estàtues menhirs
trobades a Europa i a continuació un de Josep Bosch que ens fa cinc cèntims del
menhir trobat a Mollet. Acaba aquesta primera part amb un article d’Oriol Fort
que ens introdueix en les arrels d’un molletà procedent de Senegal.
L’apartat de la monografia recull els temes que es van tractar a les XII Jornades del CEM de 2009 amb el títol Les religions dins de la comunitat molletana: integració i convivència, on trobareu les conferències del professor Joan B. Martínez, de
Montserrat Coll, de Cristina Monteys i les intervencions dels participants a la
taula rodona, moderada per Oriol Fort.
La fitxa artística aporta l’habitual col·laboració de Fèlix Bentz, que en aquest
número ens parla de l’Autoretrat d’Oxford, d’Abelló; i, per primera vegada,
l’ampliem amb dues col·laboracions més: una de Joan Garreta, que ens comenta l’obra de la seva col·lecció El Nadal, també d’Abelló, i la participació del
Museu Abelló a través de la col·laboració del pintor Isidre Manils, que va triar
una obra de Planasdurà per a l’exposició «La mirada de l’artista».
Agraïm, un any més, el treball de totes les persones que han fet possible la
publicació d’aquest volum. Gràcies!
Consell de redacció
Gener de 2010
8
NOTES, 25
9
NOTES, 25
Presentació
Aquest exemplar que teniu a les mans és el resultat més tangible, més gràfic
i també més preuat de l’existència i el desenvolupament tenaç i alliçonador del
grup de persones que treballen, des de fa anys, en la dinamització i la difusió
dels coneixements sobre Mollet del Vallès i el Baix Vallès. Són concretament
quinze anys del Centre d’Estudis Molletans, però són molts més, des de l’any
1987, en què un grup de persones va començar una aventura cultural i identitària
que ha servit per vertebrar molt del que avui som i del que sabem que som.
L’Ajuntament de Mollet del Vallès i la Parròquia de Sant Vicenç, mitjançant la
Sala Fiveller, van voler oficialitzar i assegurar el suport institucional a aquella
iniciativa, una diada de Sant Vicenç de 1994. I ho feien a partir d’un llegat que
tenia el senyal més emblemàtic en la revista Notes, quan ja portàvem editats set
números, el primer de l’any 1988.
Per tot això celebrar el número 25 de la revista és una gran satisfacció. I no
és un enunciat protocol·lari, no ho dic perquè és el que pertoca dir a un alcalde.
O en tot cas, és molt més que això. És una declaració d’orgull per una feina que
té un merescut prestigi entre els estudiosos que s’apleguen al voltant dels centres d’estudis d’arreu del país, i és també el reconeixement d’un alcalde, representant la seva ciutat, al nucli fundador i a totes les persones que després
han continuat aquesta tasca ingent i plenament consolidada com un element
d’identitat local.
Aquest número 25 implica també una declaració d’intencions: hem fet uns
petits canvis de disseny, perquè és important celebrar els aniversaris d’una
manera que es noti i que es vegi. El número 12 també va significar un disseny
nou, amb el canvi de portada; ara, després de 12 anys, tornem a visualitzar
l’esperit del Centre d’Estudis Molletans d’anar endavant i de respondre al seu
temps.
Vull acabar agraint la feina de totes les persones que des del nucli fundacional o treballant en el CEM i en el Notes dia a dia, llibre a llibre, activitat rera
activitat, han fet possible aquest balanç tan brillant i aquest patrimoni de saber
tan ric. No dic noms perquè sempre és un exercici arriscat i perquè fullejant
aquests 25 números els anireu trobant de manera constant. Sí que citaré, perquè estem parlant d’un projecte editorial, la impremta de Santa Eulàlia de
Ronçana perquè fidelment, cada any, ha creat aquest llibre i el seu treball ha
excel·lit sobre el que és la tasca habitual d’una impremta pel seu rigor, el seu
compromís i les seves aportacions.
I gràcies també, d’una manera especial, a totes les persones amigues, col·laboradores, seguidores del CEM, participants en les activitats, a manera d’especialista o com a públic, perquè sense aquesta presència i aquestes aportacions
ni l’actiu del Notes ni la història del CEM no haguessin estat el que són ni haguessin arribat fins on ho han fet. I Mollet tampoc no seria del tot com és ara.
Josep Monràs i Galindo
Alcalde de Mollet del Vallès
i president del Centre d’Estudis Molletans
1 0
NOTES, 25
1 1
NOTES, 25
El meu primer estudi va ser al galliner de casa. Vaig prendre’n un petit espai a les gallines. Hi vaig pintar un
retrat d’en Domingo Galí, que venia
per Can Beumala a jugar a cartes. Duia
armilla i un bigoti que feia molt d’efecte. Em va regalar una ampolla de conyac «Tres cepas», molt valuós en
temps de racionament.
*
La boira baixa, a tocar del Besòs, era
densa com una sopa d’all. Quan s’entaulava podia durar dies. Es diluïen totes les formes i, cap al migdia, de
vegades es veia el sol inconsistent, com
una moneda d’or vell que desapareixia en una hora justa.
A les primaveres i les tardors, quan
s’ennuvolava fèiem una paret de maons a la porta de casa. També vam posar reixes al soterrani i hi vam fer uns
pous morts per combatre les inundacions.
D’aquesta època, en recorden imatges i fets els meus amics Pere Rosés,
Ramon Coll i Josep Tarrés. Van explicant: «Et recordem com un noi que viu
una bohèmia alegre. El teu millor amic
de primera joventut era el Salvador Gómez. Jugàveu a billar –em diu el Peret
Rosés. I afegeix:
«Tenies un problema: a casa teva et
burxaven perquè pintaves dones despullades. Oh, i si només les haguessis
pintades... Acabada la guerra érem
pobres –tots n’érem, de pobres– i
com que, en comptes de treballar
com tothom, pintaves, els teus pares
patien perquè creien que et moriries
de gana.
«Si n’eres de llest i valent. Tenies una
destresa a tornar el canvi sense compFragments de converses
amb l’Abelló
Josep Masats*
* Escriptor. [email protected]
Casa del pintor Abelló. Ferran Mateo.
MASATS, J. (2009). Fragments de converses amb l’Abelló, pàg. 11-15
1 2
NOTES, 25
tar-lo, al Tabaran. Eres exacte en el canvi. Tornaves les monedes al tacte... Sempre has sabut enfrontar-te a la vida.
D’interessar-te de debò, només t’interessava la pintura. I també les noies.
Una de les teves novietes de llavors era
perruquera. L’amor també t’ha interessat, t’ha divertit i obsessionat.
«Tu, Joan –segueix dient en Rosés-,
primer deies als altres pintors: a veure
com ho fas, tu. Vas fer quadres amb en
Castellsagués... Abans de conèixer en
Pellicer el teu estil es definia per una
pintura de valentia, colors vius, impactants. No has estalviat mai vermells. Ja
des del principi... Amb la guerra feies
alguns dibuixos. De pintar, pintes des
de després de la guerra. No imitaves
ningú.
«El gran canvi en la teva pintura es
produeix a partir del fet que coneguessis en Pellicer. L’home ja era vell, no
s’hi veia, et necessitava i et va admetre
com a amic. Amb el mestre vas anar
bé... Tot el que tens d’eixerit, ho tens
de bo...»
*
El Besòs era com una selva. Serps,
guatlles, ànecs salvatges, verns, pollancres, àlbers. Algú de la Pelleria hi havia
agafat serps per curtir-ne la pell.
Durant la guerra es van tallar les
arbredes del riu.
Pensar en un paisatge, compararlo com era, si més no en el teu record,
i com és ara, és com posar de costat
un ou i una castanya.
Si ara vols veure un paisatge te
n’has d’anar al Montseny.
Vull dir aquells indrets d’horitzó
baix, petites viseres i cels grans. I amb
algú treballant al camp.
Paisatges semblants als de l’escola
de Barbion: pla, muntanyes baixes,
gent treballant el blat, les patates o les
hortalisses. Mediterrani del Vallès.
Sempre m’han agradat molt els arbres: pins, faigs, oms, alzines, varietat. Era un home molt agafat a les arrels del meu país, del meu paisatge.
A Putney, al comtat de Kent d’Anglaterra, hi ha zones que em fan pensar en el Vallès. El sol a penes es veu,
perquè hi ha calitja. I als matins, una
boira...
Sempre m’ha agradat fer la migdiada, sobretot en els pallers de Can
Magre i de Santiga. Pallers amb pal i
una olla perquè no es podreixi la palla.
L’aigua llisca damunt la palla de fora.
La part externa es torna negra, mentre que, per dins, la palla sempre és
nova.
El paisatge sempre és més colorista. Descobreixes el color al camp, no a
l’estudi.
Al voltant de ca l’Abelló hi havia conreus de patates, de bladars i de blat de
moro.
A les hortes de vora el riu s’hi feien
mongeteres i patates.
A Gallecs, bladars.
En agafar les viseres, s’hi veia molta vinya a Sant Fost i Martorelles. Molt
boniques, excel·lents per a pintar-ne
els pàmpols vermellosos a la tardor.
*
Una de les models d’una importància gran en la meva pintura de l’època
que en dic de les arrels, va ser la Garriganga. Era guapassa i llesta com un
pèsol. Era una noia pagesa que tenia un
fons d’artista, volia ser ballarina i ballava amb molta gràcia. Venia amb un
carret des de Sant Fost a vendre al mercat de Mollet. Vivia al poble del costat,
a tocar del riu, on encara hi ha la Serradora.
La Garriganga va ser una de les
meves primeres models. La vaig pintar a l’estudi i amb paisatges de fons,
com els de Sant Fost i Martorelles. Allí,
entre les vinyes, em deia: «Si m’atrapes, seré la teva noia i la teva model».
I corria com una llebre entre els ceps,
pins, farigolars i boixos. I jo, desespeJosep Masats
1 3
NOTES, 25
rat, li corria la darrera, amb el cor repicant-me com les campanes dels pobles de la rodalia.
*
Durant la guerra jo pintava tal com
em rajava de dins. El meu primer mestre no en podia ser d’altre que en Mir.
Anava per masies de Mollet, Gallecs i
la Mogoda, a veure els seus quadres.
Els meus paisatges eren lluminosos,
sense negres. Hi dominaven els grocs,
els meus vermells de sempre i els blaus
d’en Mir.
Pintàvem del natural i també al meu
estudi del galliner, si és que se’n pot
dir estudi, però a nosaltres ens feia un
bon servei. Hi venia en Pere Rosés –el
Peret Maco– que, de nen, destacava
com a pintor. També hi venia en Joan
Castellsagués.
Vaig començar a anar a l’Acadèmia
Baixes, de Barcelona. El mestre Baixes
era un bon aquarel·lista i un dibuixant
de primera... Que n’és de difícil d’ensenyar un noi que va a la seva. Impossible, és. Encara que sempre et queda
alguna cosa, dels mestres; però no s’ha
de notar. Has de ser tu mateix i jugart’ho tot a una sola carta.
*
Pinto i no sé mai què em sortirà.
He tingut temporades que no podia ni
comprar pintura. He sucat el pinzell o
els dits en el cafè i he dibuixat.
Un bon pintor ha de fer bodegons. És fonamental per aprendre la composició i fer valorar els objectes. La qualitat de la roba, del vidre. T’hi has de
cenyir molt amb el dibuix, les formes,
els colors. El bodegó és essencial. És
quan vas al costat de la pintura espanyola: Zurbarán, Picasso.
La manera de pintar de Mir s’adaptava molt a les meves condicions de
pintor –i jo, evidentment, a les d’ell.
M’havia costat sempre veure la línea.
La meva força estava en els ulls: veia
els colors. La meva condició més valuosa ha sigut la taca. Aquesta també era
l’arma secreta d’en Mir, el color. Els qui
veiem els colors els sabem aportar. Sentim el món a través de les taques.
Pruna va agafar tota aquesta galàxia de taques i m’ensenyà a fer-hi una
geometria. Hi vaig aprendre a distingir
la línea, a observar la forma de les coses.
Les coses m’han de venir. No sé pas
anar a buscar el quadre. Sóc un home
de la terra i, com a home de la terra,
les coses les haig de trobar i les haig
de fer de seguida.
El que jo tinc és una gran retentiva
per als colors, la línea em desapareix.
Sempre faig el mateix quadre, potser una figura o un paisatge. La meva
filosofia és la d’anar a buscar la llum,
sincronitzo una gamma de colors i
Escultura de la Garriganga, al costat del Mercat
Municipal.
Fragments de converses amb l’Abelló
1 4
NOTES, 25
després em surt el quadre. És la gloria.
Vaig a buscar el raig de llum que ve
del cel.
*
Me’n recordo que, de nen, sempre
anava amb corbata. Amb pocs anys
vaig estar a punt de tenir la pleura.
Degut a la intensa humitat, Mollet estava catalogat com a una zona de tuberculosi. Als set anys el meu pare
m’havia de dur a coll. Jo era molt neulit.
El meu germà va tenir la pleura. Jo no
anava a córrer, ni anava en bicicleta o
a banyar-me al riu. O ho havia fet molt
poc. Era un nen tímid, potser a causa
de la poca salut. Tenia certa malenconia.
Estudiava piano. De jovenet em salvà el fet de poder pintar. Això em provocà sortir al camp, a caminar i a
respirar-hi aire bo. Em va salvar la salut. Cada tarda era a Can Magre, a Can
Pantiquet, a Can Pere Gil o allà on fos,
i, sovint, tot el dia.
*
Avui he desempolsinat dos retalls
d’entrevistes que em van fer durant
aquells anys. Són del 55. Una és de la
revista «Sembra», de Mollet del Vallès.
Contestava amb aquestes paraules:
«L’art no es crea pas per a un públic determinat, sinó que es fa per a
tothom. El llenguatge de la pintura és
universal i tan sols els qui estan preparats poden comprendre’l. I, entre
aquests, aquells qui reuneixen en ells
el màxim, o els qui es troben el més a
la vora possible del seu esperit o de la
seva manera de sentir. Aquests l’assimilaran millor».
«Estimo el meu poble i és per això
que li he consagrat aquest homenatge
a través de la meva obra, amb els arbres, les muntanyes properes, el riu,
els camps, etc. Tota aquesta natura també m’estima, perquè arbres, camps i
turons se’m mostren als ulls amb tota
la seva bellesa».
Jo vaig amb els pintors que dibuiMuseu Abelló. Ferran Mateo.
Josep Masats
1 5
NOTES, 25
xen amb els colors. La línea és secundària. Els volums els solucionen amb
taques de colors. Aquest és el camí dels
expressionistes i dels simbolistes: Gauguin, Nolde, Munch, Van Gogh.
Un metge hauria de dibuixar l’anatomia. Nosaltres ho resolem amb els
colors, alternem el dibuix i el color.
Això, aplicat a la música, donaria un
resultat dissonant.
Miro un paisatge i hi veig un verd,
un blau. És una condició.
Per això mateix que dic, em costa
de fer un retrat. M’haig d’emmotllar a
un dibuix. Procuro que hi hagi –com
ho diria?:– esperit.
Gauguin pinta un gos vermell. És un
gos de Tahití.
Un retrat fet per un colorista així
* Uns quants fragments més es poden trobar a: MASATS, Josep, Les arrels d’Abelló, Ed. Mediterrània,
Barcelona, 2001.
té una expressivitat. Arriba a donar caràcter.
Els conceptes són diferents. Cézanne busca la quarta dimensió.
De les taques de color ens surt la
figura, allò que volem representar.
El meu Museu és com un còdol llençat en el Besòs. Veus que damunt l’aigua s’estenen les ones de l’impacte i
que, a diferents velocitats, es dibuixa
una mena de flor o d’estrella.
Les meves col·leccions tenen un nucli central, la casa, els meus gustos estètics, i abracen diversos moments i
tendències de la història de l’art.
La col·lecció es recull sense ni un pla,
ni un mètode previs. En el fons hi ha la
meva intuïció. Les peces que m’estimo
profundament acaben venint a mi.*
Fragments de converses amb l’Abelló
1 6
NOTES, 25
1 7
NOTES, 25
Anna Bosch Pareras (1950-2009)
i la passió per la política.
Alcaldessa de Mollet entre 1979-1983
Antònia Castellana Aregall*
* Alcaldessa de Molins de Rei (període 1979-1987). [email protected]
0. Introducció
Quan la revista Notes, que edita el
Centre d’Estudis Molletans, m’encarrega aquestes ratlles penso que és una
gosadia acceptar-ho; el comiat de
l’Anna, la primera alcaldessa de la Democràcia, és massa recent. Malgrat
compartir amb ella recorreguts semblants durant la dictadura, tenint la
mateixa edat cronològica i compartint
moltes opinions, percebo una llacuna
important: no sóc ciutadana de Mollet.
Això m’obliga a generalitzar sobre el
fet de ser dones del PSUC assumint la
responsabilitat d’una alcaldia, fet que,
lluny de ser un inconvenient, intentaré
transformar en avantatge.
La distància en el temps i l’espai
assosseguen les reflexions: enguany fa
30 anys d’aquells primers Ajuntaments
Democràtics que recuperaven les llibertats a l’àmbit municipal, el darrer
a recobrar-les tot i ser el més immediat a la població. Enrere quedaren les
pors del govern d’Adolfo Suárez, que
temia convocar-les evocant l’antecedent republicà de l’any 1931, en què
unes eleccions municipals significaren
l’enderroc de la monarquia i la proclamació de la II República.
Vaig conèixer l’Anna essent ambdues alcaldesses a les nostres respectives localitats. Es creà una gran sintonia,
i potser perquè érem conscients de ser
les dues úniques alcaldesses del PSUC
en aquells comicis de l’any 1979, intercanviàrem experiències durant i
després dels nostres respectius mandats electorals. Enmig, han transcorregut molts anys en què vàrem perdre
el contacte seguint els camins de la
vida, però el febrer del 2008 reiniciàrem el vincle retrobant-nos per a
reflexionar conjuntament sobre el
nostre pas per la política al PSUC i a
l’Ajuntament. Llavors es gestà el desig
de celebrar una trobada d’alcaldesses
Anna Bosch, 1979.
CASTELLANA, A. (2009). Anna Bosch Pareras (1950-2009) i la passió per la política, pàg. 17-31
1 8
NOTES, 25
al Figaró el 22 de setembre del 2008,
que significà posar paraules a les vivències assolides en el transcurs de la
nostra estada als governs municipals
en diferents pobles i viles del nostre
país.
L’Anna ens ha deixat texts del seu
pensament i de la seva experiència, la
qual cosa ens facilita rescatar la seva
opinió, sobre el que va significar l’assumpció de l’alcaldia a Mollet del
Vallès, quan la construcció de la Democràcia era un repte i el fet de ser
dona en una societat patriarcal redoblava aquest desafiament.
1. De l’oposició antifranquista a les
eleccions municipals i al govern local
Dècada 1970… De ser joves idealistes i lluitadores... al poder municipal…
Tant l’Anna Bosch com jo nasquérem l’any 1950, en la sina de famílies
humils arrelades al territori, participatives en les entitats parroquials, culturals i esportives, amb antecedents
agraris i vinculats al treball de la terra.
Vam néixer durant la llarga postguerra, tot just s’acabaven les cartilles
de racionament per a proveir les famílies d’allò més bàsic. El país vivia
immers en la supervivència, després de
la desfeta que van suposar l’aixecament militar feixista de l’any 1936 i la
Guerra Civil (1936-1939). La repressió era fèrria, imperava el Nacional
Catolicisme.
Les nostres foren famílies nombroses, de quatre i cinc germans, la qual
cosa determinava que els recursos econòmics familiars fossin escassos i rendibilitzats al màxim. Repassant els
nostres antecedents, comprovo una
màxima comuna dels nostres progenitors: procurar-nos com a herència
uns estudis que ens permetessin afrontar la vida amb un bagatge formatiu
sòlid, en aquells temps una proesa.
Estudiem el batxillerat en una època en què estudiar no era cosa de dones. L’Anna l’inicia al Figaró i l’acaba a
Barcelona, ja emancipada de la família. Jo l’estudio en un internat de monges, continuant després els estudis de
magisteri a Barcelona.
Aterrem durant la dècada dels anys
seixanta (del segle XX) al cap i casal
de Catalunya, a Barcelona, on brogien
aires de llibertat. Aquest fet ens obre
els ulls a nous horitzons de tota mena:
la cultura catalana, la caputxinada, el
maig del 1968, l’Estat d’Excepció, les
lluites obreres, Euskadi, la guerra dels
Sis Dies a Palestina, la Nova Cançó, el
Cinema d’Art i Assaig, el teatre, l’existencialisme...
Una curiosa coincidència és que
ambdues emmalaltim d’hepatitis al
mateix moment pràcticament, tenim
divuit anys. Reflexionant-hi al cap dels
anys considero que la realitat social i
política ens engolí, ens sobrepassà,
massa descobriments en poc temps i
una implicació potser excessiva. Calia
aturar i metabolitzar-ho.
«En un any i mig vaig aprendre més
coses que en tota la vida. Però acabat el curs –que vaig aprovar– una
hepatitis em va tenir dos mesos al
llit. El descans em va servir per a
reflexionar sobre les meves descobertes.»1
A l’inici dels setanta, un fet colpidor, l’anomenat «Judici de Burgos»,
ens sotragueja i ens compromet. L’Anna
contacta amb el PSAN, Partit Socialista d’Alliberament Nacional, i jo amb
el Moviment de Barris i fàbriques del
Baix Llobregat; poc després m’incor1. Els texts entrats i entre cometes són paraules de l’Anna. Pàgina 3, Les dones i la política.
Antònia Castellana Aregall
1 9
NOTES, 25
poro a l’Organització Comunista Bandera Roja (OCEBR). L’Anna es proletaritza i s’immergeix en el sindicalisme
i el moviment obrer, entra a Comissions Obreres. En paral·lel, jo treballo
de mestra en una Cooperativa Escolar
de pares i mestres, dins del moviment
de renovació pedagògica de Rosa Sensat i participo sindicalment a les Comissions de Mestres; als vespres vaig
a la Universitat.
«Durant el procés de Burgos vaig
entrar a militar al PSAN. No en sabia res, de política, però l’objectiu
de l’alliberament social i de classe
que es proposava al PSAN responia
a les meves preocupacions: una
Catalunya dels treballadors. Manifestacions, reunions clandestines,
cursets de formació política, repartiment de fullets... El pis on vivíem
era una espècie de magatzem de
material clandestí. Això ens obligava a canviar de pis tot sovint.»2
«Arribaven notícies de tortures que
patien els companys detinguts; a les
vagues obreres els companys queien assassinats per la policia. El
PSAN va plantejar-se el treball a
CCOO i a les fàbriques: calia col·locar
la reivindicació nacional juntament
amb la lluita de classes. Uns quants
militants vàrem decidir anar a treballar a les fàbriques; el nostre voluntarisme era il·limitat.»3
L’Anna va ser membre de la Comissió Nacional de Catalunya de CCOO
amb en Cipriano Garcia, en Josep Lluís
López Bulla i en Paco Frutos, el qual la
posà en contacte amb el PSUC i en formà part a partir de l’any 1972. El PSUC
de llavors era el “PARTIT” en majúscules, no n’hi havia d’altre que fos un
referent en singular. Partit de classe i
nacionalista, jugà un paper cabdal,
aglutinant i promovent el teixit associatiu d’avantguarda a les associacions de
veïns, a les fàbriques, a la universitat,
en el món de la cultura, encapçalant
els organismes unitaris com l’Assemblea de Catalunya i la Comissió de forces polítiques.
«En aquest marc vaig conèixer persones extraordinàries que estimaré
sempre. Fou una experiència irrepetible que em va fer madurar com
a ciutadana, però sobretot com a
persona.»4
Repassant les nostres biografies
copso la importància que tingué el IV
Congrés del PSUC en què ella és elegida membre del Comitè Central.
«Aquí vaig conèixer els dirigents
comunistes històrics amb les seves
heroïcitats i les seves misèries. Em
vaig trobar compromesa enmig de
les lluites entre els diferents corrents i en les batusses del poder
paral·leles que s’hi donaven. Era
massa idealista per a destriar una
cosa de l’altra, però fins anys més
tard no vaig adonar-me d’aquest
greu error.»5
La meva experiència congressual va
ser de militant de base. Un col·lectiu
important procedents de l’OCB Bandera
Roja ens incorporem al PSUC l’any 1974;
després d’un debat intern acalorat i trencador, uns entràrem a la primavera i la
resta del grup a la tardor. Aquesta fou
la primera experiència d’escissió i de
2. Pàgina 63, Les dones i la política.
3. Pàgina 64, Les dones i la política.
4. Pàgina 65, Les dones i la política.
5. Pàgina 65, Les dones i la política.
Anna Bosch Pareras (1950-2009) i la passió per la política
2 0
NOTES, 25
fractura en un partit d’esquerres. En
entrar al PSUC del meu poble sóc escollida responsable política del partit
fins a l’assumpció de l’alcaldia, moment en què vaig dimitir per dedicarme intensament al càrrec.
En el PSUC vaig assistir al IV i al V
Congrés, vaig experimentar altra vegada –deixant de banda els continguts
ideològics, tàctics i estratègics– el predomini soterrat de les lluites pel poder en el si del partit. No vaig assistir
mai més a un congrés. A mi, el que
m’esperonava de la política era el treball directe amb la gent per una societat lliure. Analitzat amb temps i més
experiència, comprovo que defugia
aquesta mena de conflictes, propi de
moltes dones; potser calia implicar-s’hi
i contribuir a la seva resolució. Més
endavant, l’any 1982, vaig viure el
trencament del PSUC a l’alcaldia, fet
que va ser dur i aliè a les causes municipals que teníem entre mans.
2. Eleccions Municipals 1979, assumpció
de l’alcaldia
Tant a Mollet com a Molins de Rei,
el PSUC guanya les primeres eleccions
amb una majoria folgada, la cap de llista és una dona i això li confegeix excepcionalitat. El diccionari ho diu molt
clar: «alcaldessa (femení): L’esposa de
l’alcalde». Fou un mot debatut els primers dies després de l’elecció. L’ Anna
i jo tinguérem molt clar que era el diccionari el que havia de canviar tard o
d’hora, perquè la llengua en aquest cas
és superada per la realitat; semblava
una qüestió particular, però no ho era,
el llenguatge no és neutre. Avui això
no es discutiria, malgrat el que pugui
dir el diccionari, ja que Catalunya té
més d’un centenar d’alcaldesses.
En aquest mateix sentit la sociòloga Isabel Segura assegurava, amb l’hemeroteca a la mà, que el diari Avui del
20 d’abril de 1979 havia editat els resultats electorals del Baix Llobregat
donant com a alcalde electe a Molins
de Rei un Antoni, en lloc d’una Antònia. En ser l’única dona escollida a la
meva comarca, havia de ser un error;
però no ho era, potser fou l’excepció
que confirma la regla. El diari esmentat, malgrat aquesta falla, publicà dinou entrevistes a les alcaldesses
escollides en aquella contesa electoral
al Principat; la periodista Maria Favà,
ens entrevistà a totes entre la primavera i l’estiu de 1979.6
Recentment, el 19 d’abril de 2009,
la mateixa periodista, en el dominical
«A més a més» de l’Avui rememorà
aquelles entrevistes amb motiu dels 30
anys d’Ajuntaments Democràtics.
L’elecció en el si del partit no comportà dificultats de cap mena; era la
conseqüència lògica derivada de les
responsabilitats assumides anteriorment públicament i clandestinament,
fent partit, fent sindicalisme, fent treball unitari amb les altres forces polítiques...
El fet de ser dones joves no suposà
mai cap entrebanc durant la dictadura,
ans al contrari, potser generàvem simpatia; també és cert que assumint responsabilitats al PSUC i al moviment
antifranquista érem el blanc fàcil de la
repressió policial; les detencions, els
empresonaments i les tortures a comissaria eren freqüents. L’Anna hagué
de canviar de casa en diferents ocasions:
«La meva vida estava dedicada a la
lluita. Amb molt poc temps vàrem
consolidar l’organització del PSUC
6. Les dinou entrevistes estan transcrites en aquest bloc: http://alcaldesses1979.blogspot.com
Antònia Castellana Aregall
2 1
NOTES, 25
al Vallès Oriental. Vaig quedar-me
embarassada. Quan estava de quatre mesos vàrem haver de fugir i
amagar-nos a Barcelona perquè la
Guàrdia Civil ens buscava. Més de
vint persones de la comarca, militants del PSUC i de CCOO, foren
detingudes. Visquérem a Barcelona
durant tres mesos, però calia prendre una decisió. Vàrem tornar a arriscant-nos a ser detinguts. Jo tenia
molta por perquè sabia de noies a
qui havien fet avortar a cops a comissaria. Però sortosament ens varen deixar en pau, tot i que cada nit
hi havia davant de casa el Land Rover de la policia.»7
El gener de 1974 a Molins de Rei,
un mes després de l’atemptat d’ETA
contra el president del govern espanyol
l’almirall Luis Carrero Blanco, la Guàrdia Civil executà diversos escorcolls en
els domicilis de militants de Bandera
Roja, un d’ells a casa dels meus pares,
on residia fins llavors. El registre policial durà hores. La casa és un casalot
gran de pagès de tres plantes, magatzem i eixida al darrera. Tornant d’escola al migdia vaig trobar al portal de
l’entrada una parella de la «Benemèrita» acompanyada d’un funcionari del
Jutjat de Pau que em va mostrar l’ordre de registre a nom del meu pare, la
qual cosa em permeté aturar-los una
estona esperant que arribés el pare que
estava treballant. Mentre la mare els
entretenia, vaig pujar a les golfes i vaig
desfer-me d’una bossa de viatge amb
publicacions clandestines i vaig fugir
per la porta del darrera que dóna a un
altre carrer.
El pare fou detingut, interrogat i encausat pel delicte de propaganda il·legal
pel Tribunal de Orden Público. Al cap
d’un any, a Madrid, en el marc del judici i havent vist els suports escrits i
testimonials aportats per la defensa, el
fiscal retirà l’acusació.
Aquest esdeveniment propicià que
em casés amb el meu company al cap
de dos mesos de l’escorcoll i anàrem a
viure a Cornellà de Llobregat, en concret al barri de Sant Idelfons, anomenat la «Satèl·lit», capital de l’anomenat
llavors per la premsa «el Cinturó Roig
del Baix Llobregat». Ens casà el 2 de
març de 1974 el bon amic i company
de lluita, el sociòleg i jesuïta en Joan
Garcia-Nieto París. Fou una cerimònia
luctuosa, en un dia gris i plujós; aquell
mateix dia a la matinada havien estat
executats a la presó Model de Barcelona al «garrot vil» en Salvador Puig
Antich i un súbdit alemany que es feia
anomenar Sainz Chez. La presència del
Land Rover de la Guàrdia Civil a la plaça de l’Església fou el segell d’un jorn i
d’una època per a no oblidar mai més.
Ara bé, una cosa és la lluita per les
llibertats i una altra és presidir un ajuntament, ésser-ne alcaldessa. Per a nosaltres això anava enllaçat, una era
conseqüència de l’altra, un compromís
que en possibilitava un altre, continuar treballant per fer realitat aquelles aspiracions per les quals havia lluitat tanta gent. No ens atrevíem ni a
entrar en aquells despatxos consistorials, que per a nosaltres significaven
el poder en majúscules. En virtut d’uns
resultats electorals favorables ens convertírem en la referència municipal de
tot l’equip de govern. Ara bé, encapçalar l’oposició antifranquista era una
tasca molt concreta i governar n’era
una altra ben diferent, més complexa.
N’aprenguérem fent jornades d’estudi, llegint i debatent els manuals editats pel CEUM i pel partit, sobretot amb
il·lusió, sobre la marxa afrontant la situació i els esdeveniments; una barre7. Pàgines 64 i 65, Les dones i la política.
Anna Bosch Pareras (1950-2009) i la passió per la política
2 2
NOTES, 25
ja d’utopia, de responsabilitat, de por,
de ganes de fer-ho bé.
«No oblidaré mai l’acte de constitució del nou Ajuntament democràtic. Quan vàrem cantar els
‘Segadors’ semblava que les parets
s’havien d’ensorrar. Interiorment
li vaig dedicar l’acte al qui fou
l’alcalde de Mollet durant la República, en Josep Fortuny i Torrents, afusellat pels feixistes al
Camp de la Bota. Finalitzada la sessió, el secretari de l’Ajuntament i
el cap de la policia municipal varen
venir a posar-se a les meves ordres.
En aquell moment em va caure el
món a sobre; ¿què els podia dir jo a
aquells homes, gats vells, que em
mesuraven les forces? Me’n vaig
sortir com vaig poder; en aquell
moment va començar el difícil
aprenentatge. Al carrer la gent ens
donava suport, però allà dintre tot
depenia de nosaltres i de la nostra
capacitat. No podíem fallar. Era una
oportunitat històrica.»
Comparteixo amb l’Anna, la solemnitat d’aquell acte constitucional del
nou Ajuntament, sorgit de les urnes,
després de molts anys d’abstinència
democràtica. A Molins de Rei, la sala
de plens era plena a vessar. Totes les
anomenades «forces vives» hi eren presents. Vaig demanar a l’escola poder
plegar abans de migdia, per ser a les
12 en punt a la Casa de la Vila. Per
aquelles ironies de la vida, en entrar
em vaig creuar amb membres de la
Policia Nacional, perquè la Comissaria
Superior de Policia compartia provisionalment, en els baixos de la casa consistorial, dependències amb la Guàrdia
Urbana. Alguns dels càrrecs electes, de
represaliats per les forces policials, ens
havíem transformat en regidors i regidores fruit de l’expressió de la voluntat popular.
Recordo que vaig ajornar la signatura de l’acta d’arqueig, que em presentà el Sr. Depositari, fins després de
la Constitució de l’Ajuntament, perquè
érem conscients que teníem un pressupost amb superàvit econòmic sobre
Presa de possessió de la primera Corporació democràtica després de la guerra civil el 3 d’abril de 1979.
Antònia Castellana Aregall
2 3
NOTES, 25
el paper, però amb molts dèficits al
carrer; vaig acabar rubricant el document comptable en acabar-se la sessió, després que els companys regidors
supervisessin els números.
Aquell mateix dia 19 d’abril de 1979,
vaig fer dues entrevistes com a alcaldessa electa: una amb una Associació de
Veïns i l’altra amb el primer alcalde
franquista de 1939, nomenat per la
Junta Militar del general Franco. Al capvespre sortírem al balcó per presentar-nos a la població i proposar les
prioritats de l’acció de govern. Fou una
jornada plena d’emocions personals i de
col·lectives, conscients que s’obria una
portalada gran, però espantats per la
gran responsabilitat que havíem contret.
3. Governar, període 1979-1983, quan
tot s’estrenava...
Tant a Mollet com a Molins de Rei,
el PSUC havia obtingut un bon resultat
electoral, només ens faltava un regidor per a obtenir la majoria absoluta.
Governàrem amb les altres forces polítiques, socialistes i convergents. Érem
favorables a la creació de governs d’entesa o d’unitat municipal; la motivació es fonamentava en el desig de crear
equips de govern forts per escometre
el programa i l’actuació municipal. A
Molins de Rei, fins i tot els electes de
l’ERC i la UCD d’Adolfo Suárez donaren suport al govern.
El procés democràtic era incipient,
vulnerable com una criatura acabada
de néixer; ens havíem de regir per una
llei local encara franquista, malgrat
estigués aprovada la nova Constitució
Espanyola. L’Estatut s’estava redactant,
el Parlament i el Govern autonòmic
arribarien més tard, mentre hi hagué
la Generalitat Provisional presidida per
Josep Tarradellas, amb consellers de
totes les forces polítiques parlamentàries. Era prudent dialogar, negociar,
Anna Bosch i Jordi Pujol en la inauguració del
parc de la Plana Lledó el 19 de juny de 1982.
consensuar abans de prendre qualsevol acord, no endebades i en sentit figurat, se sentia soroll de sabres als
quarters militars, l’exèrcit no havia
estat depurat i es temia la possibilitat
d’un cop d’estat. Esdevingué el 23 de
febrer de 1981, en què el tinent coronel Antonio Tejero Molina amb una dotació de la Guàrdia Civil envaïren a trets
les Corts de Madrid, segrestant els diputats/des i el Govern de l’Estat. A València els tancs sortiren al carrer
comandats pel tinent general Jaume
Milans del Bosch.
Els ajuntaments donàrem mostres
de fermesa i d’adultesa democràtiques,
malgrat no tenir ni dos anys de rodatge.
La gran majoria ens reunírem en sessió permanent a la Casa de la Vila esperant el desenllaç dels esdeveniments,
fou una nit llarga de por i de solitud
institucional. Tot feia tentines i havíem
d’anar amb peus de plom.
«Sempre vàrem treballar en equip,
tant dins l’equip municipal comuAnna Bosch Pareras (1950-2009) i la passió per la política
2 4
NOTES, 25
nista com a la Comissió de Govern,
on participaven les altres forces (socialistes i CD). El treball en equip
ens va permetre ser més eficaços i
poder arribar a més llocs. Un alcalde no pot fer res en un Ajuntament
com el de Mollet. Vaig tenir la sort
de comptar en el meu equip amb
dues persones sense les quals res no
hauria estat possible durant aquells
quatre anys: en Ramon Bellavista, tinent alcalde d’Urbanisme, i en Domingo Miguel, conseller d’ Obres i
Serveis.
Els funcionaris van respondre millor del que esperàvem. Es va crear
un grup eficaç i entusiasta d’uns
quants centenars de persones que
varen treballar a ple rendiment.»8
4. Realitzacions municipals
«De realitzacions municipals n’hi
hagué moltes. El Mollet de 1983 era
millor del que havíem trobat el
1979: vàrem fer parcs, jardins, escoles, centres socials, asfaltat de
carrers, instal·lacions esportives,
Teatre Municipal... Però les realitzacions que més em satisfan són
aquelles que varen servir per canviar les coses:
• El Pla General, que va planificar
el futur de Mollet, baixant dràsticament la possibilitat de l’especulació del sòl i recuperar per
al poble les poques zones sense
edificar que restaven al casc
urbà.
• El Conveni de Gallecs, que fou
l’única estratègia viable per aturar el projecte de macrociutat de
250.000 habitants i posar a disposició de Catalunya una zona de
1.300 ha enmig de l’Àrea Metropolitana.
• La recuperació de tradicions, festes populars i símbols, adaptantlos a les necessitats d’avui, amb
participació activa de diversos
sectors socials i especialment de
la joventut.
• El procés de renovació pedagògica i catalanització de l’escola pública. Una tasca realitzada per a
mestres i pares però que l’Ajuntament va estimular i a la qual va
donar suport.
• L’avenç en el procés de vertebració d’una sola comunitat. Es marcaren unes pautes que difícilment
podran ser desateses.
• La revitalització del moviment
popular protagonista d’aquella
etapa.
• Serveis socials de nou tipus: Centre de planificació familiar, Taller
de Minusvàlids Físics, Taller de
Minusvàlids Psíquics...
8. Pàgines 67 i 68, Les dones i la política.
Inauguració del taller de disminuïts el 27 de
novembre de 1982.
Antònia Castellana Aregall
2 5
NOTES, 25
• Els casaments civils a la Sala d’Actes de l’Ajuntament.
• Els canvis de mentalitat de la policia municipal buscant noves formes democràtiques per a garantir
la seguretat ciutadana.
• El treball comunitari que va permetre donar feina als parats i millorar algunes obres públiques:
voreres, jardins...
• El procés d’Agermanament amb
la ciutat italiana de Rivoli (Piemont). Les relacions internacionals són la base per a construir
l’Europa dels pobles.»9
Somreia, en comprovar la llista de
realitzacions i evocant les de Molins de
Rei, que coincidien en gran manera.
Deixant de banda el marc polític,
força complicat, aquella experiència
fou engrescadora. Plovien propostes de
tota mena, a la Casa de la Vila. La contenció havia estat gran i de sobte va ser
com si destapessin l’olla i els vapors no
es poguessin retenir. No donàvem a
l’abast, foren uns anys intensos i creatius. L’equip de govern era el dipositari
dels anhels i dels projectes del nostre
veïnat; la tasca era treballar amb tothom,
frec a frec, i fer-ho viable, malgrat els
minsos recursos que eren suplerts per
la il·lusió i l’eufòria de la població.
Cobrir els canals, la supressió del
pas a nivell, la creació de la biblioteca
Pau Vila, l’adquisició de Can Capdevila,
de Ca n’Ametller i de Can Bofill. Vam estrenar l’habitatge precursor de la Residència d’Avis, l’Escola de Música, el
Centre de Normalització Lingüística, el
Centre de Salut, el de Planificació familiar... Vam posar en marxa el planejament urbanístic, els plans d’ocupació,
la música i l’esport a les escoles... Recuperàrem l’ús de la Federació Obrera, mentre no cessàvem de reclamar-ne
el retorn definitiu com a patrimoni dels
seus socis legítims, als quals se’ls va
arrabassar l’any 1939 en acabar la
Guerra Civil. Ens vam agermanar amb
Chinandega, a la sacsejada Nicaragua
dels 80... Recuperàrem la gatzara, la
cultura i les festes populars. Tot plegat
com una explosió de follia col·lectiva...
Haig de fer constar que vaig ser alcaldessa durant dos períodes municipals plegant de l’alcaldia el 1987,
essent mare dues vegades mentre
exercia el càrrec l’any 1982 i el 1985.
Compaginar maternitat i alcaldia em
va fer aterrar i entendre que hi ha vida
més enllà de la política representativa.
Els homes i les dones aspirem a la igualtat de drets però des de la diferència
de gènere, que no és un greuge sinó
una riquesa afegida. De tota manera,
l’absorció quasi absoluta pel càrrec em
va fer decidir deixar-lo i retornar a la
meva feina de mestra d’escola.
Inauguració de Casal d’avis de Lourdes 12 de
desembre de 1982.
9. Pàgina 69 i 70, Les dones i la política.
Anna Bosch Pareras (1950-2009) i la passió per la política
2 6
NOTES, 25
5. El Poder i les dones, descoberta...
Servei o eròtica? Aprenents de Maquiavel?
Aquesta qüestió és la que més ens
va sorprendre essent alcaldesses. Fou
una experiència nova, desconeguda fins
llavors; segurament, això comportà
que ens costés col·locar-nos-hi, com
ancestralment han fet els homes. Històricament el poder polític ens havia
estat aliè, les dones teníem assignat un
altre rol, de subsidiarietat en la família i en el treball, majoritàriament tenint cura de les persones i de la vida.
Ignoràvem aquesta violència soterrada o explícita que pren el poder massa
sovint. Em ve a la memòria un debat
en què discrepàvem, en matèria governativa, amb un company, que em digué: «Recorda que un tros de la vara
és meu!» Vaig quedar astorada, mai havia emprat el bastó de comandament,
que simbolitza el poder municipal; per
a mi tenia connotacions autoritàries i
masclistes.
«Per a mi fou una gran sorpresa les
dimensions que adquireixen les lluites pel poder dins les institucions, i
els canvis que experimenten les persones quan es troben en aquest
marc. Veníem d’una escola solidària i voluntarista de la lluita clandestina on ningú hi va a guanyar res
i en canvi hi podia perdre molt. Dins
l’Ajuntament els esquemes eren del
tot diferents i calia tenir les coses
molt clares per a resistir-se a aquesta dinàmica. Dissortadament vaig
poder constatar que dins del meu
grup no tothom les hi tenia. En una
de les crisis internes en què el meu
càrrec estava en joc, un dirigent del
partit em va preguntar si no havia
conegut «l’eròtica del poder». En
aquell moment no el vaig entendre,
i ell va riure de la meva simplicitat.
Més endavant vaig saber-ne el significat: sembla que entre els aprenents de Maquiavel que aspiren a
professionals de la política, es parteix del principi que el poder és tan
atractiu que una vegada conegut és
impossible abandonar-lo; a ell es sacrifiquen, doncs, l’ètica, les ideologies i els compromisos. Així vaig
Presa de possessió d’Antònia Castellana, alcaldessa de Molins de Rei, el 19 d’abril del 1979.
Antònia Castellana Aregall
2 7
NOTES, 25
descobrir que no tots els qui vàrem
anar a les institucions en representació d’idees comunistes hi anàvem
per defensar uns objectius col·lectius.»10
L’Anna, en un article per a la revista de Ca la Dona al novembre de 2003,
fa la següent reflexió en un article titulat «Estranyes en Política»:
«Un altre element important que
resulta desconegut és el nivell de
comoditat o de conflicte que les
dones trobem en la tasca institucional, especialment quan ens hi hem
incorporat com a càrrecs electes.
No hi ha gaire reflexió feta en aquest
sentit i penso que seria fonamental
estimular-la en uns moments en
què –després de vint-i-set anys de
democràcia– ja hi ha milers de dones que han passat o estan passant
per aquesta experiència.
Des de la meva pròpia experiència
a l’Alcaldia de Mollet del Vallès
(1979-83) us puc parlar de la incomoditat, més encara, del dolor
provocat per una quasi escissió entre el que jo era i el que havia de ser
pel càrrec que se’m va confiar. I viure en constant escissió representa
un desgast important que cal afegir a les dificultats que comporta
un exercici honest i responsable del
poder. Com que la situació d’escindida és insuportable, constantment
s’han d’establir ponts entre una
part i l’altra, assajant respostes imaginatives, intentant posar-les en
pràctica, i valorant-ne els resultats,
per arribar sovint a la conclusió que
cal ajustar-les millor o fins i tot, replantejar-les de soca-rel.
L’exercici del poder t’allunya de les
persones que t’han posat en aquell
lloc de poder. Te n’allunya perquè
entres en un espai on ningú més que
tu pot entrar, et dóna accés a una
informació que no pots compartir,
perquè deixa de tenir sentit quan la
treus fora d’aquest context, no té
el mateix significat quan es mira
d’un lloc aliè al poder. Establir ponts
amb els/les representats, en aquestes condicions, esdevé gairebé impossible si no es vol caure en la
instrumentalització o la cooptació.
L’exercici del poder t’atorga una
imatge irreal, quasi mítica, que
s’imposa per damunt del que tu ets
realment. De manera que tothom et
veu recoberta d’una aura d’omnipotència i, per tant, espera que utilitzis l’omnipotència a favor dels qui
t’han elegit a tu o al projecte en què
t’has compromès. Lògicament, la realitat impedeix respondre a les expectatives creades. Una vegada més
cal establir ponts impossibles entre
expectatives i realitats, per evitar la
frustració social.
Després de l’experiència viscuda he
passat anys buscant instruments per
a analitzar-la i comprendre-la. Em
va preocupar especialment arribar
a conèixer els motius d’aquesta escissió i això no ho vaig aconseguir
fins que vaig trobar-me amb la política de la diferència sexual. La reflexió de les dones italianes va donar
sentit a les vivències que havia tingut i em va servir per entendre com
som les dones d’estranyes a la política de la representació, i com és
gairebé impossible que puguem ser
nosaltres mateixes en un marc polític institucional dissenyat i construït pels homes a la seva pròpia
mida. L’element bàsic de la política
tal com la coneixem és el poder, la
dinàmica del poder, l’obtenció del
10. Pàgina 68, Les dones i la política
Anna Bosch Pareras (1950-2009) i la passió per la política
2 8
NOTES, 25
Comiat d’Anna Bosch al Ple de l’Ajuntament, el 20 de maig de 1983.
poder, fins arribar al punt que el
poder deixa de ser un instrument
per a convertir-se en un fi en si
mateix al qual cal sacrificar qualsevol altre objectiu. Quan el poder
esdevé un fi, la violència es justifica
per ella mateixa, configurant un cicle infernal en què la vida humana
no és res més que un instrument al
servei d’aquest poder.
La meva conclusió és que per poder estar les dones a les institucions polítiques tal com som, sense
haver-nos de violentar, caldria
transformar el caràcter del poder, i
aquesta tasca exigeix una força inhumana, titànica, a no ser que només
se’n vulgui dulcificar el caràcter. Les
dones sabem per experiència que
les estratègies indirectes sovint ens
donen millors resultats que l’enfrontament cara a cara. Som protagonistes de l’única revolució
triomfant del segle XX, i aquesta
revolució l’hem feta sense haver de
conquerir el poder polític, sense
haver creat estructures organitzatives que han d’esmerçar grans
energies a reproduir-se a si mateixes, sense haver hagut de disparar
cap tret. Penso que les dones encara no som prou conscients del que
hem fet, dels mecanismes que hem
utilitzat, de com ho hem aconseguit.
A vegades ens entestem a reproduir
els conceptes, instruments i mètodes de canvi social que han estat dissenyats a la mida masculina perquè
ens semblen els únics que tenim,
però la realitat no és aquesta. Les
dones hem posat en el món altres
conceptes, instruments i mètodes
que s’han demostrat absolutament
eficaços per aconseguir canvis socials, sense provocar cap víctima
(una altra cosa és la reacció violenta del patriarcat que sí provoca víctimes). Seguint en aquesta línia, em
sembla més assenyat mantenir-nos
a distància del poder i dedicar tots
els esforços de què siguem capaces,
a la llum de l’ordre simbòlic femení, per començar a construir en
paral·lel unes noves formes de reAntònia Castellana Aregall
2 9
NOTES, 25
lació política que responguin a la
nostra experiència de la vida, amb
capacitat per a dinamitar els mateixos fonaments del poder. Davant
la crisi de la política actual, que no
resol, sinó que agreuja els problemes de la humanitat, les dones tenim la clau per oferir a la societat
humana una altra forma d’establir
les relacions entre les persones i
organitzar la vida col·lectiva. Però,
per fer-ho hem de creure en la nostra experiència i en la nostra capacitat.»
6. Consideracions finals
A la Trobada d’Alcaldesses 1979, el
22 de setembre de 2008 al Figaró, en
concret a la Casa de la Natura de
Vallcàrquera, n’hi assistírem vuit, d’un
total de dinou; l’Anna Bosch fou la nostra amfitriona. Preteníem commemorar
els 30 anys d’Ajuntaments Democràtics de manera compartida, participativa i reflexionant a posteriori sobre el
que va significar aquella experiència
com a dones electes, convençudes del
fet que havíem estat molt actives, però
havíem endreçat poc les nostres vivències a l’alcaldia. Volíem un encontre
propi per repensar des de la nostra
perspectiva i posar paraules a tot allò.
És evident que si fórem només dinou
les electes és perquè el poder era concebut com a cosa d’homes. Ser pioneres
ens obliga a recuperar-ho i escriure-ho,
perquè els esforços aportats no s’esmunyin; massa sovint el que fan les dones
s’esborra i desapareix en el genèric
masculí. Altres dones avui continuen la
tasca, cada vegada en són més...! Ens
ajudà a ordenar la sessió la historiadora Elena Grau Biosca, que va recollir i
sintetitzar les diverses aportacions.
Analitzàrem els diferents recorreguts, com hi entràrem, com en sortírem i el que hem fet després. La majoria
s’hi varen trobar o en fou una conseqüència lògica perquè estàvem implicades en la lluita per les llibertats;
d’altres, fruit de l’efervescència democràtica d’aquell moment. Totes pensaven que era difícil guanyar les eleccions
municipals i poc havien imaginat ser
alcaldesses.
Trobada d’alcaldesses 1979, el 12 de març de 1983, a la Garriga.
Anna Bosch Pareras (1950-2009) i la passió per la política
3 0
NOTES, 25
Deixar el càrrec fou per diversos
motius: el desgast personal (tot s’hi
val...), la dificultat de fer una vida de
qualitat, la impossibilitat de compaginar
amb les responsabilitzats familiars i la
cura de les relacions afectives, s’havia
complert un programa, millor no eternitzar-se en els càrrecs (higiene democràtica), manca d’energies per seguir
renovant el projecte.
Totes hem seguit actives sigui en
l’àmbit cultural o a d’altres esferes del
teixit associatiu cultural, social i polític. En conjunt es valora positivament
el pas per la política local, cadascuna
segueix projectant les seves capacitats,
contribuint socialment per avançar i
continuar transformant la realitat.
Repensar i elaborar l’experiència
viscuda ens ha enriquit i ens ha transmès nous coneixements vitals per evitar la desmesura, compatibilitzant més
equilibradament l’espai privat i l’espai
públic.
En general, l’experiència a les alcaldies mobilitzà en nosaltres capacitats
i recursos: sentit de legitimitat, capacitat de lideratge, aprendre amb rapidesa, transferir els recursos apresos a la
vida professional, avenç intel·lectual, tenacitat a la feina (tot estava per fer), recursos femenins com perspicàcia i
capacitat de convenciment.
Com a dones, no n’hi havia prou
d’assumir un lloc de poder, sinó que
havíem de guanyar-nos el respecte,
sobreposar-nos sovint i fer algun cop
d’autoritat.
En general, deixar l’alcaldia va significar un nou esforç de reinserció en
la vida de cada dia i desprendre’s del
paper d’alcaldessa.
Col·lectivament, coincidim satisfactòriament que fou una gran oportunitat treballar amb i per a la nostra gent,
obtenint una visió més global dels afers
públics; ens canvià personalment i
maduràrem amb escreix.
Alcaldesses i periodistes, dinant. La primera del racó és la periodista Montserrat Minobis; a
continuació Anna Bosch, Antònia Castellana (alcaldessa de Molins de Rei), M. Lurdes Vidal
(alcaldessa de Pons) i Montserrat Aixelà (alcaldessa de Torroja del Priorat). Al davant i a
l’esquerra, la periodista M. Angeles Alcazar. La Garriga, 1983.
Antònia Castellana Aregall
3 1
NOTES, 25
En els nous ajuntaments, la presència de les regidores i de les alcaldesses
va suposar el trencament d’un imaginari col·lectiu de la vida pública predominant i es posà en marxa un imaginari
nou en què les dones també hi som,
però volem canviar el llenguatge i les
maneres de fer política, més humanitzada (deixant temps per viure i conviure), més compartida i menys jeràrquica.
Un punt en què confluírem totes és
el que s’anomena «la degradació de la
política», aquella part destructiva que
existeix en les bambolines del poder.
Allò de tot val per a mantenir-se en el
poder o guanyar unes eleccions...
També hem participat algunes en els
actes generals que estan celebrant enguany impulsats per l’anomenada «Collita del 1979», els ajuntaments, les
diputacions provincials, la Federació
de Municipis i l’Associació Catalana
de Municipis. En definitiva, la nostra
experiència a les alcaldies i a la política fou profitosa per a nosaltres, per
a les dones en general, voldríem que
també ho hagi estat per a la nostra gent
i per al nostre país.
«Personalment, ha estat molt enriquidor. L’única cosa que em sap
greu és no poder compartir aquestes
11. Pàgina 70, Les dones i la política.
experiències; espero que algun dia
tot això que vaig viure esdevingui
patrimoni col·lectiu.»11
Anna, abans que ens deixessis vam
compartir aquestes experiències, el teu
llegat no ha estat en va, i com va dir
una de les companyes alcaldesses en
resumir en una frase el que va significar el seu període de mandat municipal: «Encara soc aquí i per sempre».
En el recordatori del teu comiat, al
costat de la teva fotografia, hi ha
aquest poema del llibre Al cor de les paraules, 1995, de la Montserrat Abelló. És
preciós i no el puc destriar de tu. La
teva vida, la teva passió per la política
ha esdevingut patrimoni col·lectiu;
gràcies per les teves aportacions. Són
un llegat que et transcendeix.
Aquest aire teu suau
i el desig que m’embolcalla
m’omple els ulls
i em vertebra paraules.
Encara que no ho vulgui,
en cada mot que dic
hi ha un bri de tu.
Ja no puc parlar
sense que hi siguis.
Anna Bosch Pareras (1950-2009) i la passió per la política
Agraïments
Vull deixar constància del meu agraïment a la Gebra Serra Bosch, filla de
l’Anna, i a la Glòria Arimon Ventura, coordinadora de la revista Notes, de Mollet,
que m’han encarregat aquest article.
Baix Llobregat, setembre 2009
Bibliografia i articles en què es basa l’article
ALBÓ, N., BUSQUETS, J., MARTÍ, R. Les dones i la política. Edicions La Magrana,
1989. Edicions 62 (Introducció de Marina Subirats).
BOSCH PARERAS, Anna «Estranyes en la Política». Revista Ca la Dona, (2003).
GRAU BIOSCA, Elena, «Trobada d’Alcaldesses del 1979», 22 de setembre de 2008.
3 2
NOTES, 25
3 3
NOTES, 25
Josep Solà, músic molletà… Així es
llegeix en la placa que dóna nom a la
plaça que li fou dedicada l’any 2002.
L’any anterior havia rebut la Medalla de la Ciutat.
Tristament, ens va deixar el 23 de
març passat.
Músic que cultivà un ampli ventall
de facetes dins dels diversos camps de
la música. Anà des de la música lleugera; ballables, cançons, jazz; música
de cinema; folklòrica, sardana... fins a
la música clàssica. És enorme el que va
cultivar en tots aquests camps: es pot
dir que ben pocs músics han assolit
aquesta diversitat. Ho anirem veient
punt per punt.
Començà els primers passos amb el
també molletà Àngel Catafau, de qui
rebé les primeres lliçons de solfeig i
piano. L’harmonia la féu amb Joan Suñé
Sintes, i amb una base de formació al
Conservatori Superior Municipal de
Música de Barcelona. A partir d’aquí
fou autodidacte i, en menys de vint-iset anys, ja tenia orquestra pròpia.
Abans havia format part de diversos
conjunts i amb l’orquestra Gadea actuà tot un any a Istanbul.
Els seus ballables Abrilesco i Miniatures
varen donar la volta per tot el món.
Això és aviat dit!
Fou l’autor de moltíssimes cançons
que varen ser moda, i les sentíem per
ràdio, televisió, i foren interpretades
per grups musicals a tot el país. També va compondre música per a espots
comercials que es varen escoltar per
tota la Península.
Molt important va ser el seu pas per
la música de pel·lícules; potser la més
coneguda és Un vaso de Whisky, però si
haguéssim de donar tots els títols de
cançons i pel·lícules, no cabrien en
aquest paper, com diria Josep Pla.
El 1960 entrà a Ràdio Barcelona de
la mà de Joaquin Soler Serrano, on el
veiérem en moltíssims programes
musicals i, fins al 1972, fou assessor
musical de Radio Nacional i també de
TVE.
En el terreny de música simfònica,
hi va treballar molt i molt bé. La suite
en tres temps Divertiment Tonal fou estrenada al Palau de la Música de
Barcelona amb molt èxit. També li fou
editada una partitura per a piano que
consta de set peces, titulada Daphnianes: cada una d’elles és una veritable
perla musical.
L’any 1968 fou nomenat conseller
de la Societat General d’Autors (SGAE)
i, des d’aquí, fou l’impulsor del Premi
SGAE de Sardanes.
Hem arribat al punt en què tots
l’hem conegut de més a prop. La seva
primera sardana consta que fou Al so de
la tenora i la segona, Montserrat, les dues
compostes l’any 1948: ell les considerava com el seu primer amor dins el
món de la sardana.
Ja en el 1976 compongué Sóc de Mollet,
dedicada al seu poble, que sempre estimà, i l’any següent presentà Un dia de
Març, que quedà finalista en el Premi
Joaquim Serra, premi d’alt nivell musical dins la Cobla: un veritable pas de
gegant.
Amb temes dels grans mestres clàssics va fer un recull de sardanes molt
interessant: Clàssics per la Cobla. En cada
una d’elles s’hi veu el mèrit dels enllaJosep Solà, músic molletà
Jaume Boix Pujol*
* Músic. [email protected]
BOIX, J. (2009). Josep Solà, músic molletà, pàg. 33-34
3 4
NOTES, 25
ços entre els diferents temes, portats
amb evident mestratge.
La seva sardana Les campanes de Sant
Mori obtingué el primer premi en el
17è. Concurs de Ceret-Banyoles, i entre sardana i sardana, va compondre
també molta música per a cobla com:
Aires Mediterranis, Impressions d’un viatge. I
tots coneixem Mollet Ciutat Pubilla, ja que
és la música de sintonia del programa
sardanístic de Ràdio Mollet. Fins aquí
podríem dir que hem donat una breu
pinzellada a la seva obra musical; si
consultem Google veurem que a
l’SGAE hi té registrades 749 obres. És
molta feina: és tota una vida dedicada
a la música.
Un cop arribada la jubilació, durant
molts anys vàrem sortir cada divendres,
amb les nostres esposes d’excursió a
pobles de Catalunya. Una setmana cap
a Tarragona, l’altra cap al Pirineu, a
prop de Lleida o de Girona.
Era curiós, i no fallava mai, que en
el primer que es fixava era en el campanar, i no mancava mai un comentari
sobre l’estil o la semblança amb el d’altres pobles. Els carrers, les places… i
si veia un camp de futbol, a l’hora del
dinar a la fonda o al restaurant, sempre s’interessava pels colors de l’equip
local: demostrava tenir una memòria
fotogràfica de pobles i pobles que havíem visitat.
La persona que no el coneixia de
prop tenia el concepte que era un home
extremadament seriós, i no era així:
tenia un gran sentit de l’humor. A vegades et llençava un estirabot i, quan
semblava que allò t’ho agafaves malament, descobries un petit somriure per
sota el seu nas, i s’acabava rient ben
fort conjuntament.
Ell sempre estimà Mollet i s’enyorava quan, per motius de la seva professió, havia d’absentar-se’n períodes
de temps massa llargs.
Recordo molt bé la conversa que va
tenir en un dinar de l’aplec de Cabestany, amb uns membres del Foment de
la Sardana, en què explicà que l’any
1964 havia aconseguit el Premi del Sindicat de l’Espectacle per la banda sonora de la pel·lícula Fuego, de Julio Coll,
per la qual cosa va tenir l’oferta de molt
treball en diverses pel·lícules... però
això l’hauria obligat a viure permanentment a Madrid… i no ho agafà.
En Josep Solà és molt apreciat a la
Catalunya Nord, on ha dedicat moltes
i bones sardanes, i hi ha fet molts
amics.
Ell, en una ocasió, en preguntar-li
en què s’inspirà per la sardana Un dia
de Març digué: en la fi de l’hivern... i
l’arribada de la primavera.
Fatídicament, en un dia de març ens
deixà!
Mestre: Mollet sempre et recordarà.
Josep Solà, al piano. Al darrera, Paquita Roma
(vda. d’Abelló), Jaume Boix i Joan Garreta.
Jaume Boix
3 5
NOTES, 25
Els bombardejos del 38 i del 39
a Mollet.
La memòria popular II
Glòria Arimon i Ventura*
1. Introducció
Al número anterior de Notes vam
dedicar un apartat a estudiar els bombardejos del 38 i 39 a la nostra ciutat1
;
tot i la feina feta, ens en va quedar de
pendent. El que presento aquí és el resultat de tres entrevistes fetes amb
posterioritat a la publicació del gener
de 2008. La primera, amb Roser Ràfols
Miralles, filla del regidor de l’Ajuntament de Mollet Rossend Ràfols, que
ens explica les vivències relacionades
amb la família i els bombardejos. La
segona entrevista és la que vam tenir
amb Paquita Gimeno Durà, filla de Vicenç
Gimeno, el carboner de Berenguer III,
mort al bombardeig de la riera Seca el
25 de gener de 1939. Lamentablement,
la Paquita va morir pocs mesos després de conèixer-nos. La darrera entrevista és el fruit de les converses amb
Raúl Alcalay Rosés, nét del doctor Rosés, mort el 8 de gener de 1938 al bombardeig dels Quatre Cantons2
. En les dues primeres entrevistes,
continuant amb els criteris metodològics anteriors, he transcrit els enregistraments orals amb petites correccions
per a una millor comprensió, així com
notes a peu de pàgina per entendre
millor algunes informacions. També he
posat per ordre cronològic algunes
explicacions o aclariments que han
sortit sobre un tema anterior, durant
l’entrevista. No hi ha, però, tota l’entrevista íntegra i indico amb tres punts
entre parèntesis quan he eliminat alguna part, com també entre claudàtors quan hi he afegit una paraula per
a una millor comprensió. En la tercera
entrevista, he ampliat les explicacions
del nét del doctor Rosés amb informacions que complementen les seves explicacions, relacionades, bàsicament,
amb les conseqüències per a la dona i
la filla.
Tot i que he entrevistat altres persones, publico aquestes tres narracions, que són les que aporten més
dades desconegudes, ja que les altres
entrevistes ratificaven o ampliaven anteriors recerques sense cap canvi significatiu.
Novament trobem vides truncades
per la violència de la guerra. Però no
són només les víctimes de les bombes
–els morts i els ferits– sinó les seves
famílies, que arrosseguen per sempre
més les conseqüències dels bombardejos: pèrdua de vides humanes, de la
salut o de béns materials, com el negoci, la feina o la casa. I les víctimes
no ho són per la seva ideologia, sinó
que les bombes colpegen sense distinció
d‘edat, sexe, classe social o ideologia.
ARIMON I VENTURA, G. (2009). Els bombardejos del 38 i del 39 a Molllet, pàg. 35-63
* Periodista i filòloga. [email protected]
1. Vegeu Notes 24, gener de 2008 (pàg. 13 a 99, articles de M. Àngels Suarez i Glòria Arimon).
2. Les entrevistes a Paquita Gimeno i Raúl Alcalay va ser fetes conjuntament amb M. Àngels Suárez.
3 6
NOTES, 25
En la primera entrevista, la narració de Roser Ràfols ens explica les vivències d’una nena pendent del soroll
dels avions, que a més, és filla d’un
regidor de l’Ajuntament, en Rossend
Ràfols, amb els records de converses
en veu baixa de les «coses dels grans»,
que afegeix informació a temes com
els problemes de proveïment de Mollet,
l’anada i tornada cap a un exili que finalment es va aturar a Figueres, per
ser només el pare qui se’n va al final,
mentre la resta de la família retorna a
Mollet, enmig dels bombardejos de
fons. I, finalment, com la família aconsegueix els avals necessaris i el Rossend
pot retornar, això sí, complint un temps
de treball forçat en un hospital militar
de Barcelona abans d’arribar definitivament a Mollet.
En la segona entrevista enraonem
amb Paquita Gimeno, que ens parla de
la por a la imminent entrada de les tropes franquistes, que la porta a ella, a la
mare i al germà al llarg i dolorós camí
de l’exili el mateix dia que mor el seu
pare al bombardeig de la riera Seca.
Després de superar els bombardejos de
Figueres i aconseguir arribar a la frontera amb Franca, el germà, que també
anava amb elles, per ser home, se’l separa i va a parar al camp de concentració d’Argelers. I a la mateixa frontera
pateixen, aleshores, la discriminació
més abjecta que es pot fer a un ésser
humà: no deixar entrar la seva àvia i
un altre parent amb minusvalia, perquè eren vells. I els fan tornar. Com
tants, els que aconsegueixen creuar la
frontera, pateixen l’exili, i a la que
poden, retornen, perquè aquest cop és
una altra por, la de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, que els fa decidir,
malgrat totes les temences, pel retorn
a Mollet. Però quan hi arriben, els Gimeno no troben res. Han enterrat el
pare al terra del cementiri de Mollet,
els pocs mobles de casa estan en un
magatzem i no tenen casa ni feina. El
germà va a parar a un camp de concentració de Barcelona però aconsegueixen
treure’l en poc temps amb els avals de
bona conducta. Llavors se’n van a viure a
Montgat, on tenen família i possibilitats
de feina. Cada 25 de gener, ens confessava Paquita, pensava en tot el que
es va desencadenar a partir de la mort
del pare al safareig de la riera Seca i ens
mostrava la fotografia que van trobar-li
a la butxaca, encara tacada de sang.
Un any abans d’aquell dia fatídic,
la seva amigueta de cabells rossos i rinxolats, l’Ana Maria Rosés Folch, havia
patit el bombardeig dels Quatre Cantons, quan caminava pel carrer de
Berenguer amb el germà i el pare. (En
aquesta entrevista amb el nét del doctor Rosés, hi hem afegit informacions
relacionades, en paràgrafs sagnats, per
diferenciar). L’Ana Maria es va salvar,
tot i que va quedar ferida de metralla i
va haver de viure tota la vida amb el
record de la sang i els crits de dolor
del germà i el pare, ferits de mort. La
seva mare va tornar a Mollet per enterrar el fill i el marit i se’n va anar per
no tornar mai més. La vida se li havia
capgirat del tot. Perquè quan acaba la
guerra, el règim franquista no la deixa
continuar treballant en l’ensenyament
públic, per la seva implicació en les
propostes progressistes de la República en el camp de l’ensenyament, i perquè el doctor Rosés era d’ERC i maçó,
un exemple de com el final de la República va implicar l’èxode obligatori
i l’exili cultural de molts intel·lectuals,
científics i –en el cas de l’ensenyament–,
la fi d’un període obert i creatiu.
De molt caràcter i de mena lluitadora, la dona del doctor Rosés fa front
a les penúries, primer obrint una acadèmia a Barcelona que durarà poc,
perquè li tanquen; després, quan retorna al Vendrell, sobrevivint en una
casa ocupada per la Guàrdia Civil, busGlòria Arimon i Ventura
3 7
NOTES, 25
cant-se la vida com a filòloga, correctora, escrivint, intentant fer negocis de
tot tipus... hipotecant-t’ho tot, fins que
l’any 1958 ven la casa a l’escultor
Fenosa. Llavors pren una decisió que,
per a una dona i en aquells temps, és
arriscada: anar-se’n sola a viure a Veneçuela. La seva filla Ana Maria, mentrestant, seguint els passos del seu
pare, ha estudiat Medicina a Barcelona
i s’ha casat. A Caracas, Matilde Folch
connecta amb els cercles de republicans exiliats, escriu, participa en tertúlies i es dedica a l’ensenyament. Però
quan la seva filla emmalalteix, ve cap
a Catalunya per estar-se amb ella. Quan
mor, se’n torna a Veneçuela i finalment,
després d’uns anys, retorna aquí per
no moure’s més. Però mai vol tornar,
ni tan sols passar, per Mollet. Sempre
porta una fotografia del fill mort a la
cartera. I de nits, després de tants anys,
encara somia amb ell.
Algun dia caldrà fer un estudi a fons
d’aquest personatge singular, que va
defensar aferrissadament la seva llibertat, aparellada amb un home també
singular, que tingué un paper molt actiu en la política molletana i veié truncades les seves il·lusions un 8 de gener
de 1938 als Quatre Cantons.
2. Entrevistes
a) Roser Ràfols Miralles
Entrevista: 28 d’abril de 2009
Jo vaig néixer el 1933. En temps de
la guerra vivia a Berenguer III, 55; a la
banda del darrera de la casa hi havia el
magatzem i com que l’avi era contractista, si hi havia taulons pels paletes que
venien a buscar les eines o el que fos,
es posaven allà. Els paletes que treballaven per a l’avi no van voler ficar-se
en cap sindicat, perquè tots cobraven,
fos més, fos menys; ell sempre que feia
3. Es refereix als reflectors de llum per localitzar els bombarders.
Roser Ràfols a casa seva, l’any 1935.
el pressupost d’una casa era amb la
condició que primer feien a cobrir. Plovia? Els paletes treballaven, perquè sinó,
no cobraven. Feia fred? A fer els dintres. Venia l’hivern? A dins no tenien fred.
Al meu avi tot déu el respectava a base
de bé.
Tenia cinc anys i recordo algunes
coses del bombardeig del 38. Passaven
avions sovint. Una nit, en sentir-los, el
meu pare va dir que no ens belluguéssim i no encenguéssim els llums. Van
passar de llarg i llavors tothom va sortir, que si han passat, que si han anat a
on sigui... Llavors a Montjuïc hi havia
antiaeris3 i des de la cantonada, com
que no hi havia gaires cases, des d’on
ara hi ha farmàcia, allà al Casal, veies
Montjuïc, es veien els llums.
Feia poc que l’oncle havia mort (va
agafar el tifus al front); el meu avi tot
el dia estava a l’hospital, quan el van
enterrar l’avi ja es va quedar al llit, tenia
febre; jo recordo que passaven avions
i corrent ens amagàvem. Un dia va dir,
des del quarto: «obriu les finestres!»
Els bombardejos del 38 i del 39 a Mollet
3 8
NOTES, 25
perquè s’ofegava amb el fum del foc
que teníem encès, feia molt fred. L’avi
es va començar a aixecar i l’àvia volia
marxar quan hi havia soroll de bombardejos i ell deia que tal com estava no podia sortir. Anàvem als camps d’aquí al
darrera del torrent. Sovint passaven
avions que anaven al camp d’aviació de
Montornès i jo els sentia, sortia a fora
i semblava que caiguessin i deia, ai que
cau, que cau... i anaven baixant cap allà.
A casa teníem una galeria llarga i
en sentir soroll d’avions, el dia del
bombardeig del gener del 38, l’avi va
sortir a mirar, i va ser quan hi va haver
l’espetec. Jo recordo que a baix a l’escala hi havia el meu avi i jo, perquè
sempre ens feien anar allà, i la meva
mare va baixar amb les mans al cap.
En aquelles, al cap d’un rato, va arribar
el meu pare, a veure si ens havia passat res. Va dir que el doctor Rosés i el
fill havien mort i va explicar que la nena
no, [que després del bombardeig] es
va ficar dintre la barberia, que hi havia
el Peret de can Mollet4
i com que eren
molt amics, se li va agafar dient-li que
el seu pare i el seu germà estaven estirats a terra... Segons tinc entès, el senyor Rosés baixava amb els fills per
veure els antiaeris. Després hi havia un
pagès, l’alcalde de Riells del Fai; això
ho sé perquè de gran, el meu pare, en
plegar de la Pelleria es va fer una casa
a Riells, i un pagès veí va explicar que
hi va morir l’alcalde d’allà, que havia
vingut al Sindicat amb un cavall no sé
si a buscar patates per sembrar i l’havia ensopegat aquí.
El meu pare estava a l’Ajuntament,
era concejal, el Rossend Ràfols5
; eren
molt amics amb el Fortuny. Perquè no
hi hagués morts [incontrolades],
l’Ajuntament va comprar un cotxe que
no tenia ni portes, deia el pare i a la nit
feien rondes, per vigilar. Arribaven fins
a cal Peret Rajoler, que una vegada es
van trobar al mig del pont un mort al
cantó de Mollet i van dir, recoi... i el
van posar al cantó de Parets, i l’home
de la Negrita que era peó caminer,
l’endemà deia: «Mira, eso sí que no lo
entiendo: aquí hay sangre pero no hay
muerto, y aquí hay muerto pero no hay
sangre!» El pare ho va explicar quan
va arribar.
El refugi que hi havia davant de la
Guàrdia Civil6
, l’avi deia que era el disbarat més gros que podien fer, perquè
si hi queia una bomba els matava a tots,
perquè no era segur, però es va fer. Hi
havia com una barraca d’aquestes de
la muntanya, ficada allà dintre... jo no
hi havia entrat mai. No sé de cap altre,
només en vaig veure un quan van tirar
les cases del capdamunt de Jaume I,
abans d’arribar a Can Gomà, però no
sé de cap més. Uns veïns nostres, els
de cal Castells7
, que tenien una botiga
de comestibles, quan bombardejaven
es ficaven al pati sota la tartana i tenien un matalàs a terra i un altre a sobre i es ficaven al mig, i l’avi deia: «sí,
això els ajudarà!»
(...) Del bombardeig del 39 jo coneixia el Plats i Olles, de cal carboner.
El germà de la nena va ser ciclista. Hi
havia un tren amb material no sé si de
guerra, menjar i coses... el meu avi no
ens hi havia deixat anar.
El dia que van bombardejar8
, a la
Pelleria donaven als treballadors sabó
4. Pere Bonvilà era membre de la Unió de Rabassaires i va ser regidor de l’Ajuntament durant la guerra.
5. Rossend Ràfols Albert va ser regidor d’ERC a l’Ajuntament (del 9-10-1936 al 23-4-1938).
6. Fàbrica de Can Fàbregas.
7. On ara hi ha una òptica.
8. El coronel Mario Vetrella era el cap de l’esquadrilla que va bombardejar Mollet aquell dia; va morir el
febrer de 1939, quan pilotava un avió a la base aèria de Valenzuela (Saragossa) i està enterrat a la Torre
dels italians d’aquella ciutat, juntament amb 4.182 italians més.
Glòria Arimon i Ventura
3 9
NOTES, 25
moll per rentar. Com que l’avi hi treballava i l’oncle de la mare del Pepet
forner també, van anar a buscar-lo. Van
arribar a casa i la tia no sé què feia a la
cuina i l’avi estava al magatzem; al costat hi havia una caseta i estava enfilat
en una escala llarga, havia fet un forat
al sostre a sobre de la caseta. En aquestes arriba la mare, abans s’havia d’anar
amb el palet a la boca i diu, ai papa,
només fan que passar avions. I ell diu:
«tot el dia que passen». I ella: ai, és
que passen baixos i diu: ai que no sé
què cau... i va caure una bomba aquí al
torrent. A la paret d’aquí a casa, hi havia una canal que va quedar foradada
de la metralla. En aquelles, l’avi diu:
«anem amunt, espereu-vos que sortiré». Va sortir a mirar que no hagués
mort ningú i va dir que havia vist el
Plats i Olles. Va dir: «passarem per
l’hort de cal Soca per anar a cal
Mollet9
», però en van trobar un altre
[de mort], no sé si el Canari (...) el que
no sé si les bombes que van caure aquí
van ser les mateixes que van caure a
l’era. Una neboda de l’avi que venia de
cal doctor Puigcercós i una amiga es
van tirar al rec! També van bombardejar
la casa vella de Can Prat: es veien les habitacions, van tirar un tros a terra... potser ho recorda l’Esteve Net10, que llavors
vivien en aquella casa. Hi va caure algo
i al cap d’un temps la van tirar a terra.
Els últims dies de la guerra el meu
pare portava el cotxe d’un militar a
Figueres (...). Ens va dir que li portéssim roba (...) Vam agafar el tren (...)
quan vam arribar vam anar al quarter.
(...) A fora el pati vaig veure com un
riu i vaig pensar, que estrany! El rec
era una mina per amagar-se. (...) Ens
van dir si volíem pujar al terrat a veure el que es veia. De cop, toca una sirena i la tia diu, «caram, si que van tard
aquests a treballar!» Eren els bombarLa vella masia de can Prat.
9. La masia de can Mollet es trobava on ara hi ha la Merck, al polígon de Can Magarola.
10. Segons informacions d’Esteve Net (4-5-09 i 19-6-09), ell i la seva germana Antònia estaven a dins la
masia d’on eren masovers, amb una amiga, Mercè Guasch i el pare de la Mercè. Aquest, quan va sentir
els avions, es va tirar a sobre de les criatures per protegir-les i un tros de metralla el va ferir a l’orella.
La masia no era on és ara, sinó tocant a la via del tren. Les bombes que van caure a l’altra banda de la
via van impactar a la quadra i van matar una mula; també va destrossar parts de la casa. La Carmeta
Guasch, germana de la Mercè, que llavors tenia uns 18 anys, ens explica (31-7-09) que la seva família
tenia un hort molt a la vora de can Prat. Primer va sentir com metrallaven al llarg de la via del tren i
després van caure les bombes. Recorda que a l’altra banda de la via hi havia uns cavalls de can Prat
pasturant, i en van matar un.
Els bombardejos del 38 i del 39 a Mollet
4 0
NOTES, 25
dejos; ens van dir que baixéssim de
seguida, però la meva mare no s’hi
volia posar; a la plaça del Gra hi havia
dos refugis, em van agafar, vam córrer i cap allà dintre. El meu pare ens hi
esperava, que havia arribat de Roses i
ja es pensava que seríem allà. Va dir:
«amb mi no vindreu, perquè si jo vinc
amb vosaltres, amb el que hi haurà...
heu de tornar». Allà vam passar-hi vuit
dies, fins que el pare es va enterar que
n’havia de passar un [de tren]. I va passar, encara veig el pare dient adiós. Quan
vam ser a Montgat, vam baixar a agafar la carretera que ens portava cap a la
Fotografia enviada per Rossend Ràfols des de
l’exili francès (Agde), on durant un temps va
compartir camp de treball amb Feliu Tura i
l’oncle mort al camp de concentració.
La nena i l’avi, en una fotografia que es van fer
al costat de l’estàtua de Colon, a la Rambla de
Barcelona, per enviar al Rossend. Aquest, en
rebre-la va quedar tan impressionat per l’estat
de la filla, que volia tornar.
Conreria i després cap a Mollet. Hi havia
molta gent tot el camí, a la nit, amb burros, carretons, carregats amunt, de retirada i un home deia: «Nosaltres anem
cap a Barcelona i aquests en marxen...»
Quan vam arribar aquí a Mollet a
casa no hi havia ningú. A la Guàrdia
Civil, que hi havia refugiats, només hi
havia una espelma; al costat de casa
també hi havia una espelma, els refugiats havien marxat tots. Vam anar a
casa l’altra àvia i quan vam ser davant
de l’Ateneu ens vam fixar que hi havia
llum (...) estava ple de soldats (...). Vam
anar a can Mollet. L’endemà al matí,
per la via del Nord, vam anar a sortir a
la masia de cal Ros11; les bótes del vi
estaven obertes, eren basses12... vam
11. Aquesta masia es troba ara dins del recinte de l’Institut de Seguretat de Catalunya, tocant a la deixalleria.
12. Josep Colomé el 20 de març de 2009 ens explicava: «Els campesins, a can Ros van fugir i perquè els
feixistes no se n’aprofitessin van rebentar les bótes de vi. Jo hi vaig anar i vaig poder arreplegar encara
mongetes que s’havien de rebatre, me’n vaig emportar un feix, que encara les vam rebatre allà a casa
i vam poder menjar mongetes». La Col·lectiva de Camperols, vinculada a la CNT hi tenia la seu.
Glòria Arimon i Ventura
4 1
NOTES, 25
anar passant pel bosc de can Pantiquet,
vam passar la via, tornava a haver-hi
bosc i llavors pujaven un o dos tancs,
eren de riure però ens vam amagar, llavors vam travessar i davant del Feliu
del Bosc (que li diuen cal Pantiquet però
no, els bosc sí que ho és, però la casa
és del Feliu del Bosc) travessaves la riera i sorties a un camí de carro i arribaves a cal Mollet i a cal Pujol. Allà ens
hi vam estar uns vuit dies. Tot érem
canalla, dones i dos vells. Ens van posar a dormir en una habitació a dalt i
donava a sota d’una finestra. A la nit jo
sentia clic, clic, clic... aquí ràdio Sonsoneti, o una cosa així i deien que era
una emissora. No sé si abans també hi
eren, perquè els de casa meva parlaven fluix i no els entenia.
El meu pare va estar a França dos
anys; quan l’avi va tenir els avals perquè pogués tornar, el va haver d’anar
a buscar a la frontera; llavors va estar,
primer a Figueres, després el van portar a Reus i finalment a un hospital del
carrer de Tallers de Barcelona13 per fer
feines d’auxiliar d’infermeria. Tot plegat, va tornar a Mollet al cap d’uns tres
anys.
La vella masia de can Mollet.
En Rossend, el primer de l’esquerra dels que estan asseguts a terra, amb els companys de l’hospital
del carrer de Tallers de Barcelona, on el van enviar a complir treball obligatori en tornar de
l’exili el 1941-42.
13. L’antic convent dels pares paüls, ocupava tot l’espai de l’actual plaça Castella. El 1808 passà a ser
Hospital militar; per un temps fou fàbrica de tabac i després va tornar a ser hospital militar. Va ser
enderrocat el 1943. http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2450
Els bombardejos del 38 i del 39 a Mollet
4 2
NOTES, 25
b) Paquita Gimeno Durà
Entrevista: 12 de març de 2009
Jo vaig fer 9 anys el 20 de juliol [del
36] i la guerra va començar dos dies
abans. Nosaltres ens en vam donar
compte el dia 19, que era diumenge,
perquè pel carrer passaven camions
amb molts milicians, amb escopetes.
M’havien regalat un colmado i estàvem
al portal jugant quan van començar a
passar els camions, totes les amiguetes cap a casa i jo, ai, el colmado... I l’endemà ja van dir que l’església estava
cremada i nosaltres, a jugar per allà.
Hi anàvem a buscar figuretes, caps
d’angelet, aquestes coses...
Jo sóc del 1927. La mare es deia
Consuelo Durà Mingarro i el pare
Vicente Gimeno Domínguez. Nosaltres, al carrer Berenguer hi teníem
botiga i al carrer del darrera, a Lluís
Duran, teníem una carboneria. La botiga nostra era coneguda com el Plats
i Olles. Jo era la Paquita de can Plats i
Olles i el meu germà el Vicenç de cal
Carboner. Els meus pares des de joves
que es van casar i van anar a viure allà.
Veníem de tot: vidre, estris de cuina...
recordo que quan es casava algú venien a buscar un joc de cafè, una fruitera, alfombres, de tot. Per Nadal figures
de pessebre, per la Palma venien palmons, pels Reis joguines, es guanyaven molt bé la vida...
Recordo d’anar a jugar a la pastisseria de cal Fortuny, que tenien al carrer Ventalló. Passàvem per allà a buscar
la Joaquima i anàvem cap a col·legi.
[A prop de casa] hi havia una casa de
grasioses que en deien Clotet; després de
casa hi vivia una modista i al costat una
lecheria que era parenta del Solé Tura, la
Laieta, que tenia tres filles: la Maria, la
Rosa i la Neus (que van ferir la Rosa al
bombardeig dels Quatre Cantons). Jo
recordo on vivia el Jordi Solé Tura; tenien el forn, jo hi anava a comprar el
pa. Nosaltres vivíem de lloguer; en
aquella època era el número 128, ara
és diferent. A la cantonada, al davant
de la font, hi vivia l’encarregat de la
central elèctrica, al costat hi vivia la
llevadora, la senyora Aguilar, que a la
guerra la van tancar a la presó. Van dir
que l’havien denunciat, que tenia una
emissora. Tenia un noi que era molt
amic nostre, de la meva edat, que es
va quedar sol. Era una dona amb molt
caràcter, era molt bona persona, per
nosaltres. Mentre ella era a la presó van
posar refugiats a casa seva, aquelles
coses, sí. Vivia al costat d’aquesta torreta que encara existeix, el senyor
d’allà era l’encarregat de la central
elèctrica, es deia Escanilla. Jo hi anava
a jugar, és clar, érem veïns, tenien tres
nois, que després el gran es va fer capellà. Al ciment Pagès hi havia l’encarregat que vivia amb la família, hi anava
a jugar molt, jo. Hi teníem amics, sobretot amb la família de l’Angeleta
Armadans, érem molt amigues. I després de la riera, una mica més enllà
però no gaire, ja hi havia el safareig.
El meu germà era molt aficionat a
les bicicletes i era molt amic de ca
l’Isern, que llavors s’estaven a la vora
de l’estació. No estudiava però tot el
dia estava corrent en carreres de bicicletes, per la Festa Major i així. Era de
la quinta del biberó i l’any 1939 estava
al front de l’Ebre. Però llavors el van
portar a l’hospital. Quan va sortir li van
dir: no hi tornis a la guerra, perquè
això ja s’acaba, i va venir a casa.
Del bombardeig dels Quatre Cantons jo em recordo molt del doctor
Rosés, perquè anava a col·legi amb la
seva filla, als Col·legis Nous. Aquella
nena, el seu pare estava divorciat i vivia a l’estació del Nord, en un pis que
era com una torre, molt maca, i a mi
em cridava molt l’atenció, perquè en
aquella època, això de pares separats
no ho havia sentit mai. Era una nena
rossa, molt bufona, amb el seu germaGlòria Arimon i Ventura
4 3
NOTES, 25
net. I pobreta, després, quan va passar
lo del bombardeig ja no ens vam veure
mai més. [De metges] recordo el doctor Tiffon, el doctor Puigcercós i el
doctor Rosés. El doctor Tiffon van explicar que va marxar cap a França; vivia molt a prop de l’estació de França.
El Dr. Puigcercós era el que teníem
nosaltres, vivia a Berenguer III, era el
més famós, diguem. Jo el recordo, era
un senyor gran. Durant la guerra no va
marxar (...). I del doctor Rosés, pobret,
que va morir al 38... me’n recordo
molt, jo tenia 10 anys quan va morir,
l’estic veient en aquest senyor, sí, quines coses! (...) Al bombardeig del 38
va morir molta més gent [que al 39],
però a mi em quedava més apartat de
casa. A mi el doctor Puigcercós em va
fer un vale perquè em donessin llet i
sucre, deien que tenia albúmina però
era una infecció. Anàvem a fer cua per
menjar. Jo tenia 10 anyets i havia anat
a Parets a fer cua perquè venien peix,
venien sardina. L’últim any quasi ja no
hi vaig anar. De l’agost del 38, de les
vacances, ja no vaig anar més a col·legi perquè havia d’estar a la botiga i jo
era la que anava a comprar; recordo
comprar carn de cavall, llevar-te a les
4 del matí i anar a fer cua. Al Sindicat
també havíem de fer cua per patates.
Com que nosaltres teníem un hortet,
teníem fruites i verdures. Recordo que
el meu pare, pobret, feia poc que havia sembrat faves [quan va morir] i la
mama deia, ves qui les deu haver collit? Clar, ja no hi érem, nosaltres!
Al bombardeig de Granollers del 38
jo hi vaig ser, amb el meu pare. La
mama, per la botiga, comprava a magatzems de Granollers i jo cada dijous
agafava l’autobús i me n’anava a
Granollers als magatzems: «mira que
diu la mama que per favor...» «Oh,
nena si no en tenim»... però si portava
una olla o un gibrell, llavors la mama
ho canviava a Mollet per pa. A vegades
Carrer Berenguer III. Les cases de l’esquerra, des de la cantonada, són la torre de l’Escanilla
(l’encarregat de la central elèctrica), la casa d’Antònia Aguilar... i la botiga de Plats i Olles de
Vicente Gimeno i Consuelo Durà. Al davant hi havia la casa de pagès de cal Fausto, on Paquita
Gimeno, el seu germà i la mare van viure uns mesos, quan van tornar de l’exili.
Els bombardejos del 38 i del 39 a Mollet
4 4
NOTES, 25
hi havia anat amb el meu pare i el dia
del bombardeig de Granollers no hi
havia res, però hi anàvem amb el meu
pare amb el carro... no ho recordo gaire, em sembla que ja sortíem i vam
sentir... Sé que el papa va dir: anemsen... Quan vam arribar [a Mollet], la
mama espantada, perquè sabia que
érem a Granollers, que va morir tanta
gent, però d’això me’n recordo més
vagament. Jo era més petita, com que
no em va afectar tant a mi... havíem
estat al mercat, no sé quin mercat hi
deuria haver perquè no hi havia res de
res, però encara hi havia gent que una
peça de roba, aquelles coses... Cada
dijous hi anàvem, o jo sola o amb el
papa, per sistema.
Dels refugis, recordo el de Can Fàbregas, nosaltres hi anàvem a jugar.
Quan sentíem els bombardejos no teníem tendència a anar als refugis, teníem tendència a anar als horts, als
camps, que deien. Hi havia una casa de
pagès que en deien a ca l’Enciamet, que
venien llet i anàvem cap allà. I després,
també a agafar un palet i posar-nos-el
a la boca. Moltes vegades, a la nit, deien,
ai, que venen els avions ... (no recordo
el nom que deien), ens llevàvem i apa,
que en aquella època per nosaltres era
com d’emoció... La porta d’entrada del
refugi era a l’altra cantonada dels ciments Pagès. En aquella època era molt
maca aquella fàbrica, molt ben construïda. Nosaltres hi anàvem a jugar. En
canvi, refugiar-nos-hi no se’ns va ocórrer mai. Ens semblava que als camps,
als horts, no havia de passar res.
(...) Hi havia una fàbrica de material
de guerra, ho recordo perquè nosaltres érem nenes i a l’altra banda del
Besòs, al començament, passat el riu,
davant de la Derbi, hi havia com una
fabriqueta i nosaltres hi anàvem perquè deien: hi ha bales, hi ha balins i jo
recordo que trobàvem per terra balins... algo hi havia de material de guerra, perquè nosaltres anàvem a jugar per
allà14.
[L’any 1939] Recordo que era el 25
de gener i devien ser 2/4 de 5 de la
tarda, perquè quan va acabar el bombardeig i jo vaig anar a veure on hi
havia el meu pare ja fosquejava. El meu
pare venia de prop de l’estació que hi
vivia un germà (jo anava a l’estació
perquè havien dit que hi havia un tren
de mercancies que hi havia menjar). Anàvem dues o tres amiguetes i em va
dir: on vas? I jo vaig dir, a l’estació i
[ell va dir: hauríeu d’anar] cap a casa,
que ja es fa fosc, i vam dir: no, que hi
ha un tren de càrrega i anem a buscar
menjar. Molt bé, a veure, doncs, cuidado, eh? Ell va anar cap a casa i nosaltres
a veure el tren: feia un parell de dies
que hi era; es veu que al començament
sí que hi havia menjar, és clar, quan la
gent ho va saber, s’ho van emportar i
quan hi vam anar nosaltres ja només
hi havia garrofes, però en aquella època, hasta això era bo! Però va ser arri- Lloc on hi havia hagut el taller Rabasa on es
reparaven motors d’avions de guerra
14. El taller de Simeó Rabasa estava confiscat pel govern de la República, que el feia servir per reparar
motors d’avions de l’exèrcit. http://www.tv3.cat/elmeuavi/rabasa/tablacronologia.htm
Glòria Arimon i Ventura
4 5
NOTES, 25
bar i ja van començar a tocar les sirenes i començar el bombardeig. Vam
baixar del tren i vam anar cap aquells
camps que ara hi ha moltes cases però
aleshores tot eren horts, a prop de l’estació de França.
Quan va passar tot, jo vaig anar corrents cap a casa i vaig dir: mama i el
papa? I ella diu: no, que ha anat a l’hort.
Teníem un hort amb una barraqueta i
el meu pare, com que explicaven que
venien els italians i els moros i s’ho
emportarien tot, va pensar: ho amagaré en aquella barraqueta perquè eren
els diners que tenien... i se’n va anar
amb un sac, tot el que tenia, i va agafar aquell camí que trencava –que ara
tot són cases però aleshores tot eren
horts–, per darrera la riera. Jo me’n
vaig anar cap a l’hort i quan vaig arribar als safarejos aquells, el vaig veure
allà, recolzat en un safareig... i va passar una senyora i em va dir: ves-te’n
cap a casa, que al teu pare ja no li pots
fer res! Jo allà només vaig veure el meu
pare, recolzat en el safareig, que no
vaig baixar perquè no em vaig atrevir,
estava tot voltat de bombes, va quedar
com un sot, allò. En devien deixar moltes... Vaig anar a casa i li vaig dir: mama,
el papa és mort. I en això que va arribar el meu germà, que feia vuit dies
que havia vingut de l’hospital. Llavors
hi va anar corrent i... total. El pare es
va emportar els diners al safareig amb
la intenció d’amagar-los, però amb el
bombardeig es van escampar, van quedar per allà i aquell senyor que es va
cuidar de l’enterrament va trobar la
cartera; uns quants bitllets hi havia
però no va recuperar els del sac ni algun paper que es veu que era important...
El meu pare tenia un germà que es
deia Jaume Gimeno Dominguez i vivia
molt a prop de l’estació, al carrer
Fotografia de Vicenç Gimeno i la seva filla
Paquita, feta poc temps abans de morir, que
Vicenç portava a la cartera en el moment del
bombardeig.
Berenguer III; treballava a la Pelleria.
La filla devia tenir un anyet. El seu cunyat havia sigut president de la CNT, el
Josep Domínguez15. Llavors el meu
oncle va dir: hem de marxar perquè
ara entraran i ens acabaran de matar a
tots. Va dir: anem cap a França. Va marxar per por, no perquè hagués fet mai
res. La meva mare tenia un carro. Si el
bombardeig va passar a les 5 de la tarda, a les 10 ja ens anàvem per aquests
mons de déu. A casa del meu oncle hi
vivia un senyor que era amic i el meu
oncle li va deixar diners perquè l’enterressin. Vam marxar el 25 de gener
de Mollet i vam arribar el dia 9 de febrer a la frontera, al Pertus (...).
Quan vam arribar a la frontera ens
van posar en uns autocars fins a Marsella. Allà ens van posar en uns trens i
alguns van anar a llocs –ho vaig sentir
explicar a la meva mare– que no estaven gaire bé. A nosaltres ens van portar a 30 km de Marsella, a Saint
Zacharie; era un col·legi dels nens que
15. Josep Domínguez i Mitjavila va ser escollit regidor de l’Ajuntament molletà el 16 d’octubre de 1936.
Els bombardejos del 38 i del 39 a Mollet
4 6
NOTES, 25
anaven a estiuejar allà, els alumnes de
Marsella. Amb nosaltres es van portar
molt bé, tant la gent del poble com els
que s’encarregaven d’aquesta colònia. Però la meva mare el que volia
era tornar a Mollet, i el meu germà
sobretot.
Vam marxar de Mollet amb el meu
oncle, la seva dona i una criatura. Allò
va ser una tragèdia, perquè a més a més
portaven el seu sogre que estava invàlid, en el carro i la seva mare, la meva
àvia, però quan vam arribar a la frontera, a ells no els van deixar passar
perquè eren massa grans. El que no
recordo és com van retornar a Mollet,
perquè el carro sí que hi va retornar.
Algú els deuria portar, no sé, perquè
després un altre carboner d’allà ens el
va comprar i se’l va quedar, el carro.
(...)
El meu germà va passar la frontera
per separat, va anar al camp d’Argelers. De seguida que vam tenir contacte va dir: «mama, anem-nos cap
Espanya». En aquell poble que estàvem
nosaltres, hi havia uns nens amiguets
que se’n van anar perquè van dir: «vindrà una guerra16» i de fet va ser així,
perquè al setembre d’aquell mateix any
va ser així, sí. Quan vam arribar a
Mollet representava que érem fugitius,
al meu germà el van posar en un camp
de concentració; de seguida vam demanar avals a l’Ajuntament i el van
avalar i el van deixar. Ens van donar la
cartera que portava el meu pare, amb
uns quants diners que també eren
bruts de sang, tot era brut de sang. El
van enterrar a terra, al cementiri de
Mollet, aquell senyor ens ho va ensenyar, amb una creu i el seu nom, i prou.
Vam estar vivint a casa d’uns amics
a davant mateix de la font, que llavors
era una casa de pagès, a can Fausto17.
A la meva mare i a mi, a l’Ajuntament
ens van atendre molt bé. La casa no era
nostra, que era de lloguer, la van buidar, perquè devia ser la norma i ho
portaven en un magatzem, passada la
carretera, a prop de l’estació del nord.
Ens van dir: si voleu anar a recollir alguna cosa... i vam recollir la màquina
de cosir, coses que hi havien dut que
valien la pena. En aquella època, a la
botiga, de gènero no n’hi havia gaire
perquè durant la guerra ja no... però
fèiem intercanvi. Si venia un pagès de
Martorelles a buscar una cassola ens
donava un quilo de mongetes, suposem, no? L’últim any ja no n’hi va haver més, que la meva mare sempre
renyava el meu pare perquè deia: per
què et vas vendre els últims serralons de
carbó, que això ens hauria servit per
intercanvi? La botiga va quedar pràcticament buida perquè tot va anar desapareixent entre l’any 38 i 39. Alguna
cosa va quedar, mobles, però ens va
ajudar. Sobretot, la màquina de cosir,
perquè me l’havia regalat la mare quan Paquita Gimeno, el 12 de març de 2009, durant
l’entrevista. Fotografia: Àngels Suárez.
16. Es refereix a la Segona Guerra Mundial.
17. Era a l’actual número 47-49.
Glòria Arimon i Ventura
4 7
NOTES, 25
jo vaig fer 10 anys. Fixa’t tu que jo no
sabia cosir ni res. Però a l’agost vam
anar a viure a Montgat, perquè hi havia la família de la meva mare. Ho vam
perdre tot, vam passar-ho molt malament. A Mollet estàvem bé perquè teníem la botiga. La mort del meu pare
ens va repercutir molt, perquè sinó,
haguéssim continuat a Mollet amb la
botiga.
c) Raúl Alcalay Rosés
Entrevista: 14 de maig de 2009
Enric Rosés Bruzos neix a Barcelona
el 7 d’octubre de 1898. Arriba a
Mollet el mes d’octubre de 1926 i
viu uns mesos al carrer de Jaume I.
Té 27 anys, és solter i l’acompanya
la seva mare Carme Bruzos Tasqué,
de 57 anys, vídua, i Ramon Olivella
Farret, de 26 anys, un jornaler de
Castellet. Pocs mesos després va
traslladar-se al carrer de Santa Perpètua (actualment Rafael Casanova), molt a prop del pas a nivell
de la via del tren, en una casa de
l’Estevet de la Bòvila. Casat amb
Matilde Folch, el 3 de setembre de
1927 neix la primera filla del matrimoni, Ana Maria. En les tasques
de la llar tenen l’ajuda d’una minyona, Flora Mestre Fonts, natural
de Vespella (Tarragona). El juliol de
1932 mor la seva mare i el 7 de setembre del mateix any neix el segon
fill de la parella, Enric Rosés Folch.
L’any 1936 la família té l’ajuda de
dues minyones, Carme Nicolau, una
noia del Vendrell de 30 anys i Josepa Suñol de Sant Fost, de 16 anys18. El doctor Rosés, com a persona i
com a metge, de seguida es va fer
estimar pels molletans i molletanes.
Ajudava tothom qui podia, anava a
jugar al billar (la seva gran passió)
al Cafè del Coro, feia tertúlies amb
els vilatans... Diversos testimonis en
donen fe:
«A mi, el doctor Rosés, un any abans
de morir, em va curar el cap. Em
van tirar un cop de roc, allà a la rectoria, jugant, sense voler; el senyor
Canals, el farmacèutic de la plaça,
em va dir que era cosa del metge.
Al dispensari de l’Ajuntament hi
havia una dona que li deien la «Guenya». Van anar a buscar al senyor
Rosés al Cafè del Coro, que li agradava molt jugar al billar i li van dir:
«allà hi ha un nanu que li han obert
el cap» i ell va dir: «ara acabo la
partida i vinc»! «I sí, em va curar»19.
«Una vegada, quan jo era un nanu, em vaig fer mal al canell. Vaig anar
a la farmàcia i allà hi havia el doctor
Rosés. M’ho va mirar, va agafar una
canya que hi havia per allà, m’ho va
immobilitzar i lligar i em va dir, apa,
a córrer! Encara em funciona»20. «El senyor Rosés era molt bon
home. Un dia em vaig fer mal al genoll i passava per allà i em va dir:
no és res, t’ho rentes bé amb aigua
i ja està. I si te’l trobaves pel carrer
i li deies: em fa mal l’estómac,
doncs agafava un paper, hi escrivia
una cosa i et deia: ves a la farmàcia
que et donin això i te’n prens tres
gotes al dia. Era una persona molt
propera»21. «El doctor Rosés era un polític net
carregat de bona fe. Un bon metge
a qui li agradava amb bogeria jugar
al billar»22.
18. Padró municipal de Mollet de l’1 de desembre de 1926 – altes, arxivador 8739.
19. Entrevista a Ramon Coll, Notes 24, pàg. 74 a 80.
20. Pere Torrents, 21 d’abril de 2009.
21. Entrevista a Àngel Castellón Martínez, 11 de juny de 2009.
22. Joan Solé Tura, Mollet, una mica d’història, Gráficas Aster, Mollet del Vallès, 1981.
Els bombardejos del 38 i del 39 a Mollet
4 8
NOTES, 25
Enric Rosés s’implica en la política
local. Participa en reunions i conferències, escriu als diaris i té càrrecs de responsabilitat.
Raúl Alcalay. Havien destinat el
meu avi, Enric Rosés Bruzos, a Mollet.
El dia del bombardeig, el 8 de gener
de 1938, li havien assignat un vehicle per anar a veure els malalts; l’àvia
es va pensar que l’havien bombardejat amb el cotxe. Ell era d’ERC i amic
de Companys; havia participat en
mítings polítics i era anticlerical; una
vegada va fer un discurs que va enfadar molt la família; deia que no
volia una Espanya negra sota la sotana dels capellans, això ho va dir en
públic. La seva dona es va enfadar
molt.
Hem trobat un article que Enric
Rosés havia publicat a Nostre Ideal
l’any 1928 on defensava el respecte
a la idees religioses, però és possible que en la mesura que prengués
força l’oposició dels poders conservadors i religiosos a les propostes
de la República, Rosés s’anés indignant. (Annex 1)
Raúl Alcalay. La llàstima és que va
morir amb 39 anys, no va tenir temps
de fer res. Però si no hagués mort, hagués hagut de fugir, perquè l’haguessin enganxat.
Enric Rosés participa en les activitats del Centre Nacionalista, que
agrupava la Lliga Regionalista i Acció Catalana. L’any 1921 inicien la
publicació del butlletí Nostre Ideal23;
dirigit i escrit en gran part per Josep
Sans Rosell, hi col·laboraven homes
com J.B. Turull, Vicenç Camps, Jacint Oliveras, Isidre Falguera i
Vicenç Torrents. Rosés n’era un dels
col·laboradors més constants fins
que l’octubre de 1930, una colla de
joves que formaven part del Centre
Catalanista Republicà se’n separen.
Qüestionen el paper preponderant
de l’Església, aspiren a l’autogovern
de Catalunya i rebutgen el pactisme amb Madrid (feia poc que
s’havia signat el Pacte de Sant
Sebastià amb l’objectiu d’enderrocar la monarquia)24. Josep Fortuny,
en un article a Nostre Ideal, el 28 de
setembre de 1930, deixa constància de l’escissió25. El 8 d’octubre de
1930 surt el primer número del
butlletí Lluita26; Enric Rosés n’és
l’ànima i director fins a la fi de la
seva publicació, el 1936 i entre els
col·laboradors trobem Pelegrí Pi,
Rossend Ràfols A. Jimeno, Frederic Ros, Bonaventura Ametller,
Joan Planellas, Joan Pedrerol,
Josep Fortuny, Joan Moly, Ramon
Nubiola, Feliu Tura, Josep Almeda... (Annex 2)
Des de l’any 1930 fins al 1933, les
crítiques dels uns als altres són
constants. Josep Sans i Enric Rosés
fan de la ploma una arma dialèctica
per exposar les seves diferents visions de la política, que en alguns
casos, arriben a afectar la pròpia
vida professional i personal, com en
el cas d’un article en relació amb
les eleccions al Col·legi de Metges de
Barcelona27 o quan Sans critica Rosés per haver fet una conferència
23. Massaguer, M.A, «La Segona República a Mollet», pàg. 39 a 44, Notes, 1, CEM, 1987.
24. Bosch, Anna, «L’alcalde Fortuny, notes biogràfiques», pàg. 38 i 39 NOTES 5, CEM, 1991.
25. Josep Fortuny i Torrents. Una biografia política. Joan Corbalán i Antoni Lardin. Pàg. 81.
26. L’any 1936 deixa de publicar-se.
27. Nostre Ideal, núm. 87, 10-4-1931.
Glòria Arimon i Ventura
4 9
NOTES, 25
pocs dies abans de la mort de la seva
mare28.
Rosés, tant en un butlletí com en
l’altre, defensa un catalanisme al
marge de Madrid i parla de temes
com la importància de la república, la separació església i estat, l’honestedat que ha d’acompanyar els
polítics, la llibertat d’expressió, el
caciquisme a l’hora de les eleccions municipals, l’escola pública i
gratuïta, etc29.
Sabem que, com a metge, l’any
1933 entra a formar part de la Junta de la Secció Comarcal de l’Alt
Vallès en el Sindicat de Metges de
Catalunya, juntament amb el també metge molletà Bonaventura
Puigcercós30. La darrera notícia de
les activitats professionals d’Enric
Rosés és ja en plena guerra civil,
quan el juliol de 1937, el Consell
d’Empresa de la fàbrica de sedes
Ros-Campañá, col·lectivitzada
aquell any, davant la preocupació per
les nombroses baixes laborals, nomena Enric Rosés «metge inspector per a totes les baixes que es
presentin»31. La seva manera de concebre la política l’expressa clarament en els articles que va escriure. En reproduïm
un parell: el primer es titula «Ciutadania» publicat a Nostre Ideal i el
segon es titula «Recursos del caciquisme», publicat a Lluita. (Annexos 3 i 4)
Raúl Alcalay. La mare del meu avi
era gallega; havia enviudat i vivia amb
ell, però no hi havia gaire bona relació.
Era fill únic i va estudiar Medicina. Va
conèixer la seva futura dona, Matilde
Folch, a la Universitat, perquè ella estudiava Filosofia i Lletres. Anaven a patinar junts, em deia la meva àvia. Feien
campana i patinaven. Recordo que comentava que ell va ser dels primers
alumnes que va inaugurar l’Hospital
Clínic, en aquell gran edifici. Va fer una
investigació durant la qual va descobrir l’agent causal de les febres mediterrànies (que són unes febres que hi
havia aquí): era la paparra dels gossos.
La malaltia de les febres mediterrànies era molt comuna en aquella
època. Començava de manera sobtada, amb febre i artromiàlgies. Al
cap d’uns dies apareixia una erupció que afectava sobretot els palmells de les mans i les plantes dels
peus. Al lloc on havia picat la paparra apareixia una úlcera petita, amb
un centre fosc i una aurèola vermella32.
Raúl Alcalay. Quan l’àvia Matilde
va anar a viure a Mollet amb el seu
home, va començar a tenir conflictes
amb la sogra, una dona amb molt de
caràcter; jo crec que això va ser una
de les causes de la separació, van petar per això, segons explicava ella.
«Del bombardeig dels Quatre Cantons jo em recordo molt del doctor
Rosés, perquè anava a col·legi amb
la seva filla, als Col·legis Nous.
Aquella nena, el seu pare estava divorciat i vivia a l’estació del Nord,
en un pis que era com una torre,
molt maca, i a mi em cridava molt
28. Nostre Ideal, 23-7-1932 Sans critica que Rosés fes la conferència «Cultura Física» al local de «Unión
Patriótica» i li retreu que sa mare era al llit a punt de morir.
29. Al final d’aquest article hi ha una relació de tots els articles que hem trobat publicats a Nostre Ideal i a
Lluita.
30. La Gralla, Granollers, 3-7-1933. Junta presidida pel metge granollerí Alfred Canal.
31. La Segona República i la Guerra Civil a Mollet del Vallès, M. Àngels Suàrez, pàg. 139.
32. Informació clínica. Laboratori de Referència de Catalunya, SA.
Els bombardejos del 38 i del 39 a Mollet
5 0
NOTES, 25
l’atenció, perquè en aquella època,
això de pares separats no ho havia
sentit mai. Era una nena rossa, molt
bufona, amb el seu germanet. I pobreta, després, quan va passar el
bombardeig ja, no ens vam veure
mai més»33.
Raúl Alcalay. L’any 36 o 37 Matilde
Folch va guanyar una plaça de directora a l’Institut Obrer de Sabadell i va
marxar a viure allà.
La vocació educativa li venia de família. La seva mare, Maria Anna
Guimerà Saló, quan es traslladà de
Barcelona al Vendrell, el 1892, va
obrir un centre educatiu per a nenes, que va anomenar Colegio Ibérico, a la casa del Portal del Pardo34.
En un article a la revista molletana
Nostre Ideal, el 21 de desembre de
1929 titulat «Es un deure imitar lo
bo», Matilde Folch ja exposa la seva
visió, que compartia plenament
amb Enric Rosés, tal com mostra
l’article «L’escola única» publicat
per aquest a Lluita el 15 de novembre de 1931. (Annexos 5 i 6)
Després d’acabar els seus estudis de
Filosofia, Matilde Folch inicia una
intensa vida intel·lectual. A principis dels anys trenta ja trobem notícies relacionades amb la seva
activitat literària i pedagògica en
diferents indrets de Catalunya. El 28
d’octubre de 1930 publica un article titulat «Lloable actuació del
Comte de Güell» a La Veu de Catalunya.
El 22 de novembre de 1934 La Vanguardia publica una notícia breu del
corresponsal d’Olot: «Ha sido encargada la explicación del curso de
Preceptiva Literaria del Instituto de
Segunda Enseñanza de esta ciudad
a doña Matilde Folch Guimerà».
Però l’afer on s’implicarà a fons és
en la docència a l’Institut Obrer de
Sabadell35. El Ministerio de Instrución Pública y Sanidad de la República, el 21 de novembre de 1936
havia decidit donar una oportunitat
als nois i noies que, havent passat
l’edat d’escolarització, volguessin
estudiar, amb l’objectiu de formarse. Havien de tenir entre 15 i 35 anys.
Als instituts obrers s’impartia un
batxillerat en quatre semestres i
després s’ingressava a la universitat. L’alumnat rebia un ajut econòmic i els que vivien fora, tenien
allotjament. El 10 de març del 1937
es crea a Sabadell el segon Institut
Obrer de l’estat espanyol i primer
de Catalunya. Es va instal·lar a l’Escola Industrial i els alumnes interns
residien al convent de les serves de
Maria. Les classes van començar el
20 de juny de 1937, amb 70 joves.
Raúl Alcalay. Quan va acabar la
guerra no li van reconèixer el títol perquè van trobar el nom de l’Enric Rosés
en un fitxer de la maçoneria.
Una de les primeres mesures que
el govern franquista prenia en ocu33. Entrevista a Paquita Gimeno, 12 de març de 2009.
34. «Aproximació a l’estudi historicoartístic de l’edifici del portal del Pardo del Vendrell», pàg. 14.
35. Tota la informació relacionada amb la creació dels instituts obrers republicans ha estat extreta de
diferents números consultats de la Gaceta de la República, especialment els núm. 73 i 313. També, de
l’article «Sabadell i l’Institut Obrer de Segona Ensenyança 1937-1939» de Cristina Escrivà i Moscardó
(Coordinació Associació Cultural Institut Obrer de València) consultat a la següent pàgina web: http:/
/www.ceibm.org/cristina04.html i altres webs amb informació: http://www.memoriacatalunya.org/
assets/pdf/Octavetamaig.pdf, http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=1565899, http://
www.geocities.com/micacoweb/memoriabdn.htm, http://escletxa-borriana.blogspot.com/2008/
09/presentaci-llibre-los-institutos-para.html
Glòria Arimon i Ventura
5 1
NOTES, 25
par poblacions era la depuració dels
ensenyants. El Ministerio de Instrucción Pública, el 28 de gener del
1939 (BOE del 3 de febrer), regulava la depuració del magisteri català; des de Saragossa, la comissió
depuradora enviava els expedients
dels mestres catalans tramitats a les
comissions depuradores provincials
pertinents. Tot el personal d’ensenyament havia de demanar que li
obrissin un expedient de depuració;
si el passava, podia tornar a ensenyar; si no, en quedava exclòs.
Les comissions que estudiaven els
expedients examinaven la conducta pública i privada dels docents. Si
hi havia sospites de col·laboració en
organitzacions d’esquerres, d’haver-se implicat en política durant la
República i la Guerra Civil o de pertànyer a la maçoneria... no se’ls permetia tornar a ensenyar, però
també eren exclosos per la seva
conducta privada (divorciats, conductes morals o sexuals considerades irregulars) o per la religió
(ateus o practicants d’una religió diferent de la catòlica).
La depuració a l’ensenyament va
trencar la tradició pedagògica catalana, ja que en va excloure les
persones compromeses amb les reformes republicanes i va tallar els
esforços de renovació pedagògica i
científica propers a les experiències pedagògiques més avançades
de l’Europa de l’època36. Per a una dona dedicada a la docència amb compromís i passió,
això va ser un cop molt dur. Però
Matilde Folch no s’enfonsa. Busca
ajuda i aconsegueix obrir una acadèmia on continua ensenyant.
Raúl Alcalay. L’ajuda Pere Rosellò
Acets, un militar company de Franco,
però republicà, que els feixistes van
respectar. Va obrir una acadèmia a nom
d’ell al carrer Dos de Maig, 51, a
Barcelona, on donava classes i va contractar catedràtics represaliats d’instituts, que eren gent molt bona. Les
famílies que no volien portar els fills a
l’escola pública o religiosa, anaven a
l’Acadèmia Folch. Hi va passar gent
com Raventós i altres personatges que
després han estat grans intel·lectuals...
El rètol de l’acadèmia estava en català
i els van posar contínues multes per
aquest motiu. Els falangistes li van dir
que havia de despatxar tots els catedràtics que hi ensenyaven perquè eren
Document on s’imposa una multa a Matilde
Folch per tenir en català el rètol de l’acadèmia
(5 de juliol de 1939)
36. Tot això ho explica molt bé Francisco Morente, en el treball «La depuració a l’ensenyament», publicat
al llibre 1939 Barcelona any zero (1999) editat amb motiu de l’exposició el 1999 a Barcelona al Museu
d’Història de la Ciutat. http://mediterrania.bloc.cat/post/2741/184323
Els bombardejos del 38 i del 39 a Mollet
5 2
NOTES, 25
republicans i que havien de portar camisa blava i ensenyar «las esencias del
régimen». La meva àvia va dir que no
havia aixecat mai el puny i que tampoc no pensava aixecar la mà. I va tancar. Era a principis dels anys quaranta.
Amb l’arribada de la democràcia a Espanya, tots els càrrecs dels 36 van ser
rehabilitats i llavors va poder cobrar la
pensió. Va ser, potser, l’únic bo que li
va passar.
L’àvia deia que allò dels Quatre Cantons havia sigut un atemptat, que era
premeditat, aquest bombardeig, que hi
havia una quinta columna d’espionatge
dels de dretes, que tenien una emissora i comunicaven els objectius possibles interessants i els bombardejos.
S’anomenava «quinta columna» les
persones que feien treball polític i
militar en el mateix territori de l’adversari. Així, si parlem d’una zona
republicana, era la gent que treballava per al sector franquista alçat
contra la república. Segons diversos
testimonis, a casa de la senyora Antònia Aguilar, al c/Berenguer III, hi
havia un aparell radiotransmissor
on ella i altres persones passaven
informació al bàndol franquista.
Tanmateix, la hipòtesi que el bombardeig dels Quatre Cantons fos un
atemptat contra el doctor Rosés, no
sembla que tingui cap base creïble.
Raúl Alcalay. Ella estava convençuda que l’havien anat a buscar a ell.
Quan els franquistes van entrar, la
meva àvia ho va cremar tot, perquè
com que ell era maçó... però no li va
servir de gaire perquè els feixistes van
agafar les llistes del Gran Orient
d’Espanya i de les lògies maçòniques.
Pel fet de ser maçó era pena de mort!
Després del bombardeig dels Quatre Cantons, el cos d’Enric Rosés
Bruzos és portat al Cafè del Coro,
el lloc on tantes estones havia passat jugant al billar i fent tertúlia;
allà, la gent de Mollet li ret homenatge. El seu fill, Enric Rosés Folch
va anar a parar a l’Hospital de
Sant Pau de Barcelona, on morí el
mateix dia. Tenia 5 anys. L’Anna, la
seva germana de 10 anys, és ferida
de metralla, però se salva. Una setmana després, el 15 de gener,
Matilde Folch formalitza la compra
d’un nínxol al cementiri de Mollet,
el número 776, on hi enterra l’home i el fill37. Mai més torna a
Mollet.
Ana Maria Rosés i la seva mare, Matilde Folch
(oli pintat el 1942 per Alfredo Palmero,
catedràtic de Belles Arts i company de Matilde
Folch a l’Institut Obrer de Sabadell, que un
cop acabada la guerra, es va refugiar un temps
a casa de Matilde, al Vendrell)
37. Font: registre del cementiri municipal. Ajuntament de Mollet. L’any 2000 el nínxol passa a altres
propietaris.
Glòria Arimon i Ventura
5 3
NOTES, 25
Raúl Alcalay. No sabem de quina
logia era, l’àvia potser sí que ho hauria sabut, perquè ella va contactar amb
els de la seva lògia a Veneçuela. La seva
vida ha sigut d’un fondo tràgic. Tota la
nostra vida queda marcada pel bombardeig dels Quatre Cantons.
«Un dia que estava jugant una partida de billar amb el metge del poble, el doctor Rosés, les sirenes van
alertar que s’acostaven avions enemics. Jo em vaig ajupir, com sempre, sota la taula, i el metge, en
contra del que acostumava a fer, va
marxar cap a casa»38.
«El doctor Rosés, que vivia cap allà
dalt a l’estació, pujava amunt cap a
casa seva i passava pel davant de
casa. La meva germana, com que era
el moment d’alarma, estava a fora
al carrer, al darrera del doctor Rosés. La metralla el va matar i també
li van matar un nanu, perquè no es
va estirar a terra; es va quedar com
ajupit i a la meva germana, que devia tenir vuit o nou anys, no la va
matar, o sigui que és viva gràcies al
doctor Rosés»39. «Nosaltres vivíem al dispensari del
doctor Tiffon. A davant de casa van
matar el doctor Rosés, encara recordo que anava amb sombrero i amb
l’explosió va quedar encastat a les
reixes de la finestra de l’habitació
meva, que donava a fora al carrer»40.
Raúl Alcalay. Quan va haver-hi el
bombardeig, ella s’estava a Sabadell i
van quedar amb la seva filla, soles;
l’Enric havia mort i l’Enriquet també.
La meva mare estava ferida del bombardeig: tenia metralla a la cama, però
la van curar. En canvi l’Enriquet estava
rebentat, tots els budells fora... va
morir a l’acte. És aquesta cosa de la
fatalitat tràgica que va marcar la vida
de la meva mare i de la meva àvia. Llavors la meva mare va passar uns mesos a la Garriga, en una masia que
tenien un parell de vaques, així podia
beure llet. Nosaltres teníem terres i una
casa pairal molt gran al Vendrell. Ella
era de família benestant i liberal. Tots
els germans de la meva àvia eren del
cos de carrabiners i van fugir a l’exili.
Ella va tornar al Vendrell i ho va passar
fatal, perquè com que tota la família
estava exiliada, li van posar una companyia de guàrdies civils a la casa, i a
més, els havia de mantenir. Al Vendrell
se’n va parlar molt, de tot això. Nosaltres érem veïns d’Andreu Nin i les famílies eren molt amigues. Durant la
guerra van empresonar un amic de la
família que era arquitecte, la seva família era de dretes. La meva àvia va anar
a veure el Nin a la seu del POUM. Va
entrar on estava reunit i li va dir que
aquell home no era mala persona i que
a veure què farien amb ell. L’Andreu
Nin estava amb els seus companys i
acòlits i la va esbroncar dient-li que
què s’havia cregut ella, que no hi tornés més, que sinó la faria afusellar a
ella també. Però a la nit van deixar lliure l’arquitecte i l’home va estar molt
agraït a la meva àvia per haver-li salvat
la vida. És l’arquitecte de l’església que
hi ha a la plaça de Gala Placídia.
La casa era molt coneguda al
Vendrell, el Portal del Pardo, una de les
cases més antigues. El meu besavi havia estat registrador de la propietat i
diputat federal de la Primera Repúbli38. Joan Abelló, al llibre: Joan Abelló. Josep Masats, Joan Iriarte. Àmbit Serveis Editorials, S.A. Barcelona
2000. Pàg. 31.
39. Entrevista a Josep Puig, Notes 24, pàg. 63 a 65.
40. Entrevista a Vicenç Vallcorba, Notes 24, pàg. 57 a 59.
Els bombardejos del 38 i del 39 a Mollet
5 4
NOTES, 25
ca en temps de Pi i Margall durant 25
anys.
Emili Folch Andreu, procurador i
registrador, es va casar amb Maria
Anna Guimerà Saló i van tenir tres
fills: Emili, Matilde i Pasqual41.
Raúl Alcalay. Li van fer un judici i
va haver de fugir a França; era un home
més aviat de dretes, per això el van
respectar i el van deixar venir, però va
costar molt. Havia comprat l’edifici a
uns francesos que es van exiliar de la
revolució francesa, amb una torre del
segle XII.
En època medieval el Vendrell era
una vila emmurallada. La muralla
tenia cinc portals, dels quals només
se’n ha conservat el que s’obria al
camí de Sant Vicenç de Calders, conegut com portal del Pardo. Està
ubicat en un casal senyorial que duu
la data de 1623. A la clau de volta hi
ha l’escut de la poderosa família dels
Nin. (...)42. En un capbreu existent a la Corona
d’Aragó de 1563 ja es fa referència a
una propietat de Bernat Nin. No sé si
en aquest moment precís la família
Guimerà ja havia comprat la casa i
portal (...) però és pel primer nom
que és coneguda per la gent del
Vendrell. Prop del portal del Pardo,
aquesta casa va hostatjar a Ferran VII
a la tornada de França i els va concedir el dret de posar una cadena a la
seva porta. La casa havia estat la vivenda del ministre d’Hisenda de la II
República, Jaume Carner i Romeu,
avi de Joan Raventós i Carner. (...)43.
Raúl Alcalay. Quan l’any 1939 hi
torna l’àvia, a la torre va posar-hi un
galliner per tenir ous frescos; dels
pagesos que tenien arrendades les
terres també podien recollir alguna
cosa per menjar. De nit anaven amb
carros a recollir les olives i les garrofes, perquè si ho feien de dia, venien
els de Falange i s’ho emportaven. Jo
recordo que tenia una habitació gran
plena de garrofes. Van ser uns anys molt
durs, molt. La Guàrdia Civil l’escortava cada diumenge fins a l’església
propera (des de casa es veia l’àngel
del campanar), per obligar-la a anar a
missa.
Una de les feines que la meva àvia
va trobar va ser treballar per a l’Enciclopèdia Sopena. Crec que li pagaven
no sé si 1 pesseta per cada 4 línies...
Després va escriure obres de teatre i
sarsueles; tenim els llibrets, amb música del maestro Díaz Giles44. Van estar
vuit mesos treballant al Vendrell i es va
a estrenar a València. Però l’època era
difícil, s’havien de pagar els actors i va
durar poc. En aquella època intenta fer
negocis de tot tipus, era una emprenedora nata; en unes caves hi planta
xampinyons, però no li funciona i continua lluitant.
Segons l’herència, la meva àvia
podia hipotecar, però no vendre. De
totes les terres i vinyes que tenia va
fer-ne hipoteques per anar tirant i al
final els bancs li van anar prenent la
majoria de les terres. Jo conservo documents en pergamí de totes les escriptures.
L’any 1952, Maria Anna Guimerà
Saló va donar la finca a la seva filla
41. «Aproximació a l’estudi historicoartístic de l’edifici del portal del Pardo del Vendrell», pàg. 15.
42. http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1265
43. La pàgina web http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1265 a Portal i casa del Pardo cita les
explicacions de Salvador Caralt i Salvó.
44. Fernando Díaz Giles (1887-1960) va compondre el 1907 l’Himne d’Infanteria i és conegut per
sarsueles com La moza que yo quería, El cantar del arriero...
Glòria Arimon i Ventura
5 5
NOTES, 25
Matilde. Aquesta, l’any 1958, la va
vendre a Apel·les Fenosa Florensa i,
en morir aquest, el 1988, la casa va
passar a mans de la seva vídua, Nicole Fenosa45. Actualment és la seu
de la Fundació Apel·les Fenosa.
Raúl Alcalay. L’any 1956 li detecten un tumor en el tiroides i decideixen operar-la; llavors va pensar que
moriria i va decidir vendre (perquè
mentrestant havia mort la seva mare i
l’herència havia passat a ella). Quan, in
articulo mortis va firmar que venguessin
la casa, va dir, mira filla, jo no vull que
passis les angoixes que he passat jo,
veneu-ho a l’escultor Fenosa. L’àvia signa la venda i resulta que el tumor no
era tan mortal: li van treure un tros de
tiroides i va anar la mar de bé. Llavors
li donen el que havien quedat de la venda de la casa, perquè el Fenosa ho va
pagar a terminis. L’àvia s’ho va vendre
per mig milió de pessetes amb la promesa que no la tirarien a terra per fer
pisos.
En una biografia escrita per la dona
de Fenosa, aquesta explica com va
anar la venda: «L’any 1957, anant
cap a Montblanc vam travessar el
camp de Tarragona, i el paisatge ens
va semblar encisador. Tornant cap a
Barcelona, vam parar al Vendrell per
demanar al notari Llassat si sabia
d’alguna casa que és vengués a la
regió. L’Apel·les insistia en el fet
que, com a mínim, tingués una finestra gòtica. Llassat ens va parlar
d’una casa al Vendrell que s’havia de
subhastar al cap de tres setmanes i
que tenia diverses finestres gòtiques.
Vam tornar a Barcelona [i vam
aconseguir el telèfon de Matilde
Folch]. Corrents, Fenosa va trucarli. Ens va rebre molt exaltada (ho
estava més que ell) i li va suplicar
que la comprés abans que l’hagués
de vendre per l’increment dels crèdits de la hipoteca. Com un gran
senyor, tot i que la quantitat sobrepassava amb escreix els nostres recursos financers, Fenosa li va dir
que honoraria els deutes i que pagaria, a més, una suma equivalent
amb la condició de disposar d’un
any per poder aconseguir-la.
L’Apel·les va decidir tornar a París
l’endemà mateix. Moltes persones,
generosament, van comprar escultures per tal que Fenosa pogués tenir la seva casa. Ens van aconsellar
que demanéssim ajut a un advocat
perquè Matilde tenia dos germans
exiliats que la mare havia deixat
sense herència. Va ser necessari,
també, consultar un arquitecte per
conèixer l’estat de la teulada i, d’una
manera més àmplia, la situació de
la casa. Home apassionat, Fenosa no
parava de dir: «Amb germans o sense, compro! Amb bigues o sense,
compro!». No va ser fins el 8 de
maig de 1958 que es va signar el
contracte de compra en unes condicions rocambolesques que ens
van portar a una situació inversemblant. Aconseguir diners no va ser
fàcil. Els entrebancs relacionats amb
el mercat dels canvis no facilitaven
les coses. Quan vam arribar a
Barcelona, ens vam assabentar que
havien ingressat Matilde Folch a
l’hospital i que l’operaven l’endemà. Vam anar a l’hospital de Sant
Pau per signar les clàusules! Un cop
que les coses estaven en ordre, vam
tornar a París»46.
45. Article citat de la revista Del Penedès.
46. http://www.fundaciofenosa.org/descarregues/biografiaCAT.pdf
Els bombardejos del 38 i del 39 a Mollet
5 6
NOTES, 25
Raúl Alcalay. La meva mare, de tot
això no va voler-ne saber res ni va voler continuar amb totes les angoixes.
L’àvia va esperar els últims pagaments
i després agafa un vaixell i se’n va a
Veneçuela, ella sola. Tenia 55 anys i comença una nova vida.
Allà es presenta al Ministerio de
Educación i li donen un càrrec en un
institut. Coneix els cercles maçons dels
exiliats republicans, el lingüista Pompeu Fabra i el geògraf Pau Vila, que era
molt amic seu. Estrena obres de teatre, escriu als diaris i porta a terme una
intensa activitat intel·lectual. Ella ensenyava castellà a aquella gent i explicava que era difícil; li havien posat un
guardaespatlles perquè l’amenaçaven;
ella era molt estricta, no aprovava a
tothom i un dia van escriure: «dictadora de Franco, vete a tu casa». La «licenciada Folch», li deien. Finalment,
quan la meva mare es va posar malalta, va tornar. La mare va morir molt
jove, el setembre de l’any 1971, amb
44 anys. Després, l’àvia se’n torna a
Veneçuela i coneix un poeta veneçolà,
molt conegut i viuen en parella fins que
ell mor. Llavors ella torna aquí i va viure fins als 93 anys. Mor el 1993, després d’una vida dura i tràgica. Era una
dona molt orgullosa, molt atractiva i
tenia molts pretendents, però no va
trobar la felicitat. Jo me l’estimava
molt, a la meva àvia. Nosaltres vam
passar un parell d’estius de petits, a la
casa del Vendrell. Amb la seva filla
Anna, és a dir, la meva mare, no s’entenien, però als néts ens tenia molt de
carinyo, jo recordo que ens donava el
sopar i tot, però era una dona amb
molta personalitat. Jo, com que era el
nét més gran, em tenia molta simpatia i m’associava una mica amb el fill
que havia perdut, l’Enriquet. Tenia una
fotografia del nen i sempre la portava
amb ella i una mare de Déu de Montserrat negra, que encara la tinc, que
era el seu amulet de la sort.
La meva mare s’havia casat amb
William Alcalay, que va arribar a
Barcelona l’any 1948 procedent de
Gènova. Venia de Suïssa. Havia fet el
doctorat de Química al Politècnic de
Lausane i va fundar un laboratori químic a Barcelona, on va conèixer la
meva mare. Tenia un germà, Leon
Alcalay, que era violinista; havia tocat
a l’orquestra de Pau Casals abans de la
guerra i era molt amic de Companys i
de la seva dona, que també era violinista i havia vingut a fer concerts al
Portal del Pardo. El juliol de 1936 havia anat Suïssa, llavors esclata la guerra aquí i ja no torna.
La meva mare, els anys quaranta
havia estudiat medicina; va acabar la
carrera l’any 1950, quan vaig néixer
jo; es va fer metge psiquiatre i treballava al Clínic, amb el doctor Sarró. La
meva àvia esperava que l’ajudaria, perquè li havien proposat ser sòcia de la
clínica Platon, que llavors s’estava fent,
però la mare va dir que no, que ella
tenia uns ideals d’ajudar a la humanitat sense cobrar. Recordo que hi havia
molts pacients que venien a casa, era
una consulta privada sense cobrar. I els
pacients venien molt de temps, perquè
aquestes coses de la psicoanàlisi duren molt. Això sí, per Nadal ens regalaven pollastres i altres coses. Ella
sempre va tenir una gran admiració pel
seu pare, va voler seguir la tradició.
La meva àvia no volia parlar del que
va passar al seu home i al fill. Mai va
voler tornar a Mollet. Sempre que havíem de passar per Mollet ens havíem
de desviar per no passar pels Quatre
Cantons.
Glòria Arimon i Ventura
5 7
NOTES, 25
Articles d’Enric Rosés publicats a la premsa molletana
Nostre Ideal, 22-9-1928. «Pi i Margall« i «República i Religió»
Nostre Ideal, 24-11-1928. «Unitarisme i Federalisme»
Nostre Ideal, 26-7-1930. «Ciutadania»
Nostre Ideal, 9-8-1930. «El pacte d’Unió Republicana» i «De l’orador»
Nostre Ideal, 23-8-1930. «La reunió de Sant Sebastià»
Lluita, 8-10-1930, «Rèplica»
Lluita, 8-11-1930, «Perquè som republicans»
Lluita, 26-11-1930, «El text de la declaració ministerial» i «Tot és qüestió
d’apreciacions»
Lluita, 24-3-1931, «Recursos del caciquisme»
Lluita, 10-4-1931, «Rèplica» i «El cas Pedrerol»
Lluita, 15-11-1931, «Les fantasies del Sr. X» i «L’escola única»
Lluita, 12-4-1932, «L’estatut de Catalunya»
Nota 1: Molts dels editorials de Lluita, probablement també són d’Enric Rosés.
Nota 2: Excepte l’exemplar de Lluita del 12-4-1932, que pertany a l’arxiu de Jaume Bosch, la resta es
troben a l’Arxiu Municipal de Mollet, però la col·lecció és incompleta.
Bibliografia
ARROYO, P., RAYAN, N., “Aproximació a l’estudi historicoartístic de l’edifici
del portal del Pardo del Vendrell”, dins la revista Del Penedès, primavera de
2003. <http://www.raco.cat/index.php/DelPenedes/article/view/
86275/128648> [Consulta: 8 d’agost de 2009].
BOSCH, Anna, “L’alcalde Fortuny, notes biogràfiques”, Revista NOTES núm. 5,
Centre d’Estudis Molletans. Mollet del Vallès, 1991.
CENTRE D’ESTUDIS I DIVULGACIÓ DEL PATRIMONI (CEDIP). <http://
www.poblesdecatalunya.cat/> [Consulta: 20 d’abril de 2009]. CORBALÁN, Joan i LARDIN, Antoni. Josep Fortuny i Torrents. Una biografia política. Mollet del Vallès: Centre d’Estudis Molletans, 2000, 187 pàg. (Vicenç Plantada; 5). CORBALÁN, Joan i GARCIA-MORENO, Consol, Joan Ambrós i Lloreda. Per Catalunya
i la Llibertat. Mollet del Vallès: Centre d’Estudis Molletans, 2002, 526 pàg.
(Vicenç Plantada; 7). ESCRIVÀ, Cristina. “Sabadell i l’Institut Obrer de Segona Ensenyança 1937-1939”.
Dins web del Centre d’Estudis d’Investigació Històrica Baix Maestrat/
Montsià <http://www.ceibm.org/cristina04.html> [Consulta: 23 de maig
de 2009]. FUNDACIÓ FENOSA. Biografia d’Apel·les Fenosa. <http://www.fundaciofenosa.org/
descarregues/biografiaCAT.pdf> [Consulta: 13 de juny de 2009].
MASSAGUER, M.A. “La Segona República a Mollet”, Revista NOTES, núm. 1. Sala
Fiveller. Mollet del Vallès, 1987.
MORENTE, Francisco. “La depuració a l’ensenyament”, dins: 1939 Barcelona any
zero (1999). <http://mediterrania.bloc.cat/post/2741/184323> [Consulta: 23 de maig de 2009].
PORTELLI, Alexandro. Històries orals. Relat, imaginació, diàleg. Barcelona: Generalitat
de Catalunya. Memorial Democràtic, 2009, 529 pàg. (Col·lecció Memòria
Oral; 2).
Els bombardejos del 38 i del 39 a Mollet
5 8
NOTES, 25
Annex 1
República i religió
És creença general entre nosaltres que no és possible la instauració de la
República, sense que aquesta tingui un caire netament anticlerical i anticatòlic i
així mateix es fa sinònim de desordre el nom bellíssim de República.
Ni l’una ni l’altra d’aquestes falses creences és justificada, puix el respecte a
la religió que la majoria del poble professa seria altament necessari per a l’existència de la mateixa i netament impolític el procedir d’altra forma. Si un dia la
República fos implantada, seria necessari atreure’s amb actes de bon govern
simpatia del país envers el nou règim sense buscar motius que serien aprofitats
pels seus adversaris per enderrocar-lo.
En quant al mot desordre (l’antiga repartidora) aplicat pels adversaris politics a aquesta forma de govern i esgrimit davant de les classes conservadores i
burgeses com un fantasma paorós per tal d’allunyar-les d’aquesta forma de
govern, hem de fer notar que estem bastant lluny de l’any 71 i creiem sincerament que avui estem molt més preparats que aleshores i que un cop instaurat el
nou règim, si per part d’algú, incluint-hi els que es diguessin correligionaris, es
promovia el més lleu desordre, tenint en compte el bé de la República, es corregiria amb mà ferma al causant o causants i en pocs instants s’hauria acabat amb
aquesta llegenda.
República significa respecte a totes les idees entre elles la religió; respecte a
tots els homes incluint-hi els clergues, i ordre sobretot, complint i fent complir
aquests deures de veritable ciutadania: Respecta als altres i lo dels altre si vols
que et respectin a tu i a lo teu.
Enric Rosés
Nostre Ideal, 27 d’octubre de 1928
SUÀREZ, M.A. La Segona República i la Guerra Civil a Mollet del Vallès. Mollet del Vallès:
Centre d’Estudis Molletans, 2000, 369 pàg. (Vicenç Plantada; 4).
TELEVISIÓ DE CATALUNYA. Programa “El meu avi”: Simeó Rabasa. <http://
www.tv3.cat/elmeuavi/rabasa/tablacronologia.htm> [Consulta: 22 de novembre de 2008].
Revistes Nostre Ideal i Lluita (Arxiu Històric Municipal de Mollet del Vallès. Col·-
lecció Pou).
Annexos
Glòria Arimon i Ventura
5 9
NOTES, 25
Annex 2
Rèplica
Com ja dèiem en la nostra salutació, la diferència d’apreciació del moment
actual de la política Catalana feia impossible la nostra lleial col·laboració amb
Nostre Ideal i amb els homes que representen la política de la Lliga Regionalista.
Nostre Ideal publica el seu article de fons firmat pel seu Director i en ell parla
d’alguns punts que ens interessa refutar. No estem ni podem estar conformes en
la culpabilitat que ens assigna a nosaltres joves, per culpa de la nostra joventut
i manca d’experiència, en la divisió del Centre; són les circumstàncies més fortes que nosaltres mateixos que avui ens invitaven a fer el que hem fet, i no som
nosaltres sols a Catalunya; avui per totes les contrades en veiem l’exemple de
joves i de vells.
Trobem encertadíssimes i atinades les reflexions que segueixen al jutjar el fet
de la nostra divisió. Si la nostra posició representa un avenç en els costums
politics de Mollet, puix fins ara les divisions sols es feien a base de qüestions
personals, creiem que en aquest cas la joventut ha donat una bella lliçó de
ciutadania.
I ara anem a jutjar amb el nostre punt de vista la nostra posició i la seva.
D’acord com veig, al jutjar la Monarquia i la persona que la representa, la
nostra disparitat de criteri sols seria en les dificultats que es presenten per assolir
el triomf dels ideals republicans, i per tant, el triomf de la causa de Catalunya,
puix reconeix l’articulista que amb la implantació de la República federal el
nostre plet quedaria automàticament resolt.
No sabia jo que fos acceptable la teoria de que quan hi ha un camí ben
marcat per assolir un ideal, encara que voltat de dificultats, es tingués d’abandonar; jo creia que l’home fort ha de procurar superar totes les dificultats que
s’oposin al triat i si bé el pes que representem els catalanistes republicans no pot
decantar la balança, el nostre pes juntament amb el de tots els republicans espanyols ja és més possible el fer-la decantar; quan no seria possible fora si tots
prenguéssim la còmoda actitud de deixar fer i de no solament actuar dintre de
la Monarquia convençuts de la seva ineficàcia per resoldre el nostre plet, si no
apuntar-la perquè no caigués.
Tant convençuts estem de que seguim el bon camí, l’únic camí, com que ells
amb tots la bona voluntat i tot el patriotisme, que els hi reconeixem, segueixen
el camí que els seus dirigents potser amb no tant bona fe, ni tal volta tant
patriotisme, els hi marquen.
Enric Rosés
Lluita, núm. 1, 8 d’octubre de 1930
Els bombardejos del 38 i del 39 a Mollet
6 0
NOTES, 25
Annex 3
Ciutadania
La política actual ha d’ésser, per a què el poble hi cregui, una política nova,
una política austera; ja estem cansats de polítics que fan servir el poble per
elevar-se als llocs que la seva ambició desitja.
Ara bé: el poble també s’ha de fer digne d’aquesta renovació actuant sempre com perfectes ciutadans conscients dels seus drets. S’ha de lluitar sempre
amb els ulls elevats envers la idea que el nostre cervell entengui que ha de
contribuir al nostre millorament; no s’ha de deixar influir per cap pressió; és
tan indigne el que compra un vot com el que es deixa comprar la seva consciència d’home i de ciutadà, és tan indigne el que es val de la seva influència
perquè els seus subordinats facin la política que ell creu més favorable als
seus, interessos, com el subordinat que accepta la pressió, puix d’Home lliure
es converteix en esclau.
I els elegits han de palesar que mereixen l’honor que el poble els feu a
l’elegir-los, han d’actuar sense claudicacions de cap mena i han de mantenir el
criteri mateix que sustentaven quan el poble els elegí. En el Municipi han de
mirar amb més interès el bé del comú que el llur propi; en l’organisme “provincial” han de mirar el bé de la terra per sobre de tot i en l’organisme central
han de fer-se acreedors del respecte i admiració dels seus electors, que vegin
en ell el seu perfecte representant que defensi les idees amb el mateix braó i
amb el mateix esperit de sacrifici del que es faria mereixedor el poble que
procedís amb aquell veritable sentit de ciutadania.
Fem-nos dignes del moment actual; actuem com a perfectes ciutadans conscients dels nostres drets i deures; elegim com a representants nostres aquells
que honradament defensin les idees que nosaltres sentim a dintre nostre i així
contribuirem a posar el nostre gra de sorra per la regeneració del nostre
poble.
Enric Rosés
Nostre Ideal, 26 de juliol de 1930
Glòria Arimon i Ventura
6 1
NOTES, 25
Annex 4
Recursos del caciquisme
S’apropen les eleccions municipals i com a la farum de la carn morta surt
la hiena, també surten els professionals del caciquisme que voldran altra volta
emprar els mateixos recursos d’altre temps, no adonant-se que han passat vuit
anys i que el poble ha tingut temps de pensar i sap el que té de fer.
¿Quins són els procediments emprats per aquesta gent? Primer que tot la
invitació a votar determinada candidatura.; si es veu que el preguntat és refractari aleshores l’amenaça d’ésser acomiadat de tal o qual fàbrica, o bé la de
pendre-li la terra que conrea o bé la d’apujar-li la contribució són recursos
que en altre temps no havien fallat mai, però ara sortosament la unió dels
rabassaires per un costat i la unió dels obrers faran molt més difícil la tasca de
comprar consciències, i si tots plegats ens donem compte de la nostra força no
ens deixarem imposar i sabrem cumplir els deures del ciutadà de votar i votar
sense cap mena d’imposició.
Nosaltres no creiem que es reprodueixin les coaccions que en altre temps
havien desnaturalitzat el sufragi, però si es reproduïssin estem convençuts
que el poble sabria donar la repulsa més enèrgica per aquests procediments
indignes.
L’obrer tant del camp com de la fàbrica, mentre treballi les hores convingudes, ja ha complert amb el seu patró i aquest no té dret a exigir cap mena de
vassallatge, del contrari l’obrer es convertiria en esclau que no pot pensar ni
sentir altrament que el seu amor i senyor.
Si un ciutadà no vota o vota contra la seva consciència no tindrà després
cap dret de queixar-se de l’actuació dels governants puix ell haurà contribuït
obertament a la seva exaltació al poder.
¡Molletans! cumpliu el vostre deure de ciutadans i al cumplir-lo mireu ben
alt i no penseu en res més que el deure vostre és votar als que representin la
vostra manera de pensar i de sentir.
Enric Rosés
Lluita, 24 de març de 1931
Els bombardejos del 38 i del 39 a Mollet
6 2
NOTES, 25
Annex 5
És un deure imitar lo bo
Fa poques setmanes, al llegir un periòdic local, vaig assabentar-me del bell
gest d’un excel·lent professor, odontòleg també, i que té baix la seva direcció
una Acadèmia de 1a i 2a ensenyança per a nois; fou tal gest l’oferiment d’ensenyar a llegir i a escriure a tots els homes aquells qui, per desídia dels pares o
per diverses contrarietats econòmiques, havien passat de l’adolescència a ésser
homes analfabets, és a dir, sense ni tan sols conèixer les lletres. Potser a l’ocórrer tal cosa a la meva vila nadiua, al Vendrell, i ésser l’iniciador de tal idea el
professor Martorell de la mateixa vila, fa que jo vegi les coses baix un punt de
vista més benèvol i elevat, però jo crec digna de veritable elogi la idea de dit
senyor, que sacrificant hores d’esplai, potser i tot hores per a ell de treball
retribuït, vol ajudar als seus semblants per a què pugui arribar el dia en què
frueixin de totes les íntimes satisfaccions que reporta en si el saber, no tement
per altra part sortir de l’empresa «amb les mans» al cap com vulgarment es
diu, doncs malauradament quasi totes les bones idees que s’inicien en molts
pobles en pro de l’ensenyança, acaben, per poc interès del públic, convertides
en fum.
Més, si simpàtic vaig trobar el desinterès del professor, molta més joia em
causa, i crec mes digna de lloança, la manera com han correspost els homes
analfabets de la població, subscrivint-se en gran nombre a les lliçons gratuïtes,
deixant apart preocupacions i demostrant la necessitat que en tenen de llegir i
escriure. I talment, per poc que reflexionem, reconeixerem lo trist que deu
ésser no poguer convertir en paraules signes tan enigmàtics com són les lletres
per als que no han après a conèixer-les i que tantes benaurances poden portarnos quan venen dels éssers més volguts, i quan vergonyós que altri tingui de
transmetre el seu significat, d’assabentar-se dels sentiments que en ells ens
comuniquen. Com també del sofriment moral d’aquells que, essent lluny de
l’ésser estimat, de l’ésser escollit per formar una dolça llar, tenen de recórrer a
altres per expressar les tan sapigudes, però delicioses sempre, paraules per transmetre escrivint tots els bells pensaments que l’amor suggereix i que tan bé
demostrà Campoamor en la seva conegudíssima composició “Quien supiera
escribir”. Si a tots els pobles hi hagués qui sacrificant unes hores d’esplai es
dediqués a ensenyar desinteressadament quiscuns dels propis coneixements a
aquells que fins dels més elementals careixen, en pocs anys veuríem minvar en
gran nombre els analfabets, vergonya d’una nació avençada, els quals, malgrat
del esforços dels governants, adquireixen encara en les estadístiques actuals
una xifra massa elevada. Quants vicis, quantes hores passades al cafè evitaríem
si tots hi poséssim una engruna de bona voluntat! I quina bona obra compliríem ensenyant desinteressadament a aquells que, per vergonya d’anar a estudi
o falta de medis són ignorants! I quina íntima satisfacció per als que tan bella
obra realitzessin!
Matilde Folch
Nostre Ideal, 21 de desembre de 1929
Glòria Arimon i Ventura
6 3
NOTES, 25
Annex 6
L’Escola única
Aprovat per les Constituents l’article referent a ensenyament, que pressuposa, primer, que la República legislarà en el sentit de facilitar a tots els espanyols econòmicament necessitats l’accés a tots els graus d’ Ensenyament, fent
que l’única condició que ha de tenir en compte sigui l’aptitud i la vocació.
Segon, que l’ensenyament serà laic, essent l’eix de la seva activitat metodològica el treball, i s’inspirarà en els ideals de solidaritat humana. Tercer, reconeix a
les Esglésies el dret subjecte a la inspecció de l’Estat d’ensenyar les seves doctrines respectives en els establiments particulars.
Aquests preceptes que reconeix la nostra Constitució són els conceptes fonamentals de l’Escola Única, així és que pràcticament, en ésser aplicats, s’implantarà dit sistema a Espanya.
A Franca, governant Tardieu (1930), la Comissió d’Hisenda va acceptar
una esmena dels senyors Herriot, Decos i Berthod, en la qual es demanava el
perfeccionament de l’Escola Única en el sentit de sentar el principi de la gratuïtat de l’ensenyament en tots els seus graus, en presentar-se a la Cambra de
Diputats, s’hi oposaren els conservadors, M. Louis Marin, el canonge catòlic
Desgranges i el pastor protestant Austrand, en nom, sinó de la caritat cristiana,
de la llibertat d’ensenyament, i que a la fi no era res més que la defensa de
l’ensenyament privat confessional (com ara a Espanya), però Herriot, en un
magnífic discurs, va defensar l’esmena i l’ideal de l’escola única que no representa el monopoli per part de l’Estat, sinó que deixa en llibertat als pares de
portar els seus fills a l’Escola pública o privada, el govern s’hi va oposar, però
la Cambra la va votar, i el Senat va ratificar el vot de la Cambra, i a partir del
primer d’abril de 1930 és França el primer país d’Europa que ha establert la
gratuïtat en tots els graus de l’ensenyament per a tots els que no tinguin cabals
i tinguin, en canvi, aptitud per arribar als graus més superiors. Anglaterra,
Alemanya i Rússia també han establert alguns dels principis de l’escola única,
però en el cas de Rússia cap imputar-li que ha substituït el dogma religiós pel
dogma marxista, i en tots els casos en què se substitueix un dogma per un
altre, no es respecta la consciència de l’infant i és contrari als principis de la
dita escola.
Nosaltres som entusiastes de l’aplicació a Espanya d’aquest sistema i augurem a la Jove República Hispànica, un cop implantat i en un dia no molt
llunyà, dies de gloria envers els ideals de progrés i solidaritat universals.
Enric Rosés
Lluita, 15 de novembre de 1931
Els bombardejos del 38 i del 39 a Mollet
6 4
NOTES, 25
6 5
NOTES, 25
Reflexions sobre la gestió del
paisatge de Gallecs
Josep Gordi Serrat*
1. Introducció
La voluntat d’escriure aquest article és producte, sobretot, d’haver tornat a passejar per Gallecs amb els
alumnes de l’assignatura Bosc i societat del Màster de Medi Ambient de la
Universitat de Girona. El motiu era presentar l’espai sobre el qual havien de
fer el seu treball de curs. Al llarg de les
jornades de passeig per Gallecs i de les
sessions de debat a la Universitat van
sorgir moltes idees que afectaven l’estat actual del paisatge així com possibles canvis per millorar-lo i vaig pensar
que seria interessant sistematitzar-les
i convertir-les en un article. Cal remarcar que aquesta activitat va ser possible gràcies a l’amabilitat i l’entusiasme
del que era gerent de Gallecs a la primavera del 2009: Joan Vallhonrat.
Una segona pregunta que ens agradaria respondre és: Per què parlar de
paisatge? La resposta, al nostre entendre, és molt senzilla i entenedora. Gallecs és, per damunt de qualsevol altre
consideració, paisatge! Millor dit, un
fragment del paisatge característic de
la plana vallesana d’abans de l’empenta
urbanitzadora de la segona meitat del
segle XX. Aquesta afirmació recordem
que va ser una de les conclusions de
les jornades que sobre Gallecs va organitzar el Centre d’Estudis Molletans la
primavera del 1995. Les actes d’aquelles
jornades es van publicar el 1996. D’aquesta publicació voldria citar-ne dos
fragments. El primer és de BERTRAN
(1996): «Un dels valors més rellevants
de Gallecs és el paisatgístic, ja que és
un dels territoris relativament més
amplis del sector central de la plana
vallesana sense edificar». El segon és
de NEL·LO (1996):«la preservació de
Gallecs com espai obert, no urbanitzat i d’alta qualitat ambiental és una
qüestió d’importància estratègica no
només per als municipis que l’envolten, sinó per al conjunt de la regió
metropolitana de Barcelona».
Els objectius d’aquest article són tres.
El primer és analitzar el paisatge de Gallecs des de dues òptiques diferents, la
de l’ecologia del paisatge i des d’un
vessant fisiognòmic, és a dir, explicant
la seva estructura o geometria. El segon
és presentar un conjunt de reflexions
sobre com es podria intervenir en el
paisatge per tal de millorar-lo. Per tant,
relacionarem una sèrie de propostes de
gestió amb la senzilla voluntat d’enriquir
el debat sobre el futur del paisatge ja
que, al nostre entendre, malgrat que s’ha
salvat Gallecs del procés urbanitzador,
no tenim clar quin ha de ser el seu futur
a nivell paisatgístic. En conseqüència, el
tercer objectiu és donar resposta, dins
de les conclusions, al conjunt de preguntes que, al nostre entendre, resten
sense tenir una clara resposta, com: Gallecs és un parc metropolità o un espai
verd de Mollet del Vallès? Gallecs, ha de
seguir el model dels parcs agraris o ha
de desenvolupar més multifuncionalitat,
és a dir, tenir present els vectors agrari,
ambiental i d’ús públic?
GORDI SERRAT, J. (2009). Reflexions sobre la gestió del paisatge de Gallecs, pàg. 65-80
* Professor de Geografia de la Universitat de Girona. [email protected]
6 6
NOTES, 25
2. L’anàlisi i la percepció del paisatge
Molts autors coincideixen que el
concepte de paisatge neix de les reflexions de Francesco Petrarca després
d’ascendir el 26 d’abril de 1336 al
Mount Ventoux. Cal assenyalar que des
del cim d’aquesta muntanya i, en un
dia clar, es contempla bona part de la
Provença. Quina és la particularitat de
Petrarca? Doncs, senzillament, que, per
primer cop, percep el paisatge des d’un
punt de vista estètic. Per tant, segons
URIARTE1
el concepte de paisatge neix
de la mirada humana com una apropiació sensorial. Existeixen moltes definicions de paisatge, però, la major
part, tal com ho expressa MADERUELO(2006), parteixen del fet que el paisatge es contempla i que el plaer que
produeix la seva contemplació genera
la necessitat de retenir el record a partir d’una fotografia, un dibuix o una
descripció.
El paisatge el podem analitzar des
de diferents paradigmes científics.
Segons TERRADES (2003) existeixen
tres concepcions bàsiques al voltant del
concepte paisatge: la perceptiva, l’estructural i la funcional. En relació a la
concepció estructural i funcional del
paisatge ens apareixen dues escoles.
D’una part tenim l’escola geosistèmica liderada pel geògraf francès BERTRAND2
. D’altra part hi ha l’escola de
l’ecologia del paisatge3
que es dedica
a analitzar els mosaics espacials, que
es diferencien en peces discretes
(patches), corredors (corridors) i matriu (matrix). El Laboratori d’Anàlisi del
Paisatge de la Universitat de Girona va
fer un estudi de la via verda GallecsGallifa seguint els postulats de l’ecologia del paisatge que posteriorment
es va resumir en el capítol d’un llibre
(CORTINA et GORDI, 2006) i que presentem sintèticament en el proper
apartat d’aquest article com a exemple del tractament del paisatge des
d’un punt de vista científic.
Respecte a la visió estructural del
paisatge, podem esmentar les propostes d’anàlisi, ordenació i gestió que els
paisatgistes i urbanistes duen a terme
que en darrer terme tenen una voluntat
d’ordenar i, per tant, d’intervenir. Un
bon exemple d’anàlisi del paisatge des
d’aquest punt de vista metodològic és
el tractament que es fa en el Pla Especial de protecció de Gallecs, el qual no
va arribar a aprovar-se i que presentem resumidament en l’apartat número
quatre d’aquest article (GORDI, 2005).
En darrer lloc, cal parlar del paisatge des de la percepció. En ocasions, es
compara el paisatge amb la lectura
d’un llibre (BUSQUETS, 2009) ja que
el paisatge el podem llegir i, per tant,
comprendre’l. Cal tenir present que la
percepció és la imatge que l’observador es forma dels fets que l’envolten,
fruit de la natura dels fets i de la cap1. URIARTE, IÑAKI (2009): «El Mount Ventoux, origen del concepto de paisatge» Versió digital del
Diario de Navarra del 25 de juliol de 2009.
2. Com a introducció als postulats de l’escola geosistèmica podeu llegir el capítol: BOLOS,M. de i
GÓMEZ,A. (2008):«La ciencia del paisaje» dins BUSQUETS,J i CORTINA,A. (coords.): Gestión del
paisaje. Manual de protección, gestión y ordenación del paisaje, Ed. Ariel, Barcelona.
3. Existeix una enorme literatura al voltant dels plantejaments teòrics i metodològics de l’ecologia del
paisatge així com un gran nombre de treballs sobre territoris concrets. Només a tall d’exemple voldria
esmentar els següents articles:
RODÀ, F. (2003): «La matriz del paisaje» dins FOLCH,R. (coord.): El territorio como sistema.
Conceptos y herramientas de ordenación, Diputació de Barcelona, Barcelona.
TERRADES, J. (2003): «El paisaje y la ecología del paisaje» dins FOLCH,R. (coord.): El territorio
como sistema. Conceptos y herramientas de ordenación, Diputació de Barcelona, Barcelona.
TERRADES,J. (2001): Ecologia de la vegetación, Ed. Omega, Barcelona.
Josep Gordi Serrat
6 7
NOTES, 25
tació que l’observador fa en funció dels
sentits i del seu bagatge cultural. Quan
llegim un paisatge podem fer-ho a partir de diferenciar les parts i catalogar
el conjunt.
3. La via verda Gallecs Gallifa
Segons PINTO (2006) la via verda
de Gallecs-Gallifa (mapa 1) està articulada per l’espai obert que es configura en l’interfluvi que s’estén des del
marge esquerre de la riera de Caldes i
el marge dret del Tenes. Gairebé tota
la via verda pertany a la comarca del
Vallès Oriental, excepte un sector situat
al sud-oest d’aquesta i que pertany als
termes municipals de Palau-Solità i
Plegamans i de Santa Perpètua de
Mogoda, i per tant, a la comarca del
Vallès Occidental.
El relleu del sector està condicionat, bàsicament, per la disposició nordsud de la xarxa de rieres i torrents.
Aquests tenen la capçalera en els relleus més alterosos de la Serralada Prelitoral i s’han obert pas en els materials
sedimentaris poc consolidats, miocènics, que rebleixen la depressió, fins
evacuar al Besòs. La disposició esmentada de les carenes i els torrents ha influït en la constitució d’un paisatge on
les àrees urbanes, els polígons industrials i la major part de l’espai construït es localitzen en els fons de les valls
dels cursos principals. Així, en el sector de ponent: Caldes de Montbui, Palau-solità i Plegamans i Santa Perpètua
de Mogoda, s’alineen al llarg de la riera
de Caldes, mentre que pel costat de llevant: Lliçà d’Amunt, Lliçà de Vall i Parets del Vallès, se situen tot resseguint
el riu Tenes. L’extrem sud de l’espai obert
queda bruscament interromput pel
nucli urbà de Mollet del Vallès, el qual,
limitat en el seu costat sud pel riu Besòs, s’ha estès amplament per l’ interfluvi que separa la riera de Caldes i el
Tenes, interfluvi que en aquest punt
ocupa menys extensió com a conseqüència de l’aproximació dels dos cursos d’aigua en el seu recorregut cap el
Besòs.
Malgrat la disposició inicial dels
nuclis urbans en el fons de les valls dels
cursos d’aigua principals, a les últimes
dècades s’ha produït una proliferació
d’urbanitzacions que s’han emplaçat
a les carenes i vessants de les modestes serres que fan de divisòria de les
valls de rieres i torrents. És el cas de
les urbanitzacions de can Falguera a
Palau-solità i Plegamans, de can Vall a
Caldes de Montbui, de Palaudàries,
compartida entre Parets del Vallès i
Palau-solità i Plegamans o de can Rovira Lliçà d’Amunt. Aquestes urbanitzacions tendeixen a ocupar l’espai
central de la via verda, a expenses de
sòl agrícola i forestal, i en alguns punts
estan tendint a una coalescència en
sentit est-oest que si es consolidés,
constituiria una autèntica barrera
transversal en el cor mateix de l’espai
de la via verda.
L’estructura del paisatge està constituïda per una matriu formada per
camps de conreu de cereals i espècies
farratgeres que en conjunt ocupen un
38,5% de l’espai de la via verda. Aquesta matriu engloba diversos fragments
de vegetació forestal de mida diversa i
que en conjunt suposen un 26,5% de
la superfície. El fragment més gran és
el bosc de Palaudàries i can Costa, dins
el terme municipal de Lliçà d’Amunt,
que està situat al centre de l’espai de
connexió. La vegetació de ribera i de
fondalada i els marges de conreu que
connecten entre si els diversos fragments suposen un 8,1% del total de
l’espai. La resta de la superfície està
ocupada per l’espai construït (nuclis
urbans i urbanitzacions, principalment). Els nuclis urbans se situen a la
perifèria, excepte el de Mollet del Vallès
Reflexions sobre la gestió del paisatge de Gallecs
6 8
NOTES, 25
La via verda Gallifa-Gallecs. Font: CORTINA, A. I GORDI,J. (ed.) (2006): Les vies vies verdes del
Vallès, documenta Universitària, Girona.
Josep Gordi Serrat
6 9
NOTES, 25
que ocupa l’extrem sud de la via verda
tot constituint un obstacle insalvable
per a la connexió amb els espais naturals de la Serralada Litoral.
4. El tractament del paisatge en el Pla
Especial de Protecció de Gallecs
El Pla Especial de Protecció de l’Àrea
de Gallecs el va redactar un equip multidisciplinar dirigit per Antoni Font, catedràtic d’urbanisme de la UPC, el qual
també havia participat en l’equip que
va redactar el PGMOU de Mollet del
Vallès del 1982. El Pla fa una interessant anàlisi del paisatge de Gallecs i
estableix l’existència de tres tipus de
sistemes: madurs, desestructurats i
explotats i vinculats. A continuació,
definim, segons el pla, aquests conceptes:
Sistemes madurs. Dins aquesta categoria, l’equip redactor estableix dues
subcategories. En primer lloc, parlen
de sistemes madurs, és a dir, els boscos d’alzines i roures. En segon lloc, es
parla de comunitats secundàries, és a
dir, en transició cap a l’alzinar, com
són les brolles de romaní sovint arbrades amb pi blanc i pi pinyoner o la garriga amb romaní.
Sistemes desestructurats. Considerem sistemes desestructurats, aquells
sistemes riberencs que degut a diverses actuacions humanes han deixat de
presentar l’estructura típica d’aquestes formacions, ja que es presenten
molt degradades, sovint substituïdes
per comunitats de bardisses i/o plantacions de plàtans.
Sistemes explotats i vinculats. Els
sistemes explotats fan referència als
sistemes agrícoles i els que es deriven
de l’explotació i de la trama de camins.
El paisatge de Gallecs es descompon en un seguit d’elements (mapa 2)
que serveixen per donar forma a l’ordenació del territori:
a) Àrees o superfícies, que corresponen a diferents peces de sòl existents
a l’àmbit del Pla Especial, que pels seus
valors i característiques físiques, productives, de flora o de fauna se’ls atribueix usos i funcions específiques, i
són les destinatàries de les diferents
polítiques del Pla.
b) Itineraris, que són els elements
físics de caràcter lineal, suport dels
moviments de les persones (amb o
sense vehicle mecànic, a cavall o caminant) i de la fauna.
c) Enclaus, corresponents als elements espacials de caràcter puntual,
que pel seu valor paisatgístic o de recurs cultural estan destinats principalment a albergar algunes de les funcions
d’equipament i de serveis del futur
Parc Rural.
A continuació explicarem amb més
detall tots aquests elements.
Àrees. Per la seva naturalesa i característiques específiques, els agrupem en les següents categories:
a1) Forestal
Són els sòls destinats en l’actualitat
a la plantació extensiva de diferents
espècies d’arbrat (alzina, roure, arç
blanc, pi blanc o pinyoner..). Per la seva
importància paisatgística i mediambiental, són elements prioritaris a conservar
i potenciar com a peces fonamentals
de l’àrea d’especial protecció de Gallecs.
En aquestes àrees no podran realitzar-se altres actuacions i operacions
que les necessàries per a la seva conservació i potenciació (silvicultura,
neteja, etc.) d’acord amb les bones
pràctiques de la gestió forestal. No
obstant això, en aquells sectors consolidats i d’accessibilitat adequada es
permetrà l’ús públic del lleure.
a2) Reforestació
En terrenys pròxims als anteriors, i
amb la voluntat de la seva potenciació
Reflexions sobre la gestió del paisatge de Gallecs
7 0
NOTES, 25
Elements que componen el paisatge de Gallecs segons el Pla Especial de Protecció. Font: GORDI, J.
(2005): «El pla especial de protecció de Gallecs: tractament del paisatge» dins MALLARACH,JM I COMAS,E.
(Coords.): Bones pràctiques d’incorporació del paisatge en el planejament urbanístic de Catalunya, Colec. Elements
de Debat Territorial núm.22, Diputació de Barcelona.
Josep Gordi Serrat
7 1
NOTES, 25
i connexió entre els forests existents
per constituir corredors verds a escala
territorial es disposen peces de sòl pel
reompliment forestal, destinades a la
plantació intensiva d’aquelles espècies autòctones i característiques del
paisatge del Vallès. Una vegada que es
consolidi, tindran la consideració de
forest amb les condicions d’ús abans
assenyalades.
a3) Agrícola de protecció mediambiental o faunística
Els terrenys situats entre el camí
dels Bandolers i la riera, i al llarg del
camí de Sant Valerià, com a zones tròpiques d’especial interès. Corresponen
al sistema agrícola desforestat en les
dues zones careneres i resulta molt
important sobretot per les aus migratòries. Sobre els marges i peces agrícoles de conreu de vinya corren ocells
terranejants, i resulten ser àrees tròfiques per altres animals. Donades les
seves característiques, el Pla els atorga la màxima protecció, amb un règim singular quant als tipus de cultiu
possibles i els procediments agronòmics a desenvolupar.
a4) Agrícola d’especial interès productiu
Correspon als terrenys situats entre la riera i l’antic camí de Gallecs,
des del seu inici a la ciutat fins a can
Cruz, que pels seus valors agronòmics
potencials es consideren adequats pel
desenvolupament de la recerca i experimentació agrícola. En aquesta zona,
exclusivament es podran realitzar les
activitats pròpies d’una activitat agrícola, compatible amb el manteniment
de les condicions faunístiques i de paisatge existents, així com la recerca i
experimentació agronòmica i l’estudi
del medi ambient.
a5) Agrícola tradicional i de protecció paisatgística
Es vol fer referència a la resta de
terrenys dins de l’àmbit del Pla Especial que no obstant no tenir singulars
valors agrícoles o faunístics, resulta
imprescindible la seva protecció paisatgística, com a garantia del manteniment del paisatge característic de
Gallecs, compatible amb la seva ordenada explotació agrícola.
a6) Equipaments i dotacions col·lectives
Són aquelles peces del territori que
per la seva posició en relació a la xarxa viària exterior al Parc, o per situacions «de facto» al seu interior, el Pla
Especial els atribueix usos d’equipament i dotacions col·lectives.
a7) Reordenació i millora del nucli rural
Correspon al conjunt de parcel·les
i edificis situats al nord-est de Gallecs,
que integren el nucli habitat entorn a
l’església i amb accés des de la carretera i del Camí Antic, i que pel seu ús i
estat de conservació es fa necessari la
seva reordenació i millora.
Es desenvoluparà un Pla Especial
sobre la zona, amb la finalitat de consolidar el nucli rural existent, però sense que això impliqui un augment dels
habitatges que hi ha en el moment de
l’aprovació inicial del Pla.
Els usos previstos són el de l’habitatge rural, les dotacions col·lectives,
petits tallers artesanals, activitats vinculades a l’explotació agrícola i ramadera
amb expressa prohibició d’aquesta, i totes aquelles adequades per a la consolidació i millora del nucli rural, en les
dimensions parcel·làries i d’edificació
equivalents a les actualment existents.
a8) Preparc
Els terrenys situats al costat de l’autopista A-7, des del ferrocarril de
Puigcerdà fins a l’actual accés rodat a
Gallecs, a ambdós costats del camí de
Sant Valerià, que per la seva situació
geogràfica pròxima al nucli urbà, a l’altre costat de l’autopista, o per les seReflexions sobre la gestió del paisatge de Gallecs
7 2
NOTES, 25
ves característiques actuals d’ús, configuren un espai de transició entre la
ciutat i l’àrea de Gallecs.
La seva qualificació com a preparc
voldria traduir aquesta situació singular, de filtre en relació al Parc, i d’àmbit dels equipaments urbans existents
(Escola Àngel de la Guàrdia, camp de
Tir) o per a futures necessitats de
l’àrea de Gallecs.
b. Itineraris
Per la seva naturalesa i característiques especifiques, es poden agrupar
en les següents categories:
b1) De vialitat exterior
Corresponen als elements de la xarxa viària bàsica regional que són tangents
(laterals de l’A-7) a l’àmbit espacial de
referència o la travessen parcialment
(C-155 de Sabadell a Granollers).
b2) Camins estructurants
Són els camins principals en sentit
nord-sud, de Sant Valerià, a llevant del
territori, el camí antic de Gallecs, avui
parcialment transformat i substituït
per la carretera existent, l’anul·lació
de la qual es proposa que es realitzi
d’acord amb diferents fases d’actuació, i per fi, el camí dels Bandolers, a
ponent del territori. Per la seva posició geogràfica i característiques, el Pla
Especial els atorga un paper bàsic en
l’organització dels moviments i en la
pertorbació de les peces de l’àrea de
Gallecs.
b3) Camins de connexió
Són els camins transversals est-oest
en l’àmbit territorial, que uneixen entre si els anteriors camins estructurant
i posant en relació les diferents àrees
del futur Parc Rural.
b4) Corredors biològics
Corresponen als marges més acusats existents entre les parcel·les d’ús
agrícola i que resulten claus per al
moviment i protecció de la fauna i l’estabilitat del mosaic agronòmic, per
l’equilibri entre l’activitat agrícola i el
medi natural.
b5) Protecció de rieres i torrents
Són els espais de caràcter lineal situats al llarg de la riera de Gallecs i els
seus torrents tributaris, i es caracteritzen per la presència de vegetació
pròpia dels cursos d’aigua (boscos de
ribera, àlbers, oms i freixes, etc.). La
seva importància paisatgística i faunística aconsella la seva millora, manteniment i protecció, com a element
central de Gallecs.
En aquests terrenys no podran realitzar-se altres obres i operacions que
les necessàries per a la seva millora,
conservació i potenciació, així com per
a la regulació hidràulica, la creació de
zones humides i la neteja dels cursos
d’aigua. Les possibles espècies vegetals
a utilitzar per al seu complement hauran de ser les pròpies de les comunitats de ribera.
c. Enclaus
Són els elements físics de caràcter
puntual, naturals o artificials, i existents o de nova creació a l’àmbit de
referència que per les seves característiques estan destinats principalment
a donar aixopluc a algunes de les funcions d’equipament i de serveis de
l’àrea de Gallecs.
Enclaus de Gallecs segons el Pla Especial de protecció de l’Àrea de Gallecs.
Per la seva naturalesa i característiques específiques els podem agrupar
en les següents categories:
c1) Masies protegides
Denominem així el conjunt d’edificis de caràcter rural que pel seu interès històric i cultural o el seu valor
Josep Gordi Serrat
7 3
NOTES, 25
arquitectònic i patrimonial és necessària la seva protocolització.
En funció de la seva posició geogràfica en el territori de Gallecs i de la seva
relació amb els itineraris i les àrees, a
més a més de les seves característiques
distributives i estat de conservació,
podran prestar funcions d’equipament
i serveis per l’adequat funcionament
del Parc.
Pel seu valor posicional i patrimonial, es proposa la protecció de les
masies: can Veire, can Jaume Magre,
can Jornet, can Mulà, can Cruz, can Vila
i can Cònsol.
c2) Església de Gallecs i plataneda
Aquesta denominació correspon a
la petita ermita romànica de Sta. Maria
de Gallecs i al seu entorn, del qual destaca la plataneda existent, d’extensió
en forma triangular al costat del camí
de Gallecs. En el seu entorn no podran
realitzar-se altres obres que les del seu
arranjament i conservació.
L’ús religiós i les activitats culturals
adequades a les característiques singulars de l’edifici són els usos previstos.
c3) Pi de Gallecs
Element arbori singular i característic del Parc, situat en les immediacions de l’antic camí a Gallecs i de can
Jornet, que pel seu valor històric i paisatgístic es considera necessari conservar.
En el seu entorn, no s’haurà de fer
cap altra modificació del terreny que
la superficial que resulti necessària pel
cultiu agrícola, amb les precaucions
necessàries per a la seva conservació.
c4) Basses d’aigua, pous i abeuradors
Són els elements existents, i eventualment de nova creació, de la infraestructura agrària i ramadera de
Gallecs, que dintre de les modalitats i
límits fixats pel present Pla Especial,
es tracta de potenciar i racionalitzar,
com a activitats característiques del
futur Parc Rural.
Per la seva directa relació amb l’ús
faunístic i ramader serà necessari el
seu manteniment i adequada conservació. En el seu entorn no es podrà realitzar altra modificació del terreny que
la superficial que resulti necessària
per al cultiu agrícola, amb les precaucions adequades per evitar la seva afectació.
c5) Miradors i punts d’observació
Són els punts territorials seleccionats per a la seva posició en relació amb
els itineraris o les àrees singulars, que
s’han d’arranjar adequadament per a
l’estudi i contemplació del paisatge, de
la fauna i flora del Parc.
En l’arranjament dels miradors es
tindrà especial cura en la utilització dels
elements d’urbanització, de manera
que siguin el propis del lloc (terres,
arbrat, fusta, etc.) en la recerca de la
seva integració paisatgística.
c6) Depuradora d’aigua
La depuradora d’aigua comprén la
instal·lació natural i/o artificial destinada a la neteja i depuració de les aigües que discorren per la riera de
Gallecs. El tipus i tecnologia de la depuradora es concretarà en el mateix
projecte d’urbanització o d’execució.
El pla parcial de protecció de l’àrea
de Gallecs i la modificació puntual del
PGOU de Mollet del Vallès que implicava la classificació de la zona de Gallecs com a sòl no urbanitzable van
ésser denegats el gener del 1999 pel
conseller de Política Territorial, senyor
Pere Macias, el qual havia estat, paradoxalment, l’anterior conseller de
Medi Ambient. En contra d’aquesta
decisió, l’Ajuntament de Mollet del
Vallès va interposar un recurs contenciós administratiu davant del Tribunal
Reflexions sobre la gestió del paisatge de Gallecs
7 4
NOTES, 25
Superior de Justícia de Catalunya.
Aquest litigi judicial va tancar-se amb
la redacció i posterior aprovació del Pla
Director de Gallecs impulsat pel Departament de Política Territorial i
Obres Públiques de la Generalitat de
Catalunya.
5. Reflexions sobre la gestió dels
paisatges de Gallecs
Per presentar aquest conjunt de reflexions sobre la gestió del paisatge de
Gallecs seguirem els trets generals de
l’esquema que van plantejar els redactors del Pla Especial i que hem explicat a l’anterior apartat, és a dir,
parlarem d’àrees o superfícies, línies i
enclaus.
5.1 La gestió de les superfícies
A Gallecs hi ha dos grans tipus
d‘àrees: l’espai agrari i els boscos. Deixaré de costat el nucli rural, ja que el
que pensem ja està dit (GORDI, 2003).
Respecte a l’espai agrícola hi ha dues
qüestions interessants que cal plantejar. La primera fa referència als horts
familiars i la segona a la diversitat de
conreus. Respecte al primer tema, cal
esmentar que actualment existeixen
tres punts on de forma regular o tolerada hi ha horts familiars (vegeu mapa
3 ). La meva opinió és que l’actual zona
d’horts familiars s’hauria de traslladar
a un altre indret ja que els terrenys que
ocupa són els de major valor productiu i per tant, caldria dedicar-los a
l’agricultura productiva. En segon lloc,
caldrà crear una nova zona d’horts familiars seguint el model de l’actual que
permeti eliminar les dues zones
d’horts familiars tolerats. L’ocupació
espontània d’espais per convertir-los
en horts per al consum familiar és un
perill que cal evitar sense dubtes ja que
la població que envolta l’espai de Gallecs és molt elevada.
Pel que fa a l’agricultura productiva, només voldria comentar dues problemàtiques. La primera és la necessitat
de generar major diversitat de conreus
i la segona és la regularització de les
llicències agràries. Tot i que estem
d’acord amb els principis de l’agricultura ecològica i que aquesta hauria
d’anar estenent-se pels sectors més
adients de l’espai de Gallecs, creiem
que caldria fomentar una major diversitat de conreus, ja que els cereals han
anat uniformitzant, al llarg de les darreres dècades, el paisatge agrícola de
Gallecs. Al nostre entendre, una bona
proposta seria augmentar la superfície de la vinya a partir de fomentar les
varietats autòctones en els indrets més
solells i careners. Cal recordar que la
vinya havia estat un conreu molt important del paisatge agrari de les planes vallesanes. Per poder actuar sobre
l’agricultura i fer-ho amb transparència, cal resoldre, urgentment, el tema
de les llicències agràries. Recordem
que aquestes llicències que permetien
un ús de les terres de forma temporal
es van atorgar l’any 1982 i des de llavors no s’han actualitzat. Per tant, caldria resoldre la relació de les terres
amb qui la treballa i fer-ho amb una
seguretat a mig termini, és a dir, que
es creés un contracte de lloguer a 25
anys entre el conreador i la propietat,
el qual, entre altres qüestions, establís
obligacions de bones pràctiques respecte el paisatge.
Pel que fa a la gestió dels boscos i
d’acord amb els principis del PTGMF
dels boscos de Gallecs del terme municipal de Mollet del Vallès, caldria promoure la renovació de les masses
forestals més envellides aprofitant les
clarianes que ha generat la ventada de
l’hivern de 2009 (fotografia 1) i duent
a terme les aclarides preceptives. Ara
bé, de ben segur, que el primer que cal
és redactar un únic PTGMF que incorJosep Gordi Serrat
7 5
NOTES, 25
Zones d’horts familiars a Gallecs.
Zona d’horts familiars tolerats però sense ordenació
Zona d’horts familiars ordenats
Font: Elaboració pròpia.
pori-hi tots els espais forestals situats
dins l’àmbit d’actuació del consorci de
Gallecs.
Una segona reflexió respecte a les
masses forestals és si cal connectar-les
o mantenir les actuals discontinuïtats.
Des del meu punt de vista (GORDI,
2007) no penso que calgui dedicar
esforços, tal com proposava el Pla Especial, a connectar físicament els diferents espais forestals. En aquest
sentit, fins i tot, caldria eliminar la
plantació forestal situada a prop de can
Cònsol i dedicar-la al conreu.
Reflexions sobre la gestió del paisatge de Gallecs
7 6
NOTES, 25
5.2 La gestió dels elements linears
Al nostre entendre hi ha tres tipus
d’elements linears a Gallecs: els marges, els camins i el bosc de ribera.
Respecte als primers, hem establert
una triple classificació: marges arbrats
(foto 2), arbustius (foto 3) i herbacis
(foto 4). Tots els entesos en ecologia
destaquen la importància de mantenir
els marges com a punts de biodiversitat i d’interès paisatgístic. Per tant, el
repte és molt evident: cal mantenir el
marges agraris i evitar la contínua uniformització del paisatge. A més a més
de mantenir-los, caldria millorar-los i,
per tant, seria molt important promoure la plantació d’arbustos, plantes aromàtiques i algun arbre, sobretot, ara
que els oms estant desapareixent. Tenim constància que el Consorci de Gallecs està treballant amb la universitat
per assagar noves tipologies de marges. Ara el que caldria és crear i aplicar un pla per a la millora de tots els
marges agrícoles de Gallecs.
Els camins de Gallecs són com les
venes del territori, ja que per ells hi
flueix la gent, els tractors i, lamentablement, massa cotxes. Des del nostre
punt de vista i amb una clara voluntat
simplificadora, podem parlar de tres
tipologies de camins: camins de carena, de fons de vall i els que creuen
transversalment el territori des la vall
de la riera Seca a la riera de Caldes. Els
dos primers són els que el Pla Especial
qualifica com a estructurants.
Les principals qüestions paisatgístiques que afecten els camins de carena són la manca d’arbres. No es tracta
de convertir els camins en uns passeigs
arbrats. No té cap sentit. Ara bé, l’existència de petits grups d’arbres en els
punts de confluència dels camins o en
altres espais milloraria el paisatge al
Fotografia 1. Arbres caiguts al bosc de can
Veire durant la ventada de l’hivern de 2009.
Josep Gordi.
Fotografia 2. Marge arbrat. Josep Gordi.
Josep Gordi Serrat
7 7
NOTES, 25
Fotografia 3. Marge arbustiu. Josep Gordi. Fotografia 4. Marge herbaci. Josep Gordi.
Fotografia 5. Camins que comuniquen el fons
de vall amb les carenes. Josep Gordi.
Fotografia 6. Camins de carena. Josep Gordi.
Fotografia 7. Camins de fons de vall. Josep Gordi.
Reflexions sobre la gestió del paisatge de Gallecs
7 8
NOTES, 25
trencar la nuesa de la carena. Respecte
al camí de fons de vall hi ha dos temes
de reflexió. El primer és la necessitat
de crear una tanca vegetal que separi
el camí dels camps de conreu i dels
horts familiars i, la segona, és la necessitat o no, de crear un carril bici per
evitar conflictes entre els passejants i
els ciclistes.
Els boscos de ribera són un dels elements linears més coneguts i valorats
de Gallecs, ja que pel costat d’aquests
boscos transcorre el principal camí
d’accés a l’espai de Gallecs. Quan vam
visitar amb els alumnes del Màster la
plataneda propera a l’ermita de Santa
Maria de Gallecs ens vam entretenir
una estona per parlar de la percepció
d’aquesta massa forestal. La causa
d’aquesta explicació és el convenciment que la plataneda és un espai forestal sobrevalorat, fins i tot, ens
atreviríem a dir que sacralitzat. Aquesta
afirmació prové del fet que la plataneda és realment una plantació que ja ha
sobrepassat el seu torn, és a dir, el
moment de ser talat. Si no s’han abatut els plàtans és simplement pel fet
que aquest territori va expropiar-se i
els pagesos que els van plantar van deixar de ser els amos dels arbres i, per
tant, pot dir-se que des d’un punt de
vista de la gestió, van abandonar-se.
Avui, la plataneda constitueix un indret
molt valorat per l’ombra que genera i
per la gran alçada i port que presenten
els arbres. Ara bé, des d’un punt de vista
naturalístic, és una simple plantació,
tal com ens recorda la geometria i la
uniformitat dels arbres.
Hem explicat aquestes consideracions pel simple fet que el gran repte
del bosc de ribera, tant a la riera de
Gallecs com a la riera Seca és la seva
naturalització. Des de l’òptica de la
geobotànica, el bosc de ribera propi
d’aquesta zona és l’albereda. Per tant,
caldria, progressivament, anar substituint els plàtans i pollancres per àlbers
i entremig seu posar-hi algun freixe i
vern.
5.3 La gestió dels enclaus
El Pla Especial esmentava sis tipologies d’ enclaus: masies, l’església de
Gallecs, el pi de Gallecs, basses d’aigua i pous, miradors i una futura depuradora d’aigua. La realitat actual és
que la depuradora no s’ha construït i,
en canvi, han aparegut nous tipus d’enclaus, com és el cas del molí de vent,
l’agrobotiga i la plaça de davant de l’ermita de Santa Maria de Gallecs i les
zones humides, és a dir, els aiguamolls
de Can Salvi i la bassa de Can Benito.
De tots aquests enclaus només voldria parlar-ne de dos: el pi de Gallecs i
les zones humides. Respecte al pi de
Fotografia 8. El bosc de ribera. Josep Gordi.
Josep Gordi Serrat
7 9
NOTES, 25
Gallecs, el qual, al meu entendre, és
un dels símbols de l’espai de Gallecs,
caldria dignificar-ne l’entorn, ja
que es tracta d’un pi pinyoner mig enterrat en un camp de conreu. Per tant,
la millora paisatgística que caldria dur
a terme seria eliminar la zona de conreu del seu voltant, rebaixar la topografia i crear sota la seva ombra un
espai on seure amb tranquil·litat per
gaudir de l’arbre i de Gallecs. Una bona
manera seria crear un cleda circular
de pedres que servís per seure, que
caldria comunicar per un corriol amb
el bosc de can Jornet.
Pel que fa a les zones humides, ens
referirem només als aiguamolls de can
Salvi que per deixadesa en la gestió es
troben en una situació propera a la
colmatació per sediments i al total
cobriment per la vegetació helofítica.
Cal tenir present que aquest biòtop es
va crear de bell nou l’any 2000 per generar més biodiversitat i punt per fomentar l’educació ambiental a partir
de l’aguait. Per tant, caldria entrar als
aiguamolls per retirar sediment i talar
una part de la vegetació helofítica que
hi ha crescut.
6. Conclusions
Al llarg d’aquest article hem analitzat,
sobretot, des de l’òptica estructural, el
paisatge de Gallecs i, posteriorment,
hem presentat algunes propostes per
millorar-lo. Respecte a les dues preguntes plantejades a la introducció, ara
és el moment de respondre-les.
Respecte al fet de si Gallecs és un
espai verd de la ciutat de Mollet del
Vallès o un parc metropolità, la nostra
opinió és que la realitat actual ens indica que l’espai de Gallecs funciona
com un parc o zona verda dels municipis que l’envolten, sobretot, de
Mollet del Vallès i Parets del Vallès, ja
que els municipis més ben comunicats
amb Gallecs. Ara bé, Gallecs s’ha salvaguardat del creixement urbanístic
producte d’una visió metropolitana i,
a més a més, és un espai amb una gran
potencialitat d’usos i de possibles serveis. Només cal la voluntat dels polítics per obrir Gallecs a un entorn més
gran.
Respecte a la segona pregunta:
Gallecs ha de seguir el model dels parcs
agraris o ha de desenvolupar més potencialitat? La nostra opinió és que
Gallecs no pot limitar-se a ser un parc
agrari. Per tant, a més a més, de promoure millors pràctiques agràries, cal
que desenvolupi programes d’ús públic, d’educació ambiental i de millora ambiental, qüestions que no són a
l’agenda dels que prenen decisions a
Gallecs.
Reflexions sobre la gestió del paisatge de Gallecs
8 0
NOTES, 25
Bibliografia
CORTINA, A. ,GORDI, J. (ed.) (2006): «Les vies verdes del Vallès», Documenta
Universitària, Girona.
BERTRAN, J., RIBAS, J. (1996): «Els valors geològics, vegetals, faunístics i paisatgístics de Gallecs» dins NEL·LO, O. de (1996): Gallecs, espai obert, Centre d’Estudis Molletans, Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona,
Barcelona.
BOLOS, M. de i GÓMEZ, A. (2008): «La ciencia del paisaje» dins BUSQUETS, J. i
CORTINA, A. (coords.): Gestión del paisaje. Manual de protección, gestión
y ordenación del paisaje, Ed. Ariel, Barcelona.
BUSQUETS, J. (2008): «El anàlisis semiótico del paisaje» dins BUSQUETS, J.,
CORTINA, A. (2008): Gestión del paisaje. Manual de protección, gestión y
ordenación del paisaje, Ed. Ariel, Barcelona.
GORDI, J. (2003): Gallecs. Més de trenta anys de propostes i accions, Ed. Mediterrània, Barcelona.
GORDI, J. (2005): «El pla especial de protecció de Gallecs del municipi de Mollet
del Vallès: el tractament del paisatge» dins MALLARACH, J.M., COMAS, E.
(2005): Bones pràctiques d’incorporació del paisatge en el planejament
urbanístic de Catalunya, colec. Elements de Debat Territorial, núm. 22,
Diputació de Barcelona.
GORDI, J. (2007): «Gestión de los paisajes forestales» Paisajismo, nú.17: 46-
52pp.
BERTRAN, J., RIBAS, J. (1996): «Els valors geològics, vegetals, faunístics i paisatgístics de Gallecs» dins NEL·LO, O. de (1996): Gallecs, espai obert, Centre d’Estudis Molletans, Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona,
Barcelona.
NEL·LO, O. de (1996): «Gallecs en el sistema d’espais oberts de la regió metropolitana de Barcelona: dinàmiques territorials i planejament urbanístic»
dins NEL·LO,O.de (1996): Gallecs, espai obert, Centre d’Estudis Molletans, Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona, Barcelona.
MADERUELO, J. (dir) (2006): Paisaje y pensamiento, Abada editores, Madrid. PINTÓ, J. (2006): «La via verda Gallecs-Gallifa» dins CORTINA,A., GORDI,J.
(2006): les vies verdes del Vallès, Documenta universitària, Girona.
RODÀ, FERRAN (2003): «La matriz del paisaje» dins FOLCH,R(coord.): El territorio como sistema. Conceptos y herramientas de ordenación, Diputació de Barcelona, Barcelona.
TERRADES, JAUME (2003): «El paisaje y la ecología del paisaje» dins FOLCH, R.
(coord.): El territorio como sistema. Conceptos y herramientas de ordenación, Diputació de Barcelona, Barcelona.
TERRADES, J. (2001): Ecologia de la vegetación, Ed. Omega, Barcelona.
Josep Gordi Serrat
8 1
NOTES, 25
Estàtues-menhirs,
testimonis d’una religió que
va abastar tot Europa en el tercer
mil·lenni aC
Pablo Martínez Rodríguez*
1. Introducció
La recentment descoberta estàtuamenhir del Pla de les Pruneres, a Mollet
(Vallès Oriental), se suma a d’altres
troballes molt destacades efectuades
aquests darrers anys i que ens permeten avançar en la investigació sobre el
món de les estàtues-menhirs, un interesantíssim món que ja vàrem començar a treballar ara fa cinc anys amb la
descoberta de la figura de Ca l´Estrada
a Canovelles (Vallès Oriental)1
i que en
els últims anys ha agafat una important rellevància a Catalunya amb la
descoberta de la cista de Reguers de
Seró (la Noguera).2
La recerca en arqueologia prehistòrica ens porta a conèixer millor els
nostres avantpassats en cronologies
molt antigues on tenim el buit irreparable de la manca de testimonis orals
o escrits. Entre la fi del IV i principis
del III mil·lenni, en l’època en què
s’erigien els grans monuments megalítics, moltes comunitats arreu d´Europa
adoptaren el mitjà i gran format per
representar en pedra els éssers humans3
(fig. 1). És precisament l’anàlisi
d’aquestes representacions i els detalls
de la iconografia de les estàtues-menhirs el que ens aporta informació que
no trobem amb el mètode arqueològic, que resulten complementàries i
que esdevenen molt interessants per a
la investigació.
2. Definició de conceptes
-Estàtua. Escultura de ple relleu o en
bust rodó que representa un ésser vivent.
-Menhir. Mot bretó utilitzat per designar un monument megalític constituït
d´un sol bloc de pedra, generalment
allargat, brut o parcialment regularitzat, ficat en terra i mantingut pel mateix calat. Amb tot, es tracta d’una
definició proposada pels arqueòlegs i
no del sentit original del terme men-hir
que fa referència a una pedra allargada. Els termes occitans peyre fichade o
peyre levade serien més explícits. En
aquesta línia, el terme menhir és una
convenció arqueològica i la seva utilització és suficient per referir-se a una
MARTÍNEZ RODRÍGUEZ, P. (2009). Estàtues-menho¡irs, pàg. 81-99
* Arqueòleg Director del jaciment del Pla de les Pruneres (Mollet, Vallès Oriental). ESTRATS GPC.
1. FORTÓ et al. 2005a, 2005b, 2006, 2007, 2008; MARTÍNEZ en premsa.
2. LÓPEZ et al. en premsa.
3. ARNAL 1976; D’ANNA 1977; LANDAU 1977; SHEE TWOHING 1981; AA.VV 1994; BELLEY et al. 1998.
8 2
NOTES, 25
pedra dreta implantada sola o en grup
dins un paisatge per ser vista i on la significació exacta ens és desconeguda.4
-Estàtua-menhir. Estàtua esculpida
dins un menhir, o més precisament, un
monument megalític format d’un sol
bloc esculpit en bust rodó o en baix
relleu i representant una figura humana. Bust rodó i baix-relleu són algunes
vegades completats o reemplaçats per
gravats. El personatge és representat en
la seva totalitat o en part sobre una de
les cares del bloc. Una terminologia
més estricta hauria de reservar el terme
d’estàtua-menhir a una representació
completa: cara, perfil i dors, si bé els de
talla antropomorfa i estela són utilitzats
en altres casos. Per una visió general, el
terme d’estàtua-menhir s’utilitza obertament per designar qualsevol exemple de figura antropomorfa encara que
molts autors especialistes són favorables al seu exemple exclusiu.5
-Estela antropomorfa. La definició és
més implícita, ja que es tracta d’una
obra de petita talla (menys de 75 cm),
amb la representació només de la part
superior de la figura on la cara està
representada de forma esquemàtica o
més realista sobre una sola cara. Les figures provençals de la vall de Durance i
del Comtat corresponen a aquesta definició, de la mateixa manera que algunes obres del Languedoc.6
3. Cronologies
Les etapes neolítiques de les comunitats que van conviure en el nostre
territori han estat definides en molts
treballs anteriors.7
Aquestes societats
que esculpeixen i aixequen les estàtues-menhirs, que construeixen multitud de monuments megalítics com dolmens, menhirs, galeries catalanes,…
practiquen l’agricultura a les valls i la
ramaderia a les muntanyes del territori català, estan situades dins el temps
en el període del neolític final, la darrera de les etapes neolítiques que és
successora de l’esplendorosa Cultura
dels Sepulcres de Fossa, una de les etapes més riques de la prehistòria catalana. Aquest neolític final l’han situat entre
el 3500 aC fins gairebé un 2000 aC i
està identificat, com a element de major
rellevància, per la ceràmica Veraziana.
Posterior a l’etapa del neolític final
o també contemporània en els seus
darrers temps tenim el calcolític. Etimològicament, amb el terme calcolític es fa referència a l’edat del coure,
la primera fase de les tres etapes
metal·lúrgiques que seran successivament edat del coure, edat de bronze i
edat de ferro. El calcolític, a Europa
Occidental, s´identifica també amb els
grups que duen ceràmiques campaniformes ja que, en molts jaciments, les
primeres evidències de metall s’han
localitzat en contextos campaniformes
acotats cronològicament entre el 2600
i 2200 aC.8
No obstant això, també s´han
localitzat evidències de metal·lúrgia en
contextos de neolític final (fàcies
Fontbouisse o Treilles al sud-est de
França) que són cronològicament una
mica anteriors a la presència campaniforme.
4. Geografies
Les estàtues-menhirs i esteles antropomorfes es troben en multitud de
4. D’ANNA 2002.
5. D’ANNA 2002.
6. D’ANNA 2002.
7. MARTIN 1992a, 1992b, 2003; MARTIN i MESTRES 2003; TARRÚS 2002 i 2003.
8. MARTIN 1992b, 2001.
Pablo Martínez Rodríguez
8 3
NOTES, 25
localitzacions arreu d’Europa, si bé hi
ha zones on se n’ha documentat una
gran densitat i d´altres on es pensa que,
o bé no les hem trobat encara o bé,
simplement, no n´hi ha.
La península Ibèrica. Només hi ha tres
grups figuratius o iconogràfics9
amb
poques figures que reuneixin les mateixes característiques decoratives. Pel
que fa a la resta, en termes generals
s’observa que es tracta de múltiples
estàtues-menhirs esteses per la meitat
occidental de la península. Els estudis
monogràfics efectuats de cada peça
indiquen que corresponen a diferents
cronologies i amb alguna excepció,
sembla que cada figura té el seu propi
context cultural i que no es poden establir nexes entre elles. S´han fet múltiples estudis monogràfics sobre
aquestes figures10 i també sobre altres
grups iconogràfics determinats com les
esteles de guerrer o les esteles diademades11. Les representacions de Bretanya i Bassin
Parisien. Són a Armorique on es troben
les primeres grans evocacions antropomorfes neolítiques a la fi del V mil·lenni.
Es tracta d’esteles esquemàtiques (Petit-Mont II S3 a Arzon), esteles que
porten gravats anomenats «ídols amb
escut» o «marmita» (Ile-Longue, Mane
Figura 1. Estàtues-menhirs a Europa. Fotos i dibuixos: 1, 2, 4, 8, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23,
26, 7,28- ARNAL 1976; 2.-SANTONJA i SANTONJA 1978; 3.-JORGE 1999; 5.-PORTELA i JIMÉNEZ
1996; 6.-ROMERO 1981; 7.-HELGOUACH 1993; 9, 10, 13, 14, 29, 30, 31 i 32.-AA.VV 2002; 11.-
MULLER 1997, 12.-MASSET; 24 i 25 AMBROSI 1972; 26 i 27; 34.- LÓPEZ et al. en premsa.
9. Les referències a Catalunya són tractades al final d’aquest treball.
10. ALMAGRO BASCH 1966, 1974; BARCELÓ 1988; BUENO 1990, BUENO i de BALBIN 1992; ALMAGRO GORBEA 1993; JORGE i JORGE 1993.
11. GALÁN 1993, CELESTINO 2001.
Estàtues-menhirs, testimonis d’una religió
8 4
NOTES, 25
Rutual a Locmariaquer) o esteles amb
figuracions de destrals o bàculs (Kerkado, Table des Marchands). Les grans
esteles no porten cap tret anatòmic
explícit, només la forma, la silueta del
cap deslligada, li donen un caràcter
indubtablement antropomorf. Es troben reutilitzades o integrades dins de
tombes megalítiques.12 Posteriorment,
en el IV mil·lenni ja es troben a
Bretanya les veritables estàtues-menhirs. En aquesta regió, totes les figures
són de sexe femení i és de destacar una
gran unitat iconogràfica representada
pels pits, collar i forma del cap.13
Les representacions al paisatge alpí. A la
part central dels Alps destaca el jaciment de Petit-Chasseur a Sion i de
Saint-Martin-de-Corléans a Aoste que
presenten una homogeneïtat que fa
pensar en un únic artista.14 La iconografia permet diferenciar-ne dos tipus:
per una banda els que mostren els braços replegats, un penjoll amb doble
espiral, un cinturó simple i un o dos
punyals de tipus «Remedello». Una segona sèrie porta el cap ben marcat dins
la llosa, el conjunt nas-celles apareix
en relleu i suggereix la cara. Els braços
són també replegats i una rica decoració
a base de rombes i triangles, finament
repicats, representen probablement el
vestit. En els jaciments de Petit-Chasseur15 i Saint-Martin-de-Corléans16
(fig. 2) l’alçament de les estàtues-menhirs s´inscriu dins una llarga durada
d´ocupació, que mostra la seva associació amb els complexos funeraris. Les
dades estratigràfiques i les datacions
de radiocarboni situen les primeres
estàtues entre el 2800-2500 aC, i una
segona fase d’utilització cap el 2500-
2200 aC.17
Prop del llac de Garda, més a l’est,
les figures de Trentin-Haut-Adige són
diferents, però amb connexions amb
les de Sion i Aoste. La forma del cap i
espatlles és suggerit pel suport i la resta de figuracions anatòmiques són discretes. Els atributs, armes i ornaments
són nombrosos, els plecs verticals figuren probablement els vestits o capes i les armes són diversos tipus de
destrals, a vegades en nombre impressionant (fig. 2). Les representacions
armades de gran talla són considerades personatges masculins, les estàtues femenines, més petites i amb pits
prominents, porten nombrosos collars.
Les representacions del punyals del tipus «Remedello» permeten datar
aquests monuments entre el 2800 i
2400 aC i amb tot, els de tipus «Velturno» podrien indicar unes realitzacions
més recents, dins del campaniforme o
bronze antic a la fi del III mil·lenni
aC.18
Les roques i esteles gravades de Valcamònica i Valtellina (fig. 9, 14,15)
constitueixen unes representacions
molt homogènies i molt complexes
que formen composicions amb símbols
solars, armes (punyals, destrals, alabardes), animals (cèrvols, bous, cabres) i escenes d´activitats agrícoles. La
iconografia d´aquestes figuracions humanes, encara que no es consideren
estàtues-menhirs stricto sensu, mostren
punts de comparació evidents amb l´art
antropomorf.19
12. TARRETE 1997; D’ANNA 2002.
13. SHEE TWOHING 1981.
14. PEDROTTI, 1998.
15. GALLAY i CHAIX 1984.
16. MEZZENA 1998.
17. D’ANNA 2002.
18. D’ANNA 2002.
19. ANATI 1966, 1997.
Pablo Martínez Rodríguez
8 5
NOTES, 25
des i allisades, de forma ogival i amb
el vèrtex més o menys apuntat, amb la
cara en «T» o en àncora. Les figures
masculines porten un punyal i les femenines la representació dels pits.
Figura 2. A dalt: estàtua-menhir d´Arco I a
Moletta Patone (Trento, Itàlia) (215 cm) (Foto:
CESARE i MANUSARDI, dins BELLEY et al.
1998: 157). A sota: estela n.3 sud d´Aosta a
Saint-Martin de Corleans (Vall d´Aosta,
Itàlia) (192 cm) (Foto: CESARE i
MANUSARDI, dins BELLEY et al. 1998: 177).
La península Itàlica: els grups de Lunigiana i Pouilles. Es tracta d’una de les
principals concentracions de la Itàlia
peninsular. La forma del cap ha permès diferenciar dos grups tipològics,
el tipus «Pontevecchio» amb el cap
sense diferenciar-se del tronc i el tipus
«Filetto-Malgrate», amb el cap separat.
Solament el bust és figurat, la forma
de la cara en creu apareix caracteritzada pel bloc celles-nas que algunes
vegades és acompanyat pels ulls, clavícules i braços. A les representacions
són importants les armes, diferents tipus de punyals (alguns semblants a la
tipologia «Remedello») i destrals.20
Estudis recents han permès proposar
noves datacions; les estàtues més antigues apareixerien durant el «Remedello II» (2800-2400) i el fenomen
devia perdurar probablement durant
tota l’edat de bronze i inicis de l´edat
de ferro.21 Al sud-est de la Península és
present un altre grup d’estàtues que,
malauradament, es troben molt fracturades. Amb tot, les representacions
masculines es caracteritzen per armes
molt esquemàtiques, i les femenines
pels pits, amb els quals es troba associat un motiu en «X» que els enquadra. Les excavacions a Sterparo han
documentat com les esteles estaven aixecades en un lloc cerimonial.
Les estàtues-menhirs a Còrsega i Sardenya. A Sardenya podem distingir dos
grups morfològicament diferents; el
tipus «Tamuli» al nord-oest, són estàtues de petita talla amb base plana i
cos fusiforme o cònic amb representació dels pits. El tipus «Laconi», el més
nombrós, localitzat al sud-est, es compon de monuments probablement organitzats en conjunts extensius i
marcant un territori. Aquestes estàtues-menhirs són cuidadosament repica20. AUGUSTO 1972, PERAZZI 1999.
21. D’ANNA 2002.
Estàtues-menhirs, testimonis d’una religió
8 6
NOTES, 25
Aquestes figures apareixen durant el
desenvolupament de la cultura Filigosa
cap el 3300 abans de la nostra era i coneixen la plenitud entre el 3000 i 2500
durant l´Abealzu i el Monte-Claro.22
Les figures de Còrsega formen un
conjunt iconogràfic independent. La
representació de la cara ofereix una
gran unitat d´estil amb els ulls en creu
i el nas en relleu i, a diferència d´altres
regions, aquí la boca sí que es representa habitualment. Els atributs són
estranys, però moltes porten la representació d’armes com espases i punyals. L’anàlisi iconogràfica i la
repartició geogràfica ha fet reconèixer quatre grups iconogràfics: Nebbio
i Sagone al nord i Taravo i Sartenais al
sud-oest. Encara que moltes no s’han
trobat in situ n’hi ha una trentena que
estan estretament relacionades amb
monuments sepulcrals. Si bé els estudis ens duen a situar-les en un bronze
mig, els primers grups i alineaments
de menhirs semblen correspondre al
neolític mig amb evolucions particulars durant el neolític final i inicis de
l´edat del bronze.23
Les estàtues-menhir a l’Europa central i
oriental. L’estatuària antropomorfa només té algunes manifestacions a Alemanya, encara que el fenomen megalític
hi és força difós. Aquestes representacions són integrades en context funerari a l’Alemanya central, entre el curs
del Saale i el Bode.24 Les representacions
femenines de Schafstädt i Pfützhal porten collars i penjolls on la cara és només representada pels ulls i el nas, de
la mateixa manera que els personatges masculins amb bandolera o destral, com Dingelstadt. Hi ha hagut alguna descoberta recent com les figures de
Lumbrein-Sietschen o Tübingen-Weilheim, aquesta última amb una figura que
porta cinc alabardes, fet que podria
suposar una relació amb el món alpí.25
A l’àrea dels Balcans i al món egeu
aquestes manifestacions acostumen a
aparèixer molt aïllades i en nombre
escàs, fet que no permet de reconèixer uns trets característics per la forma o els motius representats. Són
conegudes des d’antic figures com les
de Troia a Turquia, Thasos a Grècia i
Kalitche a Bulgària.26 La representació
d’Hamangia duu collar, cinturó i destral i, tot i que tenen pits (cosa que faria pensar en una figura femenina), la
presència de les armes ens indica una
possible modificació en la representació. L’estàtua de Souphli Magoula porta els característics atributs de collars
i algunes cúpules, encara que destaca
una serp gravada en una cara lateral,
motiu que es troba també en l’art megalític occidental de Bretanya i la Península Ibèrica.27
Una àrea amb força concentració
d’estàtues-menhir, al límit oriental
d’Europa, es troba al voltant de la península de Crimea, entre el curs inferior del
Don i del Danubi. Són moltíssims els
exemples, prop de 300 figures, moltes d’elles conservades al Museu Nacional d´Història de Dniepropetrovsk.
Hi ha moltes figuracions i encara que
la bibliografia d’aquestes manifestacions resulta molt limitada, podem veure que hi hauria diferents grups
iconogràfics amb uns motius i forma
de representar-los diferents. Com a les
22. ARNAL 1976, D’ANNA 2002.
23. GROSJEAN 1966, ARNAL 1976, D’ANNA 2002.
24. MULLER 1997.
25. D’ANNA 2002.
26. ARNAL 1976.
27. BUENO i de BALBIN 1992.
Pablo Martínez Rodríguez
8 7
NOTES, 25
altres regions, la representació dels
pits indica la presència de personatges
femenins, igual que les armes ho serien dels masculins. Moltes d’aquestes
estàtues i esteles han estat descobertes en contextos arqueològics i algunes semblen associades a monuments
funeraris i llocs cerimonials. Amb tot,
aquestes construccions cobrien un llarg
període de temps a finals del IV mil·lenni i tot el III mil·lenni, per la qual
cosa resulta difícil assignar-los una cronologia precisa.28
Les estàtues-menhirs i esteles antropomorfes del Midi mediterrani. En la zona del
sud-est de França tenim un gran nombre i diversitat de figures amb les quals
les figures catalanes estan relacionades. És una de les zones on el fenomen
es manifesta amb més força, però
també és on la recerca ha estat més
exhaustiva i profunda i ha aportat informació molt interessant.
L’estudi dels tres grups del sud-est
de França revela una certa diversitat
dins els trets generals de cada grup.
L’escultura en baix-relleu ha estat
utilizada, dins la major part dels casos, a la Rouergue o Languedoc, per
representar els trets anatòmics: cara,
braços, cames i l’abillament que les
completa. La representació antropomorfa és, doncs, un relleu per aprofitar la superfície primitiva de la llosa o
del bloc utilitzat. Es pot afirmar que a
la Rouergue i Languedoc la figura humana ha estat feta en relleu, però a
Provença la tècnica és una mica diferent; els buits que ha deixat l’escultura prenen una gran importància i
donen a la silueta un aspecte humà.29
El grup provençal té els seus trets
originals, amb les seves esteles agrupades per cementiris. Tenim solament
la representació de la cara, amb dos
arcs-celles separats pel nas, acompanyada a vegades d’una decoració gravada talment com a símbols solars o
cabres enquadrant la cara. Les espatlles s’han representat algun cop però
no apareix mai cap altra part del cos
humà. Una característica de les esteles provençals també és les seves petites dimensions (entre 26 i 46 cm).30
Figura 3. Estàtues-menhir del Llenguadoc (d’esquerra a dreta): Saint-Théodorit, Maison-Aube,
Collorgues (Foto 1 i 2: Musée d´Histoire naturelle Nîmes, foto 3: Musée de Lodève, dins D´ANNA
2002) i Rosseironne (ARNAL 1976).
28. D’ANNA 2002.
29. D’ANNA 1977.
30. D’ANNA 1977.
Estàtues-menhirs, testimonis d’una religió
8 8
NOTES, 25
Al Languedoc es divideixen en dos
grups. Dins l’Hérault coneixem esteles asexuades de forma rectangular,
amb cara d’òliba, explicant així la raó
de la seva descripció d´ulls i nas en forma de «T». En el Gard hi destaquen les
estàtues-menhirs femenines i masculines amb cara, braços i collars. Algunes són ornamentades amb una crossa
corbada que podria ser l’equivalent de
l’«objecte» de l’Aveyron. La figura humana apareix caracteritzada a través
de la presència del rostre, acompanyada de molts altres detalls anatòmics:
braços, costelles i altres atributs igualment absents a les esteles provençals.
Una altra diferència resulta també significativa: les dimensions de les peces
són notòriament majors, entre 41 i 190
cm31 (fig. 3).
Respecte al grup de la Rouergue
(fig. 4) té més de 120 monuments repartits pels tres departaments de
l’Aeyron, Tarn i Hérault. Cal remarcar
la presència de representacions humanes figurades amb peus i amb l’esquena, que representen aproximadament
el 50% dels exemplars, fet que justifica plenament el terme d’estàtua-menhir, que seria, per contra, impropi per
designar les representacions antropomorfes provençals i languedocenes.
Des del punt de vista de les mesures,
les estàtues-menhirs del grup de la
Rouergue són més grans que les esteles de la Provença i Languedoc amb
unes dimensions que oscil·len entre els
75 i 450 cm.32
Els diferents detalls anatòmics que
componen la figura humana són molt
poc estilitzats i sempre reconeixibles
(fig. 6). La cara està sempre gravada o
esculpida i es compon dels ulls, el nas,
les celles (quan existeixen, formen un
bloc amb el nas) i la boca, molt rarament figurada (només en tres exemplars). L’absència freqüent dels trets de
la cara sembla voluntària. De vegades
suggerida pels ulls i el nas o simplement perfilada, la cara no sembla pas
jugar un paper principal dins les representacions humanes.33 El cabell,
sempre que es troba representat, apareix en l’esquena i mai a la part de la
cara de la figura. Consisteix en una
banda gravada o en baix-relleu que
baixa del cap a la cintura (fig. 5). La
part inferior està tallada horitzontalment per un o dos traços que evoquen
fortament una cinta. El cabell és un element important per determinar el sexe
de l´estàtua, ja que correspon a un atribut específicament femení per les estàtues-menhirs. També cal considerar
que les figures rouergades són les úniques que presenten l’esquena esculpida. En algunes d´aquestes figures hi ha
els homòplats en forma de ganxos (fig.
5). Un element important són els pits,
que es representen amb dos cercles
gravats o en baix relleu i indiquen, naturalment, el sexe femení.34
Els braços apareixen en més de la
meitat de les figures de la Rouergue i
són un dels elements que, per la seva
morfologia i orientació, ens van dur a
relacionar la figura de Ca l’Estrada amb
aquest grup.35 Neixen de l’esquena,
prossegueixen als costats de la figura
per ser representats de cara, en posició horitzontal o lleugerament inclinats
cap a baix, situats sota els pits (fig. 4).
Les mans són a vegades figurades a
l’extrem del braç, amb els dits general31. D’ANNA 1977.
32. D’ANNA 1977.
33. SERRES 1997, 2002.
34. SERRES 1997, 2002.
35. MARTÍNEZ en premsa, FORTÓ 2005a, 2005b, 2006, 2007 i 2008.
Pablo Martínez Rodríguez
8 9
NOTES, 25
ment ben diferenciats. Les estàtues-menhir rouergades són les úniques escultures antropomorfes que representen un
personatge sencer, incloses les cames.
Aquestes cames es troben juntes en les
estàtues-menhirs masculines i obertes
o separades en les figures femenines,
amb els 5 dits de cada peu perfectament figurats.36 (fig. 4)
Els diferents detalls anatòmics van
sempre acompanyats d´alguns atributs.
Un d´aquests, està format per molts
ribets concèntrics que s’identifiquen
com un collar. Situat a l’alçada del coll
i decorant el pit, compon un veritable
collar de diferents línies que a vegades
és agraciat amb un penjoll en forma
de «Y». Alguns especialistes pensen que
podria correspondre a un objecte allargat en banya de cérvol suspès amb un
nus. Tant el collar com el penjoll en «Y»
són elements específicament femenins.37
Ara bé, l’element més representat
és el cinturó. Es compon d´una banda
horitzontal que envolta l’estàtua per
tots els costats, apareix ornamentada
i pot ser llisa sense sivella ni decoració, decorada essencialment d’espigues
i amb sivella. Els cinturons amb sivella, decorats o simples, són elements
típicament masculins. El vestit es troba representat pels plecs i vesteix moltíssimes estàtues-menhirs masculines
o femenines. En algun cas es troben
molt ben representats, com a la figura
de Saint-Sernin, però en d’altres,
aquesta representació es resumeix en
alguns traços verticals i espais38 (fig. 4
i 5) fet que també vàrem trobar repetit a la figura de Ca l’Estrada.39 Resulta
molt interesant l’«objecte» disposat
sobre el pit i enquadrat per les mans.
Està representat en forma d’un cos triangular, més o menys regular, amb un
anell a la part superior. Es troba generalment en posició oblíqua, amb l’extremitat dirigida cap a la dreta. En
algunes estàtues, els motius d’espiga
fan pensar en una beina teixida amb
Figura 4. Estàtues-menhirs de la Rouergue (d’esquerra a dreta): La Jasse du Terral I, Saint-Sernin,
Les Maurels, Les Vignals i Frescaty. (SERRES 1997).
36. SERRES 1997, 2002.
37. SERRES 1997, 2002.
38. SERRES 1997, 2002.
39. FORTÓ, 2005a, 2005b, 2006, 2007, 2008, MARTÍNEZ en premsa.
Estàtues-menhirs, testimonis d’una religió
9 0
NOTES, 25
material trenat destinat a recollir un
punyal. En la majoria dels casos aquest
«objecte» està sostingut per la bandolera, i aquest conjunt «objecte-bandolera»
és un atribut tipus de l’estàtua-menhir masculina. Les figures que porten
l’«objecte» posseeixen de vegades les
armes: fletxa, arc o destral. Són sempre
situades a sobre del braç dret i reforcen el caràcter masculí de l’estàtua.40
Algunes estàtues-menhirs tenen les
galtes cobertes de petits traços horitzontals a banda i banda del nas.
Aquests signes són representats indiferentment a les figures masculines o
femenines. Encara que a les interpretacions més esteses es veuen tatuatges
o pintures corporals (fig. 4), per a
d´altres, aquestes marques podrien
arribar a ser marques tribals. L’associació d’algunes característiques anatòmiques amb els atributs permet
identificar els personatges masculins i
femenins. Algunes estàtues-menhirs
resten tanmateix difícils de classificar,
ja que posseeixen trets comuns als dos
sexes. Les estàtues-menhirs femenines
són identificables per la presència dels
pits i el cabell i a aquests detalls anatòmics s’hi associen atributs particulars, com el collar i el penjoll en «Y».
Les estàtues-menhirs masculines porten l’«objecte», la seva bandolera i més
rarament, les armes (fletxes, arcs i
destrals).41 Amb tot, és molt interessant el fet que algunes figures porten
les característiques masculines i femenines. Aquestes escultures són classificades dins el grup de les estàtues-menhirs
transsexuals o andrògines. Es pot veure com porten les marques de modificacions voluntàries. Els atributs i les
característiques anatòmiques han estat transformades per canviar el sexe
de l’estàtua i per regla general, aquestes modificacions duen a feminitzar
una estàtua. Aquesta transformació
s’obté fent desaparèixer l’«objecte» i
afegint, segons el cas, dos pits o un
collar com talment esdevé en l´estàtua
de la Prade. En el cas de la figura de la
Boires des Paulets, l’«objecte» ha estat transformat en penjoll en «Y».42
Estudiant els diferents elements que
constitueixen la iconografia d’aquestes
figures antropomorfes, podem dir que
Figura 5. Estàtues-menhirs de la Rouergue, fotografies de la part posterior (d’esquerra a dreta): Saint
Sernin, Saint-Maurice-d’Orient, Puedh Real i La Jasse du Terral I (SERRES 1997). A la dreta:
restitució de l’home d’Otzi, l’home dels gels (disseny Welponer/STMA, dins PHILIPPON 2002).
40. SERRES 1997, 2002.
41. SERRES 1997, 2002.
42. SERRES 1997, 2002.
Pablo Martínez Rodríguez
9 1
NOTES, 25
cada grup disposa d’elements que li
són propis (fig. 6). El grup Rouergat
ens presenta un acabat, en relació amb
els atributs, que li és ben particular. El
grup del Languedoc no té una característica que li sigui pròpia, però sí que
es pot notar una concepció particular
de la representació del bust que està
sovint traçada d’un cop, amb els braços seguint la línia de la cara.43 Les similituds que podem trobar entre els
tres grups rauen en la manera de representar la cara, amb la línia del nas
generalment unit amb les celles i assenyalant que, la veritable «T» facial,
és una particularitat languedociana.
Es pot remarcar en el Languedoc i
la Rouergue, però mai a la Provença,
l’existència de quelcom que semblen
tatuatges. És possible que els traços
paral·lels a ambdós costats del nas en
un gran nombre d’estàtues de la Rouergue i els traços circulars observats
en esteles amb cap de mussol del Languedoc representin realitats diferents,
però la semblança és sorprenent i s’ha
de considerar44. Un altre element de
comparació possible entre les estàtues de la Rouergue i les esteles del Languedoc rau en la presència en els dos
grups de l’«objecte» la interpretació
del qual porta tants problemes. Aquest
«objecte» és més freqüent a la Rouergue on s’han pogut identificar divuit
representacions verdaderes; en contra,
al Languedoc aquest és més estrany i
només s’han identificat dos exemplars
segurs i uns altres dos possibles.45
5.Representracions antropomorfes de
gran format a Catalunya
Catalunya, fins fa pocs anys, restava fora de tot aquest món, com una
àrea marginal amb alguna excepció
aïllada, malgrat la seva riquesa cultural en multitud d’elements pel que fa
a les cronologies del neolític final-calcolític. Les descobertes dels darrers
anys, a les quals s’hi suma la figura de
Mollet, han posat aquest territori en
primera línia de recerca i la riquesa i
diversitat de les figures localitzades ens
fa pensar en la necessitat de fer algun
estudi més acurat i detallat de totes
aquestes manifestacions d´art megalític.
A Catalunya tenim la figura de
Preixana a Lleida46 que presenta, a la
cara frontal, la figura d´un personatge
amb els braços i el cap clarament identificables al qual li creua una bandoleFigura 6. Descripció dels atributs de les estàtuesmenhirs masculines i femenines del grup de la
Rouergue (SERRES 1997)
43. D’ANNA, 1977.
44. D’ANNA, 1977.
45. D’ANNA, 1977.
46. MALUQUER 1971, ALMAGRO GORBEA 1993.
Estàtues-menhirs, testimonis d’una religió
9 2
NOTES, 25
ra d’on penja, al costat dret, una espasa de reblons que la situa en una cronologia del bronze mig.
Les pedres gravades de Passanant
(Conca de Barberà)47 són dues esteles
conegudes i publicades des de fa ja
unes quantes dècades, però que han
passat desapercebudes en alguns estudis monogràfics. Respecte a la pedra
més gran, encara que falta part de la
peça, es podria tractar d’una figura
femenina en la qual s’identifica un possible collar i algun tipus d’objecte sense identificar a banda i banda del pit i
part inferior. Cal apuntar que les cares
laterals i posteriors d’ambdues pedres
estan també esculpides però no publicades i caldria fer un estudi global
d´aquestes figures amb els gravats de
totes les cares treballades. Els elements
esculpits en aquests pedres no ens donen cap pista, de moment, per poder
atorgar-li una cronologia.
La recentment descoberta estàtuamenhir de Ca l’Estrada a Canovelles
(Vallès Oriental)48 és una figura esculpida sobre un bloc de gres que no s’ha
conservat completa i que amb els elements que s’hi observen, com el braç i
la mà esquerra, plecs d’una capa o
abric, possibles peus i tatuatges, es
poden establir interessants comparacions amb el grup de la Rouergue al
sud-est de França.
Les figures antropomorfes del jaciment de Reguers de Seró (La Noguera)49 que no han estat publicades
encara perquè han estat descobertes fa
poc temps, han estat una gran sorpresa per a tots aquests estudis; aquest
jaciment esdevindrà un jaciment de
referència, car és un dels pocs casos
en el qual es disposa d’un context interpretatiu per a aquestes figures. Les
representacions de Seró podrien formar un nou grup iconogràfic o figuratiu, ja que presenten uns motius i unes
decoracions molt particulars, i animem als arqueòlegs que han excavat
aquest jaciment i estan estudiant
aquestes figures a proposar el nom
d’aquest nou grup figuratiu. Sembla
observar-se la representació d’un teixit amb gravats en «V» a la cara del
davant, i el que pot representar una
capa formada per peces de cuir rectangulars cosides a la cara posterior,
element documentat de forma extraordinària a l’home d’Otzi (fig. 5, dreta), trobat fa uns anys als Alps italians,
amb les peces de roba que el gel i el
fred alpí havia conservat.50
Sabíem des de fa algunes dècades,
de l’existència d’algunes pedres
gravades com la del Roc de la Mare de
Déu al santuari del Miracle (Pinell,
Solsonès) o l’estela de la Bassa del
Llop (Llobera, Solsonès), documentades per mossèn Serra Vilaró (1927).
Recentment hem identificat tres
fragments d’una nova figura prop de
les coves d’Arbolí (Conca de Barberà), i sembla que totes poden correspondre a grans figures esculpides similars a les descobertes a Reguers de
Seró.
En els treballs de mossèn Serra Vilaró pel Solsonès també va localitzar
l’estela de Llanera que resta avui al
museu de Solsona. Es tracta d´una estela retallada en forma semicircular
per la part superior i amb uns gravats
en forma d’«U» en una de les cares
laterals51. La morfologia semicircular
a la part superior s’ha interpretat a
França com una imatge antropomorfa
47. MOREAU 1970, CURA 1992.
48. FORTÓ et al. 2005a, 2005b, 2006, 2007, 2008, MARTÍNEZ et al., en premsa.
49. LOPEZ et al, en premsa.
50. SPINDLER 1995.
51. SERRA VILARÓ 1927.
Pablo Martínez Rodríguez
9 3
NOTES, 25
d’aquest art megalític en les seves fases inicials, que després, quan el fenomen s’estén i es desenvolupa, es va
complicant i enriquint.
Al Coll del Cantó (Alt Urgell) es localitzava el menhir del Cantó documentat per L.M. Vidal (1894), que ha
estat rescatat de l´oblit en un recent
treball de recerca.52 Es tracta d’un
monòlit de 2 metres d’alt per 40 cm
d´ample que presenta la silueta d´una
figura humana que, per les notícies que
disposem, fou dinamitat durant la construcció de la carretera N-260 els anys
vint i ara només en resta a la seva posició una petita part de 43 cm.53
Finalment, apuntem a valorar una
figura representada en l’estela de la
Sitja del Llop al Pla de la Calma, al
Montseny.54 Pensem que es tracta
d’una representació femenina en la
qual s’identifiquen el cap i els pits en
l’interior d’una línia que devia marcar
tota la forma antropomorfa. La figura
s’assembla molt a l’estàtua d’Arco IV
a Riva del Garda55 i a algunes representacions també sobre roca de Valcamònica.56 Desgraciadament, aquesta
estela es troba molt desgastada i ha
sofert recentment algunes agressions,
fet que dificulta encara més la interpretació de tots els gravats.
Si bé a Catalunya hi ha molts menhirs, alguns d´ells també amb gravats
com és el cas de la pedra de Llinars a
Montmeló57, el menhir de Castellruf a
Sta. Maria de Martorelles i el menhir
dels Palaus a Agullana58, pensem però
que són imatges no antropomorfes la
interpretació de les quals ens és encara del tot indesxifrable i considerem,
amb tot, que no estan relacionades amb
aquest tipus d’art megalítc de les estàtues-menhirs. Esperem que futures
troballes i investigacions ens aportin
llum en aquest darrer punt.
Figura 7. Taula amb la cronologia de les estàtues-menhirs dels diferents grups figuratius arreu
d´Europa.
52. JIMENEZ 2006.
53. JIMENEZ 2006.
54. VILARDELL i CASTELLS 1976.
55. BELLEY et al. 1998: 159; D´ANNA 2002: 202.
56. ANATI, 2004: 147,176.
57. CURA, 2002-2003.
58. CARRERAS et al. 2005.
Estàtues-menhirs, testimonis d’una religió
9 4
NOTES, 25
6. Contexts i significació
Les estàtues-menhirs i esteles d’Europa es troben en origen en tres contexts diferents: en plena naturalesa,
hàbitat i necròpolis, fet que podria
implicar l’existència de significacions
diferents. Cal pensar també en una idea
estesa de la representació de la figura
humana, amb les diferents utilitzacions particulars a nivell regional on
la idea primitiva està adaptada al context cultural local.59
Per al grup de la Rouergue, s’ha
destacat que la distribució limitada
dins un entorn boscós era un element
susceptible d’aportar alguns indicis
sobre la significació d’aquestes estàtues. Aquestes, situades a determinats
llocs del bosc, haurien pogut ser senyals que marcarien alguns eixos o
camins, que actuen com a guies amb
aparença humana. Les estàtues-menhirs podrien representar aquests homes,
que coneixien el bosc i un cop aquests
personatges haurien desaparegut, les
estàtues-menhirs els simbolitzarien i
perpetuarien el seu coneixement.60
La situació seria diferent al Llenguadoc, on tenim les lloses antropomorfes, les esteles de caràcter funerari i
les esteles d´hàbitat, amb el que la seva
significació ha de ser a priori diferent.
Les representacions antropomorfes
llenguadocianes en relació amb les sepultures poden estar, sense cap dubte,
posades en connexió amb la mort i
podrien esdevenir la personificació de
la mateixa mort o la del difunt. Sovint
es pensa en la possibilitat de veure dins
aquestes representacions antropomorfes
els guardians i guardianes de les sepultures com a protectors vers l´exterior.
L’absència de la boca, poques vegades representada a les estàtues–menhirs,
ens porta a fer difícils interpretacions.
Alguns prehistoriadors han vist en
aquests grups de Rouergue, Llenguadoc i Provença una idea de vigilància i
incomunicabilitat.61
Les esteles antropomorfes i estàtues-menhirs de la Provença, Languedoc
i Rouergue serien les representacions
d’éssers evolucionant dins el món
paral·lel. A aquests éssers, l’home hauria confiat la guarda de les sepultures i
també de tot el que a ell li és necessari.
Es podria pensar que la significació
d´aquestes figures devien ser múltiples
a causa de l’existència de diferents grups
regionals en diversos contexts i dominis
culturals. Si intentem anar més enllà de
les originalitats regionals, ens trobem
a tot arreu una significació profunda:
l’existència d’un més enllà poblat d’éssers vivents, semblants a l’home.
Aquestes idees i conceptes estant
lligats a nombroses interpretacions i
matisos, però ens sembla bastant clar
que les estàtues-menhirs i esteles antropomorfes, qualsevol que sigui la
seva significació, són obres de caràcter religiós. Aquesta religió està basada en la creença de l´existència d´algun
«altre lloc» on evolucionen aquests
«éssers» vivents. Podríem pensar que
les «entitats» representades per les
figures antropomorfes que són les esteles i estàtues-menhirs, eren considerades com poders benèfics que no
inspiraven de cap manera por i amb
les quals l’home vivint podia conservar les bones relacions.62
A prop de Catalunya tenim una
magnífica col·lecció d’estàtues-menhirs al museu Fenaille a Rodez (Aveyron,
59. D’ANNA, 1977.
60. D’ANNA, 1977.
61. D’ANNA, 1977.
62. D’ANNA, 1977.
Pablo Martínez Rodríguez
9 5
NOTES, 25
França) i també algunes d’aquestes figures localitzades i conservades in situ,
que es poden veure avui en dia prop de
Saint-Pons-de-Thomières (Hérault,
França), a unes 3 hores i mitja en cotxe des de Barcelona.
Amb tot, hi ha pocs casos on es trobi
un context que ens ajudi a interpretarles. Al jaciment de Ca l’Estrada (Canovelles, Vallès Oriental) vàrem trobar un
important jaciment neolític amb una
estàtua-menhir que, si bé no estava in
situ, sí que pensem que era prop del lloc
original, amb un context arqueològic
per aquestes cronologies molt destacat. Les estructures de combustió de
grans dimensions i els recintes de fossats localitzats a prop de l’estàtuamenhir ens van dur a pensar en un espai
amb unes connotacions especials on
podrien celebrar-se trobades o cerimònies potser de caire religiós.63
Les esteles menhirs i estàtues antropomorfes ens aporten un cert nombre d´informacions que ens permeten
considerar les manifestacions de l’art
antropomorf com un document, un
material informatiu que complementa les excavacions arqueològiques. Ens
aporten informacions de caire psicològic que, encara que parcials, ens donen
una informació real molt interessant
per conèixer les cultures no materials.
Pot semblar evident, a priori, que les
cultures del neolític final tenien alguna religió; així, les manifestacions
d’art antropomorf en són la prova formal. Aquesta religió devia estar basada en el fet que aquestes divinitats
podien rendir a l’home alguns serveis,
una mica com si l’home s´hagués descarregat d’algunes responsabilitats,
d´algunes tasques no productives:
mentre els genis guardaven les tombes, el pastor podia cuidar el seu ramat i l´agricultor fer la collita.64
Les esteles antropomorfes i estàtuesmenhirs ens han aportat altres tipus
d´informacions. Així, per exemple, als
monòlits de la Rouergue s’hi observa
que les gents del neolític final utilitzaven una peça de vestit tipus abric que
Figura 8. Dibuix idealitzat del jaciment de Ca l´Estrada (Canovelles, Vallès Oriental) amb les
estructures de combustió i l´estàtua-menhir descoberta en les excavacions de la campanya 2004-2005.
63. FORTÓ et al. 2005a, 2005b, 2006, 2007, 2008, MARTÍNEZ et al., en premsa.
64. D’ANNA 1977.
Estàtues-menhirs, testimonis d’una religió
9 6
NOTES, 25
portaven sobre l’altra roba i que era
comú a homes i a dones. Les mateixes
estàtues ens mostren l’existència de
faixes amb sistemes de lligament força complicats, encara que els documents arqueològics no ho testimonien
a França fins a cronologies del bronze
mig. El complex objecte-tahalí, aquell
que donada la significació, ens mostra
un sistema més perfeccionat, amb la
bandolera que relliga les branques superiors a la cintura per impedir-les
pujar, aquest sistema no sembla pas
haver estat molt millorat després.65
Podem trobar la representació d’armes anteriors a les etapes metal·lúrgiques que és, a més, el marcador sexual de les figures masculines. Aquestes
armes serien les fletxes amb la seva asta
i els arcs, així com les destrals emmanegades, si bé els modes d’emmagament
resten encara mal coneguts. És problemàtic entrar a valorar si aquestes figures masculines estan representant
un guerrer, ja que en aquella época, a
les lluites, més allà d’una baralla entre
persones, no es trobaran més que grups
reduits d’homes. En el Languedoc s’han
trobat representacions de creus a les lloses antropomorfes, artefactes que després no són coneguts a les excavacions.
Tots aquests elements devien tenir un
valor simbòlic i nosaltres els considerem com les marques del poder conferit a les entitats representades a les
estàtues-menhirs i lloses antropomorfes,
poder, després de tot, immensament
superior a aquell de l’home que posseïa i utilitzava tots aquells atributs.66
Podem saber també, a través de les
estàtues-menhirs i esteles antropomorfes, de l´existència de tatuatges al neolític final així com de formes d’abillament.
Ja coneixíem la seva existència, a través
dels resultats aportats per les excavacions arqueològiques, però amb aquestes figures sabem com les portaven, que
podia variar segons la regió. Aquests
tipus d’abillament, collars i penjolls
estan testimoniats a les estàtues-menhirs
i esteles antropomorfes que estaven reservats a les dones. La representació
d’aquestes figuracions femenines en
aquests monòlits ens pot fer pensar que
les dones també devien tenir un rol
important dins d’aquestes societats.
Les representacions antropomorfes
de la costa nord-occidental mediterrània no mostren cap part de figuració de punyals metàl·lics, fenomen que
sí que és habitual dins els grups alpins,
italians i corsos. Aquesta és una de les
pistes que ens duu a pensar que les esteles antropomorfes i les estàtuesmenhirs, en aquesta geografia, eren
anteriors a la difusió de les armes.
Les figuracions antropomorfes de la
costa nord-occidental mediterrània, les
esteles, les lloses esculpides, les estàtues-menhirs, descriuen un període de
mutació, de progressos ràpids que,
després d’esclatar al Chassey meridional, devien conduir a la possessió i
fabricació del metall que, més tard,
perfectament dominat i explotat, aniria arrossegant importants canvis.67 Són
el testimoni de la presa de la consciència
de l’home per sí mateix, del seu poder i
la seva força, allò que s´atribuïa als déus,
però era l’home qui en treia profit i
benefici. Elles són, finalment, el testimoni
del naixement d’una religió basada en
l’antropomorfisme, una religió que
sembla néixer a finals del IV mil·lenni
i que durant tot el III va arribar a abastar tot Europa.
65. D’ANNA 1977.
66. D’ANNA 1977.
67. D’ANNA 1977.
Pablo Martínez Rodríguez
9 7
NOTES, 25
Bibliografia
AA.VV. 1994, La statuaria antropomorfa in Europa dal Neolitico alla romanizzazione. Atti del Congresso La Spezia-Pontremoli 1988, La Spezia. PHILIPPON, A. 2002, Statues-Menhirs, des énigmes de pierre venues du fond
des âges. Rodez.
ANATI, E. 1966, Il Masso di borno. Centro Comuno di Studi Prehistorici. Brescia.
ANATI, E. 1997, L’art rupestre du Valcamonica. Dossier de l’Archeologie nº 224:
L´homme des glaces. P. 68-79.
ANATI, E. 2004, La Civiltà delle Pietre. Valcamonica una storia per l’Europa.
Archivi, vol. 16, Capo di Ponte.
ALMAGRO BASCH, M. 1966, Las estelas decoradas del Suroeste Peninsular, Biblioteca Praehistórica Hispánica, vol. VIII, Madrid.
ALMAGRO BASCH, M. 1974, Nuevas estelas decoradas de la Península Ibérica,
Miscelálea Arqueológica (XXV Aniversario de los Cursos Internacionales
de Prehistoria y Arqueología de Ampurias, 1947-1971), t.l, pp. 37-39.
ALMAGRO GORBEA, M. 1993, Les steles anthropomorphes de la péninsule ibérique. Dins Les Representations humaines du néolithique a l’age du fer. 115 Congrès
National des Sociétés Savantes, Avignon. Comité du Travaux historiques et
scientifiques Ed. Paris.
ARNAL, J. 1976, Les Statues-Menhirs, Hommes et Dieux, Toulouse, Ed. Des Hespérides.
AUGUSTO, A. 1972, Corpus delle statue-stele Lunigianesi. Bordighera.
BAPTISTA, A. M. 1985, A estátua-menhir da Ermida (Ponte da Barca, Portugal).
O Arqueólogo Português, ser. IV,vol. 3, pp 7-44. BARCELÓ, J. A. 1988, Introducción al razonamiento estadístico aplicado a la
arqueología: un análisis de las estelas antropomorfas de la Península Ibérica, Trabajos de Prehistoria, 45, pp. 51-85.
BELLEY, A. M.; MEZZENA, F.; RENDA, A. et ZIDDA, G. 1998, Dei di Pietra. La grande
statuaria antropomorfa nell’Europa del III Millenio a.C., Ginevra-Milano.
BUENO RAMIREZ, P. 1990, Statues-menhirs et stèles anthropomorphes de la
péninsule Ibérique. L’Anthropologie, t. XCIV, nº 1, pp. 85-110.
BUENO RAMIREZ, P. et de BALBIN BEHRMMANN, R. 1992, L’art mégalithique
dans la péninsule ibérique, une vue d’ensemble. L’Anthropologie, t. XCVI, nº
2-3, p. 499-572. CARRERAS, E.; TARRÚS, J. i GAY, P. 2005, «Tres menhirs amb gravats entre l’Alt
Empordà i el Vallès Oriental» dins «Roches ornées, roches dressées. Aux
sources des arts et des myths. Les homes et leur terre en Pyrénées de
l’Est». (Actes du Colloque en Hommage à Jean Abélanet, Université de
Perpignan, 24,25 i 26 mai 2001). Perpinyà , Presses Universitaires, pag.
157-163.
CELESTINO, S. 2001, Estelas de guerrero y estelas diademadas. La precolonización y formación del mundo tartésico. Ed. Bellaterra. Barcelona.
CURA, M. 1992, Són neolítiques les inscultures de Passanant? Dins AA.VV. 1992,
Estat de la investigació sobre el neolític a Catalunya. 9è Col·loqui Internacional d´Arqueologia
de Puigcerdà, pp. 119-120, Andorra.
CURA, M. 2002-2003, La «Pedra de Llinàs»: un menhir, una estela o una fita de
terme (Montmeló, Vallés Oriental, Catalunya). Quaderns de Prehistòria i
Arqueologia de Castelló nº 23, pp 133-139. Castelló.
Estàtues-menhirs, testimonis d’una religió
9 8
NOTES, 25
D´ANNA, A. 1977, Les Statues-Menhirs et Steles Anthropomorphes du Midi
Méditerranéen, Paris, C.N.R.S.
D´ANNA, A. 2002, Les statues-menhirs en Europe à la fin du Néolithique et au
début de l’Âge de Bronze. Dins PHILIPPON, A. 2002, Statues-Menhirs, des énigmes de pierre venues du fond des âges. Rodez.
FORTÓ, A.; MARTÍNEZ, P.; MUÑOZ, V. 2005a, Intervencions arqueològiques a
Ca l’Estrada, primers resultats. LAURO nº 28, Museu de Granollers. Pp. 5-16.
FORTÓ, A.; MARTÍNEZ, P.; MUÑOZ, V. 2005b, L’estàtua-menhir antropomorfa
de Ca l’Estrada (Canovelles, Vallès Oriental). COTA ZERO nº 20, Vic. Pp. 17-22.
FORTÓ, A.; MARTÍNEZ, P.; MUÑOZ, V. 2006, Ca l’Estrada (Canovelles, Vallès
Oriental): un exemple d’ocupació de la plana vallesana des de la prehistòria a l’alta edat mitjana. Tribuna d’Arqueologia 2004/2005. Barcelona.
FORTÓ, A.; MARTÍNEZ, P.; MUÑOZ, V. 2007, Ca l’Estrada. Història de Canovelles 1.
Museu de Granollers, Ajuntament de Canovelles. Granollers.
FORTÓ, A.; MARTÍNEZ, P.; MUÑOZ, V (en prensa-c): La estatua-menhir de Ca
l’Estrada. IV Congreso del Neolítico en la Península Ibérica. Alicante 2006.
GALÁN PLÁCIDO, E. 1993, Estelas, paisaje y territorio en el Bronce final del
suroeste de la Península Ibérica, Complutum extra 3. Madrid.
GALLAY, A. I CHAIX, L. 1984, Le Dolmen MXI. Le site prèhistorique du PetitChasseur (Sion, Valais) 5 et 6, Lausanne.
GROSJEAN, R. 1966, La Corse avant l’Histoire, Editions Klincksieck, 95p.
JIMENEZ, J. 2006, La imagen de los espacios de alta montaña en la prehistoria:
el caso de los Pirineos catalanes occidentales. www.recercat.net/bitstream/2972/12393/1/Binder1.pdf
JORGE, V.-O. i JORGE S.-O. 1993, Statues-menhirs et steles du nord du Portugal.
Dins Les Representations humaines du néolithique a l’age du fer. 115 Congrès National
des Sociétés Savantes, Avignon. Comité du Travaux historiques et scientifiques Ed. Paris.
LANDAU, J. 1977, Les representacions anthropomorfes mégalitiques de la
région méditerraneenne, (III au I millénaire), CNRS, 1977.
LOPEZ, J.; MOYA, A.; ESCALA, O.; NIETO, A. (En premsa), La cista tumular amb
esteles esculpides dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, Lleida): Una aportació insòlita dins de l’art megalític peninsular i europeu. Tribuna d’Arqueologia 2007-2008, Generalitat de Catalunya, Barcelona. (En premsa).
MALUQUER, M. 1971, La estela de la Edad del Bronce de Preixana (Lérida).
Homenaje a J. Esteban Uranga. Pamplona: 475 s.
MARTIN, A. 1992a, El neolític final. La recerca de nous camins. El verazià. Dins
AA.VV. 1992, Estat de la investigació del neolític a Catalunya. 9è Col·loqui Internacional
de Puigcerdà, Institut d’Estudis Ceretans, Andorra, 1992, 279-284.
MARTIN, A. 1992b, «Estrategia y culturas del Neolítico Final y Calcolítico en
Cataluña», P. Utrilla (coord.), Aragón/Litoral mediterráneo: intercambios culturales
durante la prehistoria, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1992, 389-
397
MARTIN, A. 2001,«État de la question du campaniforme dans le contexte culturel chalcolithique du Nord-Est de la péninsule Ibérique», Bell Beakers today.
Pottery, people, culture, symbols in prehistoric Europe. Proceedings of the International
Colloquium (Riva del Garda, Trento, Italy, 11-16 May 1998), vol. 1, Provincia
Autonoma di Trento, Trento, 2001, 155-171.
Pablo Martínez Rodríguez
9 9
NOTES, 25
MARTIN, A. 2003, «Els grups del neolític final, calcolític i bronze antic. Els
inicis de la metal·lúrgia», Cota Zero, 18, 2003, 76-105.
MARTIN, A.; MESTRES, J. S. 2003, «Periodització des de la fi del neolític fins a
l’edat del bronze a la Catalunya sud-pirinenca. Cronologia relativa i absoluta», Pirineus i veïns al 3r mil·lenni AC. De la fi del neolític a l’edat del bronze entre
l’Ebre i la Garona. Homenatge al Prof. Dr. Domènec Campillo. XII Col·loqui Internacional
d’Arqueologia de Puigcerdà (2000), Institut d’Estudis Ceretans, Puigcerdà, 2003,
77-130.
MARTINEZ, P.; FORTÓ, A. i MUÑOZ, V. en prensa, La estatua menhir de Ca
l’Estrada (Canovelles, Barcelona) y los elementos figurativos del grupo de
la Rouerge (Aveyron, Francia). Coloquio Internacional de Megalitismo. Junio 2007.
Beasain.
MEZZENNA. 1998, «Les steles anthropomorphes en Europe», dins Dei di pietra, la
grande statuaria antropomorfa nell´Europa del III millennio a.C.Skira, Milano, 1998,
p. 15-89.
MOREAU, E. 1970, Les pedres decorades de Passanant. Butlletí de la Socitat
Arqueològica de Tarragona. Tarragona.
MÜLLER, D. 1997, Ornamete, symbole, bilder-zum megalithischen totenbrauchtum in mitteldeutschland. A Art et symboles du Megalithisme europeen. Revue Archéologique de l’Ouest, supplément nº 8.
PEDROTTI, A. 1998, Gli elementi d’abbigliamento e d’ornamento nelle statue
stele dell’arco alpino. Dins Actes du 2 Colloque International sur la Statuaire Mégalithique. Saint-Pons-de-Thomières. Archéologie en Languedoc, 22.
PERAZZI, P. 1999, Museo delle statue stele lunigianesi. Guida alla sezione introduttiva. Ed. Luna. La Spezia. SERRA VILARÓ, J. 1927, «La civilització megalítica a Catalunya. Contribució al
seu estudi.». Musaeum Archaeologicum Diocesanum. Solsona.
SERRES, J. P. 1997, Les statues-menhirs du groupe Rouergat. Musee Archeologique de Montrozier. Guide d´archéologie nº 4.
SERRES, J.P. 2002, «Les statues-menhirs du groupe rouergat», A. Philippon (dir)
2002, Statues-menhirs. Des énigmes de pierre venues du fond des âges, Éditions du
Rourgue, Rodez, 2002, 54-91.
SHEE TWOHING, E. 1981, The Megalithic Art of Western Europe. Oxford.
SPINDLER, K. 1995, El hombre de los Hielos. Barcelona.
TARRETE, J. 1997, L’art megalithique dans le bassin parisien; symetrie et lateralite dans les representations du neolithique final. Dins Art et symboles du
Megalithisme europeen. Revue Archéologique de l’Ouest, supplément nº 8.
TARRUS, J. 2002, «Dòlmens, poblats i menhirs. Els grups megalítics de l´Albera,
Serra de Rodes i Cap de creus.» Barcelona.
TARRÚS, J. 2003, «Els constructors de megàlits a Catalunya: cistes i dòlmens
entre els mil·lennis V-III cal aC», Cota Zero, 18, 2003, 54-75.
VIDAL, LL.M. 1894, Más monumentos megalíticos en Cataluña. Dins Memoria de
la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, I, Barcelona, pp. 279-300.
VILARDELL, R. i CASTELLS, J. 1976, Hallazgo de una estela decorada en el Pla de
la Calma. Pyrenae. Universitat de Barcelona. Barcelona.
Estàtues-menhirs, testimonis d’una religió
100
NOTES, 25
101
NOTES, 25
El menhir de Mollet: una de les
primeres estàtues?
Josep Bosch Argilagós*
El passat més d’abril, en unes obres
practicades a Mollet del Vallès, en el
centre mateix d’aquesta població, en
el lloc anomenat pla de les Pruneres,
es va descobrir, enterrat a uns 10 metres de la superfície actual, el que ha
estat anomenat menhir de Mollet, un
gran i llarg monòlit trobat estirat però
que en algun moment del passat degué estar emplaçat dret1
. Tot i que no
hi ha dubte de la seva gran rellevància,
encara no ha estat suficientment estudiat, raó per la qual aquest escrit vol
ser només una contribució al seu major coneixement i una aproximació al
seu interès.
L’anàlisi de la seva composició geològica ha permès determinar que es tracta d’arcosa, una roca sedimentària
formada a partir de l’erosió de roques
granítiques, d’unes característiques litològiques que fan impossible que la
seva àrea font es trobi a Mollet, fins
on hagué de ser necessàriament portada des d’alguna de les seves possibles àrees font2
. Mesura 4,90 m de
llargada, 68 cm d’amplada i 110 cm
de fondària, unes dimensions que li
atorguen una clara monumentalitat.
Un cop efectuada una acurada neteja
per part de restauradors3
, s’hi poden
observar un conjunt de gravats curvilinis i rectilinis que formen un motiu o
uns motius que per ara resulten enigmàtics, en un costat, i un rostre humà
en relleu clarament representat, en el
costat oposat.
A Catalunya, i més concretament al
Baix Vallès, es coneixien ja altres menhirs: la Pedra Llarga de Palau-solità i
Plegamans, la pedra Serrada de Parets,
la Pedra de Llinars de Montmeló i el
Menhir de Castellruf de Santa Maria de
Martorelles, els dos últims també amb
gravats. Es tracta de monòlits, no tan
grans com el de Mollet, sotmesos a una
manufactura senzilla i traslladats fins
al seu emplaçament en una cronologia que amb dubtes se situava en un
neolític final i pels quals s’han proposat diferents interpretacions, com la
que els considera fites o delimitacions
BOSCH ARGILAGÓS, J. (2009). El menhir de Mollet: una de les primeres estàtues?, pàg. 101-103
* Conservador del Museu de Gavà. [email protected]
1. Posteriorment a la descoberta, l’empresa d’arqueologia Estrats efectuà, per encàrrec de l’Ajuntament
de Mollet i a instància del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, una intervenció en el
lloc de la troballa, dirigida per l’arqueòleg Pablo Martínez, que no aportà altres restes de l’època a la
que deu correspondre el menhir, però amb la que s’espera poder efectuar una reconstrucció del
paleopaisatge on degué estar emplaçat el menhir.
2. L’estudi geològic ha estat efectuat per Pilar Giráldez, Lorena Merino i Màrius Vendrell, del Grup de
Recerca Aplicada al Patrimoni Històric del Departament de Cristal·lografia i Mineralogia de la Universitat de Barcelona, gràcies al conveni existent entre aquesta Universitat i el Centre de Restauració de
Béns Mobles de Catalunya.
3. Després de la seva descoberta, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya traslladà el
menhir al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya a Sant Cugat del Vallès, per tal de que
fossin efectuats els treballs de neteja i restauració necessaris, sota la direcció de la restauradora del
mateix centre la Sra. Àngels Jorba.
102
NOTES, 25
territorials o la que hi veu representacions humanes4
. Amb la descoberta del menhir de
Mollet, les coses han canviat substancialment. En primer lloc, el seu caràcter
antropomorf reconegut sense equívoc,
confirma que els menhirs podien representar éssers humans, en alguns
casos constituint veritables estàtues
menhirs. En segon lloc, aporta nous
arguments per a la cronologia del neolític final dels menhirs vallesans. El
menhir de Mollet, en conjunt, no té
paral·lels; sí que en té, però, la forma
de representar el rostre humà, amb el
nas i les celles o arcades supraciliars
que formen un motiu en T, amb els
extrems laterals perllongats cap a
baix i que enquadren els ulls. Una representació del rostre humà similar
es troba sobre dues esteles prehistòriques de la península Ibèrica, la del
concelho de Moncorvo, al nord de
Portugal5
, i la d’Asquerosa, a Granada6
; però és al Migdia francès on sobretot abunden els seus paral·lels i on
diferents arguments fan situar aquesta forma de representar el rostre humà
en el neolític final (aproximadament
entre el 3000 i el 2500 aC)7
. En tercer
lloc, amb el menhir de Mollet, Catalunya se situa entre aquelles regions
d’Europa on van tenir lloc els primers
assaigs d’estatuària: com la del vessant
atlàntic de la península Ibèrica, el
Migdia francès, la part central dels
Alps, la regió de La Spezia a la Ligúria,
o com les illes de Sardenya i de Còr4. Existeixen diferents estudis publicats sobre els menhirs vallesans:
- Josep Bosch. La Pedra Serrada o Pedra del Diable, Estudis Locals, 2, Ajuntament de Parets del Vallès, 1988.
- Ignasi Cantarell. La pedra de Llinàs. Centre d’Estudis de Montmeló, Butlletí n. 1, setembre, 1996, pp. 1-6.
- Miquel Cura. «La Pedra de Llinàs»: un menhir, una estela o una fita de terme (Montmeló, VallèsOriental, Catalunya), Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, Servei d’Investigacions Arqueològiques
i Prehistòriques, Diputació de Castelló, 2002-2003, pp. 135-139.
- Enric Carreras, Josep Tarrús i Pere Gay. Tres menhirs amb gravats entre l’Alt Empordà i el Vallès
Oriental, Roches ornées roches dressées. Aux sources des arts et des mythes, les hommes et leur terre en Pyrénées de l’est. Actes
du Colloque em Hommage à Jean Abélanet, Association Archéologique des Pyrénées-Orientales, Presses Universitaires de Perpignan, 2005, pp. 157-163.
5. Vítor et Susana Oliveira Jorge: Statues-menhirs et steles du nord du Portugal, a Les représentations humaines
du Néolithique à l’Âge du Fer, actes du 115e congres national des sociétés savantes, Avignon, 1990, Paris, éditions du
C.T.H.S., 1993, pp. 29-43.
6. Martín Almagro-Gorbea: Les steles antropomorfes de la Péninsule Ibérique, a Les représentations humaines
du Néolithique à l’Âge du Fer, actes du 115e Congres national des sociétés savantes, Avignon, 1990, Paris, éditions du
C.T.H.S., 1993, pp. 123-139.
7. André D’Anna, Stéphane Renault et alii: Stèles antropomorphes néolithiques de Provence. Catalogue du Musée Calvet
d’Avignon, Établissement public Calvet, Avignon, 2004, p. 8.
El menhir de Mollet, al Centre de Restauració
de Béns Mobles de Catalunya a Sant Cugat del
Vallès, on es traslladà per al seu estudi.
Josep Bosch Argilagós
103
NOTES, 25
sega8
. Finalment, el menhir de Mollet,
juntament amb d’altres troballes arqueològiques anteriors, permetrà conèixer millor el neolític final en el qual
l’hem datat i, molt probablement, ens
obligarà a reconsiderar la idea que de
vegades ens fem d’ell, quan l’hem vist
com una etapa de decadència d’un neolític mitjà anterior, considerat «l’edat
d’or» del neolític català. És molt probable que això no hagués estat així i
que el neolític final hagués estat una
fase en la qual es van perfilar les bases
de grans canvis, entre els que destaquen els socials. Durant el neolític final es degué posar punt final a una
organització social igualitària, heretada del paleolític, i s’inicià una nova
era, amb una organització social cada
cop més complexa i amb majors desigualtats.
Relacionat amb això últim es troba
el significat que en general es pot donar a les esteles i estàtues menhirs prehistòriques. Estem potser davant dels
primers assaigs d’estatuària religiosa
a Occident?, com deia fa més de vint
anys Jean Abélanet, l’especialista en art
prehistòric rossellonès, en una sugge8. André D’Anna, Stéphane Renault et alii: Stèles antropomorphes néolithiques de Provence. Catalogue du Musée Calvet
d’Avignon, Établissement public Calvet, Avignon, 2004, pp. 84 i següents.
rent obra titulada Signes sense paraules. O
estem, en canvi, davant de les primeres representacions de persones poderoses, amb un rang o estatus superior
al d’altres? tal com ens pot fer pensar
la indiscutible monumentalitat del
menhir de Mollet, que potser va ser
l’expressió territorial d’un poder que
volia mantenir-se en el temps. No ho
sabem, però, per què no de totes dues
coses alhora? No oblidem que la història antiga i l’antropologia cultural
ens donen a conèixer una diversitat de
societats, amb expressions d’un poder
incipient, on es confonen l’espiritual i
el terrenal, el religiós i el polític. Destaquem, per últim, que un monument
com el menhir de Mollet té per a nosaltres el valor de traslladar-nos al que
van poder ser els orígens d’un fet, tan
present en la gran majoria de les societats humanes actuals, com són les
desigualtats socials. Un fet, però, que
almenys a l’occident europeu només
s’ha donat en els darrers 5.000 anys
dels 38.000 de l’existència de la nostra espècie –l’homo sapiens sapiens– i que,
per tant, no ha de ser vist com a inevitable en l’existència humana.
El menhir de Mollet, una de les primeres estàtues?
104
NOTES, 25
105
NOTES, 25
Les branques de «Fatycounda»
(en homenatge a Kemu Faty1
)
Oriol Fort Marrugat*
Presentació
Un cop d’ull a l’Anuari Estadístic 2009
de l’Ajuntament de Mollet del Vallès,
ens dóna notícia de la pluralitat de nacionalitats que conformen el nostre
poble. Just ara, els molletans i les molletanes empadronats formem un mosaic
extraordinàriament divers de 85 nacionalitats. De ben segur, les 85 nacionalitats vénen acompanyades de moltes
més ètnies, llengües i cultures, com
correspon al fet que molts estats són
pluriètnics, pluriculturals i plurilingües.
Mollet esdevé una mostra ben vàlida de la Catalunya, de l’Espanya i de
l’Europa del segle XXI que ens ensenya el món plural, divers, mixt que
anem construint. Malgrat que hom
pugui pensar el contrari, al meu entendre això és una immensa possibilitat per a fomentar la cultura, el
coneixement, la convivència, la solidaritat i –fet amb intel·ligència i amb
gens de sectarisme– una enorme oportunitat per a conèixer, defensar i fomentar les llengües i les cultures amb
més risc de desaparició: les de països
marginats i empobrits per les cadenes
de colonitzacions, les de països en vies
de desenvolupament i, també, les de
nacions sense estat: per exemple la
llengua i la cultura catalanes.
Quan durant l’any 1993 vam celebrar el Mil·lenari de la nostra ciutat,
vam utilitzar amb freqüència i orgull
una expressió llatina umdequmque venientes, vinguts d’arreu2
. Ens referíem al fet
que la nostra població –d’altra banda,
com tantes de Catalunya– havia estat
formada des dels seus inicis històrics
per persones procedents de diverses
terres: fins al segle XIX, terres properes; durant els inicis del segle XX, contrades ja més llunyanes; i a partir dels
darrers vint anys del segle XX i el segle
XXI, la nostra ciutat ha anat creixent i
enriquint-se amb persones provinents
d’altres continents, especialment de l’Àfrica magribina i de l’Amèrica llatina3
.
Així, ara més que mai, continuem
construint la vida de la ciutat amb les aportacions de persones vingudes d’arreu.
És per això que em va semblar interessant fer una aportació –més plena de sentiment que de ciència– sobre
FORT MARRUGAT, O. (2009). Les branques de «Fatycounda», pàg. 105-116
* Antic regidor de l’Ajuntament de Mollet del Vallès. [email protected]
1. El venerable Kemu Faty va morir a Sédhiou a les 9 del matí del 18 de març de 2009. Tenia 83 anys. EPD.
2. Fou Mn. Joan Galtés, antic rector de la Parròquia de Sant Vicenç, qui va fer servir aquesta encertada
expressió en la seva conferència al Teatre Can Gomà, el 3 de novembre de 1993, en l’acte central del
Mil·lenari, presidit pels reis d’Espanya, pel president de la Generalitat, el Molt Honorable Jordi Pujol
i per l’alcaldessa Montserrat Tura.
3. L’Anuari Estadístic de 2009, de Mollet del Vallès, ens diu que, a data 1 de gener de 2009, el nostre padró
està format per 52.618 persones, de les quals 26.572 són homes i 26.126, són dones; que de nacionalitat espanyola n’hi ha empadronats 44.659, i que la població extrangera representa un 15’25%.
D’aquesta población, en destaquen el marroquins (1.500) i els equatorians (1.413).
La població senegalesa (la tercera més important entre l’africana, després del Marroc i de Mauritània),
està formada per 178 persones (155 homes i 23 dones).
106
NOTES, 25
una de les moltes ètnies, cultures i llengües que conformen el nostre poble:
els manding del Senegal. El fil conductor és un ciutadà de Mollet, un ciutadà
català d’ètnia, de cultura i de llengua
mandinga.
Introducció
Per motius professionals vaig tenir
l’oportunitat de conèixer Mamadou
Faty Sylla «Karamoo»4
, originari de
Sédhiou, a la Casamance, al sud del
Senegal, i, des de ja fa anys, resident a
Mollet del Vallès, amb nacionalitat espanyola.
President de l’associació solidària
Kandeema, de residents senegalesos,
especialment de la regió de Sédhiou
(Mercader, 2005), ha estat una persona dedicada, amb fermesa i constància, a promoure la unió dels senegalesos
a Catalunya, i a aconseguir suport a
projectes de solidaritat i de cooperació
al desenvolupament des de Catalunya
amb el Senegal, a través d’ajuntaments
i del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.
Com a responsable de l’àmbit de la
solidaritat a l’Ajuntament de Mollet del
Vallès, entre 1995 i 2007, vaig conèixer i vaig col·laborar amb el Mamadou Faty per aconseguir un Poste de Santé
(dispensari, maternitat i habitatge per
a l’infermer) a la seva població de naixement, al barri de Moricounda5
.
Aquest fet, que em va permetre viatjar
dues vegades a la ciutat senegalesa, per
a la primera pedra el febrer del 2007, i
per a la inauguració, el maig del 2008,
ha estat l’origen d’aquest treball.
Aquest document, pretén, exclusivament, a través d’un vol ras sobre les
branques de «Fatycounda» (la casa, el
lloc dels Faty), tractar sintèticament
alguns aspectes de la societat i de la
cultura mandinga, i dels diversos camins que han hagut de seguir alguns
fills del matrimoni entre el Kemu Faty
i l’Aminata Sylla, els pares del molletà
Mamadou Faty, com a mostra de la
immigració africana a Europa al segle
XXI.
Els tipus de poblacions i de famílies
extenses dels pares, el pas del vilatge a
la ciutat, de la ciutat a la capital, l’emigració a Europa i la integració a la nova
terra, fins a arribar a la família europea i mixta amb fills, que representa
el Mamadou, donen la possibilitat de
tractar –molt de passada– diversos aspectes antropològics.
La base del «treball de camp» ha
estat un qüestionari que, com a annex,
forma part d’aquest document i que
ha estat complimentat amb el Mamadou. El qüestionari va ser elaborat
abans de la darrera visita a Sédhiou, el
maig del 2008, i partint de força desconeixements; en qualsevol cas l’he
deixat igual a l’hora de presentar-lo en
aquest treball.
4. Mestre, tutor, en llengua mandinga
5. Dramé, Moussa (2008). Le quartier de Moricounda doté d’un poste de santé. [Article en línia]. Sud Communication. [7 de maig de 2008]. <http://www.sudonline.sn/spip.php?article10787>
La Diarra.
Oriol Fort Marrugat
107
NOTES, 25
Sóc el karamoo, de Fatycounda
Ella no és el «Karamoo», de Fatycounda, a Sédhiou; ella és la Diarra, una
nena trobada en un vilatge més al nord,
prop la carretera que uneix, per l’interior del Senegal, Sédhiou i la capital
Dakar, abans de travessar Gàmbia, una
falca anglòfona al bell mig del Senegal,
expressió fefaent de la colonització
anglesa, de la voluntat britànica d’obrir
un pas fluvial cap a l’interior de l’Àfrica
occidental, trencant pobles i ètnies, i
formant l’estat gambià que, ara, envoltat de pobles obligats al francès, pel
colonitzador, malviu, sense cap futur
visible.
El Mamadou hauria pogut néixer en
un vilatge així, on encara les famílies
s’apleguen a l’entorn de la casa paterna, en un espai «pairal» que es va ampliant amb la cabana del fill o de la filla
El poble de la Diarra
La casa de la Diarra.
que es casa: són els que es queden al
poble del pare; altres se’n van al dels
pares de la dona. De tot hi ha en la diversitat cultural africana, com tant bé
ens explica Nigel Barley (Barley, 2006).
El conjunt de cabanes quedarà rodejat d’una tanca feta amb trocs i
branques que protegiran els seus ocupants d’alguns animals, però que també servirà per tancar el ramat, i per
delimitar, d’alguna manera ben diferent a la «occidental», la terra de la
família, la casa pairal, la counda (Kundaa). És la família extensa, la que Barley tant relaciona amb els «principis
africans» (Barley, 2006), també entre
els mandingues, de filiació patrilineal
o agnatícia6
, i residència patrilocal7
.
6. Els grups de filiació són essencialment conjunts de parents consanguinis units per una suposada filiació
lineal que remunta a un avantpassat comú. Bàsicament hi ha quatre grups de filiació unilineal:
1. Grups de Filiació Patrilineal o Agnàtica. Ideologia de filiació més estesa, i vol dir que la progenitura
pertany al grup de filiació del pare. La patrilinealitat i el pasturatge estan estretament associats,
encara que la patrilinealitat també es dóna en les societats agrícoles. És adaptativa pel que fa a l’èxit
reproductiu per als homes.
2. Grups de Filiació Matrilineal o Uterina. Es defineixen els fills i les filles com a membres del grup de
la mare. Tendeix a donar-se en certes societats agrícoles, és a dir, on les dones tenen un paper
important en la producció. És adaptativa per a les dones i regeix l’administració dels recursos.
3. Grups de Filiació Doble o de Filiació Unilineal Doble. La filiació és matrilineal per a alguns propòsits
i patrilineal per a d’altres.
4. Grups de Filiació Optativa o Ambilineal. Filiació unilineal en què l’individu pot decidir de traçar la
filiació per via patrilineal o bé per via matrilineal. (Llobera, 1999)
7. Moltes societats tenen regles específiques pel que fa a la residència postnupcial. Les regles són poques
Les branques de «Fatycounda»
108
NOTES, 25
Probablement, malgrat totes les limitacions econòmiques, socials, i culturals, el Mamadou, encara que hagués
estat una nena, hauria pogut estudiar,
si més no, allò més rudimentari del
mandinga8
, de la seva llengua, de la
llengua dels seu pares, de la llengua
dels seus avis, de la llengua d’aquells
que des de l’animisme van passar a l’islam, en formar part dels imperis de
Mali i de Ghana i de Songhay, encara
que, de ben segur, allà baix a la Casamance, a la terra dels manding, participar en aquests imperis no els degué
produir més benefici que les engrunes abandonades per les caravanes de
soldats, de comerciants i d’imams, a
la recerca de territori, de béns i de
fidels.
Més tard, després de ben pocs estudis, després d’alguna cerimònia
d’iniciació ben cruel, després d’estar
ja dedicada pels pares a algun home, ella,
potser la Diarra, començaria a aprendre la seva feina fonamental, allò que
no s’aprèn ni per instint ni pel desig:
moldre les llavors, potser de mill, com
a pas fonamental de tot el procés que
culmina en la permanent estada a la
cuina, per donar el menjar a homes i a
criatures, abans que a ella mateixa, si
en queda. I el conreu agrícola, i la
recerca de l’aigua i de la llenya, i la
cuina, sempre la cuina.
L’escola de la Diarra. Els estris per a moldre el mill.
en nombre i totes les societats n’han adoptat alguna, o una combinació. Les possibilitats són les
següents:
1. Residència Patrilocal. La parella de noucasats s’estableix a la localitat dels pares del marit. Afecta el
69% de la totalitat de les societats.
2. Residència Matrilocal. La parella resideix amb els pares de l’esposa. 13%.
3. Residència Bilocal. La parella ha de triar entre viure prop dels pares del marit o de l’esposa, o bé viure
una temporada amb els parents del marit i una altra amb els de l’esposa. 8%.
4. Residència Neolocal. Únicament el 5% de les societats segueix la regla.
5. Residència Avunculocal. La parella viu amb el germà de la mare de l’espòs. 4%.
6. Residència Separada. La nova parella no viu en la mateixa localitat: el marit viu en un lloc i l’esposa
en un altre. Això es dóna molt poc: 1%. (Llobera, 1999)
8. Idioma nigerocongolès de la família mandé, com el soninké, el mandinka o mandinga és una de les
llengües conegudes col·lectivament amb el nom de manding, i que inclouen el bambara i el diola. El
mandinka i el bambara són llengües molt pròximes. El mandinka es parla, a la Casamance, al curs
mitjà del riu homònim, així com a una petita franja situada al sud-est del país, a la frontera amb Guinea
Bissau. És una de les llengües reconegudes com a «nacionals» a la constitució senegalesa. Com el diola,
ha de fer front a la preeminència social i cultural de les llengües francesa i wòlof.
Oriol Fort Marrugat
109
NOTES, 25
dels mandingues i que, ara, per la força d’un alcalde tossut, persistent, poderós i influent, ha tornat a encapçalar
una regió feta a mida d’un poble fronterer que vol créixer en la modernitat
i amb identitat9
. El Kemu Faty era agricultor i ramader, al seu poble originari. Sempre
estem parlant de característiques professionals ben diferents a les que definiríem aquí: uns metres quadrats de
terra, la collita, que depenia més de les
temporades de pluges i de sequera que
no pas del riu, ben a prop: les tècniques de regadiu quasi no existeixen.
Tampoc podem parlar d’amplis ramats: unes desenes de xais; poca cosa
més.
Però va saber créixer amb la seva
dona, va saber trobar a Sédhiou el lloc
per a desenvolupar-se, per a arrelar, per
Però el nen Mamadou no va néixer
en un vilatge al nord de Sédhiou on
encara l’ancestral counda té un paper
determinant i és la base del poblament.
El Mamadou no va néixer en una família de les més usuals, d’agricultors
amb algun ramat pel propi consum o,
potser, si totes les cries han sobreviscut, per a portar-ne alguna a la venda
al poble del costat: l’ovella més gran,
el xai que fa goig, que potser els permetrà treure’n alguna moneda.
El pare del Mamadou, el Kemu Faty
i la mare del Mamadou, l’Aminata Sylla, sí que van néixer en aquestes condicions, en vilatges fora ciutat, al sud
del Sédhiou capital, de la ciutat per on
havia entrat l’islam, de la ciutat on, per
aquelles terres, es va veure per primera vegada l’Alcorà, de la ciutat que
s’enorgulleix de ser la capital antiga
Kemu Faty Aminata Sylla.
9. «En effet, Sédhiou constitue au Sénégal un des foyers ardents de la vitalité de cette culture mandingue,
dont les sources remontent à l’expansion d’est en ouest et du nord au sud de cette grande civilisation du
Mandé (…).
Au-delà du fait mandingue, Sédhiou fut également un important carrefour de rencontres, d’échanges,
de dialogue et de brassage interculturel intense entre les différents peuplades venant du nord Sénégal,
de la Casamance, de la Gambie, de la Guinée Conakry, de la Guinée Bissau du Mali, de la Cote d’Ivoire,
du Burkina Faso etc. qui s’y sont harmonieusement intégrées avant même l’ère coloniale.
Ce brassage a provoqué une belle mosaïque et une symbiose parfaite consacrant la richesse et la
pluralité de son patrimoine culturel qui bien qu’étant à dominante mandingue et musulmane, a permis
l’intégration harmonieuse, le métissage culturel, ethnique et biologique, voire l’assimilation des différentes minorités ethniques et linguistiques des autres ressortissants de la sous région Soudano-Sahélienne. Ces minorités ont cependant continué à préserver quelques unes de leurs facettes culturelles et leurs
expressions linguistiques». Balla Moussa Daffe. Ve. Edition des Journées Cullturelles Mandingues de
Sédhiou 2009. Context historique et culturel.
Les branques de «Fatycounda»
110
NOTES, 25
a obrir camí per als seus fills, per a
establir la casa pairal dels Faty, la Fatycounda.
Ja no estem en una casa feta de fang
i de canyes. La seva casa, la casa del
Kemu, ja ha pogut tenir parets sòlides,
i el seu pati –plaça central del seu poble-família– està rodejat de murs que
no cal renovar sistemàticament perquè
les cabres o les vaques, tot buscant-hi
una mica de verd, han acabat trencant
les canyes. A Fatycounda, però, els murs
no aïllen, els murs acullen.
Tanmateix, el Kemu Faty tenia una
altra característica que ja va heretar del
seu pare, de l’avi del Mamadou. Savi i
sant, monjo i soldat dirien els ortodoxos
de l’islam, en parlar d’un marabut com
el Kemu.
Estudiós de l’Alcorà i de tots els textos islàmics, home de seny, de pau, de
consell encertat, de mediació espontània; cercador d’avinences, transmissor de placidesa, el Kemu va donar als
seus fills la millor educació, l’educació que es regeix per la bondat, per la
humanitat, per l’amor al proïsme, pel
convenciment del paper de la cultura i de l’educació en el futur dels humans.
Els seus fills, els nois que van voler,
van poder trobar el camí de l’estudi,
de la professió valuosa, de la beca que
calia aprofitar, o del treball que calia
valorar i no pas mai perdre. Alguns, al
mateix Senegal: el Fode, és comerciant; el El Hadji és farmacèutic i té la
botiga en un vilatge prop de Dakar.
D’altres fills –expressió de la dolorosa
immigració globalitzada– són a milers
de quilòmetres: el Moctar ha hagut de
cercar una millor vida a Catalunya i
s’ha convertit en una persona que ha
de practicar el dém-dik10 i el ngaraalé11; el
Mamadou va poder gaudir d’una beca
a París per a estudiar Medicina; el migrat ajut no li va permetre completar
els estudis, però no va parar fins trobar un treball a Catalunya, després de
passar per Alemanya i per diversos llocs
d’Espanya. Ara, haurà de viure a l’Europa dels somnis, de la crisi econòmica i social que la inconsciència dels
poderosos ens ha portat.
Totes aquestes vivències –tantes de
difícils i dures– no han estat obstacle
per poder donar al seu pare, el Kemu
Faty, moments plàcids d’orgull pel seu
fill Mamadou: ha estat fidel als seus
Entrada de l’habitació del Kemu Faty, des del
pati central de la casa.
10. Expressió wòlof (la llengua africana més parlada al Senegal) que designa el fet de viatjar amb
regularitat entre el país d’origen al país d’emigració (Mercader, 2005).
11. Expressió wòlof que designa «la separació entre dos llocs» (viure entre dos llocs): Catalunya i el
Senegal (Mercader, 2005).
Mamadou Faty amb els seus germans El Hadji i
Cundo, a Dakar.
Oriol Fort Marrugat
111
NOTES, 25
orígens i a la seva educació; ha treballat des de la distància de la immigració pel benestar del seu poble. És un
autèntic fill del marabut, del patriarca
de Fatycounda.
Al Mamadou, l’Imam de Sédhiou li
ha reconegut públicament els seus
mèrits, i en forma de reconeixement
li ha lliurat, davant de tothom, la seva
gorra, en l’acte de col·locació de la
primera pedra de la Poste de Santé del
barri de Moricounda, a Sédhiou.
L’Aminata Sylla, mare del Mamadou, va sortir del seu poble, Soncocounda, i va conèixer el Kemu Faty, a
Sekafula. Allà van casar-se i van començar a viure junts. L’Aminata és una dona
de caràcter, amb les idees clares, amb
la voluntat de seguir al marit en el seu
camí d’agricultor, de ramader, de marabut. L’Aminata ha viscut tots els ritus iniciàtics mandingues i musulmans.
El seu cor i el seu cos en tenen les empremtes.
L’Aminata ha complert perfectament amb les seves obligacions com a
dona, com a musulmana, com a manding. Ha tingut sis fills que ara veu dispersos pel món. Alguns estan més a
prop, com la Fatumata, a Fatycounda;
o El Hadji i la Cundo, a Dakar. D’altres
molt lluny, a Catalunya; i fins i tot un
altre, el Fode, està molt distant: històries familiars doloroses; l’Aminata
també ha patit molt. Les dones africanes són sofertes, valentes, però mai
insensibles. Estan plenes de profund,
sincer, innat, arrelat amor; estan plenes de profunda, sincera, innata, arrelada fermesa.
L’Aminata vol que la Fatumata segueixi el seu mateix camí. La Cundo és
«ciutadana», viu a Dakar; ja serà d’una
altra manera: és molt jove. Però ella
l’ha educat i està segura que seguirà
camins de noblesa i de treball, de fidelitat a uns valors ancestrals, com ho
han de fer tots els seus fills.
La Fatumata cuidarà la seva mare, i
el seu marit i els seus fills i, amb l’Awa
Faty, germana del pare, del Kemu, cuidaran tantes persones que, ara, passen
per aquella casa pairal; pairal no només
dels Faty, pairal de tothom que buscava en el Kemu, el consell i el consol.
«Karamoo» amb la gorra que li donà l’Imam.
La Fatumata, amb el seu fill Sanku.
Les branques de «Fatycounda»
112
NOTES, 25
La Fatumata observa el pas del
temps. Un dia, un fill seu, el Sanku,
serà l’home de Fatycounda.
I la Diarra?, aquella nena trobada
en un vilatge més al nord, prop la carretera que uneix, per l’interior del
Senegal, Sédhiou i la capital Dakar,
abans de travessar Gàmbia. La Diarra
potser tindrà una vida semblant a
l’Aminata, a la Fatumata o a la Cundo.
Potser sortirà del seu vilatge i podrà
iniciar una vida millor amb el seu marit. Potser, com la Mama, a Sédhiou,
acabarà tenint un paper rellevant entre les dones; esdevindrà la més respectada, la dona gran que redreça
camins i vides amb consells i consols,
també.
Potser es quedarà a la seva vila i,
com ho va fer la seva mare, construirà
una cabana amb el seu marit. I, com la
seva mare, cada dia anirà a buscar l’aigua i la llenya, i es passarà les hores
inacabables fent un menjar que potser, ella, –avui n’hi ha molt poc– no
podrà provar. I, com la seva mare, quan
li pertoqui parir, potser, com tantes
dones africanes, “sigui vista com un
receptacle més o menys tarat” (Barley, 2006).
La Diarra –com l’Àfrica que representa– no sap quin serà el seu futur.
Queden lluny els temps de l’esclavatge amb inhumana consideració dels
negres com a raça inferior. L’esclavatge es va emportar els homes i les dones més forts i valents. I l’experiència
dels conreus; i la valentia per a defensar-se; i la voluntat de procrear nous
fills capaços de viure sense por; i segles de cultura –d’acord amb la definició d’E. B. Tylor12. Ni Catalunya, ni
Espanya no ens en podem desempallegar d’aquests crims: també hi vam
participar.
Queden lluny els temps de la colonització francesa. La colonització
–l’epidèmia que seguí l’esclavatge– va
fer molt més que homes i dones esclaus als camps de cotó americans,
molt més que espoliar persones; la
colonització, a més, va espoliar països
i, així, va fer homes i dones esclaus de
la seva pobresa.
Queden lluny els temps de l’esclavatge i de la colonització, però som al
bell mig dels temps en que cal emigrar, deixar la terra i la gent, l’Àfrica,
per a viure, sobreviure.
Quan es pon el sol a Dakar, i contemplem la bellesa del capvespre des
de la platja de pescadors de Soumbedioune, els kayukos, plens de color, ens
porten al dubte: n’han sortit quinze, o
vint, o trenta, o potser més; en tots ells
la tripulació de quatre o cinc pescadors aprofiten els primers metres de
mar tranquil·la, vora platja, per a posar-se els seus vestits impermeables:
mar endins farà fred i les onades els llençaran l’aigua contra els seus cossos.
La Mama, de groc i verd, presidint la llotja de
les dones a Moricounda, durant la inauguració
del Poste de Santé.
12. «La cultura és aquell conjunt complex que inclou coneixement, creença, art, llei, moral, costum, i
altres capacitats i hàbits adquirits per l’home com a membre d’una societat».
Oriol Fort Marrugat
113
NOTES, 25
Però, allà, a la dreta, fixeu-vos!
aquell kayuko va ple; perquè té tants tripulants?, perquè té tants pescadors?,
on posaran els peixos?... I, si no va a
pescar? i si... i si va a buscar els «14
kilòmetres»13? L’estómac es capgira.
Els kayukos han perdut el color, el sol
se’n va. Ara, tots els kayukos són foscos...
Mentrestant, a Sédhiou, al costat del
riu Casamance, podem veure també
com es pon el sol. Els rajos, darrera un
núvol, il·luminen un dels símbols de l’estat senegalès, dels pobles del Senegal, el
baobab (Adansonia digitata). A Sédhiou
també pensen en els pescadors de
Soumbedioune. A Sédhiou, els baobabs,
com els kayukos, ara, també són foscos.
Un dia, el fill molletà del «Karamoo», coneixerà tot això. Anirà a
Sédhiou i s’enfrontarà a una realitat
que quasi serà un conte, una pel·lícula,
una història. S’enfrontarà a una part
dels seus orígens: Fatycounda, l’empremta de l’avi Kemu, els mandingues,
l’esclavatge, la colonització, la immigració, les arrels africanes a les quals
mai no haurà de renunciar. El fill de
karamoo també és un símbol d’Àfrica:
l’Àfrica que arrela a Europa, que la
humanitza i la fa plural, convivencial i
diversa; l’Àfrica mare de la humanitat
que, malferida pels nets rics, cerca,
amb dolor extrem, la supervivència
dels seus fills.
L’illa de Goré, a la costa de Dakar: l’illa dels
esclaus.
El fort colonial francès de Sédhiou, a la riba
del riu Casamance.
13. En referència a la pel·lícula de Gerardo Olivares (2007) que porta aquest títol, i que es refereix als 14
kilòmetres que separen el Marroc d’Espanya per l’estret de Gibraltar, i que es converteix en el «darrer»
pas per a molts immigrants africans en el seu camí vers Europa.
Platja de pescadors de Soumbedioune. El riu Casamance, a Sédhiou.
Les branques de «Fatycounda»
114
NOTES, 25
Agraïments
Al Mamadou Faty Sylla vull agrair-li, en primer lloc, la seva amistat però,
també, tota la seva col·laboració, imprescindible per fer aquest treball; l’oportunitat que, amb ell, he tingut de conèixer una persona admirable, sàvia i santa,
el marabut Kemu Faty; i, sobretot, perquè al seu costat he pogut viure, amb
més profunditat i sentiment que mai, la meravella vital d’Àfrica.
També vull expressar el meu agraïment al professor Balla Moussa Daffe,
antic ministre, i antic diputat-alcalde de Sédhiou, i a tots els membres admirables de Kandeema de Sédhiou.
Finalment, el meu agraïment a l’Ajuntament de Mollet del Vallès i, especialment, a l’actual regidor de Solidaritat i Cooperació al Desenvolupament, el senyor Antonio Felices.
Bibliografia, webgrafia i filmografia
BARLEY, N. (2006). L’antropòleg innocent. Barcelona: Edicions 62
BELTRÁN, J.(2005). La interculturalitat. Barcelona: Editorial UOC («Col·lecció Vull
Saber», núm. 11).
COLLEY, E. (1995). Mandinka-English Dictionary. Banjul, The Gambia: Peace Corps
The Gambia
GRÀCIA, L. i CONTRERAS, JM. (2003). El soninké i el mandinga. Barcelona: Departament de Benestar Social. Generalitat de Catalunya («Col·lecció Llengua,
immigració i ensenyament del català», núm. 4).
KAPLAN, A. (1998). De Senegàmbia a Catalunya. Barcelona: Fundació «la Caixa».
LLOBERA, JR. (1999). Manual d’Antropologia social. Estructura i Evolució de les Societats
Humanes. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya
LLOBERA, JR. (2006). Antropologia social. Barcelona: Universitat Oberta de
Catalunya.
MERCADER, N. (coord.) (2005) Migracions senegaleses a Catalunya. Barcelona: Fons
Català de Cooperació al Desenvolupament.
OROZCO, M., ROCA, F. (2001). El fula i el wòlof. Barcelona: Departament de Benestar Social. Generalitat de Catalunya («Col·lecció Llengua, immigració i
ensenyament del català», núm. 6).
SOKPOH, BONAVENTURE G. (2006). Codesenvolupament Catalunya-Senegal: lliçons de
10 anys d’experiència. Barcelona: Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.
SOW, I. (coord.) (2006). Actes de la table ronde sur la mort. Dakar: Éditeurs Ibrahima
Sow; Domnique Hado Zidouemba.
http://www.sudonline.sn
http://senegalaisement.com
Wandiyà [enregistrament de vídeo] (2006). Germán Reyes (dir.). Barcelona: Fons
Català de Cooperació al Desenvolupament. 1 disc òptic (DVD) (50 min).
Oriol Fort Marrugat
115
NOTES, 25
ANNEX - QÜESTIONARI
1. Les arrels de la família Faty Silla
a. Nom complet del pare i edat
Kemu Faty, 81 anys
b. Lloc d’origen del pare
Sekafula
c. Lloc d’origen dels pares del pare
Sekafula
d. Ètnies o ètnies del pare i dels avis
Mandinga
e. Llengua o llengües del pare i dels
avis
Manding
f. Religió del pare i dels avis
Musulmana
g. Treball o dedicació del pare i dels
avis
Agricultor i ramader; més tard, a Sédhiou,
comerciant amb els seus productes. És, també, un respectat marabut. L’avi també va
ser marabut.
h. Per què el pare va anar a Sédhiou?
Per a millorar les condicions de vida
i. Nom complet de la mare i edat
Aminata Sylla, 58 anys
j. Lloc d’origen de la mare
Soncocounda
k. Lloc d’origen dels pares de la mare
Soncocounda
l. Ètnies o ètnies de la mare i dels avis
Manding
m.Llengua o llengües de la mare i dels
avis
Manding
n. Religió de la mare i dels avis
Musulmana
o. Treball o dedicació de la mare i dels
avis
La mare i l’àvia s’han dedicat a la família;
l’avi era agricultor, i també va ser marabut
p. Per què la mare va anar a Sédhiou?
Aminata Sylla coneix Kemu Faty a Sekafula
i amb ell se’n va a Sédhiou, per a millorar
la vida
q. Amb quin ritus matrimonial es van
unir? Religiós?, civil?
Casament civil, amb ritus musulmà
r. El matrimoni ha volgut marxar de
Sedhiou, en algun moment? Per
què?
No
s. Fills del matrimoni
Fode, Mamadou, El Hadji, Fatumata, El
Moctar i Cundo.
2. La família extensa a Sédhiou
a. Dels fills del matrimoni, quins es
queden a la casa «pairal» de Sédhiou?
Fatumata
b. Nom, sexe i edat de cada un
Fatumata, 34 anys, dona.
c. A què es dediquen?
Feines de la llar
d. Estan casats o casades?
Està casada
e. Amb quin ritus matrimonial?
Civil i musulmà
f. Tenen fills?
Té un fill, Sanku
g. Quina religió practiquen?
Musulmana
h. Quina llengua usen?
Manding
i. Quantes llengües coneixen?
En general parlen manding, diola, wòlof i
francès
j. Volen marxar de Sédhiou?
No
k. Volen marxar de la casa «pairal»?
No
l. Qui cuida els pares?
Ells encara es valen per si mateixos; també
la filla Fatumata, i la Awa Faty, germana
de Kemu Faty
3. La «Diàspora»
a. Quins fills van marxar de Sédhiou?
Fode, 45 anys, home. Viu a Dakar. Es dedica al comerç.
Mamadou, 39 anys, home. Viu a Mollet
del Vallès, Catalunya. Nacionalitat espanyola.
Casat amb una catalana, té un fill
El Hadji, 36 anys, home. Viu a Dakar.
Farmacèutic. Té dos fills.
Les branques de «Fatycounda»
116
NOTES, 25
El Moctar, 32 anys, home. Viu a Sabadell,
Catalunya. No té nacionalitat espanyola.
Casat amb una senegalesa. Té dos fills.
Cundo, 30 anys, dona, viu a Dakar. El seu
marit treballa a Múrcia
b. Nom, sexe i edat de cada un
c. On són?
d. A què es dediquen, laboralment?
e. Quins estudis han assolit?
f. Quantes llengües parlen?
Manding, wòlof, diola, francès; català i espanyol (El Mamadou i El Moctar)
g. Es relacionen amb la comunitat senegalesa dels seus respectius llocs?
A Catalunya tant ho fan el Mamadou com
El Moctar
h. En quina llengua parlen en aquesta
relació?
Usualment manding
i. Estan casats?
Tots dos
j. Tenen fills?
k. Han aconseguit el Permís de Residència, en el lloc de residència?
El Moctar té el permís de residència.
l. Han aconseguit la nacionalitat, en
el lloc de residència
El Mamadou té la nacionalitat espanyola.
m.S’han integrat, acceptablement, en
els actuals llocs de residència?
Si; força bé.
n. Quins són o han estat les dificultats
d’integració?
o. Formen part d’alguna entitat cultural, social, solidària senegalesa
fora del Senegal?
Mamadou és el president de l’associació Kandeema a Espanya; El Moctar en forma part
p. Volen tornar al Senegal?
Mamadou ja té tota la vida establerta a
Catalunya. El Moctar pretén aconseguir la
nacionalitat espanyola i poder quedar-se
aquí.
4. Què els uneix, ara?
a. Quina relació tenen amb la casa
«pairal»
Molt freqüents trucades telefòniques
b. Quina relació tenen entre ells?
c. Es veuen sovint?
d. Es senten «diferents», els que viuen fora d’Àfrica, quan tornen al seu
país d’origen?
El Mamadou quan torna al seu país, dins
seu, es sent senegalès, manding, de Sédhiou,
però «físicament» ja es sent d’aquí.
Oriol Fort Marrugat
117
NOTES, 25
Les religions dins de la
comunitat molletana:
integració i convivència
118
NOTES, 25
119
NOTES, 25
Presentació
La trobada de les confessions religioses en el marc de les Jornades del Centre d’Estudis Molletans de l’any passat va constituïr una iniciativa sense precedents no només a Mollet i al Baix Vallès, sinó també a tota la comarca.
L’interès del Centre d’Estudis Molletans a organitzar aquestes Jornades era
el de tenir veu en una realitat tangible, innegable, que és l’àmplia diversificació
de creences i credos religiosos en el si de la nostra societat, i pel fet que és un
factor a l’ordre del dia en les agendes de govern, ja que també d’aquest factor
en depèn la qualitat de la convivència diària i del nivell d’integració de les persones immigrades.
Per això, el Centre d’Estudis Molletans no ha volgut renunciar –en la seva
missió de donar a conèixer la realitat molletana i del Baix Vallès en les múltiples
variants del coneixement–, a fer la seva aportació en un aspecte vital de la
nostra societat i vam voler donar la veu no només a persones representants
d’aquestes credos, sinó també a especialistes que fa temps que treballen i reflexionen en aquest nou aspecte de la nostra societat.
Aquestes jornades van tenir lloc els dies 12 i 13 de juny de 2008. El dia 12
vam iniciar-les amb la conferència inaugural «Claus i perspectives del diàleg
interreligiós», a càrrec de Joan B. Martínez Porcell, degà de la Facultat de Filosofia de Catalunya i catedràtic de la Universitat Ramon Llull. El dissabte 13 vam
comptar amb la conferència «Laïcitat i acció de govern» de Montserrat Coll,
directora general d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, i a continuació amb l’aportació de Cristina Monteys, membre del Departament de Diàleg
Interreligiós del Centre Unesco de Catalunya i Coordinadora de l’Oficina d’Afers
Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona, amb la conferència «Diversitat religiosa i cohesió social».
La taula rodona on participaven diferents membres d’entitats religioses de
la ciutat, amb la qual tancàvem les jornades, va estar moderada per Oriol Fort,
regidor de l’Ajuntament de Mollet entre els anys 1991 i 2007, i va estar formada per Abdeljabar El Asri, de la Comunitat Islàmica de Mollet del Vallès; Tawfik
Chaddadi, de la Comunitat Islàmica Al Huda de Mollet del Vallès; Andy Stewart,
de la Iglesia Evangélica de Hermanos en Mollet del Vallès; David Belmonte, de la
Iglesia Evangélica del Buen Pastor de Mollet del Vallès; Antonio Fernández, dels
Testimonis de Jehovà, i Ricard Casadesús, de l’Església Catòlica.
L’experiència va tenir un destacat vessant cívic i per això valorem el resultats de manera molt positiva, ja que vam poder acostar-nos a diferents perspectives i vam arribar a la conclusió que tot allò que ens diferencia, de manera
tan legítima, és, alhora, allò que dóna més sentit a una convivència pacífica en
un marc de pluralitat dins una societat democràtica, amb drets i deures garantits i d’obligat compliment per a tothom.
Creiem que el nivell de satisfacció de les persones participants en les jornades va ser molt alt i esperem que les conferències que oferim aquí transcrites
puguin expressar fidelment la qualitat de les intervencions.
120
NOTES, 25
121
NOTES, 25
Claus i perspectives del diàleg
interreligiós
Joan B. Martínez Porcell*
1. Xoc de civilitzacions i diàleg
intrareligiós
És evident la constatació que en
aquests últims anys vivim sota l’influx
de l’anomenat «xoc de civilitzacions».
En quasi totes les publicacions –especialitzades o no– hi ha implícita la tesi
que S. Huntington popularitzà en el seu
dia. (Le choc des civilisations, Paris Odile
Jacob, 1997; traducció de The Clash of
Civilisations and the Remaking of World Order, 1996). Els diversos conflictes armats que tenen com a marc real o
aparent les diferències culturals o religioses han estat sotmesos a debat des
de posicions laicistes que generalment
havien arraconat les conviccions religioses al mer àmbit del privat. És un
fet sorprenent que en l’Europa que proclama el progrés tècnicomaterial com
a única referència d’identitat hagin resorgit amb tanta força les anàlisis ideològiques que semblaven haver-se deixat
enrera com a relíquies del passat. Tot
això posa en relleu la importància
d’aprofundir en les veritables causes
dels conflictes si volem evitar les seves evidents conseqüències pràctiques.
És inel·ludible apel·lar a la consciència
social del pensador, de l’historiador o
del filòsof abans d’aventurar tesis teòriques, ja que avui no hi ha tesis merament teòriques.
Són moltes les anàlisis que poden
suggerir-se des de posicions obertes a
un veritable diàleg, com també són
molts els nivells i formes d’aquest. Hi
ha el diàleg de la vida, aquell en el qual
cada persona es troba vivencialment
inserida pel mer fet de la convivència
diària amb altres persones de diversa
procedència o cultura. Hi ha el diàleg
de les obres, el que es construeix amb
programes i actuacions comunes que
miren més enllà dels objetius particulars o privats de cada individu. Hi ha el
diàleg de les diverses experiències religioses, especialment en països o llocs
de composició multiètnica o plurireligiosa. Hi ha també el diàleg dels intercanvis teològics o filosòfics de qui
s’esforça en subratllar la importància
de la filosofia o del pensament teòric
com a mediació per a la convivència.
Jo intentaré afirmar justament això
últim. I no des de la posició de l’anomenat diàleg intercultural, ja que
aquest tipus de diàleg –vàlid sens dubte– intenta el diàleg entre cultures o
religions des de la llunyania, des de
l’aparent objectivitat que sembla donar la neutralitat de qui no està compromès en alguna de les posicions. En
aquest sentit crec que recentment hi
ha hagut intents lloables en allò religiós
però des d’angles no-religiosos. És
sorprenent com captiva amb vels d’objectivitat el diàleg inter-religiós des de
posicions laïcistes i com cau en l’oblit
el diàleg intra-religiós o diàleg entre
creients. No cal ser un perit en la maMARTÍNEZ PORCELL, J. (2009). Claus i perspectives del diàleg interreligiós, pàg. 121-132
* Doctor i professor de metafísica i degà de la Facultat de Filosofia de Catalunya de la Universitat
Ramon Llull. Codirector de Pensar per Conviure. [email protected]
122
NOTES, 25
tèria per descobrir latent en aquest tipus de confrontacions la convicció
implícita que la fe com a assentiment
intern i religiós dificulta l’anàlisi racional i objetiu de la cultura. Crec que també aquesta posició ha de ser examinada
i explicitada suficientment. Justament
proposo la mediació filosòfica no com a
anul·lació del fet religiós sinó més aviat
com a fet intra-religiós, és a dir, en tant
que formant part del propi diàleg religiós.
No són menys certs els obstacles al
diàleg, molts d’ells per factors merament humans. El coneixement insuficient de la pròpia fe o de les creences
d’altres religions, els diferents nivells
d’instrucció o les diferències culturals,
els factors sociopolítics, l’absència
d’apertura intel·lectual, les actituds a
la defensiva, l’entendre el diàleg com
a signe de pròpia debilitat, l’esperit de
polèmica, la intolerància o la indiferència religiosa són altres tants perills
per conduir a bon port el veritable diàleg interreligiós.
Per una altra banda, és evident que
no em refereixo a totes les religions
existents sinó que cenyiré les meves
anàlisis a les relacions entre cristianisme i islam, per raons òbvies d’espai i
de rigor metodològic. Emilio Platti (Islam et Occident «Choc de théologies»?, Mélanges Mideo n.24, 2000) ha classificat
en tres grups l’actual situació en les
relacions entre Occident i l’Islam. Hi
ha musulmans que volen i desitgen
entrar en el que anomenem la modernitat, especialment presents i actius a
Europa. Hi ha un segon grup format
pels cristians que reflexionen sobre la
«multiculturalitat» incloent el diàleg
religiós en una forma més àmplia d’entendre el diàleg inter-cultural, en el
qual, sorprenentment hi hauria absent
la fe com a factor central de la religió.
Una cosa així com un diàleg religiós
sense religió. Per últim hi ha un tercer
grup que estaria format per la recepció d’aquestes posicions pluralistes
dins del món musulmà.
Zebiri (Zebiri Kate, Muslims and Christians Face to Face, Oxford, 1997), depenent de la major o menor proximitat
ideològica entre aquests tres grups,
qualifica els autors de «liberals» (com
Rahman, Ayoub, Arkoun, Charfi, Talbi)
o de «tradicionalistes» (com Rida,
Iqbal, Assad, Maudoudi, Qutb). Espero
poder demostrar que, més enllà de
qualificatius sobre persones, cap
d’aquestes posicions podrà ser entesa
en tota la seva complexitat sense acceptar que el trasfons de la qüestió és
especialment teològic i que cal fer un
esforç des de la teologia i la filosofia
ajudades per les eines metodològiques
pròpies de tot treball intel·lectual seriós.
2. El reformisme de M. Iqbal i el caràcter
anticlàssic de l’Alcorà
Muhammad Iqbal (1876-1938) és
poeta nacional del Pakistán i membre
de la comissió que redactà la Constitució d’aquest país. Jurista, filòsof i
escriptor, és una de les personalitats
més rellevants del reformisme islàmic
actual. En la seva obra The Reconstruction
of Religious Thought in Islam presenta un
notable esforç per relacionar el pensament islàmic amb la modernitat europea. Renovar els fonaments racionals
de la veritat religiosa no només ho va
fer el Profeta en la seva crítica al politeisme preislàmic sinó que –pensa
Iqbal– és l’únic camí per modernitzar
l’Islam. Llegir Iqbal és repassar les línies fonamentals del pensament islamista i de l’espiritualisme que és
condició de possibilitat de la veritable
cultura humanística. No estranya que
la seva posició ens recordi Whitehead
o Bergson i en general l’espiritualisme
francès del seu temps.
Dr. Joan B. Martínez Porcell
123
NOTES, 25
Iqbal s’acull al fuad o qalb, és a dir, al
cor i a la visió pròpia que té de la realitat. No es tracta de sentimentalisme
sinó de la mirada pròpia d’aquell ser
impacient que és l’home que no es
conforma amb les coses sensorials. El
cor és esperit ascendent, impuls interior de vida, reverència per la realitat
com a símbol de Déu. Estem davant la
revelació de l’Infinit en l’experiència
mística en la qual l’enteniment lògic
té poc a afegir. D’aquí que Iqbal repeteix fins a la sacietat que «l’esperi de
l’Alcorà és essencialment anticlàssic».
Això explicaria el fracàs històric de tots
els intents de comprendre l’esperit
concret i fàctic de l’Alcorà a la llum
d’una filosofia teòrica com la grega.
Iqbal pensa que el pensament renovador de l’Islam es troba ara en un
moment semblant al de la Reforma
europea. Penso que l’espai lliure que
en el pensament islàmic deixa l’absència de naturalesa, tal com la van pensar
els grecs, inclina les seves propostes o
bé al fideisme o bé al pragmatisme.
Iqbal pensa que concebre la natura
com a materialitat absoluta associada
al concepte newtonià és inoperant i
prefereix entendre-la com a energia
lliure i creadora de Déu. Abu Hashim,
de l’escola de Bàssora i Abu Bakr Baquillani, de la de Bagdad, entenen que
el mètode de la creació és atòmic, de
forma que consideren el pensament
asharita com a precursor de la concepció atòmica moderna. Els iawahir o
àtoms, abans de rebre l’existència estan en estat latent en l’energia creadora de Déu. La seva existència només
significa que l’energia divina els fa
visibles. Aquesta interpretació que proposa Iqbal s’assembla molt a l’occidental de Whitehead, que també entén la
natura com a corrent creativa contínua
que el pensament divideix en immobilitats aïllades. Ibn Hazm coincideix amb
Bergson i Rusell a l’hora d’afirmar que
l’acte de moviment en la mesura que
viscut no admet divisibilitat.
La mirada intuïtiva sobre el món
que ens proposa Iqbal és també criteri
per denunciar el mecanicisme europeu
molt reduccionista en tractar del fenòmen de la vida. L’acció dels vivents
és un fenòmen molt diferent a una acció merament material. De fet, si podem parlar de la naturalesa com a
organisme viu és només gràcies a superar la immobilitat aristotèlica i acostar-nos a una visió creadora segons la
qual les fases de la creació estarien
constituïdes des de dins del propi ser.
L’univers no és una cosa sinó un acte
finalístic. El que passa –diu Iqbal– és
que la filosofia veu la realitat a distància perquè és teòrica, en canvi l’acte
creador religiós aconsegueix desxifrar
millor el món en l’experiència religiosa.
Iqbal troba en els fenòmens de
consciència la presència d’un acte que
escapa a tot reduccionisme materialista. En la percepció de l’autoconsciència, el jo es mou de dins a fora. Al
costat d’un jo perifèric relacionat amb
l’espai exterior, hi ha un jo profund i
únic que sintetitza l’espai-temps en una
unitat indisoluble que és el fonament
de la pròpia identitat. L’acte que cada
jo personal és, va més enllà de la consideració del temps fins al punt que
nocions alcoràniques com la del destí,
l’eternitat divina o la immortalitat queden subjectes a la mirada del cor amb
la qual Iqbal rellegeix les principals fites de l’evolució històrica de l’islam.
Com afirma Suhrawardi, la realitat és
esperit i el món, des del moviment
mecànic dels àtoms materials fins al
moviment lliure del pensament, és autorevelació de Déu. Precisament l’esperit anticlàssic de l’Alcorà, al superar
la visió d’una naturalesa purament teòrica tal com la presentaven els grecs,
va aconseguir aportar el mètode inductiu que va constituir la seva aportació
Claus i perspectives del diàleg interreligiós
124
NOTES, 25
específica a la construcció de la modernitat europea.
Nazzam i Gazzali serien precursores del principi del dubte cartesià. Abu
Bakr Razi s’avança a Stuart Mill en la
crítica a la lògica aristotèlica. Ibn
Taymiyyah introdueix el mètode experimental abans que Bacon copiés de
les universitats musulmanes d’Espanya
les lleis òptiques d’Ibn Haitham. I així
Iqbal acumula exemples de presència
musulmana en l’origen del mètode
científic europeu i culpa l’interés grec
per la teoria del retard de dos segles
que va trigar el temperament pràctic
de l’Alcorà a obrir-se pas per Europa.
Nasir Tusi i Al Biruni trasformaren la
magnitud grega del número en una
pura relació i s’aproparen a la moderna noció de funció i finalmente Khwarizmi passa de l’aritmètica a l’àlgebra.
Així totes les línies de pensament islàmic convergeixen en una concepció
dinàmica de l’univers, incloent la sociologia, des del moment en què Ibn
Jaldun entén les societats humanes
com a organismes, i s’avança així a
Bergson.
En definitiva, l’esperit anticlàssic del
món modern es deu a la rebel·lió de
l’islam contra el paradigma grec. Ara
bé, Iqbal afirma que l’islam es troba
avui igual que es trobà Europa en temps
de la Reforma. Si prenem la modernitat no com a fet històric sinó com a
actitud espiritual d’emancipació del
pensament natural de tota mirada religiosa tenim definit el problema. L’encaix del pensament natural amb el
religiós serà la clau que permeti eliminar el fideisme o el pragmatisme cap
als quals s’inclina pendularment l’islam en la seva immersió cultural europea.
Per aquesta referència a l’«encaix»
que la fe religiosa va tenir en relació
amb la cosmovisió grega a Europa, és
bo recordar que la teologia cristiana
comptà amb uns principis operatius
molt rics que van permetre una gran
articulació teòrica. D’una banda, la criatura posseïa una capacitat receptiva
del do sobrenatural, i d’una altra, allò
sobrenatural presuposava la naturalesa, és a dir, no subsistia en sí mateixa
sinó que necessitava una naturalesa
creada en la qual es sustentava i actuava. Una imatge usada sovint pels
Pares de l’Església per definir aquesta
articulació d’allò natural en el religiós
fou la del foc que escalfa el ferro o la
de l’oli que neda sobre l’aigua, que tant
li agradava a Ramon Llull. Llegim-lo:
«També Isaïes digué: Si no creieu,
no entendreu, i així resulta patent que
tu, Fe, ets una disposició i una preparació per mitjà de la qual jo [l’Enteniment] sóc disposat per Déu a les
realitats superiors; i en aquells continguts que jo gràcies a tu suposo en creure, mitjançant els quals puc pujar,
m’habituo de tu, i així tu ets en mi i jo
en tu; i quan pujo entenent al grau en
què tu et trobés, tu pujes creient a un
grau més alt per sobre de mi; certament, com l’oli neda sobre l’aigua, així
tu sempre romans per damunt meu. I
la raó és que, per tal com no t’hi has
d’esforçar per assumir tot allò que resta més a dalt, tens més vigoria [ascensional] que no tinc pas jo, que he
d’esforçar-me quan hi ascendeixo, [a
allò que resta més a dalt,] mitjançant
el fet d’entendre-ho.» (Disputatio fidei
et intellectus MOG IV, P.I, fols. 2 i 3
(pp.480-1)
Com el foc escalfa el ferro, de forma gradual i interna, així la fe fa sorgir de la visió grecoromana tota una
manera d’entendre el món de la qual
Europa encara viu en bona mesura. La
diferent manera d’entendre el món i
la naturalesa no gira al voltant d’una
llum diferent, ja que tant el cristianisme com l’islam ho fan des de la Revelació religiosa rebuda, sinó en la
Dr. Joan B. Martínez Porcell
125
NOTES, 25
diferent col·locació o dislocació respecte del llegat clàssic. En la recepció
de la naturalesa grega, el cristià, tal
com jo ho entenc, va encaixar millor
que l’islam el do natural pagà amb la
fe, no només –com afirma Iqbal- pel
caràcter inductiu i concret de la fe corànica, sinó perquè en la fe musulmana no hi ha lloc per a un sentit
merament natural de la realitat. Aprofundir en això ens brinda una possibilitat immillorable de fecundació
intercultural.
Ja des d’ara convé aclarir que les
diferents relacions que al llarg de la
història d’Occident han tingut la teologia i la filosofia no són mera qüestió
històrica del passat sinó que revelen
actituds que es donen avui mateix sense
gaires distincions. És evident que la
mediació racional en temes religiosos
no va tenir el mateix tracte quan, en
l’Escolàstica, la raó era «serva» de la
teologia, que després de la Reforma,
quan es dóna la seva emancipació, que
molt menys avui, quan en la postmodernitat, sembla haver perdut el seu
lideratge. El que passa és que aquests
moments històrics expliciten relacions
paradigmàtiques en les que es troben
encara avui la fe i la raó.
3. El caràcter teològic del desencontre
El «xoc» entre cultures té caràcter
teològic perquè implica una nova trobada entre el teocentrisme en el qual
es mou l’islam i l’antropocentrisme de
les posicions occidentals. De fet hi ha
qui afirma que aquest antagonisme teològic explica els catorze segles d’incomprensió irreductible que hi ha
hagut entre cristianisme i islam. I no
podem negar unes diferèncias fonamentals. En les relacions amb Déu, el
cristianisme s’inclina cap a la proximitat de Déu i la seva interacció amb
l’home, mentre que l’islam afirma l’acció unilateral de Déu i la submissió de
l’home. Per això en l’islam és més important la manera de viure, la jurisprudència sobre els propis actes, mentre
que per als cristians l’important és allò
succeït en Crist i el seu estudi per la
teologia. Aquestes diferències no ens
haurien d’estranyar, però és cert que
al llarg de la història han rebut tractaments molt diversos. Hi va haver un
temps on aquest acostament ètic i imperatiu de la fe de l’islam no només
no va ser impediment al diàleg sinó que
va estar en el centre d’una fecundació
intercultural entre les grans religions
monoteistes. L’escola de traductors de
Toledo o Granada, –la ciutat de les tres
cultures–, foren oportunitats per aprofundir en el patrimoni comú de la raó
il·luminada per la fe i confrontada amb
la Revelació, que –sense caure tampoc
en idealitzacions barates– es troben a
l’inici d’algunes iniciatives universitàries recents com el grup Pensar per conviure de la Facultad de Filosofia de
Catalunya de la Universidad Ramon
Llull, dins de l’òrbita dels GRIC (Grups
de Recherche Islamo-Chrètien).
Sant Tomàs d’Aquino, entre d’altres, es preguntà amb seriositat perquè
en la fe musulmana s’accentua l’alteriJoan B. Martínez Porcell, durant la conferència
inaugural de les Jornades, el 12 de juny de 2009.
Claus i perspectives del diàleg interreligiós
126
NOTES, 25
tat respecte de Déu i descobreix la necessitat de polemitzar teòricament sobre l’autonomia de l’ordre creat. No
és aquesta una qüestió teòrica sense
conseqüències ja que no és possible un
modernisme polític si no està precedit
d’un modernisme teològic. Avui el camí
de l’emancipació política i social d’Occident no sembla ser el mateix que a
l’islam. És fonamental esbrinar el paper que en ambdós plantejaments té
la racionalitat, és a dir, cal aprofundir
en les relacions internes que la raó té
respecte de la fe religiosa del cristià i
el musulmà. Per què es va truncar en
la història de l’islam un fides quaerens intellectum una fe que busca comprendre
què trobem en l’inici del renéixer occidental? És aquesta una qüestió d’avatar històric o respon internament a
plantejaments irreductibles? Podran els
esforços actuals de renovació religiosa musulmans assignar un paper propi a la raó que respongui a la seva
identitat religiosa pròpia?
A més de Muhammad Iqbal hi ha
reformadors islàmics, com M. Asad,
que volen escapar a tota modernitat
occidental i per qui la religió global de
l’omnipotència divina ha de negar tota
mediació creada. Maudoudi, Qutb, alTourabi pensen que a l’Alcorà no hi ha
implicació humana, ni mediació històrica ni hermenèutica possible. Hi ha
altres musulmans «modernistes» com
Talbi Mohamed (Plaidoyer pour un Islam
moderne, Tunis-Paris, 1998); Charfi Mohamed (Islam et liberté. Le malentendu historique, Paris, 1998); Bencheikh Soheib
(Marianne et le Prophète. L’Islam dans la France
laïque, Paris, 1998) que en alguns moments semblen defensar la mutazila i la
filosofia d’una forma semblant a la que
va tenir lloc a Toledo en el segle XIII.
J.M. Gaudeul, (Disputes? ou Rencontres?
L’islam et le christianisme au fil des siècles. PISAI, Roma, 1998) destaca el flac favor de la literatura polèmica que ha
abundat els últims anys tant en terreny
musulmà com cristià (Pfander, Al-Hindi, Zahra, Faraj, al-Saqqa, Izzat, Hanafi, Mustafa Mahmud y Abdurrahman
Badawi). Aquesta no sembla que sigui
la solució adequada. Cal que l’esforç
del reformisme s’acosti al nucli del
problema. Negar tota consistència i
mediació a allò creat fa de Déu una
alteritat pura però alhora i contradictòriament atribueix una espècie
d’absolutisme a les coses del nostre
món: la història, la cultura, la llengua,
el sistema jurídic. Si volem escapar de
la utilització política que alguns grups
extremistes puguin fer d’aquestes
mediacions urgeix retrobar el paper
que la raó té en el desenvolupament
de la fe religiosa islàmica.
En camp cristià, seria injust no reconèixer els avenços que, després del
Concili Vaticà II, aportaren orientalistes de la talla de L. Gardet y C.Ch.
Anawatti (Introduction à la Théologie musulmane. Essai de théologie comparée. Le Vrin,
Paris) entre d’altres. Tots ells, superant
el perill apologètic, van trobar en el
mètode comparatiu una eina adequada de clarificació de conceptes.
4. L’acostament a les diferències
És cert que avui el mètode comparatiu està desacreditat per insuficient,
però no és menys cert que devem a la
teologia comparada, entre altres coses, haver aprofundit en el diàleg des
de la diferència, i –com qui s’acosta a
un manual i després l’oblida– també
nosaltres podem obtenir d’aquest mètode nocions suficients que després
caldrà rectificar. Analitzem algunes
d’aquestes nocions.
És diferent la noció de fe i de teologia que hi ha entre el cristianisme i
l’islam. La fe, per a un cristià, és l’adhesió a Déu mateix que es revela. També l’islam es centra en la fe (mu’min),
Dr. Joan B. Martínez Porcell
127
NOTES, 25
però –al contrari que en teologia cristiana– «imán» designa el fet de creure,
no el contingut de la creença. Certament que aquest contingut serà expressat en el text de l’Alcorà o en els
hadiths del Profeta, però el més important és l’acte mateix de fe en la mesura que és assentament íntim i exterior
a allò Revelat. Així doncs, hi ha diferències importants en la pròpia concepció
de la fe. L’islam donarà preferència a
la concepció de la fe des de la seva validesa jurídica. Des d’aquí veiem com
de simplista és l’afirmació que tots
creiem igualment. És evident que tots
som fills de la fe d’Abraham, però no
descobrir les diferències seria fatal per
a un correcte enteniment.
S’ha de reconèixer que també l’escolàstica cristiana s’havia plantejat el
mateix problema que hem ressaltat: si
la fe recau sobre l’enunciat en les paraules o sobre la mateixa realitat enunciada. I no era banal aquesta pregunta
ja que no és banal preguntar-se si les
determinacions temporals o el pas del
temps afecten o no el propi acte de fe.
Creiem el mateix nosaltres que els nostres avis o els nostres primers pares en
la fe? En teologia cristiana es contestà
aquest debat afirmant que les proposicions teològiques ens porten a conèixer alguna cosa de Déu i encara que el
seu enunciat verbal sigui relatiu i passatger, el seu contingut està unit a la
realitat. De fet és cap al misteri cap on
camina la fe del cristià. Però això no
és així en un bon musulmà, ja que l’acte de fe acaba en les mateixes proposicions de l’Alcorà sense relació amb
una veritat objectiva trascendent. Aquí
ja no podem distingir entre el plànol
de la nostra psicologia humana contingent i el plànol ontològic de la fe.
Així és com el mètode comparatiu
ens permet descobrir el nucli de les
diferències teològiques. En aquest últim cas ens ha servit per descobrir l’absència de paral·lelisme entre l’acte de
fe del cristià i el del musulmà. Per un
costat, en l’islam no hi ha misteri sobrenatural estricte com existeix en el
cas de la fe cristiana. Per un altre costat, en l’islam la fe, com a assentiment
íntim, és un acte personal, però no una
llum que sigui capaç de donar origen
a una ciència o coneixement de Déu,
com pretén el cristià. Una conseqüència històrica d’aquesta diferència va ser
l’esforç dels filòsofs musulmans que
no va poder quedar conformat o configurat segons la fe musulmana, que
per altra banda compartien. D’aquí que
Miguel Cruz Hernández (Historia del pensamiento en el mundo islámico, Alianza,
Madrid, 2000) afirmi que pròpiament
no hi ha filosofia islàmica sinó «una
filosofia d’inspiració essencialment
platonicaaristotèlica, d’expressió àrab
i d’influència musulmana».
Si és diferent la noció de fe en ambdós plantejaments, és també diferent
el paper que s’assigna a la teologia. En
el cristianisme, la saviesa natural, la raó
teològica i la mística estan subordinades l’una a l’altra i actuen harmònicament. Històricament el teòleg cristià
usava la filosofia per a les seves pròpies finalitats. Aquest ús determinat i
específic de la filosofia va donar origen a la filosofia cristiana que es constituí com un producte típic d’aquesta
ordenació. Però això no s’aconseguí o
no s’aconsigueix prou en l’islam, en el
qual el kalam o teologia islàmica té
només una funció apologètica, no
il·luminativa o sapiencial. De fet l’objecte material, és a dir, el contingut que
es pensa, pot ser el mateix però no ho
és la intenció, ja que en un cas es persegueix la saviesa del misteri i en l’altre l’autodefensa de la fe del creient.
Aquí trobem històricament una de les
diferències que afecten la noció mateixa del mètode racional aplicat a la
teologia.
Claus i perspectives del diàleg interreligiós
128
NOTES, 25
El mètode comparatiu, al descobrir
les diferències o contradiccions en els
propis plantejaments teòrics ajuda a
superar la temptació d’un fàcil concordisme que, més que ajudar, entorpeix
el veritable diàleg. Una d’aquestes
temptacions seria establir un perfecte
concordisme entre els camins de coneixement teològic en l’islam i els anomenats «llocs teològics» de la tradició
catòlica. No hi ha paral·lelisme entre
la Bíblia i l’Alcorà. Si ho afirméssim,
perdríem les diferències entre la noció cristiana d’inspiració de l’Escriptura o els dictats de la revelació
corànica. Tampoc hi ha paral·lelisme
entre la tradició apostòlica cristiana i
la lectura dels hadiths, per una sèrie ininterrompuda de testimonis. Si ho afirméssim, perdríem la possibilitat
d’aprofundir en aquesta disciplina típicamente islàmica –el de les sis codificacions canòniques– que no té paral·lel en
la teologia cristiana. El mateix podem
afirmar de l’aparent paral·lelisme entre la Ijhma i els concilis. Si penséssim
que la Ijhma és quelcom com el vox populi islàmic, perdríem la possibilitat de
descobrir que és un concepte més proper a la noció de consensus elaborat per
la Reforma protestant que no de l’esperit conciliar catòlic. No és en qualitat de representant de Déu, sinó del
poble, que alguns musulmans participen de la inerrància promesa pel Profeta a la comunitat.
És diferent també el paper que el
cristianisme i l’islam concedeixen a la
raó i per tant també seran diferents les
relacions que hi ha entre teologia i filosofia en les dues religions. En teologia cristiana hi ha el que anomenem
intel·ligència dels misteris (fides quaerens intellectum). El teòleg se serveix de
la raó per intentar una certa penetració o esbrinament dels continguts revelats. A l’islam l’aql és el conjunt de
coneixements racionals necessaris per
si mateixos i el nazar (raonament) és
posar en acció aquests principis. Justament la diferent relació que hi ha
entre aql i nazar segons els mutazilites i
els asharistas, ens porten a una qüestió que és reincident sempre que es
donen moments de Renovació com els
que avui es donen a l’islam. Per influència de la fàlsafa, la teologia islàmica
va conèixer els termes universals de les
coses que s’expressaren en silogismes
apodíctics dels quals durant molt de
temps desconfiaren els teòlegs musulmans. Per què haurien de fiar-se de la
saviesa estable de l’universal, si l’universal només expressa allò general en
extensió? No és inútil que el métode
comparatiu hagi ressaltat aquesta qüestió, ja que aquest recel als termes universals, explica històricament el
conservadorisme de la teologia islàmica. Mai es va abandonar del tot la manera semita d’avançar de singular a
singular (segons el mètode dialèctic)
per intentar descobrir l’estatut legal de
les coses i no la seva noció universal.
Fins al reformisme del xeic Abduh, la
lògica fou ciència instrumental en els
estudis universitaris islàmics. El conservadorisme teològic repeteix tesis
juxtaposades sense renovació possible
de problemàtica ni de mètode. I com
intentà Abduh, és aquest conservadorisme el que convé renovar.
Tampoc trobem a l’islam la subordinació típica que va tenir en l’Escolàstica occidental la filosofía respecte
de la teologia. La fàlsafa islàmica no es
comportava respecte del kalam com la
filosofia cristiana ho va fer respecte de
la teologia. A l’islam ens trobem més
aviat davant de dues línies de pensament divergent, que, cadascuna en el
seu nivell, són autosuficients. Aquesta
sembla ser la moralitat del Filósof autodidacte d’Ibn Tufail. L’emancipació de la
raó que l’Escolàstica va preparar abans
de la modernidad al confiar en el paDr. Joan B. Martínez Porcell
129
NOTES, 25
per propi de la raó, no va tenir un paral·-
lel semblant, o de semblant envergadura, en terra islàmica. La fàlsafa no és la
filosofia de l’Islam i els filòsofs musulmans no aconseguiren que la raó estigués conformada interiorment per la fe.
Fou des de l’exterior que se li van presentar els dogmes, de manera que més
que un esforç de comprensió de la fe s’ha
de parlar de conciliació amb la fe.
El métode comparatiu, una vegada
més, ajuda a clarificar que allò propi
de l’Escolàstica cristiana –l’harmonia
de les tres sabiduries, la sobrenaturalitat de l’objete de la teologia, ofert a
una raó il·luminada per la fe, i l’autonomia del mètode racional, del qual se
serveix la filosofia i a la qual, a més, se
li reconeix domini propi– no té correspondència en l’islam. És evident pel
que hem dit fins ara que el balanç del
mètode comparatiu és molt bo, tot i
que té deficiències. Per un costat i
malgrat que l’augment de traduccions
d’obres del kalam i la fàlsafa sigui fruit
del desig d’il·luminar la pròpia aportació històrica de l’Islam, el cert és que
el kalam i la fàlsafa han estat només objecte d’estudi per a un públic minoritari. Tot i que el mateix podria dir-se
de l’estudi de la teologia cristiana en
moltes de les universitats occidentals.
5. El tercer interlocutor: la raó crítica i
el laicisme
Entre Toledo, –sense idealitzacions–,
i nosaltres, va haver-hi la Reforma, que
–a Occident– canvià el paper assignat
a la filosofia respecte de la teologia i
que avui planteja un interlocutor comú
i nou a les dues tradicions religioses:
la modernitat i el laïcisme. Ara l’Islam
té l’oportunitat de fer la seva pròpia
Renovació religiosa, però no troba els
interlocutors en la mateixa situació en
què els deixà a la mort d’Averroes.
Podrà el kalam constituir una filosofia
autònoma consonant amb els temes
alcorànics de la trascendència i unicitat de Déu, la creació, el més enllà?
Podrà accedir a un fenomen semblant
al que a Occident s’anomenà «metafísica de l’Èxode», és a dir, a un saber
racional del que es creu?
No és per la seva historicitat únicament que han d’estudiar-se les tesis del
passat, sinó pel seu intrínsec valor de
veritat. En aquest sentit és clau la noció de veritat especulativa, encara que
les exigències del pensament actual
siguin notablement diferents. Els treballs de filosofia, de crítica textual o
d’història ens posen davant la necessitat d’avaluar els criteris metodològics
de base de toda labor teològica. És possible que el mètode comparatiu pugui
servir a l’islam per trobar en la comparació sostinguda amb les nocions
anàlogues de la fe cristiana unes diferències que clarament conegudes aquí
i allà condueixin al kalam a prendre
consciència de l’objecte apologètic, del
mètode racional i dels problemes metodològics propis.
Però anem al tercer interlocutor. La
Reforma va canviar substancialment les
relacions entre filosofia i teologia i la
nostra posició teòrica davant Déu i el
món. I això tant a l’Islam com en el
cristianisme. Seria ingenu pensar avui
que la crítica racional és només una
eina metodològica en mans del creient.
És més, no tota crítica de la raó admet
el fet religiós des del seu significat específic. Hi ha autors com Mohammed
Arkoun (Pour une critique de la raison islamique, Maisonneuve et Larose, Paris,
1984) que denuncien que la raó estigui «trascendentalitzada» tant en teologia islàmica com cristiana o jueva.
Senzillament, qualsevol proposta que
reivindiqui una raó eterna en harmonia preestablerta amb una ensenyança
revelada serà contrària a l’ús plenament
objectiu de la racionalitat.
Claus i perspectives del diàleg interreligiós
130
NOTES, 25
És cert que segons la raó clàssica
islàmica, tal com l’explica la Risala de
Chafi’i, cada nom alcoránic (ism) confereix a la cosa la seva realitat intrínseca (haqiqa) segons la ciència divina,
la seva existència (hawn) en la creació,
i el seu estatut legal (hukm) en l’existència històrica. Així doncs, tenim aquí
una intrínseca relació entre llengua,
veritat i dret, tan exigent, que possiblement no passaria l’examen de la raó
crítica actual. La convicció de l’estatut
privilegiat de la llengua àrab i el caràcter inimitable de l’Alcorà és una
convicció islàmica de gran força, però
convé no oblidar que reservar a la llengua àrab aquest espai dominant no és
qüestió merament lingüística, sinó que
comporta la reserva d’un estatut ontològic, condició indispensable per
poder transferir a tota llei religiosa la
validesa del discurs alcorànic.
En aquest moment és on descobrim
un moment d’importància capital en
l’anàlisi racional de l’islam. Justament
el pas d’aquesta convicció religiosa a
la raó crítica requereix l’ijthijad o esforç permanent. Però en com exercir
l’ijthijad convé no oblidar que el pas de
cada postulat segur (açl) a les qualificacions legals per part dels ulemes,
introdueix innombrables variables, que
han de sotmetre’s a crítica racional;
així, la interpretació dels textos, les
operacions unides a creences científiques, els postulats organizadors de tot
un sistema cultural, formen l’espai que
ha de sotmetre’s a crítica. Aquest lloc
intern lingüístic irreductible a qualsevol
altre entre Veritat trascendent revelada per Déu (al-Haqq), les veritats-drets
(huquq) i els seus enunciats en llengua
árab, que proposa la raó clàssica islàmica, són útils per reforçar les conviccions del poble senzill, però també
poden generar prejudicis col·lectius
actius, ja que la seva força racional no
ha estat prou validada.
La raó clàssica islàmica no passa
tampoc l’examen de la relació entre
veritat i història als ulls de la raó crítica. La historicitat de la condició humana és una realitat que s’ha de tenir en
compte també en el discurs religiós,
per diferenciar la dimensió mítica de
la dimensió històrica dels fets revelats.
I això no té perquè posar en perill la
credibilitat religiosa d’un text sagrat.
Si un Llibre sagrat es converteix en un
canon intangible, ontològicament vàlid en tots els seus aspectes, la relació
entre veritat i història esdevé única i
indestriable. L’Alcorà es converteix llavors en un «descendiment» de la Paraula de Déu sobre la història dels homes,
com a manifestació d’un temps escatològic on totes les conductes del temps
d’aquí (ad-dunya) prenen el seu veritable
sentit des del temps final (al-akhira).
La raó islàmica clàssica mostra el
desig de controlar aquesta historicitat,
deduint totes les circumstàncies del
judici de Déu. Primer ha de guiar-se
pel text de l’Alcorà; en absència de text
formal alcorànic, s’ha de guiar per la
Sunna; en absència de qualsevol text, cal
deixar-se guiar pels ensenyaments del
conjunt dels Ancians; si no hi ha cap
text, primer ha de guiar-se per l’analogia (qiyas) fundada sobre el Llibre;
després per la fundada en les ensenyances dels Ancians i, només si l’analogia
ens condueix a posicions divergents,
es pot recórrer a l’ijtihad o reflexió personal. Així doncs, segons explica
Chafi’i, l’homologació de l’autoritat de
la Sunna per la de l’Alcorà, no sembla
que comporti cap problema lingüístic,
històric o teològic al creient. Establir
l’analogia entre un cas de base (açl) i
un de derivat, permet l’aplicació d’una
mateixa qualificació legal (hukm) als
dos casos. Tota situació nova troba una
vella arrel en l’espaci ontològic que
delimita els textos legals. Precisament
la petició de la raó crítica és que molDr. Joan B. Martínez Porcell
131
NOTES, 25
tes instàncies ontològiques, teològiques,
metodològiques, semàntiques o històriques no són tingudes en compte.
El mateix procés que fins ara hem
seguit en les relacions entre llengua i
veritat o entre veritat i història, pot
establir-se també entre història i crítica.
La Biografía del Profeta (Sira), construeix una figura ideal destinada a animar
religiosament la imaginació col·lectiva,
però no és una biografia d’un home.
Res a afirmar d’una lectura religiosa
del text, sempre que s’accepti que les
anècdotes atemporals o les situacions
paradigmàtiques que s’hi relaten, es
llegeixin tenint en compte que serveixen per donar base a una autoritat transcendent, en nom de la qual s’expressa
la raó ortodoxa, però no com si es tractés d’una biografia en el sentit modern
de la paraula. De fet, en aquests textos, tota la història de l’islam queda
delimitada entre un abans sense sentit
(ahiliyya) i un després, on tot pren sentit a partir del Profeta. Un cop més,
l’espai biogràfic esdevé espai teològic.
Així doncs, la raó crítica evidencia
l’estructura cognitiva que manté el
creient, gràcies a la pràctica normativa de la llengua, del dret i de la història. Davant d’aquesta estructura, és
lògic que la raó grega, amb tots els
seus principis, mètodes i llenguatges
formals fracassés, ja que no va tenir
en compte la penetració íntima i directa de la veritat, tal com ve expressada per l’Alcorà i per l’experiència
viscuda pel Profeta.
6. La mediació filosòfica del debat
religiós
Fins aquí l’anàlisi de la raó crítica
sobre les operacions de transcendentalització que semblen pesar sobre els
creients. Les conclusions són fàcils de
deduir. La Sunna transcendentalitzada va
estendre el seu mètode a la totalitat de
la història humana, implicant la història de l’islam en un procés de conservadurisme posterior. Al-Achari, en la
seva obra titulada «Opinions d’aquells
que professen l’islam i divergències
dels que practiquen l’oración ritual»,
ens parla de l’espai mental islàmic,
caracteritzat per unes proposicions,
que funcionen segons l’axiomàtica de
la raó clàssica aquí exposada. Transgredir una sola d’aquestes opinions és ja
sortir-se de l’esfera dels islamiyin o
adeptes de l’islam. El discurs religiós,
que havia de ser pluriunívoc, passà al
literalisme o conceptualisme unívocs.
La polèmica, l’autodefensa o resposta,
la reproducció exacta del pensament
del mestre, la submissió a la ideologia
dominant, foren elements que ràpidament van sorgir davant l’absència d’investigació històrica, sociològica i
lingüística, sumint l’islam en una llarga etapa d’anquilosament intel·lectual.
I és que quan els arguments esdevenen proves, la raó ortodoxa perd la
possibilitat d’assegurar veritablement
la pròpia identitat amb els procediments que usa la raó històrica i culturalment definida.
La raó crítica, com a mètode aplicat, ens aporta un balanç positiu, ja que
ens ha permès separar la superioritat
sociològica de l’epistemològica i és
molt útil per explicar les conseqüències polítiques i socials de l’absència
de crítica objectiva. Justament l’islam
polític actual se sent legitimat per la
funció legitimant d’aquesta raó islàmica clàssica. Les relacions profanes sublimades esdevenen llavors causa de
tensions ideològiques i de guerres, en
l’interior de sectors diferenciats ideològicament, encara que comparteixin
un mateix espai sociopolític o entre
societats separades per innegables ritmes d’evolució històrica.
Però igual que en el mètode comparatiu, també en la raó crítica trobem
Claus i perspectives del diàleg interreligiós
132
NOTES, 25
deficiències. En el canvi de tradició a
modernitat a Occident hi ha encara
assignatures pendents. Que el sentit de
l’Absolut hagi impregnat la consciència islàmica; que una figura històrica
–sigui Moisès, Jesús o Mohammed–
pugui constituir-se com a Figura després d’històrica de l’autoritat; que la
raó normativa es fonamenti en un assentament incondicionat al do revelat
o que les relacions contingents siguin
viscudes com a elements escatològics
i puguin esdevenir formes d’estructura mítica, no és quelcom que pugui
generalitzar-se. També poden ser manifestacions d’una sana teologia, que
no només no manipuli l’impensable,
sinó que no defugi ni l’anàlisi històrica, ni la lingüística ni el funcionament
semiòtic. Per contra, també aquesta
teologia demandarà a la raó crítica
ampliar la seva capacitat racional i
vèncer prejudicis que impedeixen un
espai propi a l’acte de fe raonable i lliure, i a la seva expressió plenament humana en la religió.
Desllindar mite i història, fe i coneixement experiencial, representació
imaginària o fet veritablement real, és
una tasca teològica que, –en el cas de
l’islam– ha de tenir en compte la distància que va de l’Escolàstica al Reformisme actual. Per a molts seguidors
de la raó crítica agnòstica, és indiferent que la teologia segueixi la via elitista del conjunt de doctors, –com el
cas sunnita–, o que invoqui el consens
d’autoritat, –com els xiïtes–, o que segueixi un Magisteri, –com els catòlics–,
o la tradició talmúdica, –com els jueus–, no perquè aquestes diferències
no li semblin importants, sinó perquè
pensa que la teologia sempre intenta
posar la condició humana sota l’autoritat absoluta de poders incontrolables.
D’aquesta manera el que es veu negada és la mateixa raó del creient i el lloc
específic del judici religiós sobre la
qüestió religiosa.
És indubtable que les religions han
d’aprofundir en les anàlisis antropològiques, filosòfiques, lingüístiques
etc. però tota crítica epistemològica
d’aquestes anàlisis i dels seus procediments, ha de superar el convenciment
poc racional, segons el qual, l’univers
mental del creient necessàriament es
torni opac i resistent a la raó en el
mateix moment de creure. La posició
del laïcisme exagerat no pot oblidar
que a Occident, la Reforma i les diferents reformes posteriors, van donar
a la teologia la possibilitat de trobar
l’harmonia entre la fe i la raó. Per una
altra banda, igualar totes les raons teològiques alhora, pot anul·lar el valor
explicatiu d’uns fets importants a l’hora d’interpretar l’esforç recent del reformisme islàmic, amb la dificultat
d’accés a les eines i mètodes racionals
occidentals, per motius merament socials o econòmics.
La meva proposta torna al principi:
la conveniència de la mediació filosófica com a fet intra-religiós. Aquesta
mediació a l’interior del treball teològic ha trobat avantatges indiscutibles
en el mètode comparatiu i també en
les recents propostes de la raó crítica.
Però actualment ha de vèncer una doble dificultat: el desnivell cultural existent en l’evolució de les teologies
cristiana i musulmana i el menyspreu
per l’específic de l’acte de fe del creient per part de l’ètica i epistemologia
del coneixement.
Dr. Joan B. Martínez Porcell
133
NOTES, 25
Laïcitat i acció de govern1
Montserrat Coll i Calaf*
Primer de tot, felicito el Centre d’Estudis Molletans, perquè té molt mèrit
que un dissabte al matí sigui capaç de
reunir tantes persones en aquesta sala.
He tingut una sorpresa molt agradable.
La meva intervenció tindrà quatre
parts:
1. Introducció
2. Marc des del qual vol actuar el
govern català
3. L’objectiu d’afavorir la convivència
4. L’objectiu de vetllar pels drets de
llibertat religiosa
1. Introducció
A l’estat espanyol, a part de la «Dirección general», que abans es deia de
«Asuntos religiosos» i ara es diu de
«Relaciones con las confesiones», que
és de tot l’estat, només Catalunya té
una Direcció General d’Afers Religiosos, és a dir, un organisme dedicat a la
relació entre el govern i les confessions religioses. Crec que això ja és un
senyal que el govern de Catalunya dóna
importància al fet religiós. En altres
autonomies es vehicula de maneres
diverses: a través d’Immigració, de
Drets Civils, de Justícia... Aquí, la Direcció General es va crear l’any 2000 i
s’ha volgut mantenir.
La diversitat de creences ha existit
sempre a Catalunya, però amb la immigració s’ha fet més evident, i la presència de les religions que podríem
anomenar «minoritàries» ha crescut en
nombre de persones. La Direcció General d’Afers Religiosos disposa d’un
mapa dels centres de culte de les diverses religions a Catalunya, que va
encarregar a un equip de sociòlegs de
la Universitat Autònoma, l’ISOR (Investigacions en Sociologia de la Religió). No existia a cap altre lloc un cens
com aquest, però ara l’estat espanyol
ha iniciat aquesta feina de recerca,
molt convenient perquè només algunes confessions tenien un cens dels
seus centres.
Segons aquest mapa, l’any 2007 hi
havia a Catalunya 2.534 centres de culte habitual de l’Església Catòlica (aquí
no comptaven les ermites o llocs on es
celebra missa una vegada l’any) i hi
havia 916 centres de les altres confessions. D’aquests, teníem 453 esglésies
evangèliques, 170 oratoris islàmics,
147 salons del Regne dels Testimonis
de Jehovà, 42 centres budistes, 30 hinduistes, 18 esglésies ortodoxes, 16 centres de l’Església Adventista del Setè
Dia, 14 centres de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, 10
de la Fe Baha’i, 6 temples sikhs, 6 centres taoistes i 4 sinagogues jueves.
Aquest nombre va augmentant i en
aquest moment tenim 1.031 centres de
confessions minoritàries a Catalunya
(dels 916 que teníem el 2007). Properament farem una presentació d’aquest
mapa per detectar com està en aquest
moment, però ara només vull remarcar que aquesta diversitat cada vegada
es fa més visible.
En aquest context, el govern de
Catalunya es proposa, tal com consta
en el seu Pla, «fer de la laïcitat el prinCOLL I CALAF, M. (2009). Laïcitat i acció de govern, pàg. 133-138
* Directora general d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya. [email protected]
1. Transcripció de la conferència feta a la sala d’actes del GIRO de Mollet el 13 de juny de 2009.
134
NOTES, 25
cipi que regeixi la convivència ciutadana, que impulsi la construcció d’un
espai públic basat en els drets humans,
en els valors de la pluralitat, de la tolerància i del respecte democràtic per a
totes i cadascuna de les opcions filosòfiques i religioses». Sota aquesta directriu, la Direcció General d’Afers
Religiosos es proposa fomentar, des de
la laïcitat, la convivència i el respecte
als drets de llibertat religiosa, de pensament i de consciència, objectius que
explicaré en apartats posteriors.
2. Marc des del qual vol actuar el govern
català
El marc de la nostra actuació és la
laïcitat; allò que anomenem la «laïcitat catalana», perquè a Catalunya tenim
un model de relació i de convivència
que és propi. La paraula «laïcitat» fa
referència a una relació, no hi ha laïcitat si no hi ha relació. De vegades s’utilitza la paraula en un sentit diferent,
com a sinònim de no religió, d’ateisme o d’agnosticisme, i no és això. La
laïcitat és la separació, la distinció entre
el poder polític o les administracions
públiques i les confessions religioses,
en el sentit que el govern, com a govern, no s’identifica amb cap confessió religiosa ni amb cap altra opció de
pensament. El govern no és catòlic ni
islàmic ni ateu, oficialment com a govern (i cada persona del govern és el que
vulgui ser), en el sentit que cap confessió religiosa ha de pretendre ser la oficial, ni pretendre estendre’s a través del
govern o les administracions públiques.
Aquesta separació, precisament, és
allò que permet que hi hagi un espai
on càpiguen totes les opcions religioses i de pensament. El fet que el govern no faci seva oficialment cap
religió facilita que totes tinguin llibertat per existir en l’espai social, el govern les respecta totes, de manera que
la laïcitat és el sinònim del respecte a
la diversitat. La laïcitat permet, doncs,
vetllar pels drets de llibertat religiosa
i, alhora, perquè no siguin imposades
a ningú les creences de cap confessió
religiosa. Per tant, la laïcitat no és el
laïcisme entès com una bel·ligerància
contra les religions, sinó al contrari:
és el marc que afavoreix la convivència en un pla d’igualtat amb respecte,
amb tolerància, entre totes les possibles opcions. Ara bé, els drets de llibertat religiosa, com tots els drets,
tenen uns límits, no hi ha un absolut,
aquí. I aquests límits són les lleis democràtiques comunes de què ens hem
dotat. De manera que en cas de conflicte, han de prevaler les lleis comunes, allò que val pels drets de tothom.
La mateixa llei de llibertat religiosa diu
que hi ha uns límits, com són la seguretat, la salut, els drets de les altres
persones. Per tant, doncs, respecte al
màxim a totes les opcions religioses
fins que, si es dóna el cas, topem amb
les lleis comunes de tots i de totes les
ciutadanes, que engloben també tots
els que practiquen una determinada fe.
D’acord amb aquesta idea, el model de laïcitat catalana no prohibeix els
símbols religiosos personals en els llocs
públics. Per exemple, el departament
d’Educació permet que els alumnes
vagin vestits com vulguin mentre això
no impedeixi la comunicació o el currículum que han de seguir, i penso que,
d’això, ens n’hem de felicitar; jo he
vist les noies musulmanes amb el mocador posat però fent gimnàstica. Ara
bé, tampoc no permetem excepcions
a les lleis, al contrari d’un altre model
que s’ha seguit en altres llocs, que en
nom de la llibertat religiosa permeten
excepcions, de manera que es creen
una mena d’illes culturals de grups que
no formarien part de la mateixa normativa comuna. Així per exemple, a
Catalunya està prohibit enterrar els
Montserrat Coll i Calaf
135
NOTES, 25
cossos sense taüt. Això ho voldrien diverses confessions religioses si fos possible: el judaisme, per exemple, però
això no està permès i, per tant, no es fa.
Un altre exemple: a Catalunya és obligatori anar amb casc per conduir una
moto i si un sikh porta un turbant perquè el seu precepte religiós li diu que no
s’ha de tallar els cabells, això no l’eximeix de portar la protecció que mana la
llei, s’ha de complir la llei. Un altre exemple encara: els animals s’han de sacrificar d’acord amb una normativa sanitària
i el que no es pot fer quan se celebra la
festa islàmica del Sacrifici, és sacrificar
els animals com es fa en d’altres països
on no hi ha aquesta normativa.
En aquest context de laïcitat, des del
govern no tenim inconvenient a assistir a actes religiosos de totes les confessions si ens ho demanen. Aquesta
laïcitat no és l’exclusió, la ignorància
o deixar tancades les religions en el seu
local o la seva vida privada, sinó que
entenem que, si hi ha ciutadans que
estan celebrant una festa i demanen la
presència d’alguna autoritat, fan un
reconeixement de les institucions del
país. I també al revés: que hi vagi algú
representant la Generalitat o l’Ajuntament, que és també un reconeixement
d’aquella institució religiosa; només
faltaria que poguéssim anar a actes
esportius o d’altres menes i no poguéssim anar a actes religiosos. De vegades, les coses es confonen, però no pot
pensar ningú, per exemple, que jo em
pugui identificar amb la fe catòlica,
l’evangèlica, la jueva o la islàmica pel
fet que vagi a tot arreu; no és això, és
el respecte mutu que ens demostrem.
3. Afavorir la convivència
A Catalunya la convivència ja es
dóna, en general, i n’hem d’estar orgullosos. La societat catalana s’ha de
sentir molt satisfeta del seu nivell de
tolerància i de respecte. De vegades,
potser no som prou conscients de les
coses bones que tenim. Des de fora de
Catalunya ens han cridat a explicar
aquesta situació a molts llocs de l’estat espanyol i també a Europa (França,
Bèlgica) perquè des de fora es veu que
aquí hi ha aquest nivell de relació.
Del que es tracta, és d’afavorir aquest
clima. En aquest sentit, aquestes són
algunes de les coses que hem fet:
1. Donar a conèixer la realitat religiosa de Catalunya: el mapa de la
diversitat religiosa, la tasca social dels religiosos i de les religioses catòlics en favor dels més
necessitats, que és una realitat
poc coneguda, ja que ells ho fan
amb molta discreció... etc. La informació ajuda a conviure, a superar els tòpics, els prejudicis i
els malentesos.
2. Signar convenis de col·laboració
amb les diferents tradicions religioses i també amb la Lliga per
la Laïcitat; perquè hi ha moltes
aportacions que fan les religions
Montserrat Coll, directora general d’Afers
Religiosos de la Generalitat de Catalunya,
durant la seva conferència el 13 de juny de 2009.
Laïcitat i acció de govern
136
NOTES, 25
en favor de la societat i això s’ha
de reconèixer: aportacions en favor de la mateixa convivència o
per la incorporació dels nouvinguts a Catalunya o en favor dels
drets humans, o també per la
igualtat de gènere fins a les últimes conseqüències en favor dels
drets de les dones; per la mediació
en conflictes, per l’assistència religiosa en centres penitenciaris i
en centres hospitalaris –que cada
vegada ha de ser més plural–, etc.
Tenim signats convenis amb l’Església Catòlica, el Consell Evangèlic, el Consell Islàmic, les
esglésies ortodoxes, les comunitats jueves, la coordinadora d’entitats budistes, les esglésies de
Filadèlfia, la Fe Baha’i, la Lliga per
la Laïcitat... i estem oberts, si es
dóna aquesta aportació en favor
de tota la societat, a signar més
convenis.
3. Oferir línies de subvencions a les
entitats religioses, que no són
per a la fe o per al culte, sinó
per actuacions en favor de tota
la societat, de tot allò que pugui
repercutir en favor de la convivència a Catalunya.
4. Hi ha una feina més amagada, que
no es veu però que també fem si
ens ho demanen, que és de suport als municipis, tant als ajuntaments com a les comunitats
locals si necessiten informació,
orientació o mediació.
4. Vetllar pels drets de llibertat religiosa
Aquest és un altre dels objectius que
tenim. Això no vol dir que avui no es
pugui practicar ja la llibertat religiosa,
però hem d’intentar que es pugui continuar fent i es pugui fer encara millor.
En aquest sentit, destacaré dues actuacions.
Una és una sèrie de guies de recomanacions que editem, dirigides a diversos àmbits. La primera que vam fer
va adreçar-se a l’àmbit hospitalari; la
segona anava dirigida als municipis, pel
tema de la festa islàmica del Sacrifici i
la tercera va dirigida a les empreses
funeràries. Ara n’estem preparant una
per a escoles, tal com diu el Pla del
govern, i una altra dirigida a les presons. Totes tenen diversos apartats explicats d’una manera senzilla i clara.
Un apartat està dedicat a la legislació:
recull la legislació en favor dels drets
de llibertat religiosa i la legislació que
marca els límits d’aquests drets en
cada àmbit. Una altra recull en forma
de fitxes quins serien els desitjos o la
voluntat de cada confessió religiosa en
cada àmbit: per exemple, què pot demanar en un hospital un evangèlic, un
testimoni de Jehovà; què pot demanar
en una presó un musulmà... quina seria la seva voluntat. Una tercera part
recull les propostes d’actuació que
nosaltres fem en favor del respecte dels
drets de llibertat religiosa i alhora, dins
els límits de la legislació. Aquestes propostes d’actuació recullen moltes coses que ja s’estan fent, perquè primer
fem un estudi previ i veiem que els
professionals de cada àmbit moltes
vegades ja han trobat solucions, perquè la realitat va per davant dels documents escrits. Ho recollim i ho oferim
en forma de suggeriment, per si a algú
li pot servir.
L’altra actuació és el projecte de Llei
que hem enviat al Parlament sobre centres de culte. M’agradaria explicar una
mica què diu aquest projecte de Llei i
què pretenem.
El projecte de Llei té dos objectius
1. Ajudar que es pugui exercir el
dret de llibertat de culte
2. Posar una normativa mínima en
mesures de seguretat, d’higiene
i per no causar molèsties.
Montserrat Coll i Calaf
137
NOTES, 25
El primer, en el projecte de Llei, es
concreta en l’article 4, que diu que els
municipis, els ajuntaments, han de preveure zones d’equipaments comunitaris on s’admetin els usos religiosos de
nova implantació. Urbanísticament, en
el Pla General, els ajuntaments han de
dir en quina zona o zones d’equipaments comunitaris del municipi es permet que s’hi instal·lin nous centres de
culte. Això no significa que els ajuntaments no hagin de pagar terrenys ni de
donar res, encara que el projecte de
Llei tampoc no prohibeix fer-ho. Es
tracta de fer una previsió d’on es poden ubicar les entitats religioses que
necessiten un lloc per trobar-se –que
no vol dir tampoc que es prohibeixi en
altres llocs– sinó que se sàpiga on està
permès l’ús religiós i que s’autoreguli
segons les necessitats. No és dir molt,
però és un petit pas dir que els ajuntaments han de tenir present que la demanda de centres de culte existeix i
que en algun lloc s’han de poder obrir.
L’altre objectiu es concreta dient
que s’establiran unes mesures mínimes
de seguretat i d’higiene. Penso que en
el segle XXI, que hi hagi d’haver una
sortida d’emergència a partir d’un cert
nombre de persones reunides o uns
extintors, no és dir cap cosa estranya.
Actualment, això no està previst per
als centres de culte, a la legislació actual no es té en compte.
Hi ha la Llei de la policia d’espectacles i locals de pública concurrència,
que en la llista de centres no contempla els centres de culte. Hi ha municipis que apliquen aquesta llei, no hi ha
res més, i algunes confessions es pregunten: com és possible que ens tractin com si fóssim un espectacle? Hi ha
una altra llei, referida a les activitats
nocives i perilloses per al medi ambient, que tampoc contempla els centres de culte, i hi ha municipis que apliquen aquesta llei a aquests centres.
La disparitat de criteris actual és
lògica, perquè no hi ha una normativa
específica i cada ajuntament se’n surt
com pot: hi ha centres a qui se’ls demanen les dues llicències, d’altres una,
d’altres que no en tenen cap... Potser
estaria bé que hi hagués un mínim regulat i això és el que pretén aquest projecte de llei.
També hem mirat de no causar
molèsties innecessàries; els centres que
ja existeixen tindran un tractament a
part, especial; hi haurà cinc anys per
adaptar-se, mirarem de donar ajudes;
hem exclòs els centres que estan en
l’inventari del patrimoni cultural català, de manera que els centres de culte
–quasi tots són de l’Església Catòlica–
que tenen un mínim valor arquitectònic o artístic, estan exclosos d’aquest
projecte de llei. Ara s’està debatent al
Parlament i no sabem com acabarà el
text, hem de deixar que les institucions facin la seva feina.
Conclusions
Nosaltres intentem actuar des de la
laïcitat (aquesta laïcitat que en diem
catalana), que és el respecte a totes les
opcions de pensament, de consciència
i de religió, perquè totes puguin exercir el seu dret en llibertat. No subvencionem la fe; no obstant, sí que donem
ajuts per allò que pensem que és en
benefici de tota la societat i aquí hi intervenen diversos departaments de la
Generalitat, ja que hi ha molt a tenir
en compte en el que fan les confessions religioses en favor de tothom.
I tenim en compte els límits marcats per les lleis comunes, de manera
que quan hi ha un conflicte entre una
llei i un desig o una norma religiosa,
allò que preval és la norma comuna.
Pensem que això no és anar contra les
religions perquè, com diuen alguns filòsofs, precisament perquè les religiLaïcitat i acció de govern
138
NOTES, 25
ons creuen en un Absolut, o són conscients d’allò que és relatiu i d’allò que
és més important, són capaces d’evolucionar i, per tant, són capaces d’adaptar-se als temps nous i a la cultura del
moment: canviar allò que és secundari i allò que són adherències històriques o culturals. I per tant, pensem
que no és anar contra els drets de la
llibertat religiosa considerar que les
lleis democràtiques han de passar per
sobre.
Montserrat Coll i Calaf
139
NOTES, 25
Diversitat religiosa i cohesió social
Cristina Monteys Homar*
No fa pas gaire temps que es parlava del fenomen religiós com de quelcom en vies d’extinció en l’espai públic
o que, si més no, s’anava fent més i
més superflu a mesura que la societat
es secularitzava i prenia consciència de
la necessitat de la laïcitat com a espai
de democràcia i d’igualtat entre totes
les opcions de consciència. La situació
actual ens mostra, però, que aquest
fenomen ha sofert una evolució ben
diferent de la que es podia preveure. El
fet religiós continua ben present en la
vida de pobles i ciutats, però d’una
manera totalment transformada. La
referència a “la religió” (en singular)
possiblement ja no sigui adequada a la
nova realitat de diversitat religiosa,
espiritual i de conviccions, que ja forma part del teixit social del nostre país
i que reclama el seu espai en l’àmbit
públic.
MONTEYS HOMAR, C. (2009). Diversitat religiosa i cohesió social, pàg. 139-143
* Coordinadora de l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona. [email protected]
Algunes dades sobre llocs de culte a casa nostra:
Barcelona Vallès Oriental Catalunya
(dades 2008) (dades 2007) (dades 2007)
Església Católica
(parròquies + altres 243 86 2.534
esglésies i oratoris)
Esglésies evangèliques 119 23 453
Islam 16 12 169
Testimonis Cristians de Jehová 18 9 147
Budisme 15 2 42
Hinduisme 3 2 30
Esglésies Ortodoxes 8 - 18
Església Adventista del Setè Dia 5 2 16
Església de Jesucrist
dels Sants dels Darrers Dies 2 1 14
Fe Bahá’í 1 - 10
Sikhisme 1 1 6
Taoisme 5 - 6
Judaisme 5 - 4
Font dades Barcelona: Oficina d’Afers Religiosos – OAR
Font dades Vallès Oriental i Catalunya: Direcció General d’Afers Religiosos – DGAR
140
NOTES, 25
A més dels llocs de culte, les comunitats religioses del nostre país gestionen un gran nombre d’ONG, empreses,
escoles i centres de formació, centres
d’estudi o recerca, biblioteques, centres sanitaris i assistencials, etc. Tot i
que força més de la meitat d’aquestes
entitats i equipaments pertanyen a l’església catòlica, l’evidència de la diversitat ens planteja tot un nou conjunt
d’interrogants referents a la seva inclusió en les xarxes socials del territori (sigui el barri, el poble o la ciutat) i
en les polítiques municipals. A això
caldria afegir-hi un altre fenomen que,
si bé no és nou, està adquirint una rellevància considerable. Es tracta dels
grups i persones que viuen la seva espiritualitat o les seves creences d’una
manera més individual, fora de les institucions i les estructures religioses,
així com dels grups i iniciatives que
promouen pràctiques que podríem
anomenar parareligioses, sovint des
d’un vessant més terapèutic o de benestar i creixement personal. A diferència del que succeeix amb les activitats
de caire estrictament religiós o de culte, aquest tipus de pràctiques i iniciatives no només proliferen en l’àmbit
privat, sinó que és habitual trobar-les
entre l’oferta d’activitats de molts
equipaments públics.
Cal tenir present que la diversitat
religiosa a Catalunya s’ha anat gestant
des de la segona meitat del segle XIX,
amb la constitució de les primeres comunitats evangèliques, el «retorn» dels
jueus i l’aparició de grups com els teòsofs i els espiritistes. Tot i aquesta llarga història, malauradament gairebé
clandestina, sembla que no hem estat
conscients d’aquesta diversitat fins que
a les diferències religioses se n’hi han
afegit d’altres, com la nacionalitat o
determinats trets culturals. És així com,
amb una mirada superficial, es pot
donar una percepció de la diversitat
religiosa basada només en l’aparença
externa o en el lloc d’origen de les
persones, que genera estereotips i que
no permet conèixer i valorar la complexitat i la riquesa d’aquesta diversitat.
D’una banda, ens pot portar a pensar que la diversitat religiosa és, fonamentalment, una conseqüència del fet
migratori i que, per tant, és una qüestió que cal gestionar des de les polítiques d’immigració i sempre en relació
amb la població immigrant. Tot i que
la relació entre tots dos fenòmens és
evident, cal no perdre de vista que la
llibertat de consciència i de religió
(una de les realitzacions pràctiques de
la qual és la llibertat de culte) és un
dret fonamental de totes les persones
que, per tant, possiblement tingui molt
més sentit gestionar i garantir des de
la perspectiva dels drets civils.
La confusió entre nacionalitat i religió, és a dir, el fet de pressuposar la
religió d’algú en funció del seu origen,
ens pot conduir també a l’error de
creure que tots els nouvinguts tenen
una religió diferent de la «nostra» i que
«nosaltres» tenim tots la mateixa. Simplificant molt, no tots els estrangers
són musulmans (a Catalunya existeixen ara mateix comunitats cristianes
xineses, coreanes, nigerianes o filipines, a més, és clar, de llatinoamericanes i de l’Europa de l’est, amb un
nombre considerable de fidels) ni tots
els autòctons són cristians o, per exemple, agnòstics (de fet, són autòctones
moltes –de vegades, la majoria– de les
persones que freqüenten els centres
budistes i d’altres tradicions orientals,
així com determinades comunitats islàmiques). Igualment, amb les dades a
la mà, es desmenteix la sensació, també sorgida d’aquesta mirada superficial, que l’islam experimenta un
creixement important mentre que el
cristianisme s’estanca.
Cristina Monteys Homar
141
NOTES, 25
D’altra banda, el desconeixement i
la desconfiança que es desprenen del
que hem anomenat “una mirada superficial” porten a considerar la diversitat
religiosa com una font de conflicte, per
raons molt diverses. D’entrada, perquè
es posen en joc valors i maneres d’entendre la vida i les relacions humanes i
socials diferents de les que la majoria
entén com a correctes o desitjables.
Sovint s’opta pel rebuig i per l’exigència de la integració (llegeixi’s l’adopció absoluta dels costums i els sistemes
de valors occidentals) sense deixar cap
espai per al diàleg i l’acostament, ni
tenir en compte el paper socialitzador
i d’arrelament que tenen les comunitats religioses, o la possibilitat de
comptar amb els recursos comunitaris i espirituals de les tradicions religioses per treballar en benefici de la
convivència i de les necessitats d’un
barri, per exemple.
Cal no ser ingenus, però. Els conflictes es donen, generalment a conseqüència del soroll (música, predicació
i exclamacions, acompanyants d’una
megafonia potent, en locals mal insonoritzats), o d’ocupacions no habituals de la via pública (concentracions
de persones ocupant les voreres a les
proximitats dels llocs de culte, l’ús
puntual del carrer per a la pregària o
altres activitats de culte o de difusió
de les creences d’una comunitat determinada, problemes d’aparcament,
etc.). La manera com es resolguin
aquestes situacions té molt a veure
amb el compliment de les normatives
municipals per part de les comunitats
religioses, que han d’adaptar els seus
locals per tal de garantir-ne la seguretat i la higiene, així com el dret al descans dels veïns. Però també té a veure
amb el reconeixement i la garantia del
dret a la llibertat de culte, tant per part
de la ciutadania en general com de les
administracions, independentment de
si ens agrada més o menys tenir per
veïnes les persones que la posen en
pràctica.
Finalment i, de vegades, amb la
millor de les intencions, aquesta mirada superficial ens pot portar a convertir la diversitat religiosa en folklore,
a valorar-la sobretot pel que tenen
d’exòtic alguns trets culturals vinculats a determinades tradicions, com
són el menjar, la música o el vestit,
però sense aprofundir en els valors, les
creences i l’espiritualitat que han donat lloc a aquests elements culturals i
que donen sentit a la vida de les persones que els tenen com a propis i que
cerquen un espai per a un tipus d’experiències amb les que ja no comptàvem.
De fet, la vida de les comunitats religioses, aquí i arreu, siguin de la tradició que siguin, es desenvolupa,
sobretot, de portes endins. És per
aquest motiu que la qüestió dels llocs
de culte pren una rellevància enorme.
Tota comunitat aspira a tenir el seu
espai propi, que serveixi de lloc de trobada per a les celebracions religioses,
Cristina Monteys, coordinadora de l’Oficina
d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de
Barcelona, durant la seva conferència el 13 de
juny de 2009.
Diversitat religiosa i cohesió social
142
NOTES, 25
però també per a la vida social, la formació, el suport moral i espiritual o,
fins i tot, material, en cas de necessitat. En definitiva, un punt de referència. Tenint en compte la situació del
mercat immobiliari a casa nostra, arribar a aconseguir un espai així és una
aventura molt difícil per a les comunitats petites i amb pocs recursos, com
són la majoria de les de nova creació.
Per això, moltes vegades es veuen forçades a utilitzar locals que havien estat botigues, magatzems, garatges o,
fins i tot, sales de ball, poc adequats
per a l’ús que les comunitats els donen i que, sovint, es molt difícil (o molt
car) adaptar a les normatives municipals que afecten els locals de pública
concurrència (una mostra de la situació de precarietat de les comunitats
religioses minoritàries a Catalunya és
la seva poca visibilitat a nivell urbanístic, el fet que pràcticament no hi hagi
edificis religiosos singulars de confessions diferents de la catòlica). Aquestes
normatives es refereixen, sobretot a seguretat (sortides d’emergència, mesures antiincendis, seguretat de l’estructura
i de les instal·lacions, etc.), higiene (ventilació, serveis) i accessibilitat, així com
altres mesures que evitin molèsties a
l’entorn (insonorització, situació de
sortides de fum, climatització i extractors, entre d’altres).
El fet que la llibertat de culte sigui
un dret fonamental no eximeix les comunitats de complir les normatives que
les afecten i no evita que, de tant en
tant, calgui precintar alguns d’aquests
locals que no s’adapten a la normativa. En aquests casos, i mentre la comunitat afectada no realitza les obres
d’adaptació del local o s’instal·la en un
altre lloc que reuneixi les condicions
necessàries per al seu ús, és molt important la col·laboració entre comunitats, de manera que una comunitat
amb un local en regla pugui acollir a
la seva seu una altra comunitat, fins i
tot si és d’una confessió o d’una denominació diferent. En qualsevol cas, fora
de situacions excepcionals, es tracta
sempre d’acords entre comunitats i no
de cessió d’espais o equipaments públics.
En ocasions especials, però, les comunitats poden tenir la necessitat de
sortir de les seves seus habituals i cercar espais més grans, per celebrar les
seves festivitats, quan líders o mestres
espirituals visiten la ciutat, o bé per
reunions o assemblees de les diverses
comunitats d’una mateixa confessió. El
nombre de persones que aquest tipus
d’actes poden arribar a reunir és molt
variable (des d’alguns centenars, fins
a diversos milers) i, tot sovint, els espais assequibles que una ciutat els pot
oferir són espais públics, sobretot centres cívics i poliesportius. És important
que els criteris per compatibilitzar l’ús
habitual d’aquests espais amb les demandes puntuals (però també creixents) de les comunitats religioses
siguin molt clars i tinguin en compte
els drets de tothom, sense perdre mai
de vista el fet que les persones que formen les comunitats religioses són ciutadanes com les altres i que la laïcitat
d’allò públic no és incompatible amb
el fet religiós.
Però les comunitats religioses no es
dediquen només al culte i a la pregària. Els textos fonamentals de totes les
tradicions religioses i espirituals, com
també els de les conviccions no religioses, fan referència al deure de tenir
cura dels altres, especialment dels més
desafavorits. Així, la tasca social sol
ocupar un espai important en la vida
de la major part de les comunitats de
casa nostra. Aquesta tasca es concreta
de maneres molt diverses, des de la
distribució de roba i menjar, fins a
grans projectes de cooperació internacional, passant per l’acollida de perCristina Monteys Homar
143
NOTES, 25
sones nouvingudes, serveis d’assessorament jurídic i laboral, diverses activitats de formació, acompanyament de
persones malaltes i gent gran, etc. És
molt interessant, a més, el fet que
aquest tipus de tasques són més fàcils
de compartir amb persones de fora de
la comunitat que no pas altres aspectes que toquen més a les creences i les
conviccions profundes, com pot ser la
pregària. Per això ja fa temps que algunes comunitats religioses de diferents
confessions participen en coordinadores d’entitats de barri o altres plataformes similars. A més, poden sorgir
altres iniciatives molt interessants, com
la del Grup Interreligiós de Gràcia que,
des de fa alguns mesos, reuneix membres de les comunitats catòlica, evangèlica, jueva i budista d’aquest districte
de Barcelona, amb l’objectiu de sumarse a un projecte d’acompanyament de
persones grans que viuen soles liderat
pels Serveis Socials del districte, amb
la col·laboració de la Creu Roja.
En aquesta situació hi ha moltes
coses que es poden fer. Algunes cal que
les facin les ciutadanes i els ciutadans,
religiosos o no. D’altres són responsabilitat de les administracions públiques
i, per tant, també dels ajuntaments, que
són l’administració més propera a la vida
diària de la ciutadania. En aquest sentit,
l’Ajuntament de Barcelona ha estat
pioner amb la creació de la primera
Oficina d’Afers Religiosos (OAR) de tot l’estat, com a servei municipal de gestió
de la diversitat religiosa. L’OAR assessora tant el propi Ajuntament com les
comunitats religioses i la ciutadania en
general en tots aquells aspectes que
puguin tenir a veure amb l’exercici del
dret a la llibertat religiosa i de culte,
ofereix informació i formació sobre la
diversitat religiosa de la ciutat i intervé en aquelles situacions de conflicte
que es puguin donar, en les quals hi
hagi alguna comunitat religiosa implicada.
Aquest model de gestió de la diversitat religiosa està centrat en dos elements fonamentals:
– la vinculació del model de gestió
a la defensa del dret a la llibertat
religiosa (i per això, com ja s’ha
dit, l’OAR depèn de la Regidoria
de Drets Civils, i no de la d’immigració, cultura o serveis socials).
Des d’aquesta perspectiva de la
defensa dels drets humans, la regidoria compta també amb una
Oficina per a la No Discriminació, servei paral·lel i complementari a
l’OAR.
– El fet que la gestió es basa en el
principi fonamental de la laïcitat,
entesa com a absoluta autonomia
dels poders públics respecte de les
religions, i viceversa. És precisament aquesta actitud de respecte
i de reconeixement mutu el que
permet la col·laboració.
És important remarcar que altres
ajuntaments del nostre país (Badalona,
Blanes, Cunit, Lleida, Sabadell, Salt,
Vilafranca del Penedès, entre d’altres)
estan treballant en aquesta qüestió des
d’una perspectiva similar, tot i que
amb models de gestió diversos. La societat civil (i aquí hi podem incloure
també les comunitats religioses), però,
també té un paper molt important a
jugar, tot fent una aposta pel diàleg i
treballant per la normalització de la
diversitat religiosa i la seva inclusió en
les xarxes socials i comunitàries.
Diversitat religiosa i cohesió social
144
NOTES, 25
145
NOTES, 25
Taula rodona
Oriol Fort i Marrugat, moderador
Bon dia, Déu vos guard, Salam alaikum,
Permeteu-me, abans de començar
aquesta Taula rodona, presentar-vos a
les persones que hi participaran i a les
quals, en nom del Centre d’Estudis
Molletans, vull agrair profundament la
seva predisposició a col·laborar-hi.
I també permeteu-me agrair al Centre d’Estudis Molletans que hagi encarregat a un agnòstic moderar aquesta
Taula rodona entre membres de diverses confessions religioses:
Per l’Església Catòlica, el senyor
Ricard Casadesús.
Per la Iglesia Evangélica del Buen
Pastor de Mollet del Vallès – Asambleas
de Dios, el senyor David Belmonte.
Per la Comunitat Islàmica Al Huda
de Mollet del Vallès, el senyor Tawfik
Chaddadi.
Pels Testimonis de Jehovà, el senyor
Antonio Fernández.
Per la Comunitat Islàmica de Mollet
del Vallès, el senyor Abdeljabar El Asri, i
per la Iglesia Evangélica de Hermanos en Mollet del Vallès, el senyor
Andy Stewart.
Ara, per iniciar aquesta taula, que
podríem qualificar de diàleg interreligiós, deixeu-me partir d’un nom, del
nom d’una ciutat que és sagrada per a
les tres religions monoteistes fonamentals que en la Terra hem tingut i tenim,
de les tres religions filles d’Abraham:
el judaisme, el cristianisme i l’islam.
Em refereixo a la ciutat de Jerusalem
que, a partir de l’etimologia de la seva
forma hebrea, Yerushalaim alguns lingüistes proposen que es tradueixi per
«la ciutat de les dues paus», tenint en
compte la relació entre shalaim (de Yerushalaim) i shalom, pau en hebreu.
Val la pena, de passada, recordar
que si pau en hebreu és shalom, en àrab
és salam. Sempre tants fets divins i humans que els apropen i sempre tantes
persones i interessos més humans que
no pas divins, que els allunyen
Així, Jerusalem, la ciutat sagrada de
les tres religions monoteistes de la
Mediterrània, és la ciutat de les dues
paus, la pau celestial i la pau terrenal.
No és aquí i ara que hem de parlar
de la pau celestial, de la relació que
cada una de les religions té amb allò
transcendent, però sí que hem de parlar de la pau terrenal, d’aquella que
parla l’Evangeli de Mateu «Benaurats
els que cerquen la pau perquè seran
anomenats fills de Déu»; o d’aquella
Pau Salam que és un dels 99 bellíssims
noms de Déu d’acord amb l’Alcorà
I si faig referència a aquesta ciutat,
Jerusalem, ho és com a forma d’homenatge a la seva voluntat de perviure
durant segles i segles, malgrat les destruccions que durant tota la nostra història i, ara mateix, ha sofert i sofreix. I
ho és com a reconeixement a allò que
simbolitza i que sempre haurà de simbolitzar: la voluntat indestructible de
convivència i de pau.
Convivència i pau ens porten, directament, al moll de l’os d’aquestes Jornades del Centre d’Estudis Molletans:
la germanor, la tolerància, el diàleg, la
cooperació, la solidaritat i, així, la integració i la convivència; és a dir, la pau
terrenal.
Parlarem d’integració i de convivència amb representants de sis comuniTaula rodona, pàg. 145-164
146
NOTES, 25
tats religioses: quatre de cristianes i
dues de musulmanes. Dissortadament,
no ha estat possible la presència d’altres religions que es practiquen a
Mollet, vinculades a les tradicions jueva, budista, hinduista, confucianista,
taoista, animista, etc.
En tot cas tenim la presència de les
dues religions més reconegudes a la
nostra ciutat: les que tenen com a noms
propis a Jesús de Natzaret i a Muhàmmad.
Hi haurà un primer bloc on els representats de cada religió parlaran en
aquest ordre:
1. Església Catòlica. Ricard Casadesús
2. Iglesia Evangélica del Buen Pastor de Mollet del Vallès – Asambleas de Dios. David Belmonte
3. Comunitat Islàmica Al Huda de
Mollet del Vallès. Tawfik Chaddadi
4. Testimonis de Jehovà. Antonio
Fernández
5. Comunitat Islàmica de Mollet del
Vallès. Abdeljabar El Asri
6. Iglesia Evangélica de Hermanos
en Mollet del Vallès. Andy Stewart
Voldria deixar clar, des del primer
moment, que no es tracta d’una intervenció que tingui per finalitat ni l’evangelització, per part dels cristians, ni la
dawa, és a dir, la invitació als no musulmans a acceptar les veritats de l’islam.
No es tracta, doncs, d’un apartat de proselitisme sinó d’informació institucional
en la primera qüestió, i d’aprofundiment
teològic, dogmàtic, doctrinal en la segona.
a. Presentació de cada entitat, collectivitat, comunitat religiosa.
b. Bases doctrinals sobre les que es
sustenta el treball de la comunitat religiosa a favor de la pau, la solidaritat,
la integració i la convivència.
1. Ricard Casadesús
Parròquia de Sant Vicenç de Mollet del Vallès
Introducció
El diàleg interreligiós és tota aquella situació en què persones pertanyents
a dues o més tradicions religioses parlen sobre les seves tradicions religioses
amb una actitud d’interès, d’obertura,
de confiança, de sinceritat, de col·laboració. Passa per la paraula, per l’intercanvi de pensaments formulats i ha
d’obrir i renovar els que hi participen.
Es tracta d’un fenomen típic de la
modernitat plural. Hi ha una sèrie de
factors que han contribuït a la seva
aparició: la comunicació i interdependència creixent entre els diversos pobles i cultures, la consciència més viva
de la pluralitat de les religions, la relació de proximitat inèdita del cristianisme amb les altres religions, el
dinamisme creixent de certes tradicions religioses i el seu poder d’atracció
i d’inspiració a occident, la nova sensibilitat davant els valors espirituals i
humans de les altres tradicions religioses i l’obertura de nous canals de coneixement sobre aquestes, etc.
La globalització i les migracions han
posat en relació els creients de les
grans religions del món, fent del diàleg interreligiós una de les qüestions
urgents del nostre temps. La globalització comporta el final de les fronteres religioses. Això porta al fet de poder
veure i experimentar altres realitats
del món diferents a les nostres. I amb
el tema migratori es dóna una forta
implicació del diàleg interreligiós, ja
que es donen reptes de valors i reptes
morals en els països que tenen diferents religions convivint-hi.
Per al diàleg interreligiós, però, es
requereix una cultura democràtica,
perquè sinó és molt difícil establir un
diàleg. Així mateix, també és necessària la justícia, ja que allà on no hi hagi
Taula rodona
147
NOTES, 25
condicions de justícia, no hi pot haver
diàleg, només negociació.
Amb el diàleg interreligiós es pretén aconseguir una convivència pacífica entre les religions del món, treballar
junts per la justícia i el desenvolupament
dels pobles, tenir un coneixement
intern i amorós de les altres religions
i fer un esforç per entendre’n la teologia i la moral. El diàleg també és
necessari per tenir un major coneixement de la pròpia religió i extreure’n
nous punts de vista. En el diàleg interreligiós hem d’oferir el que tenim: la
pròpia veritat de la nostra tradició religiosa i de la nostra pròpia experiència de Déu. En cap cas, però, la finalitat
del diàleg ha de ser una negociació teològica.
El problema del diàleg. Diverses posicions
El problema central subjacent en el
diàleg interreligiós és l’afirmació de la
pròpia identitat en l’esperit d’obertura a les altres tradicions religioses, respecte a la qüestió de la revelació i de la
salvació.
Per la nostra part, per a un bon diàleg interreligiós cal fer una teologia
que cerqui amb més profunditat, a la
llum de la fe cristiana, el significat de
la pluralitat de les fes i de les tradicions religioses en el projecte de Déu per
a la humanitat. És a dir, una teologia
cristiana del pluralisme religiós. Aquesta opció vol dir orientar-se per la fe
cristiana vers un horitzó veritablement
universal, que abraci la totalitat de
l’experiència religiosa de la humanitat. Això és el que s’anomena inclusivisme obert o dinàmic.
La característica singular de l’inclusivisme és l’atribució d’un valor positiu
a les altres religions i el seu reconeixement com a mediacions salvífiques
per als seus membres. Les religions del
món són camins de salvació, en tant
que impliquen la salvació de Jesucrist.
Per mitjà del seu esperit, Crist es fa
present i actiu en el creient no cristià,
obrant més enllà dels límits visibles de
l’Església, tant en la vida individual
com en les diverses tradicions religioses1
.
Un exemple d’aquesta posició és la
teoria de la presència de Crist en les
religions de Karl Rahner. Aquesta teoria assumeix que les diverses tradicions religioses de la humanitat són
portadores de valors soteriològics positius per als seus membres, perquè en
elles i a través d’elles es manifesta la
presència operativa de Jesucrist i del
seu misteri salvífic. La teologia de Rahner parteix d’una comprensió molt
ampla de la història de la salvació. La
història de la salvació es realitza igualment allà on l’acció salvífica no està
formulada de manera expressament
religiosa. Déu s’acosta a l’home. Aquesta autocomunicació de Déu és oferta a
tots els homes. És una universalitat de
la gràcia com a oferiment de Déu. Es
tracta d’un component existencial sobrenatural de tot ésser humà, subjecte
d’esperit transcendental i de llibertat
moral. I l’autocomunicació de Déu pot
ser tan universal que succeeixi de manera anònima, però real. Així, en les
diverses religions es revela igualment
el component sobrenatural, possibilitant als seus membres la preordenació a Déu. Els seus membres poden
anomenar-se, doncs, cristians anònims, si
accepten lliurement l’oferiment de
l’autocomunicació de Déu per mitjà de
la fe, l’esperança i la caritat. Per a Rahner, tots el camins menen misteriosament cap a una mateixa direcció,
malgrat les divergències existents.
1. F. TEIXEIRA, Teologia de les religions. Visió panoràmica de la situació actual, Claret, col. Horitzons, nº 26,
Barcelona, 2002.
Taula rodona
148
NOTES, 25
Quan són escollits amb fidelitat a la
pròpia consciència, aquests camins
menen els seus participants cap al misteri de la infinitat de Déu.
Un exemple que va una mica més
enllà és la teologia de les religions que
proposa Hans Küng. Küng es situa a
cavall entre un inclusivisme obert i un
pluralisme religiós. Küng proposa una
teologia ecumènica de les religions al
servei d’una teologia ecumènica per la
pau. Küng estableix una criteriologia
interreligiosa que pugui servir per a
totes les religions, basada en tres criteris: (a) una religió és veritable i bona
en la mesura que és humana, que no
oprimeix ni destrueix l’home, sinó que
el promociona (criteri ètic); (b) una
religió és veritable i bona en la mesura
que roman fidel al seu origen o a la
figura normativa (criteri religiós general); (c) una religió és veritable i
bona en la mesura en què la seva teoria i pràctica permeten reconèixer l’esperit de Jesucrist (criteri específic
cristià). Al costat d’un criteri específic
cristià, hi ha criteris específics budistes, musulmans, jueus... Així, sota el
punt de vista ètic i religiós, moltes religions poden ser vertaderes, però sota
el punt de vista existencial, només hi
pot haver una religió vertadera. No es
tracta d’una veritat universal, sinó
existencial. Així, un creient només té
una religió per vertadera. Això no obstant, no exclou l’existència de veritat
en d’altres religions.
Fonaments bíblics i teològics del diàleg interreligiós
Jesús pren una posició oberta, basada en l’amor al proïsme. Jesús reconeix l’existència de fe i d’amor, fins i
tot, fora del cercle dels seus deixebles:
el samarità a Lc 10,29-37, l’oficial
romà a Mt 8,10; la dona sirofenícia a
Mc 7,24-30; el desconegut que treu
dimonis a Mc 9, 38-40; i en tots els
qui es comprometen en la solidaritat
als necessitats, independentment de la
religió que professin a Mt 25,31-46.
Jesús, amb el seu amor als marginats,
manifesta que el seu regne està present i
actiu més enllà dels límits del poble
escollit (Israel) i anuncia que els gentils també entraran al Regne de Déu.
Cal recordar el discurs de Pau a
l’Areòpag d’Atenes, que trobem al Nou
Testament (Ac 17, 22-31): «Atenesos,
veig que en tot sou molt religiosos,
perquè recorrent la ciutat i contemplant els vostres llocs sagrats, fins i tot
he trobat un altar que porta aquesta
inscripció:«Al déu desconegut». Doncs
bé, el que vosaltres adoreu sense conèixer és el que jo us anuncio. El Déu
que ha fet el món i tot el que s’hi mou.
(...) De fet, potser [els homes] podrien
acostar-s’hi a les palpentes i trobar-lo,
perquè ell no és lluny de ningú de
nosaltres, ja que en ell vivim, ens movem i som». I també Pau ens diu: «Déu
vol que tots els homes se salvin i arribin al
coneixement de la veritat» (1Tm 2, 4-6).
Els Pares de l’Església també tractaren el tema del diàleg interreligiós.
Sant Justí exposà la seva famosa teoria
de les semina Verbi, que defensa la presència de llavors del Verb de Déu, del
Logos diví, és a dir la Paraula de Déu,
en tots els homes de forma natural:
“Los que practicaron el bien universal,
natural y eterno, son agradables a Dios
y serán salvados a través de Cristo en
la resurrección, igual que los santos
varones que vivieron antes, como Noé,
Henoc, Jacob y los demás, juntamente
con los que reconocieron al Hijo de
Dios” (Diálogo con Trifón 45, 4).
També Sant Ireneu de Lió explica
que Déu ha fet amb els homes 4 aliances (Adam; Noé; Moisès; i la definitiva
amb Jesús). Aquesta última aliança
renova l’home i ho recapitula tot (Adversus Haereses III, 11, 18). Les observances
naturals de la llei divina Déu no les va
abolir mai, sinó que les amplià i les
Taula rodona
149
NOTES, 25
completà. Sant Ireneu ens està dient
que Déu, en no derogar les aliances
universals antigues, quan arriba l’última aliança i definitiva amb Crist, deixa la porta oberta a la salvació dels no
cristians.
I, per últim, Sant Climent d’Alexandria ens diu a Stromata (Str.): «El camino de la Verdad es uno, pero hacia él,
como hacia un gran río, fluyen de todas
partes diversos riachuelos» (Str. 1, 5,
29,1). I més endavant: «Hay diversos
caminos de sabiduría que llevan derechamente al camino de la Verdad, y
este camino es la fe» (Str. 11, 2, 4, 2).
2. David Belmonte
Església Evangèlica del Bon Pastor de Mollet
Bon dia a tots. Sóc un dels ministres
de culte d’aquesta església, d’aquesta
comunitat. Us parlaré una miqueta de
la història del nostre moviment perquè el conegueu, perquè potser no en
teniu coneixement.
L’Església Evangèlica del Bon Pastor de Mollet del Vallès pertany a la família o la denominació Assemblees de
Déu, que es van organitzar el 1914 als
Estats Units. Els seus fundadors van ser
pastors evangèlics majorment baptistes i metodistes, amb una teologia pentecostal. El pentecostalisme és una
continuació del Moviment de Santedat
del segle XIX, un dels grans moviments
doctrinals de l’església protestant. Les
Assemblees de Déu són presents a gairebé tot el món i constitueixen una de
les principals denominacions pentecostals. Mantenen nombrosos col·legis,
instituts bíblics, així com alguns seminaris teològics i universitats. Al nostre
país, les Assemblees de Déu estan integrades a la FEREDE (Federación de
Entitades Religiosas Evangélicas de España), que és la interlocutora de les
esglésies evangèliques davant l’estat
espanyol.
Les Assemblees de Déu tenen establerts a Espanya molts llocs de culte.
Es van constituir oficialment al nostre
país el 1963, encara que les arrels històriques van més enllà, ja que algunes congregacions actuals tenen les
seves arrels en els anys trenta, tot i
que la situació política del moment
va fer molt difícil el treball d’aquelles
primeres esglésies a causa de la falta
de llibertats que avui dia sí que tenim.
L’Església del Bon Pastor de Mollet
del Vallès va començar a formar-se
l’any 1985, a través del treball dut a
terme per diversos missioners americans al barri de Can Pantiquet. Ja l’any
següent es va disposar del local actual
al barri de Plana Lledó, que és des d’on
desenvolupem la nostra feina actualment. A causa del creixement que hem
tingut els darrers anys, també hem
obert recentment un local nou a
Martorelles, el poble que hi ha aquí al
costat. Per tant, estem treballant tant
al barri de Plana Lledó aquí a Mollet
com a Martorelles.
En l’àmbit social, les Assemblees de
Déu a Espanya treballen des de diferents ONG i entitats de caire cultural.
L’Església de Mollet del Vallès ha col·laborat estretament en projectes duts a
terme a Romania, al Perú, a Hondures, a Cuba, a Guinea Equatorial, a Burkina Fasso i a Sierra Leone. Han estat
projectes de caire divers. Per exemple
hem treballat amb nens de carrer, en
problemes de pares que es desentenen
d’ells; també en projectes de reconstrucció de país, com a Sierra Leona, un
país totalment destrossat per una guerra civil molt cruenta. També s’han fet
campanyes sanitàries de diversos tipus
a Perú, amb nens i famílies que no tenen cap tipus de recurs... O sigui, que
hem participat a través del que serien
ONG del ventall que té Assemblees de
Déu a Espanya.
Taula rodona
150
NOTES, 25
Dins del que seria l’àmbit local de
Mollet del Vallès, aquesta comunitat
està realitzant programes d’ajuda social enfocats, en molts casos, a emigrants; no únicament, però sí que hem
tingut un creixement important del
que seria immigrants, bàsicament llatinoamericans. Fem repartiment d’aliments de primera necessitat, de roba,
i també ensenyem principis d’educació bàsica. Com a cristians protestants
evangèlics, nosaltres també tenim un
credo, però us vull resumir algunes de
les coses en què creiem perquè en tingueu una miqueta de coneixement.
Com a evangèlics, creiem en les sagrades escriptures, la Bíblia, com la
paraula inspirada per Déu, mitjançant
la qual es revela a l’ésser humà, que
no conté error als seus originals i constitueix l’única regla infalible de fe i de
conducta. Creiem també en un Déu
únic, existent i revelat en les escriptures en les persones del Pare, del Fill i
de l’Esperit Sant. Creiem en Jesucrist
com a únic i suficient salvador. Creiem en la salvació integral de l’ésser
humà, cos, ànima i esperit. També creiem en la promesa del baptisme de l’Esperit Sant. Igualment, creiem en
l’Església, que és el cos de Crist, composta per tots els creients nascuts de
nou. Creiem en el baptisme per immersió i en el sant sopar com les ordenances donades pel Senyor a la seva Església.
Creiem també en el sacerdoci universal
dels creients, sent Jesucrist l’únic mitjancer entre Déu i els homes. Creiem
també en la pregària, en el nom de
Jesús com a mitjà de comunicació amb
Déu. També creiem en l’Arrabassada o
l’Arravatament de l’Església i la segona vinguda de Jesucrist junt amb els
seus sants.
L’Església és una assemblea o comunitat d’aquells que segueixen
Jesucrist. No hi ha d’haver-hi diferències de fons religiós, social, cultural o
humà. Com diu la paraula de Déu a
l’epístola als Gàlates (Ga.3.28): «Ja no
hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure,
home ni dona, tots sou un de sol en
Jesucrist». L’Església està cridada a seguir l’exemple deixat per Crist, tal com
expressa la primera epístola de Joan,
capítol 4, que diu: «Perquè tot i que
estem en aquest món, vivim tal com
Jesucrist viu». Com a església no tenim una recepta màgica per a la crisi
o els problemes que estem potser passant, però sí que podem aportar principis de vida, recursos morals que
beneficien en sí la societat. Com a cristians, creiem que viure, seguint els
principis bíblics ens donarà resultats
satisfactoris per a la convivència, el
respecte, la pau i la solidaritat.
També, el reconèixer i apreciar els
altres, la capacitat de conviure amb
d’altres i escoltar-los, és una bona base
perquè la societat visqui en pau. També vull fer referència al llibre de Fets,
capítol 10: «Llavors Pere prengué la
paraula i digué: ara veig de veritat que
Déu no fa distinció de persones, sinó
que es complau en els qui creuen en
Ell i obren en rectitud, de qualsevol
nació que siguin». Llavors estem preocupats, com a cristians, pels problemes socials i econòmics que estem
passant, però com a Església ens preocupa també el més essencial, que és la
vida espiritual de les persones. Si hi ha
una vida espiritual saludable, les relacions personals, socials, d’amistat...
milloraran notablement.
Per concloure, Jesucrist també ens
va donar tants de principis que podem
seguir avui dia per tenir una molt bona
convivència. Diu «Ja sabeu que es va
dir: estima els altres, però no estimis
els enemics. Doncs jo us dic: estimeu
els vostres enemics, pregueu pels qui
us persegueixen, així sereu fills del
vostre Pare del cel que fa sortir el sol
sobre bons i dolents, i fa ploure sobre
Taula rodona
151
NOTES, 25
justos i injustos, perquè si estimeu els
qui us estimen, quina recompensa mereixeu? No fan el mateix els publicans?
I si només saludeu els vostres germans,
què feu d’extraordinari? No fan el
mateix els pagans? Sigueu perfectes
com ho és el vostre pare celestial.»
Com a conclusió, com a comunitat
cristiana que som, creiem en la paraula de Déu com a regla de fe i conducta,
agafem els principis de vida que té la
paraula de Déu per viure les nostres
vides, però no hem d’oblidar que encara que nosaltres som conscients que
vivim la vida espiritual, també hem de
ser conscients que tot l’espiritual també s’ha de reflectir en la vida del dia a
dia, no hem de deixar de pensar que
com que tenim a Déu, com que som
bons cristians... ens oblidem del que
ens envolta i no ha de ser així. Hem
d’estar molt atents a les necessitats
que tenen les persones que ens envolten, les nostres comunitats. Com us
deia abans, som una comunitat espiritual, però que també ha d’estar molt
preocupada o atenta a les necessitats
que té també aquest món, aquesta societat. Gràcies!
3. Tawfik Chaddadi
Comunitat Islàmica Al Huda de Mollet
Bon dia a tothom. Volia saludar-vos
en àrab: (as salam alaikum).
Sabeis lo que significa? La paz sea con
vosotros. Esto es nuestro saludo las
veinticuatro horas. Cuando entramos,
cuando salimos, siempre decimos esto.
Como bien ha dicho nuestro moderador, as salam es uno de los nombres más
bellos y hermosos que tiene nuestro
Dios. Estamos rindiendo culto en los
saludos. El saludo nuestro diciendo esta
frase tan corta, puede ser un título de
lo que es el islam. Es una entrada interesantísima para entender nuestra religión. Y si yo saludo con as salam alaikum,
¿cómo me vais a contestar? Alaikum salam. Así se empieza la convivencia y la
integración. Siempre se nos pide a nosotros: tenéis que hacer, tenéis que
hacer… también la otra parte puede
hacer, es muy sencillo. Son cosas que
son muy pequeñitas. Así cada día conozco tu cultura, conoces la mía, mi
religión, y así se empieza. Con cada
granito de arena de todos nosotros –que
no es una tarea fácil– seguramente
Taula rodona. D’esquerra a dreta: Andy Stewart, Tawfik Chaddadi, Ricard Casadesús, Oriol Fort,
David Belmonte, Antonio Fernández i Abdeljabar El Asri
Taula rodona
152
NOTES, 25
podemos conseguir lo que todos queremos, esta convivencia (que todavía
quizás estamos viviendo una coexistencia) pero quizás podemos vivir y convivir independientemente de nuestras
creencias o nuestras religiones.
La Comunidad Islámica Al Huda es
una comunidad que lleva existiendo y
trabajando ya desde finales del año
1996, principios del año 1997. Quizás
no salimos o la gente no nos conozca,
pero sí que existimos, en condiciones
precarias y pobres, como sabéis, pero
existimos. Pretendemos hacer muchas
cosas pero dadas nuestras limitaciones
en todo el contexto, aparte de una jornada de puertas abiertas que hemos
hecho, todavía no hemos alcanzado los
objetivos que todos queremos.
Hablando de las bases doctrinales
sobre los temas que nos importan a
todos nosotros, la paz, la solidaridad y
la integración, seguro que vosotros
sabéis los famosos cinco pilares del
islam, pero muy poca gente conoce los
seis pilares de Al-imán. Tenemos los cinco pilares del islam (el testimonio de
fe, la oración, el dar dinero a los pobres, el ayuno y la peregrinación a la
Meca). Pero los seis pilares de la Fe en
que creemos son el dogma, la cosmovisión de los musulmanes. Esto es muy
importante: para ser musulmán hay
que creer en ciertas cosas y ahí están
las bases de la convivencia. El primer
pilar de Al-imán, de la Fe en que creen
los musulmanes es creer en la unicidad de Dios: Alá es único. Después, creer
en todos los ángeles de Dios. Esto lo
compartimos; hasta aquí compartimos: un Dios único y todos los ángeles (judíos, musulmanes y cristianos).
Después, para ser musulmán, tengo
que creer en todos los profetas de Dios,
desde Adán hasta Muhammad. Y aquí
abro un paréntesis. Os pido un pequeño favor: no digáis Mahoma nunca
más, por favor. Nos ofende. Si consultáis el Diccionario de la Real Academia,
que es el diccionario más prestigioso,
abridlo y buscad el significado de Mahoma: Os vais a encontrar la gran sorpresa que nos ofende y nos duele. La
primera explicación: Mahoma: «hombre gandul, descuidado». La segunda
o la tercera dice: «Mahoma, profeta,
bla, bla, bla». He entrado en la página
web de la Real Academia y he consultado hasta la versión de 1884. Había
barbaridades peores que ésta. Ahora lo
han quitado. En mi casa tengo, me parece, la versión del 92, impresa en papel. Esto, de verdad, no ayuda a la
convivencia que todos queremos. Nuestros hijos, que consultan el diccionario en los colegios, en la biblioteca
popular, nuestros intelectuales, nuestros periodistas… ahí está la información, bastante manipulada. Si por
ejemplo yo me llamo Jordi Pujol y voy
a Madrid y les digo: no me llaméis Jordi
Pujol2 pues esto es lo mismo. Cambiar
el nombre propio de Muhammad a
Mahoma es lo mismo. Reconozco que
hay palabras en árabe que cuestan,
pero ésta no. Hay toda la carga histórica de prejuicios culturales y tópicos
históricos que queremos evitar para
hacer un paso hacia a nosotros, para
acercarnos. No cuesta mucho hacer
este pequeño esfuerzo.
Dicho esto, el tercer pilar de la Fe es
creer en Alá o en un Dios único, creer
en todos los ángeles de Dios, creer en
todos los profetas que envió Dios a la
humanidad y hay que creer en el día
del juicio, hay que creer en el destino.
Esos son los seis pilares. Lo importante es esto: creer en todos los profetas
que envió Dios. Yo, por ser musulmán,
cumplo con todos los deberes islámicos, pero si no creo en Jesús, no me va
2. Pronunciat amb so de «j» en castellà
Taula rodona
153
NOTES, 25
a servir el Islam para nada. En el terreno islámico, teológico, voy al infierno.
Soy musulmán, cumplo con todos los
deberes islámicos y no creo en Moisés
o en la Tora o en el Antiguo Testamento, no me va a servir el Islam para nada.
Eso son bases más que teológicas, esto
es la pura convivencia que todos queremos. No quiero preguntar si los
demás creen en nosotros.
No sé si sabéis cuántas veces se ha
mencionado a Jesús en el Corán y
cuántas veces se ha mencionado
Muhammad en el Corán. El Corán, para
nosotros, para entendernos, es lo que
significa Jesús para los cristianos. Jesús,
para los cristianos es el Corán para
nosotros, el estatuto. El amor, para los
cristianos es la misericordia, rahmán
para nosotros. Ya veis que no hay grandes diferencias. Si hacemos un esfuerzo de conocer al otro, el Corán, que es
el libro sagrado por excelencia de los
musulmanes, obviamente tiene que
mencionar a su propio profeta, no a
otro que es lejano, que es Jesucristo.
Pues sí señor. Jesucristo se menciona
en el Corán 25 veces. El profeta
Muhammad, 5 veces. ¿Veis las diferencias, que muy poca gente conoce?
Os voy a leer lias coránicas o dichos
de nuestro profeta Muhammad. Hay
varios. Un día, el profeta Muhammad
estaba sentado con sus compañeros y
pasó un funeral, una persona en un féretro que había muerto. Cuando se
acercó al profeta y sus compañeros,
nuestro profeta se levantó, con gesto
de respeto, como haría cualquiera de
nosotros. Los compañeros que estaban
presentes, como queja, como menosprecio, le replicaron a nuestro profeta: Oye, Muhammad, mensajero de
Dios, éste no es más que un judío, ¿por
qué te has levantado? Era judío, es
decir, no musulmán. Nuestro profeta
se enfadó, furioso y les contestó rápidamente: ¿no es un alma humana?
en árabe. Este es
el concepto de convivencia que tenemos y muy poca gente de la otra parte
conoce.
Alá, en el sagrado Corán os dice:
«adora a Alá, no le asustéis nada, trata
con bondad a los padres y a los cercanos. Y a los huérfanos y a los pobres y
al vecino cercano y al vecino más lejano». Si yo como musulmán quiero
cumplir este versículo, ¿quienes son la
gente más cercana a mi piso, a mi comunidad o a mi barrio? ¿Quienes son
los vecinos cercanos y lejanos? Pues
son gente que no son musulmanes.
Entonces, para ser musulmán y cumplir con este versículo tengo que vivir
y convivir. Nuestro profeta nos ordena
más, diciendo por ejemplo un dicho
(hadith): «Quien crea en Alá, en el último día que trate con generosidad a su
vecino». Un día, un compañero del
profeta sacrificó un cordero y preguntó a su criado si había dado algo a su
vecino judío. Le preguntó dos veces si
había dejado algo, y al criado le extrañó puesto que el vecino no era musulmán y no entendía porqué tenía que
darle. Y contestó el compañero de
nuestro profeta diciendo que él había
escuchado a nuestro profeta Muhammad diciendo que el ángel Gabriel estaba insistiendo en recomendar la
importancia del vecino hasta que pensó que este vecino no musulmán tendrá derecho a la herencia (que esto es
muy importante).
En una oración en Mollet, en la fiesta del Cordero, hacemos una oración
por la mañana y luego vamos a la fiesta. Yo invité a nuestra gente, a los musulmanes, después de sacrificar el
cordero, a dar los famosos pinchos
morunos a los vecinos, a vosotros,
como regalo, como gesto de vecindad
y de convivencia. Al final de la oración
vino un paisano, un musulmán, diciendo que si no eran musulmanes
Taula rodona
154
NOTES, 25
¿tengo que darles carne? Pues sí, hasta
nosotros tenemos conceptos no correctos de nuestra religión, que también son obstáculos que impiden la
plena convivencia. Entre todos tenemos
que hacer este esfuerzo.
Muchas gracias.
4. Antonio Fernandez
Testimonis de Jehovà
Moltes gràcies al Centre d’Estudis
Molletans per aquesta ocasió i el recolzament i la invitació de l’Ajuntament de Mollet, també.
Qui som, els Testimonis de Jehovà?
Som cristians d’arreu de tot el món que
formem un col·lectiu multicultural,
interracial, amb personalitats diferents, però compartim valors i creences que ens configuren en un fort sentit
de grup, podríem dir de poble. Som
mundialment coneguts per la nostra
tasca evangelitzadora. Estem presents
arreu del món a 236 països i arreu de
l’estat espanyol des de principis del segle passat. Podríem dir que a Catalunya
hi som des de la dècada dels anys vint
i ara estem presents gairebé a totes les
comunitats de Catalunya. Concretament, a Mollet del Vallès hi som des de
la dècada dels anys seixanta i actualment, entre Testimonis i simpatitzants
superem sensiblement les 300 persones.
Els Testimonis de Jehovà creiem el
que ens ensenya la Bíblia i per a nosaltres és la màxima autoritat i la base de
totes les nostres creences i activitats
religioses.
Què creiem? Creiem en Déu. L’anomenem Jehovà o Yavé, com diu la Bíblia;
l’únic important i el nom personal. Ens
atreuen qualitats de Déu com l’amor,
la fidelitat, el perdó, la paciència, la
veritat, la justícia, la humilitat, la pietat, la tendresa... per citar-ne només
algunes. Creiem en Jesús com a fill de
Déu inferior i diferent. I el seu objectiu és fer la voluntat del seu Pare, Déu.
I gràcies a la seva mort tenim l’esperança de viure per sempre.
Com deia, la Bíblia és la base de totes les nostres creences. Segons l’epístola a Timoteu, 3, 16-17, diu: «Tota
Escriptura és inspirada per Déu i útil
per ensenyar, per redargüir, per corregir i per instruir en justícia perquè
l’home de Déu sigui competent i a punt
per fer tota una obra». Què fem perquè la Bíblia, en les nostres activitats,
especialment en tot el que té a veure
amb la pau, la integració, la solidaritat
i la convivència? Podríem dir de moment que moltes. Un dels manaments
que va donar Jesús, Mateu, 22, diu:
«Estima el Senyor el teu Déu amb tot
el cor, amb tota l’ànima, amb tot l’esperit; aquest és el primer i més gran
manament. El segon, estima el proïsme com a tu mateix». Això es tradueix
de moltes maneres. Per exemple, podríem parlar de la honradesa. La Bíblia
ens diu, a Zacaries 8, 16: «Aquestes són
les coses que heu de fer. Digueu-vos la
veritat l’un a l’altre i pronuncieu sentències que portin a la pau». Els Testimonis de Jehovà seguim aquest i altres
principis i ens esforcem en totes les
coses per ser honrats. També ens esforcem per la pau. No solament per no
anar la guerra, com diu Miquees, 4, 2-
3 «Amb les seves espases forjaran relles i falses esperances i les nacions no
alçaran espasa l’una contra l’altra ni
aprendran més a fer la guerra». Justament ens esforcem en ser persones
pacificadores, intentem arreglar les
coses amb la pau, fora de la violència.
Per això mai veureu Testimonis de Jehovà que vagin a la guerra, ja sigui
d’una nació o d’una altra.
En relació al matrimoni i la família,
què ens diu la Bíblia, com ens ajuda?
Entre altres coses diu a Jesús 5, 28-31:
«els marits han d’estimar les pròpies
Taula rodona
155
NOTES, 25
mullers com als propis cossos». També dóna pautes per a la muller, els fills,
la manera de viure... i tot això fomenta valors per a la família, per a la convivència i que els matrimonis i les
famílies siguin raonablement feliços.
Què hi ha dels forasters, els orfes i les
vídues? Doncs tenim una recepta clara
al llibre de l’Èxode 22, 21. «No oprimiràs ni deixaràs cap foraster. No afligireu cap vídua ni cap orfe. Si els afligiu,
creieu-me, s’encendrà la meva ira contra vosaltres».
Què pensem del treball? Doncs la
Bíblia és clara al respecte. Segons els
Tessalonicencs 3, 10 diu que si algú no
vol treballar, que tampoc mengi; així
doncs, intentem prendre’ns el treball
seriosament, fer una jornada completa i de qualitat per als nostres patrons.
Pel que fa a la higiene, segons els Corintis 7, diu: «purifiqueu-vos de tota
impuresa de la carn i de l’esperit, guardeu perfectament la santedat en el temor de Déu». Els Testimonis de Jehovà
s’esforcen per ser persones netes, en
el sentit físic i en el sentit moral i també en el sentit espiritual. Quant a l’alcohol i les drogues, no abusem de
l’alcohol ni prenem drogues. La Bíblia
és clara al respecte. Primera tena, capítol 4, versos 3 i 4 diu: «Ja és prou
darrer acomplert en el temps basat en
la voluntat de l’abans, anar enrera de
llibertinatges, passions, embriagueses,
begudes, partides de beure, etc.» Solament prenem drogues per prescripció facultativa, no per cap altra qüestió.
I procurem seguir la regla àuria que el
nostre Senyor i mestre que és Jesucrist,
va dir a Lluc 6,31, que diu: «tal com
vulgueu que els altres us tractin, tracteu-los també vosaltres igualment a
ells».
També intentem ajudar aquells que
volen creure en els beneficis que nosaltres hem rebut de la Bíblia. Mateu,
10, 8 diu: «gratuïtament ho heu rebut,
doneu-ho gratuïtament també». En
definitiva, vull dir que l’efecte del coneixement i l’aplicació de la Bíblia en
nosaltres ens ha fet millors matrimonis (inclosos aquells que estaven a punt
de trencar-se) ens ha fet millors pares, millors fills, millors veïns, millors
professionals, i ha millorat també la
nostra moral, fent una moral neta, en
el que té a veure amb l’honradesa,
transparència fiscal, etc i també ens ha
ajudat a superar mals hàbits com l’abús
de l’alcohol i les drogues, la violència,
la promiscuïtat, etc. Així a grans trets
són els principis doctrinals en què ens
basem per la solidaritat, la pau i la convivència.
5. Abdeljabar El Asri
Comunitat Islàmica de Mollet del Vallès
Bona tarda, salam alaikum!
La Comunitat Islàmica de Mollet del
Vallès va ser fundada legalment el febrer de 2006, forma part de la Federació d’Unions de Comunitats Islàmiques
d’Espanya i també va ser una de les
primeres fundadores de la Unió de
Comunitats Islàmiques de Catalunya
que es va fundar a principis del 2008.
Les principals finalitats estan basades en l’Alcorà, que és el llibre sagrat
dels musulmans i la sunna, que és la tradició del nostre profeta Muhàmmad.
Com a activitats o finalitats hi ha la
divulgació de l’ensenyament de l’islam
i la commemoració i pràctica del ritual
de les cerimònies i festivitats religioses, com tots sabeu: la festivitat del
sacrifici del xai, el final del Ramadà, el
Ramadà, etc.
A l’Alcorà hi ha bastants capítols i
versos que parlen sobre la convivència
i la tolerància entre diferents cultures
i religions. Primer m’agradaria explicar-vos una miqueta el que és o com
es diu la convivència en àrab i què vol
dir convivència. Convivència en àrab es
Taula rodona
156
NOTES, 25
diu at-t’aayiush ;aquesta paraula deriva de viure amb o
viure junts, tant si les dues parts són
individuals com famílies o com unitats.
Convivència significa, doncs, abandonar la intransigència en l’opinió i l’odi
per causa de diferents opinions. Això
es reflecteix molt en un vers que ara
mateix llegiré que està a l’Alcorà, Al
Huyurat (los Aposentos Privados) al
vers 13: «homes, us hem creat d’un
mascle i d’una femella i us hem fet
formar pobles i tribus perquè us reconegueu entre vosaltres. És cert que el
més digne de vosaltres front d’Al·là és
el qui més consciència i temor d’Ell té.
És cert que Al·là és savi i coneixedor
de tot». En aquest vers, de manera implícita, el que fa és reconèixer les races, les identitats nacionals, els idiomes
i els dialectes, inclús la diversitat de les
idees i la multiplicitat de les identitats
culturals. És com si en aquest vers, Al·là
ens intentés dir que acabem formant
pobles i tribus perquè d’aquesta diversitat hem de saber treure una acció positiva. M’agradaria ressaltar la part que
diu «perquè us reconegueu entre vosaltres». La paraula li ta’aarafuu abasta
una àmplia gamma de significats, entre d’altres: «per a què trobeu un bé i
un profit els uns dels altres», «per a
què intercanvieu coneixements i beneficis», «per a què us entengueu», «per
a què trobeu utilitat uns en el pensament dels altres» etc. Tot això està inclòs en el significat de li ta’aarafuu
(perquè us reconegueu).
Podríem mencionar molts fets històrics, sobre tot d’Al Andalus on, com
tots sabem, hi ha hagut un bon exemple de convivència entre jueus, cristians i musulmans.
També es poden citar algunes vivències que va tenir el profeta en pobles o
tribus on no tots eren musulmans,
com és la Meca o Medina. A Medina hi
havia jueus i després van anar els musulmans allà i van saber conviure entre els jueus i els musulmans. Això és
un bon exemple a seguir i crec que tots
hem de prendre nota, anar endavant i
no fer que els petits obstacles de petites diferències culturals o religioses ens
afectin socialment.
Moltes gràcies.
6. Andy Stewart
Iglesia Evangélica de Hermanos en Mollet
del Vallès
Entiendo el catalán, m’agrada parlar el català, pero no lo domino suficiente para hablar en público.
Muchas gracias por esta invitación
en nombre de la Iglesia Evangélica de
Hermanos. Os queremos felicitar en
primer lugar porque creo que es la
primera vez que lográis juntar representantes de las diferentes religiones
en un ámbito de comprensión y de
buen diálogo. Yo soy anciano en la Iglesia de Mollet y ministro de culto, pero
no es lo que aparenta, un inglés venido para hacer proselitismo aquí como
misionero. En realidad yo vine aquí
como agnóstico y fue a través del testimonio de la Iglesia Evangélica de
Mollet del Vallès que yo me convertí a
Cristo. El testimonio evangélico en
Mollet data del año 1868. Fue un compatriota mío, William Brown quien estableció el primer núcleo de creyentes
evangélicos en Mollet.
La iglesia nuestra tiene sus comienzos en 1910, cuando se comenzaron a hacer reuniones en una casa.
Willian Brown también estableció iglesias en Caldes, Santa Perpètua i en
Barcelona; incluso también colegios,
tanto en Barcelona como en Caldes.
Ahora mismo somos unos 20 miembros y congregamos alrededor de 40
o 50 personas pero a lo largo de la historia ha variado el número entre 10 y
40 y la asistencia entre 15 y 60. Todos
Taula rodona
157
NOTES, 25
los miembros excepto yo son españoles y los que se congregan, españoles
y mayormente personas de América
Latina.
En cuanto a nuestra fe, nuestros
cultos se celebran en castellano porque la mayoría son originarios del Sur
y creemos –como ha dicho David, de
la otra iglesia evangélica de Mollet– en
las Sagradas Escrituras, sus 66 libros
entre el Antiguo Testamento y Nuevo
Testamento, basados en las escrituras
originales, inspiradas divinamente y
totalmente sin error, dignos de toda
confianza y constituyen nuestra norma suprema de autoridad en todo lo
concerniente a nuestra fe y conducta.
Creemos en un Dios único trino: padre, hijo y espíritu santo. Creemos que
Dios es nuestro creador. Creemos en
la deidad esencial absoluta y eterna y
la humanidad real y propia pero sin
pecado de nuestro Señor Jesucristo. La
deidad de nuestro Señor Jesucristo se
demuestra en su resurrección entre los
muertos y que está vivo en el cielo.
Desde que resucitó, tenemos buenas
noticias para los hombres pecadores
que sin su intervención estaríamos perdidos, pero gracias a que Él muriera y
resucitara nos ofrece una salvación que
es un regalo de Dios, no por méritos
humanos, basado en el arrepentimiento
de cada hombre y su fe personal en
nuestro Señor Jesucristo, como su salvador. Fruto de esa salvación y sólo
como fruto son las obras del creyente
que ha recibido el poder del espíritu
santo al confiar en Jesucristo.
En la segunda parte de este bloque,
en cuanto a que lleva a la práctica, a la
vida, como creyente desde Mollet, nuestro ejemplo es nuestro Señor Jesucristo
que realmente es Dios encarnado y por
lo tanto enseñamos y practicamos la
compasión a nuestros semejantes recordando el mandato del Señor que dice
que debemos estimar a los demás
como superiores a nosotros mismos.
Así que procuramos aceptar a los demás,
ayudarles a integrarse y a convivir en la
sociedad. Nuestro deber como creyentes es rendir culto a Dios, gratificarse
mutuamente en el común, fe en su
Señor y proclamar el evangelio.
Muchas gracias.
Moderador
Passem ara al segon bloc. Atès que
el temps que ens queda és molt poc,
proposaria que contestéssim les següents preguntes:
a. És possible el diàleg interreligiós?
b. És possible la col·laboració de les
diverses comunitats religioses en
el treball per a la integració i la
convivència a Mollet?
Ordre d’intervenció:
1. Iglesia Evangélica de Hermanos
en Mollet del Vallès. Andy Stewart
2. Comunitat Islàmica de Mollet del
Vallès. Abdeljabar El Asri
3. Testimonis de Jehovà. Antonio
Fernández
4. Comunitat Islàmica Al Huda de
Mollet del Vallès. Tawfik Chaddadi
5. Iglesia Evangélica del Buen Pastor de Mollet del Vallès – Asambleas de Dios. David Belmonte
6. Església Catòlica. Ricard Casadesús
1. Andy Stewart
Iglesia Evangélica de Hermanos en Mollet
del Vallès
Vamos a sugerir, como Iglesia Evangélica de Mollet del Vallès, que se siga
en esta línea, pero queremos decir al
Ayuntamiento que no se haga ilusiones con la presencia de hoy, porque
si se siguen haciendo reuniones así,
no habría tanta asistencia, ya que la
Taula rodona
158
NOTES, 25
mayoría no nos identificamos con la
política; tenemos otras prioridades y
creo que nuestra Iglesia no acudiría
tanto a una reunión así. Sin embargo,
recomendamos que se haga una reunión anual con el Ayuntamiento, con
los representantes aquí o quizás con
otros del mismo sentir, tratando los
temas que tenemos en común. Por
ejemplo: todos los que estamos aquí
tenemos alguna inquietud espiritual,
esto lo compartimos, pues podemos
hablar de ello. También podemos hablar y necesitamos la colaboración del
Ayuntamiento: tenemos cosas en
común como los trámites legales con las
autoridades locales. En cuanto a actividades, las oraciones con las comunidades y el Ayuntamiento mismo en
nuestros bloques donde tenemos los
locales. También en promocionar la comunicación y buena información a la
ciudadanía de Mollet.
Sugerimos que en estas reuniones
se pueda dinamizar y ampliar la participación en actos públicos de las entidades representadas. Como entidades
religiosas necesitamos en el ámbito
político y otros ámbitos, que se defiendan los derechos de expresión religiosa, la libertad de ella, debemos unir
criterios ante tendencias que llevan a
excluir la religión de la sociedad; ya lo
vemos en los colegios, cuando antiguamente se enseñaba pero ahora no.
Hablamos también de la necesidad de
establecer un código moral, qué tienen las religiones que ofrecer en la comunidad, que cada vez es más decaída.
En último lugar, sugerimos que anualmente se reúnan las entidades religiosas con las asistentas sociales de la
ciudad, donde podemos unir esfuerzos
y recursos para ayudar a la gente necesitada, porque como se ha visto,
todos tenemos en común que hemos
de identificarnos con nuestros semejantes y hemos de ayudarles. Creemos
que sería muy bueno que se trataran estas
cosas en una reunión así. Gracias.
(El moderador aclareix que les Jornades no les organitza l’Ajuntament
sinó el Centre d’Estudis Molletans, per
tant, estan totalment despolititzades.
L’objectiu del CEM és la recerca d’aspectes històrics, sociològics,etc. de la
ciutat i el seu entorn)
2. Abdeljabar El Asri
Comunitat Islàmica de Mollet del Vallès
A la pregunta de si és possible un
diàleg interreligiós, nosaltres veiem
que és una cosa fonamental. Creiem
que és necessari que en el nostre municipi es facin jornades de diàleg interreligiós, que hi participin totes les
confessions minoritàries més la catòlica, que és la majoritària a tot Espanya i també a Mollet. Creiem que unes
jornades similars serien beneficioses
per a tots, tant per als que assisteixen
aquí com per als molletans, ja que
d’aquesta manera ens ajudaríem (a
més de facilitar la comprensió entre
les diferents religions que hi ha aquí a
Mollet) a recolzar-nos mútuament per
a benefici dels ciutadans de Mollet.
La segona pregunta sobre la col·laboració, jo crec que és també primordial fer jornades d’aquest mateix estil
o jornades més tancades en el que serien amb representants de les entitats
religioses. En aquestes reunions es podria parlar de temes d’interès, de com
administrar aquestes entitats, com poder arribar a fer activitats de col·laboració. És possible que en el futur
també puguem arribar a celebrar entre totes les confessions que hi ha a
Mollet, alguna festa que no sigui contradictòria amb el que creu cada religió. I això és possible a partir d’un
diàleg. Jo crec que és possible un diàleg entre nosaltres.
Taula rodona
159
NOTES, 25
3. Antonio Fernandez
Testimonis de Jehovà
Nosaltres sempre hem estat oberts
al diàleg, no tenim cap problema en
dialogar, això ens permet conèixer-nos
millor. Em consta que a Mollet hi ha
una bona participació de companys
nostres en diferents activitats. El que
nosaltres oferim als ciutadans de
Mollet és el que estem oferint a tot el
món i que resumeixo de manera molt
ràpida.
Actualment nosaltres realitzem la
nostra labor a l’estat espanyol en 27
idiomes diferents per poder acollir la
majoria de persones de diferents llengües que arriben al país; tenim persones
que han après un idioma expressament
per poder expandir la nostra doctrina
bíblica i la nostra educació a altres persones. Ho fan de manera altruista.
Pel que fa a la integració de persones, es fa en col·lectius de sords-muts
i de cecs també. Què fem per als nostres veïns i estem disposats a seguir
fent? Ensenyar l’amor al proïsme i el
respecte a les lleis; transmetre els valors cristians a milers de persones;
aquesta és la nostra tasca principal.
Donem auxili a les víctimes de desastres naturals que poden posar en perill
la vida i la propietat dels seus veïns i
més enllà de les fronteres de l’estat
espanyol, per citar un exemple, treballem a Uganda i a la República Democràtica del Congo. En aquests i altres
països vam organitzar i estem organitzant programes d’ajuda humanitària i
hem arribat a atendre les necessitats
de 7.000 refugiats malgrat que els testimonis de Jehovà d’aquesta zona solament eren 2.000. Molts llocs de
testimonis de Jehovà s’han obert per
ser missioners i ajudar altres persones.
Estem organitzant visites als centres
penitenciaris de l’estat espanyol per
contribuir a la formació espiritual i
humana de la població reclusa i amb
aquests programes, els reclusos han
aconseguit deixar enrera una vida de
delinqüència i drogoaddicció i s’han
reinserit a la societat d’una manera
positiva. També, el que oferim és el que
estem fent amb les nostres famílies:
procurar ensenyar els nostres fills a
tenir una bona formació acadèmica
amb una preparació que s’ha de dirigir al servei dels altres i no com un
mitjà d’enriquiment personal o per
assolir prestigi. Els testimonis de Jehovà ens guiem pel principi bíblic que
delega l’educació dels seus fills i per
aquest motiu els pares han de dedicar
temps i qualitat a la seva família i a la
lectura de la Bíblia a tots ells per fomentar valors com la honradesa, la
humanitat, els bons hàbits, etc. La nostra confessió ofereix instrucció moral
basada en la Bíblia i intentem aplicar
aquests principis a millorar la qualitat
de vida familiar i a la salut física i emocional de moltes persones que ens coneixen bé.
Les nostres publicacions estan obertes a tot el món, es distribueixen de
manera gratuïta i exalten valors com
la honradesa, el respecte a les autoritats i també tractem temes de gran
valor social com per exemple les relacions que alteren la convivència i que
fins i tot representen una repressió
brutal contra el proïsme, per exemple
la revista Despertar.
4. Tawfik Chaddadi
Comunitat Islàmica Al Huda de Mollet del Vallès
A la primera pregunta, el diálogo
interreligioso, para un musulmán, es
un imperativo, no solamente una
moda, sino un imperativo coránico, es
una orden de Dios. Dialogar, entre lo
que de una manera clásica se ha considerado como alogiter, la fuente del libro sagrado (siempre se refiere a los
Taula rodona
160
NOTES, 25
cristianos y a los judíos), aparte que
compartimos muchísimas cosas en el
fondo, con vosotros. Si Dios ordena
rezar, también me ha ordenado dialogar, cualidad, decir a la gente del libro: venid, para hablar en común, es
lo que ha sido el texto de la famosa
carta que se ha dirigido al Papa Benedicto XVI para el encuentro que se ha
realizado en Roma. Pero nosotros, los
musulmanes, nunca vamos a olvidar
aquella famosa visita del anterior Papa,
Juan Pablo II, a Egipto en marzo de
2000, entró en la famosa mezquita Al
Azhar, y se refirió al islam como la gran
religión islámica; fue un gesto muy
importante, aparte que cogió un ejemplo del Corán, lo avisó. Eso sí que son
gestos que acercan y quizás rompen
tópicos históricos y prejuicios políticos, culturales e incluso mediáticos
que se dan cada día y cada mañana en
los medios de comunicación.
Personalmente, yo voy más que por
el diálogo interreligioso al diálogo entre religiosos. Todas las religiones están ahí, no me vais a convertir, ni yo
tampoco os voy a convertir. Cada uno
cree que la suya es la verdad absoluta
y es la salvación, no vamos a negarnos, pero diálogo interreligioso, sí.
Musulmán, ateo, agnóstico, budista,
cristiano... sí, hace falta un diálogo, es
más, es una necesidad, pero no entre
las religiones, para mí cada encuentro va a ser perder el tiempo, porque
cada uno tiene su propia religión y es
feliz; al margen, si le gusta y quiere
convertirse (lo decimos en el Corán),
no hay coacción en temas de fe, en
temas de creencias. Aparte, no sé si
sabéis por qué se ha arreglado este
versículo. Hay toda una ciencia, la
exégesis, en la interpretación del
Corán, las circunstancias de cómo ha
sido y por qué se ha arreglado este
versículo concreto. Este versículo del
segundo capítulo tiene toda una anécdota histórica muy importante para
entender el mensaje y el significado:
no hay coacción, no hay que imponer
en temas de fe, en temas de creer, pues
cuando el Profeta llegó de la Meca a la
Medina, la otra ciudad, la mayoría de
la gente local, autóctona (que luego se
denominaron ansar), la gente que lo
apoyó, que eran politeístas (en el fondo los judíos se convirtieron en musulmanes), hubo un señor que se
convirtió al islam pero tenía a sus hijos viajando en una caravana de comercio en Cham (Siria y Líbano de hoy) y
ahí se encontró con los cristianos ortodoxos y se convirtió al cristianismo.
A la vuelta a la Medina, su ciudad natal, a ver a su padre y su familia, a su
padre no le gustó y quería que su hijo
también se convirtiera en musulmán y
le forzó: «tú eres mi hijo y yo como
padre (la autoridad que otorga la paternidad), tienes que convertirte en
musulmán». La respuesta fue, como
dice el ángel Gabriel todo el mensaje
en el versículo coránico: «Dejad a los
hijos» (cristianos, judíos o lo que quieran). Esto es muy importante para entender todo lo que es la filosofía actual
y la libertad religiosa. Hace casi quince
siglos que existía.
Hay que optar por el diálogo interreligioso. Nosotros pensamos, desde la
óptica islámica, que somos hermanos
respecto a ustedes tres veces: somos
hermanos porque tenemos un mismo
Dios, en el fondo, el principio israelí
del concepto de Dios. También somos
hermanos porque tenemos el mismo
padre, la misma madre; y en tercer
lugar, somos hermanos porque compartimos el mismo país, el mismo oxígeno, el mismo aire. Esto nos obliga a
dialogar y a vivir y a convivir.
Termino la colaboración de hoy con
un texto muy importante, pues no deja
de ser curioso cada vez que lo leo. Un
día, el profeta Mohammad estaba senTaula rodona
161
NOTES, 25
tado con sus compañeros después de
una oración y se dirigió a los compañeros preguntándoles: ¿quién de vosotros
está hoy ayunando? Se calló todo el
mundo menos uno, el famoso Abu
Bakr, el primer califa, el primer sucesor de los musulmanes que los dirigió
después de la muerte del profeta y dijo:
«Yo soy mensajero de Alá, estoy en
ayunas, estoy ayunando». Después vino
la segunda pregunta: ¿Quién de vosotros hoy ha dado una sadaka (algo de
dinero, ropa o comida a un necesitado, a un pobre). Nadie contestó. El
mismo personaje dijo: «Yo, mensajero
de Alá he hecho esto». La tercera pregunta del profeta Muhammad, sala en
árabe significa que Dios le saluda y le
bendice. Más que una oración es una
orden. Cuando visionamos el nombre
del profeta Jesús hay que decir que Dios
le bendiga, es más en árabe que en castellano. La tercera pregunta del profeta ha sido ¿Quién de vosotros ha visitado hoy un infen? La misma respuesta, nadie. Abu Bakr dijo: «Yo, profeta
de Alá». Después el profeta se dirigió
diciendo por la última pregunta:
¿Quién de vosotros reconcilió hoy entre dos personas? Nadie contestó. Abu
Bakr dijo: «Yo, mensajero de Alá he
hecho esto». Y ahí viene la réplica del
Profeta como conclusión, diciendo:
«Cualquier creyente que efectúa una
de estas buenas obras, en el día del
juicio final, una puerta del paraíso se
le va a abrir y le va a llamar por su
propio nombre». Ahí, Abu Bakr, tan impaciente preguntaba al profeta: «¿Y
que va a pasar con alguien que ha hecho todas estas buenas obras, no solamente una de estas cuatro?» Esto, para
nosotros, es casi un programa; si queremos ahora dibujar un programa de
competencia: visitar los enfermos, los
hospitales, todos esos ejemplos más
cercanos o cualquier otro. Y lástima que
ni siquiera lo hacemos nosotros, para
hacer autocrítica. Abu Bakr dice: «¿Qué
pasa con alguien que hace todas estas
buenas cosas?». El profeta contestaba. Pues algunos miembros de Al
Huma, mi comunidad islámica, van a
ser llamados, no solamente por una
puerta del paraíso, por todas las puertas con su propio nombre para que
entren. Yo creo que este dicho del profeta, este hadith, refleja que éste es un
programa de toda la colaboración en
nuestra sociedad de Mollet y cualquier otra ciudad de Catalunya, de Marruecos o de donde sea. Muchísimas
gracias.
5. David Belmonte
Iglesia Evangélica del Buen Pastor de Mollet
del Vallès – Asambleas de Dios
L’oportunitat que hem tingut de
fer aquestes jornades, amb la invitació del Centre d’Estudis Molletans és
una ocasió única. El fet de poder explicar en part una miqueta el que som,
el que creiem, el que també estem
fent... ha estat per a nosaltres molt
important.
De cara a mantenir potser més endavant, algun tipus de reunió, mantenir una xarxa de contactes, tot seria
parlar-ho, potser meditar-ho, però
podria ser una idea interessant perquè
penso que com a diferents confessions
religioses que estem aquí a la ciutat,
crec que tots tenim interès que la ciutat molletana avanci bé, amb uns valors bons, que convisqui en pau, que
convisqui també en solidaritat, que
hi hagi també una bona integració
amb els que han vingut de fora... Crec
que com a resum, aportar la idea que
potser podríem fer una xarxa de
contactes, no sé si a través de l’Ajuntament o del Centre d’Estudis Molletans, podríem reunir-nos i parlar de
temes més concrets. I aquí ho deixo.
Gràcies.
Taula rodona
162
NOTES, 25
6. Ricard Casadesús
Església Catòlica
El magisteri de l’església sobre diàleg interreligiós
El Papa Pau VI, enmig del Concili Vaticà II (CVII), publica l’encíclica Ecclesiam
Suam (ES) al 1964. En ella reconeix que
l’Església ha d’entrar en diàleg amb el
món on viu. En la relació amb les altres
tradicions religioses cal una actitud de
respecte, de reconeixement dels seus
valors espirituals i morals, i de promoció i defensa dels ideals comuns (ES 112).
Ja amb el Concili Vaticà II (1962-
1965) es configura una nova actitud
de l’Església amb les religions no cristianes. Assumeix l’optimisme salvífic
present en la tradició de l’Església,
obrint el camí del reconeixement d’una
funció positiva i salvífica de les religions no cristianes. Als documents del
Concili hi ha una inclinació a reconèixer tot el que hi ha de veritat i gràcia
en alguns elements objectius de les
mateixes tradicions religioses, en els
propis ritus i cultures dels pobles, en
les seves llavors de contemplació, en
les iniciatives religioses que manifesten la varietat de la recerca de Déu i en
les riqueses que Déu ha atorgat als
pobles. El CVII, en reconèixer com a
veritable patrimoni espiritual aquests
valors que es troben condensats en les
grans tradicions religioses, convida els
cristians a tenir una real sensibilitat de
diàleg, d’atenció i d’estimació per a
tots els pobles i les seves tradicions
religioses que caminen cap a la mateixa meta, que és Déu.
El CVII a LG 16 (Lumen Gentium: constitució dogmàtica sobre l’Església) diu
sobre els no cristians: «El deseo de salvación abarca también a aquellos que
reconocen al Creador, entre los cuales
están en primer lugar los musulmanes,
que confesando profesar la fe de
Abrahán, adoran con nosotros a un solo
Dios, misericordioso». I a GS 22 (Gaudium et Spes: constitució pastoral sobre
l’Església en el món): «[La salvación]
vale no sólo para los cristianos, sino
también para todos los hombres de
buena voluntad, en cuyo corazón actúa la gracia de modo invisible. [Pues]
Cristo murió por todos». I en el decret
sobre les relacions de l’Església amb
les religions no cristianes NA 1-3 (Nostra Aetatae) ens diu: «Todos los pueblos
forman una comunidad, tienen un mismo origen, puesto que Dios hizo habitar a todo el género humano sobre la
faz de la tierra, y tienen también un
fin último, que es Dios, cuya providencia, manifestación de bondad y designios de salvación se extienden a todos
(...) Ya desde la antigüedad y hasta nuestros días se encuentra en los diversos pueblos una cierta percepción de
aquella fuerza misteriosa que se halla
presente en la marcha de las cosas y
en los acontecimientos de la vida humana y a veces también el reconocimiento de la Suma Divinidad e
incluso del Padre. (...) La Iglesia Católica no rechaza nada de lo que en
estas religiones hay de santo y verdadero. Considera con sincero respeto los
modos de obrar y de vivir, los preceptos y doctrinas que, por más que discrepen en mucho de lo que ella profesa
y enseña, no pocas veces reflejan un
destello de aquella Verdad que ilumina
a todos los hombres. (...) La Iglesia
mira con aprecio a los musulmanes que
adoran al único Dios, viviente y subsistente, misericordioso y todo poderoso, Creador del cielo y de la tierra,
que habló a los hombres, a cuyos ocultos designios procuran someterse con
toda el alma como se sometió a Dios
Abrahán, a quien la fe islámica mira
con complacencia. Veneran a Jesús como
profeta, aunque no lo reconocen como
Dios; honran a María, su Madre virginal,
y a todos los hombres resucitados. Aprecian además el día del juicio, cuando
Taula rodona
163
NOTES, 25
Dios remunerará a todos los hombres
resucitados. Por tanto, aprecian la vida
moral, y honran a Dios sobre todo con
la oración, las limosnas y el ayuno. (...)
Si en el transcurso de los siglos surgieron no pocas desavenencias y enemistades entre cristianos y musulmanes,
el Sagrado Concilio exhorta a todos a
que, olvidando lo pasado, procuren y
promuevan unidos la justicia social, los
bienes morales, la paz y la libertad para
todos los hombres».
Viure el diàleg interreligiós
El diàleg interreligiós és un itinerari. A poc a poc es va descobrint que
totes les tradicions religioses són camins complementaris de transformació personal i d’accés a la fondària de
la realitat. I, finalment, el procés viscut motiva a connectar-se, en la mesura del possible, amb totes les
religions, i a aprendre’n de totes3
. Dues posicions a evitar són: a) el
sincretisme: fer una nova religió acoblant elements de diverses religions; i
b) el consum a la carta o el supermercat de
les religions: considerar de cada tradició només allò que més plau o convé.
El que es deriva del diàleg interreligiós és:
a. La comprensió sincera entre les
diverses tradicions.
b. La pau i el respecte entre persones i entre pobles que resulten
de la bona entesa entre les diverses religions.
c. La conscienciació de la importància de la dimensió religiosa per
a la vida humana.
d. La celebració joiosa que sorgeix
de la constatació de la riquesa de
l’altre, de la coincidència d’aspiracions, de la convergència de
propòsits i actuacions, de la sintonia profunda en la manera
d’estar en el món i d’entendre
el món i la vida humana.
e. L’enfortiment de cada tradició,
fruit d’una major presa de consciència del nucli essencial de la
pròpia identitat.
f. La tasca conjunta de les tradicions en construir un món millor i arribar a una formulació del
fet religiós comprensible per a
l’home actual i capaç d’interpel·lar-lo a fons.
Per altra banda, és molt positiu que
les institucions públiques s’impliquin
en el diàleg interreligiós amb subvencions, locals, presència... perquè el diàleg
interreligiós té uns efectes beneficiosos a nivell social que ho justifiquen. El
diàleg interreligiós pot ser una oportunitat per tornar a plantejar públicament
el fet religiós des d’una perspectiva diferent amb trobades obertes on es
comparteix el que cada un té i pensa
des de la sinceritat i el respecte.
Els criteris que haurien d’utilitzar
les administracions públiques en
aquesta tasca són: la preservació de la
llibertat religiosa; preservació dels drets
humans; el respecte (no ingerència en
afers interns dels grups religiosos);
l’interès per les avaluacions que fan els
grups religiosos de la dinàmica i costums
de la societat; crear ponts i lligams, etc.
Per acabar, permeteu-me citar uns
versos de la Manifestació de la Plenitud
(Kitâb al-tajalliyât, 80) d’Ibn Arabi:
¡Bien amado!
Vayamos hacia la Unión.
Y si encontramos el camino
que lleva a la separación,
destruiríamos la separación.
Vayamos de la mano.
Entremos en la presencia de la Verdad.
Que ella sea nuestro juez
e imprima su sello sobre nuestra unión
para siempre.
3. R. RIBERA, El diàleg interreligiós, Fragmenta, Barcelona, 2007.
Taula rodona
164
NOTES, 25
Moderador
Abans de donar la paraula als senyors Jordi Bertran, director del CEM i
Antonio Felices, regidor de l’Ajuntament, que tancaran l’acte, deixeu-me
dir-vos tres coses, ben breument.
1) Unes cites d’una personalitat
d’una religió* que no és present en
aquesta Taula rodona:
«Si pensem massa en les diferències de dogma que han resultat de
les condicions històriques i culturals, ens ficarem en discussions escolàstiques interminables.»
«Malgrat les grans diferències filosòfiques, la tasca més important de
les religions és contribuir a la consecució d’una humanitat més feliç
i un món més pacífic.»
«Tanmateix, ara crec que la trobada amb altres religions ens enriqueix mútuament, sobretot perquè
la tasca comuna consisteix en el
nostre compromís d’assolir el benestar de tota la humanitat.»
2) Potser podríem suggerir a
l’Ajuntament la creació d’una Oficina
d’Afers Religiosos que tingués, si més
no, aquests objectius:
1. Afavorir el diàleg interreligiós
2. Garantir la llibertat religiosa
3. Afavorir la col·laboració conjunta de les diverses comunitats religioses per a la convivència, la
solidaritat i la integració.
3) Ens hem conegut, ens em compromès, si més no a un itinerari, com
deia el senyor Casadesús. Que sigui
llarg i fructífer. Em sembla que l’objectiu essencial d’aquesta Taula rodona i d’aquestes Jornades ha estat
assolit. Moltes gràcies pel diàleg.
* Dalai Lama (2007). Compassió i saviesa. Converses amb Felizitas von Schönborn. Barcelona: Pòrtic (pàgs. 55 i 59).
Declaració aprovada per tots els representants
Les persones que hem participat en aquesta Taula rodona, membres de
diverses comunitats religioses de Mollet, cristianes i musulmanes, que treballem des de la nostra fe, des de les nostres creences per al benestar integral de la persona, volem manifestar la nostra voluntat de col·laborar entre
nosaltres i amb totes les altres comunitats religioses, institucions i entitats
que ho desitgin, per aconseguir la convivència i la solidaritat, i el benestar
humà, espiritual i social de tots i cada un dels nostres conciutadans.
Taula rodona
165
NOTES, 25
Fitxa d’art
Josep Fèlix Bentz Oliver*
Aquest any analitzem una pintura
que va esdevenir una de les icones de
la darrera exposició amb caràcter
d’homenatge que es va dur a terme
durant els passats mesos de maig, juny
i juliol a l’Institut Cervantes de la ciutat de Xicago. D’aquesta manera, diverses institucions encapçalades pel
Reial Cercle Artístic de Barcelona, varen retre un emotiu homenatge al que
va ser un dels grans artistes del nostre
país fins al dia de Nadal de l’any 2008,
data de la seva mort. La mostra va ser
batejada amb el nom de Joan Abelló.
Mollet-Chicago. Durant la inauguració,
totes les personalitats assistents varen
emocionar-se amb l’exhibició, alhora
que enaltien els principals trets de la
vida i trajectòria de l’artista de Mollet.
Una acurada selecció de 24 obres de
l’artista, entre les que destacaven impressionants olis sobre tela de diverses èpoques i moments, així com
també obres realitzades en diferents
tècniques, com les conegudes mixtes
sobre cartró i pastels sobre paper.
Paral·lelament, s’exposava una interessant varietat de publicacions sobre
l’artista a les sales de l’Instituto Cervantes, fet que enriquí i aproximà millor al
públic americà els avatars de la vida i
obra de Joan Abelló. A l’acte van assistir moltes personalitats de la ciutat
del Michigan, a més de l’ambaixador i cònsol general d’Espanya als Estats Units, Sr. Javier Rupérez, i el
director de l’Instituto Cervantes, Juan Carlos Vidal, així com també les filles de
Fitxa d’art, pàg. 165-166
Autor: Joan Abelló i Prat (Mollet del
Vallès, 1922-Barcelona, 2008)
Títol: Autoretrat d’Oxford
Data: 1964
Tècnica: Oli sobre fusta
Mides: 42 x 34 cm
Col·lecció particular.
Signat i datat angle inferior dret, jo
Abelló 64
Bibliografia
Bentz Oliver, Josep Fèlix, Joan Abelló.
Mollet-Chicago. Edita SleuwenBentz
Fine art LLC i Reial Cercle Artístic. Barcelona, 2009. Pàgina 78.
* Historiador de l’art. [email protected]
166
NOTES, 25
l’artista, Maria del Mar i Marta Abelló.
Mollet del Vallès va veure néixer
l’any 1922 al qui ha esdevingut, sens
dubte, el màxim representant de l’expressionisme colorista espanyol del
segle XX. Però anem a centrar-nos en
aquest autoretrat, força interessant. Es
tracta d’una pintura de la dècada del
seixanta, etapa en la qual Joan Abelló
es mostra ja madur i amb una gran
valentia a l’hora de prendre decisions
agosarades. És just el moment en què
realitzarà, per exemple, l’estrena de
l’obra de Joan Brossa D’aquí al bosc a la
seva Casa-Taller de Mollet del Vallès,
presentada pel professor Joan Obiols,
i sota la direcció de Josep Centelles. La
interpretació va anar a càrrec d’Aurora Gassó en el paper de «vella»; Núria Feliu en el de la «noia»; Encarnació
Sugrañes en el de la «mare» i Ernesto
Martínez en el del «vell». Hi varen assistir crítics i periodistes com Cirici
Pellicer, Cortés Vidal o el mateix Santos Torroella, entre d’altres, però el
veritablement agosarat d’aquest període va ser la decisió taxativa d’anarse’n a Anglaterra en un moment on,
històricament, gairebé tots els artistes
anaven a París. La seva valentia i personalitat no el varen fer dubtar en
prendre aquesta direcció. Així va arribar a la vora del Tàmesis, on pintà unes
obres amb llums i contrastos força diferents dels que pintava en el seu Vallès
natal. La seva inesgotable capacitat
d’adaptació i d’experimentació va fer
que Abelló inventés una paleta amb els
colors i els matisos d’acord al lloc i la
cultura anglosaxona. Aquest fet, juntament amb la seva gran vàlua i qualitat artística va provocar un més que
brillant èxit que el va fer triomfar fins
i tot a la “Halifax House” d’Oxford,
on va tenir dos padrins d’excepció: el
gran traumatòleg doctor Josep Trueta
i l’escriptor Salvador de Madariaga,
que van signar el catàleg de l’exposició. La mostra va tenir un ressò aclaparador, fins al punt que Lord Mayor
d’Oxford, el senyor Alex Parker la va
voler visitar personalment i el Museu
d’Oxford li va adquirir una obra. Tota
una fita, i la síntesi d’aquesta conquesta
la trobem precisament en aquest autoretrat, simple alhora que excels, dotat d’una gran riquesa cromàtica i de
profunda personalitat. És el moment de
l’Abelló íntegre, poderós, sense fractures, ferm, però dotat també de cert
misticisme que el caracteritzarà tota
la seva vida. És l’inici de una llarga sèrie de pintures que estan per arribar:
els retrats i autoretrats, que representen de forma magistral tots els moviments i corrents artístics del segle XX.
Joan Abelló, a qui Ramón de Faraldo va descriure com un home amb els
estigmes del color a l’ànima i un pinzell que utilitza com a destral, com a
clau o també com a moixaina. Rafael
Manzano va parlar d’Abelló com un
artista de paleta arravatada, desassossegat amb la tensió d’allò matèric, fet,
desfet i refet, en constant mutació i
gran lluitador. Persona humil i no gens
superb, senzillament un home que pintava i que dotava la seva paleta de quelcom personal. A Anglaterra va descobrir
a Kokoschka, va prendre el té a Chelsea amb Henry Moore i també es va
fer amic de Francis Bacon. Tot això va
esdevenir la base i el punt de partida
de la immensa e inapel·lable trajectòria artística de Joan Abelló, un gran
mestre, un gran amic, una gran persona que tot just fa un any que ens va
deixar i que tant trobem a faltar els
que vàrem tenir la gran sort de conèixer…. Fins a sempre mestre!
Fitxa d’art
167
NOTES, 25
Fitxa d’art
Joan Garreta Montoliu*
Abelló va pintar aquest quadre en
el seu millor moment, considerat entre els anys 70 i 85. L’obra d’aquest
període és precisament la més buscada i cotitzada pels col·leccionistes, perquè és quan el pintor està en la seva
plenitud como a creador.
Conjuntament amb les seves particulars pinzellades i paleta de colors contrastats, en Joan s’havia capbussat en
l’expressionisme, i investigat a nivell formal i estètic fins al punt de, segons les
seves pròpies paraules, haver trobat una
nova via d’expressió: «l’explosionisme».
Va pintar El Nadal el desembre de
1975, amb l’Elvireta de model, una noia
del poble que va posar per a ell en
d’altres quadres, com La model i el gat o
L’odalisca.
Podem observar que el personatge
de la tela està embolcallat en una atmosfera molt potent de solitud, tristor,
o fins i tot abandonament. Endormiscada, la noia està envoltada per símbols que ens mostren un passat millor,
qui sap si la joventut deixada enrere
(un ram de flors sobre la taula) o uns
moments alegres viscuts, però que han
desaparegut (una llar de foc apagada).
La ràdio, com ella, està apagada.
La melangia es respira en aquest
plat de sopa que no s’ha acabat i en els
seus peus nus, en un ambient nadalenc
fred que, en contraposició amb la seva
tristesa, té tota la seva simbologia de
festa i celebració en la làmpada de llàgrimes coronada per confeti, cintes i
paperets.
Fitxa d’art, pàg. 167-168
Artista: Joan Abelló Prat (1922-2008)
Títol: El Nadal
Data: 1975
Tècnica: Oli damunt tela
Format: 50 Figura
Mesures: 116 x 89 cm
Propietat: Col·lecció Garreta-Rovira (Mollet)
* Col·leccionista. [email protected]
168
NOTES, 25
És precisament, el fet de situar
l’escena en les festes nadalenques (el
pessebre, la làmpada adornada) que
s’accentua la sensació de tristor i buidor de la protagonista. L’estança, fosca, i freda, amb una única il·luminació,
contribueix a expressar l’abatiment de
la model, que ha amagat el cap entre
els braços i s’asseu en un posat d’abandonament i en una cadira antiga que
suggereix una altra època d’esplendor
que ja ha passat. El present se li presenta dolorós, i el Nadal no l’anima,
sinó que li recorda amb més força un
passat que fou millor.
Personalment, destacaria d’aquest
quadre la valenta pinzellada de l’artista, que es veu clarament en com
plasma la llum i marca les escenes secundàries, on es relata el rerefons psicològic que té tanta força en aquesta
obra.
Aquest hivern passat, per celebrar
la visita número 2.000 a la nostra collecció, vam sortejar unes litografies
d’aquest quadre, que com sovint passa, darrera de la seva història formal,
n’hi ha una de personal. Com a amic i
assessor d’en Joan, vaig tenir la sort
d’acompanyar-lo arreu d’Europa en
exposicions i certàmens, i com a admirador de la seva obra, mantinc viu
el record dels fets que marquen la seva
trajectòria professional. Recordo perfectament com el mestre Abelló va presentar El Nadal al Fondo Internacional
de Pintura de Barcelona, i va formar
part d’una selecció de pintura per a la
Fundació Duckerman de Grenoble
(França). També es va reproduir a la
revista mèdica Almirall.
Era l’any 1976, i alhora, va rebre una
invitació per participar a la Biennal del
Premi Internazionale de l’Inzisione, de
Biella (Itàlia). Va decidir presentar-s’hi
amb una litografia de El Nadal.
La litografia (del grec, lito –pedra–
i grafo –dibuix–) és en sí mateixa una
autèntica obra d’art. No és una reproducció fotogràfica ni impresa, i es considera art pel seu únic procés de
producció: es grava el dibuix sobre una
pedra calcària i porosa (plana i polida) amb un llapis gras. Tot seguit, sobre aquesta superfície s’hi passa el
corró amb un color de la pintura, que
queda retinguda pel llapis gras impregnat a la pedra, i es trasllada al paper al
fer pressió amb la premsa d’imprimir.
S’han de fer tantes pedres, i repetir el
procés, com colors tingui la reproducció. Així, si el quadre té cinc colors,
s’hauran de fer cinc pedres i passar-ne
el contingut al mateix paper per obtenir el resultat final. Un cop feta la impressió, la placa o pedra es destrueix
per evitar falsificacions. Malauradament, aquesta tècnica tan precisa està
pràcticament desapareguda.
Tornant a El Nadal, vam fer 100 reproduccions (o «litos»), numerades i
signades per l’autor, amb l’alegria posterior de ser premiades en el sector de
gravat litogràfic amb 50.000 lires de
l’època, l’agost del mateix 1976. No
fou tant l’import del premi (al canvi,
unes 5.000 pessetes o 30 euros) com
que es reconegués a nivell internacional la seva faceta de gravador, que desconeix bona part del públic, però que
demostra com n’era, el mestre Abelló,
de polifacètic i especial.
Fitxa d’art
169
NOTES, 25
La mirada de l’artista.
La tria d’Isidre Manils
Fitxa d’art, pàg. 169-170
El passat mes de juliol, amb motiu
del desè aniversari de la seva inauguració, el Museu Abelló1
va demanar a
una desena de persones que triessin una
obra del Mestre i expliquessin per què
l’havien escollida. D’aquí en va sorgir
l’exposició Deu anys, deu mirades. El següent text és el que hem extret de l’entrevista amb Isidre Manils, pintor i fill
de Mollet.
«Jo de petit ja volia ser pintor i em trobava Abelló pintant per cal Magre, per
Gallecs... era una figura que m’impactava molt, era molt emocionant veure’l.
Recordo que el meu pare tenia una
agència de viatges i Abelló venia allà a
comprar els bitllets per anar a aquests
viatges tan fabulosos que feia pel món...
Un cop va venir a casa a veure el que
feia. En aquella època vam tenir una mica
de relació. Després, quan vaig exposar
aquí al Museu (que ja eren els seus últims mesos de la seva vida), el vaig tornar a trobar; ell no ho recordava, però li
vaig fer memòria i va ser molt maco.
1. http://www.museuabello.cat/
Composició abstracta, Enric Planasdurà. Acrílic sobre paper. 48,5 x 63 cm. Número de registre 1416.
170
NOTES, 25
Des de petit ja se’n parlava, que
s’havia de fer aquest museu i jo visitava la casa de l’Abelló. La meva vinculació al Museu és que és el museu del
meu poble. L’he vist projectar i realitzar. La gràcia és que al ser un museu
d’autor, té aquesta mirada tan personal... perquè de vegades els museus que
estan fets amb talonaris no tenen
aquesta passions, aquestes obsessions
al darrera, que jo trobo que són la gràcia dels museus.
Jo tenia records del museu, i recordava peces; les de Pons, per exemple,
que m’agradaven molt. També tenia
curiositat de tornar a veure les peces
figuratives d’Abelló; és l’Abelló que
m’agrada més i pensava que triaria
unes peces d’aquestes. Però al visitar
l’exposició, em vaig trobar amb unes
peces d’un pintor que es diu Enric Planasdurà, que jo no coneixia i el vaig
trobar impressionant. Em va impressionar la qualitat de la peça, perquè no
coneixia un autor com aquest. Sempre
em commou molt que peces així i
d’autors que jo crec que són bons –jo
que m’hi dedico–, m’hagin passat desapercebuts. Trobo que de vegades som
injustos amb els artistes.
Vaig sortir del museu tenint dubtes, però quan tancava els ulls, aquestes peces de Planasdurà eren les que
més m’impactaven. I és la gràcia
d’aquests museus que són tan eclèctics, que hi ha tanta diversitat d’obra,
que sempre pots descobrir una cosa. I
això, per mi, és una sorpresa.
D’aquesta Composició abstracta em va
captivar l’actualitat de l’obra. És de
l’any 1955 i té color, és a dir, que amb
més de cinquanta anys es manté molt
viva; hi ha peces que no aguanten tan
bé els anys, l’art és despietat amb el
pas del temps i aquesta peça es manté
molt bé.
Fitxa d’art
171
NOTES, 25
Revista Notes
Notes és una revista amb una miscel·lània que aplega articles de recerca i
divulgació relatius a Mollet del Vallès i els pobles veïns (Baix Vallès). També s’hi
publiquen les ponències i conferències de les jornades d’estudi anuals que organitza el CEM. Se n’edita un volum anual, que es presenta cada 22 de gener
(Diada de Sant Vicenç, patró de la ciutat).
Els sumaris dels darrers 24 números són els següents:
Volum 1 (1987)
• Presentació
• GORDI, J. Introducció geogràfica
• GALTÉS, J. Orígens i formació del municipi de Mollet del Vallès • VILAGINÉS, J. Comentari al capbreu de Mollet de l’any 1144
• CASTAÑO, P. El retaule de Sant Vicenç: noves aportacions per a la seva història
• GALTÉS, J. El senyal heràldic de Mollet del Vallès
• MASSAGUER, M.A. La segona república a Mollet
Volum 2 (1988)
• Presentació
• Pròleg
• VILAGINÉS, J. Mir de Mollet: un senyor feudal del segle XII • ROSELL, M. Mollet i el Vallès durant la Guerra contra Joan II (1462-1472) • GRANADO, D. Els comportaments de la població de Martorelles davant la
mort (1700-1750)
• GORDI, J. i GORDI, P. Anàlisi de la població de Mollet del Vallès en el 1986
• MASATS, J. Mercè Rodoreda, sempre
Volum 3 (1989)
• Presentació
• Pròleg
• VILAGINÉS, J. Berenguer de «Bannalocha». Batlle episcopal de Mollet
• BASSOLAS, A. Simó de Mollet. Rector de l’Ametlla del Vallès (1296-1344)
• GRANADO, D. L’estructura del testament a dues comunitat rurals: Martorelles
i Sant Pere de Vilamajor (1700-1750)
• GARCIA, I. Cronologia d’alcaldes de Mollet del Vallès (1821-1987)
• GORDI, J. i GORDI, P. Notes sobre el planejament urbanístic de Mollet del Vallès
• VENTURA, J. Francesc Folguera i Grassi, arquitecte • MASATS, J. Un llibre són paraules que volen abraçar un tros de vida
Publicacions del
Centre d’Estudis Molletans
172
NOTES, 25
Volum 4 (1990)
• Pròleg
• VILAGINÉS, J. Els templers al Vallès
• PÉREZ, X. Sant Fost i la Cartoixa de Montalegre
• MASATS, J. Aproximació a la vida i obra de Vicenç Plantada
• VENTURA, J. Josep Goday i Casals, arquitecte
• PI, C. Un rabassaire a l’alcaldia: Feliu Tura
• CORBALÁN, J. Mollet del Vallès durant la II República: el bienni negre, 1934-1936
• GALTÉS, J. Un rector de Mollet en temps malastrucs. Mn. Josep Casanovas i
Casanovas (1934-1948)
• GORDI, J. i LLORET, J. Aproximació a l’estudi de les relacions intermunicipals
de treball de Mollet i rodalies
• CORBALÁN, J. Una aproximació a l’escola pública primària de Mollet del
Vallès en el s. XIX, segons la documentació oficial
• ROS, F. Els inicis, fundació i desenvolupament de la Caixa d’Estalvis i Previsió
Molletense (1907-1928 i 1940)
• BARBERÀ, J. Ràdio Mollet, una realitat a mig gas
Volum 5 (1991)
• Pròleg
• VILAGINÉS, J. Dues mirades retrospectives: mil·lenari i carreratge (993 i 1393)
• PÉREZ, X. Els Sant Vicenç, senyors de Cabanyes i de Mogoda
• BOSCH, A. L’alcalde Fortuny. Notes biogràfiques
• MACIÀ, M.C. Els primers anys de l’empresa Tenería Moderna Franco-Española de
Mollet del Vallès (1897-1914) • BLANCH, J.M. L’hostal de la Marinette
• VENTURA, J. Domènech Sugrañes i Gras, arquitecte • GORDI, J. i LLORET, J. El medi natural en el Vallès Oriental
• VILLANUEVA, S. La pobresa a Mollet
• MASATS, J. Els inicis del bàsquet a Mollet del Vallès
Volum 6 (1992)
• Presentació
• Pròleg
• VILAGINÉS, J. El benefici de Sta. Maria de St. Vicenç de Mollet (s. XIV). Un
estudi d’història social
• GALTÉS, J. Mollet fa mil anys. L’església, la parròquia i el terme de Mollet del
Vallès en el cartulari de Sant Cugat (segles X-XIII)
• MACIÀ, MC. El personal polític de l’Ajuntament de Mollet del Vallès de 1930 a 1942
• BLANCH, J.M. Can Borrell o el gemec de les pedres
• GORDI, J. i LLORET, J. El medi ambient en el Vallès Oriental. II
• VILLANUEVA, S. Algunes consideracions sobre les sectes religioses destructives. Situació a Mollet del Vallès
• VENTURA, J. Francesc Juventeny i Boix, escultor
• PÉREZ, X. La Penya l’Altra Banda. Orígens de la UE Sant Fost
• GALOBART, M. Mollet i el Vallès del futur
• MASATS, J. Amb la lluna per barret. Un cavall com no n’hi ha. Li Xang i el peix
de plata
Revista Notes
173
NOTES, 25
Volum 7 (1993)
• Presentació
• GALTÉS, J. El Mil·lenari de Mollet del Vallès
• BAS, C. Monument al Mil·lenari de Mollet del Vallès
• BRUSTENGA, J. Ruta del Mil·lenari a Santa Maria de Gallecs
• FORT, O. Descobrir un pou de possibilitats
• VILLANUEVA, S. Francesc Maspons i Labrós, un folklorista del Vallès
• VILAGINÉS, J. Huguet de Bigues
• PÉREZ, X. El règim municipal al Baix Vallès en el s. XVI
• BOADA, M. i GORDI, J. L’evolució del paisatge vegetal des de l’antiguitat fins
al s. XVIII, al Vallès Oriental
• BLANCH, J.M. Can Pacià. L’origen i l’ocàs de la pagesia
• NORÓ, J. El «Manyo» del Ball de Gitanes de 1884
• VILÀ, V. Les societats de socors mutus de la nostra ciutat. El «Mont de Pietat»
de Sant Vicenç Màrtir
• CORBALÁN, J. L’ensenyament públic primari a Mollet del Vallès durant la II
República (1931-1936)
• VENTURA, J. Santiago Padrós i Elies, pintor, mosaista i vidrier
• BOIX, J. Joaquim Mir a Mollet
• FONT, M.R. Els fons del Club Atlètic Mollet
• ALIGUER, J. Personatges
• MASATS, J. Quatre contes
Volum 8 (1994)
• Pròleg
• Presentació
• VILLANUEVA, S. El poblat ibèric de Castellruf • VILAGINÉS, J. Gallecs, notícies històriques
• PÉREZ, X. Conflictes territorials entre Mollet, Sant Fost i Martorelles als segles XIV i XV
• GRANADO, D. Aproximació a la vida i la mort de Francesc Bruy, pagès molletà de principis del segle XVIII
• CRUELLS, M. En Joaquim Mir pinta figures, a Mollet. Noves aportacions
• BLANCH, J.M. Can Pantiquet i can Flaquer
• GORDI, J. i PINTÓ, J. Els incendis al Vallès Oriental
• CARREIRA, M. L’estructura comercial a Mollet. Canvis en la demanda
• VENTURA, J. Les organitzacions no governamentals a Mollet i a Catalunya
• MILAN, T. Estudi comparatiu dels nivells de rendiment escolar a Mollet del
Vallès des d’un punt de vista antropològic
• PÉREZ, F. Comentari a «una cassera en una nit dels morts» de Vicenç Plantada
• BRUGUERA, M.M. En vida
Volum 9 (1995)
• Pròleg
• BERTRAN, J. i TARRAGÓ, M. Sota els camps i l’asfalt: els fonaments geològics
de Mollet del Vallès i els seus encontorns
• BLANCH, J.M. Troballa arqueològica a can Flaquer
Revista Notes
174
NOTES, 25
• BOSCH, J. Notícia d’un retaule del Roser i d’alguns episodis de la contrareforma a Sant Vicenç de Mollet
• VILAGINÉS, J. Gaietà Ventalló, sobre la llegenda i la història
• PÉREZ, F. Els orígens de l’excursionisme a Mollet del Vallès (1879-1912)
• MACIÀ, M.C. Ball de gitanes: el record d’un passat agrari
• CORBALÁN, J. Mollet del Vallès i «el Calderí»
• GORDI, J. La transformació del paisatge urbà del carrer de Jaume I. Mollet
1900-1995
• DURÀ, A. Migracions de Santa Coloma de Gramenet cap a Mollet del Vallès i
el seu entorn: un exemple de la descongestió de l’aglomeració de Barcelona
• BAQUÉ, E. Mollet: la gestió de l’aigua via satèl·lit
• RENEDO, R. Els mitjans de comunicació de Mollet a les eleccions al parlament de Catalunya de 1995
• FORT, O. Moledomundis
• VENTURA, J. Jaume Busquets i Mollera, dibuixant-pintor-escultor
• VILLANUEVA, S. Joan Amadó i Gual, pioner de l’anàlisi clínica
• BRUGUERA, M.M. L’Ayun...
Volum 10 (1996)
• Pròleg
• Presentació
• GALTÉS, J. Els inicis de la revista Notes
• ROVIRA, N. Què ha passat amb Castellruf? Unes quantes notes sobre el patrimoni arqueològic i la seva funció
• GRANADO, D. Comentari al testament de Maria Camp, habitant de Santa
Maria de Martorelles a principis del segle XVIII
• VILAGINÉS, J. La batalla de Mollet de la Guerra del Francès
• PÉREZ, F. Una excursió a Mollet l’any 1879
• PÉREZ, X. La lògia maçònica «Luz del Vallés»
• GORDI, J. Bosc i societat al Vallès Oriental
• BERTRAN, J. i TARRAGÓ, M. Punts d’interès geològic de Mollet del Vallès i
Gallecs
• BOADA, M. El Montseny interpretat per dos geògrafs vallesans: Salvador Llobet i Josep Maria Panareda
• ARIMON, G. Història de la delegació de pessebristes de Mollet del Vallès • VILLANUEVA, S. Jaume Foz i Casarramona • ROS, F. Recordança de fets i gent de l’homenatge a la vellesa. Mollet del Vallès
1953-1978
• BLANCH, J.M. Can Lledó
• BAQUÉ, E. L’aigua potable a Mollet
• VENTURA, J. Francesc Vidal i Gomà. Pintor
• BRUGUERA, M.M. La bèstia tricolor
Volum 11 (1997)
• Pròleg
• Presentació
• PÉREZ, F. Conferència sobre Vicenç Plantada (22-01-1995)
• DUARTE, A. A propòsit de l’edició de les obres completes de Vicenç Plantada
Revista Notes
175
NOTES, 25
• VILAGINÉS, J. Senyors i pagesos. Les relacions socials i la seva expressió en
l’espai a Mollet durant la plena edat mitjana (segles XII i XIII)
• PÉREZ, F. Un episodi de la Guerra dels Matiners: un text històric, un text
literari
• PÉREZ, X. Breu història de la Conreria
• SUÁREZ, M.A. i VILÀ, L. Els bombardeigs de Mollet del Vallès durant la Guerra
Civil
• PUIGVERT, J.M. L’estudi de la masia i el Vallès
• BLANCH, J.M. Escalada arqueològica urbana
• VILLANUEVA, S. Frederic Ros i Chacón: un home de cultura
• BOIX, J. En record i homenatge a Josep Solà i Pujol
• VENTURA, J. Montserrat-Mollet
• ROVIRA, A. Les fonts de Sant Fost de Campsentelles: història i perspectives de
futur
• GORDI, J. Un passeig pels boscos del Vallès Oriental (dels alzinars de Castellruf a la fageda de la Sauva Negre)
• CARREIRA, M. Incidència dels fluxos migratoris metropolitans a Mollet del
Vallès
• GORDI, P. Mollet, el Baix Vallès i l’especialització dels serveis
• CUCURELLA, S. Obstacle per a l’aprenentatge en ciències socials
• BRUGUERA, M.M. Penjats d’un fil
Volum 12 (1998)
• Editorial • Presentació
Opinió
• SOLÉ, J. El dret d’autodeterminació avui
• CUCURELLA, S. Autodeterminació
• POZO del, J.M. El dret i el fet de l’autodeterminació en democràcia
• GRANADO, D. Irlanda del Nord: història d’un conflicte
Miscel·lània
• ALBERTÍ, A., CARRILLO, I. i GORDI, J. El bosc de can Torres de Santa Maria de
Gallecs
• BLANCH, J.M. Santa Maria de Gallecs
• PÉREZ, F. Mollet i la crisi colonial de 1898
• MORERA, A. Història de l’hostal la Marinette i origen de la seva propietària,
Marinette Damm Calàs
• GARCIA PEY, E. Petit recull onomàstic de Mollet
• FORT, O. Joan Brossa a Mollet
Monogràfic. Reflexions sobre el planejament urbanístic de Mollet del Vallès
• LUDEVID, X. Mollet del Vallès: «El model de creixement d’una ciutat mitjana»
• LARROSA, M. L’encaix metropolità de Mollet del Vallès (una alternativa d’ordenació territorial)
Ressenya bibliogràfica
• BERNÍS, J.M. Obres completes de Vicenç Plantada, volum II Monografies i
altes escrits (de Ferran Pérez i Gómez)
Fitxa artística
• BLANCH, J.M. Santa Maria de Mollet (1962) (de Sebastià Badia i Cerdà)
Revista Notes
176
NOTES, 25
Volum 13 (1999)
• Editorial
Opinió
• TARRÉS, F. L’efecte 2000. Estan els ordinadors preparats per assimilar el
canvi de mil·lenni?
• GRANADO, D. Seixanta aniversari del començament de la II Guerra Mundial
• MORENO, A. Sobre l’aparició de núvols de mosquits al Besòs aquest estiu
Miscel·lània
• VILAGINÉS, J. Toponímia històrica del Vallès Oriental
• PÉREZ, X. Sant Fost, santuari del carlisme català
Monogràfic. Ciutat i riu
• GORDI, J. Presentació
• SAURÍ, D. Els rius i l’organització de l’espai urbà
• ALARCÓN, A. La recuperació del riu Besòs a la desembocadura
• PINTÓ, J. La recuperació de l’ecosistema fluvial del riu Sec al seu pas per
Cerdanyola
• VIDAL, P. El projecte del parc fluvial del Ripoll (Sabadell). Descripció del projecte, definició de propostes i resum de l’estat d’execució, en el període
1995-1999
Ressenya bibliogràfica
• BERNÍS, J.M. Àrea, Revista de Debats Territorials (Diputació de Barcelona,
Àrea d’Espais Naturals)
Fitxa artística
• BLANCH, J.M. Baix relleu d’Àngel de J. Llitjós
Volum 14 (2000)
• Editorial • Presentació
Opinió
• BERTRAN, P. Cada cosa al seu temps i un temps per a cada cosa. La comptabilitat del temps
• ESQUERDA, J.E. Una evocació estètica derivada del fet científic • VALLS, O. Algunes qüestions jurídiques sobre Gallecs
Miscel·lània
• VILAGINÉS, J. Mollet i el carreratge
• VILAGINÉS, J. El lloçol com a renda feudal. Santa Perpètua en els segles XII i XIII • MALLARACH, J.M. La importància dels connectors ecològics a l’àmbit metropolità de Barcelona
• PINTÓ, J. i ALEMANY, F. La via verda de Gallecs
• GORDI, J. Entre el gris i el verd. Reflexions sobre les relacions entre el creixement urbà i els espais rurals
• SERRASOLSAS, R. El mercat de l’habitatge a Mollet del Vallès
Monogràfic. Les ciutats emergents
• NEL·LO, O. Presentació del monogràfic: ciutats emergents de la regió metropolitana de Barcelona
• FONT, A. La transformació del territori metropolità: tendències recents
• LARROSA, M. Les ciutats emergents de la regió metropolitana de Barcelona:
Mollet i Cerdanyola com a exemples
Revista Notes
177
NOTES, 25
• ROSSELLÓ, J. Els espais econòmics emergents: l’exemple del sistema Sant
Sadurní-Gelida
• CLUSA, J. El sistema de ciutats metropolità: Mollet, ciutat emergent de l’àrea
metropolitana
Ressenya bibliogràfica
• BERNÍS, J.M. Lauro 16 (Museu de Granollers)
Fitxa artística
• BLANCH, J.M. Dona de Joan Borrel i Nicolau
Volum 15 (2000)
• Editorial
Opinió
• CUCURELLA, S. L’ensenyament de les ciències socials
• MILAN, T. L’ensenyament de la història: un diàleg de sords
• CORBALÁN, J. Tergiversar la història d’Espanya? I la nostra què?
• GALTÉS, J. El jubileu cristià de l’any 2000
Miscel·lània
• GONZÁLEZ, R.D. Gallecs, trenta anys de conflicte urbanístic i polític
Monogràfic. Retalls del segle XX de Mollet del Vallès
• VILAGINÉS, J. Presentació
• PÉREZ, F. Mollet del Vallès a començament del segle XX
• BERNAL, M.D., CORBALÁN, J. i LARDÍN, A. Mollet del Vallès als anys vint
• SUÁREZ, M.A. Els soldats molletans a la Guerra Civil
• PÉREZ, C. El Mollet de la Guerra Civil: de la industrialització a la fam de la
postguerra
• BOTER DE PALAU, R. Entrevista al Sr. Martí Moretó
Ressenya bibliogràfica
• BERNÍS, J.M. La resclosa (Centre d’Estudis del Gaià)
Fitxa artística
• BLANCH, J.M. Portal de la Farmàcia Amadó (de Joan Fortuny i Santamaria)
Volum 16 (2001)
• Editorial • Presentació
Opinió
• GONZÁLEZ, R.D. Segle XXI, globalització o antiglobalització
• LUDEVID, X. La miopia conservadora posa en perill l’actual sistema de planejament urbanístic municipal
• GRANADO, D. La Transició espanyola 25 anys després. Una mirada retrospectiva i sentimental
Miscel·lània
• PLANELLAS, M. Democràcia i Mollet
• BASTARDAS, N. i PIRLA, M. Rutes arqueològiques pel Vallès Oriental
• VILAGINÉS, J. Terres, vinyes, horts i pastures. El paisatge agrari de fa mil anys
al Vallès
• BARRACHINA, E. M3622: Joan Molins Maynou, la història d’un català a Mauthausen • BERNAL, M.D., CORBALÁN, J. i LARDÍN, A. Els alcaldes de Mollet del Vallès:
del 1939 fins al 2001
Revista Notes
178
NOTES, 25
• CARRILLO, A. L’enginyer tècnic del vint-i-u
• ALCAIDE, O. La Norma Granada: mètode de valoració de l’arbrat ornamental. Exemples d’aplicació a Mollet del Vallès
• PEP SALSETES. La cuina del Vallès
• BOTER DE PALAU, R. Entrevista a Salvador Pedragosa
Monogràfic. La gestió del territori del passadís prelitoral de Catalunya
• GRUP DE TREBALL DE GESTIÓ TERRITORIAL I SOSTENIBILITAT Presentació
• CUNILL, M. Reptes ambientals i territorials de la plana prelitoral
• SALLAS, J.C. El corredor prelitoral del Vallès; la formació recent d’un territori
metropolità a Barcelona (1975-2000)
• GORDI, J. Contemplant el territori
Ressenya bibliogràfica
• BERNÍS, J.M. La Segona República i la Guerra Civil a Mollet del Vallès (autora:
M. Àngels Suárez i González)
Fitxa artística
• BLANCH, J.M. Finestres gòtiques del carrer Gaietà Ventalló, 2
• MASATS, J. i XICOLA, J. Tocs d’art
Volum 17 (2002)
• Editorial
• Presentació
Opinió
• ESCURA, O. De què serveix aprendre’s les comarques a primària
• VENTURA, J. Una altra manera d’encarar la història • GRANADO, D. Reflexions sobre l’11 de setembre
• PIRLA, M. Alguns interrogants sobre el conflicte de l’Afganistan
Miscel·lània
• GAMALLO, A. i MORENO, M.J. Estudi comparatiu de tres paràmetres climatològics en dues àrees del municipi de la Llagosta
• BONET, M.A. i VALLÈS, J. Les plantes aromàtiques del Montseny • MATA, J. L’opció del Ecoparcs per a la gestió dels RSU
• BOTER DE PALAU, R. Apunts d’una conversa amb la Magdalena Torras, de can
Jornet de Gallecs
• GORDI, J. 16 d’octubre de 1981. L’inici de l’urbanisme modern a la ciutat de
Mollet del Vallès
Monogràfic. El preu de conviure amb la natura: els riscos naturals. Exemples
aplicats al municipi de Mollet del Vallès
• BERTRAN, J. Presentació
• BERTRAN, J. i TARRAGÓ, M. Els riscos naturals: definicions i exemples. Els
riscos que poden afectar el municipi de Mollet del Vallès
• BERTRAN, J. i TARRAGÓ, M. Els terratrèmols. El risc sísmic al Vallès i al litoral
maresmenc i barceloní
• BERTRAN, J. i TARRAGÓ, M. Les inestabilitats de vessants. Exemples del municipi de Mollet del Vallès
• ISNARD, M. Les inundacions. Zones de risc en la conca del Besòs i en el municipi de Mollet del Vallès
• MORENO, A. Anàlisi dels incendis forestals com a risc natural: els exemples del
Vallès Oriental i Mollet del Vallès
Revista Notes
179
NOTES, 25
• MAS, J. Els riscos naturals i els plans de protecció civil
• MAURI, J. Els riscos naturals i l’educació
Ressenya bibliogràfica
• BERNÍS, J.M. El paisatge, la societat i l’alimentació al Vallès Oriental (segles
X-XII, de Jaume Vilaginés i Segura
Tocs de literatura
• MASATS, J. Tres poemes
• BRUGUERA, M.M. Una particular família o bé una família particular
Tocs d’art
• ESTOPIÑÁN, E. Tocs d’art
Volum 18 (2003)
• Editorial
• Presentació
Opinió
• FORT, O. Els orígens del Centre d’Estudis Molletans
• BRUSTENGA, J. La Sala Fiveller i el Centre d’Estudis Molletans (CEM)
• VENTURA, J. El CEM, petita anàlisi
• BENTZ, J.F. La casa del pintor Abelló
Miscel·lània
• TRUJILLO, M. i VILLALOBOS, E. La dona propietària dels seus béns. Evolució
de la propietat femenina a Mollet (1894-1994)
• SANTOS, M. i BARBERÀ, O. El franquisme i la repressió cultural a Mollet del Vallès • SANTALICES, A., GÓMEZ, J.X. i SAN JOSÉ, A. Coneixements sobre la SIDA i
actituds de prevenció entre el jovent de Mollet del Vallès
• VILAGINÉS, J. Aigua i molins en el segle XV. Disputa per l’ús de l’aigua del
Tenes en el segle XV
• VILÀS, E. Agregacions al segle XIX. El cas de Santiga, 1836-1847
• PUJOL, A. i RENEDO, R. Aproximació al sistema de partits molletà. Primera
part (1977-1982)
• LISTA, A. Moviments migratoris metropolitans a Mollet, 1996-2001 • BOTER DE PALAU, R. i PALACÍN, S. Apunts per a la història de la indústria
ciclista de Mollet. Una conversa amb Antonio Basolí i Rabasa
• BERNAL, M.D. i CORBALÁN, J. Entrevista a Lluís Sala i Sala. 122a brigada
mixta de l’exèrcit popular de la República
• FANDOS, M. Les dones i la república 1931-1936
• SERRALLONGA, J. Una petita reflexió sobre l’associacionisme a Catalunya,
1931-39
• HERNÀNDEZ, F.X. Ensenyament de la història i República
Monogràfic. Projectes arquitectònics singulars que han marcat la transformació urbanística de Mollet del Vallès
• LUDEVID, X. Presentació
• ESCALA, R. i SARDÀ, J. El patrimoni urbanístic de Mollet del Vallès
• GALLEGO, M. El complex esportiu de ca n’Arimon
• BASTERRECHEA, J.F., ORTIZ, J. i RODRÍGUEZ, M.A. El Museu Joan Abelló • SERRA, E., VIVES, L. i CARTAGENA, J. La nova Casa de la Vila
• GARCÉS, J. Els 200 habitatges i el parc de Can Borrell
• MATEO, F. Passeig fotogràfic
Revista Notes
180
NOTES, 25
Ressenya bibliogràfica
• BERNÍS, J.M. Joan Ambrós i Lloreda, per Catalunya i la llibertat (autors: Joan
Corbalán i Gil i Consol Garcia-Moreno i Marchan)
Fitxa artística
• BENTZ, J.F. Nena estiuejant (autora: Marian Pidelasserra i Brias)
Tocs de literatura
• SÁEZ, J.A. Els altres artistes de Mollet
Tocs d’art
• VIZCARRA, J. L’art i la fotografia
Volum 19 (2004)
• Editorial
• Presentació
Miscel·lània
• FORT, O. 10 anys del CEM
• GARCIA, A. L’obra i la figura de Francesc Bas i Orodea
• VILAGINÉS, J. Els orígens de Parets (904). El primer document i els seus protagonistes
• VILÀS, E. La industrialització perpetuenca del segle XX. Sta. Perpètua de
Mogoda, els pobles veïns i l’Humet Hidràulica
• PLANELLAS, J. i PLANELLAS, M. Curiositats de Mollet, del 1880 al 1893, de la
llibreta d’en Joan Tura i Pedragosa • FRANCOLÍ, A. L’Ateneu de Mollet: influències en un poble
• CORBALÁN, J. Els primers temps de la repressió franquista a Catalunya. «Sumaríssims d’urgència»
• PASCUAL, S. Les barreres arquitectòniques de Mollet del Vallès
Monogràfic. Empreses emblemàtiques de la industrialització de Mollet del Vallès
• BOTER DE PALAU, R. Presentació
• PLANAS, J. De poble agrícola a ciutat industrial: els inicis de la industrialització a Mollet del Vallès
• MORETÓ, J. La Farinera Moretó
• GUIU, J. La Pelleria
• RABASA, A. DERBI: Vuitanta anys d’història. De com un modest taller de bicicletes va poder arribar a ser campió del món de motociclisme
• RELAT, P. Les Indústries Químiques del Vallès: més de seixanta anys tenint
cura dels conreus
• SUÁREZ, M.A. De Can Fàbregas a Sedunión
• ARIMON, G. Record (per no perdre la memòria)
• MATEO, F. Passeig fotogràfic: el silenci de les màquines
Ressenya bibliogràfica
• BERNÍS, J.M. Ressenya bibliogràfica: Santa Maria de Gallecs. Estudi de materials,
tècniques constructives i estat de conservació (de Joan Carles Ortiz i Chacón)
Fitxa artística
• BENTZ, J.F. Rocibaquinante (de Salvador Dalí i Domènech)
Volum 20 (2005) • Editorial • Presentació
Revista Notes
181
NOTES, 25
Miscel·lània
• CELIÀ, L. i GRAU, I. Els invertebrats de Gallecs: primeres passes cap al seu
coneixement
• BONET, M.A., VALLÈS, J. i ARAGÓN, C. Nota biogràfica d’Andreu Malgà i
Bonastre (1873-1919), prevere i botànic
• LASO, P. i LUDEVID, X. Gallecs, vers el final de 30 anys de lluita
• VILAGINÉS, J. Pere de Rovira: un templer del Vallès
• DÍAZ, A. i SANTIAGO, N. Estudi de les primeres fonts publicades de Parets del
Vallès (s. X-XII). Toponímia, onomàstica i història
• MACIÀ, M.C. La segregació de Parets del Vallès
• BUSTO, A. La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de
Vall
• VILÀS, E. Federalisme i Segona República a Sta. Perpètua (1931-1936)
• PALMES, A. i SEGURA, M.M. Com i què votem a Mollet? Anàlisi del comportament electoral a Mollet del Vallès (1977-2004)
• GARCIA-MORENO, C. i SÁEZ, J.A. La XCEM, un projecte global per a l’ensenyament obligatori a Mollet
Monogràfic. El Baix Vallès: realitat o ficció?
• GARCIA-MORENO, C. i LUDEVID, X. Presentació
• FORT, O. El Baix Vallès, una comarca sense fronteres
• ROCA, J. Cap a una nova organització territorial de Catalunya? El cas del Baix
Vallès
• TORT, J. Interrogants sobre el Vallès
• ESTEBAN, J. Planejament territorial de la regió metropolitana de Barcelona • TORRENTS, R. El Baix Vallès a debat
Ressenya bibliogràfica
• BERNÍS, J.M. Els paisatges de Gallecs (de Joan Manuel Riera i Vidal)
Fitxa artística
• BENTZ, J.F. La Pedra Filosofal (de Joan Abelló i Prat)
Volum 21 (2006)
• Presentació
• BERBEL D; BONÀS, A; COLOMINAS, M. Estudi del riu Besòs a la zona de Mollet
– La Llagosta: analitzant prejudicis • ARIMON, G. Can Borrell. La gent
• VILAGINES, J. Contractes agraris i interessos senyorials. Canvis i continuïtats
en un contracte de parceria del segle XVIII a Santa Perpètua
• BUSTO, A. La masia de can Magarola, exponent del món rural, del segle XIX
a mitjans del segle XX
• CASANOVA, JA. Antònia Canet i Gaietà Vínzia, personatges desconeguts del
nomenclàtor de carrers de Mollet del Vallès
• VIADER, J. La central lletera de Mollet
• ERAS, M. Els refugis antiaeris de la guerra civil a Mollet
• SUÑER, JM. Apunts sobre la vida religiosa a Mollet els anys 1948 i 1949
• BALDÓ, J. L’excursionisme a Mollet (1878-1966)
Monografia: el patrimoni arqueològic del Baix Vallès
• MARTIN, A. La prehistòria al Baix Vallès • BOSCH, J; TENAS, M; BERTRAN, J. Els menhirs del Baix Vallès
Revista Notes
182
NOTES, 25
• FONT,J. Les estructures del neolític final-calcolític i del bronze mitjà-recent
de can Vinyalets (Santa Perpètua de Mogoda)
• GARCIA, J; ZAMORA, D. Poblament i territori en època ibèrica a la Laietània
interior
• MERCADO, M et altri. El “castellum” de Can Tacó/Turó d’en Roina (Montmeló-Montornès) i la romanització de la Laietània Interior. Cap a un estudi
arqueològic del jaciment i del territori
• TINTO, A; SÁNCHEZ, F; VIDAL, JM. La cervesa, una beguda dels pobles de la
Hispània preromana
• GARCIA, P. Grup Pro Arqueologia i Història. El Museu de Santa Perpètua de
Mogoda
• TENAS, M. El Museu Municipal de Montmeló
• BERNIS, JM. Guia dels arbres d’interès local de Mollet del Vallès. Exemples
d’aplicació de la norma Granada, d’Olga Alcaide i Ardanaz
Fitxa artística
• BENZ, JF. Nimfa. Lluís Montané i Mollfulleda
Volum 22 (2007)
• Presentació
Miscel·lània
• CATALA I ROCA, P. Esguard català envers Sardenya
• ANSO, J; CAMPOY, G. A propòsit de la Pedra Salvadora
• ROIG, J.; MATAS, O. Les restes arqueològiques a la plaça de Prat de la Riba ,
14: els primers indicis arqueològics del Molletum medieval
• GONZALEZ, A. Gestora provisional, llibertat vigilada i control a Montornès
del Vallès (1939-1945) • MAS, M.; CAMPOS, P. Els accidents infantils a Mollet del Vallès. Estudi i propostes d’actuació
Monogràfic
• BERTRAN, J . Presentació
• CASADO, P. La cultura del vi, influències a la nostra comarca
• PLANAS, J. La vinya al Vallès: una perspectiva històrica
• VALLS, F. La indústria del cava. De la substitució d’importacions a la conquesta del mercat internacional
• GARCIA-MORENO, C. Aproximació al món del vi i del cava a Mollet del Vallès • MACIÀ, M. Les caves Vilarrosal de Mollet del Vallès • ARIMON, G. Les caves Gomà de Mollet del Vallès
• CASADO, P. La potencialitat de la vinya al Baix Vallès
• RIUS, F. Present i futur de la vinya al Baix Vallès. Visió empresarial de Parxet SA
• BLAJÉ, E. La recuperació de la vinya a la Vall del Tenes: Vinyes del Bruguer (Sta.
Eulàlia de Ronçana)
• CAMP, S. Els inicis del Xampany Gomà. Records
• ARIMON, G. Notes de converses amb Pere Lluís Pedragosa, extreballador del
Xampany Gomà
Ressenya bibliogràfica
• BERNÍS, JM. La gent i el paisatge, de Jaume Vilaginés
Fitxa artística
• BENZ, JF. Antoni Clavé
Revista Notes
183
NOTES, 25
Volum 23 (2008)
• Presentació
Miscel·lània
• SUÑÉ, J. Mn. Joan Borràs Farreras, vicari de Mollet (1944-1949)
• ARIMON, G. Alguns exemplars de violència de gènere a la dècada dels anys
seixanta a Mollet del Vallès
• SESMA, T.; GOMEZ, J.L. Construcció dels «Col·legis Nous» (1924-1925)
• LUCERO A. Amadeu Pagès i Xartó, alcalde republicà de Parets i víctima de la
repressió franquista (1936-1941)
• GONZALEZ, R. La Planificació estratègica municipal a Mollet del Vallès
• UMBERT, J.; PIÑERO, A. Desembocadura del Tenes (El Trench)
• GORDI, J. Els paisatges fluvials del Besòs
• BOSCH, E. Gallecs, un pulmó verd a la plana vallesana
Monogràfic
• LUDEVID, X. Presentació
• SANS, FX. L’agricultura ecològica: una eina per al desenvolupament rural
sostenible
• LUDEVID, X. La protecció de Gallecs: espais d’interès natural i activitat agrícola
• SAFONT, G. La reconversió a l’agricultura ecològica de l’espai rural de Gallecs dins la regió metropolitana de Barcelona
• DUÑACH, M. De Gallecs a la taula
• COL·LOQUI. La gent de Gallecs i l’agricultura ecològica
Ressenya bibliogràfica
• BERNÍS, JM., La sardana a Mollet, de Consol G. Moreno
Fitxa artística
• BENZ, JF., Modest Cuixart
Volum 24 (2009)
• Editorial
• Presentació
Especial 70è aniversari dels bombardejos
• SUÁREZ, MÀ. En homenatge a les víctimes dels bombardejos de Mollet
• ARIMON, G. Els bombardejos del 38 i del 39 a Mollet. La memòria popular
• CAMPOY, G; ANSÓ, J. Els bombardejos vistos des de Gallecs
• ARIMON, G. Els refugis durant la guerra civil a Mollet
Miscel·lània
• SUÑÉ, JM. Anotacions sobre aficionats molletans a l’arqueologia i museística els anys quaranta
• VILÀS, E. L’església de Santa Maria l’Antiga o Santiga (983-2009): una història per recuperar
• FORT, O. Brossa i Mollet
• ARANDA, D. Els amfibis de Gallecs: una situació difícil
• CAMPRUBÍ, J. La memòria de les plantes
• EMILIANO, P. Pluges, inundacions i altres fenòmens meteorològics a Mollet del
Vallès al llarg dels darrers 150 anys
• FIGUERAS, M; DÍAZ, A. El poder local a Mollet durant els primers anys del
nou règim, 1939-1945
Revista Notes
184
NOTES, 25
Monogràfic
• BOADA, MR. Presentació
• CARRILLO, Marc. Llibertat i seguretat, conceptes antagònics?
• FORT, O. Els cossos de seguretat a Mollet del Vallès
• GONZÁLEZ, C. Polítiques públiques, seguretat i convivència a les ciutats del
segle XXI
• GARCIA, M. Llibertat i seguretat a la política penal actual
Ressenya bibliogràfica
• BERNÍS, JM. Etnobotànica de Gallecs
Fitxa artística
• BENTZ, JF. Josep Guinovart
Revista Notes
185
NOTES, 25
Criteris de publicació de la Revista Notes
La revista consta de les seccions següents: Miscel·lània, Monogràfic, Ressenya bibliogràfica i Fitxa artística.
La llengua de la revista és el català i el Consell de Redacció es reserva el dret
de publicar o traduir escrits en altres llengües.
Tramesa i acceptació dels articles
Els articles cal presentar-los en suport informàtic:
Probabilitat A) mitjançant correu electrònic: [email protected]
Probabilitat B) mitjançant correu postal o lliurament personal:
Centre d’Estudis Molletans
Can Lledó
Compte d’Urgell, 26
08100 Mollet del Vallès
Sigui quina sigui la modalitat de presentació triada, la data màxima de lliurament serà la que fixi el Consell de Redacció, que donarà a conèixer amb un
marge suficient de temps.
El Consell de Redacció és responsable de l’avaluació dels articles rebuts i es
reserva el dret de: 1) sotmetre els articles al judici d’experts en la matèria; 2)
fer les esmenes menors que cregui oportunes per tal d’adaptar el text a l’estil
de la publicació o per a millorar-ne la comprensió; 3) retornar els articles als
autors, quan s’hagin de realitzar esmenes importants (en aquest supòsit
s’establirà una nova data de lliurament); i 4) publicar o no els articles. La no
acceptació dels articles es comunicarà als autors en el termini més breu possible. Els originals no publicats es retornaran als autors.
Per cada article publicat, els autors rebran un total de cinc exemplars del
número corresponent de la revista.
Presentació dels textos
El text de l’article es presentarà en suport informàtic, en un únic arxiu,
preferiblement de Microsoft Word. L’arxiu tindrà entre 10.000 i 60.000 caràcters amb espais inclosos (articles de la miscel·lània i el monogràfic) i entre
3.000 i 7.000 caràcters amb espais inclosos (ressenya bibliogràfica i fitxa
artística).
El contingut de la primera pàgina de l’arxiu de text serà exclusivament el
següents: 1) títol de l’article –que serà breu i descriptiu–; 2) dades completes
de tots i cadascun dels autors (nom i cognoms complets, titulació acadèmica
i/o lloc de treball, adreça postal completa, telèfons de contacte i adreça electrònica); 3) resum d’entre 50 i 150 paraules, on s’indicarà l’abast, el contingut, la metodologia, els resultats i les conclusions principals; i 4) llista d’entre
3 i 6 paraules clau que permetin caracteritzar el contingut de l’article.
A continuació es desenvoluparà el text de l’article, estructurat, si s’escau, en
capítols i subcapítols, fins a un màxim de tres nivells d’estructuració (Capítol,
Subcapítol de primer nivell i Subcapítol de segon nivell). Els títols dels capítols
186
NOTES, 25
i els subcapítols estaran sempre numerats de manera correlativa (1. Capítol;
1.1. Subcapítol de primer nivell; 1.1.1. Subcapítol de segon nivell).
El text de l’article clourà amb una llista de referències bibliogràfiques, escrita i ordenada d’acord amb els criteris que s’indiquen més endavant.
Les referències a altres documents s’indicaran de les maneres següents:
1. Citacions bibliogràfiques. Les crides a les citacions bibliogràfiques se situaran a dins del text i faran referència, de manera obligatòria, a un element que aparegui a la bibliografia. Constaran del primer cognom de
l’autor, seguit de l’any de la publicació. En el cas de dos autors, hi figuraran els dos primers cognoms i l’any; i quan es tracti de més de dos autors,
aleshores només figurarà el primer cognom del primer autor seguit de
l’expressió et al i l’any de publicació. Exemples: PLANA (2006) o (PLANA,
2006); PLANA i COLL (2006) o (PLANA i COLL, 2006); PLANA et al (2006)
o (PLANA et al, 2006). Quan hi hagi dues o més obres d’un mateix autor i
any, aleshores es diferenciaran amb una lletra minúscula adjunta al número de l’any (2006a, 2006b, etc.). Exemples: PLANA (2006a), PLANA
(2006b) o (PLANA, 2006a), (PLANA, 2006b), etc.
2. Notes a peu de pàgina. Les crides a les notes a peu de pàgina s’han
d’identificar amb superíndexs numerats correlativament (1
, 2, 3
...). L’autor
és responsable que les citacions siguin completes i exactes. Es pot citar
qualsevol tipus de material: manuscrits, impresos, fitxers informàtics,
documents accessibles en línia, etc.
Quan s’utilitzin sigles o altres abreviacions, caldrà posar, la primera vegada
que apareguin en el text, l’expressió desenvolupada i, a continuació, la sigla o
abreviació entre parèntesis.
Les abreviacions d’unitats físiques s’ajustaran al què estableix el Sistema
Internacional d’Unitats.
La formulació i la nomenclatura química s’ajustarà a les normes de
l’International Union of Pure and Applied Chemistry (IUPAC).
Els noms científics d’espècies biològiques o paleontològiques s’escriuran de
les maneres següents: Sciurus vulgaris Linnaeus,1758; Crategus monogyna; Quercus sp. Totes les figures, indistintament de la seva naturalesa (gràfics, esquemes,
fotografies, taules etc.), es numeraran, de manera correlativa, d’acord amb
l’ordre d’aparició en l’article (Figura 1, Figura 2, etc.). Les figures es presentaran en arxius informàtics separats i a part de l’arxiu de text, de manera que en
aquest només s’indicarà (amb la fórmula Figura 1, Figura 2, etc.) el lloc aproximat d’inserció de les figures. Malgrat això, l’emplaçament definitiu estarà condicionat a les exigències de la composició tipogràfica.
A la darrera pàgina de l’arxiu de text hi haurà una llista numerada (Figura 1,
Figura 2, etc.) amb els textos dels peus de figura, l’autoria de la figura i l’any
de realització. Exemple: text del peu de figura (J. Borràs, 2007).
Figures
Cada figura, indistintament de la seva naturalesa (fotografies, dibuixos,
mapes, esquemes, taules, etc.), es presentaran en arxius informàtics separats.
Els noms dels arxius seran Figura 01, Figura 02..., de manera que coincidiran
amb la numeració que s’ha indicat en l’arxiu de text. Els arxius estaran en
Criteris de publicació de la revista Notes
187
NOTES, 25
formats que siguin intercanviables (Microsoft Excel, Macromedia Freehand,
Corel Draw, Adobe Photoshop, tiff, jpg, etc.).
La mida màxima de les figures serà la de la caixa de la revista (11 x 17,5 cm).
Les fotografies, els dibuixos, els mapes i els esquemes digitalitzats tindran
una mida i una resolució que permeti la seva correcta reproducció. Els gràfics
digitalitzats que incorporin caràcters alfanumèrics, un cop reduïts a la caixa de
la revista, mai tindran una alçada inferior a 1 mm.
Cal tenir en compte que les figures es reproduiran en blanc i negre. Per tant,
els símbols superficials dels mapes o altre element gràfic (esquemes, gràfics,
etc.) es representaran, de manera obligatòria, amb trames i tons de grisos; i els
símbols puntuals, en blanc, negre o grisos. Tots els símbols utilitzats es referenciaran en una llegenda, el text de la qual es desenvoluparà en la mateixa llegenda o bé a peu de pàgina (en el darrer cas, els símbols de la llegenda i el text a
peu de pàgina es relacionaran mitjançant números o lletres correlatius 1, 2, 3...
o a, b, c...).
Els mapes i altres elements gràfics que requereixin una reproducció a escala
incorporaran, de manera obligatòria, una escala gràfica (no s’admetran escales numèriques).
Quan es reprodueixin figures de tercers, l’autor o autors seran responsables
de demanar l’autorització o autoritzacions pertinents i/o fer-se càrrec de les
possibles despeses en concepte de drets de reproducció.
Referències bibliogràfiques
La llista de referències bibliogràfiques estarà ordenada alfabèticament per
autors i cronològicament dins el mateix autor (les obres d’un mateix autor i
any es diferenciaran amb una lletra minúscula adjunta al número de l’any:
2006a, 2006b, etc.).
Atès el caràcter miscel·lani de la revista no s’abreviaran els noms de les
publicacions periòdiques.
Les referències bibliogràfiques s’ajustaran a una de les dues possibilitats
que s’indiquen a la pàgina següent:
Criteris de publicació de la revista Notes
188
NOTES, 25
1. Llibres i monografies
ARIMON, G. (2006). El teatre al Centre Parroquial de Mollet del Vallès
(1945-1961). Ajuntament de Mollet
del Vallès. 226 p. Mollet del Vallès.
GORDI, J. (2003).Gallecs. Més de trenta anys de propostes i accions. Editorial Mediterrània. 191 p. Barcelona.
SUÁREZ, M.A. (2000). La Segona República i la Guerra Civil a Mollet del
Vallès. Centre d’Estudis Molletans,
Col·lecció Vicenç Plantada, 4. 369 p.
Mollet del Vallès.
2. Llibres i monografies col·lectius
a) Per al llibre en conjunt
NEL·LO, O. (Coord.) (1996). Gallecs
espai obert. Centre d’Estudis Molletans, Col·lecció Vicenç Plantada, 3.
137 p. Mollet del Vallès.
b) Per a un dels treballs
GALLEGO, R. i GRAU, M. (1996). Gallecs: temàtica, actors i dimensions d’un
conflicte In: Gallecs espai obert. Centre
d’Estudis Molletans, Col·lecció Vicenç
Plantada, 3: 81-104. Mollet del Vallès.
ARIMON, G. El teatre al Centre Parroquial
de Mollet del Vallès (1945-1961). Mollet
del Vallès: Ajuntament de Mollet del
Vallès, 2006. 226 p.
GORDI, J. Gallecs. Més de trenta anys de
propostes i accions. Barcelona: Mediterrània, 2003. 191 p.
SUÁREZ, M.A. La Segona República i la
Guerra Civil a Mollet del Vallès. Mollet del
Vallès: Centre d’Estudis Molletans,
2000. 369 p. (Vicenç Plantada; 4).
NEL·LO, O. (Coord.). Gallecs espai obert.
Mollet del Vallès: Centre d’Estudis
Molletans, 1996. 137 p. (Vicenç Plantada; 3).
GALLEGO, R. i GRAU, M. «Gallecs: temàtica, actors i dimensions d’un conflicte». A: Gallecs espai obert. Mollet del
Vallès: Centre d’Estudis Molletans,
1996. p. 81-104. (Vicenç Plantada; 3).
BERTRAN, J. i TARRAGÓ, M. «Les inestabilitats de vessants. Exemples del
municipi de Mollet del Vallès». Notes,
2002, vol. 17, p. 165-175.
MARTÍNEZ, S., CEBOLLADA, A., SISCART, D. i MARTÍN, J. «Els espais naturals de la plana del Vallès. Les bases
d’una reivindicació». Conferència dels
Espais Naturals de la Plana del Vallès (Terrassa, 1997). Sabadell: Associació per
la Defensa i l’Estudi de la Natura
(ADENC), 1988. p. 33-45.
3. Articles en publicacions periòdiques
BERTRAN, J. i TARRAGÓ, M. (2002).
Les inestabilitats de vessants. Exemples del municipi de Mollet del Vallès.
Notes, 17: 165-175. Mollet del Vallès.
4. Comunicacions a congressos
MARTÍNEZ, S., CEBOLLADA, A., SISCART, D. i MARTÍN, J. (1988). Els espais naturals de la plana del Vallès. Les
bases d’una reivindicació. Conferència
dels Espais Naturals de la Plana del Vallès
(Terrassa, 1997), Recull de Ponències
i Taules Rodones: 33-45. Associació
per la Defensa i l’Estudi de la Natura
(ADENC). Sabadell.
Criteris de publicació de la revista Notes
189
NOTES, 25
PLANAS, J. Cooperativisme i associacionisme agrari a Catalunya: Els propietaris rurals
i l’organització dels interessos agraris al primer terç del segle XX. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2003.
330 p. Tesi doctoral presentada a la
Universitat Autònoma de Barcelona.
AJUNTAMENT DE MOLLET DEL
VALLÈS. Història de la ciutat [en línia].
Mollet del Vallès: Ajuntament de
Mollet del Vallès, 2005 [Consulta: 10
desembre 2006]. Disponible a:
<http://www.molletvalles.net/
index.php?id=387>.
5. Tesis
PLANAS, J. (2003). Cooperativisme i
associacionisme agrari a Catalunya:
Els propietaris rurals i l’organització
dels interessos agraris al primer terç
del segle XX. Tesi Doctoral Universitat Autònoma de Barcelona 330 p. Bellaterra.
6. Publicacions electròniques
AJUNTAMENT DE MOLLET DEL
VALLÈS. Història de la ciutat. http:/
/www.molletvalles .net/
index.php?id=387
Criteris de publicació de la revista Notes
190
NOTES, 25
191
NOTES, 25
Col·lecció Vicenç Plantada
La Col·lecció Vicenç Plantada té com a objectiu publicar, de manera rigorosa i divulgadora alhora, estudis i materials monogràfics relatius a Mollet del
Vallès i els pobles veïns (Baix Vallès).
La col·lecció pren el nom de Vicenç Plantada i Fonolleda (1839-1913),
l’estudiós molletà que tan importants contribucions va realitzar al coneixement de la seva ciutat.
1. Obres completes de Vicenç Plantada 1. Cròniques i articles en La Renaixença
Ferran Pérez i Gómez
Centre d’Estudis Molletans, Col·lecció Vicenç Plantada 1, 263 pàg. Mollet del Vallès. 1997
Juntament amb el segon volum, aquest va ser el treball guanyador de la 1ª
Beca de recerca Vicenç Plantada. Es tracta d’una aproximació a la figura d’en
Vicenç Plantada i Fonolleda, molletà il·lustre i estudiós de les més variades
disciplines. El llibre comença amb una aproximació a l’època en la qual va
viure el protagonista (1839-1913). Trobem una completa biografia de Vicenç
Plantada en les seves vessants de mestre i pedagog, veterinari i científic, naturalista, periodista i escriptor, polític catalanista, excursionista i folklorista. La
base d’aquest llibre la constitueix el recull de les principals cròniques que va
escriure a “La Renaixença” entre 1881 i 1905.
S’ha respectat la grafia original prenormativa emprada en els escrits originals d’en Vicenç Plantada.
2. Obres completes de Vicenç Plantada 2. Monografies i altres escrits
Ferran Pérez i Gómez
Centre d’Estudis Molletans, Col·lecció Vicenç Plantada 2, 238 pàg. Mollet del Vallès. 1998
Segon volum de les obres completes de Vicenç Plantada, que aplega monografies sobre meteorologia, zoologia i geografia, diverses narracions breus de
temàtica diversa aparegudes a La Renaixença, articles publicats al Butlletí del Centre
Excursionista de Catalunya, material folklòric, articles i cròniques publicats a les
revistes L’art del pagès i Agricultura, La Veu del Vallès i La Veu de Catalunya, Juny, Butlletí de
la Institució Catalana d’Història Natural. A més, podem trobar un curiós i divertit
treball sobre homònims del Vallès.
Igual que en la publicació anterior, s’ha respectat la grafia original prenormativa emprada en els escrits originals d’en Vicenç Plantada.
3. Gallecs, espai obert
Diversos autors
Centre d’Estudis Molletans, Col·lecció Vicenç Plantada 3, 137 pàg. Mollet del Vallès. 1996.
Exhaurit
Es tracta d’un recull de les actes de les Jornades Gallecs. Els valors del patrimoni
natural i cultural i l’articulació de la seva protecció amb el planejament urbanístic, que van
tenir lloc a Mollet del Vallès, els dies 16 i 17 de juny de 1995). Els títols dels
temes que tracta són: Els valors geològics, vegetals, faunístics i paisatgístics de Gallecs,
L’activitat agrícola a Gallecs i la seva relació amb el patrimoni històric i ambiental, La gestió dels
espais naturals a la regió metropolitana de Barcelona: Gallecs i Collserola, dos casos extrems,
192
NOTES, 25
Gallecs: temàtica, actors i dimensions d’un conflicte i Gallecs en el sistema d’espais oberts de la
regió metropolitana de Barcelona: dinàmiques territorials i planejament urbanístic. El llibre
clou amb índexs d’antropònims, topònims i institucions.
4. La Segona República i la Guerra Civil a Mollet del Vallès
M. Àngels Suárez i González
Centre d’Estudis Molletans, Col·lecció Vicenç Plantada 4, 369 pàg. Mollet del Vallès. 2000
Aquest va ser el treball guanyador de la 2ª Beca Vicenç Plantada. Es tracta
d’una publicació que abasta un període curt però molt important de la història
de Mollet del Vallès: el que va de la instauració de la 2ª República fins al començament de la repressió, un cop acabada la Guerra Civil. És un exhaustiu
treball que consta de cinc parts ben diferenciades: la població i l’economia dels
anys 30, la República, la Guerra Civil i la postguerra. La part més important és
la que correspon a la Guerra Civil, on l’autora ens parla de temes com la revolució social, els Fets de Maig, l’economia de guerra, els soldats molletans, les
víctimes de la repressió a la reraguarda, els refugiats, els bombardeigs i
l’ensenyament. El llibre acaba amb una completa bibliografia, a més d’un annex documental i tres índexs: onomàstic, toponímic i de fotografies.
5. Josep Fortuny i Torrents. Una biografia política
Joan Corbalan i Gil i Antoni Lardín i Oliver
Centre d’Estudis Molletans, Col·lecció Vicenç Plantada 5, 187 pàg. Mollet del Vallès. 2000.
Exhaurit
Es tracta de la biografia d’una de les personalitats polítiques més rellevants
del Mollet del Vallès contemporani. Josep Fortuny va ser regidor i alcalde de la
vil·la durant la Segona República i la Guerra Civil i va morir afusellat per les
tropes franquistes l’any 1939.
El llibre consta d’una part biogràfica, que narra la vida d’en Josep Fortuny,
totalment lligada a la història del Mollet dels anys 30. L’apèndix documental és
la part més àmplia i consta de fotografies, articles publicats a diverses revistes,
una Memòria sobre l’època de la Dictadura, els informes políticosocials del
processament, el judici sumaríssim, l’estada a la Model i la correspondència
que en Josep Fortuny va mantenir amb la seva família. Com a annexos, destaquen diverses actes d’incautació durant la Guerra, un Informe per a la Causa
General i un llistat d’organitzacions polítiques molletanes amb alguns membres locals (1936-1939).
6. Els noms de lloc i de persona de Mollet del Vallès
Enric Garcia-Pey
Centre d’Estudis Molletans, Col·lecció Vicenç Plantada 6, 413 pàg. Mollet del Vallès. 2001
Malgrat que els darrers anys havien aparegut diverses publicacions sobre els
noms de lloc i/o persona a moltes localitats del Vallès Oriental, no n’hi havia
cap que fes referència a Mollet del Vallès. Aquest llibre ve doncs a omplir un
buit important.
L’autor fa esment al començament de l’obra de les fonts utilitzades, d’entre
les que destaquen els manuscrits, mecanoscrits, plànols, arxius i una àmplia
bibliografia.
El cos principal de l’obra, de 300 pàgines, es dedica al recull onomàstic. A
Col·lecció Vicenç Plantada
193
NOTES, 25
continuació hi figura un índex onomàstic d’antropònims, classificats per noms
de fonts, cognoms, personatges i sobrenoms _ motius _ noms de casa; i un altre
de topònims, classificats segons nom de la població, i temes com l’aigua, arbres singularitzats, construccions, culte, indrets arbrats, indrets singularitzats,
masos, partides de terra, zones de pas, poblacions i parròquies, comarques i
països i relleu. Aquest treball va ser el guanyador de la 3ª Beca Vicenç Plantada.
7. Joan Ambrós i Lloreda. Per Catalunya i la Llibertat
Joan Corbalan i Gil i Consol Garcia-Moreno i Marchan
Centre d’Estudis Molletans, Col·lecció Vicenç Plantada 7, 526 pàg. Mollet del Vallès. 2002
En Joan Ambrós va ser regidor de l’Ajuntament de Mollet del Vallès, soldat i
escriptor i va morir a l’exili a França.
Aquesta obra pretén retre un homenatge a tots aquells catalans que, com
ell, van haver d’abandonar el seu país per poder seguir defensant els seus ideals
de llibertat, democràcia i catalanisme.
El llibre conté una aproximació a la vida d’en Joan Ambrós, amb Mollet com
a centre i amb l’exili com a punt de referència. La part més extensa de l’obra
és un exhaustiu recull dels seus escrits de joventut i, sobretot, dels seus escrits
de l’exili, que inclouen poemes i sardanes, articles i un epistolari. Com a apèndix figura un recull de fotografies, un altre de documents, la bibliografia i les
fonts documentals emprades i un complet inventari general d’escrits d’en Joan
Ambrós i Lloreda.
8. Santa Maria de Gallecs. Estudi de materials, tècniques constructives i estat de
conservació
Joan Carles Ortiz i Chacón
Centre d’Estudis Molletans, Col·lecció Vicenç Plantada 8, 118 pàg. Mollet del Vallès. 2003
L’església de Santa Maria de Gallecs és un edifici d’estil romànic, situat en el
paratge del mateix nom dins del terme municipal de Mollet del Vallès.
El llibre consisteix en un estudi acurat dels materials originaris que es van
utilitzar en la construcció de l’església i en les posteriors restauracions. Després d’un breu repàs històric i de les tècniques constructives, el cos del llibre se
centra en els resultats analítics i de caracterització dels materials lítics, els
morters i els elements ceràmics que formen part dels paraments de l’edifici.
Finalment, s’avalua l’estat de conservació, amb l’objectiu d’obtenir pautes per
a futures obres de restauració.
9. Guia dels arbres d’interès local de Mollet del Vallès. Exemples d’aplicació de la
Norma Granada
Olga Alcaide i Ardanaz
Centre d’Estudis Molletans, Col·lecció Vicenç Plantada 9, 197 pàg. Mollet del Vallès. 2005
Els arbres ornamentals ens aporten beneficis i fan que les ciutats siguin uns
indrets més habitables, motius pels quals convé conèixe’ls i respectar-los.
El llibre consisteix en un catàleg dels arbres de Mollet del Vallès que destaquen per les seves característiques intrínseques o per factors locals, fet que els
converteix en arbres d’interès local. A cada un d’aquests elements arboris
se’ls ha aplicat la Norma Granada, mètode per a taxar els arbres ornamentals, de la que se n’obté un valor econòmic en euros. Com a resultat d’aquest
Col·lecció Vicenç Plantada
194
NOTES, 25
treball, s’han elaborat unes eines didàctiques (plànols de la ciutat, itineraris
per la ciutat, clau d’identificació i glossari botànic) que tenen com a objectiu
acostar el lector al coneixement de l’arbrat ornamental.
10. La sardana a Mollet. Un segle d’història
Consol García-Moreno i Marchan
Centre d’Estudis Molletans, Col·lecció Vicenç Plantada 10, 301 pàg. més CD, Mollet del
Vallès, 2007.
Mollet era considerada una vila sardanista el primer terç del segle XX. Hi
havia una entitat constituïda per gestionar el conreu d’aquesta dansa i impulsar la
seva expansió des de 1926; la sardana, però, ja s’havia fet present en actes socials,
polítics i festius molletans des de la primera dècada del segle.
El llibre és una crònica de la presència d’aquest fet cultural entre els molletans fins als nostres dies. S’exposa com s’ha manifestat la simbiosi sardanisme-catalanisme en aquesta comunitat vallesana al llarg de tantes dècades. Assenyala tres etapes força definides en la trajectòria del sardanisme a Mollet i
analitza les circumstàncies que han determinat els trets que les diferencia.
11. Etnobotànica de Gallecs. Plantes i cultura popular al Baix Vallès
M. Àngels Bonet, Mònica Roldan, Jordi Camprubí i Joan Vallès
Centre d’Estudis Molletans, Col·lecció Vicenç Plantada 11, 308 pàg. Mollet del Vallès, 2008.
L’objectiu fonamental d’aquest treball és establir els catàlegs de les plantes
conegudes, apreciades i utilitzades per la gent que viu a Gallecs, amb l’especificació dels seus noms i usos. Gallecs, una mena de petit oasi de natura envoltat d’urbanització, preserva biodiversitat silvestre (pel que fa a les plantes, clapes de vegetació natural), agrobiodiversitat (camps, horts, vinyes, vergers) i
etnobiodiversitat (sabers populars sobre les plantes). Així, s’ha recopilat un
catàleg etnoflorístic d’aquest espai del Vallès Oriental, que se suma als dos que
ja hi havia a la comarca: un sobre la vall del riu Tenes i un altre del massís del
Montseny.
Altres publicacions
Moledo – Mollet 993-1993
Joan Corbalan, Josep Gordi, Pere Gordi, Antoni Lardín, Jaume Noró, Xavier Pérez, Carme
Pi, Lluís Vilà i Jaume Vilaginés
Ajuntament de Mollet del Vallès. 204 pàg. Mollet del Vallès. 1993. Exhaurit
Síntesi històrica de Mollet publicada arran del la commemoració del seu
Mil·lenari. Consta de set articles: «El marc físic», «Prehistòria i època antiga»,
«L’època medieval (segles X-XIV)», «L’edat moderna (segles XVI-XVII)», «El
segle XIX», «De principis del segle XX fins als anys cinquanta» i «La població,
l’economia i l’urbanisme (1950-1992)». El llibre acaba amb una cronologia
fins l’any 1993, uns itineraris pel Mollet medieval i modern, i pel Mollet dels
segles XIX i XX i el Mollet més recent, i una completa bibliografia de cada
article.
Col·lecció Vicenç Plantada
c titudrj