Llibret AC Falla El Portal 2023

catarsi

Del lat. mod. catharsis, i aquest del gr. καθάρσι, ‘purga’, ‘purificació’.

Efecte purificador i alliberador que causa la tragèdia en els espectadors suscitant la compassió, l’horror i altres emocions.

LES NOSTRES XARXES SOCIALS:

“El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià”.

“El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis per a la promoció de l’ús del valencià de la Regidoria de Promoció Lingüística de l’Excm. Ajuntament de Sueca”.

“Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres”.

L’AC Falla El Portal no s’identifica necessàriament amb les opinions dels articles d’aquest llibret.

ASSOCIACIÓ CULTURAL FALLA EL PORTAL

DIRECCIÓ I COORDINACIÓ

Josep Osca López

Núria Navarro Girbés

DIPÒSIT LEGAL

V-657-2004

TIRADA

250 exemplars

DISSENY I MAQUITACIÓ

Núria Navarro Girbés

EQUIP DE LLIBRET

Raquel Blanch Claver

Anabel Calderón Martorell

Lucina González Domínguez

FOTOGRAFIES

AC Falla El Portal

Col·laboradors literaris

PORTADA

Núria Navarro Girbés

IMPRESSIÓ

Digiprint

CORRECCIÓ DE TEXTOS

Josep Osca López

Núria Navarro Girbés

Carmina Martí Ventura

GESTIÓ PUBLICITARIA

Raquel Blanch Claver

Andrea Burguera Brines

Escarlata Fortea Ferri

José Daniel López Martínez

Josep Osca López

Maria Planells Pérez

IL·LUSTRACIONS

Paco Giménez Ortega

Empreses anunciants

Sergio Avargues

Lara Bartolomé Muñoz

Ylenia Boix Sanfélix

Anabel Calderón Martorell

Maria Campos Crespo

Alicia Falcó Aguado

Miquel Fernández Ruiz

Miguel Àngel Ferrando Masó

Bea Fos Budiel

Eva Martínez Atanasio

Maria Moragues Alandete

Eva Muñoz Mercado

Marta Navarro Benedito

Finita Ortells Pérez

Irene Pasamontes Alberola

Jorge Vayá Savalls

Lidia Vidal Ferrando

Lidia Villalba Soriano

Joan Martí Aguilar Solves

Alejandro Agustí Corts

Ramón Ahulló Hermano

Josep Vicent Baldoví Martines

Jose Javier Benavent Puig

Raquel Blanch Claver

Mª José Boluda Castelló

Anabel Calderón Martorell

Emilia Carlos Dasí

Juan Céspedes Garrido

Pepa Coll Torres

Carla Colprim Martínez

Salvador Cortés Torrado

Rubén Colubi Osa

Alicia Falcó Aguado

Miquel Fernández Ruiz

Juan Gabriel Figueres Hernández

Juan Luis Fletes Vendrell

Salvador Furió Gimeno

Ángeles González García

Lucina González Domínguez

Abel Guarinos Vinyoles

Vicente Llàcer García

Edith Llop Roselló

Juan Antonio Llopis Sisternes

Gràcia Llorca Sanchis

Albert Llueca Juesas

Gemma Martí Pérez

Voro Masó Fos

Àngela Moragues Alandete

Jose Moreno Fernández

Núria Navarro Girbés

Ana Belén Ortells Planells

Inmaculada Ortells Rodenes

Dolors Ortells Rubio

Josep Osca López

Patricia Pérez Fos

Almudena Peruga Benedito

Sandra Polop Navarro

Joan Santacreu Boix

Lorena Sendra Gómez

Dúlia Serra Roselló

Joan Carles Vázquez García

Amparo Vendrell Fos

Elena Villagrasa Palacios

Maria Visali

Pablo Vivó Ferrando

7 PRELUDI EN COLOR GROC

9 EDITORIAL THEATRUM MUNDI

ÍNDEX

13 CATARSI FALLERA

73 PART INFANTIL

89 SAINET EL MALETÍ

93 CATARSI LITERÀRIA

EN COLOR GROC PRELUDI

Membre de l’equip de llibret i fallera de l’AC Falla el Portal

- No obrigues el paraigües dins de casa

- No passes per baix d’aquella escala

- Ves amb compte i no escampes la sal

- Creua els dits

- Toca “madera”

Puc escoltar a la mare repetir-ho una i altra vegada des que soc ben menuda.

Al nostre dia a dia estem envoltats d’elements i situacions lligades a supersticions molt arrelades ja a la nostra cultura. Cadascú es sent lliure de prendre-les, o no, com una religió a la qual s’ha de seguir fidelment si no vol caure en una successió de mals auguris. Tot no siga roí! També trobem la part benvolent d’aquestes creences que ens auguren bona sort per molts anys.

Si ens centrem en el món del teatre, les supersticions que trobem no en son poques. Quantes vegades has vist -si és que ho has vist- cap actor o actriu amb una peça de roba groga dalt de l’escenari? Tal vegada, aquesta creença és la més estesa entre bambolines i el seu origen es remunta al París del segle XVII. Segons conta la llegenda, el dramaturg francés Molière va morir sobre l’escenari mentre interpretava El malalt imaginari amb vestimentes grogues. Bé, alguns diuen que va morir, d’altres que no. Però l’escena dramàtica es va transformar en una superstició que roman fins a l’actualitat.

Les creences supersticioses van acompanyades d’opinions molt clares: o creus en elles o no, no en val a mitges. I deu ser això el que fa que es prenguen com un dogma o una ciència exacta fins al punt d’interioritzar-les i fer-les formar part de la nostra quotidianitat. Fins i tot, les apliquem de forma inconscient, sense parar-nos a pensar en el sentit d’aquests instints ni en el seu argument primari.

Risc, advertència, prohibició... són alguns dels atributs als quals associem inconscientment el color groc, degut a la seua vivacitat. Malgrat això, segons la psicologia del color, al groc se li atribueixen sentiments com la felicitat, l’energia o l’alegria. A més, és la representació cromàtica de la curiositat, la llum de les noves idees i el desenvolupament de la creativitat.

Per aquest motiu, la línia gràfica que acompanya aquest llibret que tens entre mans està centrada en el groc com a element homogeneïtzador. La seua vibració i la seua força són el fil conductor que t’acompanyarà al llarg d’aquest viatge.

Vivim tota mena de situacions singulars al llarg de la nostra vida. Algunes d’elles ens inciten a abraçar el risc i a perdre la por a caminar de la mà de la incertesa. Aquesta vegada, serà diferent. M’agradaria transmetre’t a tu, benvolgut/ da lector/a, que et deixes portar per cada vibració que et faça sentir aquest color. Deixa que el groc inunde el teu viatge per aquest escenari ple de llum i creativitat. La funció va a començar

THEATRUMMUNDI

Tres de les definicions de la paraula teatre, segons la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, són: “lloc on ocorren esdeveniments notables i dignes d’atenció”, “acció fingida i exagerada” i “pràctica en l’art de representar comèdies”. El conjunt d’aquestes tres accepcions seria el que caracteritzaria el teatre tant al món de les falles, amb la variant de representació de Sainets, com a l’univers de la interpretació en general. El teatre es pot considerar com un art complit, així com un text literari és el principi i el final del viatge proposat, el teatre, a banda d’agermanar-se amb el text escrit, disposa de la paraula, l’espai, el temps, els actors i actrius, la música, l’escenografia, el vestuari i per descomptat, el mateix públic que participa activament reaccionant a allò que veu en cada moment.

El món de les falles en general és una gran representació amb diferents “funcions” que ocorren al llarg de l’any i totes tenen la seua posada en escena, el seu vestuari, música i, com no, el seu guió on cadascun dels actors i actrius, tenen el seu paper perfectament delimitat. Dintre d’aquestes representacions tenim el Nomenament dels màxims representants fallers, la seua Proclamació, la Presentació... i dins d’aquestes peces trobem també un lloc per a la comèdia per excel·lència de la terreta, el Sainet, celebrant concursos entre les diferents comissions, per a

esbrinar quina proposta és la millor del poble. El sainet es caracteritza a banda de la seua extensió, de tan sols un acte normalment, pel fet de reproduir els costums culturals, socials i lingüístics de les capes populars de la societat de finals del segle XVIII i el XIX (llauradors, menestrals i obrers, xicoteta burgesia, etc.), però seria el sainet un reflex de la vida que es desenvolupava en aquella època projectant el reial en l’imaginari i mostrant així els canvis estructurals i mentals propis del moment o la realitat objectiva d’alguna manera és desrealitza mostrant el mateix món com un gran teatre on les dones i els homes són els actors de la seua història? És a dir, la vida estaria concebuda com una obra de teatre, la qual dura tan poc com la representació de la mateixa, i que l’important no és el llarga que siga l’obra, sinó la forma en què s’actue.

Aquest concepte del theatrum mundi es podia traslladar al món faller on tant els “personatges” que intervenen, com els llocs on es desenvolupen les accions, la música que ens fa viatjar a moments concrets dels actes fallers, com el text que es representa en forma de discursos, formen part d’una enorme representació que no sols té lloc durant els dies 17, 18 i 19 de març, sinó al llarg de tot l’any igual que la mateixa vida... Tots els fallers que formen part de la comissió, canvien els seus rols quan arriben al cau, i passen de ser l’enginyera, el mestre, el llaurador, l’advocada, el mecànic... a representar el paper de faller de la comissió, que inclouria una nova representació segons la funció assignada a la falla, el cuiner o la cuinera, els encarregats infantils, d’esports, els de la barra, el President, les Falleres Majors... això passa si més no, amb l’ajuda d’un vestuari adequat per a cada moment, és a dir, els diversos actes o celebracions a una falla serien diferents representacions on cada individu hauria de portar la indumentària adient per a eixe moment i així, dur a terme el conjunt de l’obra que es desenvoluparia eixe dia. El mateix passa amb els diferents escenaris que podem trobar, per exemple, el cau faller, és el lloc que més esdeveniments

acull, com un “gran teatre”, pot convertir-se en un gran menjador, espai de ball, de concerts, d’esdeveniments culturals, de taller mecànic, de confecció... sempre contant és clar, amb l’atrezzo adequat. El monument faller, un altre teatre, barreja en justa proporció d’obra d’art i sàtira, té un temps curt des de la seua creació com a falla fins a convertir-se en cendres i fum i com la vida, dura poc i no sols importa lo gran que siga sinó també, allò que desperta en el públic que la contempla. La música, molt unida a les emocions i a la festa de les falles, ens indica quan s’ha d’actuar d’una forma més festiva com a les cercaviles amb les xarangues o al cau quan fan ball. Quan s’escolten peces de música més solemnes i no tan contemporànies, es canvia la forma d’interpretar tornant-se l’actuació més respectuosa com pot ser a les diverses ofrenes o a les presentacions de les falleres majors i els presidents. Tot forma part de la posada en escena de la vida a les comissions falleres. I per últim, i no per això menys important sinó tot el contrari, el vestuari utilitzat en cada representació, començant des de l’equipatge que es porta a cada falla, que des de fa uns anys cap ací, és un signe distintiu de cada comissió i que any rere any, van afegint-se més complements, com polars, motxilles, dessuadores, barrets... I com no, la indumentària més tradicional, amb la més bàsica que seria el brusó fins als vestits de fallera i faller més elaborats pertanyents tant al segle XVIII com al XIX, tot un món d’accessoris i vestuari que ajuden a fer que l’escenificació siga més rica i acolorida.

Els escrits que venen a continuació ens acosten al concepte del “meta teatre” del món faller al voltant d’una de les escenificacions presents a la festa fallera, el concurs de sainets. L’esmentat concurs representaria aquest pensament del “teatre en el teatre”, ja que implica una posada en escena teatral dintre d’altra que seria la festa de les falles. Així, es fa un recorregut per tot allò que envolta aquest univers interpretatiu dins del món faller, com va començar la idea d’aquest concurs al poble de Sueca, la seua organització, evolució i premis

atorgats als guanyadors de la mostra. Qui va ser un dels màxims creadors del sainet com a gènere literari juntament amb les figures clau en el sainet suecà, els intèrprets locals de les distintes comissions que han participat durant els quaranta anys d’història del certamen i com no, destacant els actors i actrius de la nostra comissió, a més, de posar en coneixement les distintes formes que es duen a terme hui en dia per a fomentar tant la creació com la interpretació del sainet, comboiant als més menuts perquè participen en el món interpretatiu i mostrant com la ciutat de Sueca és una localitat oberta al teatre donant a conèixer els diferents festivals, tallers i maneres de formar part de tot allò que envolta el teatre. També mostrar els diferents tipus d’escenaris tant físics com culturals, que hi trobem a Sueca i a altres llocs del territori valencià, juntament amb la resta d’exhibicions teatrals que podem gaudir al llarg de tota la geografia fallera.

Al final podem pensar en el món com si fos un gran teatre, on els límits amb la realitat i la ficció desapareixen, on el “ser” i el “parèixer” entren en contradicció, ja que quan una cosa és, ho deu ser, no sols parèixer-ho, és a dir, o és món o és teatre, o és veritat o una quimera, no s’hauria de donar de forma simultània. Els actors i actrius que trien els seus papers a una representació, es converteixen en una mena de “literats-intèrprets” i d’una forma equiparable ocorre a la vida quotidiana on constantment es pretén ser alguna cosa que no s’és per a relacionar-se amb la societat, sent autors i actors de la nostra pròpia vida a la societat, que es converteix al mateix temps en escenari i espectador. O per altra banda, simplement el món s’identifica simbòlicament amb un teatre en el qual es representa la vida humana, és a dir, la vida estaria representada d’una forma al·legòrica per un teatre i d’aquesta manera, separem clarament la ficció de la realitat, ja que quan s’apaguen les llums, deixa de sonar la música i ens llevem la indumentària tant al món del teatre com al de les falles, tornem a ser allò que havíem triat.

C A T A R S Í

FALLERA

catarsi fallera

Experiència purificadora que vivim els fallers i falleres al llarg dels 365 dies de l’any. Aquest conjunt d’emocions són produïdes per l’estima a la tradicional festa josefina.

CATARSI

és una paraula d’origen grec (kátharsis, ‘purga’ ‘purificació’) que significa “purificació, alliberament o transformació interior suscitada per una experiència vital profunda”. El primer a definirla va ser Plató i ho va fer de la següent manera: “l’elecció que conserva el millor i expulsa el pitjor” al llibre X de la seua obra República. Plató relacionava l’art mimètic i les passions que produïa aquesta imitació, afirmant que s’apartaven de la forma natural, més concretament de l’origen diví i que produïa efectes psicològics nocius, és a dir, alliberava passions i apetits de l’ànima dolorosos, encara que d’altres també agradables, i on els primers havien d’assecar-se i ser expulsats i el segons haurien de conservar-se.

Aristòtil agafa el concepte de catarsi de Plató, però l’aplica solament al món de l’art, es troba aquesta al lusió al llibre VIII de la seua obra Política (1341b, 1342a) i a la definició de tragèdia al seu tractat Poètica: “És, aleshores, la tragèdia imitació d’una acció esforçada i completa, de certa amplitud, amb un llenguatge assaonat, separada cadascuna de les espècies [d’amaniment] en les diferents parts, actuant els personatges i no mitjançant el relat, i que mitjançant compassió i temor du a terme la purgació de les esmentades afeccions (1449b)”. Sobre aquesta definició de catarsi hem trobat infinitat d’interpretacions al llarg dels segles. Al segle XVIII Nicolas Boileau afirmava que, com les més emocionants i les principals entre les passions tristes són el terror i la compassió, excitant aquestes dos passions és

Membre de l’equip de llibret i fallera de l’AC Falla el Portal /

com la tragèdia (el teatre) torna alegre a l’home que estava trist, ja que les passions noves que li produeixen la tragèdia, expulsa a les altres i per tant purga la seua tristor. Al segle XIX Samuel H. Butcher (1894) apuntava que els poetes trobaren la forma de què el transport de la compassió i el temor humans podien, sota l’impuls de l’art, tornar-se en alegria, i el dolor desembocar en el corrent purificat de la simpatia humana. I per últim, al segle XX Manara Valgimigli (1946) va interpretar el text d’Aristòtil com que la catarsi és plaer, és desfogament, és alleujament, és per tant, alliberament: alleujament d’aquell terror que tenallava i mossegava el cor, desfogament d’aquella compassió que, continguda abans, trenca ara i desborda enfront de la catàstrofe irreparable. I així la catarsi és també clarificació i purificació, és el retorn de l’ànima des de la incertesa a la certesa, des del desconeixement al coneixement, des de l’obscuritat a la llum i des de la torbació a l’ordre i a l’equilibri.

Al voltant de 1880 fins al 1885, el metge austríac Josef Breuer desenvolupa el “mètode catàrtic” aplicat a les teràpies que realitzava. Aquest estava inspirat en Aristòtil, i es basava en l’alliberament de les emocions, purificant la ment de pensaments i sentiments arrelats i perjudicials, que posteriorment va compartir amb Sigmund Freud, realitzant una publicació conjunta sobre la teoria de la hipnosi regressiva o obreacció i dels seus treballs sobre la histèria. El mètode catàrtic consistia a hipnotitzar al pacient, així aquest podia

remuntar-se a escenes traumàtiques originàries i aflorar-les de forma conscient, i arribar així el pacient a descarregar aquestes emocions i els seus nocius efectes, donant a entendre que aquests records traumàtics tenien una càrrega afectiva associada que anomenava “suma d’afecte” que era la que portava a la histèria. Aquesta remembrança de moments adversos no es manifestava d’una manera conscient i Breuer va agafar el concepte d’inconsciència de Pierre Janet, per a poder explicar per què aquests records es quedaven inactius a l’interior de la ment, impedint el seu esvaïment i portant així a l’anomenada histèria. La teràpia mitjançant la hipnosi regressiva, consistia a reviure eixos records perjudicials, difuminar-los i així separarlos del comportament. Posteriorment, Sigmund Freud va continuar aquest mètode durant un breu espai de temps (de 1886 a 1896) i es va adonar que alguna cosa no funcionava al procediment. Freud va observar que reviure les experiències traumàtiques que causaven la histèria mitjançant la hipnosi no alliberava la càrrega d’afecte associada a aquestes, sinó que el resultat eren records falsejats que no es corresponien amb l’experiència real, i per tant no explicaven la histèria que patia. Després d’arribar a aquesta conclusió, Freud va decidir eliminar la hipnosi al tractament i el que feu va ser buscar eixos records cruents al subconscient mitjançant converses, parlant, i així poder buscar la cura. Va suposar el principi de la psicoanàlisi.

En l’actualitat la paraula catarsi té altres accepcions, més adaptades al llenguatge del dia a dia i es refereix a l’experimentació d’un moment emocional fort, no fa falta que siga traumàtic, sinó simplement important o profund, que done lloc a un alliberament intens de les emocions o a un canvi positiu en la vida. Es tracta de no reprimir les emocions internes i intenses i així es produeix un episodi alliberador. La catarsi és com una via d’escapament, que pot resultar molt útil, encara que seria més bona idea anar admetent els sentiments en el moment que apareixen i alliberar-los a poc a poc, en lloc de reprimir-los i deixar-los créixer a l’interior. Per altra banda les expressions emocionals controlades poden ser una mena de teràpia, comprenent que no passa res per expressar els sentiments.

Després d’aquest viatge per la història de la catarsi, es podia aplicar aquest concepte al món de les falles? És a dir, són les falles una suma d’emocions recollides a cada acte durant tot l’any que culmina amb una catarsi de foc i soroll? La festa de les falles és terapèutica i necessària per a fer un fort alliberament emocional positiu tant dels valencians i les valencianes com de la resta de les persones que ens visiten? Serveix el foc faller per a purgar les emocions acumulades durant les situacions viscudes al llarg de 365 dies, arribar al punt màxim de felicitat i canviar per a començar de nou i millor? Pot la “mascletà” produir, com ho feia la tragèdia segons Aristòtil, una sèrie d’emocions que desplacen al d’altres de més tristes i en acabar el terratrèmol final portar l’alegria amplificada a milers de persones?

Poden en definitiva ser les falles, com deia Plató, “l’elecció que conserva el millor i expulsa el pitjor”?

En primer lloc, per a saber si es pot aplicar la idea de la catarsi a les falles hem de saber quin és l’origen d’elles. La gènesi de la festa té diverses hipòtesis i cap ha estat confirmada com la verdadera. Segons l’estudi del J.M. Sadurní per al Nathional Geographic, de les desenes de versions que han arribat fins als nostres dies, una de les més conegudes és la de l’antic costum que tenien els fusters, la vespra de la festivitat del seu patró, Sant Josep, celebrada el 19 de març, de cremar trastos vells a les portes dels seus tallers i juntament amb les restes, posaven uns cresols que sostenien uns pals, com si fora un canelobre. Aquesta tradició apareix per primera volta a La Guia urbana de València: antiga i moderna escrita pel marqués de Cruïlles en 1876. Amb el pas del temps es creu que s’afegiren figures amb forma humana vestides, el que donaria lloc al primer ninot. Una altra hipòtesi seria una vella tradició europea de llançar un “pelele” satíric a una foguera, encara que a la València del segle XIX era costum penjar els ninots grotescs en finestres i balconades durant la Quaresma, ja que un bàndol de 1740 prohibia les falles o fogueres per motius de seguretat, al legant que els seus carrers eren massa estrets per a posar-les. La majoria dels documents (incloent-hi un manuscrit de l’any 1693 que pertanyia a la col lecció d’En Rafael Salazquedice, el qual diu que “en Valencia se pusieron muchas fallas u hogueras”) no fan referència en cap moment a cap ninot o nino;

sempre es parla de fogueres, torxes o algun altre tipus d’il luminació com lluminàries o cresols, el que porta a una tercera hipòtesi de l’origen de les falles: l’encesa de fogueres per a celebrar els equinoccis i els solsticis, així hi hauria una relació entre les que es feien per a celebrar el solstici d’estiu per a la festivitat de Sant Joan i les de l’equinocci de primavera per a la festivitat de Sant Josep. Un testimoni molt rellevant, és el del ciutadà anomenat José Calasanz Biñeque, el qual conta el següent sobre la seua visita a València entre els anys 1817 i 1819: “La vigília de Sant Josep hi ha funció que no sé a què atribuirse, i són les anomenades Falles, en un taulat, al mig de les places unes figures de palla o draps, ja senyorets o senyoretes, alguns burlescs, sabaters remenons i altres subjectes, als quals se’ls vol fer aquesta burla, solen estar molt ben vestides, i a la moda, amb molta elegància, igualment veuen moltes cobles i dècimes, anàlogues a qui es dirigia aquesta funció: passegen la gent tot el dia, i fins i tot les criades han de tenir la seua hora per veure-les. Que per a ells és una meravella, quedant reduït a cendres, tant la falla com el taulat, i la gent encara no satisfeta corre pels carrers, a veure si arriben a temps de veure una altra de les enceses falles: aquests costums fer-los els fusters, i altres, en obsequi de Sant Josep, però ni sé el significat, ni el misteri, ni d’on es va prendre aquest costum”. Per acabar, una última hipòtesi és la resultant de la cosa contada per Alexandre Laborde, un marqués, arqueòleg i polític francès que conta el següent de la seua estança a València en 1806: “Cada any, el dia 18 de març i vigília de Sant Josep, els ebenistes i

fusters realitzen per carrers i cases, cadascun davant dels seus obrats, unes representacions veritablement teatrals, anomenades falles de sant Josep”. Encara que al segle XIX les falles no eren considerades una festivitat com a tal, a poc a poc deixaren de ser fogueres de trastos vells per a convertir-se en alguna cosa més elaborada: es posava una tarima de fusta sobre la qual es posaven diverses figures o ninots, als quals se’ls vestia amb roba real i s’adornaven amb carassetes de cartó figurant una escena teatral de contingut generalment satíric. Aquesta representació es muntava el dia 18 de març al matí i es cremava a la nit, per això en aquella època se les anomenaven “falles de la vespra de Sant Josep”.

Després de conèixer els possibles orígens de les falles, de com tant com si el verdader és la cremà de trastos fets pels fusters, la creació de ninots per a la Quaresma il luminats per cresols, la celebració de l’equinocci de primavera o el muntatge que realitzaven els ebenistes i fusters la vespra de Sant Josep, l’essència vindria a ser la mateixa que al concepte de catarsi: una purificació o alliberament mitjançant el foc per a quedar-se amb el millor i expulsar el pitjor. En un principi com una cosa més bàsica simplement per a tindre lloc per a nous projectes ja acabats els vells i, després, evolucionant a través de la sàtira, de forma que aquells ninots representen certes vivències, bones, males o més o menys profundes, sent els mateixos i la mateixa falla en el seu conjunt un vehicle per a fer un alliberament d’emocions intenses que es produeix amb la seua cremà. Acte on es barregen tota classe de

sentiments trobats, alegria, tristesa, excitació, impressió... una catarsi emocional en definitiva, però amb l’alegria i l’esperança, que tot continua l’endemà i que torna a encetar-se un nou camí ple d’il lusió.

Per altra banda, es podria arribar a pensar que aquesta catarsi fallera sols seria els tres dies grans de març, res més lluny de la realitat. Hi ha una frase molt repetida al món faller: “Les falles són tot l’any”. I així és, per a un faller o fallera tot comença de nou el 21 de març (deixem el 20 per a agafar forces...); a partir d’eixe dia ja comencen les cosconelles a l’estómac pensant en tot el que du el nou exercici faller, i més emocionant si cal per a les Falleres Majors i Presidents d’eixe any. Una vegada encetat l’exercici, comença el viatge de nou: nova falla, noves idees, nous reptes i de vegades, nous fallers i noves falleres. Comencen els actes fallers: nomenament, proclamació, mig any faller, presentació, fallers d’honor, concurs de paelles, cavalcada del ninot, repartida de llibrets, dia del xiquet... i al mateix temps, fent la falla, participant en els campionats d’esport local entre comissions, concurs de “playbacks” i de sainets, llibret de la falla... Un no parar! Cada un dels esdeveniments o cites falleres van sumant nous sentiments, com una aixeta oberta que, gota a gota, va omplint el poal fins que al març ja no li cap ni una sensació més i és necessari buidar-lo perquè, en cas contrari, hi ha perill de desbordament. I aleshores, en març, arriba la catarsi fallera: les intenses emocions acumulades durant tot l’any s’alliberen eixos tres dies màgics, dies en què no tenen cabuda sentiments

negatius i on tot el que caracteritza el món de les falles (soroll, color, fum amb l’oloreta a pólvora, menjar...) i el més important de tot, fallers i falleres que no sols formen una comissió, sinó una gran família que ajuda quan cal i moltes vegades actua com una vertadera teràpia.

Terapèutiques, així és com podríem qualificar a les falles, ja que aquestes representen com una altra realitat vital dintre de la mateixa vida, és a dir, com la “meta vida”. Quan una persona s’apunta a una comissió fallera entra a formar part d’un altre món on també hi ha obligacions, treball, conflictes... però res greu que no es puga solucionar amb una llarga xerrada, i no sols hi ha compromisos, també balls sense cap mena de vergonya, converses interminables després de dinar, jocs, música...

A una falla pesa sempre més el positiu que la cosa negativa. Quan una persona es posa el polar, el brusó o qualsevol classe d’indumentària, l’actitud canvia per complet, ja que et dirigeixes cap a un lloc positiu on als problemes sempre se li troba una solució o una altra i on mai s’està sol per molt destrellatada que siga la idea que es tinga. Es forma part d’una altra realitat on les coses es resolen i es fan entre tots... bé, com a la mateixa vida, sempre hi ha algú que s’escaqueja.

Però, en general, sempre es pot trobar algú per escoltar o per a fer, els problemes quotidians de fora de la falla allí es queden per unes hores o a algú se li ocorre una idea per a solucionar qualsevol conflicte. Aquesta és la verdadera teràpia catàrtica de les falles, un lloc on poder alliberar allò que es queda acumulat a l’interior, mitjançant converses, cançons, balls... i de la mateixa manera, aquesta energia es transmet a tota la gent que ens visita durant la festa, com a les altres valencianes i valencians, que no formen part d’aquest món. Per a tots durant els dies 17, 18 i 19 de març és hora d’alliberar tensions de la forma que més ens agrade. I una cosa de les que més agrada als fallers i falleres és el soroll i, per descomptat, la seua màxima expressió: la “mascletà”. En aquesta sempre hi ha una barreja

d’emocions als moments previs d’aquesta; és com una “tradició emocional” amb una sèrie de passos a seguir. Primer, l’ansietat per arribar prompte i poder trobar un bon lloc; segon, els nervis de saber el que passarà en un curt termini de temps; tercer, el cansament de l’espera; quart, l’alegria de l’ambient i cinquè, i últim, l’emoció pel soroll i l’aroma a pólvora. Però no sols es condensen al mateix moment sensacions de tipus sensorials o abstractes, també hi ha de físiques, com l’ensordidor estrèpit dels masclets un darrere de l’altre i la inoblidable vibració que et recorre de cap a peus quan experimentes el terratrèmol final, que és el colofó alliberador de totes les sensacions condensades en una xicoteta estona i que dona pas a una sensació d’alegria i nerviosisme que t’ompli de dalt a baix.

I l’últim dia de falles, com a colofó final, la Cremà. El foc com a element purificador ha estat present en moltes cultures al llarg dels segles: els pobles primitius el consideraven un demiürg, és a dir, l’artífex o l’ànima universal principi ordenador dels elements preexistents i que procedia del Sol. Els ritus amb foc, com les fogueres de Sant Joan, tenen una finalitat purificadora i destructora de forces nocives; és com el triomf del Sol contra el poder maligne, la llum contra l’obscuritat. A la mitologia grega, dos déus estan associats a aquest element: Vulcà i Prometeu. El primer simbolitza el foc elemental que li dona forma a la cosa física: el ferro. El segon, la torxa de Prometeu encesa en el Carro del Sol, porta amb ell “el foc celestial” i qui l’aconsegueix, obté la pau mental i la claredat de coneixement. Els Focs Sagrats a les iniciacions ritualistes de la gran majoria de cultures, pobles i religions deixen constància de la importància del culte al foc. Per tant, la cremà

fallera és un altre ritual igni que serveix per a purificar i, al mateix, temps purgar les males vibracions, accions i fets ocorreguts al llarg de l’any i que són recollits en forma de falla, amb un substrat de sàtira. Veure la teua falla cremar és un còctel de sentiments i sensacions, ja que es veu cremar el treball i l’esforç de tot un any, però al mateix temps, envoltat d’un ambient de feina feta, tristor pel que se’n va, però alegria pel que ve, esperançats de què allò que ve sempre serà millor. La falla encesa és com una gran torxa en l’obscuritat de la nit que indica el nou camí a seguir; el foc purga la tristor i les males sensacions i sentiments són desbancats per l’alegria i l’esperança, és a dir, es produeix una catarsi ígnia purificadora de les energies negatives.

En conclusió, es pot considerar que les falles, com també la catarsi, serveixen per a quedarse amb el millor i expulsar el pitjor; que aquesta catarsi no sols es produeix els tres dies oficials de la festa, sinó que és un cúmul de sentiments que van acumulant-se al llarg de tot un any i desemboquen a les festes josefines. Però les falles són més que una festa, és un lloc on fer amics, construir històries, vivències inoblidables i alliberar tot allò que complica la vida quotidiana, fent teràpia de moltes formes segons el moment i buscant com no, ser feliç. I aquesta felicitat té moltes aparences, pot arribar camuflada amb la música, amb el menjar, contemplant els colors i acudits de la falla o gaudint dels espectacles pirotècnics i com no, aconseguint mitjançant el foc del dia de Sant Josep un efecte purificador i alliberador, que faça desaparèixer tot allò que és negatiu, per a deixar sols l’alegria i l’esperança d’un camí nou i millor.

Segons el Punt 6é de l’acta del dia 29 d’abril de 2021, que diu així:

Es presenten oficialment en la Reunió Ordinària els qui seran els nostres representants 2022.

Fallera Major Infantil, la xiqueta Vera López Castelló

President Infantil, el xiquet Francesc López Castañer

Fallera Major, la senyora Irene Pasamontes Alberola”

Tots tres foren ovacionats per la comissió amb un fortíssim aplaudiment i, seguidament, es va fer un brindis en el seu honor.

El Secretari

Portaler de tota la vida, treballador i valent amb totes les qualitats per a ser un gran president

Sempre pendent de les coses i lluitant a destall perquè a grans i menuts no ens puga faltar un detall Orgullosa està aquesta falla d’estar baix el teu poder perquè demostres que la teua tasca millor, ja no es pot fer

Continua pel bon camí que a tots ens tens molt contents, i gaudeix de la presidència que ben merescuda la tens.

Estimada família fallera:

Un any més tinc l’honor i el privilegi de dedicar-vos unes paraules; aquest any és any de confirmació, ja que després dels anys d’incertesa i de restriccions, aquest any confirmem que les Falles continuen sent part essencial de la nostra cultura i tradició. Som i serem una festa que ha perdurat en el temps, que sempre ha tingut la capacitat d’adaptar-se a les circumstàncies; sempre hem sigut un fidel reflex de la societat.

L’esperit inicial de reunir-se al voltant de l’estoreta velleta i celebrar l’equinocci primaveral es continua vivint durant tot l’any al cau faller; lloc per excel·lència on els fallers i les falleres ens reunim, mantenim converses, risses i vivim de gaudir d’un mateix sentiment: el sentiment faller. I és que tots nosaltres som els hereus de la cultura i la tradició fallera: des de la gastronomia fins a la llengua, passant per la nostra rica indumentària. És per això que hem de conèixer-la i estimar-la –sobretot a totes les professions que són indispensables i que, sense ells, no podríem realitzar les Falles– per transmetre-la a les futures generacions.

Ara, el col·lectiu faller, el qual és capaç de tot, cal que s’adapte a les noves realitats i inicie un camí cap a unes festes més sostenibles. A poc a poc som més conscients de la realitat i tractem de buscar unes solucions a curt termini, però de segur que amb l’ajuda i el suport de les institucions públiques, aquest curt termini es convertirà en un camí llarg i durador.

Als nostres representants Vera, Francesc i Irene, espere i desitge que gaudiu de cada minut d’aquest any tan esperat i que el somriure vos perdure sempre.

Sols em queda dir: que visquen les Falles i que visca la Falla El Portal!!!

Irene Pasamontes Alberola

FALLERA MAJOR

Treballadora i millor persona, dona i companya fenomenal i com a mare de família no n’hi haurà dos iguals

Com a bona Portalera et faltava el més important, poder lluir allà on vages com a nostra representant

Sempre acompanyà per Juanjo, que no et soltarà un moment, i ben orgullós està de ser el teu president Seràs sempre el punt de mira per allà on desfilaràs i els crits de guapa i bonica sonaran sempre al teu pas.

Benvolguda comissió, amics i amigues, veïns i veïnes de la Falla El Portal:

Aquest any tinc el plaer de dirigir-me a tots vosaltres com a Fallera Major del 2023.

Després de passar uns anys complicats, per fi podrem gaudir de la nostra estimada festa en tota la seua plenitud.

Tornarem a emplenar de color els carrers amb la nostra indumentària, tornarem a escoltar la música que tant ens agrada ballar i cantar i tornarem a olorar la pólvora de les traques i dels coets en les despertades.

Tornarem a gaudir de la festa que tant bé sabem fer els portalers i les portaleres.

Aquest any estic segura que serà molt especial per poder compartir regnat junt amb els meus companys: Juanjo, Vera i Francesc i les nostres famílies. Sense oblidar a la família portalera, que de segur ens acompanyarà a tots els llocs, demostrant-nos la seua calor fallera.

Vos demane que vingueu junt amb nosaltres per a compartir moments especials en les despertades, gaudint de la xaranga a les cercaviles i emocionar-nos junts en l’Ofrena i en la “Cremà” de la falla.

Gaudirem de cada moment com si fora l’últim i farem d’aquest any un any inoblidable.

Portalers i portaleres, ja estem en falles!!! Visca la Falla El Portal!!!

Francesc López Castañer

PRESIDENT INFANTIL

Tu continues la saga d’una gran família fallera, la que de generació en generació han sigut Portalers de primera

De cara a la teua falla el que el teu cor sent és tant que no has dubtat vindre de Madrid per a ser el nostre representant Els xiquets de la comissió tenen una il·lusió increïble de què sigues tu enguany de tots ells el cap visible

Que els representes allà on vages amb la teua gràcia per a desfilar, demostrant en cada moment el teu porte i saber estar.

Hola, fallers i falleres:

Enguany tinc l’honor de ser el President Infantil de la falla El Portal i d’acompanyar a la meua cosina Vera com a FMI 2023, a la que sempre he considerat la meua amiga. A més, sempre estan pendents de nosaltres Irene, la nostra FM 2023, una persona amb una paciència increïble, i mon oncle Juanjo, un familiar sempre ple d’alegria i festa. Junts formem un gran equip.

Després d’aquests anys d’incertesa i ja sense cap classe de restricció, anem a fer de cada instant un moment inoblidable que passe a la història de les falles de Sueca, El Perelló i el Mareny de barraquetes; ens deixarem l’ànima en cada acte i, quan aplegue el final, pensar que açò no s’acaba, que aquestes falles les tindrem en el cor durant tota la vida.

Anem a ballar, a cantar, a tirar masclets, a passar un bon temps amb els amics i les amigues, a anar a dinar al casal després de la cercavila i, quan arribe la nit, gitar-nos i pensar que demà, quan ens alcem del llit, les falles estaran esperant-nos.

Vos desitge a totes i tots que passeu unes falles genials, que no falte mai la il·lusió i l’alegria i penseu que no s’acaben mai, que les Falles són eternes.

Que visquen les Falles i que visca la falla El Portal!!

Vera López Castelló

FALLERA MAJOR INFANTIL

Des que eres ben menudeta el casal ha sigut la teua passió, on has viscut mil aventures plenes d’alegria i il·lusió

Hola, fallers i falleres, amigues i amics!

T’encanta vestir-te de fallera i gaudir de cada passa-carrer, perquè més festera i valenciana que tu ja no es pot ser

Però com a bona Portalera, tens una espineta clavada i és representar a la falla que tant vols i tant t’agrada

I enguany ha arribat el moment de tindre el plaer i la sort de ser la perla més brillant de tota la teua cort.

Sóc Vera, la vostra Fallera Major Infantil, per a mi és un orgull i un honor representar a la meua comissió, la falla El Portal, en cada acte. He esperat molt aquest moment que, a la fi, ha aplegat i puc gaudir amb el meu cosí Francesc, el meu pare Juanjo i Irene i tota la resta de la comissió.

Des de ben menudeta m’ha agradat acompanyar als representats a cada acte que tenien i ara em toca viure-ho des d’una altra perspectiva. Amb dos anys de retard – ja que el meu regnat era per a 2021, però tots sabem el que ha passat–, però amb moltíssima il·lusió, ja que en aquest temps he crescut com a persona i, sobretot, com a fallera. Gaudisc molt de les Falles, ja que com sabeu vinc d’una família molt fallera; el cau faller és la meua segona casa.

Aquest any és molt important per a mi: des de primera hora la meua família i les amistats s’han preocupat per mi, perquè no em falte de res, estic molt contenta de veure tota la gent que ve a acompanyar-nos en cada acte.

Amb aquestes línies m’agradaria dir a tots els xiquets i xiquetes que omplim el casal de germanor, convivència, risses i complicitat, que il·luminen també els carres de la nostra barriada de llum, color, música i alegria. Gaudim de les Falles al màxim tots junts, cal viure cada moment i sapigueu que sempre tindreu en mi una amiga per a parlar, jugar, divertirse, ballar i, sobretot, fer tiktoks.

Que visquen les Falles i que visca la Falla El Portal!!!

EXPLICACIÓ

Lema: “El Gran Teatre del Món”

Artista: Francisco Vizcaíno Palacios

Autora: Lucina González Domínguez

2 1

El món és un gran teatre on tots interpretem breument on sols es lliuren quatre d’actuar sense patiment.

Aquest suposat apoderat, també anomenat director decideix qui som i què fem sempre a cada segon, encara que ho vulguem, ni narrem ni som l’autor, sols humils figurants en aquest teatre que és el món.

Moltes són les escenes que representem, molts els escenaris on toca estar, moltes són les màscares que portem els diàlegs sense preparar.

Però, qui ens dirigeix en aquestes representacions?

Un Espantaocells sense cara, que coordina les nostres accions mou els fils al seu antull, des d’aleshores fins ara.

Anem a la primera escena que l’Espantaocells ha preparat un galliner ple de lloques, lluitant pel mateix corral a alguna cosa ens recorda aquest escenari arreglat, a un tancat que ple està, on es parlen de vostè i com les factures, mensual.

Ocells sempre l’acompanyen, símbol de la llibertat, però estem molt enganyats si pensem poder volar, l’Espantaocells tot ho pensa i el que ho intenta, engabiat que qui pensa a ser lliure, ja ha fet l’acció de pensar.

Moltes coses es retrauen en aquesta lluita constant el que l’altre dia valia, ara ja no es pot aguantar sempre amb la llengua esmolada, però “espai”, què estan gravant! no siga cosa que diga allò que no puc piular.

Molt modernes aquestes lloques viatgen pel “meta vers” navegant, sempre pendents, de tot allò que es difonga no fora que naufragaren per culpa d’un vent advers així que sempre a l’aguait a la qui li corresponga...

3

Al segon escenari ara ens dirigim altra escena agrícola trobem, unes vaques solitàries sentim i unes ovelles tristes percebem.

4

una escena repetida, explicada treballada de com el sentit d’una vida es plora com una pena en lloc de com ha de ser: feinejada amb una aixada.

Són gallines ponedores, les aus d’aquest tancat algunes ponen ous simples, d’altres de rovells variats això sí, totes han d’aponar-se a l’hora de deixar-lo plantat, unes es queden i els cuiden i d’altres, els deixen oblidats.

Prop d’aquestes bestioles guipem el ramader que voltes i voltes li dona al cap, de com omplirà el seu graner i així superar el gran hàndicap

Com li passa al ramader, tres quarts al llaurador carabassa li ha eixit aquell que el producte compra no li paga el que pertoca, ni en estiu ni a la tardor, ni resposta ni condol, sols diu: -Si no tens, ampra!

Tot galliner té un gall aquest no és l’excepció: un gall que sempre canta allà cap on bufa el vent, un gall que no s’immuta davant de cap mena d’acció per molt que el vent bufe de llevant, llebeig o ponent.

Bona llet donen les vaques les ovelles llana excel lent de les primeres no ven ni les taques, de les segons ni el pèl ben lluent.

Pels núvols estan ara els preus, els queviures un ronyó ens costen i els ramaders sols obtenen menyspreus sense que el treball i l’esforç importen.

Carabasses li han donat al valent agricultor però no les de menjar, que d’eixes es trau profit de les de “si t’he vist no me’n recorde, ací et quedes al tractor” que jo amb les butxaques plenes em trobe amb un bon confit.

Una vegada més carrega el que no li toca el que sense demanar res, treballa sense descans perquè tots tinguem tomaques, melons i bajoca, aquell que per eines compta sols, amb les pròpies mans.

Així el ramader segueix avant sense poder maleir i intentant no repartir eixa immensa “mala llet” amb l’important agreujant de no poder-ho deixar, perquè deixar-ho és morir.

Per últim la darrera escena,

EXPLICACIÓ

Lema: “Tot és possible a l’increïble món del circ”

Artista: Francisco Vizcaíno Palacios

Autora: Lucina González Domínguez

En aquesta falla podem veure tot un món d’il lusió i fantasia un univers ple de somnis, on ser lliure ja no és, si més no, una utopia.

El tercer pallasset la pilota no toca les nits amenitza amb el seu acordió, fer música prement tecles li pertoca convertint en màgica cada sessió.

L’elefantet cameja dalt de la gran pilota cansat dels equilibris i a tota hora rodant, a la ment una idea li rebrota tenir les potes a terra estar sempre ballant.

Un altre animalet amb una pilota trobem: és una foca amb una esfera al nas amb una altra vocació que no esperem i que també es tracta de seguir el compàs.

Tres pallassets trobem d’allò més contents a cada actuació riuen i gaudeixen mantenint a tots atents brillant amb les intervencions que ofereixen. Dos d’ells malabaristes són autèntics genis amb pilotes i atifells, dos especialistes que actuen a l’uníson figures màximes a tots els cartells.

Aquesta foqueta una gran diva vol ser una cantant al món mai vista, amb dolça veu com feta per pastisser i una perfecta barreja d’actriu vocalista.

Tots aquests somnis al circ s’aconsegueixen amb treball, esforç i talent i no sols al cel les estrelles llueixen també a la pista i gaudint de valent.

PRESIDENT

JUAN JOSÉ LÓPEZ ORTELLS

ASSESSOR PRESIDÈNCIA

JOSEP BLAI TOMÁS PÉREZ

SECRETARIA

SECRETARI: Jorge Vayá Savalls

VICESECRETARI: Julio Guarinos Belenguer

DELEGATS JLFS: Alfredo Planells Benedito, Josep Osca López

BIBILIOTECARI ARXIVER: Julián Sáez Vercher

ÀREA ECONÒMICA

TRESORERA: Geno Castelló Soriano

VICETRESORERA: Eva Martínez Atanasio

COMPTADORA: Inma Giner Chisvert

COMPTADORA CARTONS: Marta Navarro Benedito

CARTONERES: Ylenia Boix Sanfélix, Carla Redondo Martorell, Lidia Vidal Ferrando

ÀREA CAU FALLER

VICEPRESIDENT: Oscar Tomás Pérez

DELEGATS: Paco López Benadero, Roge Sancho Bolufer

DELEGATS CAU: Encarna Sancho Budiel, Pepe Sapiña Bravo

DELEGATS MANTENIMENT: Ángel Calzado Sigüenza, Ivan Ribera Arnau

ÀREA CULTURA

VICE-PRESIDENT: Josep Osca López

DELEGAT TEATRE:

Joan Vicent Soriano Torremocha

DELEGATS PLAYBACKS: Geno Castelló Soriano, Josep Osca López

DELEGADES LLIBRET: Raquel Blanch Claver, Anabel Calderón Martorell, Lucina González Domínguez, Núria Navarro Girbés

DELEGADA XARXES SOCIALS:

Elena Villagrasa Serra

ÀREA LOGÍSTICA INTERNA

VICEPRESIDENTA: Manola Sánchez Bosch

DELEGATS CUINA: David Clari Chirivella,

Pascual Ferrando Climent,

Jordi Martínez Gutiérrez, Víctor Palacios Martí,

Josevi Peiró Matoses, Ramón Viadel Bayo

DELEGADA COMPRES: Manola Sánchez Bosch

ÀREA INFANTILS

VICEPRESIDENTA: Isabel Osca López

DELEGADES: Andrea Burguera Brines,

Yasmina Guarinos Sánchez, Ana Julio Bosch

ÀREA PROTOCOL

VICEPRESIDENT: José Daniel López Martínez

DELEGADES: Pilar Antón Andrés, Almudena Ferrer Calzado, Paula Grau Girbés, Finita Ortells Pérez

DELEGATS CERCAVILA: Santiago Figueres Sapiña, Saül Porcar Olegario

PORTADOR ESTENDARD: Juan José Galán Alafarga

ÀREA FESTES

VICEPRESIDENT: Pio José Lledó Ferrando

DELEGATS: Gema López Ortells, Rafa Giménez Tornero, Ángel Calzado Llopis

DELEGAT XARANGA: Ivan Ribera Arnau

ÀREA ACTIVITATS DIVERSES

VICEPRESIDENT: Juan Buatista Ortells Montón

DELEGATS DEL RAL·LI HUMORÍSTIC: Robert Guillem Melero, Vicent Moncho García, Ximo Vernia Baldoví

DELEGADES DE CAVALCADA DEL NINOT: Maria Grau Marqués, Marta Grau Marqués, Maria Pons Barberá

DELEGAT D’ESPORTS: Nacho Viadel Antón

DELEGAT BANDERES BARRIADA: Cristian Guarinos

Sánchez

Josep Daniel Aguilar Campins

David Alabau Carbó

Tere Alapont Molinero

José Alarte Rebull

Maria Alarte Ripoll

Marcos Almazán Moreno

Paco Almor Mauro

Sales Almudever Dazán

Lorena Alonso Campello

Pilar Antón Andrés

Mª José Arlandis Pascual

Jessica Arnazo Solves

Jaume Aznar Sarrión

Paula Badenes Tur

Claudia Baldoví Martí

Arantxa Barquero Moreno

Inmaculada Beltrán March

Vicent Beltrán Meseguer

Sari Benedito García

Raquel Blanch Claver

Inmaculada Blanco Sierra

Vanesa Blasco Llodrá

Ylenia Boix Sanfélix

Eva Bolufer Cuquerella

Andrea Burguera Brines

Juan Burguera Claver

Ana Burguera Pons

Carmina Burguera Pons

Marta Cabedo Astruells

Anabel Calderón Martorell

Àngel Calzado Llopis

Àngel Calzado Sigüenza

Pablo Cantó Chaqués

Jose Manuel Caplliure Piera

Begoña Carbonell Fos

Carmen Carlos Vázquez

Alex Carrasquer Matoses

Desireé Castañer Ferrando

Marian Castañer Ferri

Geno Castelló Soriano

Álvaro Catalá Capellino

Kevin Cebolla Pastor

David Clari Chirivella

Nerea Clari Rubio

Paco Clemente Arnandis

Idoia Coves Carbonell

Carlos Coves López

Fran Coves Martínez

Cristina Colechá Arce

Lorena Colomer Llopis

Maria Cuenda Dalmau

Emilio Dauden López

Carles Domínguez Vilar

José Egea Laserna

Patricia Escrivá Sala

Javier Fernández de Gracia

Pascual Ferrando Climent

Chavela Ferrando Cuevas

Laura Ferrando Cuevas

Érica Ferrando León

Sonia Ferrando Llopis

Aitana Ferrando Muñoz

Almudena Ferrer Calzado

Santiago Figueres Sapiña

Roberto Forquet Doménech

Escarlata Fortea Ferri

Joan Fos Hervás

Pau Franco Badenes

Laura García-Morato Casanova

Tere García Rostoll

Rafa Giménez Tornero

Inmaculada Giner Chisvert

Teresa Girbés Atienza

Joaquín Gómez Moreno

Lucina González Domínguez

Lucia González Llopis

Sari González Llopis

Alexis Gorris Celda

José Luis Grau Campins

Paula Grau Girbés

Maria Grau Marqués

Marta Grau Marqués

Carles Grau Piqueres

Irene Grau Piqueres

Julio Guarinos Berenguer

Cristian Guarinos Sánchez

Yasmina Guarinos Sánchez

Robert Guillem Melero

Judit Hernández Ferrando

Carmina Ibáñez Oltra

Ana Julio Bosch

Dolores Lafuente García

Pio José Lledó Ferrando

Lorena Llopis Martínez

Paco López Benadero

Josep Daniel López Martínez

Lluna López Martínez

Verónica López Martínez

Francisco López Ortells

Juanjo López Ortells

Gema López Ortells

Beatriz López Ramírez

Joan Máñez Ortí

Ade Martí Blasco

Carmina Martí Ventura

Belén Martín San Miguel

Eva Martínez Atanasio

Jordi Martínez Gutiérrez

Dolores Martorell Fecé

Mario Matoses Llopis

Marta Medina Sanjuan

Vanesa Medina Sanjuan

Itziar Meliá Piqueres

Zaida Meliá Piqueres

Vicent Moncho García

Joan Moncho Ibáñez

Julia Montón Martí

Antoni Montón Tomás

Alicia Navarro Arnau

Marta Navarro Benedito

Noemí Navarro Benítez

Ignasi Navarro Canet

Paco Navarro Cano

Núria Navarro Girbés

Juan Antonio Navidad París

Paula Nieves Nieves

Gema Olmos López

Gerard Ortells Batalla

Aleix Ortells Blanco

Àngels Ortells Montón

Juan Bautista Ortells Montón

Finita Ortells Pérez

Patricia Ortiz Llopis

Isabel Osca López

Josep Osca López

Víctor Palacios Martí

Irene Pasamontes Alberola

Paula Pedralva García

Silvia Pedralva García

Anabel Pedralva Ortells

Xavier Pedralva Ortells

Josevi Peiró Matoses

Xavier Pérez Fenoll

Sari Pérez Martí

Marta Pina García

Mónica Piqueres Mateu

Alfredo Planells Benedito

Maria Planells Pérez

Mireia Planells Sancho

Maria Pons Barberá

Mª Carmen Pons Penadés

Mª Jesús Pons Penadés

Saül Porcar Olegario

Carla Redondo Martorell

Vicent Redondo Zamorano

Ivan Ribera Arnau

Carmina Ripoll Ferrer

Laura Ripoll Modesto

Júlia Rodríguez Alapont

Pedro Ramón Rodríguez Colmán

Alma Rodríguez Franqueza

Ivan Rodríguez Planells

Dolores Rubio Escrivá

Julián Sáez Vercher

Marc Salvador Pedralva

Marcos Salvador Roselló

Manola Sánchez Bosch

Rogelio Sancho Bolufer

Encarna Sancho Budiel

Candela Sánfelix Garrigós

Pepe Sapiña Bravo

Alexey Semionov Boyko

Vicente Solves Laserna

Iker Soriano Colomer

Joan Vicent Soriano Torremocha

Ainhoa Talens Estarlich

Jaume Talens Miralles

Josep Tomás Carlos

Aitana Tomás Escrivá

Laia Tomás Escrivá

Amaia Tomás Galve

José Blas Tomás Pérez

Oscar Tomás Pérez

Victor Tomás Torres

Paula Torres Romans

Jorge Vayá Savalls

Manolo Vázquez Catalá

Manolo Vázquez Pons

Clara Vendrell Fos

Maria Vendrell Montón

Vicent Carles Vercher Lledó

Ximo Vernia Baldoví

Andrea Vernia Beltrán

Ximo Vernia Beltrán

Nacho Viadel Antón

Ramón Viadel Bayo

Lidia Vidal Ferrando

Mª José Villagrasa Ribes

Elena Villagrasa Serra

Valeria Aguilar Olmos

Pep Alarte Rebull

Andrea Albacete Viel

Asia Albacete Viel

Berta Alegre Martínez

Adrià Aliaga Calzado

Arnau Aliaga Calzado

Júlia Almazán Alós

Luca Almazán Crespo

Claudia Almazán Villagrasa

Daniela Almazán Villagrasa

Aida Almor Martí

Gerard Almor Martí

Valentí Almudever Navarro

Aitana Asolas Colomer

Mara Astillero Burguera

Ian Beltrán Martí

Alicia Bernardo Navarro

Miquel Burguera Artal

Mara Cabedo Astruells

Kenai Cabedo Guzmán

Milan Cabedo Guzmán

Ferran Calzado Grau

Ingrid Cantó Cuenda

Julia Cantó Cuenda

Martina Caplliure Vendrell

Elies Castañer Sabater

Sara Castañer Sabater

Arianna Castillo Cebolla

Andreu Català Planells

Eric Colechá López

Gema Colechá López

Aaron Cortés Tur

Julen Coves Carbonell

Marc Cuenca Alonso

Aran Cuenca Alonso

Paula Cuenca Blanch

Aitana Dauden Ortíz

Pablo Dauden Ortíz

Laia Egea Vendrell

Ona Egea Vendrell

Claudia Falcó Moreno

Júlia Fernández Julio

Yaiza Figueres Guarinos

Mar Forquet Torres

Mireia Forquet Torres

Asier Franco Martín

Maël Franco Martín

Damián Franco Martorell

Julia García Cordellat

Ainhoa Grau Blasco

Eider Grau Guarinos

Emma Guarinos Camilleri

Eneko Lamolda García-Morato

Kai Lamolda García-Morato

Asier Gonzalez Grupegi

Nora Llopis Grau

Vicent Llopis Grau

Francesc López Castañer

Josep López Castañer

Sara López Castelló

Vera López Castelló

Aina López Martínez

Iván Maestro Planells

Iván Marchante Cosgaya

Noa Marchante Cosgaya

Gerard Martínez Ortells

Emma Martínez Ortells

Abril Matoses Claros

Vega Matoses Claros

David Méndez Gómez

Rubén Méndez Gómez

Leire Merino Beltrán

Zoe Moreno Hernández

Ferran Moreno Piqueres

Héctor Niclós Navarro

Ignacio Ortells Blanco

Daniel Salvador Ortells Pasamontes

Nicolás Antonio Ortells Pasamontes

Yael Palacios López

Luca Pârvu Castañer

Daniel Pascual Medina

Pablo Pascual Medina

Sofia Peiró Ferrando

Aarón Piano Pérez

May Piqueres Bastida

Yulia Piqueres Bastida

Arnau Porcar Grau

Blanca Porcar Grau

Marta Ribera Giner

Laia Ribera Giner

Ares Rodríguez Alapont

Mía Rodríguez Colomer

Daniela Roselló Alba

Raúl Sáez Romaguera

Sergi Sáez Romaguera

Bruno Sales Calvet

Roger Sancho Castañer

Aynara Sanfélix Arlandis

Carmen Santoro Osca

Mateo Selva Calderón

Daniel Simó Cuevas

Diego Talens Medina

Hugo Talens Medina

Vicent Tercero Hernández

Mia Vázquez Piqueres

Ariadna Vives Ortells

Didac Vives Ortells

Leo Yuste Pedralva

Vega Yuste Pedralva

Mario Zamorano Galve

DIUMENGE 5

Entrega de brussonets als nous portalerets i noves portaleretes

Lliurament dels premis dels Esports i Jocs de Taula de JLF

DIJOUS 9

Concurs de Sainets al CC Bernat i Baldoví

DISSABTE 11

Fallers d’Honor

DIUMENGE 12

Ral·li Humorístic i Dia del Xiquet de JLF

DIJOUS 16

Inauguració de l’Exposició del Ninot

DIVENDRES 17

Gala commemorativa dels 50 anys de JLF

DISSABTE 18

Germanor amb Poble Vell al Perelló

DIUMENGE 19

Crida

Dinar al cau faller

DIVENDRES 24

Gala de lliurament de premis del Concurs de Sainet

DISSABTE 25

Concurs de Paelles de JLF

“Tardeo” al cau faller

DIUMENGE 26

Repartida de llibrets i de regals als cartoners i cartoneres

Dinar al cau faller

Lliurament dels Bunyols d’Or amb Fulles de Llorer i Brillants i de les Espigues d’Or

DIVENDRES 3

1r torn d’Albades

DISSABTE 4

Cavalcada del Ninot

DIUMENGE 5

Dinar al cau faller

Cavalcada del Ninot Infantil

DIMECRES 8

Sopar de la Dona

DIJOUS 9

Plantà de l’Estoreta Velleta

DIJOUS 9 FINS DIMECRES 15

Setmana Gastronòmica

DIVENDRES 10

Festa infantil de l’Estoreta Velleta

2n torn d’Albades

Entrega de Recompenses JCF

DISSABTE 11

Concert de la Xaranga

Festa de la mistela i l’aladroc

Torradeta nocturna

Discomòbil

DIUMENGE 12

Despertada infantil

Esmorzar

Cavalcada infantil per la barriada

Dinar al cau faller

Jocs infantils

Berenar infantil

Entrega de Recompenses Infantils JCF

DIMECRES 15

VI Festa Jove

DIJOUS 16

Visita de Cortesia Saludable

Lliurament dels Premis a l’Ús del Valencià

Mascletada dels 5 sentits

Sopar de la Fallera Major i ball al cau

DIVENDRES 17

Despertada per la barriada i esmorzar

Visita a la Residència de Sant Josep

Mascletada en la plaça de l’Ajuntament

Dinar al cau faller

Missa a l’Esglèsia del Carme i visita a l’Asil d’Ancians

Sopar i ball al cau

DISSABTE 18

Despertada per la barriada i esmorzar

Cercavila per la barriada

Mascletada en la plaça de l’Ajuntament

Dinar al cau faller

Visita de Cortesia als monuments fallers

Sopar i ball al cau

DIUMENGE 19

Despertada i esmorzar

Ofrena de Corones de Llorer als fills il·lustres de Sueca

Mascletada al monument faller i dinar al cau faller

Ofrena de flors a la Mare de Déu de Sales

Cremà infantil

Sopar al cau

Cremà

Segon premi a l’Ús del Valencià en el Llibret Faller de l’Ajuntament de Sueca

11é premi al llibret per Promoció de l’Ús del Valencià de la Generalitat Valenciana

Quart Premi en la Cavalcada Infantil 2022

Tercer Premi en les Proves del Ral·li Humorístic

Primera Menció Especial a Millor Actor per a Jorge Vayá

Nominació al Premi Soler i Godes per l’article “Jugar amb Foc” de Lucina González

ENTREVISTA LAIA TOMÁS ESCRIVÁ

Fallera Major Infantil 2020-21-22

Com vas afrontar la suspensió de les Falles 2020?

Amb molta pena, però no es podia fer res.

Conta’ns, com va ser viure les Falles durant el confinament?

Com han sigut les Falles 2022?

Molt esperades, malgrat que va ploure, però van ser molt boniques.

Els moments de pluja ho vam passar molt bé al cau faller amb la xaranga, ballant, jugant; quan la pluja ens dona una treva de seguida aprofitarem al màxim els actes que poguérem fer al carrer.

Sabem que vens d’una família molt fallera. Com ho han viscut ells?

La meua família ho ha viscut en tota l’alegria que es podia esperar després de la llarga espera. Però ha valgut la pena.

Quin de tots els actes ha estat el que més t’ha agradat o més esperaves?

Esperava amb moltes ganes la Presentació, la Visita de Cortesia i el dia de Sant Josep... però crec que tots els actes m’han agradat.

Per descomptat foren diferents i tristes, però així i tot férem vídeos amb música de xaranga, una falleta xicoteta, penjàrem el mocador a la finestra... intentarem que entre tots fora menys trist malgrat el moment tan crític que estàvem vivint.

Com ha sigut la teua experiència personal durant la pandèmia de la COVID-19?

La meua experiència podria dir que ha estat fatal perquè era una situació molt rara: el no poder anar a classe, no veure els companys, no poder veure als meus familiars... La veritat que fou un vertader desastre.

L’únic acte en què vos poguéreu vestir els representants l’any 2021 fou dues misses el dia de Sant Josep. Com va ser eixa experiència?

Sincerament, fou una experiència estranya perquè ens faltava tota la nostra comissió fallera al nostre costat. No fou un dia 19 de març per no tindre-vos al nostre costat, malgrat continuar en plena pandèmia.

Quan es va proposar la votació per a celebrar les Falles en l’octubre de 2021, tu què pensaves?

Estava molt nerviosa: després de tant de confinament, tenia ganes de tindre les meues falles i no sabia el que anava a passar. Finalment, la nostra comissió no va plantar en octubre, però de seguida va començar el cicle de les presentacions falleres i altres actes fallers, i amb això em vaig apanyar fins que va arribar l’anhelat mes de març i poguérem gaudir, finalment, de les Falles.

Però, tot no ha sigut dolent: eres la representant infantil més longeva de la història de la nostra comissió. Què ha significat per a tu ser Fallera Major Infantil durant tres exercicis fallers seguits?

Ser la màxima representant infantil de la

nostra comissió durant tant de temps ha estat una experiència molt bonica i, a més, ha suposat tindre una gran responsabilitat amb la meua comissió. Sols espere haver estat a l’altura i que els fallers i les falleres hagen gaudit amb mi de cada acte.

Quina peça de la teua indumentària és la que més t’ha agradat o més estima li tens?

No puc especificar cap en concret, m’agraden totes i li tinc estima a cadascuna d’elles, ja que amb cada una ha viscut moments que queden per al record.

Des d’aquestes línies vos donem l’oportunitat de donar les gràcies a algú; a qui seria?

Vull donar-li les gràcies a totes aquelles persones que han estat al meu costat en tot moment, començant per la meua família (els meus pares, la meua germana, els meus oncles i les meues ties, els meus iaios... i no els nomene perquè no vull deixar-me a cap!) i seguint amb els meus presidents i vicepresidents i tots els fallers i falleres que m’han acompanyat a cada acte; i com no a la nostra xaranga que ens ha fet ballar en tot moment.

ENTREVISTA

IRENE GRAU PIQUERES

Fallera Major 2020-21-22

Com han sigut les Falles 2022?

Les falles 2022 han sigut molt especials i emotives perquè eixíem amb ganes de viureles i amb molta il·lusió, després de tot el temps que hem estat sense poder celebrarles.

Quin de tots els actes ha estat el que més t’ha agradat o més esperaves?

L’acte que més m’ha agradat i que era el més esperat després de dos anys sense la festa fallera ha sigut l’ofrena.

Com vas afrontar la suspensió de les Falles 2020?

Va ser un moment molt trist. No podia creure el que estava passant. Però confiava en el món falles i les ganes de superació.

Conta’ns, com va ser viure les Falles durant el confinament?

Durant el confinament, tot es va celebrar per vídeo-reunió i no podíem estar al cau faller. Foren uns moments molt tristos i difícils perquè les meues falles somiades no es pogueren dur a terme.

Com ha sigut la teua experiència personal durant la pandèmia de la COVID-19?

Doncs durant tot el confinament em vaig preparar la selectivitat amb reunions per vídeo-reunió i estudiant a casa, però el fet de no poder reunir-te amb les amigues i amics va ser un poc trist, però, a poc a poc, anaven obrint els horaris per a poder eixir i poguérem respirar una mica.

L’únic acte en què vos poguéreu vestir els representants l’any 2021 fou dues misses el dia de Sant Josep. Com va ser eixa experiència?

Va ser un acte molt emocionant perquè portàvem pràcticament un any sense actes i ho agafarem amb moltes ganes i il·lusió.

Quan es va proposar la votació per a celebrar les Falles en l’octubre de 2021, tu què pensaves?

En eixe moment pensava que no era la millor opció; pensava que les falles havien de celebrar-se a març, celebrant la data de Sant Josep.

Què ha significat per a tu ser Fallera Major durant tres exercicis fallers seguits?

Ha sigut un plaer representar a la Falla

El Poral perquè, a més dels actes de representació de la nostra comissió, hem tingut el repte i la responsabilitat amb tots els fallers i les falleres de mantenir el cau tancat en benefici de tota la societat.

Quina peça de la teua indumentària és la que més t’ha agradat o més estima li tens? Qui ha estat el teu o la teua indumentarista?

Totes les peces que tinc m’agraden, cada una d’una forma especial, tenint en compte que la indumentària l’ha confeccionat ma

mare, que és la meua indumentarista, Paloma Piqueres d’Artmoda de Sueca.

Des d’aquestes línies vos donem l’oportunitat de donar les gràcies a algú; a qui seria?

A la meua família i a les meues amigues i amics que han estat en tot moment al meu costat.

ENTREVISTA PIO

JOSÉ LLEDÓ FERRANDO President 2018-2021

Després de presidir en 2018 i 2019 la nostra comissió i tenir unes festes falleres “normals”, com es presentaven les Falles 2020?

Doncs en un principi es presentava tot com unes falles “normals”: anava tot amb tranquil·litat i estava tot preparat, inclús el mateix dia de l’ajornament plantàrem el monument a la nostra plaça. Estava sent un gran any.

Que recordes d’aquella nit del 10 de març de 2020? Quins pensaments passaren pel teu cap?

Estàvem tots al cau faller, eixe dia teníem per a sopar albergínia farcida. Els representants havíem passat un gran dia, ja que havíem anat a gaudir de la “mascletà” a l’Ajuntament de València. Fou molt trist veure la cara dels fallers i de les falleres presents en sentir al President de la Generalitat Ximo Puig anunciar la suspensió de les Falles i de la Magdalena. Però el més trist fou veure les llàgrimes de les famílies de les Falleres Majors. Fou una nit molt llarga.

En ajornar les falles 2020, quins passos seguireu els presidents de les diferents comissions de Sueca, El Perelló i el Mareny de Barraquetes?

Jo, personalment, vaig anul·lar automàticament tots els actes de l’endemà i posar una reunió extraordinària per a totes les falleres i fallers de la comissió. Després, pel grup de whatsapp dels presidents, quedàrem per a fer una reunió amb l’Ajuntament per a consensuar el que havíem de fer. Per unanimitat, els presidents decidirem tancar els caus fallers durant quinze dies per veure el que passava. La resta és història.

Conta’ns, com va ser viure les Falles durant el confinament?

Fou molt trist, la veritat. Però intentant que tots els fallers i les falleres passaren de la millor forma les nostres festes i estigueren entretinguts. Primer férem que penjaren una fotografia a les xarxes amb el mocador faller al seu balcó; altre dia es gravaren un tros cantant per a fer un vídeo. També penjarem

al grup de Facebook sainets i playbacks antics per rememorar. Com ma casa és “especial”, vaig poder tirar tres traques per tots els fallers i les falleres de la falla El Portal i de Sueca i, a la nit, vaig fer una “cremà” amb ninos i altres coses que vaig trobar per casa.

Com ha sigut la teua experiència personal durant la pandèmia de la COVID-19?

Per sort, jo no he viscut molt la pandèmia. Per la meua feina, mai he estat confinat a casa. El que si era molt trist era veure les carreteres i les localitats buides. Encara sort que a casa tenim canastra de bàsquet, piscina i espai per a fer exercici i fer més amè els dies que estava allí.

L’únic acte en què vos poguéreu vestir els representants l’any 2021 fou dues misses el dia de Sant Josep. Com va ser eixa experiència?

Em vaig vestir amb moltíssima il·lusió, la veritat. Tornar a vestir-nos de fallers i falleres i estar amb la resta de representants fou una gran satisfacció.

Després de març 2021 decidires deixar la presidència de la nostra comissió, suposem que el desgast pandèmic fou decisiu per prendre aquesta decisió, veritat?

Efectivament. En un principi, sols anava a ser president durant dos anys, que després es convertiren en un tercer i últim. Però amb l’esclat de la pandèmia de la COVID-19 i davant de la incertesa vaig continuar fins que la situació permetera elegir un nou president. Psicològicament no estava en condicions de continuar i sabia que Juanjo tenia moltes ganes i il·lusió de representar a la nostra comissió i que, tal com ha demostrat, està sent un gran president.

Quan es va proposar la votació per a celebrar les Falles en l’octubre de 2021, tu què pensaves?

Sempre he dit que les Falles són a març, la resta, que ho diguen com vulguen, però que no ho nomenen com a falles. És el mateix que quan ixes de València i li diuen paella a l’arròs amb coses. Com podràs imaginar, el meu vot haguera estat negatiu a celebrar-les en octubre.

Com has gaudit de les falles juntament amb totes les Falleres Majors i Presidents Infantils que t’han acompanyat?

Són moments que mai oblidaré. Sempre se m’ha dit que era un poquet consentidor en els representants, però per a mi era el que tocava; era el seu any i en veure la seua cara de felicitat –i la de les seues famílies–recompensava tota la feina que s’estava fent.

A més, coneixes millor a totes les persones que els envolten i que són meravelloses. Sols puc dir que ha estat una experiència excel·lent.

Des d’aquestes línies vos donem l’oportunitat de donar les gràcies a algú; a qui seria?

Sempre dic que quan dones les gràcies, no has de dir noms, ja que se’t pot oblidar d’algú i és pitjor. Però, en aquest cas, trencaré la “norma”. Als primers que agrairé el suport durant aquests anys és als fallers i les falleres de la Falla El Portal, els quals són d’una “pasta especial”. Als pares i mares de tots els representants que m’han

acompanyat, han sigut IMPRESSIONANTS: a Marta Navarro, Ivan i Marta, Silvia, Aina i Yael, Irene, Laira i Carlos. Gràcies per tot, espere que hàgeu gaudit durant el vostre regnat.

I, per descomptat, donar-li les gràcies a la persona que hi ha fet d’aquest somni, una realitat. Ella, la que més ha patit; sense ella res haguera estat el mateix, a la persona que sempre he tingut ací i la qual ha fet tot el possible per ajudar-me durant la meua presidència. GRÀCIES PER TOT SONIA!

RECOMPENSES ADULTES 2022

COURE

Sales Almudever Dazán

Mª José Arlandis Pascual

Raquel Blanch Claver

Inmaculada Blanco Sierra

Nerea Clari Rubio

Aitana Ferrando Muñoz

Alexis Gorris Celda

Lluna López Martínez

Gerardo Ortells Batalla

Marta Pina García

Mireia Planells Sancho

Júlia Rodríguez Alapont

Alexey Semionov Boyko

ARGENT

Manuel Caplliure Piera

Cristina Colechá Arce

OR

Ylenia Boix Sanfélix

Emilio Dauden López

Carles Grau Piqueres

Marta Navarro Benedito

Núria Navarro Girbés

Gema Olmos López

Patricia Ortíz Llopis

Silvia Pedralva García

Elena Villagrasa Serra

OR I FULLES DE LLORER

Marta Cabedo Astruells

Geno Castelló Soriano

Lucina González Domínguez

Jessica Llopis Benedito

Víctor Palacios Martí

Irene Pasamontes Alberola

OR I FULLES DE LLORER EN BRILLANTS

Marcos Almazán Moreno

Sari González Llopis

BUNYOL D’OR DE JLF AL MÈRIT 2021 I 2022

Geno Castelló Soriano

Pio José Lledó Ferrando

RECOMPENSES INFANTILS 2022

COURE

Miquel Burguera Artal

Aran Cuenca Alonso

Paula Cuenca Blanch

Olivia García González

Asier González Grupeli

Leire Merino Beltrán

Zoe Moreno Hernández

Carmen Santoro Osca

Hugo Talens Medina

OR

Mireia Forquet Torres

Eider Grau Guarinos

Josep López Castañer

Iraida Muñoz Llopis

Yael Palacios López

ARGENT

Claudia Almazán Villagrasa

Eric Colechá López

Marc Cuenca Alonso

Neus Gilabert Roselló

Inés López Segura

Daniel Salvador Ortells Pasamontes

Arnau Porcar Grau

Ares Rodríguez Alapont

Carlos Roselló Alarte

Sergi Sáez Romaguera

PART ÍNFANTÍL

deixeu córrer la vostra creativitat

UNEIX AMB UNA LINIA CADA PARAULA AMB EL SEU DIBUIX CORRESPONENT: BUSCA LES SEGÜENTS PARAULES A LA SOPA DE LLETRES:

TRAPEZISTA

PLATEA – VESTÍBUL – LLOTGES – PROSCENI – ORQUESTRA – GALLINER –CAMERINOS – AMFITEATRE – ESCENARI

CIRC

CANÓ

GLOBUS

ELEFANT

Senyores i senyors... desig complit!

Això era i no era, si és cert bé i si no també, un xicotet circ que viatjava pels pobles alegrant la vida de la gent amb els seus espectacles diversos. Aquest circ comptava amb integrants molt peculiars com Bemut el presentador dels espectacles, un home capaç d’explicar-te en un minut tot el que hi havia a l’interior del circ! Clowni i Gastor, una parella de pallassets menuts que es passaven el dia, i part de la nit, fent riure a qualsevol persona, bestiola o cosa que es creuara al seu camí. Silas, l’home més forçut del món, capaç d’agafar amb una sola mà tot el circ i deixar-lo dalt del tren llest per al pròxim viatge. Una altra parella molt especial eren Linos i Leika, un matrimoni d’equilibristes i malabaristes que poques vegades veies en terra ferma; segons ells, perquè es marejaven veient tanta superfície als seus peus i per això preferien estar dalt d’una pilota, un monocicle o qualsevol altre objecte, això sí, sempre amb les mans ocupades fent volar per damunt dels seus caps una pila d’artefactes. I per finalitzar, l’última component d’aquest circ era Dània una ballarina aèria que captivava a la gent d’una manera inexplicable amb la seua coreografia amb teles, entre altres aparells, penjada a 6 metres d’altura.

Però aquests no eren tots els membres del circ. Encara que aquest no feia espectacles amb animals, tenien amb ells a un xicotet elefantet anomenat Norsu i a dos foquetes que es deien Sel i Sinet Aquests animalets foren rescatats d’un altre circ que no tractava gens bé a les bestioles i per desgràcia, de totes les criatures que formaven part de l’altre circ cruel, sols havien pogut sobreviure aquests tres animals. Ara tenien una vida molt feliç juntament amb la resta d’artistes del circ, entre tots els cuidaven: Bemut sempre els donava a menjar i mentre ho feia, els entretenia amb el seu interminable discurs on els contava com havien anat les actuacions, la classe de gent que havia vingut o com eren els voltants del poble on es trobaven i tot açò, abans de soltar el plat del menjar, perquè mentre menjaven, encara podien sentir un fum més d’històries. Silas sempre estava ahí quan es quedaven adormits fora de les seues caravanes, que era la majoria de les voltes perquè als tres amics els encantava gitar-se sobre la gespa i jugar a dir la forma que tenien els núvols que passaven. Aquest joc tampoc durava molt, ja que els tres animalets veient el ball dels núvols en passar, pegant-los un agradable solet a la cara i bressolats per una suau brisa, es quedaven adormits a l’instant. I aleshores arribava Silas i, com sempre, amb una sola mà agafava a les tres bestioles i les deixava suaument als seus llits quan l’acollidora brisa es transformava en frescoreta i el sol ja feia per amagar-se.

Tan Linos, Leika com Dània també gaudien molt amb els tres animalets, sempre jugaven amb ells perquè estigueren entretinguts. El matrimoni de malabaristes intentaven que Norsu fera equilibres al damunt d’una enorme pilota, però no tenien molt d’èxit amb l’empresa, ja que l’elefantet no aguantava ni dos segons a la pilota. Més fortuna hi havia amb Sel i Sinet que sí que feien equilibris impossibles amb el seu nas i no tan sols amb una pilota, sinó amb qualsevol objecte que trobaren a prop.

Feia uns dies que Sel i Sinet havien notat que el seu amic Norsu estava trist, ja no gaudia com abans amb les aventures tots tres junts, ni amb les històries de Bemut, ni amb els jocs amb Linos ni Leika, fins que un dia Sinet es va acostar a Norsu i li va preguntar:

- Et passa alguna cosa Norsu? Et veig molt trist i no m’agrada gens que estigues d’eixa manera, puc fer alguna cosa perquè et sentes millor?

- Sí que em passa alguna cosa, però em fa vergonya dir-ho –va dir Norsu abaixant el cap i amb la cara més trista.

- No tingues vergonya, som amics i estem per a ajudar-nos quan ho necessitem –contestà Sinet.

- D’acord, t’ho contaré –afegí Norsu– tinc un somni: vull ser ballarí!

- Un elefant ballarí? –preguntà Sinet estranyada–. M’encanta! –digué a continuació.

- Corre, contem-li-ho a Sel que a ell sempre se l’ocorre alguna cosa!

Els dos amics anaren corrents buscant a Sel i el trobaren observant una marieta que se li havia parat just al nas.

- Sel, Sel! –va cridar Sinet–. Hem de contar-te una cosa!

- Què passa? –contestà Sel.

- Norsu ha de contar-te una cosa molt important i ens has d’ajudar –li digué Sinet.

De seguida Norsu li explicà a Sel el seu desig de ser ballarí i que no ho havia contat abans per vergonya i per si es reien d’ell.

- La vergonya cria ronya! –li contestà Sel–. No has d’avergonyir-te per tindre un somni. Sé exactament el que hem de fer, seguiu-me.

Els dos amics seguiren a Sel, que els portà fins a la caravana de Bemut; allí li explicaren l’ànsia de Norsu i que si li permeteren fer-ho seria una molt bona oportunitat per al circ, ja que tindrien una nova actuació que atrauria molta gent.

- Un elefant ballarí és una cosa mai vista al món del circ! –digué Sel.

Els tres amics es miraren convençuts de què a Bemut li encantaria la idea, però no va ser així. Bemut es quedà mirant-los amb els ulls com a plats i començà a explicar-los amb un miler d’arguments, que això no era una bona idea, que mai s’havia vist cosa igual i que muntar un espectacle de hui per a demà per un caprici costava massa esforç i diners. Quan acabà, els va dir amablement que deixaren de fer-lo perdre el temps i que anaren a jugar fora que feia molt bon dia.

Sel, Sinet i Norsu eixiren de la caravana molt decebuts, però de sobte Sel exclamà:

- Ja ho tinc, seguiu-me!

I com havien fet abans, Sinet i Norsu seguiren una volta més a Sel. Aquest els va conduir a la caravana d’un personatge nou que havia arribat al circ feia una setmana i, segons li havia contat Silas a Sel, era un mag anomenat Taikuri, que podia realitzar tota classe de trucs i conjurs. Arribaren a la caravana i cridaren a la porta.

- Avant! –digué una veu des de l’interior.

Els tres animalets passaren amb un poc de recel, ja que no coneixien al nou artista. La caravana per dins estava plena de caixes, gàbies, daus, baralles de cartes i altres artefactes propis d’un mag, i de colp i volta, sota un núvol de fum, aparegué Taikuri el mag. L’elefantet i les foquetes s’espantaren un poc i després començaren a tossir perquè les finestres de la caravana estaven tancades i amb el fum no podien respirar, cal dir que a Taikuri li passà el mateix i fins que no obriren finestres i portes no pogueren començar a parlar.

Aleshores Taikuri els preguntà què feien allí i en què podia ajudar-los, si és que necessitaven alguna cosa.

- Sí que la necessitem –va dir Sel–, explica-li-ho Norsu.

Norsu començà a parlar un poc atemorit, pensant que li diria el mateix que Bemut, però no va ser així: Taikuri va accedir a ajudar-lo, no pensà en cap moment que un elefant ballarí fora una idea estranya. El mag havia viatjat per tot el món i en tots els seus viatges, sempre col leccionava objectes curiosos que li pogueren servir per al seu espectacle. Es va posar a buscar pels diversos baguls que tenia.

- No és molt ordenat –va dir Sinet en veu baixa.

- Calla! –li contestà Sel.

Després d’estar un grapat de temps buscant per tot arreu, tot d’una Taikuri va exclamar:

- Ací està!

En eixe moment va traure un curiós instrument, era com una flauta, però amb unes tecles de piano en lloc de forats. S’acostà a Norsu i li digué:

- Amb açò podràs ballar tot el que vulgues.

- Com? –respongué Norsu.

- Sols l’has de tocar i al moment ballaràs. I ara deixeu-me que he de preparar la meua actuació.

Tornà a aparèixer un núvol de fum i com encara estaven obertes les finestres del primer núvol, es lliuraren una vegada més de tossir, però també va fer que el fum desapareguera més de pressa i van veure com Taikuri corria per amagar-se darrere d’un bagul.

- No és un mag molt bo –va dir Sinet.

- La veritat és que no –contestà Sel.

- No digueu això, almenys ens ha volgut ajudar –replicà Norsu.

Els tres amics se n’anaren de la caravana del mag amb l’estrany instrument que els havia deixat i s’adonaren d’una cosa molt important, ningú dels tres tenia dits per a poder tocar-lo! A Sel se li va ocórrer altra idea ràpidament, com era de costum, anirien a demanar-li ajuda a Clowni i a Gastor, ja que en una de les seues actuacions, Gastor tocava una guitarra. Dit i fet, es presentaren a la caravana dels pallassos, però no els trobaren allí i de tornada veieren a Silas que els digué que s’estaven a la pista

central assajant junt amb Linos, Leika i Dània. Les tres bestioletes cap allà que anaren corrents i quan arribaren tingueren la sort que els pallassos ja havien acabat el seu assaig i com sempre, estaven fent bromes a la resta de companys. Norsu es va acostar a Gastor i li va dir:

- Toca aquest instrument per favor, vaig assajar el meu número.

Gastor va mirar l’instrument amb una enorme cara d’estranyesa, però tant com per a ell com per a Clowni, la vida estava feta per a gaudir-la i que millor que provant una cosa nova. Sense saber, Gastor es posà a tocar i màgicament els seus dits treien una melodia encisadora. En el moment que les primeres notes arribaren als oïts de Norsu la resta del seu cos començà a moure’s al ritme de la música, ballava i ballava sense parar, per fi ho havia aconseguit i se sentia molt feliç, com si estigués dansant als núvols. Però de sobte, com si eixira d’un somni va veure que no sols ell estava ballant, tota la gent que es trobava a la pista ho estava fent també, però a diferència de Norsu, els altres no estaven tan feliços. Linos i Leika no deixaven de cridar amb cara d’espant i sense parar de ballar i això que es trobaven dalt dels monocicles! Dània que estava en eixe moment practicant el seu número a les teles, es movia d’una part a l’altra movent braços i cames al compàs de la música i al mateix temps intentant no caure des de les altures. Fins i tot, Sel i Sinet movien les seues aletes davanteres i del darrere sense parar seguint la música i per molt que no volgueren. Norsu mirà estranyat perquè no entenia el que estava passant i pensava que els altres ho estaven fent sols per a burlar-se d’ell. Aleshores, quan intentà parar de ballar per a parlar amb els altres, s’adonà que no podia per molt que ho intentava, el seu somni s’havia convertit en un malson!

Tots els protagonistes d’aquest gran ball no feien més que cridar desesperats i sobretot a Gastor perquè deixara de tocar, però aquest estava en una espècie de trànsit, en el que no sentia res ni a ningú i continuava amb la melodia. Bemut i Taikuri que es trobaven pels voltants de la carpa parlant, sentiren l’escàndol i acudiren ràpidament. Quan arribaren es trobaren a tots ballant al ritme d’una estranya música i demanant angoixats que per favor parara. De seguida Taikuri caigué en la seua errada, no recordava que eixe instrument, que havia comprat en un dels seus viatges a Viena, era màgic, i feia partícips a tots els que es trobaven al voltant, del desig que es demanava amb més força, que en aquest cas era el de Norsu de ballar. A continuació li va dir a Bemut que es posarà als oïts qualsevol cosa que li impedís escoltar la música i així ho feren els dos. Taikuri es va dirigir corrents cap a Gastor i li llevà l’instrument. Al moment de deixar de sonar la música tots pogueren parar de ballar alleujats.

- Ho sent molt –va dir Taikuri– se m’havia oblidat el poder que tenia aquest instrument, quin cap el meu!

La resta de companys es dirigiren cap a ell amb una mirada d’incomprensió i Bemut va anar cap on estava Norsu, preguntant-li perquè l’havia desobeït quan li digué que no podia fer l’actuació. Norsu es va posar a plorar dient-li que el seu somni era ser ballarí, que ell sabia que ho podia fer i que era l’única cosa en el món que desitjava de veritat. Aquelles paraules van commoure tant a Bemut com a la resta d’artistes del circ i entre tots acordaren que cadascú ajudaria amb el que fos a Norsu perquè poguera complir el seu somni. Això sí, amb instruments normals d’eixos que sols et feren ballar de forma voluntària...

Al cap d’unes setmanes Norsu, amb l’ajuda de Bemut, Solas, Linos, Leika, Clowni i Gastor, que feien sonar els instruments, els seus inseparables amics Sel i Sinet que l’acompanyaven cantant, i fins i tot el mag Taikuri, que li ensenyava passos de ball nous provinents dels diversos països per on havia estat, començà a mostrar unes qualitats per al ball que ningú s’haguera esperat.

- Veus Norsu, amb ajuda, treball, esforç i paciència s’aconsegueixen les coses, no tot pot ser de hui per a demà, però les coses arriben si ho treballes per a aconseguir-ho –li va dir Bemut.

- Tens raó Bemut, vaig a treballar com el que més i quan em faça major, seré el millor elefant ballarí del món!!

I així va ser, Norsu fou el primer elefant ballarí del món i la seua fama es va estendre per tot arreu, sense que li fera falta cap instrument màgic, el qual Taikuri havia perdut no sabia quan, ni com, ni on... Sel i Sinet també es convertiren en unes dives de la cançó i tots junts formaven a part d’una gran família, que al cap i a la fi era el més important, un circ molt especial amb increïbles artistes que donà més de mil voltes al món portant a tots la seua alegria i també, la seua màgia. I ja sols queda dir que: el conte contat ja està acabat i per la xemeneia se’n puja al terrat.

COMPRENSIÓ LECTORA

Del conte Senyores i senyors... desig complit! quin és el personatge que més t’ha agradat?

para atenció!

PLATEA

Has estat alguna vegada al circ? Què és el que més et va agradar?

Quines són les professions que es nomenen al conte?

I d’animals, quants hi ha?

T’agradaria escriure un final diferent? Fes-ho ací baix!

CONEIXES LES PARTS QUE FORMEN UN TEATRE?

Espai on s’ubiquen les butaques que ocupa el públic assistent. Sol ser la planta baixa.

VESTÍBUL

Espai més important de l’edifici, ja que està pensat per a la relació entre l’espectador i l’espectacle. És just a l’entrada del teatre, on normalment s’exhibeixen fotografies o programes; de vegades també sona música d’ambient.

LLOTGES

Són una sèrie d’habitacles tancats amb un determinat nombre de seients per a un determinat nombre d’espectadors.

AMFITEATRE

Grades circulars del primer pis de la sala.

GALLINER

Pis més alt de la sala.

ORQUESTRA

Espai fossat on es col·loca l’orquestra per interpretar les parts musicals d’una obra teatral o d’un espectacle. Aquesta part en l’actualitat ha desaparegut en la majoria dels teatres.

ESCENARI

Part del teatre on es col·loquen els decorats i on es desenvolupa l’acció dramàtica.

PROSCENI

Part anterior de l’escenari, el que queda situat entre l’escena i l’orquestra.

OMPLI ELS BUITS AMB LA PARAULA CORRESPONENT:

COL·LOCA LES PARAULES ADEQUADES:

1. Part del teatre on es desenvolupa l’acció dramàtica.

2. Pis més alt de la sala.

ORQUESTRA – CAMERINOS – ESCENARI – GALLINER – AMFITEATRE – PLATEA

3. Espai on es col loca l’orquestra per a interpretar les parts musicals.

4. Part anterior de l’escenari

Si la teua entrada al circ està ubicada a la plata Baixa, hauràs de seure en la……………………

El pis més alt del circ s’anomena…………………………

La teua feina al circ és interpretar les parts musicals, per tant formes part de l’………………………..

Si ens trobem en les cambres on els actors i actrius estan descansant, estem als…………………………….

Eres l’encarregat de presentar l’espectacle, et posaràs en l’…………………………..

La teua entrada està situada al primer pis i les grades són circulars, et toca seure a l’……………………………..

5. Cambres on els actors i actrius descansen.

SAINET

sainet

Peça teatral de caràcter festiu i popular, generalment en un acte.

EL MALETÍ

UN SAINET DE MIQUEL FERNÁNDEZ RUIZ

En Cosme, un empresari sense escrúpols, amb la col·laboració de Valentí -l’empleat pilota- pretén modernitzar les instal·lacions de la seua empresa, invertint en ella, una important suma de diners negres. En aquest pla de modernització, també pretén incloure a tota la plantilla, tirant al carrer els antics empleats i substituir-los per gent més jove, tasca que li serà encomanada a l’anomenat Valentí.

Per tal de fer front a les despeses del pla de modernització, inclòs l’acomiadament de la plantilla, l’empresari mitjançant el seu xofer, li farà arribar a Valentí un milió d’euros dins d’un maletí. Els empleats, assabentats de les intencions de don Cosme i en previsió d’un futur incert, decidiran fer-se amb els diners d’eixe maletí, que ha d’arribar a l’empresa el Dimecres Sant

C A T A R S Í

LITERÀRIA catarsi literària

Experiència cultural que gaudeix el lector i lectora d’aquesta composició literària que gira entorn al món de les Falles.

ÍNDEX ‘

195

231

SUECA

ANYS DE TEATRE FALLER 40

L’exercici faller 1981-1982 va ser determinant en molts aspectes en l’esdevenir dels concursos organitzats per Junta Local Fallera. Aquesta s’havia renovat amb l’entrada de membres joves amb moltes idees i ambicions per tirar endavant les falles de la nostra localitat i fer de les Falles de Sueca un referent.

Sota la presidència de José Franco Císcar s’impulsaren una sèrie d’activitats: editar el primer llibret col·lectiu on s’uniren totes les comissions existents, es convoquen les primeres edicions del Concurs del Cartell Anunciador de Falles –i portada del llibret col·lectiu– i del Concurs de Fotografies Falleres –en color i en blanc i negre–; l’organització de la primera nit d’albades a les Falleres Majors de les comissions i a la Festera de la ciutat, a més de la creació del logo oficial de la JLF, el qual és obra del faller Salvador Solanes, i del Bunyol d’Or, el qual s’atorga a personalitats,

falleres o no, que les diferents comissions distingeixen per la seua llavor o col·laboració en l’exercici faller, per l’enaltiment i engrandiment de la festa. Però, sense dubte, una de les activitats que millor acollida va tenir i va perdurar durant les dècades –i als canvis de presidents i de juntes–fou el Concurs de Teatre premi Bernat i Baldoví.

La primera edició d’aquest es va celebrar els dies 11 i 12 de març en el Cine La Paz amb set comissions participants –d’un total de 12 existents en el moment–, totes elles interpretant sainets. Aquest concurs va estar patrocinat econòmicament per l’Ajuntament. El jurat va atorgar el primer premi per a la falla del Mercat amb l’obra Les travesures de Miliet; el segon fou per a Plaça de Cervantes amb L’agüelo pollastre i el tercer fou compartir per als quadres artístics de Verge de Sales amb Una conferència i Avinguda 18 de Juliol amb la mítica Nelo Bacora.

A més, s’atorgaren mencions honorífiques a diferents actors i actrius, concretament, a Javier Matoses, José Soler, Daniel Ferrando i Maria Dolores Martínez Prats. Des d’aleshores i fins hui, s’han celebrat quaranta edicions –ja que, malauradament, en 2021 no es va poder realitzar a causa de la pandèmia de la COVID-19–, assolint aquest número redó en febrer de 2023.

Al llarg de la història del concurs, pràcticament totes les comissions –a excepció de la falla Poble Vell– han participat, almenys, una vegada. Amb la desaparició del cinema La Paz serà el Cine Lido –actualment conegut com a CC Bernat i Baldoví– qui acollirà les edicions des de mitjans dels huitanta fins a l’actualitat. Durant els primers anys, els grups artístics de cada comissió solien interpretar un entremès o altra obra –en la majoria dels casos del gènere sainet– després de l’acte de la Presentació de les Falleres Majors; en poques ocasions hi havia orquestres o balls, aquesta moda fou impulsada per les comissions de nova creació durant els primers anys de la democràcia.

L’escultura-guardó Nel·lo, l’emblema del Concurs de Sainets IMATGE: JOSEP

Malgrat l’èxit durant les primeres edicions del concurs –aquest va tocar sostre de participació en 1986, quan participaren un total d’11 comissions, a més del grup de teatre infantil de la falla Sucro–, durant els anys noranta es viu una certa fatiga: les participacions de les comissions són més intermitents i alguns dels grups artístics històrics deixen de participar. Malgrat l’aparició de nous grups de teatre –com ara els de les falles Sol i Tarongers i Che Collons–, les situacions personals i professionals de molts dels aficionats a aquest món fan que els grups comencen a desfer-se i, per tant, baixen el nombre de falles participants.

Serà durant l’exercici faller 1998-1999 quan, sota la presidència de Kiko Ortolá Alberola, es reformularà el Concurs de Teatre en l’actual Concurs de Sainet. Si abans es podien interpretar altres obres que no foren sainets, com per exemple, comèdies, ara s’havia de participar interpretant un sainet. A més, es va crear un premi, el Nel·lo –inspirat en el famós Goya que atorga l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya–, que s’atorgava als millors protagonistes –actriu i actor–, a les tres millors obres i als millors secundaris –actriu i actor–. La primera edició es va celebrar en 1999 i va comptar amb sis falles debutants: Bernat Aliño, Verge de Sales, El Mercat, Plaça de Cervantes, El Portal i Sol i Tarongers.

Malgrat la poca participació, pocs anys després s’arribaria al màxim de participants (12 en l’edició del 2005), estabilitzant-se la participació pràcticament invariable durant uns anys, fins que en la dècada dels 2010 aquesta oscil·la entre les 10 i les 7 falles. Amb l’excepció de la falla Poble

Vell, la resta de comissions de Sueca, El Perelló i el Mareny de Barraquetes han participat, almenys, una vegada. Des de l’única participació de la falla Sol i Tarongers en 1999 fins a les més de vint aparicions de les falles Verge de Sales, El Portal o Plaça de Cervantes, passant per altres comissions que en l’actualitat ja no participen com Bernat Aliño, Ronda del País Valencià, Che Collons, Via del Materal o Avinguda d’Espanya, entre altres.

Pel que fa als premis, hi ha diferents categories: Millor Obra, Millor Actor Principal, Millor Actriu Principal, Millor Actor Secundari i Millor Actriu Secundària. La falla que en més ocasions s’ha aixecat amb el Nel·lo a Millor Obra ha estat la falla Verge de Sales amb un total de 9 victòries (amb les obres Colombaire de profit en 1999, Xeperut i coixo en 2001, Deixa’m la dona, Pepet en 2002 i 2015, Seràpio en 2008, Estranys hàbits en 2010, On està el president? en 2013, El sant dels miracles en 2014 i Coneixes a ta muller? en 2020).

La Falla El Mercat és bronze amb sis victòries amb les obres La caiguda del balcó en 2000 i 2012, Les desdiches de Tenorio en 2003, Per una caneta a l’aire... en 2006, Sempre la sogra en 2009 i Un canvi d’habitació en 2011. El pòdium el completa la falla Sucro, amb tres victòries: La barraqueta del nano en 2005, Els badalls de la fam en 2007 i En la velà d’un albat en 2016.

La falla El Perelló Tro i Flama atresora dues victòries amb L’avespeta (2017) i De sacristà a torero (2022) i, amb una cadascuna, estan les falles Via del Materal (El Virgo de Vicenteta en 2004), Avinguda 18 de Juliol (Visites de l’altre món en 2018) i Plaça de l’Ajuntament (La Consogra en 2019).

IMATGE: JOSEP

Des de l’edició de 2016, la segona i tercera millor obra reben el premi Socarrat, atorgant únicament tres Nel·los per edició: a millor obra, a millor actor principal i a millor actriu principal.

En la categoria de Millor Actor Principal, torna a destacar l’hegemonia de la falla Verge de Sales amb un total de 10 Nel·los per als seus actors

Òscar Bonet (1999), Manuel Micó (2001, 2012), Javier Bonillo (2010, 2014, 2015, 2017, 2019 i 2020) i José Daniel Llopis (2016). La falla El Mercat amb Antonio Benedito (2006, 2009) i Cisco Beltrán (2011) ha aconseguit el premi en tres ocasions, mentre que les falles Sucro amb Pepe Furió (2008) i Nacho Ortells (2013) i El Perelló Tro i Flama amb Francisco Javier Marqués (2018 i 2022) atresoren dos millors actors principals.

Les falles Bernat Aliño (Claudio Ferri, 2000), Plaça de Cervantres (Vicent Aranda, 2002), El Portal (Jorge Vayá, 2003), Che Collons (Emilio Mercader, 2004), Via del Materal (Joan Carles Vázquez, 2005) i Plaça de l’Ajuntament (Salvador Campillo, 2007) compten cadascuna amb un Nel·lo a millor actor principal.

Els Nel·los a Millor Actriu Principal, malgrat que Verge de Sales (amb 7: Manola Andrés en 1999, Inma Ortells en 2002, 2008, 2010, 2012 i 2014; i Sara Mancebo en 2005) també despunta, han estat més repartits al llarg de la història. El Perelló Tro i Flama ha assolit un total de quatre amb les interpretacions de Susana Furió en 2007, Júlia Martínez en 2017 i Mª Pilar Villegas en 2018 i 2019. La falla El Mercat recull el mateix número que Nel·los a millor actor tenen, 3, amb Rosa García en 2006 i Maria Campos en 2011 i 2015. Sucro i El Portal igualen el palmarès amb dues millors

actrius: Lorena Almodóvar en 2013 i Joana Fos en 2016 per a la primera comissió, mentre que Finita Ortells en 2001 i Carmen Pedrós en 2009 destacaren per a la segona.

Les falles Plaça de Cervantes (Assumpta Ruiz, 2000), Plaça de l’Ajuntament (Eva Pérez, 2003), Via del Materal (Mila Sendra, 2004), Avinguda d’Espanya (Raquel Canet, 2020) i Xúquer (Estela Albert, 2022) han estat premiades en una única ocasió.

A més, tant en la categoria de Millor Actor Principal i Millor Actriu Principal, s’atorguen dues mencions especials a altres actors i actrius amb la finalitat de reconèixer la seua feina realitzada a l’hora d’interpretar el personatge respectiu. Malgrat que en les primeres edicions era premi únic, poc després s’inicia aquest sistema de mencions a causa de l’elevat nivell que presentaven els diferents nominats.

Els taulells Socarrats s’atorguen a la tercera millor obra

IMATGE: JOSEP OSCA

Pel que fa a les categories de millors secundaris –tant actor com actriu– aquestes han estat més repartides i, pràcticament totes les comissions han guanyat. A partir de l’any 2012 es deixa d’atorgar el Nel·lo als millors secundaris, ja que sota la presidència de Vicent Iborra Vallet, es va crear el premi Juan Ortolá per als millors secundaris.

Un any després i també amb la junta encapçalada per Iborra, es va crear el premi a millor direcció amb el nom d’Enrique Latorre president de JLF entre 1986 i 1987 i destacat membre del grup de teatre de la falla El Mercat. Malgrat que l’hegemonia de Verge de Sales torna a estar

patent amb els quatre guardons per a Inma Ortells (2013, 2014 i 2020) i Manuel Micó (2015), altres comissions com Sucro (Joan Xavier Masó en 2016), El Perelló Tro i Flama (Mª Pilar Villegas en 2017), Avinguda 18 de Juliol (Rafael Colomar en 2018), Plaça de l’Ajuntament (Pepa Coll en 2019) i Xúquer (Robert Romeu en 2022) han aconseguit el premi en una ocasió. A més, també s’atorguen dues mencions especials per edició.

Molts fallers i falleres han pujat cada any –des d’aquell llunyà 1982– a l’escenari per portar endavant una obra de teatre defensant l’escut de la seua comissió. En la majoria de les ocasions no es veu el treball que hi ha darrere: llevar-se hores d’estar amb la família, a casa, patir fred al cau faller, acabar d’assajar a hores intempestives i treballar l’endemà... Sacrificis que es realitzen per aconseguir el millor resultat possible: l’agraïment del públic convertit en aplaudiments i víctors. Perquè, clar, mai pot eixir res mal, i si passa, doncs es dissimula traient-li partit, convertint eixa cosa negativa en un moment de rialles i d’agafar aire per a continuar endavant. Però, d’entre tots ells, dos fallers s’han guanyat per mèrits propis aconseguir que un guardó porte el seu nom. Com hem dit abans, a partir del 2012 i 2013 els desapareguts Juan Ortolá i Enrique Latorre es convertiren en els premis a millor actor secundari i actriu secundària i a millor direcció respectivament.

Fou durant l’exercici faller 2011-2012 quan la JLF, a petició de la falla Sucro, decidia crear una escultura-guardó amb el nom Juan Ortolá que s’entregaria al millor actor secundari i a la millor actriu secundària. Ortolá és tota una institució en el món del sainet suecà, ja que fou l’impulsor del teatre valencià en la nostra localitat, col·laborant desinteressadament en les diferents comissions que el buscaren per a ajudar a portar endavant els diferents quadres artístics. A més, Juan Ortolá és recordat per la seua gràcia innata a l’hora d’adaptar-se i tirar endavant a qualsevol personatge, a més de les seues interpretacions delirants. El món faller suecà va voler retre-li homenatge creat el guardó amb el seu nom per tots els anys dedicats al món del sainet en Sueca. Xavi Masó, de la falla Sucro, i Cristina Campillo, de Verge de Sales, foren els primers que reberen aquest guardó.

Un any després, en 2013, es va crear el premi Enrique Latorre (obra de Rafael Granell) a la millor direcció. Latorre, faller de soca-rel de la falla El Mercat, fou president de la JLF entre els anys 1986 i 1987 i impulsor de la figura de la Fallera Major Infantil –la qual únicament va existir durant la seua presidència, fins a la recuperació de la figura en les falles de 2019– i, a més, un apassionat de les falles de la nostra localitat. Participava activament en el quadre artístic de la seua comissió, sent el seu director durant molts anys fins a la seua defunció en 2012. La creació del seu guardó fou un homenatge pòstum; Inma Ortells, de la falla Verge de Sales, fou la primera a rebre aquesta distinció.

L’últim guardó fou creat durant l’exercici faller 2015-2016 quan s’encarrega el Socarrat, premi que s’atorga a la tercera i a la segona millor obra, amb la finalitat de dotar del protagonisme que cal al Nel·lo. Abans es donaven per edició set escultures (tres per a les tres millors obres, dos per al millor actor i actriu principal i dos més per al millor actor i actriu secundària), nombre que es va reduir amb la creació dels Ortolá, Latorre i Socarrat. Es va diversificar així els diferents guardons i es va aconseguir dotar del prestigi que calia aquest concurs, ja que és l’únic en tota la geografia fallera que és exclusivament de sainet. I açò cal remarcar-ho.

En febrer de 2023 el Concurs de Sainet assoleix ni més ni menys la quaranta edició amb la participació d’un total de set comissions: El Perelló Tro i Flama amb l’obra Tenorio a la força, El Portal amb Tot lo que relluix Sucro amb La conillera, Xúquer amb Els envenenats Plaça de Cervantes amb Les figues de Vitorino, Plaça de l’Ajuntament amb El Misteri de San Cucufato i El Mercat amb Mentirola i el tio Lepa

llarga vida al

ENTREVISTEM A...

TONI LLOPIS I EMÍLIA CARLOS

CREADORS DELS PREMIS NEL·LO, JUAN ORTOLÁ I SOCARRAT

L’any 1999 es reformula el Concurs de Teatre Bernat i Baldoví en l’actual Concurs de Sainets. Dintre d’aquesta reformulació apareix una escultura-premi que dota d’homogeneïtat a tot el concurs. Qui es va posar en contacte amb tu Toni per a realitzar-la? En què t’inspirares per a dissenyar el guardó?

Toni: Això fou cosa de Kiko Ortolà, qui en aquell moment era el President de JLF –i que, a més a més, és amic meu des que anàvem a l’escola–, va vindre i em va comentar un poc la idea que ell portava i el Nel·lo no sé perquè va dir el nom del Nel·lo...

Emília: Seria pel “Nelo Bacora” pel sainet.

Toni: Em va vindre la “pensamentà” que seria per això, i jo li vaig dir “ja se m’ocorrerà a mi alguna

cosa”. Clar... ell (Kiko) estava pensant en el famós premi Goya... jo que el conec sé que pensava en això. Però jo pensava, “ara jo no vaig a fer un ninot semblant al Goya” pel que fa al realisme de la peça. Jo volia fer una cosa més de disseny; alguna cosa que sí que agafara l’essència del llauro, per això té tant de protagonisme la boina, el garrot... Que recordara a una persona, però que realment fora una escultura moderna, la intenció era eixirme’n del tipus del Goya i tot aquest tipus de guardons.

A partir de rebre l’encàrrec, et marquen com ha de ser l’escultura-premi o tens total llibertat per a crear la peça?

Toni: No, vaig tindre total llibertat per a crear el disseny i la peça.

Conta’ns el procés de creació de la peça.

Toni: Hi ha dos processos. El procés del disseny és un i el procés de reproducció és un altre. El procés del disseny és pensar en una idea i materialitzar-la primer en un paper i, després, en una escultura. A partir d’aquesta escultura, si és per a una escultura única, com estem parlant de ceràmica, la buides, la cous, la decores, l’esmaltes... En aquest cas, com no era sols per a una, sinó que havíem de fer moltes, una vegada tenim l’escultura feta, traguem el motlle en escaiola. Aquests s’ompli amb el fang blanc –el qual és una espècie de “pastetes”, és a dir, no està com si fos plastilina–, que és una espècie de caldo i, durant un temps...

Emília: Quan tu veus que ja ha agafat la grossària que a tu t’interessa, perquè si és massa gros no s’acaba de collar i si és massa fi és més fàcil que es trenque.

El primer motlle d’on va eixir la figura del Nel·lo obra de Juan Antonio Llopis

IMATGE: JOSEP OSCA

Toni: En ser el motlle d’escaiola, aquesta absorbeix l’aigua i les partícules de fang van quedant-se adherides a les parets del motlle. Com més temps estiga, més grossa serà. Vas calculant... també s’ha de tenir en compte si el motlle està humit o més sec... Si està sec es fa més ràpidament que si el motlle està humit.

Emília: Això és el que has de controlar perquè si no pot fer un Nel·lo molt gros que no tinga trellat.

Toni: Després, quan es trau del motlle, sempre hi ha juntes que s’hi han de repassar. Es cou i després de cuit és quan s’esmalta, es decora. Es fan dos cuites més, no?

Emília: Tres. Es fan tres cuites: un del fang, un dels esmalts transparents i un dels esmalts del verd i daurat.

Toni: Malgrat que jo vaig dissenyar el Nel·lo, Emília és la que ha estat fent-los des del primer any. Treballem en equip des de fa més de trentacinc anys. En el moment de rebre aquest encàrrec –1998–, jo estava fent falles i no podia absorbir aquesta feina. Ací és on entra Emília que, com a bona alumna avantatjada, es va convertir en la mà executora del projecte.

Emília: Així és.

Cada any realitzes el nombre de premis que es necessita per a l’edició o fas un número gran i quan aquest s’acaba tornes a preparar-los?

Toni: Cada any es realitzen els guardons que es necessiten per a l’edició que se celebra; abans el número oscil·lava entre els set i huit guardons, però en l’actualitat s’atorguen tres: a millor obra, al millor actor principal i a la millor actriu principal.

Emília: Nosaltres sempre fem un parell més per si de cas, ja que pot passar que algun d’ells no isca pel que siga i s’ha d’haver de reposar.

Anys després de crear el Nel·lo, concretament en 2011, tornen a comptar a tu per a un nou premi. En aquesta ocasió per al guardó Juan Ortolá, el qual s’atorga als millors secundaris –en la categoria d’actor i d’actriu. Conta’ns com va ser aquest encàrrec.

Toni: Temps després d’haver realitzat el Nel·lo torna a parlar amb mi Kiko i em diu “xe, mon pare era una figura important en el sainet local...”. Jo vaig conèixer de menut a son pare, ja que érem amics d’escola i, a més, ens asseien junts a classe. Igual que ell venia a ma casa a fer els deures, jo anava a la seua a fer-los també. Fou allí on vaig conèixer a son pare, que era més “bruto” que un forcat (risses). A més, mon pare també el coneixia.

Emília: Son pare (de Kiko) també feia molt de sainet.

Toni: Ahí és. Jo recorde quan son pare feia els sainets en el Teatro Serrano i recorde un, que no recorde el nom de l’obra, on interpretava a un tonto.

Emília: Ei “collins”, feia més l’animal...

Toni: Feia de “tonto” i recorde que deia “aiguaferro, aiguaferro...”. No sé que voldria dir, jo era xicotet, igual tenia deu o dotze anys.

Emília: I baix dels Porxets també va fer teatre.

En què t’inspirares per a dissenyar el premi?

Toni: Recorde al pare Ortolá pelat, socarrò, en una risa fins allà, les galtes roges... i eixa cara és la que jo tenia en la ment i vaig plasmar en el guardó.

Emília: Sí, es pintava molt roges les galtes.

Conta’ns el procés de creació de la peça.

Toni: El procés d’aquesta peça és diferent. Es fan dos planxes, una de la base i altra de la cara. Vaig fer el dibuix, ho passarem a un cartó i sempre és el mateix disseny. A partir del format de la base i de la dimensió de la cara, es calca –per dir-ho d’alguna forma– els ulls, perquè està ginyant un ull, el somriure... i després posem les grenyes als laterals, ja que ell estava pelat i tenia pèl als costats del cap. Això es fa tot manual, en aquest no hi ha motlle.

Emília: Per això, cadascun pot eixir d’una forma diferent pel que fa a les grenyes, ja que en un seran més altes, en un altre més pegades al cap.

Toni: Per a mi era la cara de Juan Ortolá, i a partir

d’ací el mateix... com jo no podia fer-ho, Emi es tornava a encarregar i ho feia perfectament. En aquesta ocasió el material emprat és el gres, que es cou a 1300 graus, és més fort. Dona uns acabats diferents. És més rústic.

Emília: Aquest guardó pot canviar la fisiognomia perquè és un peça feta a mà, cosa que en el Nel·lo únicament pot canviar els colors de la decoració, poden eixir més lluents, o més verdós. En ser manual, sempre pot variar el resultat final.

Anys després d’instaurar-se el premi Juan Ortolá, es crearà el premi Socarrat per a la tercera i segon millor obra. Emi, conta’ns com va sorgir aquell encàrrec?

Emília: En Sueca no s’havien fet socarrats mai, i jo vaig començar fa molts anys a fer-ne. En aquell moment, la mateixa JLF va decidir donar-li més importància i protagonisme al Nel·lo decidiren fer menys Nel·los per edició perquè en fèiem sis o set. Fou aleshores quan es va decidir que, en la categoria de millor obra, el segon i tercer lloc tingueren un premi diferent del Nel·lo. Fou aleshores quan em buscaren a mi per a fer el premi socarrat.

Des del primer moment el premi havia de ser un socarrat o et donaren llibertat per a crear el que tu volgueres? Presentares a la JLF diferents opcions o tenies clar el que anaves a plasmar?

Emília: Sí, l’encàrrec era expressament un socarrat. Fou aleshores quan vaig fer uns esbossos i ells triaren. El que va guanyar fou unes cortines amb dues màscares.

Conta’ns el procés de creació de la peça.

Emília: El socarrat és, o fer tu un rajol de fang, o comprar-lo fet. Aleshores nosaltres optarem fer un 20x20 perquè quedara elegant. Si fas el taulell també són dos cuites, una per al fang i altra per a la decoració. Agafes l’engalbe i pintes el taulell amb aquest. Els socarrats més autèntics són en negre i roig, que foren els colors que nosaltres decidirem posar. Una vegada està sec es pinta, primer es dibuixa calcant-lo en carbonet i després el pintem en roig i negre.

Toni: El roig és un roig caldera, que no és un color viu. És el color que toca.

Emília: Una vegada el tens fet, no hi ha tornada enrere. Si t’equivoques cal fer-lo de nou, no hi ha forma de corregir-lo.

Toni: Si taques el fang, és difícil d’arreglar. Has de posar un color damunt que canviara...

Emília: I si està cuit, oblidat!

Cada any realitzes el nombre de premis que es necessiten per a l’edició o fas una quantitat gran?

Emília: Cada any faig els que toquen, sí. Mira, tinc una anècdota: un any em vaig equivocar posant l’any i va vindre Bernardo –actual President de JLF– i em va dir “eh, que són X anys, no els que has posat!” i des d’aleshores ho tinc gravat. Aquests dos que eixiren mal, els tinc guardats en casa perquè no valien.

Que ha suposat per a tu que un premi del Concurs de Sainets, que enguany assoleix la quaranta edició, tinga la teua signatura?

Emília: El meu no saben que l’he fet jo perquè no estan signats. Els que coneixen són els que ha fet el mestre.

Toni: Ara diré jo una cosa, que de segur que Emília estarà totalment d’acord amb mi. Nosaltres diferenciem la feina d’artista de la feina d’artesà. El que és feina d’artesà jo no ho he firmat mai.

Emília: Nosaltres açò no ho firmem mai... el socarrat sí.

Toni: El que són els Nel·los i l’Ortolá crec que únicament vaig signar els primers. La meua norma i que crec que Emilia també ho fa és, si és un disseny, una cosa original, sí que ho signem. Però si és una cosa que cada any es fa, no ho fem perquè al final prostituïm la mateixa signatura; ja que són còpies i còpies i còpies. És el meu costum, si l’obra és meua i és “única” sí, ho signe. Però per a això està aquesta entrevista, perquè la gent conega qui som els que hem fet aquestes escultures.

Emília: Ell era el dissenyador i jo les realitzava.

Toni: Normalment, els primers anys, sí que guarde reculls on es feia menció a la implantació del Nel·lo i qui l’havia fet... és cíclic, després hi haurà gent que no sap qui ho va fer i ara, amb la vostra iniciativa, que teniu interès de saber l’origen, tornem a eixir a la palestra. Tampoc podem estar dient cada dia que ho hem fet nosaltres. Ho fem perquè ens agrada.

Toni i Emilia posen amb els guardons creats per ells mateixos: el Nel·lo, el Juan Ortolá i el Socarrat

IMATGE: JOSEP OSCA

JOSEP BERNAT I BALDOVÍ

UN DELS PARES DEL SAINET

Josep Bernat i Baldoví (1809-1864) fou un escriptor i poeta suecà, cèlebre fonamentalment pels seus sainets, sobretot per la seua obra satiricoeròtica El virgo de Vicenteta –malgrat que el seu títol real El virgo de Vicenteta i l’alcalde de Favara o El parlar bé no costa un patxo–, escrit en 1845

Fill d’Antonio Bernat Fuster i de Francisca Baldoví Cubells, va nàixer el 19 de març de 1809 en el si d’una adinerada família. Va estar intern en l’Escola Pia a València, on es va formar en literatura, poètica i retòrica, i va continuar estudiant posteriorment en la Facultat de Dret a la Universitat de València, doctorant-se en Jurisprudència. Destacà sempre com un molt bon estudiant, dotat d’una memòria prodigiosa i d’una imaginació ben nodrida.

Al llarg de la seua vida va alternar la seua residència entre Sueca, València i Madrid, on va viure alguns anys. Va exercir com a advocat

i algun temps com a jutge, també va decidir dedicar-se a la política, arribant a alcalde major del partit judicial de Catarroja i diputat de les Corts Espanyoles pel districte de Sueca. Anys més tard va ser alcalde de la seua localitat natal.

Respecte al seu esperit creador, sent diputat a Madrid es va consagrar més a la poesia humorística que a l’oratòria parlamentària, publicant poemes jocosos en castellà en revistes i almanacs, alguns recollits en un llibre anomenat El Sueco És per això que el número més gran dels seus epigrames romanen dispersos per periòdics i almanacs.

Va retornar a València després de l’experiència a la capital de l’estat, començant a publicar en les revistes humorístiques El Tabalet i El Sueco, i on de nou participà de forma activa en la vida política de Sueca. Fou a València on es va iniciar la seua passió: l’escriptura. Va compondre poesies

festives i satíriques, amb intenció i picardia, a més de ser un element clau en el món faller. El nom de Josep Bernat i Baldoví és de gran importància per a la literatura fallera, ja que és considerat l’inventor dels llibrets fallers. És, probablement, l’iniciador d’aquest gènere amb el llibret més antic datat, el que ell mateix va escriure per a la falla de la Plaça de l’Almodí de l’any 1855 –fou el resultat de l’experiment que va realitzar en 1854: va plantar per iniciativa pròpia una falla rodant prop de la seua casa, en l’encreuament dels carrers Mare de Déu i Figuera, la qual responia a la crítica satírica I si t’adobes? i que va iniciar el camí de les falles a la ciutat de Sueca.

Cal assenyalar que el sainet valencià va pretendre ser un reflex de la vida social de la població d’aquell moment. Malgrat ser un gènere que ha anat adaptant-se a la societat valenciana al llarg del temps, una de les seues característiques recurrents és que els personatges de les classes

RAQUEL BLANCH CLAVER MEMBRE DE L’EQUIP DE LLIBRET I FALLERA DE L’AC FALLA EL PORTAL

Bernat Baldoví, a més de ser un dels exponents del sainet, és fill il·lustre de Sueca.

IMATGE: RAQUEL BLANCH

baixes parlaven valencià, mentre que els forasters, els membres de la burgesia o tot aquell que tenia una voluntat de no ser classificat o d’aparentar més riquesa i educació, parlaven un castellà plagat de valencianismes i d’incorreccions. La crítica que es realitza d’aquesta presumpció és moral i, evidentment, sociolingüística.

Així mateix, Bernat i Baldoví fou un home inquiet culturalment parlant: va fundar a València diversos setmanaris festius com El Turia La Verdad El Moles o El Cisne; amb la col laboració de Josep Maria Bonilla Martínez i Pascual Pérez Rodríguez va fundar el periòdic de caràcter satíric La Donsayna (1844-1845), amb qui també farà equip per taure endavant els setmanaris El Tabalet i El Sueco (1847).

Va ser el màxim exponent de la sàtira valenciana en el segle XIX, sent molt conegut tant pels seus textos festius com per les seues obres de teatre i les seues poesies, producció literària carregada d’enginy, humor i tocs picants, escrita amb un llenguatge pròxim al poble. En la majoria dels seus escrits reflecteixen el malestar econòmic del camp valencià durant la primera meitat del segle XIX i transpiren un irònic escepticisme cap a les institucions constitucionals i administratives de l’època. La utilització del valencià respon a l’objectiu de l’autor d’arribar a les classes populars en una època en què aquestes s’havien erigit per mèrits propis en protagonistes dintre de les diferents classes socials. És per això que conrearà

una literatura sense pretensions cultes, satírica i marcadament dialectal que va obtenir una gran audiència i ressò.

El virgo de Vicenteta i l’alcalde de Favara o El parlar bé no costa un patxo és, sense dubte, l’obra que va enfilar a Bernat i Baldoví dintre del gènere del sainet. Una obra carregada d’erotisme a la valenciana, la qual es va publicar originalment en 1845, realitzant-se una versió suavitzada un any després, la qual fou signada amb pseudònim. El més probable és que aquesta obra tinguera com a destí circular de forma clandestina entre els senyors benestants i el seu entorn, ja que per la seua gosadia i els apunts escènics hilarants, sembla una obra que ha estat concebuda per a ser llegida més que no representada –cosa que és coherent amb l’estricta i falsa moral de l’època.

A més, l’obra fou rescatada més de cent anys després per a convertir-se en una pel lícula. El director valencià Vicente Escrivá va adaptar el sainet a la pantalla gran amb el mateix títol l’any 1979. Entre el repartiment es troben noms valencians destacats com Pepe Sancho, Antonio Ferrandis, Josele Román, Queta Claver i Joan Monleón –entre altres– i la italiana Maria Rosaria Omaggio. Fou molt popular a l’època i més prompte que tard es va convertir en tot un mite de l’imaginari col lectiu, destacant dintre del moviment conegut com a cinema de destape Es va rodar una segona part: “Visanteta, estate queta”

Però, la producció literària de Bernat i Baldoví abasta altres obres com L’agüelo pollastre –paròdia del Don Juan Tenorio de Zorilla –, La tertúlia de Colau Un assaig fet en regla Un fandanguet a Paiporta o Qui tinga cucs que pele fulla també destaquen els tres miracles que va escriure: en 1859 El mocador i La lletjor i la bellesa i en 1860 El rei moro de Granada

Malgrat que els últims anys de la seua vida estigueren marcats per la soledat i el rebuig de bona part del món cultural valencià –una religiositat retrobada el va portar a rebutjar gran part de la seua obra, a més de patir una campanya de desprestigi–, en l’actualitat és una figura reconeguda, sobretot, a la seua localitat natal Sueca.

DECÀLEG

PER A EIXIR AL TEATRE FALLER

El que vos escriu aquestes lletres sols ha eixit una vegada al teatre, en dotze anys, i hi havia un decorat en un marc de fusta que representava una porta, en el qual jo vaig eixir per on no tocava, com si fora el fantasma Casper que haguera travessat la paret com si res. En això vos demostre que el teatre no és el meu fort, però com escriure sé una mica més, i responsabilitat n’he tingut una mica dins d’una directiva, i amb l’experiència que han tingut companys i companyes, m’he permés el luxe d’escriure una mena de manual d’autoajuda per a eixir al teatre en forma de decàleg, per tal de convéncer o no als indecisos de fer-ho, ajudant al fet que aquestes paraules puguen ajudar al susdit o susdita:

LA VERGONYA CRIA RONYA. Si eres una persona que li costa parlar en públic i té vergonya, una de dos, o la perds, o cal que et dediques a una altra cosa, ja que has d’afrontar personatges que poden distar molt de la teua personalitat. Així que, si vols eixir, ja tens feina.

EL TEATRE COM A REMEI CONTRA L’ANSIETAT I L’ESTRÉS . No sé si els metges ho fan, però jo em prenc la llibertat de recomanar-ho contra l’estrés del treball o del que siga, ja que quatre crits que té el teu paper o quatre animalades assajant per tal de riure’t amb els companys del teu grup. Això sí, que l’animalada no ofenga perquè després el mal ambient pot aflorar i que l’obra acabe sent un femer per culpa teua.

TINDRE PARAULA. Si ixes al teatre, has de tindre-ho clar des d’un principi. No val això que tu vols i en acabant, a dues setmanes de fer l’obra no pots perquè treballes, perquè no tens ganes, o perquè directament no vulgues eixir perquè no t’ix de... ja m’enteneu, ja que fotries a la resta del grup i a la falla, pel fet que el teatre reporta beneficis econòmics a la falla.

TINDRE MEMÒRIA. Si eres curt de memòria, recorda demanar un paper curtet i prou, no vulgues creure’t a la primera un actor de l’Alqueria Blanca que aleshores en l’obra aniríeu apanyats perquè es produiran una sèrie de despropòsits durant tota la funció. A poc a poc, s’agafa l’experiència.

INTENTAR EVITAR LA CASSALLA ABANS D’EIXIR AL TEATRE. Això del no cassalla, no party intenteu evitar-ho, ja que se vos pot enredar la llengua. Això està bé quan tingues algun altre tipus d’activitat com unes disfresses, una paella o similar, per a ser una mica més feliç, però no en el teatre, ja que en eixe cas sí que faries teatre, sí...

SI ET PENSES QUE A LA PRIMERA GUANYARÀS UN PREMI, LLEVA-T’HO DEL CAP. En el món del teatre faller hi ha moooooolt de nivell, i moltes vegades ja pots tenir sort a l’hora d’aconseguir un guardó. Si ho assoleixes a la primera, eres un o una figura, però no sol ocórrer. El mateix ocorre amb els premis grupals, tot no és tan fàcil i cal treballar de valent per tal d’obtenir-lo. Així que cal assimilar que a la primera (i potser a la segona, tercera, quarta...) te n’aniràs en les mans buides.

PER A FER TEATRE NECESSITES TEMPS . Una obra de teatre no es fa en quatre dies. Primer cal llegir-la dues-centes setanta voltes, després anar representant-la, assimilar els gestos, és a dir, són moltes hores de sacrifici, de baixar al casal en els mesos de tardor i hivern que fa un fred que pela o plou i no pots estar sopant en el sofà calentet en la manta... Sacrifici a manta! Si no esteu preparats o preparades psicològicament, ni vos ho plantegeu.

FICAR-LI C... Si es feu avant amb el teatre, amb un parell! No val això de cagarse en els pantalons. Si no, haver-ho pensat abans...

Si fas teatre, no feu altra activitat grossa de la falla: si en la teua falla vols fer teatre i eres vicepresident, secretari, delegat de loteries, delegat del llibret, delegat del monument i delegat de festes, has de plantejar-te la vida d’una altra manera. Al teatre li has de dedicar temps, i si fas tot açò, o una de dos, o t’has instal lat en el casal amb llit i dutxa incorporada i eres Superman o Superwoman, o no t’ho has pensat bé. En açò vull dir que cal distribuir-te el temps com toca per a fer activitats com aquestes.

Bé, esperem amb aquest decàleg haver animat a algú a fer teatre, o almenys ajudar a reflexionar sobre fer-ne o no fer-ne, ja que cal pensar-ho amb deteniment pel bé de la comissió fallera. Recordeu, sempre l’escut està per damunt de tot i de qualsevol persona, no hi ha ningú imprescindible.

EL SUPORT FAMILIAR ÉS IMPORTANT. Si el/la que tens al costat no el dona el seu suport, malament, ja que també et lleva temps de les obligacions familiars (cuidar dels fills, neteja de casa...) i sempre estarà el maleït teatre pel mig. Si el suport està ahí, de categoria, però si no, et pot afectar psicològicament en el desenvolupament de l’obra.

ACTORS I ACTRIUS LOCALS

Abans de la creació de la JLF i, per conseqüència, de les activitats programades des del màxim organisme faller de Sueca, les comissions falleres programaven diferents actes per gaudir de les seues festes. En moltes d’aquestes apareixia ressenyada l’actuació del grup amateur de la comissió, la qual normalment interpretava un sainet –un dels gèneres predominants en les actuacions suecanes– després de la Presentació de les màximes representants.

A poc a poc, els diferents grups de teatre comencen a conformar-se i a crear escola dintre dels fallers i les falleres de les mateixes comissions. L’impuls definitiu ve donat de la mà de JLF amb l’organització de la primera edició del Concurs de Teatre premi Bernat i Baldoví en 1982. A partir d’aquest moment, pràcticament es converteix en ritual anar a veure els diferents grups participants i gaudir de les seues interpretacions.

EL TEATRE EN LES COMISSIONS FALLERES

Al llarg de més de quaranta anys han participat moltíssims fallers i falleres sota diferents escuts, però amb un mateix denominador comú: tots ells i elles picats pel verí del teatre, caigueren rendits amb la màgia d’aquest art i transformaren la seua passió en una interpretació que, any rere any, s’ha regalat als espectadors i espectadores. A tots ells i elles dediquem part d’aquesta recopilació, ja que crearen escola, deixaren altres quefers a banda i li dedicaren moltes hores al llarg de les seues vides al noble art del teatre.

TRADICIÓ

AL LLARG DELS ANYS

El sainet i el teatre en valencià han sigut sempre part de la història de la comissió de la falla Bernat Aliño, amb alguns anys de natural parèntesi pel canvi dels quadres artístics i el consegüent relleu d’actors i actrius i, també, de directors i directores. Un teatre que ha fet riure a grans i menuts, amb la seua lleugeresa expressiva, ambients populars i sàtira costumista.

Les representacions teatrals a la falla Bernat Aliño, comencen quasi des de la creació de la falla. La primera vegada que trobem un document gràfic d’una representació teatral de la comissió, va ser a l’any 1955, en la presentació de les Falleres Majors al desaparegut Teatre Serrano. Amb una programació còmic-musical que va contar amb l’actuació de la famosa banda La Revoltosa i la col·laboració d’un conjunt de varietats, es va posar a escena una obra curta de teatre sobre el joc prohibit.

A la dècada dels seixanta i segons fonts orals, es representaven obres curtes teatrals a les presentacions i al cau faller en la setmana fallera. Però va ser a 1970 quan es va crear el quadre

artístic de la falla per fer vetlades teatrals al casal. Un gran impuls al teatre faller, baix la direcció i actuació del president de la falla, Francisco Forquet. Desconeguem els títols representants d’aquesta dècada, però sabem que es va representar al teatre Serrano i al teatre La Paz, sainets molt divertits com Les travesures de Miliet, destacant en esta època els actors i fallers Paco Forquet i Julián Sanjuan.

El 1982 i coincidint amb el primer Concurs de Teatre Bernat i Baldovi de la JLF, el nou grup de teatre de la falla posa en escena el sainet Quelo Chufeta en un acte i en prosa, representant-se també al casal en la setmana fallera.

Comencem una època de gran continuïtat teatral a la comissió. Es va representar al casal a 1983 D.

Jaume, el Conqueridor i al 1984 s’estrena al Teatre La Paz L’ovelleta del Moro escrita pel faller Paco Colomer i participant al concurs organitzat per la JLF aconseguint nombrosos premis i un gran èxit: premi a l’obra inèdita, primer premi a l’obra de teatre, primer premi al millor actor per a J.

Antonio Llopis i el primer premi a la millor actriu

LORENA SENDRA GÓMEZ

ANTIGA COMPONENT DEL GRUP DE TEATRE DE LA FALLA BERNAT ALIÑO I SECRETÀRIA DE JLF

per a Imma Forquet. Aquest sainet va passar a formar part de la col·lecció El Nostres Sainets, sent el volum 3 publicat l’any 2002.

Al 1986, el grup de teatre de la falla anomenat La màrfega posa en escena El Tracacaca obra de Paco Colomer, escrit en temps rècord d’un cap de setmana i repartint els papers el dilluns següent. Es va estrenar al casal de la falla Ronda del País Valencià, aconseguint els premis d’obra inèdita i el 2n premi a la millor obra de teatre.

Al 1987 es va estrenar al Centre Municipal Bernat i Baldoví el dia de la Presentació, el sainet La Bicicleta de Paco Colomer, i es va tornar a fer-la per al Concurs de Teatre en Valencià de la JLF, aconseguint el premi a l’obra inèdita, primer premi a la millor obra de teatre i primer premi a la millor actriu per a Imma Forquet.

Un any després, en 1988, es va interpretar Els badalls de la fam de Jesús Morante Borrás i el grup artístic de la falla es va desfer i no va reaparèixer fins a l’any 1999. Aquest any i coincidint amb la creació del Primer Concurs de

La primera obra que va interpretar el quadre artístic fou El joc prohibit en 1955

IMATGE: ARXIU LÓPEZ-EGEA

Sainets de la JLF, el nostre grup de teatre fou una de les 6 falles participants amb el sainet Un home casat de Lluís Juan Alcaraz, obtenint el tercer premi al millor sainet.

Seguint a l’any 2000 amb Els Compares de Paco Colomer, aconseguim el premi a l’obra inèdita, el segon premi al millor sainet i el Nel·lo al millor actor principal per a Claudio Ferri. En 2001 interpretàrem Açò explota de Paco Colomer; s’alcen amb el premi a la millor direcció artística i a l’obra inèdita. En 2002 es porta a escena Aprenent de barber de Paco Colomer; un any després, El part de la Burra.

En 2005 és el torn amb El xiquet té la culpa i el 2007 es torna a repetir el sainet L’ovelleta del moro de Paco Colomer. Tornem a representar l’obra La bicicleta de Paco Colomer a l’any 2008, obtenint el quart premi. Paco va ser l’autor, director i actor d’aquest quadre artístic. A més a més, fou l’obra publicada el mateix any a la Col·lecció Els Nostres Sainets, sent el volum número 9.

L’any 2011 es reconeix la gran llavor i guanya el Nel·lo al millor actor secundari Paco Colomer amb La trama, obra original i premiada de Daniel Claver i dirigida pel mateix Colomer que, amb aquesta representació, va deixar l’escena després de tants anys dedicat al teatre de la seua falla.

A l’any 2012 el grup de teatre de la falla participà al concurs amb l’obra “El florit pensil”, adaptació a sainet del llibre d’Andrés Sopeña, aconseguint el quart premi. En 2013 participem amb l’obra “La venjança de don Gaspar”, adaptació a sainet de Carles Galletero; una obra de gran dificultat pels canvis de decorats i per ser representada en vers amb molt de mèrit, obtenint el quart premi. Un any 2014 amb “Dos pardalets, una aguileta” de Paco Barchino, guanyem el Nel·lo al millor actor secundari per a José Peiró. L’últim any que participarem fou el 2017 amb l’obra “La gàbia”, adaptació a sainet de Carles Galletero. Des d’aleshores ja no hem tornat a participar al concurs de sainets.

Molts han sigut els actors i les actrius, directors i directores, traspunts, encarregats del vestuari i ambientació, transportistes, aficionats fallers i falleres i simpatitzants. I tots han tingut això que es diu “el verí del teatre”, a més de formar part de la història del teatre de la falla Bernat Aliño. No voldria nomenar-los, perquè segurament cauria en l’oblit d’algun d’ells i seria imperdonable, sols vull des d’aquestes línies enviar-los les meues felicitacions, i amb molta satisfacció hem fet falla, hem estimat la nostra llengua i el més important hem fet cultura.

Repartiment de l’obra El florit pensil, guanyadora del quart premi de l’edició de 2012

IMATGE: JUAN G. SANZ

La Bicicleta fou un èxit en 1987

IMATGE: ARXIU FALLA BERNAT ALIÑO

COMENÇA... TOT

S’apaguen les llums; s’alça el teló. Hi ha silenci en el pati de butaques, comença la funció.

Si alguna cosa té la història de la meua falla, és que va lligada a la història del grup de teatre. Va ser per l’any 1960, sent President Manuel Cortés, quan se li va fer l’encàrrec a Francesc de Paula Burguera, periodista i polític local, de constituir un grup de teatre format per membres de la falla: Isauro Cebolla, José Carrasquer, Mari Fletes i Alejandro Granell, entre altres. Les circumstàncies polítiques de Burguera el portaren a Madrid a continuar amb la seua carrera política i, al cap de dos anys, va haver de deixar el grup de teatre. Així fou quan Manuel Cortés va depositar la seua confiança en el gran Alejandro Granell.

Granell havia començat a fer teatre baix dels Porxets, juntament amb Juan Ortolà, i després passà a ser faller d’aquesta falla. Formant part del grup de teatre catorze anys i creant així una escola. Alejandro Granell ha sigut un dels grans del teatre local, per la seua forma d’interpretar, la manera d’articular les frases i, sobretot, la seua manera peculiar d’aparéixer a escena.

Així començava a consolidar-se un grup que encara donaria molt de si. Obres com Modus Vivendis Fora baix L’escaleta del dimoni, L’afició

i L’Alcalde de barrio, entre altres, donaren nom i reconeixement a aquest grup. Però com tot en aquesta vida té un punt d’inflexió, arriba el moment en què Alejandro es retirava d’escena després de vint-i-quatre anys actuant i dirigint catorze anys aquest grup.

L’any 1974 fou Javier Matoses, el seu dofí a l’ombra, qui reprendria el testimoni, marcant una línia continuista, però amb noves cares: Juan Daniel Tomàs, Manolo Morell, Manola Andrés, Fernando Matoses, Amparo Franco, Angel Albuixec, Rafel Tomás, Pascual Sancho (com apuntador). Després vindrien Mari Lola Llopis, Guillermo Bonet, Tere Moll, Manuel Micó. Aquest grup va saber fer-se també un bon nom en el mon teatral, amb obres com Deixa’m la dona Pepet L’erotissima Doña Inés, El Drama de la bolseria, L’ou milagrós, Dos toreros de cartó Una conferència De Sagristà a Torero, Visites de l’altre món Un jutjat de Pau...

Però com ja he dit abans, tota etapa arriba a la seua fi i també li arriba el torn a Javier l’any 1987: comunica la seua decisió de deixar el grup, després de vint-i-tres anys actuant i de tretze com a director. Com havia succeït abans, fou Manuel Micó qui agafà el relleu i continua endavant amb aquesta llavor.

L’any 1988, un jove Manuel comença una altra etapa de teatre amb obres com Per la fam d’heretar, Mosquit de tenda, Xeperut i coixo El Sant dels Miracles o Si jo fora ric. Formaren part d’una nova família de teatre fallers i falleres com Manola Andrés, Victor Moreno, Sergio Bonet, Òscar Bonet, Mari Carmen Iborra, Pepe Micó, Jordi Vidagany, Toni Ferrer (apuntador)... Tots formen part d’aquesta història i de segur que em deixe algú, així que em perdonaran perquè no puc nomenar-los a tots i totes.

Eren les falles de 1989, jo tenia quinze anys quan comencí. Amb huit anys somiava asseguda en l’escaleta del teatre poder eixir i actuar, però el meu somni hui va més enllà i soc directora també del grup artístic.

Quan comencí en el grup, en el 2004 érem Arturo Falcó, Pepe Micó, Sara Mancebo, Fran Tarazona, Mariano Hervàs, Pepe Rodenes, James Granell i Mariví Escorihuela. Però la gran família que som, ha anat al llarg dels anys sent més gran, i dic som, perquè aquell que pertany al teatre, sempre és i serà part d’ell: Angelines Ferrer, Sara Burguera, Diògenes Carbonell, Laura Iborra, Toni Meseguer, Pepe Santamatilde, Mª Cruz López-Egea...

INMACULADA ORTELLS RODENES

DIRECTORA DEL GRUP DE TEATRE DE LA FALLA VERGE DE SALES /

El quadre artístic posant per a una fotografia després de l’entrega de premis

IMATGE: LORENA SENDRA

El grup actual format per Javi Bonillo, Mª Cruz Bolufer, Sheila González, Antonio Cebolla, Jesús Mañez són part d’aquesta gran història, però no vol dir que els altres no estan ací, sinó que les circumstàncies de cada any canvien i sempre no es té la mateixa disponibilitat.

BUSCAR UNA HISTÒRIA

Triar el guió no és fàcil, però si tinc en compte les opinions dels membres del grup, jo aporte l’obra i si en començar no agrada, la canviem. Poques vegades ha passat, perquè normalment ens agrada i saps que cada any el repte és diferent. Però una vegada escollit, comença la part més divertida: preparar el paper, els assajos; que a la vegada resulta la part més sacrificada.

Tal vegada una de les obres més carismàtiques que hem realitzat és Estranys hàbits, o com segueix coneguen-la molta gent: la del capellà Altres com On està el president? o Un gitano en Santa Barbara han estat una mescla d’obres actuals i obres més clàssiques. Però sempre intentant fer passar una bona estona i que el públic se’n vaja amb un somriure en la boca.

ASSAGEM!

Els assajos són una part molt important del grup de teatre. Com he dit abans, tots no poden vindre de dilluns a dijous, després de sopar a partir de les 10 de la nit per formar part de l’obra. És un sacrifici molt gran després d’estar tot el dia treballant, deixar a la família casa, buscar moments per llegir-te el guió i estudiar. No és fàcil. Però les risses i l’ambient i passar una estona divertida, fa que en el final del dia se t’obliden els problemes.

Ploga, neve, faça aire, o molt de fred. Seguim ací cada nit. Hem assajat en mantes, damunt de cartons, al carrer en més de 30 graus. Quasi tota classe de clima, que no ens ha fet tirar enrere per tal de dur endavant l’obra que volíem representar. Com he dit abans, el sacrifici es recompensa amb les anècdotes i els bons moments passats.

Si ens posem a recordar anècdotes dalt de l’escenari, no tindria prou folis per a omplir, però quan la família del teatre ens reunim sempre acaben eixint aquests moments tan divertits.

Recorde en l’obra Un gitano en Santa Barbara la següent escena: estàvem sopant a taula i per fer com un guisat, vaig pensar a posar cereals amb llet. Els cereals començaren a unflar. Manuel Micó, estava en escena amb Javier Bonillo i jo els servia el sopar; en unflar els cereals a Manuel se li feren tot un embolic en la boca i a Javier se li pegaven

els pèls de la perruca que portava també en la boca. Manuel que ho veu, esclatà i li va eixir tot de la boca com una font, a Javier li passa el mateix. Tot seguit jo mirant l’escena també vaig esclatar amb una rialla, que juntament amb el públic no poguérem evitar. L’aplaudiment del públic va ser el millor, ja que s’adonaren que no estava preparat.

Altres anècdotes com oblidar-se dels guants i nomenar-los en escena i la gent del públic veure que no els portes posats; eixir abans a l’escenari i deixar descol·locat al que està, ja que no era el moment; així podríem estar hores i hores. Perquè si d’alguna cosa s’aprén, és dels errors realitzats dalt d’escena i queden per sempre a la memòria del públic.

UN GRUP, UNA FAMÍLIA

Heu comprovat que no som sols un grup de teatre. Som una família, tots el que hem format part d’aquest grup tenim un vincle especial. Des del seu inici ens ho ha transmés i cadascuna de les persones que hem dirigit el gruo hem intentat transmetre aquest sentiment d’unió.

Per ací han passat moltes persones, de diversos caràcters i manera de ser, però a tots ens unia el mateix: el cuquet de la interpretació. Amistats que perduren, que al llarg del temps, no tots estan i no tots continuen sent fallers o falleres. Però són saineters i porten en el cor tots els moments que dia a dia es comparteixen en els assajos i a l’escenari.

S’APAGUEN LES LLUMS, S’ALÇA EL TELÓ

Hi ha silenci en el pati de butaques, comença la funció.

L’adrenalina puja, el cor batega cada vegada més ràpid i estàs desitjant eixir a escena, oblidar-te de tot i ser eixe personatge que has creat, que durant mesos has interpretat i forma part de tu. Fins i tot, el fet de posar en el dia a dia frases de l’obra que cada nit repeteixes, fins que estiga perfecta.

Xafes l’escenari i al moment sents la primera rialla, i penses el públic gaudeix i jo amb ell. Cada hora de son, sense la família, anar corregents perquè has d’arribar a les 22 hores, absolutament tot, se sent recompensat quan sents la rissa i l’aplaudiment del final.

Acaba la funció i sols penses: quan començaré la pròxima obra?, quin personatge serè...?

S’apaguen les llums, s’alça el teló. Hi ha silenci en el pati de butaques i... comença la funció.

El quadre artístic posant per Coneixes a ta muller? fou l’última obra que va interpretar la falla Verge de Sales

IMATGE: LORENA SENDRA

L’IMPORTANT

ÉS PARTICIPAR PERÒ...

La comissió de la falla del Mercat inicia el seu recorregut l’any 1972 i, des del principi, es planteja la possibilitat entre els seus components de crear un grup de teatre propi i mantenir així l’essència del sainet valencià.

En els primers anys combinàrem el sainet i la sarsuela, de les quals vam dur a terme obres com Los de Aragón La Dolorosa i La Canción del Olvido, totes elles en homenatge al Mestre Serrano. Tot i això, van sorgir no pocs problemes propis de la confecció dels decorats i els fons d’escena, ja que les infraestructures amb les quals comptàvem en aquell moment eren més aviat escasses i, fins i tot arribàrem a representar La Dolorosa a la sala Sant Remo, amb la complicació tècnica que això comportava.

Al principi es va fer càrrec del grup de teatre Vicente Berroy Real, gran entusiasta del sainet, amb la col laboració de Rafael Blay Meseguer, el qual s’encarregava de la transcripció mecanogràfica i documentació. Férem diversos viatges a llibreries de València amb la finalitat de buscar llibrets de l’època, fins i tot en la plaça Rodona, on hi havia més possibilitats de trobarne.

L’any de 1982, la Junta Local Fallera convoca el 1r Concurs de Teatre Bernat i Baldoví, amb l’alegria de guanyar el primer premi amb el sainet Les Travesures de Miliet, sent premiat com a primer actor Daniel Ferrando Fos. A partir d’aquell any continuàrem participant en la convocatòria amb més o menys sort, però amb la mateixa il lusió del principi, fins que Junta Local va deixar de dur a terme el concurs.

Vam tenir durant uns anys un segon grup de teatre Lluna Plena, format pel sector més jove de la comissió, sent el seu cap visible Abel Guarinos. En el transcurs dels anys, Vicente Berroy deixa la direcció del grup per motius de salut, i a partir d’aquell moment es fa càrrec Enrique Latorre Momparler, fins a la seua defunció l’any 2012, passant a dirigir-lo Juan Luis Fletes Vendrell, fins a l’època actual.

Hem participat en el renaixement per part de la Junta Local Fallera, del Concurs de Teatre Bernat i Baldoví, el qual es va reconvertir en 1999 en l’actual Concurs de Sainets, amb una sèrie de premis:

Amb el sainet Fray Carmelo en 2016 es va produir una de les últimes aparicions del grup de teatre fins a aquest any 2023

IMATGE: ARXIU

Sis primers premis a millor obra amb La caiguda del balcó en l’any 2000, Les desdiches de Tenorio en 2003, Per una caneta a l’aire... en 2006, Sempre la sogra en 2009, Un canvi d’habitació en 2011 i, novament, La caiguda del balcó en 2012.

Tres segons premis a millor obra amb Jordi en 2007, Tot el que rellueix en 2010 i La mort del músic en 2015.

Un quart premi a millor obra amb El mestre de la bandúrria en 2017.

Així com diversos premis en categories d’actriu i actor secundari i mencions especials. Com sempre diem, l’important és participar però...

Cinc tercers premis a millor obra amb Tots a la fira en l’any 2001, Fugint del lloguer en 2002, Als bous de Castelló en 2004, Tots els pillos tenen sort en 2005 i Ara sí que va de veres en 2013.

Tres Nel los a millor actor protagonista per a Cisco Beltrán en 2011 i Antonio Benedito en 2006 i 2009.

Tres Nel los a millor actriu protagonista per a Rosa García en 2006 i Maria Campos en 2011 i 2015.

Dos Juan Ortolà a millor actor secundari per a Antonio Benedito en 2015 i 2018.

Comptem amb diversos actors i actrius i col laboradors i col laboradores pràcticament des del principi de la segona convocatòria del concurs, com són: Rosa García, Antonio Benedito, Abelardo Iborra, María Campos, Maribel Fletes, María José Miralles, Juan Bautista Coves, José Ribera i un llarg etcètera. A tots i totes, el nostre agraïment per les hores destinades a executar una molt bona actuació.

Per manca de local propi de la falla per a realitzar els assajos, hem fet ús de cotxeres, bars i, fins i tot, de vegades ens hem hagut de traslladar a la zona de la platja per a utilitzar les vivendes buides a l’hivern. Tot això amb les dificultats pròpies que comporta la preparació d’una bona decoració i la tasca de recollir mobles vells, així com roba que puga ser representativa de les èpoques que volem retractar en escena.

En aquesta nova etapa, comptem amb noves incorporacions que ens faran reprendre amb noves il lusions el MÓN DEL SAINET VALENCIÀ.

Maria Campos és una de les actrius més guardonades: atresora dos Nel·los de Millor Actriu per les seues interpretacions en les obres Un canvi d’habitació en 2011 La mort del músic en 2015 IMATGE:

S’OBRI EL TELÓ 3, 2, 1...

Molta Merda. Expressió que, tot i no ser molt refinada, s’utilitza per desitjar bona sort als actors i actrius al teatre. És una expressió de llarga tradició, i el seu origen té dues vessants.

Per una banda, aquella que es remunta a l’Edat Mitjana, en la que els artistes que viatjaven de poble en poble, es basaven en la quantitat de fem que hi havia a l’entrada de les poblacions. Si hi havia molta, significava que s’estava celebrant alguna fira o esdeveniment important, la qual cosa implicava més aglomeració de gent. Amb això, veien un bon motiu per entrar i mostrar-los el seu espectacle.

Per altra banda, i més coneguda que l’anterior, la que procedeix dels segles XVI i XVII. Les classes riques acudien al teatre amb els seus cotxes de cavalls. Per tant, a major afluència de gent, major era també el nombre d’excrements que s’acumulaven a la porta. Amb això, augmentava la probabilitat d’incrementar el seu benefici, ja que

aquest es basava en la quantitat de monedes que el públic tirava a l’escenari, en funció (mai millor dit) del que els haguera agradat l’obra.

Amb el dubte de si ompliríem l’escenari d’objectes circulars i brillants, o més bé de fruits esfèrics, acolorits i utilitzats en les ensalades; un grup de persones de la nostra comissió reprenguérem l’art del sainet. Grup de totes les edats, alguns sense experiència i altres que ja havien trencat la mà en això de pujar a un escenari. I és que, l’Avinguda ja havia fet teatre ens els seus inicis.

Es movia l’any 1984. El president, junt amb una colla d’actrius i actors aficionats, feren del sainet una activitat més dins de la nostra comissió. Varen debutar amb l’obra Martingales dels marits. L’any següent, i amb la mateixa il lusió que l’anterior, donaven vida al sainet Colombaire de profit. La primera d’elles fou interpretada en el ja desaparegut Cine La Paz

I parada… No sé ben bé per què…

Fins que en 2009 li vàrem donar una nova oportunitat. Encara recorde el nom de l’obra: El trovador en un porxe, que ens anava com anell al dit… Tractava d’una colla de teatre que anava a interpretar la seua primera funció. Ideal! Però un colp dur per a la nostra comissió, va fer guardar els nostres papers en un calaix, per no traure’ls durant uns anys. Aquell president que va apostar pel teatre feia 25 anys, ens deixava… Coincidències amargues de la representació de la vida. Fins al moment, havia sigut el nostre únic espectador. I sense ell, res no seria igual…

El 2013, quan la ferida va cicatritzar un poc, deixàrem que aquella il lusió teatral tornara a ressorgir. Però amb prudència: no anàvem a pegar el bot directe al Centre Cultural Bernat i Baldoví, ni a presentar-nos al concurs de la Junta Local Fallera. Res més lluny de la realitat… Trencaríem la mà en la nostra casa de llauna. I, depenent de les impressions de la gent, i de les ensalades que ens poguérem fer amb els fruits recollits, ja decidiríem com actuar l’any vinent.

EDITH LLOP ROSELLÓ

DISSENYADORA GRÀFICA I WEB

I SECRETÀRIA DE LA FALLA AVINGUDA D’ESPANYA /

Martingales dels marits és el primer sainet que va interpretar el quadre artístic de la falla Avinguda d’Espanya en l’any 1985 en el desaparegut Cine La Paz

No elegiríem la mateixa obra, ja que hi havia massa records que ens removien. Les nostres veus no podien tornar a interpretar aquells diàlegs oblidats. En el seu lloc es va elegir el sainet Una bala perduda. I amb l’esperança de no perdre’ns en eixe món desconegut per a nosaltres, el nostre cau es va convertir en un teatre improvisat. La quantitat de nervis que es varen acumular en tan sols una hora va ser incalculable… Però les felicitacions a l’acabar i les palmades a l’esquena, ens varen fer dir: I per què no? A l’any que ve, a Junta Local!!.

I així va ser: amb la mateixa obra, ens ficàvem en les files de les comissions que feien possible aquest concurs de sainet. Tot i que l’escenari ara imposava molt més, ens movia la il lusió d’haver recuperat allò que estava tant de temps en l’ombra dins de l’Avinguda. Quan es va obrir el teló, vaig pensar: Viu tot el que ocórrega en escena, oblida’t de la gent de baix i imagina’t que estàs en el cau, un any enrere... Aquests pensaments van funcionar, i vaig poder assaborir la meua primera vegada al grup de sainet.

Des d’aquell any, la nostra comissió no va parar de fer sainets. Any rere any intentàvem millorar, basant-nos en l’experiència pròpia que anàvem acumulant. Recorde que fins i tot quedàvem per veure els sainets que les nostres companyes de concurs interpretàvem en el mateix escenari que nosaltres mateixa ja havíem xafat, o xafaríem en uns dies.

Amb el pas del temps, el grup s’anava consolidant: anaven despuntant els actors o actrius principals; l’apuntador es transformava en el nostre motor motivador, la gent encarregada de decorat i vestuari ens consentia com la que més; els traspunts es convertien en els nostres suports en aparéixer o desaparéixer d’escena…

I els sopars del dia d’abans de la representació (perquè eixa nit no s’assajava) s’anaven convertint en una tradició inviolable…

Les recompenses també anaven arribant, en forma de mencions especials. Unes mencions que et motivaven de cara a l’any següent. I, a poc a poc, també es convertiren en premis. Entre tots els sainets representats, dos foren els grans

vencedors: Ànima infidel (amb els seus efectes especials provinents d’ultratomba) i No hiá marit fiel” (amb pastissos i mans voladores). Sobretot aquest últim, en el que fórem premiats en totes

les categories. Els comentaris generals així ho apuntaven, però per a nosaltres era irreal, a causa de la nostra curta trajectòria.

I de sobte, l’arribada d’un “bitxo” va paralitzar el món: una congelació del temps i l’activitat, que afectava també al món de les falles. I, en conseqüència, al nostre grup de sainet; un grup que no ha tornat a reunir-se fins a la data, guardant un molt bon sabor de boca de la seua última representació.

El sainet, són moltes hores de sacrifici. Però també et fa estretir llaços amb gent que no està dins del teu cercle d’amistats. I és que, en època d’assajos, les veus mínim dues nits a la setmana. Som companys aguantant fred, aire i pluja que, moltes vegades, i amb el ressò de la llauna del nostre cau, ens dificultava els diàlegs. Però, sobretot, et fa desconnectar de la rutina diària i la vida real, per convertir-te en un personatge que viu en un temps que no té res a veure amb el teu. Personatges als quals agafes estima, una estima que perdura malgrat passar els anys.

Són moltes les anècdotes que es guarden d’aquella època, i seria difícil elegir-ne una. No obstant això, em quedaria amb aquella que va marcar un abans i un després… Aquella en la que la nostra comissió pensava haver-ho vist tot amb aquest grup de teatre, i es va adonar que estava molt equivocada…

Dins del programa faller de l’Avinguda, quan s’apropava la setmana fallera, era tradició tornar a representar el sainet al cau. Per aquesta representació, els assajos ja eren menys freqüents i la relaxació es multiplicava exponencialment. Tant és així, que un any vàrem decidir eliminar la meitat de diàlegs. En el seu lloc, clavàrem cançons que no tenien res a veure amb el que

estava ocorrent en escena. L’únic nexe d’unió era una paraula comuna que apareixia en l’última frase dita per l’actor o actiu, i es repetia en la cançó interpretada. Amb coreografia i tot! Encara recorde els ulls oberts com a plats dels fallers i de les falleres assistents com a públic, i les rialles fortes i incrèdules, plantejant-se si era veritat això que estaven veient. Deixàrem el llistó tan alt que, tot i intentar repetir-ho en anys posteriors, veiérem que era impossible. El factor sorpresa s’havia perdut… De fet, va ser tan forta la sensació, que ja no tornàrem a repetir les obres al cau. I és que l’any anterior ens ho havíem passat tan bé preparant aquell musical, que ja no tenia sentit tornar a la versió seriosa i oficial de les obres entre les parets de llauna.

Espere que, algun any, el teló de l’Avinguda torne a obrir-se amb més força que mai! Fins que arribe eixe moment, seguirem sent fidels espectadors…

CERVANTES

ÉS FALLA D’ARTISTES

AMPARO VENDRELL FOS

ANTIGA COMPONENT DEL GRUP DE TEATRE DE LA FALLA PLAÇA DE CERVANTES I DELEGADA DE JLF

A les falles de Sueca, tenim una llarga tradició teatral. Les passions culturals que practicarien els suecans de mitjan segle XIX era l’afició al teatre, bé com amateurs o bé –majoritàriament– com a públic. Si els millors erudits del país –entre els quals Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner i Josep Lluís Sirera– han assenyalat Bernat i Baldoví com l’iniciador del teatre valencià modern, és evident la gran afició al teatre, siga com a espectadors o com a autors, els esforços que se li requereixen als espectadors són visuals i emocionals. Com a actors podem gaudir de tot el que el teatre pot donar: reunir-nos i compartir hores d’assaigs, bromes i esforços entre idees noves, algunes més i altres no tant; algunes genials i altres més desgavellades.

En la història suecana del teatre d’aficionats no hi ha hagut mai un moment en el qual la ciutat no tingués un o diversos grups amateurs, emmarcats en moviments fallers, festers, juvenils, catòlics, estudiantils, reivindicatius, nacionalistes... o per amor a l’art.

La Falla Plaça de Cervantes, sempre ha destacat representant molt bé obres de teatre d’Eduard Escalante, Bernat i Baldoví i Teodor Llorente entre d’altres, dirigides els primers anys per Juan Ortolà i per membres de la comissió. Pels anys setanta era un èxit assistir a les nostres presentacions al Teatre Serrano per a poder gaudir dels sainets amb l’actuació del benvolgut Juan Ortolá. Un gran artista còmic que feia vibrar a tot el públic assistent entre aplaudiments, somriures i molta diversió. Recorde obretes com Nelo Bacora o Les travessures de Miliet amb Ortolà i Forquet; aquest últim era faller de la falla Bernat Aliño, però feia d’apuntador i també actuava amb el grup teatral de la falla Cervantes. També es van fer funcions al malauradament desaparegut Teatre de Baix dels Porxets. Un dels artistes, Ricardo Juan, recordant eixe temps li ha vingut a la memòria les cassoles d’arròs al forn amb panses i nous fetes per Elvira Aguilar i que les portava per a sopar Vicent Miquel Martorell, que feia d’apuntador, ja que cada dia s’encarregava un dels que formaven el quadre artístic de la falla de preparar el sopar. Tot un comboi amb un grapat de fallers i falleres aficionats al teatre com els germans bessons

Ricardo Juan i Pepe Devesa, Joan Ortolà, José Reyes, José Segura, Trini Fos, Encarna Huerta, Juani Beltrán, Assumpta Ruiz, Daniel Catalá, Manolo Camilleri, Hortensia Viñoles, Dolores Riera, Clara Villagrasa, entre d’altres.

L’any 1982 la Junta Local Fallera de Sueca organitza per primera vegada el concurs de teatre amb el patrocini de l’Ajuntament de Sueca, i amb la denominació de Premi Bernat i Baldoví sent president de la JLFS Pepe Franco. Van participar set comissions falleres i les representacions es van fer al desaparegut Cine La Paz. El Grup Artístic de la falla Cervantes va posar en escena L’agüelo pollastre, resultant guanyador amb el segon premi.

Pels anys noranta, Andrés Espasa i Muñoz , faller de la nostra comissió, prompte va tirar una maneta en totes les coses relacionades

1 Espasa és un gran artista, un gran faller a més de ser una gran persona, destacant sempre en ell moltes qualitats artístiques especialment en les arts plàstiques. En la que més a gust se sent és en la pintura, prova d’açò és el gran nombre d’exposicions d’olis fetes a Sueca i voltants. Va formar part del Cercle de Belles Arts “La Agricultura” i actualment, l’esmentat casino, encara és el lloc de treball de reunió d’alguns pintors, entre ells, Andrés. Com a pintor mostrarà part del seu treball que ha preparat amb molta il lusió en una exposició titulada “Una vida pintant”, la temàtica serà variada apareguent pintats amb molta estima i tendresa els seus nets. Andrés escriu: “Per a tota persona amb inclinacions artístiques, el mostrar el seu treball, és un fet que ompli el cor i fa sentir l’ànima, si aquest treball té bona acceptació, se sent més que satisfeta”.

Cal destacar la figura de l’apuntador/a, ja que moltes vegades no es reconeix la seua feina

IMATGE: AMPARO VENDRELL

amb la creativitat i la imaginació com decorats, Proclamació i Presentació de les Falleres Majors. Per això, des de l’any 1990 es fa càrrec de la direcció de la Presentació Fallera i és ací quan surt d’ell l’altra part artística: escriptor, rapsoda, artista, presentador, mantenidor i director, perquè del seu puny i lletra ix pràcticament, tot el que diu i es realitza en aquest acte.

L’any 1994 Espasa estrena la seua primera obra escrita El cafenet de les veïnes que havia promès escriure a un grup de falleretes. A partir d’aleshores, en arribar la tardor, sempre escrivia un sainet o una revista per a estrenar com a obra inèdita el dia de la Presentació de les Falleres Majors. Els papers els escrivia pensant en les persones que volien actuar i els acoblava a les seues característiques particulars.

L’obra escrita fins hui –a més de monòlegs, entremesos i esquetx en prosa i vers– es divideix en dos vessants. Pel que fa als sainets ha escrit El cafenet de les veïnes Matutxos, La caiguda del pàmpol, La veritat amarga El món al revés, El fuster moldura Ja veurem i Xé, quin llibrer! –encara no ha estat estrenat–; mentre que en el gènere de la revista trobem obres com Valencians tots artistes, L’orgull suecà Les xiques de la Leonor, Les de dalt i la de baix, El tramvia de l’Onze i Si volaren En totes les obres apareixen anècdotes originals i molt divertides com en L’orgull suecà els germans Luis i Assumpta Ruiz fan el paper de dos avis suecans que van fent memòria de molts malnoms suecans L’any 2003, la Junta Local Fallera de Sueca li va publicar a

Andrés Espasa l’obra Matutxos en el quart volum de la col·lecció Els Nostres Sainets

El 15 de desembre de l’any 2007, el dia de la Presentació de les Falleres Majors 2008 i les seues Corts d’Honor com a Fi de Festa, el Quadre Artístic va posar en escena, en rigorosa estrena, l’obra d’Andrés Espasa, La veritat amarga.

Una de les obres amb més èxit és Les xiques de la Leonor representada en dues ocasions; una d’elles va ser en l’any 2012 i molt famosa pel seu homenatge a Ca la Leonor, antiga casa de fulanes entre els anys cinquanta i seixanta. Hi havia quatre cases de xiques a Sueca, la més important era Ca la Leonor les altres eren la Roja, la Botijo i la Manya, totes en l’avinguda de Levante. La Leonor era del Grau de València i tenia bons contactes per allí i renovava prou el gènere. El dia que es feia el canvi, Leonor exhibia a les xiques passejant-les pel carrer Sequial fins a arribar a la pastisseria Lahoz on les convidava a uns pastissets. Eixa nit en Ca la Leonor es doblava la caixa.

En El món al revés parla d’una família molt destarifada de poble: l’àvia sorda que no sap com funciona el mòbil: “refotre! ja està la rata tocant!”.

També és de molt èxit La caiguda del pàmpol, on apareixen els jardins del Sequial i San Cotufato (el gran artista cervantí Vicent Aranda, el cacau), que li recitaven la famosa frase quan havien perdut alguna cosa: “San Cotufato, los cojones te ato i si no aparece no te los desato”.

Els sainets d’Andrés Espasa igual que tot sainet, són el retrat d’un temps. En les seues obres hi recull costums, dites, fets de la vida diària del seu poble, Sueca. En les revistes mescla cançons com Francisco Alegre, La Maredeueta El Barón del videt i Valencia canta Libertad També posa cançons per als infants com Como me pica la nariz i com a fi de sainet, un any les xiques de la comissió femenina van ballar Las bodas de Luis Alonso Un gran èxit!

El moment més interessat fou quan el botó va eixir disparat cap al públic

IMATGE: JUAN G. SANZ

Les obres De tot té la culpa el Pichi i Retratos al viu –ambdues dirigides per Juan Ortolá–foren el colofó a la nit de l’exaltació de les Falleres Majors de 1976

IMATGE: LLIBRE 50 ANIVERSARI FALLA PLAÇA DE CERVANTES

Totes les seues obres estan pensades i dedicades a la Falla Cervantes amb motiu de la seua Presentació. Però una de les obres, Les xiques de la Leonor està dedicada al desaparegut amic i faller Daniel Catalá Tarrasó, molts anys secretari de la comissió i s’ha representat dues vegades, una d’elles en 2012 i sempre hi ha obtingut algun premi.

Andrés Espasa escriu els sainets perquè la falla gaudisca i ha sigut capaç de fer pujar a l’escenari una gran quantitat de persones que han cantat, ballat, actuat i, el més important, s’han divertit i han fet passar uns moments agradables a la resta. El fet que una bona part de l’obra escrita siguen revistes és per donar participació a més gent, ja que com ell sempre diu, Cervantes és falla d’artistes i compta amb un gran planter de voluntaris, perquè no hi ha més pretensió que passar-ho tots bé i donar festa al poble de Sueca.

També s’han fet altres obretes de diferents autors molt gracioses i divertides com Endevina endevinalla i el tio Perico de l’autor Eduardo Escalante i també Els merengues de Vicent Montesinos, interpretada per Luis Ruiz, Mariam Ruiz i Assumpta Ruiz que va aconseguir el Nel lo a la millor actriu principal. En aquest sainet es mostra els mals moments que una bona sogra li fa passar al xicot de la filla els primers dies d’entrar a casa.

L’any 2013 fan l’obreta Dos toreros de cartó i fa de director Luis Ruiz. El paper dels dos toreros interpretat per Vicent Aranda i Josep Fuster, aquesta obreta va participar en un sopar benèfic al casal de la falla Avinguda 18 de Juliol. En 2014, pren la direcció del sainet Assumpta Ruiz Requeni amb el sainet Els xiquets no venen de París, però els nets si!, aconseguint Assumpta la segona menció especial com a millor directora. Per a Demelsa Martí Fos la segona menció especial a la millor actriu secundària i la primera menció especial al millor actor secundari per a Josep Fuster Puchades. L’any 2015 s’interpreta l’obra El novio de la reina i un any després Un alcalde de barrio

L’any 2017 amb l’obra Vaja quin ajuntament! de Dúlia Serra Roselló –sainet guanyador del 1r premi del XIV Concurs de Redacció de Sainets 2013 i

publicat en Els Nostres Sainets en 2014– té una anècdota molt divertida: al protagonista que feia d’alcalde, Luis Ruiz, li venia prou justet el jupetí i en el moment més interessant, el botó va eixir disparat cap al públic i la seua neta, Carla que estava a la primera fila, s’alça i li diu: iaio tinc jo el botonet. Actualment per a les falles de 2023 estan preparant l’obreta de Julián Sanjuán Les figues de Vitorino

Posar en escena un sainet, suposa moltes hores de treball per part del quadre artístic de la falla: assajos, moltes vegades patint fred, fins al punt d’haver d’enrotllar-se amb una manta. Fer el decorat, altres fent el maquillatge, el vestuari, sense oblidar als apuntadors i apuntadores. Tot un equip que dedica moltes hores del seu temps per a poder gaudir del teatre. Preparats, llestos, ja! Que comence la funció!!!

RECORDAR

I RECONÉIXER

Hola, el meu nom és Joan Martí Aguilar Solves i soc faller de la falla Avinguda 18 de juliol fa... uf, ja fa més de quaranta-cinc anys. Al llarg d’aquests anys la falla i les comissions falleres han interpretat molts sainets que, realment, són un dels seus apartats més important. Defendre la cultura i el teatre en valencià, representar ixes obres que els escriptors han escrit i els actors hem plasmat en l’escenari és digne d’admirar. A més, Sueca és l’única ciutat fallera amb concurs de sainets. Obres de grans mestres com Eduardo Escalante, Francisco Palanca Roca i, per descomptat, el nostre Josep Bernat i Baldoví.

Actualment hi ha molts escriptors meravellosos que no vaig a nomenar, perquè en són tants que no recorde els seus noms. Bé, tornant a allò que ens interessa, jo vaig començar a fer sainets fa uns 40 anys... uf, ja fa uns quants anys! El primer sainet que férem va ser, i jo crec que tothom ha començat per ell, Nelo Bacora

Un clàssic que tot principiant comença amb ell. És tan divertit que a tothom li agrada aquesta obra.

Recorde que la representàrem en el Teatre La Paz Algú dels que estan llegint-me se’n recorda d’aquest cine-teatre? Seients de fusta, llotges i com no, el seu galliner. L’únic però d’aquest recinte cultural era el seu escenari xicotet, el qual tindria uns quatre per tres metres.

Recorde algunes coses d’aquells anys. Assajàvem en un pis xicotet que hi havia en el carrer La Punta, però abans quedàvem tots en el “bar Rapit” –a la plaça l’Ajuntament– i allí ens fèiem una Pepsi-Cola i un capellà torrat. I, en acabar, a assajar... jejeje quins temps!

Anys després vaig anar a “l’obligació” que teníem quasi tots els xicons: el servei militar. Fou aleshores quan pararem de fer sainets. Anys després, quan vaig tornar de “la mili”, fou quan el grup de la nostra comissió es va reagrupar i tornàrem a fer sainets. Una de les anècdotes més gracioses que recorde va ser en una obra que s’anomena Retratos al viu. Hi havia una escena que, per qüestions del directe, l’actor canvià una frase i botàrem a l’escena següent. Fins ací

tot molt bé, però quan s’acabà el sainet apareix l’actor que feia d’angelet i diu: “buenas, jo no he actuat!” Ostres, l’havíem deixat sense actuar. Ja enteníem perquè tots dèiem “que curta se’ns ha fet”. Clar, ens havíem botat tota una escena!!!

Bé, al llarg d’aquests anys hem representat moltíssimes obres que no nomenaré per falta d’espai, òbviament. Hem guanyat molts premis: a la millor obra, al millor director, al millor secundari, al millor actor i moltes mencions als millors actors i a les millors actrius.

Sí que em queda recordar i reconèixer una cosa a la gent que fa tot possible, als que estan darrere de les cortines (els muntadors, maquillatge, transport, llums, decorat, vestuari i un llarg etcètera), a tot ells juntament amb el públic: moltes gràcies, perquè amb ells fan el complet d’un sainet.

Gràcies i a gaudir del teatre.

Cal recordar als veterans i a les veteranes la seua feina per defensar el sainet, cal reconèixer la valentia de molts joves que, any rere any, debuten en el teatre per aconseguir que la seua falla puga actuar

EL VERÍ

DEL TEATRE

Això era una vegada, en un temps no molt llunyà, quan la setmana fallera durava una setmana i tots els saraus els celebràvem en el casal, que notí com una punxada, una espècie de cosquerelles que no vaig saber identificar. Amb el temps, però, vaig descobrir que havia sigut inoculada amb el verí del teatre.

De sempre m’han agradat les paraules: contes, històries, faules, xafardejos, converses... i de sempre també m’he sentit atreta pel teatre. Quan m’apuntí a la meua falla, la falla Xúquer, no representaven sainets en aquell moment, però la gent parlava i contava tant com havien rigut amb l’art dels nostres artistes fent representacions en el casal i com aplaudien les seues actuacions. Contaven que feien concursos pels pobles i que participaven i que de vegades guanyaven i de vegades no, però sempre es divertien i coneixien altres fallers i falleres amb les mateixes ganes de fer falla i fer teatre.

Aleshores pensí, “per què no? I si ho intentara?” I ho vaig intentar. I ho vaig aconseguir. Vaig tindre sort perquè la gent estava ganosa de sainet i no em resultà gens difícil fer un bon grup de teatre disposat a vindre als assajos malgrat el fred, la son, el treball i tots els entrebancs que solen eixir mentre dura la temporada assagística. Trobàrem també gent disposada a fer un decorat com si la representació anara a tindre lloc en el teatre més afamat del món i no en el nostre casal de llanda. Em posí a buscar obreta i trobí a Darío Fo, un dramaturg del qual ja coneixia alguna cosa i m’agradava el seu estil. Adaptí l’obra Ací no paga ni Déu per al nombre d’artistes que teníem en el grup, la retallí perquè durara el temps que solen durar els sainets (uns 45 minuts) i, després de moltíssimes hores d’assaig (era la primera volta i volíem quedar bé), molts nervis, moltes de temps repassant una vegada i una altra l’attrezzo, i moltes vivències i rialles compartides, arribà el dia de la representació i allí dins, tancadeta

en la meua capsa de cartó i fent d’apuntadora (des d’ací reivindique la figura de l’apuntador, injuriada en l’actualitat, però intrínsecament lligada al sainet) vaig gaudir amb les rialles del públic, compost de fallers i falleres i d’una gran part del veïnat que no volia perdre’s l’espectacle. En acabar, tot el món ens donava l’enhorabona, agraït per la bona estona que els havíem fet passar i nosaltres, contents i pagats com se sol dir, de la representació que havíem portat a terme.

DÚLIA SERRA ROSELLÓ FORNERA I DELEGADA DE TETATRE DE LA FALLA XÚQUER

Hi ha moltes diferències d’actuar en el cau en el CC Bernat i Baldoví, com per exemple, la pressió

IMATGE: DÚLIA SERRA

IMATGE: DÚLIA SERRA

Des d’aquella primera representació han passat més de vint anys, i encara continuem oferint un espectacle teatral, però les circumstàncies han canviat molt. Ara ja no ho fem en el casal sinó que ho fem en un teatre “de veritat”, competint amb altres falles en el concurs de sainets que organitza la Junta Local Fallera de Sueca. Personalment no sabria dir quina opció m’agrada més. L’actual comporta l’avantatge que el públic és molt respectuós i està en silenci, l’obra llueix molt més si es representa en un escenari professional i com es fa prou abans de falles, quan ve la setmana fallera, els components del grup de teatre estem lliures per a viure altres coses i no estar pendent de la representació. Per contra, el fet de participar en un concurs, comporta certa competitivitat entre falles; a més a més, sempre n’hi ha fílies i fòbies i de vegades o quasi sempre, no compartim la valoració que fa el jurat de la nostra l’actuació i de la resta de falles, cosa que provoca cert sentiment d’injustícia en la repartida de premis, inherent a qualsevol concurs local on tots veiem el treball de la resta.

En definitiva, portem en la nostra història sainetera unes quantes obretes ja representades: Colombaire de profit El fantasma de l’agüelo Per la fam d’heretar Una herència inesperà, La barraqueta del nano, Los matariles, Efectes secundaris... i unes quantes més amb les quals hem gaudit moltíssim i esperem que, si no som nosaltres, que siguen els que vénen darrere, continuant aquest camí difícil i gratificant alhora. Així és que, sempre...

llarga vida al TEATRE

La complicitat entre els actors i actrius és un dels factors claus a l’hora de portar endavant una representació

RECORRENT

A LA MEMÒRIA

SALVADOR

La falla El Perelló Tro i Flama va nàixer el 1978 quan, un grup de tres o quatre veïns, comentaren en la perruqueria de Guillermo que podrien fer una falla i fer festa al poble com també feien altres poblacions. No tardaren res a fer un foli, dient que tot el que volguera s’apuntara; la resposta fou molt bona, i pensat i fet, ho varen aconseguir.

I, com que als anys 45 o 46 ja es va fer una falla al nostre poble, varen decidir que caldria portar el mateix nom, és a dir, falla ‘’El Perelló’’ i que la que fou fallera major de la falla del 46, Amparo Aranda Marco, posara la banda a Rosa Fina Nicola Navarro, Fallera Major de 1979, primer any faller de la nostra comissió.

Allà per l’any 1984, Joaquín Esteve Belda, persona molt lligada al teatre, comenta que a la falla caldria fer un grup de teatre per fomentar la cultura del sainet valencià i va aconseguir ajuntar un grup de joves de la nostra comissió: Salvador Micó, Pili Villegas, Manuel Cordones, Eduardo

Puig, Paloma Miralles, Rafa Beltrán... Va formar així el primer grup de teatre de la nostra falla, la falla El Perelló més coneguda per Tro i Flama a causa del seu “lema”. Un grup de teatre pel qual han passat moltes actrius i actors, els quals han interpretat sainets amb molt esforç i dedicació.

Fou així, com, en 1985, el nostre grup de teatre va debutar en l’aleshores Concurs de Teatre premi Bernat i Baldoví. Aquell any posarem en escena l’obra Xuleries, amb la qual aconseguirem el tercer premi a millor obra. Un any després, el grup de teatre va interpretar l’obra El tio cañaules amb el qual va aconseguir el primer premi de l’edició de 1986.

L’èxit de l’any anterior va assegurar la presència del nostre grup de teatre, amb Com els catxirulos en 1987 i amb la interpretació de l’obra En la Nochebuena l’any 1988. Però, un dels anys més recordats fou 1989, quan la interpretació del nostre grup de teatre de No és per ahí va

aconseguir diversos premis, com el primer a millor actor i a millor actriu, el primer a millor actor secundari i a millor actriu secundària, a més d’un premi especial atorgat a Isabela Torrent per la seua interpretació en el paper més curt. També, aquest mateix any amb la mateixa obra i quadre artístic, ens vàrem presentar al Concurs de Sainets de l’Ateneu Marítim de València on aconseguirem els màxims guardons a millor actor i actriu principal, i els primers premis a millor actor secundari i actriu secundària.

Entre 1990 i 1993 el quadre artístic va posar en escena les obres Deixa’m la dona, Pepet (1990), Per una caneta al aire (1991), Ara eres mare (1992) i El Sant dels Miracles (1993).

Des de 1994 fins a l’any 2002 es produeix una etapa de descans i és en 2003, any en què la falla celebra el seu 25é aniversari quan Salvador Micó escriu un sainet basat en anècdotes de la nostra falla titulat La Presentació el qual fou

La trajectòria del grup artístic des del seu retorn en 2017 ha estat imparable. A més, ha estat present en la I Mostra de Teatre Faller ha organitzat actuacions benèfiques

IMATGE: LORENA SENDRA

En

IMATGE: ARXIU JLF

és Els quatre ceros–. L’obra Fenómenos fou l’escollida per estar presents en l’edició de 2007, aconseguint el Nel lo a millor actriu principal per a Susana Furió, una menció especial a actor protagonista i sendes mencions especials a actor i actriu secundaris.

representant el dia de l’exaltació de les nostres Falleres Majors. Un any després, el grup torna a estar present –però fent la representació al cau faller– amb l’obra L’avespeta 2005 suposa el retorn de la nostra comissió al concurs de teatre, el qual fou reformulat el 1999 com a Concurs de Sainets. Amb el clàssic Nelo Bacora aconseguirem les mencions especials a actor principal, actor i actriu secundaris i direcció. Un any després ens presentàrem amb l’obra Mon marit manarà en casa mentre en lo mon estiga –obra que després coneguérem per l’estimat amic Juan Nicolás, que el seu títol en realitat

Entre 2008 i 2016 el quadre artístic es pren uns quants anys de descans, amb l’excepció del 2011, quan posaren en escena al cau faller l’obra Un canvi d’habitació. Fou a finals de 2016 quan, per la inquietud i l’enyorança pel teatre de Pilar Villegas i Salvador Furió, es va formar un nou quadre artístic amb nous actors i actrius, rellançant el grup de teatre faller amb la incorporació de Júlia Martínez, Enrique Marco, Enrique Aguado i Javier Marqués. En l’edició del 2017 interpretàrem L’avespeta obra que fou guardonada amb el Nel lo a millor actriu per a Júlia Martínez, menció especial a millor actor per a Salvador Furió, l’Enrique Latorre a millor direcció per a Pilar Villegas i el Nel lo a millor obra. A més, aquest any tinguérem l’honor de representar a la Junta Local de Sueca en la primera Mostra de Teatre de la Comunitat Valenciana, organitzada per JCF i celebrada a la ciutat de Sagunt.

Amb Yo no tinc sogra aconseguirem els Nel los a millor actriu per a Pilar Villegas i a millor actor per a Javier Marqués; la menció especial a millor actriu secundària per a Júlia Martínez i menció especial a millor direcció per a Enrique Marco. A més, fórem guardonats amb el premi Socarrat a la segona millor obra de l’edició del 2018.

En 2019 el grup de teatre va posar en escena l’obra Arruixa que plou, amb els següents guardons: Nel lo a millor actriu per a Pilar Villegas, menció especial a millor actor per a Salvador Furió i menció especial a millor direcció per a Enrique Marco; a més del quart premi a millor obra. Carmela la pentinadora fou l’obra escollida per a estar presents en l’edició del 2020, on aconseguirem el premi Juan Ortolà a millor actriu secundària per a Pilar Villegas, menció especial a millor actriu principal per a Júlia Martínez i el quart premi a millor obra.

Malgrat la pandèmia de la COVID-19 que va paralitzar les Falles 2020, el Concurs de Sainet havia aconseguit que s’organitzara per estar present en febrer de 2021, però la situació sociosanitària no ho va permetre, cancel lant-se finalment l’edició. Estàvem assajant De sacristà a torero, obra que finalment interpretàrem en l’edició del 2022. El Nel lo a millor obra i a millor actor principal per a Javier Marqués i les mencions especials a millor actriu secundària per a Júlia Martínez, a millor actor secundari per a Salvador Furió i a millor direcció per a Pilar Villegas atestaven l’èxit del nostre grup de teatre faller.

I aquesta és, tirant de memòria, la història del grup Tro i Flama Teatre, una història que podria ser la de qualsevol altre grup de qualsevol falla. Tots sabem el sacrifici que porta el fet de fer teatre, les hores que ens llevem de dormir i les hores “furtades” a la família... Els professionals ho fan perquè és el seu treball i el seu mitjà de vida i perquè els agrada el món del teatre; nosaltres ho fem perquè també ens agrada aquest món

i, sincerament, perquè tenim molta afició. La llàstima és que cada vegada som menys els actors i actrius que tirem endavant. Jo animaria a la joventut de totes les comissions falleres a entrar en els respectius grups de teatre; és veritat que fem un gran sacrifici al llarg de molts mesos, però els bons moments passats als assajos i la satisfacció que ens dona aquesta afició són molt més millors que les adversitats existents. A més, cal assenyalar que la Junta Local Fallera de Sueca, El Perelló i Mareny de Barraquetes és l’única junta local que dedica el seu concurs de teatre al sainet, aquesta peça teatral tan lligada a la nostra cultura valenciana.

El grup de teatre després d’interpretar De sacristà a torero en l’edició del 2022

UNA ESTONA

AGRADABLE

El sainet és el gènere teatral que, de forma indiscutible, està arrelat a la nostra cultura. I, a més, nosaltres com a suecans i suecanes, tenim una gran responsabilitat de fer que aquest no quede en l’oblit, ja que el suecà Bernat i Baldoví (1809-1864) és considerat el pare de l’escriptura de sainets en la nostra estimada llengua, el valencià.

La seua representació té com a finalitat fer passar al públic assistent una estona agradable i, per a poder-ho fer, sols es pot aconseguir gràcies a l’esforç i la gran quantitat d’hores d’assaig. Assajos que moltes vegades costen quadrar, però que tots els que dediquem una part de la nostra vida al sainet i a les falles, traguem aquest temps d’on calga per a poder pujar-nos-en dalt de l’escenari i complir així l’objectiu: fer gaudir al públic.

Els inicis cada any per formar el grup de teatre de cada falla, són molt costosos però, a la vegada, molt il·lusionant. Cada cop és diferent i emocionant. Hi ha anys que tots els membres del grup ja ens coneguem i hem treballat junts; hi ha d’altres que gran part del grup canvia i s’oxigena de noves il·lusions, experiències i perspectives enriquidores per gaudir durant el temps d’assaig i com no, del gran dia dalt l’escenari.

A poc a poc arriba el dia: l’adrenalina va pels núvols, als últims assajos apareixen de sobte errades que mai havien estat, els diàlegs s’obliden, el decorat no acaba de quadrar... Però totes aquestes coses, no són ni més ni menys que el resultat de tindre els nervis a flor de pell.

I per fi arriba el dia, s’obri el teló i com no, cal donar-ho tot per a demostrar l’esforç realitzat durat els últims mesos. En aquell moment no hi ha res més gratificant que escoltar la gent del públic riure i veure que estan divertint-se. En eixe precís moment, saps que la feina estaà tenint els seus resultats i els i les artistes van perdent aquells nervis inicials. I, a poc a poc, s’encoratgen i se senten més còmodes perquè la seua vertadera recompensa és escoltar cadascuna de les rialles al pati de butaques.

De segur que poden haver-hi representacions millor que d’altres, opinions diverses, anys que els nervis poden passar una mala jugada, però tot això no és el que vertaderament importa: el vertaderament important és la satisfacció

Quan s’obri el teló, cal donar-ho tot. Escena del sainet On està el lladre? de l’edició del 2016

IMATGE: LORENA SENDRA

IMATGE: ARXIU JLF

personal i l’orgull d’estar altre any fent falla, fent sainet i, per tant, fent cultura. Seguim fomentant el nostre concurs de sainets que cada any té més repercussió i seguim demostrant al món la nostra meravellosa festa i la nostra estima per la cultura.

El grup de teatre de la falla Plaça de l’Ajuntament, des que jo duc la direcció d’aquest, sols hem fet tres sainets, els quals són del mateix escriptor, el suecà Miquel Fernández Ruiz. Anteriorment, la nostra comissió havia participat en anys intermitents en el Concurs de Sainets.

El primer fou Els malpagants en 2018, molt entretingut i crític en la situació actual. Amb aquesta interpretació no obtinguérem cap premi, però nosaltres ens quedarem molt satisfets de la representació que férem.

Un any després interpretàrem La consogra, amb el qual pràcticament arrasarem: guanyarem el premi Juan Ortolà al millor actor secundari per a Sergi Estornell, la primera menció a millor actor principal per a Carlos Solàs, la primera menció a millor actriu principal per a Dori Alapont, la segona menció a millor actriu secundària per a Pepa Alarte i el premi Enrique Latorre a la millor direcció per a una servidora. A més, ens alçarem amb el Nel·lo a la millor obra de l’edició.

L’anècdota d’aquesta obra és la paraula que afegirem al diccionari valencià de la llengua: “ARRASAMENTA”.

Per a l’edició del 2020, el nostre grup finalment no va collar i no ens presentarem. L’any després, amb la situació epidemiològica de la COVID-19 el concurs es va suspendre per primera vegada en la història.

Amb Destarifos del voler tornarem l’any 2022, sent guardonats amb el premi Juan Ortolà al millor actor secundari per a Carlos Solàs i la segona menció especial en les categories d’actor principal amb Sergi Estornell, actriu principal amb Dori Alapont i direcció amb, una altra vegada, una servidora. També guanyarem el Socarrat de tercer premi a millor obra.

I fins ací! A hores d’ara estem preparant l’obreta que realitzarem en aquesta pròxima edició. Quina serà? Vos esperem!

Destarifos del voler fou l’obra escollida per a l’edició del 2022

VINT ANYS

FENT TEATRE

L’experiència de la comissió de la falla Sucro amb el teatre i, en concret, amb els sainets comença el mateix any de la seua fundació allà pel mes d’octubre de l’any 1979, quan vàrem representar dos sainets curts com a final de l’acte de la proclamació de les falleres majors que aleshores celebràvem al saló d’actes del col·legi de les salesianes. Així continuarem durant dos anys més, els sainets que representant els següents sainets: L’agüelo Pollastre Un sastre de carreró, L’esperit de ma cunya, De sacristà a torero i L’egoisme d’una sogra També amb la participació de xiquetes i xiquets vam posar en escena una obreta curta escrita per Joan Fuster que s’anomena Abans que el sol no creme, així com dos joguets teatrals per a xiquets de collita pròpia titulats En un museu faller i L’estoreta velleta

A partir de 1982 les persones que s’havien responsabilitzat fins eixe moment de totes les esmentades tasques, a causa dels estudis, feines i altres quefers ja no poden ocupar-se d’aquestes activitats falleres. No és fins a l’any 2003 –i coincidint amb l’any vint-i-quatre de comissió– quan un grup de falleres i fallers amb molta il·lusió i ganes de gaudir, decideixen participar en el que eixe any era el XXI Concurs de Sainets organitzat per la JLF de Sueca, amb la interpretació d’un sainet titulat L’Organista de Sollana de l’autor Vicent Martí i Molina. Fou tot un èxit que ni nosaltres ens ho creiem i és per això que sempre he considerat eixe joguet el nostre talismà.

El grup de teatre de la falla Sucro va començar a ser dirigit per un servidor seguit de Pepe Furió, Bernardo Garrigós, Xavier Masó i, actualment, per la fallera Lorena Almodóvar. Sempre ens hem pres molt seriosament la tasca que tenim entre mans, aconseguint una cohesió del grup i creant una complicitat amb les persones que per alguns mesos passaran a ser la nostra segona família, gaudint de cada moment de les llargues vetllades d’assajos i preparatius. El sainet té com a element identificador principal –entre altres– que és un gènere teatral costumista; aleshores cal que espremem tota la informació que l’autor hi ha legat als seus textos, cal curar la interpretació com no, però sense deixar de costat tots els aspectes que tenen a veure amb una posada en escena que transportarà al públic espectador de la manera més fidel possible als costums de l’època.

MASÓ FOS

L’any 2008 el quadro artístic va interpretar Els renyons del Masero

IMATGE: VORO MASÓ

Escena del sainet L’esperit de ma cunyà interpretat l’any 2012

IMATGE: VORO MASÓ

Cal curar dels decorats, accessoris, vestuaris, efectes especials, pentinats i tot allò que se’ns ocórrega; cal esprémer el potencial de les dones i homes que sense saber-ho acaben soltant uns magnífics dots d’interpretació teatral.

Any darrere d’any moltes són les peces que hem representat com La barraqueta del nano El vigilant de la placeta, Les desdiches del Tenorio, Per menjar carn de burro, La tia Pepa Tona Els envenenats, Els rinyons del masero, La vetlà d’un albat, El drama de la bolseria i un llarg etcètera. Moltes de les peces amb molt d’èxit i premiades, molts son els Nel·los i premis que tenim acumulats; algun any hem fet un parèntesi per oxigenar-nos i agafar impuls l’any següent.

De tots els sainets representats hi ha un que li guarde un especial afecte i es tracta de La vetllà d’un albat, varies son les raons perquè per a mi siga especial: és d’un autor suecà desconegut del qual no se sap res llevat que és autor d’altre sainet que no he pogut localitzar; és un joguet en vers que va ser tot un repte, a més, posa de manifest costums quasi ancestrals de les nostres comarques, porta música, cançons, balls populars. Per tot això ho considere una verdadera experiència que recomane a tothom.

Per acabar vull fer una humil reflexió sobre aquesta vessant cultural que organitza la JLF de Sueca. No és cap broma que ja vagen a aconseguir la 40 edició del Concurs de Sainets, però tinc la percepció que estem entrant en una espiral en la qual fa la sensació que ja ho hem

vist quasi tot: sembla com si estiguérem en la zona de confort que fa que no avancem, produint estancament dels grups, menys participació de comissions falleres, pèrdua de públic, la qual cosa fa que el treball dels diversos grups de teatre no lluïsca com en darrers anys. Hem de tenir en compte que els sainets en gran part s’identifiquen en unes dècades concretes on hi havien uns costums molt arrelades i poc canviants, aleshores els sainets tenen unes trames molt paregudes i el mateix passa amb els personatges que encara que els dots interpretatius d’algunes falleres i fallers sempre acaben sorprenent-nos, cada vegada estan més esgotats els recursos per fer alguna cosa diferent. Caldria esbrinar altres possibilitats com, per exemple, buscar textos escrits actualment, però amb trames també actuals, obrir la porta a altres gèneres teatrals, al País Valencià tenim molt de material teatral escrit en valencià i d’altres textos d’autors forasters traduïts a la nostra llengua. Altres ciutats del nostre voltant ja s’han atrevit i han tingut una gran acceptació pel públic que arriben fins i tot a pagar un mòdic preu per adquirir una entrada per poder veure l’espectacle, omplint els locals on ho representen, jo mateix he pogut observar-ho en algunes ocasions.

Doncs bé, ací ho deixe esperant que en un futur no molt llunyà hi haja més gent del món faller que opine igual i donem un xicotet viratge al vessant cultural de les falles que no farà més que fer créixer la nostra estimada festa.

Amb l’obra En la velà d’un albat la falla Sucro aconseguia la seua tercera victòria l’any 2016

IMATGE: LORENA SENDRA

COMPROMÍS

I DEDICACIÓ

El sainet és un gènere dramàtic caracteritzat generalment per l’extensió, al voltant d’un acte de durada, pel to còmic o humorístic i pel fet de reproduir els costums culturals, socials i lingüístics de les capes populars de la societat (camperols, menestrals i obrers, petita burgesia...). Aquest gènere va ser un dels que va gaudir més popularitat durant la segona meitat del segle XIX. Actualment, el sainet el lliguem al món de les falles – sobretot a Sueca–, on un bon grapat de falleres i fallers, artistes com els que més, ens fan gaudir any rere any a l’escenari del Centre Cultural Bernat i Baldoví.

La nostra comissió ha viscut dues etapes saineteres diferenciades. En la primera etapa, s’interpretaven obres d’escriptors coetanis de finals del segle XIX. El primer any de creació de la falla posaren a escena el divertit sainet Per la fam d’heretar obra de Josep Peris Celda al que seguiren Nelo Bacora, La Tasseta de Plata i El Cuquet del Cariño, entre d’altres. En totes elles els actors principals foren Maite Molina i Pep el Carnisser parella artística com cap altra que aconseguien fer-nos plorar i acabar la representació amb mal de boca de les rialles que ens treien.

Eren les falles de l’any 1984 quan va començar el meu idil·li amb aquesta falla i, a més de les grans nits que ens feia passar l’orquestra Cap-i-Cua, el que més recorde són els riures que ens treien el Grup Artístic. Per aquell temps estava encapçalat per Maite Molina i Pep Soler –més conegut com a Pep el carnisser– i també eren partícips Willy, Mónica, Conchín, Pep Almiñana, Chaua...

Menció especial li correspon a l’actuació d’ambdós a El Cuquet del Cariño, on tots dos es posaren tant al paper que les bufetades que li donava Teresina al So Nardo s’oïen des del final del Teatre La Paz lloc on abans es representaven els sainets. A qui també s’escoltava era al Jefe, apuntador del Grup Artístic en aquells moments, ja que Pep el Carnisser a més de graciós estava

mig sord i no escoltava l’apunt que des de la caseta li donaven. El senyor Soler tenia una gràcia innata per a la representació i, a més, li afegia quelcom d’enginy: per a mostra el moment que en l’obra esmentada es baixa els pantalons, es queda en calçotets i li dona l’espatla al públic mostrant el floc que duia al cul!!!

Les representacions del Grup Artístic es podien gaudir tant al Teatre La Paz com al Casino del Mareny, ja que érem convidats pels festers de la localitat per a actuar en les festes de la Verge del Pilar. Malauradament i després d’una llarga malaltia, ens deixà l’actriu principal del Grup i aquest es va dissoldre.

Coincidint amb l’inici del nou segle, repreníem l’activitat artística amb una nova colla d’actrius i actors, on es conjugava la veterania artística de Conchín i Willy amb la inexperiència de Laura, Gemma, Dani Soler (net del Carnisser),

La primera etapa del grup artístic va tenir molt d’èxit i va crear escola dintre de la comissió, amb interpretacions molt destacades

Molts anys després, es va reorganitzar el grup i participen en el Concurs de Sainets. Repartiment de l’obra El secret de Serafí

IMATGE: ARXIU FALLA RONDA DEL PAÍS VALNCIÀ

Dani Diego, Maria, Mª José, Mª Sales, Bernat, Dolores... Dins d’aquesta segona etapa trobem dues parts clarament diferenciades sobre els sainets representats. Els primers continuen sent d’escriptors clàssics i un parell d’anys després, ens decantarem per escriptors locals actuals, com són Julián Sanjuan Pedralva, Josep M. Juan Campins i Miquel Fernàndez Ruiz.

Tots ells ens escrivien el sainet adequantlo al nombre d’actrius i actors que eixe any participàvem, ja que majoritàriament érem dones les que eixíem i ens era molt complicat trobar un sainet d’eixes característiques. Les temàtiques eren més actuals, ambientades en els anys vuitanta o noranta, versaven sobre situacions del moment sense perdre la purna graciosa i satírica que caracteritza a aquest gènere literari. Per al tan desitjat retorn es va escollir l’obra La Consoladora, casa de empeños y préstamos de l’escriptor Eduardo Escalante. A l’inici de la representació tot el Grup era un manoll de nervis que, a poc a poc, anaren diluint-se segons passaven els minuts fins que de sobte... apagada general de la llum, tant al Cine Lido com als carrers de Sueca!!! Però no passà res, com a bons artistes tant Conchín com Willy que en eixe moment estaven a l’escenari continuaren representant l’obra, encara que digueren el que es passà pel cap fent mofa de la situació del moment. Com calia esperar, el premi que ens atorgaren va ser “a la dedicació i l’esforç”.

L’any següent férem un tribut a l’anterior Grup

Artístic representant novament El Cuquet del Cariño que curiosament també el representava la falla El Portal eixe exercici. En aquesta ocasió els papers principals de l’obra, Teresina i el So Nardo, foren interpretats per Gemma i per Dani Soler, net de Pep el Carnisser. Com a bon descendent del seu avi, Dani té el mateix encís que ompli l’escenari i transmet sols amb els seus moviments i els acudits que li venen al moment.

Si quelcom ens ha caracteritzat és que després de mesos assajant amb moltes ganes i il·lusió, quan pujàvem dalt l’escenari tots ens transformàvem i donàvem el millor que teníem, encara que en alguns moments se’ns oblidava el guió, però com bé ens ensenyaren Willy i Conchin, cadascú deia el que fos perquè l’altre li poguera contestar fins a reprendre el fil. D’ací que durant uns quans anys guanyarem el premi “a la dedicació i l’esforç”. Però nosaltres contents i pagats, ja que el millor premi que ens podíem endur era la satisfacció de la feina ben feta, el que gaudíem als assajos i com no, les rialles que li tréiem al públic que venia a veure’ns.

A una de les últimes obres que representarem, El secret de Serafí de Miquel Fernández Ruíz, incorporarem a l’elenc d’artistes la xiqueta Marta Serra Viñoles, que ens donà una lliçó de compromís i dedicació. No fallà a cap assaig, dia rere dia era la primera que venia, la primera que es va aprendre el seu paper i la que moltes voltes ens corregia a la resta. Com era d’esperar, Marta va brodar el seu paper i el jurat del Concurs de Sainets de la JLF li va concedir un Premi Especial per a reconéixer la seua bona feina.

Marta va ser precursora a la falla del Teatre Infantil, i moltes foren les xiquetes i xiquets que els entrà el cuquet pel teatre, motiu pel qual es va formar el Grup Artístic Infantil de la falla Ronda del País Valencià. Aquest grup format per Elena, Clara, Irina, Neus, Claudia, Desa, Suli, Arnau, Màxim i Dídac, representaren l’obra El cas de la pensió

Marieta d’Alicia Ferrando Tamarit. Igual que al grup de majors, la majoria d’integrants foren dones, idiosincràsia pròpia de la nostra comissió on som la majoria d’integrants.

I com qui no té la vespra no té la festa i no vull bufar en caldo gelat, arriba el moment de acomiadar-me de tots vostés, no sense abans desitjar-li a tota la família fallera que gaudisquen d’aquestes festes josefines que tant ens agraden.

PERÒ VALENTS POQUETS

JOAN CARLES VÁZQUEZ GARCÍA FALLER I ANTIC COMPONENT DEL GRUP DE TEATRE DE LA FALLA VIA DEL MATERAL

El grup de teatre de la falla Via del Materal va fer una primera presa de contacte cap als anys vuitanta, durant els primers anys de la història de la nostra comissió, però aquella experiència no va ser gens satisfactòria i no va hi haure continuïtat. Molts anys després, en una entrevista a Sueca-TV, fallers i falleres digueren que teníem un compte pendent i no va ser altre que el de refundar el grup de teatre de la nostra falla i posar obres a escena.

Però el que no teníem era cap persona entesa o que ens dirigira, ajudara i ens guiara per dur a terme aquella activitat cultural dins de la nostra falla. Aquesta mancança va durar molt poc de temps, ja que tinguérem el contacte d’una persona molt entesa en el teatre que ens volia ajudar de forma desinteressada; aquella persona no fou altra que la del professor i director d’escena Pere Marco.

Gràcies a ell i al grup de falleres i fallers que ens tirarem avant aquell primer any per fer una obra de teatre, torna a nàixer el grup de teatre de la falla Via del Materal en l’any 2003.

La primera obra, com no podia ser altra, fou Un assaig fet en regla del nostre paisà Josep Bernat i Baldoví. Aquesta obra i la seua interpretació va sorprendre a tots, amb una escenografia mínima amb la càmera negra i un grup d’actors que feien la seua primera actuació aquell dia. El resultat va ser molt bo per a tots i totes i les crítiques foren molt bones encara que no ens emportarem cap premi, i això que teníem música en directe, un grapat d’escenes molt divertides i un diàleg de l’època –concretament de l’any 1845. Però tot i això no ens va fer tirar cap enrere sinó al contrari, continuar un altre any.

L’any 2004 férem un pas més endavant en la dificultat dintre del teatre amateur, ja que decidirem representar l’obra escrita en vers per Bernat i Baldoví El Virgo de Vicenteta i l’alcalde de Favara Aquesta obra tenia un plus més que la de l’any anterior; a part de les hores d’assaig, el fred al cau en dies de fred o plujà i no era altra cosa que el text en vers. Tot i això, aconseguirem un grup d’actors i actrius per portar endavant aquest nou repte, ja de després de veure la primera actuació van veure que els que estàvem allí es preníen seriosament els assaigs, la posada en escena i tot el que havia de veure en l’obra i sempre de la mà del nostre director Pere Marco.

Amb El Virgo de Vicenteta aconseguiren l’èxit en 2004: Nel·lo a Millor Obra Nel·lo a Millor Actriu per a Mila Sendra, entre altres guardons

Aquell any férem l’obra vaires vegades de forma completa fins al dia de l’estrena al Concurs de Sainet de la Junta Local Fallera de Sueca; fou aquest any quan veierem recompensant l’esforç amb diversos premis com el Nel lo a Millor Obra, el Nel lo a Millor Actriu Principal per a Mila Sendra amb el paper de Vicenteta o la Menció Especial a Millor Actor Secundari a un servidor pel seu paper de Pasqualo.

Malgrat l’èxit del grup de teatre de la nostra comissió, un any després tornarem a fer una altra obra amb noves incorporacions i amb alguna baixa d’actors i actrius, ja que el teatre amateur és molt sacrificat, dur i et compromets a una gran obligació amb la resta d’actors, actrius i del director.

L’agüelo pollastre de Bernat i Baldoví fou l’obra escollida en 2005, la qual és una paròdia en valencià del Don Juan Tenorio escrit per José Zorrilla l’any 1844. Aquesta vegada tornarem a triomfar amb diversos premis més, com el Nel lo a millor actor principal per a un servidor amb el paper de l’Agüelo Pollastre i, si no recorde mal, alguna menció especial. La falla Via del Materal solia preparar uns programes de mà amb tota la informació sobre l’obra representada: el títol l’autor, el repartiment dels personatges…

IMATGE: JOAN CARLES VÁZQUEZ

Un any després, en 2006, el grup de teatre va sofrir variacions significatives amb la incorporació de nova gent al i, per primera vegada, un nou escriptor: aquesta vegada passarem a interpretar una obra d’Eduard Escalante, concretament Un buen mosso, la qual també va tindre molts reconeixements i fou premiada.

Finalment el cicle d’actors i actrius amateurs i, també, del seu director aplegaria al seu fi l’any 2007. L’última obra interpretada pel grup de teatre de la falla Via del Materal fou Qui tinga cucs que pele fulla, tornant a l’obra de l’escriptor suecà i inventor –per antanomàsia– del teatre satíric que és Josep Bernat i Baldoví. El teló va caure sobre el nostre grup de teatre, fonamentalment, pel cansament dels mateixos actors i actrius, la falta de gent nova que prenguera el relleu i el gran sacrifici que comporta el teatre amateur.

Però, com nosaltres diguem, segur que tornarem... Quan? No sé, ja que som...

poquets però valents.

VINT ANYS

DESPRÉS

La història del teatre en la falla Poble Vell comença allà per l’any 1995, quan un parell de fallers i falleres representaren en la setmana fallera al casal l’entremès Ganes de renyir Aquesta actuació va tenir tan grata acollida entre els fallers i les falleres de la comissió que alguns d’ells es van plantejar la idea de formar per a l’any següent un grup de teatre.

Conformat per gent majoritàriament molt jove i que mai havia fet teatre, el grup de teatre de la falla Poble Vell comença a assajar per primera vegada en el mes d’octubre de 1995 i la primera obra escollida per a representar fou la famosa Nelo Bacora, obra de Josep Ernest Peris Celda.

Els assajos començaren amb molta il lusió, però després d’algun temps assajant, la inexperiència de la gran majoria de gent feia que aquests no donaren el resultat que s’esperava. Fou aleshores quan es va decidir que havíem de buscar un director amb experiència i que poguera dirigir al nostre grup de teatre. La persona escollida fou ser Juan Ortola Vendrell, qui en el seu temps va ser un dels principals impulsors del sainet en l’àmbit local durant èpoques. Juan va acabar dirigint

aquesta obra i posant a l’abast del grup de teatre el seu talent i saviesa. Nelo Bacora es va estrenar al cau faller en març de 1996 i va ser tot un èxit. EL bon gust de boca que es va quedar entre repartiment i públic va donar ànims al grup de teatre per a seguir endavant.

En els anys vinents es representaren obres com Retratos al viu de Manuel Millas Casanoves, Per la fam d’heretar de Josep Ernest Peris Celda i Escola de cupleteres de Manuel Vicent Haro López, totes elles dirigides per Juan Ortola, on ell també interpretà els seus últims papers.

El grup de teatre de la falla Poble Vell en aquesta època sols representa obres en el cau faller; mai va participar en el Concurs de Teatre Bernat i Baldoví primer, i després en el Concurs de Sainets que actualment organitza la Junta Local Fallera de Sueca.

Però com en tot passa la gent acaba cansantse, ja que preparar les obres era un gran esforç i necessitava molta dedicació i els actors i les actrius comencen a tindre altres ocupacions, fet que provoca que el grup desaparega en l’any 1999.

No fou fins vint anys després, l’any 2019 i per iniciativa de Jose Vicente Escriva Fons, actual President de la nostra comissió, i de Pilar Sánchez Bau que no torna a formar-se un grup de teatre i començar a assajar. Com en la primera època, també va fer falta buscar un director amb experiència per assajar. Aquesta vegada la llavor va recalar en Enric Marco Figueres.

La primera obra que es va representar en aquesta segona etapa fou La Tia Pepa Tona de Josep Peris Celda, que es va estrenar en el cau de la falla el 28 de febrer de 2020 en un acte presentat per José Salvador Mortes Mico.

Seguidament i en plena pandèmia el grup de teatre va estar assajant per a representar en les falles de 2021 l’obra Alejo t’has colat de Paco Comes, obra que no va arribar a representar-se a causa de les restriccions sanitàries imperants en el moment. Ja en l’any 2022 i amb la pandèmia amb una millor situació epidemiològica, el grup de teatre representa l’obra Chuant, Chuant de Felipe Melià, fou estrenada en el casal de la falla el dia 4 de març de 2022.

Per a aquestes pròximes falles el grup està preparant l’obra Ahon està la meua dona? de Paco Comes.

El grup de teatre de la falla Poble Vell és l’únic que no ha participat mai en el Concurs de Teatre i, posteriorment, en el Concurs de Sainet. Fan les seues actuacions al cau faller

IMATGE: ARXIU FALLA POBLE VELL

FER

FALLA

La història del teatre faller –o més bé, dels sainets–a la falla Sol i Tarongers té un curt però intens recorregut.

Tot va començar allà l’any 1993 quan tres amigues van decidir fer una obra curta al nostre cau faller del Mareny de Barraquetes. Tot va anar tan bé que, l’any següent i amb la idea al cap de recaptar fons per a ajudar a un bon amic, s’ajuntaren un grup més nombrós i feren una obra de la qual encara es parla al Mareny: Locura Solta.

D’aquesta manera, durant l’any 1994, aquesta colla fallera no sols va actuar al Mareny, sinó que actuaren a pobles veïns com Cullera o Corbera, aconseguint així el propòsit que s’havien marcat: recaptar fons.

Després de l’èxit viscut amb Locura Solta, va vindre alguns sainets més. Però el que ens agradaria destacar fou el de 1999, ja que, amb el sainet anomenat La taseta de plata una colla renovada de la nostra comissió va decidir obrir-se camí aquell any, en el recentment estrenat Primer Concurs de Sainets a Sueca.

No són massa els anys que hem participat en el concurs i, tal vegada, no som les millors persones per a parlar del tema. Però una cosa és ben certa: som una xicoteta família a la qual ens agrada passar molt de temps junts. I, encara que mai hem tingut grans recursos econòmics, ens agrada col laborar i provar cada activitat –tant internament com les activitats programades per JLF–, abans de decidir si perdurarà en el temps o no.

Nosaltres, com bé sabeu, som una comissió no massa nombrosa i això significa que cada vegada que s’ha de participar amb qualsevol classe d’acte o activitat, sempre som les mateixes persones. Posats a reflexionar, també és important tindre en compte que, com a tota comissió fallera, sols hi ha una petita part dels integrants disposats a participar i a exposar-se en aquest tipus d’activitats.

A més a més, si tenim en compte que mai hem comptat amb cap pressupost per a disfresses o decoració, sumem que aquesta petita colla s’ha de sacrificar encara una mica més… ja que al final tot ix de la mateixa butxaca.

ALMUDENA PERUGA BENEDITO FALLERA DE LA FALLA SOL I TARONGERS

Fotograma de l’obra Locura Solta interpretada en 1994, la qual va gaudir d’un èxit aclaparador

IMATGE: ALMUDENA PERUGA

Malgrat l’èxit del 94, la resta d’obres s’han interpretat al cau faller i, en l’actualitat, el grup de teatre s’ha dissolt

IMATGE: ALMUDENA PERUGA

Des d’aquell moment fins a la dècada dels 2010, les poques obres més que s’han realitzat han sigut al cau de la nostra falla. En aquest moment, estem parlant d’una tercera generació d’edats a la comissió. Aquestes obres més noves, eren ja representades per un grup d’actors i actrius joves que, amb ajuda d’uns pocs adults, decidiren emprendre aquest nou camí i sacrificar les poques hores que els sobraven després de l’escola, l’estudi i les activitats extraescolars que realitzaven per tirar endavant el grup de teatre.

A poc a poc, i amb la falta d’iniciativa de les noves generacions, tot açò es va anar acabant. Entre els anys de crisis que ens vam trobar, una baixada considerable del cens faller i moltes altres preocupacions, ens resultava difícil pensar a realitzar sainets.

Tal vegada, i gràcies a aquest escrit, ens podem trobar en un punt d’inflexió: des de fa uns anys que tenim un notori augment de fallers i falleres joves, amb moltes ganes de comboi i de festa. Encara que no ens podem emocionar tan fàcilment, ja que també faria falta molta implicació, responsabilitat i poca vergonya i això ho porta –o no– cada persona.

Esperem que les noves generacions s’impregnen de tots aquests valors i que menegen allò que als més majors ja ens va costant més. Tant de bo, allò que començaren pel 1993 torne a nosaltres vint anys després; seria un bon aniversari!

No parlem de creure’ns uns professionals, sinó de recordar temps passats, històries que ens contaven els nostres avis, de parlar valencià, d’aprendre dites i frases fetes i, per tant, de reviure la cultura valenciana. Qui millor per a reivindicarho que els fallers i les falleres, amb les seues sàtires i amb l’humor que tant ens caracteritza?

Portem la cultura en la sang i això s’explica sols preguntant a tota aquella gent per la seua participació en els sainets. Cap ni una d’aquestes et respon amb grans aspiracions artístiques, al contrari, et diuen que el que volen és fer colla, passar-ho bé entre ells i fer-ho passar millor encara a la resta de públic assistent.

A la nostra comissió sempre diem que el nostre és

fer falla

i des de l’any 1991 seguim intentant complir-ho al peu de la lletra, si no amb una cosa, ho fem amb altra.

TORNAREM...?

DELEGAT DE CAU FALLER DE LA FALLA

La nostra trajectòria en el teatre faller és curta, però fructífera, com la nostra comissió, la qual aquestes falles celebra els seus primers vint-icinc anys d’història (que no poguérem celebrar a causa de la pandèmia de la COVID-19).

Després de les falles de 1996, una colla d’amigues i amics decideix fer la comissió número setze de Sueca: la falla Che Collons. I des del primer exercici ens involucrarem amb les diverses activitats que des de JLF es programen, entre elles l’aleshores Concurs de Teatre “Bernat i Baldoví”. En una comissió recentment formada, on la gent jove predominava en el cens faller, tot es veia fet. En aquest concurs participarem en les dues últimes edicions, les de 1997 i 1998.

En 1999 interpretarem el teatre en el nostre cau faller. Malgrat que s’estrenava la primera edició del Concurs de Sainets, el qual seguia la història de l’anterior concurs, però ara s’havia de competir amb obres del gènere “creat” pel suecà Bernat i Baldoví. Però, la nostra absència fou el preludi de la trajectòria ascendent que va tenir el nostre grup de teatre en les sis participacions consecutives entre l’any 2000 i 2005.

Sense dubte, les obres més recordades han estat Per la fam d’heretar en 2001 i Una bala perduda en 2004, les quals guanyaren el segon premi a la millor obra de les respectives edicions. A més, l’any 2004 va suposar un punt d’inflexió: Emilio Mercader s’alçava amb el Nel·lo a millor actor principal i els germans Sergio i Òscar Bonet aconseguien igualar a Mercader en la categoria de millor actor secundari.

Malgrat l’eufòria que comporta arreplegar algun premi, en 2005 portarem a escena la nostra última obra: Xeperut i coixo. Després d’aquella edició, el teló es va tancar per al nostre grup de teatre indefinidament.

Al llarg dels nou anys on el grup de teatre ha existit aquest ha comptat amb un gran repartiment d’actors i actrius: Emilio Mercader, els germans Bonet, Núria Rebull, Jacky Osca, Gemma Juan, Hugo Llopis, Boro Olmos, Salva Vayá, Elodia Meseguer, Voro Vendrell, Jose A. Albuixench, Eva Campanario, Ricardo Palacios, Isauro Cebolla, Mónica Carrasquer, Pedro Narbona, entre d’altres. Gràcies a elles i ells el públic ha pogut gaudir d’obres com Les xiques de la cavalcada Per la fam d’heretar Una bala perduda i l’última d’elles, Xeperut i coixo.

Les comissions falleres estan vives i s’adapten a les circumstàncies, i això és el que va passar amb el nostre grup de teatre: uns s’esborren de la falla, altres tenen feines que no els deixen eixir, la família, poc de temps lliure... Les diferents situacions imperen i el grup de teatre es desfà. Haguera estat oportú reagrupar-nos i estar presents en aquest any d’aniversari? La veritat, no ho sé, però esperem que aquest article siga l’espurna que encenga la flama teatral a més d’un faller o fallera de la nostra comissió.

EL PORTAL

A ESCENA

Des de la seua fundació en 1973, la falla El Portal ha participat en moltes activitats de diferents caràcters, com el ral li humorístic, els playbacks, els jocs de taula... però, sense dubte, una de les que més ha calat entre els fallers i les falleres ha estat el teatre.

Aquest sempre ha estat present en la nostra comissió: per a les presentacions de les Falleres Majors primer i després per a participar en el Concurs de Teatre premi Bernat i Baldoví. Aquest fou creat en l’exercici faller 1981-1982, celebrant la seua primera edició amb set falles participants, entre elles El Portal. A partir d’aquest moment, la presència portalera en el teatre ha perdurat fins a l’actualitat. Durant la primera etapa del concurs, s’aconseguiren diferents premis, com el de Millor Actor per a Vicent Belda, i nominacions en les categories de millor actor i actriu, millor actor i actriu secundària...

Fou aquest grup de teatre, el qual va iniciar les seues representacions en la dècada dels huitanta, el que va crear escola dintre de la nostra comissió. Els actors i actrius de la nostra comissió a cada representació encisaven al públic assistent i, d’entre aquest, alguns fallers i falleres decidiren amb el temps fer un pas endavant i unir-se al grup de teatre.

En 1999 el concurs es reconverteix i passa a ser el Concurs de Sainets Bernat i Baldoví, amb un guardó expressament dissenyat per a aquest: el Nel lo. S’iniciava una nova etapa dintre del concurs de teatre organitzat per JLF i, també, en el teatre faller. En aquella primera edició foren sis les comissions que participaren: Bernat Aliño, Plaça Cervantes, El Mercat, Sol i Tarongers, Verge de Sales i El Portal.

Des de 1999 fins a 2023 –a excepció de l’edició de 2021, la qual es va cancel lar a causa de la pandèmia de la COVID-19–, la nostra comissió únicament s’ha absentat en els anys 2000, 2010 i 2014, sent una de les falles que més vegades ha participat en el concurs superant les vint aparicions al llarg dels anys. Al llarg de la història s’han interpretat obres com No és per ahí... (1999, 2016), Sempre la sogra (2001), La clavellinera del barrio (2002, 2012), La tasseta de plata (2003), El cuquet del carinyo (2004), Ala, adiós (2005), Tot lo que relluix (2006, 2023), Que no t’enganyen, cromo (2007), El drama de la bolseria (2008), En la huitena del Corpus (2009), La pasta de la fornera (2011), El vigilant de la placeta (2013), El vampiro que ve... i la mare que va! (2015), Quelo Chufeta (2017), Nelo Bacora a Nova York (2018), Fes el favor de morir-te (2019), Als bous de Castelló (2020) i Dos toreros de segona mà (2022).

JOSEP OSCA LÓPEZ MEMBRE DEL GRUP DE TEATRE DE L’AC FALLA EL PORTAL /

Escena de Tot lo que relluix, interpretada en els anys huitantar

IMATGE: ARXIU FALLA EL PORTAL

Rebre els aplaudiments del públic assistent és rebre un “gràcies” sonor

IMATGE: LORENA SENDRA

El grup d’actors i actrius ha evolucionat al llarg dels vint-i-quatre anys d’existència d’aquest. Són molts els fallers i les falleres que han format part d’aquest i que han anat renovant el mateix grup. Però, de tots ells, cal destacar la presència ininterrompuda de dos integrants: Jorge Vayá i Finita Ortells. Ells són l’alma mater del grup de teatre de la nostra comissió, perquè sense ells dos, segurament, no hi hauria representació cada any.

Són hereus d’aquell art i de la forma d’actuar dels grups dels anys huitanta, els quals, malgrat no ser professionals, interpretaven els personatges d’una forma única.

A més a més, Juanjo López, Manola Sánchez i Carmen Pedrós han estat tres destacades figures dintre del grup de teatre, atresorant més de deu participacions al llarg dels anys.

Ferrando, Juanba Ortells, Santiago Figueres, Antoni Montón, Roberto Forquet, Miquel Grau i Josep Osca.

Pel que fa a les falleres, a més del trio Ortells, Sánchez i Pedrós, han participat al llarg dels anys Vanesa Martínez, Geno Castelló, Neus Fuster, Yasmina Guarinos, Tània Sáez, Àngels Ortells, Carmina Ibáñez, Gema López i Mª Carmen Vernia.

diverses ocasions. La majoria de vegades el seu paper està invisibilitzat i són peces clau a l’hora de portar la representació endavant, ja que sense la seua presència dintre de la “caixa” o darrere del decorat no podríem actuar amb tota la tranquil litat que ens aporta saber que ells estan guiant-nos en tot moment.

ESCANEJA’M I DESCOBREIX LES ANÈCDOTES I EXPERIÈNCIES DEL GRUP DE TEATRE DE LA FALLA EL PORTAL

Darrere d’aquestes cinc figures reconeixibles i associades al nostre grup de teatre, han estat molts més fallers i falleres els que han format part d’aquest, malgrat fer-ho menys anys o de forma intermitent; també han aportat les seues interpretacions i el seu temps. En el grup s’hi han ajuntat fallers i falleres de diferents edats, generacions i grups fallers. Des dels veterans Vicent Belda i Vicent Peiró, els quals ens regalaren la seua presència escènica i experiència, a fallers més joves com Marcos Almazán, Josevi Peiró, Sergi Tomás i José Blas Tomás. També han participat Ángel Calzado, Javier Calatayud, Manolo Vázquez, Voro Estornell, Xavier Pedralva, Francisco López, José Lletí, Julián Alcañiz, Cassià Martorell, José Daniel López, Ximo Vernia, Pascual

Tots ells i totes elles són la història del grup de teatre de la falla El Portal, els quals han dedicat hores i hores per portar endavant, any rere any, una representació teatral i fer gaudir al públic d’una bona estona. Sacrificar hores a la família, a descansar o per a estar amb els amics i les amigues, passar fred al cau faller, doblar els horaris dels assaigs quan s’apropa la data assenyalada són algunes de les coses que fan els actors i actrius perquè la seua falla estiga representada. I, moltes vegades i amb el pas del temps, fallers i falleres històriques han hagut de baixar de l’escenari per incompatibilitat d’horaris. Des d’ací un fort aplaudiment a tots ells i elles per l’esforç i constància any rere any.

Però, no ens hem d’oblidar d’aquelles falleres i fallers que, estant en l’ombra de la representació, han dirigit i apuntat durant l’actuació. Falleres com Mª Carmen Rebull, Silvia Oltra, Lucia González, Mª José Villagrasa i Lorena Llopis i el faller Joan Vicent Soriano, han estat les directores i director del grup de teatre al llarg de la seua història des de 1999. A més, altres com Priscila Perales i Lorena Llopis han fet d’apuntadores en

Pel que fa al palmarés, la nostra comissió ha estat guardonada en múltiples ocasions. Malgrat que no s’ha guanyat mai el Nel lo a Millor Obra, sí que s’ha acariciat la victòria. Amb La clavellinera del barrio en 2002, Tot lo que relluix en 2006 i En la huitena del Corpus en 2009 s’ha aconseguit el Nel lo a la segona Millor Obra. La tercera posició s’ha obtingut un total de sis vegades amb La pasta de la fornera en 2011, El vampiro que ve... i la mare que va! en 2015, No és per ahí en 2016, Nelo Bacora en Nova York en 2018, Fes el favor de morir-te en 2019 i Als bous de Castelló en 2020. En 2011 i 2015 rebérem el Nel lo a la tercera Millor Obra i, a partir de 2016, s’entrega el premi Socarrat –tant a la segona com a la tercera millor obra.

Pel que fa als millors actors i actrius principals, Jorge Vayá en 2003, Finita Ortells en 2001 i Carmen Pedrós en 2009 són els únics que han aconseguit un Nel lo en aquesta categoria. Carmina Ibáñez s’ha aixecat amb el Juan Ortolá a Millor Actriu Secundària en 2015. També, cal destacar les diferents nominacions que han rebut fallers com Jorge Vayá, Juanjo López, Ximo Vernia, Pascual Ferrando i la mateixa Ibáñez en diferents categories. No ens oblidem de la menció a Joan Vicent Soriano com a Millor Direcció en 2015.

MOSTRA

DE TEATRE INFANTIL DE JLF

El fet de reinstaurar la figura de Fallera Major Infantil de Sueca l’any 2019 va conduir a la Junta Local Fallera a plantejar-se que feia falta fer més activitats per als menuts. Quedava palés el fet que calia involucrar més a la xicalla perquè ells són el futur de la festa.

El Concurs de Sainets té una gran rellevància dins de les activitats que organitza la Junta Local Fallera de Sueca per a les falles, amb una arrelada tradició que ja compta amb quaranta edicions. Així que es va pensar en “crear escola” per tal que aquesta tradició no es perda. I quina millor forma de fer-ho que instaurant el teatre infantil.

El format escollit va ser el de Mostra i no el de concurs per animar a participar com més comissions millor i no crear entre els menuts una rivalitat en aquestes representacions. A més a

més, amb aquest format, també creguem que els menuts poden participar en el procés creatiu de les obres, fomentant al mateix temps l’escriptura d’aquestes, cosa que en un futur pot derivar en una continuïtat per al “Premi Bernat i Baldoví” de redacció de sainets dins de la Federació de Lletres Falleres. Algunes de les obres representades són originals d’algun o alguns membres de la comissió que les representa.

Aquest 2023 serà la III edició d’aquesta Mostra, que sols s’ha vist afectada per la pandèmia de la COVID-19 l’any 2021, en la que, per la limitació d’aforament en espais públics i altres restriccions, no es va poder realitzar.

El primer any de la Mostra de Teatre Infantil, l’any 2020, van ser quatre les comissions que van participar amb les següents obres:

ANA BELÉN ORTELLS PLANELLS VICEPRESIDENTA DE CULTURA DE JLF

El segon any de la Mostra, l’any 2021, sols van ser dos les comissions participants:

Com ja s’ha comentat, aquesta Mostra de Teatre Infantil és molt “jove” en la seua trajectòria, i el fet que no es poguera convocar la seua segona edició l’any 2021 per la pandèmia, igual què ha fet molt de mal a algunes altres de les activitats organitzades per Junta Local Fallera, també va veure afectada la segona edició celebrada el 2022 amb un nombre reduït de participants.

S’espera que, una vegada superats aquests entrebancs, a poc a poc la Mostra de Teatre Infantil vaja consolidant-se cada vegada més i que, en els pròxims anys, la participació siga més nombrosa.

La falla Verge de Sales va interpretar Sopa de pedra en la Mostra 2022

IMATGE: ARXIU JLF

1,49

L’EXPERIÈNCIA DE SER JURAT I NO MORIR EN L’INTENT

JOSE MORENO FERNÁNDEZ FALLER DE L’AC FALLA EL CANET DE CULLERA

Ens posem en situació: et crida la Junta Local Fallera perquè sigues jurat per a un concurs de teatre. Què fas?

a) Em prepare amb vídeos de YouTube sobre teatre

b) Cride ràpidament al meu amic per dir-li que valoraré a la seua falla

c) Compre una carpeta i un boli per a paréixer més professional

d) Em negue en rotund i desaparec

Encara que parega una cosa fàcil, ser jurat de teatre no ho és. I valorar una obra de teatre encara menys, perquè: què hem de veure dalt l’escenari per tal de poder valorar correctament una bona obra duta a terme per una comissió fallera?

La pregunta és molt complicada i difícil de contestar, i més quan en ser seleccionats com a jurat “expert” et faciliten un quadrant amb els integrants de cada grup de teatre perquè indiques mitjançant una valoració numèrica si t’ha agradat o no, de manera col·lectiva i individual, per tal de donar uns premis i nominacions que intenten imitar els Goya, els Feroz o els Tony’s i que s’assimilen a Eurovisión amb els eurodrames que es generen quan es desvelen les puntuacions. Però podem dir que “disponibilitat, vocació i bones connexions” seria el mantra del bon jurat.

El primer és crucial a l’hora d’anar a un altre poble a veure teatres, i és importantíssim, ja que hem de tindre en compte que és un treball totalment altruista i que, de vegades, pot costar diners de la butxaca (principalment de transport públic o gasolina si et toca anar a l’altra part de València).

Per això costa trobar jurats, perquè molts no estan dispostos a perdre el temps i, menys, els diners que suposa.

Però entra en joc la segona característica necessària: la vocació. Si no guanyes res econòmic, almenys que siga de qualitat a les obres de teatre que vas a veure, o l’experiència en si. El problema ací és que els grups de teatre que ens presentem a aquests concursos són de tres tipus: els professionals (els integrants es dediquen al teatre), els amateurs amb recursos (siguen econòmics, teatrals o actorals) i els amateurs sense recursos (que juguen per aconseguir una subvenció o la taquilla). Si et trobes amb resolutius grups de teatre, tens la possibilitat de gaudir (gratis) d’una bona vesprada d’emocions, però si no… hauràs perdut temps i salut mental. Com a màxim, podràs guanyar un sopar l’últim dia pagat per la Junta o, si tens sort, rialles o algunes actuacions de 10.

I per últim, tenim les “bones connexions”. Aquesta és fàcil d’explicar: per ser jurat de teatres no has d’haver fet un curs (com els de jurat de monument) per poder entrar en la “borsa de jurats de Junta Central Fallera”, no has de ser

Ser jurat de teatre no és gens fàcil, com tampoc ho és interpretar una obra. Escena de l’obra Consell Familiar, interpretada pel grup de teatre de la Falla El Canet aquest 2023

IMATGE: JOSE MORENO

un expert ni demostrar amb un currículum uns estudis teatrals o similars. No, amb un “per ser vosté qui és” és més que suficient. Això sí, moltes vegades els seleccionadors/es de qualsevol Junta Local Fallera tenen trellat i elegeixen a persones aptes, encara que siga a un nominat a millor actor o alguna millor direcció, cosa que demostra experiència als escenaris, encara que siga de manera amateur. I amb compte de conéixer a algun actor o actriu, perquè el merder pot ser gran.

Per tant, ens trobem en tres característiques que criteri no en tenen molt, cosa que fa que algunes vegades es puga encertar en els premis i, d’altres,

fer una empastrada de por, ja que molts van per passar l’estona. Per què, a qui li amarga un dolç? Ser jurat implica ser déu, pel fet que en el moment de ser elegit/da, et donen una carpeta amb fulls i un bolígraf, entres amb la comitiva dins del teatre o auditori mentre el responsable de la Junta et fa la pilota a nivells estratosfèrics, seus en seients reservats exclusivament per a tu, no pagues entrada i, damunt, tots els espectadors (sobretot els fallers) et miren amb una sort d’admiració barrejada amb desconfiança; creant en el “jurat” una sensació de dignificació divina que apareix de sobte i que s’evadeix quan fas l’eixida per la porta en acabar la funció.

I és que, ser jurat de teatre de falles és el mateix que ser actor o actriu: tots dos fan teatre. Ser jurat amateur, en realitat, és fer un paper més, però en aquest cas s’actua davant d’un grup que intenta (de millor o pitjor manera) dur endavant una obra per a un públic més o menys local, obviant en moltes ocasions que es pot estar trencant els somnis, les il·lusions i sobretot el treball d’uns companys/es que lluiten pel mateix que tu: la cultura fallera.

Jo no és que tinga molta experiència jurant teatres, però alguna vegada he tingut el plaer de fer-ho. Que difícil és puntuar el treball amateur, un treball fet des del mateix cor per a benefici d’una falla, que sols busca emocionar d’una manera o altra als espectadors que hi van, un poc de pressupost a augmentar per a la falla o un banderí a instal·lar al casal.

Vos conte una anècdota per anar acabant aquest article. La meua experiència en el món del teatre es limita a poder organitzar des de fa dotze anys el meu grup de teatre faller de forma totalment amateur i aprofessional. Els nostres resultats als concursos de Junta Local han sigut molt diversos, però els resultats en el públic i en les nostres ments i cors han sigut sempre molt positius. Doncs resulta ser que un any en el qual posàvem en escena una obra amb tot el nostre esforç i treball, “l’amable i el benevolent jurat” que ens va tocar, ens va valorar amb un meravellós i agradable 1,49 sobre 10. Mai solem fixar-nos en les puntuacions, sols en les valoracions de la gent que ens estima i ens pot arribar a fer crítiques constructives, però ens va sorprendre (i ens va traure una que altra rialla i broma en la falla).

1,49 a la meua falla? Però sobretot pensava: què motiva a un “jurat” a valorar el treball “artístic” i amateur d’un grup que ha de ser considerat com a company nostre amb un 1,49?

En aquell moment, i després d’haver vist una obra que bé, bé del tot no ho havia fet vaig entendre que ser jurat no era difícil: era mediocrement fàcil. El jurat seu gratis (gratis!) un treball que ha estat treballant-se durant mesos, uns personatges preparats amb molt d’assaig i una escenografia pensada i confeccionada durant molt de temps per un grup de fallers i falleres que han dedicat temps extra a la seua vida (en la immensa majoria, allunyada del món del teatre) al teatre amb esforç, constància i, segurament, una implicació econòmica i emocional per part de la comissió. Per tant, és fàcil valorar numèricament eixe esforç amb mala nota. Fàcil i de molt poca vergonya.

Sempre cal jutjar el treball dels grups amateur de forma respectuosa i valorar tot el treball fet. Escena de l’obra De sacristà a torero guanyadora de l’edició del 2022 del Concurs de Sainets de Sueca

IMATGE: JOSE MORENO

La responsabilitat és enorme i s’han de prendre decisions molt difícils, tant si les obres agraden com si no, tant si no et decantes per cap guanyadora com per a la que li has de donar l’últim premi. I damunt, l’opinió que conta no és la teua, és la que s’elabora en companyia dels companys/es del jurat que formeu (gent que, de vegades, no tens ni idea d’on venen) amb un criteri divers (i també molt diferent) amb la que has de compartir percentatge de vots.

Aquest fet anecdòtic va prendre el seu sentit l’any següent em van cridar per a jurar un concurs de teatre d’un poble a prop nostre. Doncs el dia que vaig arribar i vaig veure la primera obra i comencí a emplenar els quadrants que ens va facilitar la Junta d’aquell poble, ja que el meu cap no parava de preguntar-se: qui collons valora amb un 1,49 la tasca d’un grup amateur? A més, en quina cara anava jo a valorar una obra si arrossegava un

En conseqüència, vos donaré tres consells com a actor amateur, director inexpert, adaptador d’obres i personatge, mediocre jurat i, sobretot, perdedor de concursos. El primer és que, com a jurat, oblideu-vos que sou déu i valoreu a les obres pel treball fet, fins i tot les que són una santa merda, perquè això es valora (mínim) amb més d’un 6 sobre 10, mai menys, ja que el fet de poder dur una obra endavant és de 6. El segon, que com a espectadors, critiqueu les obres des del respecte i sempre de manera constructiva, gaudint de tot moment de la cultura que s’hi està executant. El tercer i últim, que com a grups de teatre amateur, continueu fent teatre, perquè el teatre és cultura, i la cultura són falles.

J’AURAIS VOULU

ÊTRE UNE ARTISTE, POUR POUVOIR FAIRE MON NUMÉRO!

ELENA VILLAGRASA PALACIOS FUNCIONÀRIA AL DEPARTAMENT DE

Vaig nàixer l’any 1970, en París. Soc la quinta progenitura d’una família de sis filles i fills d’emigrants suecans que buscaren, després de la coneguda “riuà” del 57, un futur incert però esperançador. Vaig ser francesa la meitat de la meua vida... i quina meitat! De la meua infantesa i joventut a la capital de La France sols em queden els bons records; segurament serà perquè no hi hagués cap de roí. Si bé es repara, les dificultats no deixen de ser les millors lliçons de la teua vida.

Al país de Molière hi vaig descobrir el Teatre gràcies a una extraescolar que duia una professora de francés en l’institut Voltaire de l’avinguda de la República. Era adolescent, m’agradava cantar, ballar, recitar poesia i veure pel lícules. Després del maig del 68, en la ciutat de l’Amor, l’accés a la cultura era inevitable i en done les gràcies cada dia. Sobretot, als meus pares per haver lluitat tant per nosaltres... si sabéreu com n’estic d’agraïda! Lamente no haver-los-ho dit quan tocava.

I va passar el que havia de passar: el grup d’adolescents del club de teatre d’institut “tocats” per la gràcia del teatre decidírem muntar una companyia! La Compagnie Les Vilains Mômes

–Els Nens Enjogassats– la parírem quatre incondicionals de la comèdia: Sylviane, la meua germana de l’ànima, sempre t’estimaré, estigues on estigues; Franck, el millor actor que he vist mai i Grus amb qui ens pixàvem, literalment, de riure. Vàrem escriure nosaltres les obres que també muntàvem... ens ensenyàrem a fer de tot: cosir vestuaris, fer cartells i dossiers de premsa, fabricar escenografies, cridar a directors i directores de teatres i festivals, a periodistes, fer programes de ràdio en directe, carregar i descarregar material, fer fotografies artístiques, dissenyar fitxes tècniques i enredar a familiars i amics i amigues en la gran aventura teatral que donava sentit a les nostres vides. No ho férem malament: estiguérem programats en sales parisenques i fins i tot, participàrem en la gran marató teatral que és el festival d’Avinyó (sur le pont d’Avignon, on y danse, on y danse...).

La primera etapa d’una vida et marca per a sempre. El que he aprés del teatre m’ha seguit, m’ha ajudat i sostingut sempre. El teatre és una experiència P-E-R-S-O-N-A-L (si, amb totes les lletres) i qui haja xafat les taules d’un escenari em donarà la raó. Una experiència vital!

Per a pagar factures tots treballàvem: o bé en una productora o bé en una sala d’espectacles... o en ambdós llocs. Jo vaig estar en un café-teatre, Le Point Virgule (el Punt i Coma), ubicat en el barri llatí de París, venent entrades, aposentant al públic, duent comptabilitat, pintant decorats i fins i tot netejant vàters, no ens pesava res!

A més, a boqueta nit, tocava assaig amb la companya. No hi ha pràctica més terapèutica (al meu gust) que assajar... ai! M’ha donat la vida, que no me la lleven! Ja vos ho imagineu: rèiem a ple pulmó i també ploràvem desesperadament. Passàvem hores determinant si havies d’entrar en eixe precís segon o si el to de veu utilitzat era l’adequat... Les hores són minuts quan gaudeixes. Vaig tindre l’oportunitat de veure centenars i

centenars d’obres que varen deixar en mi un pòsit cultural que encara faig servir.

Després passà la vida i durant dècades el teatre i les arts escèniques no tornaren a formar part de la meua vida, almenys, amb tanta intensitat. Però el destí va voler que conegués a un genial i joveníssim creador com és el director de la multiguardonada companyia suecana Maduixa i, amb ell, vaig tornar a eixir de “bolo” –com a acompanyant– per França. Vaig tornar a descobrir com naix i creix un espectacle, a meravellar-me i emocionar-me amb actuacions en directe. Mil milions de gràcies, Joan, per deixar-me contemplar sigil losament i des de molt prop els teus projectes. Va ser com pujar a una màquina de remuntar el temps: el teatre tornava a fer-me vibrar i quan més ho necessitava, sí... m’ajudà a lluitar. No obstant això, no era suficient, n’era espectadora i precisava més! Necessitava tornar a donar-li ànima i cos a personatges. Tornar a vibrar d’emoció dalt d’un escenari. A sentir-me més viva que mai.

No sé si sabreu que la professió d’actor o d’actriu és l’única que és auto-proclamativa. M’explique: vos heu adonat que una persona és actor o actriu perquè decideix ser-ho? Un dia s’alça i diu «soc actor!» i ho és, sense més! No hi ha edat per a ser actor o actriu. No importa l’altura, el pes, l’origen. Sempre trobaràs un paper que s’ajusta. No necessàriament es cursa un conservatori d’Art Dramàtic o altra escola de teatre per a ser actor o actriu de teatre o cine. No vull dir que no siga la millor de les opcions, que ho és. Però el que vull dir és que encara que no tingues formació teatral pots declarar alt i fort que eres actor i després la vida t’ho permetrà o no. Ara, també he de dir

que ser famós no fa de tu un bon actor o actriu, molts actors i moltes actrius amb una mestria de les arts escèniques envejable no són famosos al nostre país.

Una bona actriu i un bon actor no fingeix els seus sentiments, els sent quan els expressa. Si la situació i les circumstàncies són artificials, l’emoció és real. Has de submergir-te intensament en el personatge i la seua història. A l’escenari, et converteixes en aquesta persona, et fas un amb ella. En aquest precís moment, sents, vius, pateixes amb això. L’empatia és clau: “Has de posar-te a la pell d’una altra persona”. Les expressions facials, les postures, el vestuari, la decoració i altres companys ajuden a submergirse de ple en aquest univers imaginari. Passes les portes del teatre, surts de la llum del dia. L’escenari està a punt, la teua disfressa t’està esperant. S’instal la un altre univers i esdevé teu durant una, dues o tres hores.

Fa tres anys vaig decidir apuntar-me al Taller Municipal de Teatre de Sueca perquè el que volia era actuar, i des de llavors no hem parat! He tingut l’ocasió d’actuar per al meu poble tragèdies, comèdies, fins i tot recitar a Joan Fuster i –el que més em va emocionar– actuar amb el meu fill a qui li vaig contagiar el verí del teatre. Tenim algun “bolo” i això em fa feliç... L’adrenalina, la serotonina, la dopamina i totes aquestes hormones del plaer afloren naturalment. Actuar insufla energia positiva. Així que, tinc ganes d’acabar aquest relat aconsellant a tots i a totes provar açò de fer teatre i veureu que agafar distància sobre el dia a dia i observar la naturalesa humana des de l’humor o la ironia ens ajuda a entendre’s millor; ens empodera.

Alumnes del Taller Municipal de Teatre després d’una interpretació

IMATGE: ELENA VILLAGRASA

ÚNICS ESCENARIS

SILENCI...

LA FUNCIÓ VA A COMENÇAR

JOSEP VICENT BALDOVÍ MARTINES

EDUCADOR SOCIAL I

Espere no em porten la contrària aquells que hui vinguen al teatre, per gaudir d’aquesta obra literària algunes coses els he de rebatre

El públic ja pot ingressar, que cadascú prenga posició, la sessió va a començar ja està a punt de pujar el teló

Encara que es podria evitar alguna que altra mala costum, els costa molt d’assimilar que s’han de saber comportar quan només apaguen la llum

Hi ha molt de maleducat que no respecta les normes i ho fica molt complicat actuant de males formes

Ha començat la funció i se sent molt de guirigall és de molt mala educació no tindre en compte aquest detall

Tenim a més d’un petard que no troba el seu seient, eixe que tots estan veient perquè sempre arriba tard

Cal tindre molta barra quan deixen el mòbil sonar, i resulta que quan l’agarra diu: xica, ara no puc parlar

Si veus algú que no es mou i l’observes una miqueta veuràs que ronca com un bou perquè està fent la becadeta

Dona molta malícia, de veritat, aquell que no para de xarrar, que està explicant-li al del costat tot allò que en l’obra va a passar

De sobte un psstt hem escoltat que molt prompte el farà callar, comença a fer-se el despistat i dissimula posant-se a badallar Sempre apareix un borinot a qui li entra un atac de tos que exagera tot el que pot semblant el lladruc d’un gos Ja hem arribat al final, la comèdia ja està feta, ara és el millor moment si la gent ha quedat satisfeta de fer un fort aplaudiment.

EMBLEMES SUECANS

ANABEL CALDERÓN MARTORELL GESTORA DEL MUSEU JOAN FUSTER I DE L’OFICINA DE TURISME DE SUECA

I ESPAIS ESCÈNICS PERDUTS

Sueca ha sigut sempre una ciutat rica culturalment: a mitjan segle XX tenia diversos teatres i cines destacats; el primer on es feien sainets i obres fou a Els Porxets, el Teatre Serrano el qual va tancar les portes l’any 1978, el Teatro La Paz va seguir els passos de l’anterior i va tancar a inicis de la dècada de 1980 i, per últim, el Cine Lido, actualment el Centre Cultural Bernat i Baldoví.

El primer teatre a Sueca fou, sense dubte, un dels més xicotets pel que fa a capacitat, ja que es rondaven les cent localitats com a màxim. Els Porxets gaudeixen d’una ubicació privilegiada en el centre urbà, a escassos metres del desaparegut Serrano. L’ús inicial dels Porxets fou ser les carnisseries de Sueca, però vista la seua singularitat i situació cèntrica, aquest espai es va reconvertir per a tenir funcions més “refinades”: entre altres, un teatre obert l’any 1845 (actual sala d’exposicions) i una escola de primària oberta

l’any 1869. La inauguració dels Porxets com a teatre va tenir com obra inaugural l’èxit del nostre paisà Bernat i Baldoví El Virgo de Vicenteta Cada setmana és feina un sainet per a atraure a la població al teatre.

El Teatre Serrano fou, és i serà la gran pèrdua, ja que va desaparèixer –a excepció de la seua façana art decó– per a construir un supermercat. L’edifici, ubicat en tres carrers, entre ells el carrer Sequial, artèria de la nostra ciutat; es va construir en la dècada de 1930 i va ser inaugurat en el 1935. Des de la seua inauguració, sempre han dit que era el més gran en aquell moment de la província de València i, fins i tot, molts s’atreveixen a dir que d’Espanya amb més de 2.000 localitats.

L’escenari tenia 7 metres d’altura, 12 metres d’ample, un fossat de 2,70 m i 15 camerinos. Allí es programaven des de sarsueles, Jocs Florals, pel lícules, conferències, presentacions falleres, actes culturals i polítics de tota mena, entre altres.

Un llunyà 14 de novembre del 35 a les 22 hores s’inaugurava aquest edifici on s’havien venut totes les localitats, fent la seua posada de llarg amb una sessió de cinema: primer amb uns dibuixos sonors, un parlament amb el senyor Casamayor, representant de l’empresa, i després dues pel lícules, la primera Una aventura en Polonia i la segona Asegura a tu mujer Va tancar les portes l’1 d’octubre de 1978 en un moment on la societat espanyola estava immersa en la transició i es preparava per a la nova democràcia que arrancava en aquell moment. Projectaren milers de pel lícules fins que els propietaris s’associen en el Cine La Paz En el moment de la clausura la censura ja havia desaparegut i els últims espectacles que s’interpretaren comptaren amb nus. Finalment, el Teatre Serrano fou enderrocat en l’any 1986 per a convertir-se en un supermercat.

IMATGE:

El Teatre o Cine La Paz, malgrat ser més xicotet, estava ubicat al carrer Sant Cristòfol i va assumir molts esdeveniments que es feien al Serrano després de la desaparició d’aquest. Però va tancar a penes tres anys després, concretament el 1981.

El Centre Cultural Bernat i Baldoví és el centre cultural de Sueca on duguen a terme les activitats culturals més importants. Malgrat la construcció del Cau Multiús –actual seu de la JLF i del Museu Faller– per a dessaturar aquest espai, aquest espai no ha collat com a centre cultural, sent el Lido l’únic espai que aglutina les diverses propostes culturals que es realitzen al llarg de l’any. Si parlem d’aquest espai, el Bernat i Baldoví és l’edifici que l’Ajuntament de Sueca decideix comprar malgrat tenir conversacions per a adquirir el Serrano. Els suecans i les suecanes sempre hem sentit dir que ha sigut un gran error, ja que el Teatre Serrano era molt més gran – més de 2000 localitats davant de les poc més de 600 que té el Lido. L’any 1985 l’edifici tanca les portes com a Cine Lido, malgrat que molta gent encara continua nomenant-lo així. Està tancat durant uns anys fins al 1990, quan després d’una reforma, s’inaugura amb un concert de la Banda Unió Musical de Sueca i es realitza la primera Mostra Internacional de MIM a setembre. L’última reforma destacable va tenir lloc l’any 2019, quan es va convertir en un veritable espai cultural amb la desaparició de la seua fisiognomia de cinema: l’espai escènic s’ha dividit en dos amb la creació d’una segona sala més menuda.

Sueca és una ciutat molt activa en la programació cultural: cada mes es programa un espectacle d’adults i un de caràcter infantil; es fan concerts de tota classe, actes culturals de qualsevol associació de la ciutat i, sobretot, és el lloc on la majoria de comissions falleres fan les seues presentacions. A més, és el lloc on es celebra el concurs de playbacks i de sainets organitzats per JLF de Sueca.

La tercera setmana de setembre, en finalitzar les festes patronals, el Centre Cultural Bernat i Baldoví és la seu principal de les actuacions que és fan en la Mostra Internacional de MIM; festival que assoleix aquest 2023 la seua 33 edició. És durant aquests cinc dies de festival quan la ciutat de Sueca es transforma per complet i acull en cada racó i espai existent obres de teatre gestual en espais com places, carrers, l’Espai Joan Fuster o el recentment adquirit per l’Ajuntament de la localitat Molí del Passiego. Altres festivals destacables són La Mostra Sonora, la qual se celebra en maig i juny, el qual és un festival de música contemporània; i després del MIM donem pas al CIM, Cinema Internacional de Merda un festival molt peculiar que es fa voluntàriament i que dona cabuda a tota mena de participants, sobretot amateurs –no és perquè els curtmetratges i pel lícules que es projecten siguen una merda.

Aquest edifici tan singular, projectat com a cinema i reconvertit en teatre o centre cultural, també podem trobar durant nou mesos el Taller Municipal de Teatre, on la població suecana –i d’altres localitats properes– té l’oportunitat de poder pujar per primera vegada a un escenari de forma amateur.

Encara que Sueca és una ciutat molt activa en l’àmbit cultural, no cada mes s’ompli el C.C. Bernat i Baldoví. Sol comptar amb una rica i variada programació, portant grans espectacles que podem trobar en els millors teatres de València. És plena fins a la bandera en poques ocasions, concretament quan fan la sarsuela anual, els concursos de playbacks i sainets de JLF i, sobretot, durant el MIM.

Els altres edificis desapareguts realment mai els he conegut. Jo, personalment, li tinc molta estima a aquest edifici, ja que he passat molts dels millors moments de la meua vida allí: al cap de setze anys vaig tindre la sort de poder fer un taller de teatre i, després, estar quatre anys al Taller Municipal de Teatre; d’adolescent anava cada setmana al cinema on, per sort, hi havia molt més cartell que avui en dia –tampoc existien els multicines que hi ha en l’actualitat. Vaig pujar a l’escenari per primera vegada en l’Últim Toc Teatre i després vaig continuar al Taller de Teatre; després amb Lluna Plena i Maduixa Teatre vaig sentir eixa vibració quan acaba la representació i escoltes els aplaudiments de què ja has acabat la representació.

El CC Bernat Baldoví s’ha convertit hui en

cultural de la ciutat

IMATGE: ANABEL CALDERÓN

MALALTS

/ DE SAINET

CAVALLERS!..... cuant mes amics mes clárs.......

Esta comedia (ó lo que siga) es propietat absoluta del seu autor, el cual perseguirá en la lley en la má, y el pardál entre cames, al primer puñetero que la reimprimixca, ó la represente sinse el seu consentiment en algun teatro de Europa.

¡Pues tindríem gran ganansia

Si allá en cuansevól parache

De Rusia, Inglaterra ó Fransia

Es mamáren la sustansia

D’esta pesa...... de formache!!!

(pròleg de la primera edició del sainet El Virgo de Visanteta l’any 1845)

Sens dubte, no podem parlar de sainets sense nomenar al suecà Bernat i Baldoví; les seues sàtires als monuments fallers, els seus molt coneguts sainets i ser l’autor dels primers llibrets de falla. La seua producció literària, en valencià, és de caràcter satíric i sense pretensions cultes. Utilitzava un llenguatge col loquial i gens acurat des del punt de vista ortogràfic. D’altra banda, va ser diputat a Corts per Sueca i més tard alcalde de la nostra ciutat.

Com tothom sap, a Sueca se li dona una rellevància molt distintiva al sainet, ja siga en la seua vessant escrita, com representada a l’escenari, sent l’única ciutat que fa concurs, no de teatre en general, sinó de sainets. Portem la llavor del benvolgut Bernat i Baldoví ben arrelada en la nostra cultura i tradició fallera. Per la meua part, vaig a parlar dels premis de la redacció de sainets.

L’any 2000, la Junta Local Fallera va començar a publicar un sainet, en un llibret, que s’entrega juntament amb el llibret col lectiu de totes les comissions falleres i que guardem a les nostres prestatgeries, fent una valuosa col lecció literària. Des del primer volum s’encunya aquesta col lecció amb el títol Els Nostres Sainets.

No és fins a l’any 2007 que es convoca el primer Concurs de Redacció de Sainets que, com no podia ser d’altra forma porta el nom PREMI BERNAT I BALDOVÍ. El premi l’organitza i patrocina l’Ajuntament de Sueca, i la Junta Local Fallera segueix publicant cada any el sainet guardonat amb el premi.

DOLORES ORTELLS RUBIO SECRETÀRIA DE LLETRES FALLERES

Tots els sainets guanyadors en les quatre edicions que s’ha convocat el Premi Bernat i Baldoví en Lletres Falleres

Aquests són els sainets premiats:

2007 L’estoreta de Josep de la Torre

2008 La bicicleta de Francesc J. Colomer Marco

2009 La trama de Daniel Claver Herrera

2010 Les disputes de Bunyol de Josep de la Torre

2011 Xe, quin botijós! de Vicent Jesús Grau Campins

2012 El poc agrada. El molt ¡enfada! de Josep de la Torre

2013 El fill predilecte de Vicent Jesús Grau Campins

2014 ¡Vaja quin ajuntament! de Dúlia Serra Roselló

2015 es va declarar desert el premi

2016 “Pares de Lloguer” de Francisco Fernández Ruiz

2017 La consogra de Miquel Fernández Ruiz

2018 Faustiniano i Cornamenta de Francisco Fernández Ruiz

2019 La paraeta de la so Tonica de Miquel Fernández Ruiz

L’any 2018 l’Ajuntament de Sueca va assignar la dotació econòmica del Premi Bernat i Baldoví a la Junta Local Fallera per tal d’entrar a formar part de la Federació de Lletres Falleres, ja que en aquesta sols poden formar part comissions falleres o juntes locals. Des dels inicis fins al dia de hui, els membres de la JLF que ens representen a la Federació són Lorena Sendra Gómez i una servidora, Dolors Ortells Rubio.

A l’entrar a formar part de Lletres Falleres li hem donat més visibilitat al premi: arriba a més gent, ja que els membres de la Federació pertanyen a ciutats de diferents punts de la Comunitat Valenciana i, per tant, la difusió d’aquest és molt més elevada.

D’acord amb el que diu a les bases del Premi Bernat i Baldoví, l’objectiu és estimular el conreu d’un gènere teatral de llarga tradició històrica i popular entre els valencians, com ho testimonien els sainets escrits per Bernat i Baldoví, Peris Celda, Eduardo Escalante, Francisco Palanca i Paco Barchino, entre altres.

Potenciar el caràcter costumista i popular que es va representar al territori valencià als segles XIX i XX. Difondre l’art de la redacció del sainet valencià, amb l’humor, sàtira, embolic, reflex social i contingut moral que caracteritza aquest gènere. Per tant pretenem evitar la desaparició del sainet, que és una producció literària en valencià, tan tradicional i tan nostra.

La temàtica dels sainets és lliure, però ha de tindre, necessàriament, una visió de sàtira, irònica, jocosa, popular, burlesca i humorística. Ha de comptar amb un embolic i un desenllaç i el guió tècnic teatral amb les anotacions, acotacions i directrius, tant per als actors com per als elements escenogràfics de l’obra. Al mateix temps es valora la correcció ortogràfica, la riquesa de vocabulari i l’originalitat de l’obra. No obstant això, el sainet ha de ser al mateix temps respectuós amb les idees i els conceptes de l’actual societat democràtica del segle xxi.

El 2019 vam atorgar, per primera vegada dins de Lletres Falleres, el Premi Bernat i Baldoví, que seria publicat junt amb el llibret col lectiu del 2020 i que fou La conillera de Francisco Fernández Ruiz. Un assassí va solt de Talia Llop Roselló fou el premi del 2020, publicant-se en 2021. Miquel Fernández Ruiz i Farmàcia de Guàrdia foren els guardonats del 2021 i publicat en 2022. I per últim, aquest any el guardonat ha estat Hui què fan a Els Porxets? d’Emili Chaqués, que serà publicat l’any 2023. Casualment, les i els guardonats són suecans i la seua obra fou publicada en llibrets fallers de Sueca.

De Bernat i Baldoví tens l’esperit, ja sigues suecà o suecana, amb sàtira i gràcia crea un escrit, fes del valencià un bon ús i escriu un SAINET per al concurs.

ESCENARIS ÚNICS

CAMÍ ALS JOCS OLÍMPICS DE PARÍS 2024

Tot va començar a l’estiu de 2009: sense haver fet mai cap esport, llevat del de l’escola, vaig començar en el campus d’estiu del Club ACEUS de Sueca. Per a mi era un esport desconegut, ja que amb quasi 5 anys era mot xicoteta per a saber els esports que existien i les meues preferències. Després d’aquell estiu ens van aconsellar que continuara practicant la gimnàstica perquè tenia moltes qualitats innates –com l’elasticitat– per a aquest esport.

Poc de temps després, em van muntar un ball amb el qual vaig competir en una categoria que pràcticament no existia per la meua curta edat. Com anava obtenint bons resultats, en 2012 em presentaren al campionat d’Espanya base individual sense passar pels campionats federatius de la comunitat valenciana.

Per a entendre millor els nivells de la gimnàstica rítmica expose un resum de menor a major nivell:

Nivell no federat (interclubs, lliga... sol en l’àmbit provincial).

Nivell federació valenciana (és a escala de la Comunitat Valenciana i hi ha tres nivells –bàsic, mig i avançat–).

Nivell nacional (en l’àmbit de tota Espanya i hi ha 2 nivells –Campionat Nacional Base i Campionat d’Espanya absolut).

Nivell internacional formant part de la selecció espanyola.

A banda del nivell, es pot participar en la modalitat d’individual (el ball el fa una gimnasta) o de conjunts (el ball el fan cinc gimnastes.

Des dels meus inicis en aquest esport vaig anar alternant la modalitat d’individual i de conjunts en la mateixa temporada. En 2013 em proclamí subcampiona d’Espanya base en la modalitat de conjunts amb el Club Quart de Poblet al qual estava cedida. En l’estiu de 2014 vaig entrar al Club Almussafes per a poder progressar com a gimnasta; proclamant-me subcampiona d’Espanya conjunts base, subcampiona d’Espanya conjunts absolut i subcampiona d’Espanya individual.

Des del 2014 vaig començar a estar en seguiment pel Programa de Tecnificació de la Federació Valenciana i des del 2015 també per part de la Federació Espanyola, on van veient la teua evolució i van captant futures promeses de la gimnàstica rítmica.

PATRICIA PÉREZ FOS COMPONENT DE LA SELECCIÓ ESPANYOLA DE GIMNÀSTICA RÍTMICA /

IMATGE: FOTO SPORT EVENTS

En l’estiu de 2018 em convocaren per a formar part de la Selecció Espanyola junior de conjunts, amb quasi 14 anys, i en 2019 vam participar en el campionat d’Europa i del món quedant quartes en ambdós en la final per aparells. En setembre de 2019, amb 15 anys, em convoquen novament per a formar part de la Selecció Espanyola, sènior en aquest cas.

En 2020 no vam poder competir a causa de la pandèmia de la COVID-19 i en 2021 vam obtenir bons resultats per a ser un conjunt de nova creació enfront d’altres conjunts que ja duien treballant quatre anys junts; ens vam quedar a les portes de la classificació per a les Olimpíades de Tòquio 2020 en l’última plaça que quedava per assignar, quedant sèptimes d’Europa i quintes del món en les finals per aparells.

En 2022 la progressió dins del conjunt espanyol, després de molt de treball i dedicació, ha estat important, quedant subcampiones d’Europa en la final per aparells i terceres en el mundial en la general i final per aparells.

A banda dels grans resultats, al Campionat del Món de 2022 es repartien les tres primeres places de les Olimpíades de París 2024 per a les primeres posicions de la classificació general. El conjunt espanyol, el nostre, finalitzaren terceres obtenint una d’aquestes primeres places.

Quan et donen una beca per a formar part de la Selecció Espanyola et fa molta il·lusió, però has de pensar en tot el sacrifici que això comporta. De xicoteta i estàs a la teua localitat comences a perdre’t aniversaris de companys i celebracions diverses perquè has d’entrenar. Ja de xicoteta s’entrenen unes dotze hores setmanals que van incrementant-se a mesura que puges de nivell fins a unes setze hores setmanals aproximadament, i molts caps de setmana has d’anar a competir. La gent normalment no ho entén i molts no comparteixen eixa decisió: sols ho arriben a valorar quan veuen on has arribat.

Quan passes a la Selecció Espanyola has de viure a Madrid i combinar les sis hores de classe amb altres sis hores d’entrenament diari de dilluns a divendres, amb sols una vesprada de descans. Els dissabtes se sol dedicar entre quatre i cinc hores o més si s’acosten les competicions. Tens molt poc de temps per a tindre vida social i per als estudis. Et separes de la teua família i amics i és molt dur, però t’acostumes perquè les teues companyes del conjunt es converteixen en amigues i germanes. I gràcies a les videotrucades no perds tant el contacte amb els teus.

És una vida molt dura i de vegades et passa pel cap si val la pena tant d’esforç amb la poca recompensa que obtens, perquè el camí no és tan bonic ni fàcil com pareix. Com a esportista d’alt nivell no tens cap benefici en els estudis, ja que l’ESO i el Batxillerat és igual que per a qualsevol estudiant, excepte que no fas educació física, i es perden moltes hores de classe quan vas de campionats. Una de les coses que ens va passar és que ens vam perdre un campionat prou important perquè havíem de fer l’EVAU en les dates que estaven posades per a tot el món. L’únic avantatge és que la nota de tall del cupo d’esportistes d’elit per a entrar a la universitat sol ser menor que l’ordinari. En el meu cas fer una carrera universitària és pràcticament impossible de compaginar amb l’esport d’elit perquè els horaris d’entrenament se superposen amb les classes, i jo que he elegit una carrera amb moltes classes pràctiques és quasi incompatible. Jo, soc forta i treballadora, i m’he proposat traure algunes assignatures de primer curs com a objectiu i si tarde més anys a obtenir el títol que qualsevol persona de la meua edat, no passa res. Un dels nostres objectius prioritaris és seguir amb els estudis, ja que has de formar-te per a un futur pròxim, per a quan arribe el moment que deixes de fer esport, i nosaltres com a gimnastes la nostra vida en l’elit és curta.

Després del Campionat del Món on vam obtenir la plaça per a les Olimpíades 2024, preparem amb molta més energia els balls per a la pròxima temporada en la qual hem de demostrar que l’equip espanyol està entre els millors del món, com també ha estat en darrers anys.

Serà dur de nou, però recompensa començar tindre bons resultats. Queden encara dos anys per a la cita olímpica, i espere estar bé físicament i que compten amb mi per a poder representar al meu país en un esdeveniment tant important. Tot un orgull.

A finals d’agost de 2023 es celebrarà el Campionat del Món a València, una oportunitat molt gran per a aquelles persones –independentment de l’edat–que els agrade la gimnàstica rítmica de poder veure esport d’alt nivell en la nostra terreta.

I fins ací arriba la meua trajectòria en aquest món tan dur i ple de sacrifici en el qual estic endinsada des de la infantesa.

La jove Patricia Pérez, distingida per l’Ajuntament de Sueca després d’aconseguir el bronze i la classificació per als Jocs Olímpics de París 2024

IMATGE: ARXIU PATRICIA PÉREZ

SUECA,

Cremar una falla en maig, envoltada de gent que ni tan sols coneix les falles, sense poder cantar ni aplaudir, amb una Fallera Major que plora de mentida i una traca, de veritat, això sí; portar rodets fets a mà en ple segle XXI o fer una ofrena de duració d’un metre, dos com a molt, acompanyats d’una xaranga que no sap tocar i on la majoria de falleres que mai hagen desfilat; en una despertà on no hi ha música ni una bona xocolatada, quin desbarat!

Tota una aventura! Una aventura que, com moltes, començà per una telefonada: “Alicia, tu vols ser la fallera major de l’any 82?” i jo, que de natural tinc més fàcil el “sí” que el “no”, allà que vaig acabar, muntada en un balcó d’una casa abandonada en el poble del costat, fingint unes albades a plena llum del dia i envoltada de gent que simulaven ser amics i família, però que jo no havia vist abans...

La telefonada seguia explicant l’embolic en el qual ja m’havia clavat. Es tractava de participar com a figurant en una sèrie de televisió creada pel grup Atresmedia que anava a reflectir la realitat del moment viscut a Sueca en l’època de la Ruta del Bakalao. Una realitat que recrearien amb les vivències d’un grup d’amics que, com no podia ser d’altra forma a Sueca, acabaven en una bonica “cremà”. Volien figurants tan reals com fora possible, i si hi havia falles pel mig, ahí estava jo! Jo i uns quants bojos més! Tots de cap a descobrir la màgia de la televisió.

Primerament, férem una reunió amb l’equip de rodatge en la que intercanviàrem opinions, els donàrem la nostra visió d’aquella realitat, aportant imatges o l’experiència viscuda per part d’alguns membres de la Junta Local. Ells volien assessorament i nosaltres teníem infinits consells a aportar. Aquella reunió ens va generar una il lusió comparable a la d’un xiquet amb un joguet nou: “jo portaré”, “jo buscaré”, “jo avisaré a...”, “ho

difondrem a les xarxes”, “segur que participa molta gent!”. Era la nostra oportunitat de mostrar a tots, una part del nostre món. Necessitàvem trobar indumentària de l’època completa, tant de dona com d’home. Així que ens posàrem a treballar!

En pocs dies ens trobàrem de front en la realitat: molts “jo portaré” i “jo buscaré” es convertiren en “no he pogut trobar”; “jo avisaré a...” i “segur que ve molta gent” en “la gent no pot participar”. Els horaris de rodatge eren incompatibles amb pràcticament qualsevol jornada laboral, eren a deshores i moltes hores, així que no va ser fàcil, però finalment aconseguirem un grupet molt encertat, amb molta il lusió i molt variat; altra gent va aportar indumentària, altres oferiren la seua ajuda per a assessorar, vestir, pentinar...

Grup de fallers falleres que participaren en l’ofrena de 1981 rodada per a la sèrie La Ruta

IMATGE: ALICIA FALCÓ

I això es diu cine.

Moments abans de rodar l’escena de les albades (encara que siga de dia...)

IMATGE: ALICIA FALCÓ

I aplegà el primer dia de falles al rodatge de La Ruta. En pocs minuts descobrirem la “cara B” de la pantalla gran, el món ideal del tot perfecte que és creat de miquetes de moltes parts, que no existeix, que tot està perfectament pensat i dissenyat per a agradar, tot un art. Les falles les viuríem al cor de la comissió de la falla Mercat, encara que els exteriors del casal corresponien a la falla Avinguda 18 de Juliol; la despertà es va fer en la barriada de la falla El Portal i les albades en Riola, el poble del costat. La màgia de la televisió... per a tornar-se boig!

Aquell primer dia tocava anar d’ofrena! Un caos de gent, figurants de totes parts de València, alguns semblaven més bé de Venècia, no havien vist mai una fallera; gent i més gent, vestits i més vestits, cues per a tot, PCR per a tots, beguda, entrepans i molt de soroll! Quin comboi! En aplegar, el primer que férem va ser descarregar tot el que portàvem i espantar-nos! Estaven pentinant amb els monyos cosits a totes les figurants! No teníem prou mans per a anar llevant monyos i explicant com es feien, a mà; recol locant mantellines, vestint com cal... ens posàvem les mans al cap! En eixe moment, prenguérem consciència que això que per a nosaltres és tan fàcil com posar-se un calcetí és un món per als qui no ho han vist mai. Tractàrem d’ajudar per tal que tot s’ajustara el màxim possible a la realitat, volíem reconéixernos quan ens veiérem, no a nosaltres, sinó a les nostres arrels, de la forma més fidel. I quan ja ho teníem tot preparat... MOTOR, SILENCI, ACCIÓ!

Anem a escena. De sobte em vaig sentir com a un capítol de Cuéntame: cotxes, motos i bicis antics, pintades urbanes i rètols en castellà, estilismes propis dels huitanta i alguns molt estrambòtics per als temps d’ara, tot fet per a l’ocasió, quant d’esforç! Falleres i fallers amb vertaders tresors ja guardats, i el més bonic: un fum d’històries d’amagat. La majoria lluíem les millors gales de les nostres mares, o pares, inclús dels iaios; altres pogueren vestir aquell vestit que feia anys van estrenar, poder-nos pentinar com abans, posarnos eixa mantellina amb què la mare ofrenava. La Ruta ens va regalar reviure moments que ja havíem arxivat.

Ens trobàrem envoltades en un 19 de Març suecà, una escena de la concentració d’abans de l’ofrena, al costat de la falla; rams cap ací, rams cap allà, unes falleres per ací, altres fallers per allà, i de sobte: “qui sap fumar?”. Ho tenien tot pensat: algú hauria d’estar fumant, per fer-ho més real; alguns havien de parlar (en silenci, clar està), altres moure’s i tots, sense saber, actuar; i la xaranga tocar sense bufar.

En acabar l’ofrena de cartó, un canvi de vestuari a brusó negre, un entrepà, algunes picades de mosquit i a seguir: a l’escena del sopar... tots callats, però fent com si parlàrem, i menjant papes ja caducades de tant d’esperar; tornant a sopar, en els actors asseguts al nostre costat, però nosaltres sense poder-los a penes tocar, tots ben concentrats, que el cansament feia força i era hora d’acabar. I del sopar, a ballar! Un ball que acabà pràcticament a hora real. “Ha valido”, uns quants aplaudiments, dues fotos amb els artistes i primer

Un dels actes que també es va recrear fou les típiques despertades

IMATGE: ALICIA FALCÓ

dia superat!

Segon dia de rodatge: ens tocava “cremà”. Va ser una escena realment especial, molt menys cansada perquè no teníem més d’una falla per a cremar; ho havíem de preparar molt bé abans, però l’escena havia d’eixir en una sola toma. Ens digueren “sigueu lliures” com en un dia de “cremà” real, però sense cantar cap cançó (difícil, però ho intentàrem). Vam ser tan lliures que oblidàrem per uns instants on estàvem i ens ajuntàrem en el sentiment més pur d’una nit de 19 de març.

Per a continuar amb el rodatge, altre dia férem la “despertà” (una mica peculiar), amb soroll i molt de mans dels Amics de Coet, però molt estàtica, no ens deixaven ballar ni moure’ns més enllà dels coets. Viure una despertà en maig va estar genial; vam interactuar molt amb els actors que ens veien des d’un balcó de la barriada de la qual simulava ser sa casa. Aquells que no havien sentit els coets mai, no sabien on amagar-se. Va ser una experiència realment divertida, gens mal per anar acabant.

Últim dia, anem d’albades! Feia una calor espantosa: passàrem tot el matí preparant-nos per a gravar a la vesprada, dinàrem a pocs metres dels actors i fins i tot tinguérem temps de parlar amb ells, va ser un dels dies més divertits. Jo era la Fallera Major a qui cantarien, tenia una mare i un pare que acabava de conéixer que pujarien al balcó amb mi. Espai no en sobrava allí dalt, però va ser molt emotiu i graciós veure tot el que ens estava envoltant uns fallers als meus peus, entregats, una música valenciana de dolçaina

i tabal (aquesta vegada real) i un “ha valido, muchas gracias por todo” entre aplaudiments com a bonic final.

Van ser dies de carreres i pauses, tots al lloc, ordres clares, i les seues paraules més emprades: “motor”, “silencio”, “grabamos”, “acción”. On “motor” significa que estan preparant-se monitors, càmeres, micròfons, llums i tota mena de menesters per a gravar, “silencio” clarament significa que no es pot fer cap classe de soroll, moltes vegades volien que ens donàrem per entesos amb dir “motor”, però estàvem eufòrics i comboiats, no podíem callar. “Grabamos” no té més misteri que el de ser l’últim avís abans de la botonada definitiva i “acción” és quan va de bo! Tots eixos mots sumats a la paraula “primera”, que acabàrem avorrint perquè significava que tornàvem a començar de nou l’escena o a les paraules “ha valido”, que era la preferida, perquè significava que havíem acabat, es van convertir en el vocabulari d’aquells dies. Unes paraules que mai oblidarem perquè es pronunciaven entre boniques converses i somriures sincers.

Una experiència per a guardar en la caixeta dels records de les falles, sens dubte, molt valuosa per la gent amb qui compartirem hores i deshores, i per les falleres i fallers del meu poble als qui vaig poder conéixer amb més detall i als qui hui ens uneix una sana amistat. Però sobretot, una experiència que ens ensenya que la perfecció sols es toca quan una escena, persona o lloc es compon de fragments d’altres, que no hi ha res perfecte per si mateix, que és l’equip, la col laboració i la suma de parts, el que fa que un tot lluïsca bonic. Així és la màgia de la televisió, un treball incansable per a provocar els sentiments

dels espectadors, un viatge en el temps; un motor, silenci i acció, un final amb ovació.

Preparant-se per a la nit de la “cremà”

IMATGE: ALICIA FALCÓ

INFINITA

L’OBRA

CARLA COLPRIM MARTÍNEZ

FALLERA DE LA FALLA DOCTOR OLÓRIZ - ARQUEBISBE

FABIÀ I FUERO I COMPONENT DE LA CORT D’HONOR DE LA FALLERA MAJOR DE VALÈNCIA 2022

Benvolgudes falleres i fallers de la falla El Portal, És tot un plaer per a mi, dirigir-me a vosaltres com a fallera i com a component de la Cort d’Honor de la Fallera Major de València 2022.

Gràcies per haver-me donat aquesta meravellosa oportunitat, és un gest que mai oblidaré.

Perquè pugueu conèixer-me millor, vos convide a llegir les següents línies.

Soc Carla Colprim i Martínez, fallera de tota la vida –vint-i-nou anys– de la falla Dr. Olóriz - Arquebisbe Fabià i Fuero. Una comissió amb més de cent anys d’història, situada a la vora del riu Túria; molt a prop del Pont de Sant Josep, al que ofrenem tots els 19 de Març junt amb les Corts d’Honor i les Falleres Majors de València, així com del president

o presidenta de la Junta Central Fallera i regidor o regidora de Cultura Festiva.

La meua gran obra comença un 2 d’Octubre de 2021, quan el primer nom que Carmen Blasco, l’actual secretaria de JCF, va nomenar a la Fonteta –més coneguda com el Pavelló dels Somnis– va ser el meu. Vos ho podeu imaginar?

Eufòria, emoció, incredulitat, fascinació, alegria... Un munt de sentiments i emocions que encara hui em costen recordar sense una llàgrima en els ulls. Vaig eixir de casa com a Carla, fallera de Dr. Olóriz, però vaig tornar a ella com Carla, component de la Cort d’Honor de la Fallera Major de València 2022 i la veritat és que, encara havent viscut un munt de moments durant tot aquest any, em segueix pareixent increïble.

La realitat és que, des d’eixe moment, la teua vida gira al voltant de servir a València, a la seua cultura, a les seues tradicions, a veure des de la perspectiva més llevantina tot allò que t’envolta; a conèixer millor la teua ciutat i els voltants d’una manera molt especial... A deixar un poc de costat el que eres, per a ser protagonista d’una gran obra valenciana.

Cal dir que aquest paper protagonista que em van regalar els set membres que formaren el jurat als qui sempre donaré les gràcies per donarme l’oportunitat, és el paper que qualsevol dona valenciana i fallera voldria representar i, que per a mi, ha estat tot un honor i un plaer poder ser una de les poques afortunades que ho puga viure en primera persona.

Fotografia oficial de Carla Colprim Martínez com a component de la Cort d’Honor de la Fallera Major de València 2022

IMATGE: FOTOFILMAX ARMANDO ROMERO

ESCANEJA’M

No es tracta d’un paper fàcil: has d’estar disposada a sacrificar algunes coses per a poder aplegar a tot, però aquest paper s’ho mereix, i encara més tot el col lectiu faller i valencià, que ha demostrat ser lluitador, responsable, entregat i únic davant una situació històrica, inusual i molt complicada. Sense dubte, era el moment de tornar a València i als valencians i les valencianes tot el que havien fet per les seues Falles i la defensa del seu projecte cultural. No tenim millor llegat que protegir allò que estimem i que és Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, tal i com deia el lema de la falla municipal del 2022 de València.

He de confessar que la grandesa d’aquest paper resideix en la força, la unió, l’amistat, la valenciania, l’esperit innovador, la capacitat de resiliència, la humilitat, l’ànima propera i l’etern somriure de dotze dones més: Camila, Marina, Sofía, Paloma, Lucía, Eva, Carolina, Carla J, Claudia, Maria, Beatriz i com no, la gran protagonista: Carmen.

Com és el cas de Sueca, on sempre ens han rebut amb el més càlid dels aplaudiments, una estima incomparable i fent-nos sentir unes privilegiades en cada moment que hem viscut juntament amb als seus fallers i falleres. I a Sueca, hem d’agrair-li que ens cedira a la seua meravellosa Sara Sellés Gutiérrez, component de la Cort d’Honor de la Fallera Major Infantil de València 2022, xiqueta que ha portat sempre la seua essència allà on hem estat i així sempre ens ho ha transmès a totes. Fent així encara més gran aquesta obra, perquè en el teatre, com en la vida: com més personatges, millor representació i millor obra escrita quedarà en la memòria de tots i cadascun que l’han viscut i han participat en ella.

A voltes, tinc la sensació que aquesta obra no ha estat real, que ha estat un somni efímer... però en recordar els aplaudiments, la felicitat aliena i la gratitud del públic, em fan que siga conscient que a voltes, els somnis, es fan realitat i que cada any, els valencians i les valencianes escrivim una bonica obra històrica.

Tretze dones entregades, digníssimes representants, que fan que aquesta obra tinga tot el sentit del món

IMATGE: FOTOFILMAX ARMANDO ROMERO

Elles són el motiu pel qual la son, el cansament, el dolor de peus i qualsevol altre inconvenient hagen desaparegut al llarg d’aquest any. Tretze dones entregades, digníssimes representants, que fan que aquesta obra tinga tot el sentit del món. Hem viscut actes i escenes indescriptibles: la proclamació en l’Ajuntament, l’Exaltació, la Crida, les mascletades des del balcó, l’Ofrena a la Verge dels Desemparats, la Cremà... Però fora dels actes més importants, també hem volgut estar a prop de tots aquells llocs que no conformen el cap i casal.

Gràcies per haver format part de l’alé que hem necessitat en cada moment, i per haver fet aquesta obra encara més gran. Vos anime a no deixar d’escriure els següents actes i que aquesta obra, així, es convertisca en infinita.

Sueca va cedir Sara Sellés Gutiérrez a València perquè formara part de la Cort d’Honor Infantil 2022. Carla posa amb Sara durant el període de les entrevistes

IMATGE: FOTOFILMAX ARMANDO

Ens veiem a la pròxima escena, amb molt d’afecte:

CARLA COLPRIM I MARTINEZ CHFMV 2022

I DESCOBREIX EL VÍDEO DE DEPEDIDA DE LA CORT D’HONOR I LA FALLERA MAJOR DE VALÈNCIA 2022

ENTREVISTEM A...

SANDRA POLOP NAVARRO

CONCURSANT D’OPERACIÓN TRIUNFO 2005 I CORT

D’HONOR DE LA FALLERA MAJOR DE VALÈNCIA 2011

Moltes persones coneguem a Sandra Polop Navarro arran de la seua participació en la quarta edició del talent show Operación Triunfo, però el que desconeguem molts és la seua condició de fallera de tota la vida. De fet, comença a cantar en la falla, veritat?

Sí, així és! Vaig començar als playbacks de la falla i, quan em vaig adonar que no sols m’agradava actuar sinó també cantar, fou quan vaig participar en els diferents concursos de karaokes, a participar en els musicals del col legi...

Des d’aquell primer contacte amb el cant fins a entrar en l’acadèmia més famosa de la televisió espanyola, quin procés segueixes per a formarte com a cantant?

Allò fou un màster brutal; fou la meua primera preparació artística perquè, com bé dius, jo tenia setze anys, en València no hi havia molta formació

per a gent de la meua edat i tot el que havia fet era practicant jo mateixa en casa.

Una vegada fora de l’Acadèmia em vaig seguir formant: vaig formar part de projectes que també foren tot un aprenentatge com musicals, programes de televisió... i, hui en dia, continue formant-me de la mà de Beatriz Albert –que també és coach vocal d’artistes com Mónica Naranjo, Tamara i Agoney–, perquè tot cantant professional deu seguir aprenent i cuidant la seua ferramenta de treball, que és la veu en aquest cas, amb molt d’entrenament i formació.

En quin moment et passa pel cap, amb 16 anys, presentar-te als càstings de la quarta edició d’Operación Triunfo?

Doncs la veritat és que... no em va passar pel cap en cap moment, pareix increïble, veritat? En realitat, vaig anar al càsting a acompanyar a un

amic i, mentre fèiem la cua, vaig decidir fer-lo jo també i va i resulta que vaig passar a la següent fase del procés.

Malgrat conèixer com era aquest talent i l’exposició mediàtica que aquest tenia en aquell moment en la nostra societat, de segur que la realitat va superar la ficció. Conta’ns com va ser el teu pas per OT.

Molta gent se sorprèn quan conteste a aquesta pregunta, però, la veritat, és que malgrat ser la quarta edició, jo era tan joveneta que vaig viure l’experiència com si fos un campament musical d’estiu: amb molt bon “rollo”, sense competitivitat, amb molta energia i sense ser conscient del que suposava mediàticament. Cal tenir en compte que tenia setze anys, era la primera persona menor d’edat que entrava en una edició d’OT i jo ho vaig viure d’una forma molt sana i divertida.

Fotografia oficial de Sandra Polop, Cort d’Honor de la Fallera Major de València 2011

Durant l’any de cortesana, Sandra va gaudir de les falles malgrat haver de deixar a banda la seua passió: la música

IMATGE: ARXIU LEVANTE-EMV

Òbviament, hi havia moments durs i les classes també ho eren, però com et deia abans, va ser un màster al·lucinant i jo vaig ser una esponja molt aplicada.

De segur que aquesta pregunta te l’han fet moltes vegades... Operación Triunfo et va canviar la vida?

I tant! Sempre ho he dit i ho seguiré dient. Per a mi OT fou, no un trampolí, sinó un coet que va fer que m’adonara d’allò que realment jo volia ser: cantant, artista, volia viure de la música des del mateix moment d’eixir de l’Acadèmia. Tot el que ha vingut després no ha sigut fàcil, perquè una vegada ixes d’allí tot passa a dependre de tu, del teu treball, de la teua constància... Però em considere una persona molt treballadora i el fet d’haver-me posat tants reptes i haver sigut molt exigent amb mi mateixa si volia viure d’aquesta professió és el que m’ha fet aplegar fins ací.

Arran de la teua participació en el programa, de segur que se t’obriren moltes portes –i alguna que altra també es tancaria– però des d’aleshores no has parat de treballar. Quina ha estat la teua trajectòria professional durant aquests anys?

Doncs si, no he parat de treballar la veritat. He estat en diferents musicals com Jesucristo Superstar en la Gran Via madrilenya, en programes de televisió d’àmbit nacional i autonòmiques com La 1, Telecinco, Antena 3, la desapareguda Canal 9... Dins d’aquests projectes he fet diverses gires nacionals com la mateixa gira

d’OT amb els meus companys d’Acadèmia i la de Los Mejores Años de RTVE amb companys d’altres edicions amb els quals guarde amistat precioses com Nika, Lorena Gómez, Pablo López, Fran Dieli, Guillermo Martín...

I, després, el que heu vist, he estat més per la terreta i també en l’àmbit nacional amb orquestres i tributs propis en els quals estic ara mateix. Des de fa uns anys també em dedique a la formació d’artistes des de la meua pròpia acadèmia i, he de confessar, que pujar-me’n a un escenari és la meua gran passió, però formar part del creixement personal i artístic dels meus alumnes és, sense dubte, la part del meu treball que més m’ompli.

D’un escenari únic com ha estat el d’OT, passes a altre escenari únic: el balcó de l’Ajuntament de València. Que recordes d’aquell dissabte 18 de setembre de 2010, quan el teu nom sona a la Fonteta?

M’encanta tornar cada any a la Fonteta, però sempre ho faig amb els pèls de punta en recordar tot el que va passar allí. M’he criat a la falla, vaig començar a cantar a la falla, així que escoltar el meu nom eixe dia en el pavelló dels somnis fou una de les sensacions més boniques i emocionants de la meua vida. Eixe dia va haure nervis, il lusió i molta felicitat, perquè per a una fallera tindre la possibilitat de ser una de les que pot arribar a ser en la màxima representant de la nostra festa és una cosa molt forta.

A partir d’aquell moment que esteu les tretze escollides, que és tot allò que vius fins al dia de l’esperada telefonada?

Són dies frenètics, ja que comencen les entrevistes i, amb elles, el nou procés, ja no de selecció, sinó d’elecció. És ja el compte enrere de veritat i crec que parle per totes quan dic que ho visquérem d’una forma molta intensa i amb els nervis a flor de pell.

el dia de la Proclamació

IMATGE: REVISTA ACTUALIDAD FALLERA

Malgrat no eixir com a Fallera Major de València, formar part de la Cort d’Honor de segur que ha estat un orgull i una experiència inoblidable. Des d’eixa perspectiva, les Falles es viuen d’una forma diferent?

Clar! Es viu d’una forma brutal perquè, a més, ho fas molt feliç per tot el que vas a viure tu com a membre de la Cort d’Honor i feliç per la teua companya que ha estat triada Fallera Major de València. Entre totes formarem una pinya preciosa al voltant d’ella per a fer-li costat i per a viure totes al 100% amb ella eixa experiència única. Des d’aleshores, les Falles es viuen amb la mateixa passió que sempre pel que fa a la meua vida en la falla, però òbviament formes part de més actes i esdeveniments de Junta Central Fallera als quals ens encanta que ens continuen convidant: formar part del jurat de les preseleccions o dels playbacks –que, personalment, em flipen–. A més, hi ha actes que es viuen amb certa nostàlgia en haverlos viscut fa uns anys, i és preciós recordar-los.

Com feres per compaginar la teua passió per la música amb la teua passió per la festa fallera?

Això sí que ha estat més complicat, tant quan estava vivint en Madrid o en Barcelona pels meus compromisos professionals, com quan vaig tornar a València. Podia semblar que a en estar ací podria compaginar-ho bé, però dedicant-me al món de les orquestres, les quals ixen en falles, m’he perdut alguns actes i, malauradament, l’ofrena. També he de dir que l’orquestra acabava a les cinc de la matinada i he anat directa a la

perruqueria a què em prepararen per a l’ofrena o m’he canviat volant en acabar-la per a arribar a actuar a l’orquestra.

Sense dubte, Operación Triunfo et va canviar la vida, però de segur que ser component de la Cort d’Honor de la Fallera Major de València 2011, Laura Caballero també ho va fer, veritat?

Si, com bé vos he comentat, férem molta pinya, visquérem com a falleres moments increïbles i això es queda per a sempre en nosaltres.

Quins càrrecs o en què has estat més implicada dintre de la teua comissió, la falla Carrera de Sant Lluís–Avinguda Doctor Waksman?

No he pogut estar més implicada en la meua falla pels treballs fora de València que he tingut, i també, quan vaig tornar ací he estat allunyada de la part organitzativa de la comissió, però sempre intente no faltar a cap “mascletà”, “picaeta” o sopar.

La pandèmia de la COVID-19 ens ha fet reinventar-nos a passes agegantades. En el teu cas, has obert “Sandra Polop Musical Coach”, on dones classes com a professora de coaching vocal i escènic. Conta’ns com va sorgir aquest projecte.

Doncs, la veritat, el projecte té quasi set anys. Abans de la pandèmia era un projecte xicotet que es portava a terme en una aula –primer en

l’Acadèmia Musical Europa i després en unes sales d’assaig, on vaig convertir una d’elles en una aula-casa–, i després vaig poder dedicar-li més temps, energia i il lusió; aplegaren més alumnes, es presentaren noves necessitats d’aprenentatge i per això vaig decidir muntar aquest mateix gener la meua acadèmia pròpia en Mislata. Puc dedicarme al 300% juntament amb els projectes artístics que he creat i en la qual compte amb un equip docent increïble perquè, entre tots, continuem donant-li vida als somnis dels nostres alumnes.

A més del tribut POP Ladies –amb els millors hits de grups i cantants nacionals femenines com Amaral, Ella Baila Sola, La Oreja de Van Gogh, Malú o Vanesa Martín entre altres–, en quins projectes podem gaudir de Sandra Polop?

Juntament amb POP Ladies, tribut que vaig crear al voltant del 2013, després de la pandèmia va arribar Zulü, projecte en el qual m’acompanyen alguns dels meus companys i companyes del món de l’orquestra i oferim concerts amb els millors temes del pop-rock nacional i internacional. Ara mateixa juntament amb aquests dos projectes propis als quals em dedique en exclusiva, també forme part de diversos musicals creats per les productores Excelsior i Talía com Operación Homenaje i un nou musical que estrenarem aquest any.

A més de tot açò, em trobe en plena direcció artística de diferents espectacles per a esdeveniments privats i concerts infantils. Com

podeu veure, sense parar perquè jo, això d’estar quieta, no se fer-ho: això segueix molt vigent des d’aquella xiqueta de setze anys que va entrar en Operación Triunfo

EXPERIÈNCIA

GRACIA LLOPIS SANCHIS

FALLERA DE LA FALLA L’ALQUERIETA I MUSEU

FALLER I COMPONENT DE LA CORT D’HONOR DE LA FALLERA MAJOR DE GANDIA 2023

Soc Gràcia i soc fallera des dels dos anys de la comissió l’Alquerieta i Museu Faller de Gandia. Soc una fallera molt activa i he estat en diverses delegacions i, a més, he passat per tres regnats. En les comissions de Gandia la màxima representat és la Reina de la Falla; a més, hi ha quatre regnats que l’acompanyen: la Reina de l’Art, la Reina de la Festa, la Reina del Foc i la Reina de la Falla. Cada regnat té un color determinat en la seua respectiva banda. D’aquest diferents regnats, el que té major responsabilitat és el del foc, ja que és l’encarregada de cremar el monument faller i, òbviament, ser la màxima representant de la comissió comporta una gran responsabilitat: serà l’encarregada d’acudir als diferents actes que es realitzen tant dins com fora de la nostra comissió.

Tornant a la meua trajectòria fallera he de dir que he sigut Reina de la Poesia, de la Festa, del Foc i de la Falla. El regnat de la falla va tindre lloc en 2020, però, malauradament, la pandèmia de la COVID-19 ho va paralitzar tot. Totes les representants d’aquelles falles vivíem en una gran incertesa perquè no sabíem que passaria realment amb eixos il lusionants dies de falles que estaven per arribar, però que finalment no arribaren mai. El març de 2021 a Gandia vam celebrar el dia de Sant de Josep acudint a l’església i fent una ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats i, uns mesos després, la primera setmana de setembre es celebraren les Falles. No van faltar cercaviles, la música i la pirotècnia ompliren els nostres carrers, però les restriccions marcaren el dia a dia de la nostra

festa. Tant en la meua comissió com en la resta de les de Gandia, es va decidir que les màximes representants gaudiren d’unes Falles en tota la seua plenitud; per això vaig tindre el gran privilegi de tornar a representar a la meua falla l’any 2022. Aquest any sí que s’ha pogut gaudir de cada acte, encara que algunes vegades, quan encara teníem restriccions, havíem de complir les normes sanitàries. En general, han estat unes falles inoblidables que s’han gaudit moltíssim, malgrat la pluja.

Una vegada finalitzat l’etern regnat, m’he convertit en una de les representants de la Cort d’Honor de la Fallera Major de Gandia 2023, Marta Millet Moreno. Tinc el privilegi i l’honor de viure aquesta magnífica aventura

Gràcia Llorca, com a Reina de la Falla de la seua comissió, l’Alquerieta Museu Faller

IMATGE: GRÀCIA LLORCA

Una vegada finalitzat el regnat, Gràcia s’ha convertit en membre de la Cort d’Honor de la Fallera Major de Gandia 2023 juntament amb la seua parella Víctor Estela

IMATGE: GRÀCIA LLORCA

juntament amb la meua parella Víctor Estrela. Cal afegir que les Falles de Gandia tenen la peculiaritat que cada component de la Cort està acompanyada d’un home, qui pot ser la teua parella, un familiar o un amic. Actualment no hi ha límit d’edat per a poder ser component de la Cort d’Honor de la Fallera Major de la ciutat.

La Cort d’Honor de la Fallera Major de Gandia sol estar molt demandada, ja que només algunes comissions solen ser les afortunades d’enviar a una representant i a la seua respectiva parella. Cada comissió fallera de Gandia compta amb una vacant: un any amb una xiqueta –és a dir, en la Cort Infantil–, el següent en la major i al tercer no té representació en cap de les dues. En el cas que alguna falla no envie cap representant, eixe lloc vacant ix a una espècie de “subhasta”: entraria per sorteig la fallera que haja sol licitat una plaça i que no disposa d’aquesta.

Dins de cada comissió, poden enviar a qualsevol fallera que es presenta per a ser component, encara que no haja sigut Reina de la Falla, però solen reservar eixa plaça a la màxima representant de la falla de l’últim exercici faller. No poden tornar a presentar-se les falleres que ha han estat a la Cort en anteriors anys. En el meu cas, en ser Reina de la Falla en les falles de 2022 i en tocar vacant el pròxim exercici –és a dir, 2023–, l’executiva de la meua comissió va aprovar que ocupara la vacant que tenia la falla per a l’actual exercici.

El camí com a membre de la Cort d’Honor de la Fallera Major va començar el dia que Marta Millet, Fallera Major, em va imposar la banda en la seua exaltació com a màxima representant de Gandia. Queden molts actes encara per viure, com per exemple la Crida, la Cavalcada, la Gala de Curts, la Presentació del Foc i Flama, entre altres. Afronte aquesta nova etapa amb molta il lusió, ja que serà una experiència única i irrepetible.

Arran de l’esclat de la pandèmia de la COVID-19, les els representants de les comissions vivíem en una gran incertesa

IMATGE: GRÀCIA LLORCA

TEATRAL NUCLI

GEST I PÚBLIC

DOS INDISPENSABILITATS I UN ÚNIC FESTIVAL: LA MOSTRA INTERNACIONAL DE MIM A SUECA

En essència, el teatre és un comunicant o emissor o actor i un comunicat o receptor o espectador compartint un mateix espai físic real (teatre o recinte per a la representació) i un mateix espai temporal. Per a aquesta comunicació directa no serveixen ni espais virtuals ni emmagatzemaments del missatge o representació en arxius o formats audiovisuals. El teatre és el directe més simple i, també, el més pur.

La presència física de l’intèrpret o actor és insubstituïble. L’intèrpret podrà actuar amb ornaments o sense (escenografia, vestuari, atrezzo...) perquè perfectament pot fer-ho nu; amb ajuda tècnica o sense (il·luminació, efectes de so, dispositius tecnològics...) perquè

perfectament pot fer-ho a plena llum del dia; amb text o sense (tot i que no sense guió, per molt obert que estiga a la improvisació)...; però del que no podrem prescindir mai serà de la seua presència física, dels seus gestos, dels seus moviments, encara que només siga amb l’aparent immobilitat més absoluta.

És en aquesta gènesi on rau la importància del gest, del mim o del teatre gestual i, per tant, la importància del seu estudi, aprenentatge, formació constant i exercici: «Mimar és un acte fonamental, l’acte primigeni de la creació dramàtica, per a l’actor, per a l’escriptura i per a l’actuació. Jo situe l’acte de mimar en el centre, com si fora el cos mateix del teatre» escrigué el mestre de mestres escènics Jacques Lecoq.

1 Fuster, Joan. Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern Paiporta: Editorial Denes, 2014, p. 69 1 Lecoq, Jacques. Le Corps Poétique, un enseignement de la création théâtrale. París: Actes SudPapiers, 1997, p. 41.

DIRECTOR DE LES PRIMERES 25 EDICIONS DE LA MOSTRA

INTERNACIONAL DE MIM A SUECA I ACTUAL DIRECTOR GENERAL DE L’INSTITUT VALENCIÀ DE CULTURA

La mateixa indispensabilitat de la presència física de l’actor la requereix i la té la presència física del públic: de milers d’espectadors, o de centenars, o de desenes, o d’una parella... Com a mínim sempre necessitarem de la connivència d’un espectador per tal que el teatre es materialitze. El públic és, al mateix temps, el destinatari i l’objectiu dels esforços de l’actor i de tots els que ens sentim sanament enverinats pel teatre i que som conscients dels seus poders formatiu, educador, transformador, reflexiu, sanador i d’entreteniment. Sense l’aquiescència —com a mínim— d’un espectador és impossible la representació, una funció qualsevol; i sense la participació activa, festiva i reflexiva, lúdica i lúcida, de milers d’espectadors és impossible fer tot un festival.

«El teatre no solament és literatura»¹

JOAN FUSTER (1952)

La Mostra Internacional de Mim a Sueca sempre ha sigut —i és!— plenament conscient del pes d’aquestes dues indispensabilitats i és per això que, pel que fa al vessant artístic, ha mimat i programat tant com ha sabut i pogut els espectacles fonamentalment gestuals, intentant abastar tot l’ample ventall de possibilitats escèniques que el mim conté i proposa —pantomima, commedia dell’arte, bufons, clowns, màscara, nouveau circ, dansa, teatre de sala, teatre de carrer, teatre en espais no convencionals...— però incidint, sobretot i sense embuts, en els espectacles innovadors i de creació contemporània on el resultat és la barreja o melànges de diferents disciplines o vessants artístics.

Potser un dels majors encerts en la gènesi del festival fou el de no incidir en la programació del que popularment i erròniament es coneixia per «mim»: mimodrames a càrrec d’actors de cara blanca. Aquests virtuosos però reiteratius intèrprets han sigut els qui menys han trepitjat els escenaris de Sueca perquè són els menys creatius, en tant que copien i repeteixen els encerts d’avantpassats cèlebres, de Marcel Marceau sobretot. I açò també s’ha fet pensant en el públic, pensant en el seu interés per descobrir noves propostes escèniques, sorprendre’s i, arribat el cas, apassionar-se’n.

Permeteu-me un símil gastronòmic: per molt que ens agrade un plat i les seues mínimes variacions, si ens el menjàrem cada dia, el mateix!, acabaríem avorrint-lo, acabaríem perdent el plaer de menjar. «En la varietat està el gust», diu sàviament el refranyer valencià. I aquesta diversitat és tan aplicable al contingut com al continent, als

recintes de la representació —teatre o sala a la italiana carrer, places, patis interiors, espais no convencionals, cafés-teatre...— doncs qualsevol lloc és òptim per a fer un tipus o altre de teatre si amb això podem acontentar els públics àvids de noves emocions o si ens serveix per a convertir en espectadors els ciutadans a priori no enjogassats amb les arts escèniques, per no haver ensopegat encara amb els seus encants. El públic decideix el teatre que vol anar a veure, però també el teatre —en aquest cas, el festival de Sueca— decideix anar a buscar més públic. «El públic és el MIM» he escoltat i llegit i dit en més d’una ocasió, bé en referència a com en un moment concret fou el públic el qui va salvar el pressupost del festival, bé en referència a la seua massiva i —de vegades— passional assistència tant als recintes tancats com als espais oberts... o bé en referència al suport incondicional que el MIM —com popularment es coneix el festival, pel seu acrònim— ha rebut del seu públic, incloent-hi ací els professionals valencians de les arts escèniques i, també, molts polítics locals i —també ara— d’abast autonòmic i estatal, gestors culturals i periodistes de tot arreu.

És cert que l’excepcionalitat, promoció i singularitat d’un festival aclaparen l’atenció del públic amb més facilitat que una programació estable i diversificada. Tot seguint amb la similitud culinària, podem afirmar que l’important i necessari és menjar cada dia, sense excessos (anar al teatre —o a qualsevol altra activitat cultural— amb regularitat, al llarg de tot l’any), però també ens ompli l’ànima i el cos una celebració gastronòmica excepcional i copiosa per tal de festejar qualsevol cosa de l’àmbit familiar o amical (ens sentim atrets per la singularitat d’un festival o pels valors que l’envolten i en cinc

dies veiem tant de teatre o més que en cinc mesos). «Una cosa no lleva l’altra» i seria molt convenient que poguérem consolidar i fidelitzar per a les programacions estables, de tot l’any i de qualsevol ciutat, els nous espectadors que fem en un festival o en una trobada o en una mostra concreta.

IMATGE: FRANCESC VERA

Pel que fa a receptors, pel que fa al públic, el repte de la Mostra Internacional de Mim a Sueca sempre ha sigut anar molt més enllà de les mitjanes valencianes, estatals o sudeuropees, i és per això que compta amb una mitjana d’ocupació del 99% en els espectacles de sala i aconsegueix, any rere any, penjar el cartell de No queden localitats en moltes de les funcions programades. Potser en això haja sigut fonamental el primer impuls de la societat civil suecana i de la Ribera Baixa (amb l’associació cultural Lluna Plena Teatre al capdavant) que el 1990 va posar dempeus el festival. Potser tinga

influència el fet de considerar el MIM com un servei públic, com una oferta a tota la ciutadania valenciana. Potser la col·laboració amb el sector privat també haja sigut determinant. Potser siguen rellevants les polítiques de foment de públics i d’estimulació de la demanda que, modestament —en la mesura de les seues possibilitats—, el festival ha emprés, experimentat i, fins i tot, copiat: preus assequibles; cocktail d’espectacles de sala amb espectacles de carrer; pica-pica d’espectacles amb contingut i reflexió amb d’altres aparentment frívols; promoció específica entre els membres de les corals valencianes quan s’ha programat un espectacle gestual i musico-vocal; promoció específica entre els que comencen l’ESO als instituts de la ciutat quan s’ha programat un espectacle idoni per a joves i adolescents; promoció específica amb les associacions per la investigació i el coneixement de l’Alzheimer quan s’ha programat un espectacle que tractava aquesta malaltia; promoció específica entre els actors valencians quan s’ha programat una estrena absoluta a càrrec d’una companyia valenciana; promoció específica entre les associacions valencianes de circ quan s’ha programat un espectacle de circ considerat d’imprescindible visió per als professionals de la matèria; promoció específica entre els aficionats a les arts plàstiques quan s’ha programat qualsevol performance plasticoescènica; promoció específica a les guarderies, ludoteques i associacions de mares i pares quan s’han programat espectacles per a bebés o xiquets molt xicotets; promoció específica entre el públic del MIM per tal que perderen la por a entrar en les classes magistrals i activitats paral·leles incrementant d’aquesta manera el seu coneixement com a públic; promoció específica

entre les falleres i els fallers de la Falla El Portal i espectacles de l’Off-MIM en el Casal del Portal pel fet de deixar-nos el solar del cau faller com a pàrquing gratuït els dies de MIM, quan encara no hi havia aquests espais públics d’aparcament en la ciutat...; i així fins a mil-i-una (millor dit: MIMi-una) promocions específiques que, al remat, en són una sola: la necessitat del públic i del seu creixement, en quantitat i en qualitat.

El camí ja ens el va fer veure Joan Fuster quan un grup de joves llunapleners el visitàrem la primavera de 1990 per tal de contar-li el projecte. I, fins i tot, ja ho havia deixat ben escrit un grapat d’anys abans, com una prescripció: «El drama, evident, és que la “cultura-cultura” només ha estat accessible per a un sector minoritari de la societat. Ho diré bruscament: era —i és— cara. No solament són cars els seus productes —un llibre, una entrada de teatre o de concert, un desplaçament per a visitar museus—: ho és també l’educació prèvia que faça això atractiu. Tal com funciona el món en què vivim, si la “cultura” ha de ser “popular”, o volem que siga “popular”, només té un camí: el de ser barata i preparar-ne o estimular-ne la demanda»2 .

Una societat aficionada al teatre, d’igual manera que una societat lectora, és una societat que es coneix més a si mateixa, és més crítica, sap discernir i és més lliure.

Una societat aficionada al teatre, d’igual manera que una societat acostumada a escoltar concerts en directe i a veure el cinema en sales d’exhibició

cinematogràfica, és una societat que sent el plaer i la necessitat de pertànyer a un col·lectiu humà concret, que valora el que fan els seus conciutadans i té més sentiment de poble, de país, de comunitat...

Una societat aficionada al teatre, d’igual manera que una societat que gaudeix de les arts plàstiques, és una societat que sap veure i entendre la bellesa i la diversitat del món i de les seues gents.

Una societat aficionada al teatre, d’igual manera que una societat que enalteix l’educació com a valor insubstituïble de l’ésser humà, és una societat en constant creixement, en harmònic i pacífic progrés capaç de contribuir a la Pau, a la prosperitat i a l’entesa entre els pobles.

Una societat aficionada al mim sap on està l’essència de la comunicació i de la vida i és capaç de mimar tots els éssers vius.

Una societat aficionada al seu teatre és una societat que no mor i que viu en plena vitalitat i consciència del què és i del què es vol arribar a ser

2 Fuster, Joan. “Cultura popular” en Sagitari València: Diputació de València, 1985.

FRESCOR ESCÈNICA

“COM LES MADUIXES”

Així començava Josep Carner el primer poema de Els fruits saborosos, una obra en què un fruit intitula cada poema i, a través d’ell, el poeta medita sobre el pas del temps i les diverses etapes de la vida. Tot comença amb la maduixa. El poema, protagonitzat per Pandara, una xiqueta innocent, curiosa i fascinada amb l’entorn, ens transporta al gust dolç i protector dels nostres humils éssers estimats, de la terra i de la protecció que aquestes exerceixen sobre nosaltres. És també reflexió i crítica, però sobretot estima.

Em fa riure el fet d’haver descobert el poema, ja que la companyia teatral que dirigisc naix d’eixe tipus d’infància. De com, sent un “nap amb camisa”, passejava de la mà dels meus pares pels carrers d’una Sueca en MIM, coneixent

personatges estrambòtics i mons engrescadors de mil colors. Va ser tan gran la passió que em provocà “Stalker Stilt Teatre” amb tota aquella gran festa, que vaig aconseguir convèncer el meu iaio perquè em fabricara les meues primeres xanques: 40 centímetres d’altura i d’inestabilitat fetes per un iaio desvanit amb el seu net.

El MIM, per tant, fou el motor que em va descobrir les arts escèniques i fou en 2004, als meus 19 anys, quan la Cia. Maduixa va veure la llum. Tot gràcies a un equip humà amb curiositat pel teatre, ben lligat a Sueca. Els inicis foren complicats, de fet a la segona producció hi vaig haver d’invertir tots els meus estalvis amb riscos i incerteses, amb una aposta ferma per les meues il·lusions en un sector inestable i castigat.

La creació Maniàtics ens proporcionà el reconeixement dins del sector professional i  constituí la companyia com una empresa teatral en 2006. Així corria el dolç verí del teatre per les venes de manera constant i fructífera, fent bona saó, amb l’estrena d’altres espectacles, com Megànimals i Tam, Tam. Maduixa conjugava les dues modalitats, la de sala i la de carrer, amb la finalitat d’arribar a més públics i d’apropar la cultura pertot arreu. Començàvem a emprendre altres disciplines artístiques i a consolidar les nostres bases. A poc a poc tot creixia i ben aviat arribaria Ras! i Dot, que internacionalitzarien el teatre suecà amb més de 1000 representacions entre Europa i Amèrica.

Ras! conjuga la interdisciplinarietat l’ús de noves tecnologies

«Menja maduixes l’àvia d’abans de Sant Joan; per més frescor les vol collides d’un infant»

IMATGE:

Les nostres intencions eren conjuminar el teatre, la dansa i les arts plàstiques amb les noves tecnologies i una acurada posada en escena amb una sòlida interpretació. Després de Ras!, les següents produccions vingueren carregades de reconeixements i participacions en festivals prestigiosos de teatre, com el Macao Arts Festival, Mimos de Periguéux, GDIF de Londres, Ansan Street Festival o la Biennale de la danse de Lyon. Més de 25 països a Europa, Amèrica i Àsia amb representacions i més de 25 premis, entre els quals hi ha els tres Premis Max, cinc Premis FETEN, els premis de les Arts Escèniques

Valencianes o el guardó de la ciutat holandesa de Deventer per l’aportació a les arts de carrer. Tot fou el resultat de sumar-hi Mulïer (2016), LÙ (2019) i Migrare (2021).

Des de la companyia, hem volgut tenir cura per la infància, dolça, jugarrina, inclusiva i alegre com el fruit roig. Però volíem fer un pas més enllà i, així, també vam incloure un determinat retrat social actual, amb una crítica àcida com la maduixa, pròpia de la maduresa, també palesa a l’obra del poeta. El fet d’emocionar, de saber remoure els sentiments, és capaç de captivar tota classe de públic d’edats variades. Mulïer, LÙ i Migrare han volgut fer que tothom puga gaudir d’un món com el de Pandara, amb voluntat de fer-lo més just i solidari, amb la intenció de promoure l’aprenentatge i la curiositat.

Els valors relacionats amb la cura de la nostra societat, de les nostres famílies, dels nostres éssers estimats i, en definitiva, fins i tot de nosaltres mateixos copsen Mulïer LÙ i Migrare en un context en què tot i que estem més connectats i connectades que mai, les relacions amb els altres semblen de vegades distants i calculades.

Trobe que l’estima del públic amb la companyia rau en un equip de treball cooperatiu, molt exigent per a cada producció, on cadascú aporta el millor de si mateix. Ens agrada meditar, valorar i reflexionar sobre cada faena que emprenem. Ens agrada pensar molt què es trobarà el públic en un escenari i ens agrada provocar la reflexió, la imaginació i el gaudi. Volem sorprendre el públic de totes les edats.

Si em pregunteu què és el que empeny a Maduixa Teatre a seguir endavant, trobe que és el fet d’apostar per la creació de nous públics i endinsar-los en el món artístic perquè aprenguen a gaudir de l’art com una manera més de

valorar i respectar la cultura que tant ens aporta com a persones. I és que Maduixa Teatre no ha soltat el fil amb què va començar a teixirse. Més enllà de la producció escènica com a pràctica empresarial es troba el ferm desig de buscar públic espectador –variat i divers– amb la finalitat de brindar-li l’oportunitat de fruir d’una experiència teatral, de ser-ne el protagonista i de fer-li despertar la curiositat per allò que s’està representant en un escenari.

Tal vegada siga arriscat el fet de crear un espectacle des de zero, amb històries i trames originals per tal de contar allò que es desitja. No és fàcil madurar amb frescura i saviesa per collir més fruits. Però, la reacció del públic davant d’un espectacle, les seues mirades encuriosides, les veus o els seus aplaudiments són la raó per la qual una companyia de teatre sempre mira endavant. Si el públic ha fruït de l’espectacle, Maduixa Teatre ha complit el seu somni.

Maduixa Teatre és hui una companyia en constant evolució, que ha aconseguit amb treball, constància i formació fer-se un lloc dins del panorama artístic nacional i internacional. És un equip humà que no deixa d’investigar i d’aprendre. De fet, s’ha convertit en una companyia referent a Sueca i aquest sí que és el major dels premis que podríem haver tingut. És ací on hem plantat la maduixera, on hem adobat i regat la terra, d’on el tast de la maduixa ens és més gustós. Sueca ha sigut testimoni dels nostres èxits. El públic bé val una representació.

Per això mateix, recordant els orígens humils i les diverses etapes d’un projecte o de la vida mateixa, convé tenir present d’on venim i cap on anem.

L’actuació de Mulïer a Holanda va congregar a més de mil persones IMATGE: CIA MADUIXA

No hi ha cap orgull més gran que transferir eixe entorn tan agradable que ens ha fet possibles. I és que com conclou Carner:

Gràcies a tots aquells que ens feu gaudir de la nostra faena, sense vosaltres no tindria cap sentit fer teatre.

«El món, en meravelles i jocs atrafegat, és petit i vermell i fresc com les maduixes»

ENTREVISTEM A...

ÁNGELES GONZÁLEZ

DIRECTORA DE LA MOSTRA INTERNACIONAL DE MIM –MIM– DE SUECA

Conta’ns un poc, abans d’entrar en matèria, com entres en el món de les arts escèniques?

Per pura casualitat (riu). Vaig estudiar psicologia i la meua intenció era especialitzar-me en psicologia empresarial o esportiva, però em vaig posar a treballar –en feines alienes a la Psicologia– perquè feia any i mig que no trobava feina relacionada amb els meus estudis. Un dia, tornava a casa després d’acabar un curs ofert pel SEPE i, en arribar, mon pare em diu “ha eixit en Teletreball –un programa de l’extinta televisió pública valenciana Canal 9– que busquen a una persona que sàpiga parlar anglés per a treballar en una oficina, el pare t’ha apuntat el telèfon”.

Total, que agafe i telefone al número i em contesta Josep Policarpo, fundador i director artístic de Bambalina Teatre Practicable, qui em va preguntar si coneixia la companyia i jo,

la veritat, vaig maquillar un poc la contestació (risses). Em van citar per a fer l’entrevista, em van fer una prova que consistia a traduir del castellà un fax que anaven a enviar a un festival, i ho havia d’escriure en valencià i en anglés. La prova, realment, no va ser res de l’altre món, però he de reconèixer que jo estava una mica nerviosa... a més, no havia estudiat mai el valencià i vaig tindre un poc de “jaleo” escrivint la traducció. Al cap d’uns dies, vaig rebre una telefonada i em van dir que era la primera seleccionada; aleshores em va entrar la rissa perquè vaig pensar “com serien els altres!”.

Jo coneixia a Abel Guarinos i es va alegrar moltíssim quan va saber que treballava a Bambalina; és més, em va ajudar molt i em va dir que allò que necessitara, l’avisara. Fou durant el primer any a Bambalina quan em va oferir treballar al MIM, concretament a la taquilla. En acabar-se aquella edició del festival, em va

preguntar que tal havia sigut l’experiència i jo, desvergonyida (riu), li vaig dir que em trobava desaprofitada a la taquilla. L’any següent vaig passar a ser ajudant de producció i al següent ja vaig botar a la direcció de producció.

La teua formació acadèmica et marcava un camí totalment diferent d’aquest, però, en quins aspectes t’ha ajudat?

El que més m’ha aportat el món de la psicologia és que m’ha preparat molt per a escoltar. Evidentment, has d’escoltar i saber detectar els senyals per veure que és allò que realment passa. Soc una persona que escolta, que dona lloc a l’altre, que incorpora tot allò que l’altra persona pot proposar per a millorar i que enriqueix el resultat final. Açò és el tàndem de la formació i de la mateixa personalitat.

Ángeles González, actual directora de la Mostra Internacional de MIM a Sueca

IMATGE: ÁNGELES GONZÁLEZ

Tots els espectacles conten una història i, dintre d’aquesta, hi ha moltes contades des de formes o disciplines diferents. La companyia francesa Kadavresky amb l’espectacle Les madeleines de poulpe en la 32a edició del MIM

IMATGE: FRANCESC VERA

Quina és la teua trajectòria professional dintre del món del teatre?

Vaig compaginar la meua feina a Bambalina, al MIM i de psicòloga esportiva a l’equip de Tir al Plat de la Comunitat Valenciana durant una temporada, però va aplegar un moment que vaig haver d’escollir. Després de quasi vint anys, vaig haver de deixar Bambalina per a reestructurarme en l’àmbit personal, trobant en a+ Soluciones Culturales la solució de compatibilitzar la vida personal i professional a Sueca, ja que no calia que viatjara tant.

En quants festivals has treballat en la coordinació i quants has dirigit?

He treballat en la “Mostra de Titelles de la Vall d’Albaida” tot el temps que he estat en Bambalina, en la producció i en la coordinació, Josep era el director i érem un tàndem. Posteriorment i ja en solitari he portat dos anys la direcció d’aquesta mostra. En el “MIM” amb la coordinació en Abel Guarinos i en Joan Santacreu –els anteriors directors artístics– en dues etapes diferents, l’última marcada per la pandèmia.

També he fet alguna col laboració dintre de l’equip de a+ Soluciones Culturales un parell d’anys amb la Mostra de Teatre d’Alcoi i també amb “Para l’Orelleta” d’Aldaia, unes jornades musicals i gastronòmiques.

Treballar en diferents processos dintre d’una companyia o d’un espectacle t’ajuda posteriorment a l’hora de buscar, programar o muntar un espectacle o un festival?

Totalment; perquè quan una companyia decideix fer un espectacle hi ha molts aspectes que cal tenir en compte. Per exemple quina necessitat artística hi ha, que és allò que volem contar i com eixa necessitat de contar una història es pot encaixar dins d’una estructura empresarial, perquè no ens oblidem que, al capdavall, una companyia de teatre és una empresa.

Tenir en compte la proposta que anem a fer, si ens encaminem en una línia adulta o més familiar, el format de l’espectacle, si és gran o xicotet, internacional o nacional. Quin possible mercat pot tindre, quina inversió econòmica cal fer, amb quin equip hem de comptar. Tot això, en el fons, és molt semblant a quan tu estàs parint –em referisc al procés més primigeni– un festival.

En el cas del MIM, jo m’he trobat un festival fet, consolidat, on jo he d’aportar la meua mirada, que per a això estan els canvis de direcció artística.

Totes aquestes coses que he comentat de la companyia, també ho tinc en compte a l’hora de dissenyar el programa artístic del festival, que no només és programar propostes que encaixen aparentment amb el que és el MIM: hi ha altres coses darrere de tot allò que es veu que cal tenir en compte més enllà del mateix espectacle, com per exemple si es pot o no assumir econòmicament i de recursos humans i materials; si el MIM és el festival que pot acollir-lo, si a altres professionals del sector els interessa, si a les companyies els interessaria participar i si creuen que és una bona plataforma per a exhibir la seua creació; i al cap i a la fi això és molt semblant a l’hora de tirar endavant un espectacle

Al final es busca que tot tire endavant i sempre tens en compte tots els condicionants. Haver-hi treballat en companyies i anar de gires i “bolos” et dona un coneixement que després apliques, com per exemple a l’hora de tenir presents les necessitats d’una companyia quan va a un festival. Detalls tan insignificants com estar a gust a l’hotel, arribar al lloc on actues i tenir fruita o aigua, amb una disposició del públic cuidada en l’espai poden canviar molt l’estada d’una companyia. I açò, malauradament, en tots els llocs no es troba. Però, per sort, al MIM s’ha fet sempre, des del minut zero, i és una cosa que jo, com a companyia visitant, m’agradaria trobar-ho i jo, com a directora artística o de producció, m’agrada oferir-ho.

Quines diferències ens pots assenyalar a l’hora de vendre un espectacle i a l’hora de programar-lo?

Hi ha una cosa que molta gent s’oblida en la distribució, i és que tu has de saber quin espectacle tens i on pot encaixar a priori. El que no pots fer és, a un festival com per exemple el MIM, enviar una proposta de teatre textual. Quan t’aplega alguna proposta així i ho lliges dius “aquesta persona no sap que és el MIM”. Jo, com a distribuïdora, he de mirar molt bé si el meu espectacle pot entrar dintre de la programació d’eixe festival a priori. Després, entren moltes particularitats.

Hi ha moltes variants en joc, i cal haver-hi un equilibri entre propostes de carrer, de sala, de xicotet i gran format, per a tots els públics, per adults... Encara que no ho semble, al MIM –que és un festival gestual– poden haver-hi propostes

de dansa o de circ perquè poden entrar dintre del món gestual sempre que trobes eixe equilibri idoni. Tots els espectacles conten una història i, dintre d’aquesta, hi ha moltes i contades des de formes o disciplines diferents. I la tendència artística des de fa ja uns anys, és la creació de propostes multidisciplinàries on els límits entre les diferents disciplines artístiques estan molt difuminades. També cal tenir en compte que cal tenir una diversitat territorial. Dintre de les nostres fronteres, la comunitat que despunta en el teatre gestual i físic és Catalunya i això és inqüestionable. Però, clar, has d’oferir i buscar propostes d’altres comunitats, no sols et pots quedar amb les produccions catalanes. Internacionalment, és França el país que més renom té. Dintre de la teua programació has de tenir ofertes de diferents procedències –nacional i internacional– per enriquir l’edició i al mateix festival.

De vegades hi ha apostes personals dintre dels projectes: fas un espectacle que no siga excessivament comercial, però per una necessitat artística el vols tirar endavant. I de vegades, un festival determinat, té propostes que tu saps que no són per a la major part del públic, però que artísticament han de tenir el seu punt d’exhibició. Al capdavall, un festival és un fet artístic, social, cultural... Partint que estàs treballant amb creacions artístiques – algunes més arriscades, menys populars – i que tenen un treball tan exquisit, que saps que han d’estar en una programació i que s’ha d’apostar per elles. A vegades, hi ha espectacles únicament festivalers, que la seua existència es deu a plataformes com per exemple el MIM i que, en altre registre o

programació tindria més difícil veure la llum o ser vista.

En resum, com a companyia has de conèixer a la perfecció l’espectacle que tens per poder vendre’l i com a directora has de poder veure si és o no l’adequat, considerant totes les variables de les quals hem parlat.

A l’hora de programar un espectacle, en quines coses et bases per a fer-ho? El tipus de públic té un pes important en la programació?

Sí, té un pes molt rellevant. Per exemple, jo el punt de partida sempre és espais i tipus de públic. I, a partir d’ací, quan comence a veure espectacles el meu cap ja està col locant-lo en un espai determinat i visualitzant-me asseguda en el pati i rodejada del públic del MIM. Durant tot eixe procés que estic veient l’espectacle, sé si és o no és. I no és una qüestió de gustos personals, és una qüestió de les variables que abans t’he dit.

I reconec que la mirada del públic en Sueca cal tindre-la molt present, però no em referisc que vol veure, “cuidao”. Inclús, és donar-li, a vegades, al públic el que podia pensar que no volia veure i sorprendre’l. Perquè el públic suecà està molt format i és molt exigent i això no s’hi ha de perdre de vista mai. Cal ressenyar que després, evidentment, et pots equivocar, però en principi ho tens tot clar al teu cap. Quan açò passa, prens nota d’allò que no ha funcionat per corregir-ho. Si alguna cosa tinc present sempre és l’exigència del públic, que no els gustos, perquè els gustos són com els culs, cadascú té un (risses).

Quins són els principals festivals de teatre que has visitat?

Uf! Al llarg de tants anys han sigut molts... En l’àmbit nacional destacaré “Temporada Alta” de Girona; el “Festival de Teatro Clásico de Almagro”, “Clásicos en Alcalá” d’Alcalá de Henares, el “FETEN” de Gijón, el “TAC” de Valladolid, “FiraTàrrega” i el “Festival de Teatro de Málaga”

Internacionalment he estat al “Beijin Arts Festival” i “Wuzhen Theatre Festival” (ambdós de La Xina); el “Miryang Summer Performing Arts Festival” i “Gyeonggi Puppet Festival” de Suwon (ambdós de Corea del Sud); “El Cervantino” de Mèxic, la “Muestra de Teatro Internacional de Lima” (El Perú), el “Festival Internacional de Teatro de Manizales” (Colòmbia), la “Mostra Internacional do Teatro de São Paulo” (Brasil); el “Latino International Theater Festival” de Nova York i del “IPAY Showcase” de Pittsburg (ambdós dels Estats Units d’Amèrica) i del “Festival International Des Arts de la Marionnette” a Jonquière (El Canadà). Ja a Europa, he gaudit del “Festival MIMOS” de Périgueux (França), del “Festival of Spanish Theatre (Fest London)” de Londres (Regne Unit), del “Pop Arts Festival” d’Amsterdam (Països Baixos) i el “Stockholms Mimfestival” de Suècia.

L’equip MIM sempre ha destacat per ser una maquinària suïssa, molt ben engranada. Des del teu punt de vista, com es viu, primer ser part de l’equip i, després, ser la directora d’ell?

Des del punt de vista de l’equip de producció, tu treballes amb una part –molt gran– de tot el festival, del que és portar el festival; però hi ha altra part que ho porta la direcció artística que no

L’equip del MIM sempre ha mimat ha cuidat del festival al llarg de les més de tres dècades d’existència d’aquest. Fotografia de l’equip 2022

IMATGE: FRANCESC VERA

El MIM abasta un segment de la població molt ampli, des dels cinc anys fins als huitanta; és per això que s’han d’emprar diferents canals -els de tota la vida com els més actuals- per arribar a tota la població possible

IMATGE: FRANCESC VERA

te n’adones, és a dir, a l’hora de fer feina, però si reps informació, és clar.

Que et dona treballar a la producció? El coneixement real de tocar terra i de tenir en compte totes les variables presents perquè els cinc dies de festival tot vaja com toca. La producció s’encara en què els dies del festival tot el treball que tu has anat fent i preparant durant tot l’any, tota la producció, de tenir present eixa escaleta detallada que s’ha dissenyat, el que ha de passar en cada moment i les persones implicades, vaja complint-se. A mesura que açò està més detallat, tens la possibilitat de tenir una resposta més ràpida a qualsevol imprevist. Durant els dies grossos eres el cap de què tot açò s’execute i saps el que està passant en set llocs diferents alhora i estàs connectat amb tots els equips que conformen el MIM.

Pel que respecta a la direcció artística, no oblidem que no és només la direcció del festival, sinó que també s’assumeix la producció fins que s’incorpora la resta de l’equip, sobretot Loles Peris, qui és l’ajudant de producció i després, durant els dies del festival, la directora de producció. La diferència més gran entre producció i direcció es produeix durant la part final del procés i els dies del festival. La direcció artística aplega un punt que està cap a fora, és a dir, el teu paper és ser l’ambaixadora o amfitriona dels equips i professionals que venen, dels professionals del sector –com per exemple, programadors– i de les personalitats que ens visiten, estar pendent dels mitjans de comunicació, ja que l’estratègia de comunicació és fonamental, de les relacions amb l’Ajuntament, de com està responent el públic... Així com en la producció has d’estar controlant

absolutament tot el que passa cap a dins en els diferents espais, la direcció s’encarrega d’estar “cap a fora” i pendent dels detalls. És aleshores quan la part interna l’assumeixen Loles i Anabel Calderón, pendents del compliment de tot el previst, resoldre dubtes i possibles problemes que puguen donar-se.

Aquest ha estat el “clic” més difícil d’enguany, fins que divendres l’equip em va pegar un crit (risses) i em van recordar que de la producció ja es feia càrrec qui ho havia de fer. Has d’estar pendent de què tot allò que tenies en el cap està eixint com toca per a prendre nota; has d’anar als espais com a observadora, no com a executora; si s’ha plantejat l’espai com estava previst, si s’han col locat les coses de la millor forma, artísticament si les propostes encaixen segons tu pensaves o no...

Dintre del MIM, l’equip de producció i comunicació és fonamental perquè aquest festival implica a tantíssima fent, que des de fora no es poden fer una idea. Començant pels diferents departaments de l’Ajuntament de Sueca implicats –serveis, cultura, policia...– i continuant per l’equip de producció, tècnic i comunicació, des de taquilla, voluntariat, coordinadors dels espais... sense tots ells no es podria fer res.

Des de la producció artística jo tenia com a objectiu que es creara un ambient propici –el qual ha existit sempre–, còmode per a tots: companyies, treballadors, Ajuntament... sense tot això, el MIM no pot anar endavant. Hem tingut la immensa sort que sempre ha estat un festival molt cuidat, però estic contenta que continue sent així, ja que han aplegat felicitacions –un any més– de totes les companyies cap als diferents

equips. I no s’ha d’oblidar, perquè és molt important; sempre s’ha de tindre molt present.

I, per a finalitzar: quina gran diferència has trobat a l’hora de difondre el MIM abans i després de l’aparició de les xarxes socials?

El canvi s’ha notat en moltíssims aspectes, però tot no és de color rosa. El món del mass media et dona una immediatesa que és brutal. Aquest any passat, per exemple, estaven impresos els programes de mà quan Ariel Doron va tenir, malauradament, l’accident. Gràcies a aquest món de les xarxes socials poguérem avisar i difondre a l’altra companyia que cobria la baixa de Doron.

Però, no tota la població empra les xarxes i això cal tenir-ho en compte. Hi ha un segment de la població que no es mobilitza per xarxes, i no és una qüestió romàntica, és una qüestió real. Molta gent no té xarxes, jo per exemple no en tinc, és un món que m’ha esgotat per saturació. El MIM abasta un segment de la població molt ampli, des dels cinc anys fins als huitanta, i tots ells no les utilitzen, així que hem de seguir utilitzant altres canals de comunicació més convencionals per intentar arribar a tots.

Evidentment, el món digital s’ha convertit en una ferramenta molt útil perquè a l’hora de treballar és molt eficient i t’atorga una comunicació i visibilitat immediata.

“PASCUALET”

UN ARTISTA ÚNIC: PASCUAL CARRASQUER BLASCO

Tots coneguem a Pascualet pels seus cadafals fallers i per haver plantat en, pràcticament, totes les demarcacions de Sueca, El Perelló i el Mareny de Barraquetes. Però, el que segurament desconeixerà gran part dels fallers i falleres més joves, o aquells que han estat adoptats per falles de la nostra ciutat – és a dir, nascuts a altres localitats – és la faceta d’artista d’escenari del mític artista faller.

En una època on imperava el nacionalcatolicisme –denominació que se li atorga a una de les senyes d’identitat del franquisme, el qual pretenia establir una identitat que fora un tàndem entre la religió catòlica i un règim polític concret, ressenyant que únicament el franquisme encarnava la nació espanyola– i no es veia amb bons ulls qualsevol mena d’exaltació que no fora la virilitat dels herois hispànics (malgrat que en certs ambients sí que era tolerat), Pascualet era un artista faller reconegut durant el dia que passava a convertir-se en artista de varietés durant la nit –quan les circumstàncies ho permetien.

Carrasquer oferia a les comissions amb les quals treballava la possibilitat de muntar un espectacle musical. Malgrat ser actuacions amb mitjans tècnics limitats i amb un públic assistint molt reduït, Pascualet ho donava tot: ell mateix era el protagonista, imitant els gestos i vestuari de grans cantants de la cançó espanyola d’aquell moment –sobretot del Titi.

L’art i la versatilitat de Gele Pascal –que era el seu nom artístic– va quedar patent des del minut zero, ja que interpretava qualsevol classe de personatge, des del Titi fins a una vídua que canta copla, passant per una núvia o un brasiler que ballava una samba. A més, era un apassionat de les disfresses. També va afegir a aquests espectacles la pirotècnica, altre de les seues passions.

Pascual Carrasquer ens va deixar el passat 13 de juny del 2022 als 96 anys. Els fallers i les falleres de Sueca juntament amb els integrants de l’associació Amics del Coet ompliren el carrer Pascual Carrasquer per retre-li homenatge disparant traques, coets, bengales...

“L’artista dels pobles” o “L’artista de les 500 falles”, sobrenoms amb els quals coneixien a Carrasquer, va treballar durant 72 anys, plantant el seu últim cadafal faller en 2016 en la falla Sucro. Fou el primer a obrir un taller a la comarca; des del seu taller en el carrer Xúquer eixiren falles i es formaren artistes fallers reconeguts. Fins i tot, va plantar una falla en la Secció Especial de València: fou de la mà de la comissió Matías Perelló–Luís Santángel en 1959, rebent un accèssit –actualment, un quart premi.

Però, el seu llegat no desapareix amb ell: el seu fillol i deixeble Pascual Roda, més conegut com a “Pasky”, continua creant falles per plantar-les cada mes de març.

JOSEP OSCA LÓPEZ

DE L’ART

Pascual Carrasquer era conegut artísticament com a Gele (o Josele) Pascal

IMATGE: ARXIU LÓPEZ-EGEA

SILENCI,

RAMÓN AHULLÓ HERMANO

MESTRE ESPECIALISTA EN MÚSICA EN LA

GENERALITAT VALENCIANA I PROFESSOR

ASSOCIAT EN LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Contràriament al que convida a pensar, podríem dir, sense por a equivocar-nos, que el “Mestre Serrano” és un desconegut per a la majoria dels seus conveïns. Tot i la mitja dotzena de llibres que recullen l’obra i/o vida del compositor valencià, només uns quants paisans tenen coneixement de la figura de Serrano, més enllà de ser l’autor de la música de l’Himne de la Comunitat Valenciana. Aquesta ignorància abasta no solament el plànol musical, sinó també el vessant humà i, fins i tot, l’àmbit estètic i ideològic del músic de Sueca. A hores d’ara, ens sona el “mestre Serrano” –o maestro José Serrano– per ser el nom d’alguna avinguda, carrer o teatre que podem trobar-hi per diferents localitats de la geografia de l’estat espanyol (Saragossa, Sanlúcar la Mayor en Sevilla o Caudete en Albacete tenen un carrer amb el nom Maestro José Serrano) i, de manera especial, per tot arreu de la geografia valenciana. Aquests espais intenten perviure la memòria del músic nascut a Sueca, que va ser un dels protagonistes de la societat del primer terç del segle XX.

Com bona part dels músics i artistes de la seua època –també, d’abans i després–, l’entorn familiar va ser determinant per desenvolupar les seues qualitats artístiques. El seu pare, José Serrano Marí, era una persona polifacètica molt coneguda en l’entorn artístic-cultural suecà i dels voltants. Tot i que portava la comptabilitat en un molí arrosser, Serrano Marí estava al càrrec d’una acadèmia de música; dirigia les orquestres que acompanyaven funcions líriques del poble; feia audicions amb el seu violí; era animador de vetlades musicals domèstiques i, fins i tot, practicava l’art de la composició poètica. Però, sobretot, el pare del “Mestre Serrano” va dedicar part dels seus esforços a la composició musical i la direcció de la banda de música local, que ell mateix va fundar.

Aquestes dues últimes facetes de Serrano Marí resulten de gran transcendència en l’esdevenir del Mestre Serrano. D’una banda, els treballs creatius del pare suposaran un estímul per al jove músic, que rebrà els primers coneixements compositius de la mà del seu progenitor, en veure que el xicot no acaba d’acoblar-se a l`ofici que li havia triat: aprenent d’apotecari. El pare no va tindre més remei que cedir als desitjos de jove Serrano: “Pare, vull ser músic”. Així, doncs, aquell repte va comportar el que, a més de la instrucció de son pare, Serrano fill rebera classes en el domicili particular d’un dels grans mestres valencians: Salvador Giner. Va ser aquest qui va incitar al jove aprenent de músic a dur a terme uns estudis reglats en el Conservatori de València. Tot i provar-ne d’altres, l’instrument triat per Serrano seria la viola. Aquelles lliçons del mestre Giner, l’entorn musical de la capital i les relacions personals dins l’àmbit del Conservatori resulten, a hores d’ara, d’especial relleu per completar l’estudi musicològic del músic suecà. Una part desconeguda de la seua obra roman lligada a aquesta etapa.

El Mestre Serrano és una figura molt present en la vida dels suecans les suecanes. L’últim homenatge de la nostra ciutat ha sigut la rotonda dels il·lustres

IMATGE: JOSEP OSCA

Retall de premsa on es fa referència a la fi dels esdeveniments celebrats a Sueca en 1998 pel 125 aniversari del compositor. Imatge: arxiu Kiko Ortolá

IMATGE: JOSEP OSCA

Per altra part, Serrano Marí, amb la intenció de què el seu fill entrara en contacte amb l’entorn bandístic, durant l’estiu, deixava al seu fill a càrrec de la banda del poble, “Música de Sueca”. Fou així com Serrano trobà l’oportunitat de provar sort en la capital del Regne d’Espanya, en setembre de 1895; atés que Simón Vila Vendrell –altre il lustre suecà desconegut–, li va suggerir al jove músic que es traslladara a Madrid per continuar els estudis amb el suport d’unes ajudes-pensions dins l’àmbit artístic. La fallida de l’ajuda, els diferents quefers que Serrano va tindre per poder viure en Madrid, esperant l’oportunitat per mostrar les seues qualitats, són altres episodis poc coneguts del mestre valencià. Aleshores, sembla que tot comença amb l’estrena de l’entremés El motete el 24 d’abril de 1900.

El relat de la vida compositiva de Serrano, a partir de 1900, és reflectida en bona quantitat d’articles i ressenyes. Com en tots els artistes, èxits i fracassos es barrejaren. Dels primers, en foren uns quants; però també tingué fracassos. Més enllà de les seues obres desconegudes, dins l’àmbit simfònic, el teatre líric de Serrano s’ha etiquetat de manera poc rigorosa. Sembla que dins el sac anomenat “sarsuela” cap tot. Així, mentre el llibret i la música del viatge còmic-líric El perro Chico (1905); la humorada còmic-lírica; El trust de los tenorios (1910); o l’opereta La canción del Olvido (1916) mostren pocs trets de la sarsuela, El olivar (1902);

Moros y cristianos (1905), Los de Aragón (1927) o La Dolorosa (1930), s’identifiquen clarament com a “sarsuela de costums”.

Amb tot, Serrano es va arrimar a diferents gèneres al llarg de la seua trajectòria creativa. Tant és així que, amb la intenció d’emular als seus mestres –Giner i son pare–, va compondre una Missa de Gloria, en llatí, per a orquestra, tres veus solistes i cor; una joia de tractament melòdic. Molts anys després tornaria a apropar-se musicalment a un acte religiós en ¡Valencia, canta! (1924), un homenatge a les floristes de València. En sintonia amb el vessant hímnic, a més de l’Himne de la Comunitat Valenciana va compondre la Canción del soldado (1917). D’altra banda, va provar la composició orquestral amb un poema simfònic inspirat en una de les llegendes de Bècquer, titulat el Miserere de la montaña. Tot això, mentre feia petites composicions per a quartets de corda i piano.

Aquest grup de creacions té poc a veure amb el conjunt de la seua obra per a teatre musical, amplament reconeguda i igualment variada. Enfront de les composicions més acendrades en la tradició espanyola, Serrano va voler fer una incursió en el gènere de la revista amb El príncipe Carnaval (1914-1920) i ¡El príncipe se casa! (1922), i va compondre números sols per a veu i piano.

Precisament aquestes darreres peces són una mostra del reconeixement de la música de Serrano fora de l’Estat Espanyol. Així, El príncipe

Carnaval es va estrenar, de forma exitosa, en Buenos Aires (Argentina) en 1914; mentre que en 1916 es va interpretar la jota del Trust de los tenorios en el Coliseum de Chicago (EEUU). D’altra banda, la cançó hongaresa del sainet Alma de Dios “Canción del Mendigo eErrante” va ser editada en França, per a cant i piano. Aquests detalls només fan que reafirmar la gran popularitat de les seues melodies. Tal com publicava la Societat Espanyola d’Autors, Serrano es trobava entre els autors (tant literats com músics) que més havia vist representades les seues obres en diferents punts de la geografia espanyola i fora d’ella.

LA VIDA ÉS PUR TEATRE TEATRE,

El Teatre és com un joc: és posar-te en la vida d’una altra persona que no coneixes, disfressarte... i a casa som molt de disfressar-nos, ser algú que no ets o mostrar el teu “jo” amagat mitjançant un personatge, és alliberador i alhora divertit. Totes eixes emocions només les podia trobar al teatre. Aleshores em vaig assabentar que a Sueca hi havia un taller de teatre on podia viure allò que em movia des de feia un temps.

El Vicent de 2012 era una persona introvertida, tímida, que li costava parlar en públic. M’agradava veure teatre i gaudia dels espectacles, però sempre pensant que no seria mai capaç de fer totes eixes coses.

Com podien tindre els actors i les actrius tanta memòria per estudiar-se els textos i després ficarlos a escena de manera excel·lent?

Sempre deia que m’anava a inscriure i eixe any, al final, em vaig decidir. Podria provar i si no em veig capaç li dic al director que em done un paper que no haja de fer molt i si a més no parle millor. Això si, si puc aprendre algunes coses per aprofitar-les en el meu treball, millor que millor. Treballe al Centre Ocupacional en el grup d’expressió corporal i podríem aprofitar allò que jo anava ensenyant-me i aplicar-ho dins de les seues aptituds i millorar en certa manera la vida d’aquestes persones i al mateix temps millorar la meua també. Aprendria els moviments del cos, l’atenció, treballaríem la memòria, el llenguatge i sobretot la concentració en les persones amb diversitat funcional. Tot un repte que se’ns posava per davant.

Des d’octubre fins a juny m’esperava un any ple d’emocions. Carles Royo era el director.

Un experimentat actor professional que havia participat en moltes produccions, a la tele i al teatre seria l’encarregat de donar-nos les ferramentes per aprendre aquest bell art en què començava a donar els meus primers passos. Quina sort!

Després dels primers dies de convivència, els nouvinguts hauríem de treballar en el grup d’iniciació, on la gran majoria estàvem més verds que una ceba. Ningú del nostre grup havia estat mai dalt d’un escenari, tan sols havien eixit en l’obra de teatre que es feia a l’escola, i alguns, com era en el meu cas, ni això. També hi havia un grup avançat on estava la gent amb més taules i que ja duia més anys al Taller de teatre.

El teatre és com un joc. Escena de l’obra TOC, TOC

IMATGE: JUAN G. SANZ

Hi ha ocasions que les obres són un repte per als actors actrius, com per exemple, Antígona de Sòfocles

Va ser un curs on ens nodrírem de moltíssims coneixements. Moviments del cos, saber projectar la veu, saber moure’t per dalt d’un escenari, música, dansa i tantes coses més que seria molt llarg de contar. En juny estrenaríem l’obra, representada al llarg de quatre dies davant d’un públic entés, que havia d’abonar una entrada per veure’ns.

Com? Damunt han de pagar per veure’ns?

El meu debut va ser amb un personatge del “Madrid castizo” que parlava en castellà, que això per a un valencianoparlant de Sueca, que tenim eixe accent tan peculiar... tela!

Maedeusenyor, com eixirem d’esta? Qui em manaria clavar-me en aquests embolics?

El resultat final va ser òptim. Sembla que no va anar malament del tot i la gent que va vindre ens reconegué la faena i fins i tot ens van dir que els havia agradat molt. Objectiu complit! Una experiència fantàstica que em va fer repetir l’any següent, i l’altre...

És ben cert que durant tots aquests anys el cuquet continua. No entenia el que volia dir això “del verí del teatre” i és cert, una vegada ho proves enganxa de tal manera que cada dia estic pensant quan vindrà el moment per anar a les classes, gaudir del treball i de la companyia. Que eixa és l’altra, afortunadament, en tot aquest temps el grup de persones que han passat pel taller de teatre ha estat molt variat i han sigut

més que un grup de treball, s’ha creat una relació d’amistat que perdura en el temps.

No ho deguí fer malament el primer any quan en començar el curs següent, el director em preguntà si volia estar al grup avançat. Tenia preparat un paper de protagonista per a mi en l’obra que seria la que representaríem a final de curs. El Colomer una adaptació de l’extraordinària pel·lícula de Jean Poiret La Cage Aux Folles (Una jaula de grillos) també representada pels teatres de tot el món. Passava de fer un esquetx còmic a una vertadera obra de teatre d’hora i mitja de durada. A més en un personatge protagonista com el d’Albi que tenia cinc canvis de vestuari, que ballava i que era una joia d’interpretació per gaudir dalt de l’escenari. I així va ser. Un treball arriscat, d’una preparació del personatge intensa. Tenia molts registres interpretatius i una transformació espectacular del personatge que passava per molts canvis en cada una de les escenes on apareixia. Diuen que el bon actor quan ix a escena no s’ha de semblar a ell mateix. Ha de ficar-se en la pell del personatge i no ser reconegut ni veure-li els trets personals. Justament és això el que va passar el dia l’estrena. La meua família volia veure l’obra de què tant els havia parlat. Tere, la meua dona, m’ajudava a estudiar i repassar el text a casa. Les meues germanes i la meua mare també s’il·lusionaren per veure’m actuar. Aconseguiren bones entrades, als primers seients del patí de butaques. Es veia molt bé des de la seua posició. Començà l’obra i en les primeres escenes apareixia jo amb un vestit de dona roig, ajustat i llarg fins als peus, amb unes sabates de tacó, d’un 44 de peu. Al

De vegades, a l’hora d’interpretar a un personatge, trau eixe “jo” que tots tenim amagat; és alliberador divertit. Escena de l’obra El colomer

Actors i actrius del Taller Municipal de Teatre de Sueca que representaren l’obra La bona nova a Maria en 2016

cap d’uns quants minuts, què ja estava una bona estona a l’escenari, la meua mare tota intrigada li comenta a una de les meues germanes.

- No m’havies dit que el teu germà també eixia en l’obra?

- Mamà, el meu germà és el que va amb el vestit roig.

Sembla que no m’havia conegut, aleshores ho havia aconseguit, no reconeixien a Vicent sinó que estava donant-li vida al personatge d’Albi i semblava que així va ser. Eixa obra va tindre un èxit formidable, quatre dies amb una assistència de públic notable, inclús diumenge, que era l’últim dia de funció, vam penjar el cartell d’entrades esgotades.

Les mostres de suport, amb el reconeixent del públic, l’alegria desbordant del director, dels actors i actrius del repartiment i la màgia del teatre va aparèixer. Encara hi ha gent que ens veu pel carrer i se’n recorda d’aquella comèdia tan exitosa que vam fer ara fa nou anys. Il·lusió no ens en faltava, havíem acostumat als nostres més fidels seguidors al bon teatre i no ens podíem permetre continuar sense oferir-los obres de qualitat.

Així cada any hem estrenat obres d’autors de primer nivell, de Carlo Goldoni, centrades en les relacions humanes, obres existencialistes com La bona nova a Maria de Paul Claudel, traduïda al valencià per Joan Fuster, estrenada i dirigida per Francesc de Paula Burguera, en 1952 i que seixanta-quatre anys després vam tornar

a portar a escena. Entremeses de Cervantes. Un repte com és el del teatre clàssic duent a escena Antígona de Sòfocles, TOC TOC, una comèdia divertidíssima basada en la pel·lícula del mateix títol. Creacions pròpies com Quina por o l’homenatge a Fuster en el centenari del seu naixement. També sainets del nostre paisà Josep Bernat i Baldoví. D’aquest autor hem fet obres com La tertúlia de Colau que hem representat per molts llocs de la nostra geografia, que junt El Virgo de Visanteta –que a més d’estrenar-la a Sueca, hem portat a Beniparrell, Alzira, dins de la Setmana Cultural de la Falla la Malva, una de les més importants d’aquesta ciutat, a Favara, poble on es desenvolupa la història de Visanteta, La tertúlia de Colau encara ha seguit caminant per més llocs–, sumem les últimes representacions a l’entrega dels Premis de Lletres Falleres 2022 que es van dur a terme en Sueca i a la Setmana Cultural de Carcaixent en desembre de 2022. Un assaig fet en regla del mateix Baldoví va ser l’obra que representarem en la Mostra de Teatre Taller de la Comunitat Valenciana.

Un any intens de representacions que no acaba ací, ja que el futur és prometedor i després de passar una pandèmia, on trobarem a faltar les classes i l’acció de xafar un escenari, ens ha fet tornar amb més il·lusió i més ganes que mai.

Arran de totes aquestes propostes hem decidit crear una companyia que naix dels mateixos alumnes que formem el taller de teatre i que volem pegar un pas endavant. ARTEFACTEATRE es crea en 2021. La companyia està inscrita dins la Federació de Teatre Amateur de la C.V. amb la intenció de donar cobertura a les propostes que

ens encomanen des de diferents llocs i col·lectius i que ens permeten presentar-nos a mostres i concursos de teatre amateur i endinsar-nos en allò que realment ens apassiona.

Per acabar, no voldria deixar passar aquestes línies per donar les gràcies a totes i tots aquells que van al teatre i que aposten d’una manera o altra per la cultura. La cultura és imprescindible. A més de fer-nos més feliços ens fa menys ignorants.

ÉS EL QUE VULL FER

Quan era menuda vaig començar a aprendre coses meravelloses sobre la música, a tocar instruments, a cantar i a gaudir del món musical. Ja en aquell temps m’encantava cantar i escoltar música per tot arreu. Un dia, la meua mare em va portar a veure el musical de “Los miserables” i quan vaig eixir per la porta li vaig dir: “Mare, açò és el que vull fer”. En aquell espectacle vaig sentir un món de sentiments i vaig eixir enamorada del teatre musical. Des d’aleshores, cada vegada que algun familiar em donava algun “euret” –o bitllet, de tant en tant– ho guardava en una caixeta i deia que eixos diners serien per a comprar-me les entrades per a assistir als musicals.

Quan van passar uns anys i ja m’havia pogut enamorar de tots i cadascun dels espectacles als quals anava, els meus pares em van apuntar a un curs d’interpretació intensiu en estiu. En acabar aquell curs els vaig repetir que necessitava aprendre més sobre eixe món, perquè era el que volia fer la resta de la meua vida. Aleshores vaig començar a formar-me amb concursos de cant, vaig treballar en espectacles familiars de xicotetes companyies i ja, quan la meua vida estava un poc més organitzada, vaig començar a estudiar el cicle formatiu de Teatre Musical. Fou així com vaig començar a formar part d’espectacles musicals meravellosos.

Treballar al teatre o al cinema interpretant personatges és un viatge molt especial i extraordinari, a més de difícil d’explicar en paraules. Quan estàs dalt d’un escenari i interpretes, eres capaç de sentir coses com les sent el personatge, d’enamorar-te durant l’actuació, de sentir dolor, de voler a altres personatges, de sentir-te altra persona completament diferent fins que baixes de l’escenari, de ser altra persona. Aquest sentiment sols el pot viure un actor o una actriu, i em pareix una de les aventures més especials que he viscut. El procés de construir dins de tu a altra persona pareix un truc de màgia.

Actualment he deixat un poc de costat el món de l’espectacle i no hi ha dia que no ho trobe a faltar i necessite tornar a pujar a un escenari.

Interpretar diferents personatges és un viatge molt especial extraordinaria

ENVERINATS

ALONSO-GENIS I CARMEN GRANELL RICHART EXPROFESSORES D’ARTS ESCÈNIQUES

A L’IES JOAN FUSTER DE SUECA

DE TEATRE A L’IES JOAN FUSTER DE SUECA

Els infants que en els seus jocs es transformen en indis, arqueòlegs, metges, pares o mares... estan ja fent teatre. Incorporen, encarnen a algú que no són ells, i en eixos moments estan al desert, a l’hospital... encara que no es moguen de la seua habitació: la màgia del teatre està actuant.

Quan arriben a l’institut, eixe joc es converteix en una eina, en un instrument que, fins i tot, pot ser terapèutic perquè promou l’expressió corporal i verbal, la comunicació, la cooperació i el treball en equip. A més genera espectadors que gaudeixen

i, al mateix temps, són crítics; perquè com diu Arthur Miller: “El teatre no pot desaparèixer perquè és l’únic art en el qual la humanitat s’enfronta a si mateixa”.

Per aconseguir això a l’IES Joan Fuster de Sueca

s’ofereixen dos camins: L’Optativitat (matèries que els alumnes poden triar lliurement, tant a l’ESO com al Batxillerat) i el Batxiller Artístic, en la via d’Arts Escèniques, Música i Dansa, que hem impartit al centre des del curs 2009/10 fins a enguany, 2022/23, que Conselleria ens l’ha retirat.

A classe es treballa una formació teòrica, amb anàlisi de textos dramàtics i altres espectacles, així com una formació pràctica, amb treball de cos, moviment, veu expressió corporal i, sobretot, cooperació, que es veu reflectida en els muntatges de creació pròpia com L’elixir de l’eterna joventut, Homo technologicus addictes, Money Money Danzas de la muerte... i en les representacions d’escenes o adaptacions d’obres com Picnic, Melocotón en almíbar, Historia de una escalera, El jardí de les coses perdudes, Comedy tonight, Bodas de sangre o La ratonera.

Col·loqui amb Abdó Alcañiz, director d’art de sèries com Vis a vis La Casa de Papel o El embarcadero entre altres

IMATGE: Mª ÁNGEL ALONSO

«All the world is a stage, and all the men and women, merely players: they have their exits and their entrances»

W. SHAKESPEARE, AS YOU LIKE IT

En aquests muntatges el nostre alumnat treballa com a actors i escenògrafs, músics i ballarins, fent la tria de les obres, el tema o el punt de vista a tractar, dels personatges, de vestuari, attrezzo, llums, so, fins i tot, efectes especials. Després la representen davant dels seus companys a l’institut o al Cau Multiús, davant de tota Sueca al Centre Bernat i Baldoví (dins de la programació cultural de l’Ajuntament) i, fins i tot, a la Mostra Internacional de Mim, sí, heu llegit bé, al MIM: era l’any 2010, acabaven d’encetar al centre la via del Batxiller d’Arts Escèniques, Música i Dansa, quan el director del MIM, Abel Guarinos, ens va oferir la possibilitat de representar al pati de la Casa Fuster el projecte dels nostres alumnes Transformations and miracles (sobre el paper de la dona al món) i que va tindre molt bona acollida per part del públic, però, per a nosaltres, va ser un autèntic somni.

Encara que el més important és el que diu Federico García Lorca: “El teatre és poesia que eix del llibre per fer-se humana” Perquè ENCARNAR un personatge és que l’actor li done la seua carn, la seua veu, i és una experiència única en cada representació. A més la col laboració, la cooperació, quasi germanor que es genera dins del grup en tot el procés creatiu (amb les seues rialles i llàgrimes) genera uns lligams entre els alumnes i amb les professores que duren per sempre.

Però com es formen espectadors entusiastes i alhora crítics?

És obvi que el públic és imprescindible en el fet teatral, i dins de la nostra tasca, està el fet de presentar a l’alumnat diferents mostres artístiques, perquè les coneguen i, després, puguen triar-les com una opció d’oci pròpia. Per descomptat els companys són els primers receptors dels nostres muntatges, són el nostre públic; no obstant això creguem que també és molt important oferir-los produccions professionals i de qualitat, per això els hem involucrat i incentivat l’assistència periòdica als teatres de València i de Sueca, tant que, podríem dir, hem creat una tradició al centre: ANAR AL TEATRE.

Naturalment, cal preparar prèviament a l’alumnat a classe sobre el que va veure: explicar la importància de l’obra, trama, personatges, aspectes i/o temes a tindre en compte.

I després d’haver-la vista, o al teatre amb els actors, directors, etc... o de nou a classe, fem un col loqui sobre ella per aclarir dubtes i reflexionar dels temes/posada en escena que plantegen. Que conclou amb el comentari personal escrit en el qual l’alumnat expressa lliurement la seua opinió.

Respecte a la tria d’espectacles, preferim que siguen en horari extraescolar i amb públic general, perquè puguen dependre a comportarse també entre adults i entendre les exigències del fet teatral: puntualitat, respecte, atenció, silenci, oblidar-se del mòbil... Però tant ells com nosaltres gaudim de tots els beneficis i inconvenients que comporta aquesta elecció:

Les riuades d’alumnes quan baixem o tornem al tren en València provoquen expectació, sobretot, perquè molt sovint anem literalment corrent i som molts (100, 150, 200). D’anècdotes, un fum: des de demanar al teatre Talia que endarrerira el començament de la funció de Por delante y por detrás, perquè portàvem més de 1000 alumnes i el tren s’havia parat en mig del no-res per un accident en les vies (i així ho van fer, la sessió començà quan nosaltres ens asseurem). O haver d’alçar-nos uns 150 alumnes del teatre Rialto, just en el desenllaç de Casa de muñecas perquè perdíem l’últim tren (Hem d’agrair que tant el seu director, Ximo Flores, com dos dels seus actors Jerònimo Cornelles i Miquel Mars, vingueren a l’institut per fer, amb els nostres alumnes, una lectura dramatitzada del final de l’obra i el col·loqui que no es va poder fer al teatre).

Però les Arts Escèniques també inclouen el cine i la dansa. Els nostres alumnes tingueren la sort de participar com extres, alguns inclús

Alumnes del batxillerat d’Arts Escèniques fent d’extres en la pel·lícula El desentierro rodada en Sueca

IMATGE: Mª ÁNGEL ALONSO

amb maquillatge, en el rodatge de tres escenes de la pel·lícula de El desentierro de Nacho Ruipèrez, també feren col loqui amb ell mateix, amb el director artístic, Abdó Alcañíz, i amb el coguionista Mario Fernàndez. Una experiència inoblidable, cine en estat pur.

Respecte a la dansa, hem tingut el luxe d’haver sigut assajats en diversos muntatges pel coreògraf i ballarí Leo Santos, com en el chorus line de Comedy Tonight , que treballava amb 90 alumnes al mateix temps. I també, gràcies a l’Ajuntament de Sueca, participem molt encoratjats, des del 2019, en el programa Dansa a les escoles que dirigeix Anna Ramírez i, cada any, és un esdeveniment per al nostre alumnat.

I és que l’IES Joan Fuster de Sueca ha acollit a molts actors i actrius (Javier Collado, Sergio Caballero, Jorge Picó, Carme Juan, Helena Font...), directors (Vicent Genovés, Roberto Lisart, Gabriel Olivares...), escenògrafs (Lluís Crespo), Ballarines (Christine Croux, Elizabeth Taberner...) han vingut al centre a trobar-se amb el nostre alumnat, per ajudar-los a entendre els espectacles que havien vist i també per a mostrar-los el teatre per dins, la vida d’esforç i aprenentatge continu dels professionals fora del glamur de l’escenari... però sobretot els han contagiat d’eixe interès pel teatre del qual mai es desfaran.

A més hem de dir, amb molta satisfacció per la nostra part, que l’arbre ja està donant fruits: alumnes nostres estan demostrant la seua vàlua en aquest món tan difícil de les Arts Escèniques com per exemple Abdó Alcañíz, Emili Chaqués, Joan Beltran, entre d’altres.

Hem de reconèixer que tot això no haguera estat possible sense la col laboració de les institucions

CulturArts (Abel Guarinos, Silvia Clavel), Teatres Olympia i Talia (Mª Ángeles Fayos) i l’Ajuntament de Sueca (Sari Lahosa, Daniel Baldoví). MOLTÍSSIMES GRÀCIES.

I concloent, anar al teatre i, sobretot, fer teatre és un verí, un còctel d’intensitat i entusiasme (del grec: posseït per un deu). Així doncs, la màgia ha de continuar.

EL CLUB DE LOS NORMALES

“Perquè no fem una websèrie per a mostrar els problemes que pot tindre un xiquet en el seu col·legi o institut?” Amb aquesta pregunta va començar un projecte el novembre de 2017: una classe de 6é de primària del col·legi Luis Vives de Sueca amb moltes inquietuds i amb moltes ganes que l’educació fora una mica més que estar huit hores asseguts en una aula rebent lliçons magistrals. Amb aqueixa simple pregunta crearem el que ara mateix diríem –amb la nova llei d’educació– una situació d’aprenentatge.

Així va ser com va nàixer aquest projecte: l’alumnat va començar a treballar per equips en la creació de sis històries diferents que parlaren de la problemàtica que, des del seu punt de vista, es pot trobar un alumne o alumna en un col·legi o institut que poguera estar en qualsevol lloc d’Espanya.

Un conjunt d’històries en les quals es parlava de problemes de discriminació en els centres per diferents motius. Per una banda trobem a una alumna que no li deixen jugar a futbol per considerar-ho un esport de xics; podem seguir el dur dia a dia d’un altre alumne aficionat al món del “manga” que ha de bregar amb burles i ofenses dels seus companys per qualsevol cosa que faça, i entre aquestes històries va nàixer una que ha causat vertader impacte tant entre els alumnes del nostre centre com en alumnes i adolescents d’altres centres: es tracta de la història de Jeff, un jove homosexual que no té vergonya en què el món el puga conèixer tal com és. D’altra banda tenim a un altre jove que es dedica a ficar-se amb Jeff diàriament, però els motius d’aquest últim són perquè ell té dubtes sobre la seua orientació sexual i, perquè no el relacionen amb Jeff, es decideix a ficar-se amb ell sempre que troba l’ocasió. A mesura que avança la història, açò va canviant a poc a poc fins que

s’adona que realment sent alguna cosa per Jeff: sentiments que xoquen directament amb el pensament del seu pare que per a res accepta l’orientació sexual del seu fill.

Gravacions dissabtes i diumenges, jornades de convivència i viatges amb l’alumnat per tal de fer enregistraments ha fomentat un ambient de convivència i d’empatia del mateix grup d’actor i actrius cap a problemes de la societat que no podríem haver aconseguit sols amb els llibres de text. Treballant d’aquesta manera aquests temes (que desgraciadament estan en l’actualitat), des del seu punt de vista els fa veure i conèixer situacions desagradables per les quals està passant gent de la seua edat.

Amb totes aquestes dades i aquesta informació ens sorgeix una pregunta: Què serà més important, que un alumne s’aprenga de memòria

Des de la creació d’aquest projecte en 2017, diferents generacions d’alumnes han actuat en la websèrie

IMATGE: PABLO VIVÓ

IMATGE: PABLO VIVÓ

les parts de la cèl·lula, els rius del món, les arrels quadrades o que un alumne puga ser tolerant i respectuós? Aquestes dues últimes qualitats és el que pretenem que els alumnes treballen amb aquest projecte únic, perquè l’educació dels últims seixanta anys s’ha obstinat a classificar als alumnes per números, però mai d’aprofundir en l’alumne o l’alumna com a persona, en què siga capaç de desenvolupar el seu esperit crític.

Per a nosaltres la resposta a aquesta pregunta és que han de tindre un coneixement de continguts propis, però cal ajudar o acompanyar a l’alumne i l’alumna en el seu procés de descobriment. Lamentablement, en aquests temps, els nostres joves a molt primerenca edat tenen accés a moltes “temptacions” –per nomenar-les d’alguna forma. Persones en edats compreses entre els onze i quinze anys que no tenen on anar els caps de setmana, persones que estan buscantse a elles mateixes, i nosaltres sense voler hem convertit El Club de los Normales en un lloc per a aquelles persones que els puga agradar interpretar, viure experiències i conèixer gent nova.

I entre aquesta gent nova, al final de la primera temporada de la sèrie ens trobem amb la sorpresa que diversos actors i actrius coneguts comencen a posar-se en contacte amb nosaltres per mitjà de les xarxes socials per a mostrar-nos el seu suport i oferir-se a col·laborar amb nosaltres. Aquesta tònica ha seguit durant totes les temporades arribant a rebre salutacions d’actors i actrius com Nacho Guerreros, Pablo Chiapella, Jesús Olmedo,

Pepa Rus, Max Marieges de la sèrie La que se avecina, Ángel Jodrá i Javier Losán de El Pueblo o salutacions de les produccions de les sèries La Casa de Papel, Élite o Vis a vis, entre d’altres.

A molts d’ells els han coneguts en persona, amb uns altres hem fet videoconferències, fins i tot diversos d’ells i d’elles han gravat amb els nostres protagonistes per a algun capítol. Temporada rere temporada hem anat actualitzant la temàtica: problemes com, per exemple, afrontar la mort d’un ser estimat en edats adolescents, l’anorèxia, els xantatges que es poden rebre per xarxes socials, els perills que tenen enviar fotos de contingut eròtic a desconeguts i coneguts. Alguns d’aquests temes ja es tracten en els col·legis, però altres la societat creu que en aquestes edats no estan preparats per a afrontar certs temes. Nosaltres creiem i volem donar visibilitat a situacions que a ells i elles els creen inquietuds, però per a aconseguir això el més difícil és poder conèixer a l’alumne o alumna i que aquest o aquesta es deixe conèixer. Això comporta molt d’acostament per part de nosaltres com a professors i professores perquè ells puguen arribar a tindre’t respecte però no por com a docent, perquè per a molts docents, tindre bona relació amb els alumnes significa una perduda d’autoritat. En el meu cas puc afirmar que encara que és difícil, es pot arribar a estar prop de l’alumnat per a poder ajudar-los o aconsellar-los i que veritablement et puguen fer cas sense que arriben a tindre por d’explicar-te algun problema que hagen tingut sense perdre l’autoritat.

Les gravacions han fomentat un ambient de convivència i d’empatia del mateix grup d’actors actrius cap a problemes actuals de la nostra societat

IMATGE: PABLO VIVÓ

ESCANEJA’M I DESCOBREIX

EL CLUB DE LOS NORMALES

TEATRE

VEHICLE DE COHESIÓ EL TEATRE FALLER

El teatre és un dels elements culturals que vertebren una societat, un territori, una identitat. Probablement, l’inici del teatre es deu en una evolució dels rituals màgics; alguns d’ells tenien relació amb la caseria, les pintures rupestres o amb la collita agrícola –la qual era clau en la supervivència dels primers grups humans–, elements que es barrejaven amb la música i la dansa i que es convertiren en veritables espectacles dramatitzats per a rendir culte als déus. Amb aquests s’expressaven els principis espirituals o les creences d’una determinada comunitat. Aquest tret és comú en totes les civilitzacions al llarg de la història.

En qualsevol cultura del món s’han produït manifestacions dramàtiques d’una classe o d’altra. I dintre del món faller, també trobem diferències substancials depenent de la ciutat on es celebra concurs o mostra de teatre faller. Naixia així la Mostra de Teatre Faller impulsada per JCF per reunir diferents formes de fer teatre en un mateix espai durant un cap de setmana. Des de la primera organitzada en col laboració entre JCF de València i Federació Junta Fallera de Sagunt en 2017, ja s’han realitzat quatre edicions, l’última d’elles a Sueca.

Unes jornades que reuneixen als millors grups de teatre de cada ciutat amb obres de qualsevol classe –drama, comèdia, sainet, teatre infantil...–per regalar als seus espectadors interpretacions dignes d’estar en teatres més destacats del món. Sense dubte, l’aparició de la mostra ha servit per a potenciar la cohesió del teatre faller dintre del nostre territori i per enriquir als mateixos actors i actrius assistents, els quals gaudeixen d’altres interpretacions i comparteixen moments amb altres grups de teatre.

Però... com és el teatre faller en les principals ciutats falleres de València?

La rellevància de la festa de les Falles per a la cultura valenciana és un fet evident, gràcies al compromís del món faller amb les diferents activitats culturals que s’organitzen per les comissions i que van més enllà del “llibret” i de l’explicació de la falla a peu de carrer. I el teatre faller, sense dubte, ha sigut i continua sent, junt la falla i el llibret, el millor vehicle d’expressió i difusió de la nostra llengua, el “valencià”. Un teatre “amateur”, que des del meu punt de vista, no ha estat suficientment valorat i secundat per les institucions locals i autonòmiques; tot i que es tracta d’una activitat dirigida al públic en general i amb connotacions culturals molt positives per a la societat.

ALZIRA

Mª JOSÉ BOLUDA CASTELLÓ

Dit açò, no puc deixar de reconèixer que les 34 comissions falleres d’Alzira, considerades totes com Associació Cultural, tenim la sort de comptar amb un teatre meravellós en el qual hem pogut posar en escena les nostres representacions al llarg de molts anys; el nostre estimat Gran Teatre. Un teatre centenari, que és l’enveja de moltes poblacions i que, a més a més, resulta un marc incomparable en el qual centenars de fallers i falleres hem arribat a sentir-nos com vertaders actors i actrius, fent del teatre en valencià un art emocionant.

La història del teatre faller en Alzira, segons consta documentat al llibre del Centenari, es remunta a peces teatrals carregades d’humor i sentimentalisme que tenien lloc a principi de la presentació de la Fallera Major. Però realment es va consolidar amb la celebració del Primer Concurs de Teatre en Valencià que va organitzar la Junta Local Fallera en l’any 1994, baix la presidència del meu estimat amic i President En Agustí Martí i Mengual, amb qui compartiria el meu regnat com a Fallera Major d’Alzira durant 1995.

Encara recorde que, quan vaig acabar de ser la màxima representant de les falles d’Alzira, la primera cosa que vaig fer va ser apuntarme al grup de teatre de la meua falla, la falla Avinguda Luis Suñer. Grup que, anys

El Gran Teatre s’ha convertit en el lloc on es representen les obres que participen en el concurs, un marc incomparable on els fallers les falleres s’han sentit com a vertaders professional

IMATGE: Mº JOSÉ BOLUDA

La primera edició del Concurs de Teatre organitzat per JLF fou en 1994

IMATGE: Mª JOSÉ BOLUDA

més, tard bategarien com L’Entrepà Teatre; denominació que va sorgir de la mà del meu estimat amic Luis Gisbert, arran de “l’entrepà” que portàvem per a sopar, cada nit que havíem d’assajar.

Per a Luis i per a mi, que hem dirigit el grup de teatre durant molts anys; a banda d’haverhi participat com a actors, era tot un repte aconseguir una bona obra per poder participar en el concurs de Teatre en Valencià; ja que per a nosaltres el teatre era màgia, diversió, alegria, un cúmul d’emocions desconegudes i de conflictes quotidians... que ens ajudaven a construir “col·lectivitat” dins de la falla.

A causa de la maleïda pandèmia, hem estat dos exercicis sense fer pujar als escenaris, però per sort les falles d’Alzira han tornat al Gran Teatre per posar a escena les seues obres al XXVII Concurs de Teatre en Valencià i al XVIII Concurs de Teatre infantil en Valencià, que han estat organitzats per la Junta Local Fallera i que van tindre lloc al mes de desembre de 2021; amb un nombre menor de comissions participants, però amb l’afluència de més joves damunt l’escenari. Un fet esperançador pel que fa al futur del teatre dins les falles i que ens demostra que el teatre, com també la societat, ha anat evolucionant posant a escena obres modernes, algunes d’elles inèdites, escrites per fallers i falleres que s’involucren en major mida en l’ambient cultural dins les comissions falleres. Això mostra les

inquietuds que tenen els i les joves de transmetre al públic la seua manera de viure i sentir el teatre; és a dir, que el teatre faller i el seu concurs en Alzira té futur i està viu; fet que també ha quedat evidenciat amb la celebració d’una nova edició de teatre faller infantil, ni més ni menys, la XVIII edició.

En conclusió, les falles d’Alzira i la cultura del teatre han viatjat junts al llarg de molts anys, i per part de la Junta Local Fallera s’ha intentat mantenir el compromís de seguir desenvolupant dita expressió artística, en considerar-la una necessitat per a molts; ja que el teatre és un mig d’entreteniment proper a la gent.

Els premis que històricament s’han donat a Alzira i que es mantenen hui en dia dins el concurs són:

Premis a la millor obra –del 1r al 5é– tant en l’edició d’adulta com infantil.

Premis al millor actor, millor actriu, millor actor secundari i millor actriu secundària, també en ambdues edicions.

Premis al millor vestuari i a la millor escenografia.

Premi a la millor obra inèdita.

Si hi ha alguna cosa que m’ha llevat el maleït virus ha estat el teatre. La parada ens va afectar greument al grup de teatre al qual pertany des de fa huit anys i no hi ha manera de tornar a arrancar. Trobe a faltar els nervis, els assajos, les risses, però sobretot em falta el verí del teatre.

Però bé, abans em presente: soc Gely Moragues, soc de la Falla Vilanova des d’abans de nàixer; les meues dues famílies són de la mateixa falla, els meus amics i amigues (els de sempre i per a sempre, ja sabeu) són de la mateixa falla i és per això que la falla és una part molt important de la meua vida. He estat en milers de delegacions: curtmetratge, cavalcada, emissió, informatiu i, fins i tot, en secretaria. Però si hi ha alguna cosa que m’agrada i que m’aporta molt, i no sols en l’àmbit faller, és el teatre.

GANDIA

ÀNGELA MORAGUES ALANDETE AC FALLA VILANOVA DE GANDIA

Poder estar dalt les taules, dient i fent allò que tants mesos t’ha costat d’assetjar és inexplicable.

Però el teatre et dona molt més que això: improvisació, experiència per a parlar en públic i un grup d’amics i amigues nous que estan igual de bojos –o més– que tu.

Perquè a Gandia, tenim la Mostra de Teatre Amateur Ligorio Ferrer, una mostra organitzada per la Federació de Falles de Gandia i on podem participar les 23 comissions existents. Però, per exemple, enguany sols participen huit comissions.

Hi ha grups més amateurs –com el meu per exemple encara que no hi participem – i grups d’actors i actrius molt més bons. La Federació de Falles organitza una gal la d’obertura i una altra de cloenda. La primera de les gal les ha variat de format al llarg dels anys: els grups fan una xicoteta

sinopsi d’allò que representaran, uns amb més to còmic, altres amb actuacions musicals… però allò que ens agrada als teatrers i teatreres de Gandia és la gal la de cloenda. Dies abans d’aquest acte final, la Federació fa públics els nominats i nominades a diverses categories com a actor i actriu revelació, actor i actriu de repartiment o millor direcció. En la gal la es donen a conèixer els guanyadors i guanyadores i tres premis per l’obra amb el millor ús del valencià. Aquell o aquella que diga que no li agrada estar, almenys, nominat, diu una mentida.

Dintre dels diferents grups que es presenten a la Mostra, hi ha alguns més amateurs altres més consolidats i “professionals”

IMATGE: ÀNGELA MORAGUES

Els “beneficis” no són únicament per als actors les actrius, sinó també per al públic assistent, el qual gaudeix de diferents obres i interpretacions

IMATGE: ÀNGELA MORAGUES

Malgrat tot el que fa la Federació de Falles pels grups de teatre de les falles de Gandia, no hi ha devoció o fervor pel mateix. És una part cultural important per als components de les comissions; és aprenentatge, és creativitat, és desenvolupament personal, és, ni més ni menys, que descobrir un nou entorn i a les persones que el complementen.

Però no sols hi ha beneficis per a aquelles i aquells que tenim la valentia de pujar a un escenari davant de tantes persones, ells i elles, els espectadors i espectadores que venen a veure la teua obra també gaudeixen d’aquesta. Els permets amb la teua feina oblidar-se dels seus problemes; si aconsegueixes que connecten amb l’obra des del minut u, els problemes que arrosseguen per les seues vides personals desapareixen. Fas que es transporten a un altre món, fins i tot a una altra època, i amb tot això eres capaç de portar-los a estats emocionals que van des de la rissa fins als sentiments més emotius.

I ara que em digueu? Qui ix guanyant amb una obra? Els espectadors i espectadores o les actrius o actors? Tant de bo, us he de dir que la balança està equilibrada. I més, dir-vos, que pense tornar prompte, molt prompte i que donaré el millor de mi dalt de l’escenari.

A Xàtiva ni som actors ni actrius ni tenim concurs de teatre, però sí que n’exercim, almenys, una volta a l’any. Concretament, les falleres i els fallers xativins s’endinsen en els papers dels personatges més crítics i divertits de l’any el dia de la Presentació. Aquest acte pot ser dels més costosos de preparar per a una comissió: contar quants fallers i falleres ixen finalment, les flors per a decorar l’auditori, la banda de música, repartir entrades, repassar el protocol amb les falleres majors i presidents de l’any vigent…

Però sobretot, preparar l’apropòsit. Així és com nomenem a la primera part de la presentació a Xàtiva. En ella, alguns fallers i falleres de la comissió porten assajant tot el mes anterior –i em quede una mica curt– per a fer passar una bona estona al públic assistent i, sobretot, a les Falleres

XÀTIVA

ALEJANDRO AGUSTÍ CORTS

ESTUDIANT DE PERIODISME I DELEGAT DE JOVENTUT DE LA FALLA SELGAS DE XÀTIVA

Majors en el seu gran dia. Després de l’apropòsit va el torn de rebre a l’escenari a les protagonistes de l’exercici; aleshores les falleres es queden a un balconet de l’auditori mirant tota l’obreta, oblidant uns minuts tots els nervis que porten damunt aquest dia. He de dir que, com a President Infantil que he sigut de la comissió, mai tens temps de veure acabar l’apropòsit. Sempre has d’anar-te’n abans a preparar-te perquè et toca eixir en pocs minuts a l’escenari (però cap problema; després veus el vídeo al Facebook que sempre hi ha algú que ho grava tot).

A continuació, passarem a introduir-nos més amb què és l’apropòsit. Primer que res cal dir que és opcional: hi ha falles que no participen i solament aquest dia presenten a les màximes representants de la comissió junt la seua cort

d’honor. La resta de falles que sí que realitzen l’obreta participen directament en un concurs, on una d’elles aconseguirà el banderí amb el premi al Millor Apropòsit de la ciutat. Normalment, el criteri principal en què es basa el jurat per a valorar les diferents obres és la crítica que envolta l’apropòsit. Totes les falles trien un tema amb el qual, amb un poc de sarcasme i molt poca vergonya, aporten la seua opinió. Generalment, són temes polítics o relacionats amb la Junta Local Fallera de Xàtiva, que sempre donen de què parlar, però llevat de pocs conflictes que ha pogut

En els apropòsits fallers s’interpreten els personatges més crítics i divertits per amenitzar la Presentació

IMATGE: ALEJANDRO AGUSTÍ

El tàndem del món de les falles amb el món del teatre és una de les coses més meravelloses de la nostra festa

IMATGE: ALEJANDRO AGUSTÍ

haver-hi al llarg del temps, sempre s’agafa tot amb l’humor que caracteritza un apropòsit faller.

Per posar-vos un exemple, aquest any la meua falla ha fet un canvi en el nom de la comissió i ha passat de nomenar-se “Avinguda de Selgas i Planas de Tovar” a “Avinguda de Selgas i Adjacents”, ja que Planas de Tovar era un governador civil franquista, i ens volíem desvincular de la seua figura. Evidentment, a la falla es va haver de votar i, com sempre, no tots estaven d’acord. Aleshores vam decidir, sempre partint des de l’humor i el bon rotllo, preparar un apropòsit que envoltés aquest tema, i va resultar ser un èxit entre tots els membres de la comissió. Un altre any, per exemple, ens vam centrar en les falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. És a dir, són temes de l’actualitat del moment donant-los un toc d’humor i crítica a parts iguals.

Per a acabar, cal dir que la mescla del món de les falles i del teatre és meravellosa. Pensareu que les raons que em fan pensar-ho són les rialles que ens peguem els fallers i les falleres assajant al cassal, preparar els temes i els guions tots junts al cau faller, actuar el dia de la Presentació enfront de familiars i amics d’amics. I no us equivoqueu, és cert que això està molt bé, però el que realment és el més m’agrada del teatre a les falles és veure com van eixint nous talents al món de l’actuació que ningú esperava. De sobte, veus actuar al que és amic teu de la falla des que vas nàixer i descobreixes que, a part de ser el mecànic del taller del poble, podria ser el Tom Cruise valencià. Tots tenim la vena d’artista dins, sols cal mostrar-la.

TORRENT

TEATRE FALLER, MÉS VIU QUE MAI!

Torrent ha sigut sempre una ciutat teatral, des de finals del segle XIX i principis del XX han coexistit diversos grups de teatre que han omplert la vida cultural de la ciutat. Cap a mitjan segle XX el Grup de teatre de la Llar Antoniana –arrelat a la parròquia i al col legi Mont-Sió– ha sigut un gran bressol d’artistes, on han desenvolupat diverses obres, sarsueles i el tradicional Betlem de Nadal (des de 1922). Aquest bressol d’artistes donaria lloc a una escola de teatre faller de gent jove que veia en els escenaris una forma d’oci en l’Espanya d’aquell moment.

Amb la reformulació de la Junta Local Fallera en la seua segona etapa als anys setanta es posa en marxa una programació d’activitats com cavalcades, elecció de falleres majors, exposició del ninot, creació de la revista El Granerer i, per descomptat, el concurs de teatre en modalitat adulta, primer en modalitat única i després curta i

llarga. D’una banda, Junta Local segueix l’estel del concurs de teatre de Junta Central Fallera i, d’altra banda, arreplega tot els interessos i sinergies dels grups de teatre amateur de la nostra localitat.

Inicis del teatre faller

Tal com arreplega el cronista de la ciutat Vicent Beguer Esteve el 1983 en el seu llibre sobre teatre a Torrent, quan ens referim a l’etiqueta “Teatre faller” ho fem amb una clara distinció:

És el mateix teatre que ve representant-se vulgarment, amb la circumstància que aquest s’interpreta pels fallers, mitjançant agrupacions teatrals de cada falla. És sempre teatre en valencià, tot i que també es fa alguna obra en castellà. El seu naixement ha vingut, en una certa manera, determinat pels quefers cap

a l’exterior de les falles, en actes específics d’aquestes, com les presentacions de les falleres majors -la Major i la Infantil- i per a determinades reunions, com un al·licient. També, perquè la Junta Local Fallera de Torrent, seguint la tònica de la Central de València, ha fomentat les representacions de teatre, atorgant a la falla que ha format el seu grup teatral en actiu uns mèrits que ve recompensant.

Torrent sempre ha sigut una ciutat de teatre, les falles ho han adaptat a les

El teatre a Torrent va començar amb els apropòsits, iniciant-se en 1977 el concurs i, en l’actualitat, subdividint-se en obra curta en obra llarga. Grup de teatre després de finalitzar l’actuació

IMATGE: AITOR SÁNCHEZ

Així podem observar com el teatre era una mena d’entreteniment, però també una forma de fer activitat fallera en els actes principals de les comissions, com els coneguts a propòsit. Precisament, les primeres obres teatrals fetes per una comissió de falla responien a aquest subgènere teatral faller que ja es representaven a la primera etapa de les falles de la ciutat.

Sabut és que a Torrent el teatre fet pels fallers i les falleres s’ha fet esporàdicament durant els anys 1950 a 1955, amb la característica que era més com un esbarjo que pel teatre en si. No obstant això, podem ocupar-nos plenament amb l’etapa de les falles que comença en 1967.

Entre els primers a propòtis fets per fallers destaquen els de la falla La Plaça i la falla Avinguda. Aquestes comissions als anys quaranta (en la primera etapa de les comissions de Torrent) van fer grans representacions teatrals per a les presentacions de les seues falleres majors, algunes d’elles prou polèmiques com les de la Falla de La Plaça, desencadenant de la “tombà” de 1957 i la prohibició de la festa en Torrent durant una dècada. Amb la refundació de les falles a partir de 1968 les comissions recuperen la tradició teatral amb els a propòsits i al cap de poc de temps, la Junta Local Fallera crea el concurs de teatre.

Així en 1977 se celebra la primera edició d’aquest concurs faller, que guanya la falla Antoni Pardo.

Aquesta comissió sempre serà fidel al concurs, aconseguint una gran quantitat de premis.

Molts dels seus actors van créixer artísticament en el quadre de teatre de la Llar Antonaina,

on precisament se celebrava el certamen de Teatre Faller, en ser l’únic escenari junt amb el saló Parroquial de la nostra ciutat. D’entre els grans directors destaquen Enrique Manzano, José Meseguer i Ramón Vila, entre d’altres, que dirigien al cos actoral com Ramón Galdanes, Vila, Rosa Mari Garcia, Amparo Martí o Conchin Benlloch i Amparo Comes, entre d’altres. Aquestes últimes molt vinculades al grup Antonià i al grup de Ball de l’Ú i el Dos de la mateixa institució. Algunes de les obres més recordades dels primers anys van ser La Java No te penches, Nicolàs, Visites del atre món, o la gran coneguda Nelo Bacora i La Papeta bona. Aquestes obres eren girades en “bolos” per altres poblacions, o en les festes d’estiu com les del Mas del Jutge amb molt bona acollida de públic. El grup de teatre El Palleter ha donat moltes alegries a la comissió. Aquesta tradició de caràcter saineter va anar evolucionant fins a registres més actuals, un gir que els ha fet aconseguir en els últims anys el primer en obra llarga (2014, 2017) o el segon “Vodecil” (2022) i premi a la millor escenografia.

Està tradició del teatre vinculada a l’Antònia també es conreava a la falla Sants Patrons, com ara el senyor Vázquez, que va ser durant molts anys el director principal de la comissió, una afició que va deixar en herència els seus fills. Precisament, el 1978 i 1979 guanyava esta comissió el primer premi. Aquest últim any dels setanta queda en segona posició del concurs de teatre faller la falla del carrer Sedaví i en tercera, la falla De La Plaça.

La falla degana de la ciutat també va girar les seues obres per poblacions. I als anys 70 i 80 van

destacar els seus a propòsits infantils a càrrec de Pepe Blanquer eren “comedietes” del quadre infantil de l’Antoniano, com Una estoreta velleta, original de Vicent Torrent Navarro, entre d’altres.

En 1980 recupera el tron la falla Antoni Pardo amb el primer premi, mentre que el segon serà per a Sants Patrons i el tercer per a Ramón y Cajal (amb l’accèssit de la falla del carrer Sedaví). El 1981 torna a guanyar Antoni Pardo, i li segueix Ángel del Alcázar/Sants Patrons i un 3r per a la falla Ramón y Cajal (amb dos accèssits per a la falla del carrer Sedaví i falla Barri Cotxera). Aquest any es crea la primera edició del concurs Teatre Infantil que guanya la falla Nicolau Andreu, mentre que l’argent serà per a Sants Patrons (premi al millor actor) i el bronze per a Sant Roc (amb accèssit per a Barri Cotxera).

El 1982 l’edició continua en bona salut i guanya de nou Antoni Pardo, seguida Ángel del Alcázar i Sants Patrons, mentre que infantils en la segona edició guanya la falla carrer Toledo (millor actor), el segon premi va ser per a Barri Cotxera i el tercer, per a Antoni Pardo. El 1983 guanya Sants Patrons, segon premi per a Ramón y Cajal i tercer premi per a Toledo (millor actor), que guanya el primer en teatre infantil i el segon va ser per a Barri Cotxera.

Com hem vist, aquests primers anys les falles opten per representar sainets, varietat de comèdia que estereotipa el caràcter de la terreta i que tenia una gran afició entre el públic faller. El concurs va entrar en una tapa de foscor, amb escassa participació. Només les falles veteranes i amb tradició valencianoparlant s’animen a

participar. Les falles de nova creació dels anys huitanta no participaven en aquest concurs, ja que molt fallers i falleres d’aquestes comissions eren fills d’immigrants i no controlaven el valencià, en un període de normalització lingüística i d’asseure les bases per a promocionar la llengua. Així doncs, els anys noranta el concurs passa realitzar-se a l’Aula de Cultura de la CAM, un espai nou a la part nova de la ciutat, on s’intenta modernitzar el concurs.

La dècada dels 2000 va portar novetats respecte a la renovació dels temes i obres representades com ara Àngel de l’Alcàsser que guanya amb Bessos, d’Albena Teatre que obri una línia contemporània de teatre amb obres de companyies valencianes. Aquesta obra, originalment estrenada en 1999, ha sigut infinitament representada. Per a l’espectacle Carles Alfaro va dissenyar una escenografia (i una il luminació) roja i vellutada, sòbria i simbòlica alhora, que servia perfectament per a fer circular els personatges de negre i les seues històries declamades, cantades i ballades.

En 2004 es va celebrar la primera Gala de la Cultura a l’Auditori on es feia entrega dels premis de teatre i es representava l’obra guanyadora en la modalitat d’obra llarga. En 2005 la falla Cronista Vicent Beguer i Esteve va guanyar el concurs amb l’obra Vaja par de bessones, amb la seua adaptació de la gran comèdia de Lina Morgan. Amb ella comencen una època d’or on destaquen altres obres com Transtornats (adaptació de Toc-Toc), Taxi, Sé infidel i no mires amb qui, Casa de nines, Parelles de fet, de fet parelles, Tres i

un quadre, entre d’altres. Aquest grup va nàixer de l’escola del gran director local Juan Manuel Ferraro, alma mater del grup de teatre amateur torrentí Coturno Teatre.

En 2007 la falla Lope de Rueda va guanyar el primer premi d’obra curta amb Va pel conte de la casa –de l’autora Carmen Murcia– i va aconseguir el premi a Millor Actriu. El 2n premi va ser per a Quelo Chufeta representat per la Falla Sants Patrons i el 3r premi per a El Sant dels miracles per a la Falla Avinguda. En obra llarga el 1r premi va ser per a la falla Cami Reial, amb Sorbet d’amor; el 2n premi per a Parelles de fet, de fet parelles de la Falla Sedaví i el 3r premi per Ací no paga ni Deu de la Falla Ramón y Cajal. L’any 2009 la falla Camí Reial va guanyar en obra llarga amb El secret de Marta, una adaptació de Jeckyl i Mr. Hyde

En 2010 es va celebrar la 7a Gala de la Cultura Fallera celebrada en l’Auditori, on es van donar a conèixer els guanyadors de la 33a edició del Concurs de Teatre en Llengua Valenciana organitzat per Junta Local Fallera, on la guanyadora absoluta va ser la falla Cronista, que han arrasat amb la seua obra Si no hi ha paga, ningú paga de Dario Fo, aconseguint 5 primers premis.

En 2014 el concurs de teatre faller passa a la Sala d’Actes de l’Ajuntament de Torrent, ja que l’Aula de Cultura de la CAM va tancar a causa de la crisi econòmica i fusió de la CAM en SabadellCAM.

L’any 2018 la falla Avinguda va guanyar l’obra curta amb Cómeme el coco, negro, de la companyia La Cubana i va ser presentat en les festes patronals, iniciant un nou ressorgir del teatre en aquesta comissió.

A l’edició de 2021 arriben novetats després de la pandèmia. L’Auditori de Torrent va acollir el 7 de gener de 2021 la XV Gala de la Cultura, on es va entregar per primera vegada els premis a la categoria d’Obra Juvenil, motor per a descobrir joves promeses per al futur del teatre local (entre 14 i 23 anys). La falla Sants Patrons es va alçar amb el primer premi en la modalitat d’Obra Curta, mentre que la falla La Plaça es va fer amb el guardó en la modalitat d’Obra Llarga i la falla Av. Reina Sofia en la recentment creada categoria d’Obra Juvenil.

Aquesta bona salut del teatre faller es consolida amb el rècord de participació en l’edició de falles 2022-23. Així la Sala d’Actes de l’Ajuntament de Torrent tornava a ser el lloc triat per desenvolupar aquestes magnífiques obres, amb entrada lliure. En total s’han representat 38 obres de teatre d’un total de 16 comissions de 29, que es repartiren de la següent manera: en la modalitat infantil participaren 14 falles, en la modalitat juvenil, 10 falles; en la modalitat obra curta actuaren 10 falles mentre que en obra llarga, 4 comissions.

Torrent va estar representada en la I Mostra de Teatre Faller en 2017 per la falla Antoni Pardo amb l’obra Davant i Darrere IMATGE:

I el saragüell a Millor Actor de Repartiment en Obra Llarga és per a…

En eixe moment de les falles de 2017 passaren pel meu cap milers de vivències viscudes dalt d’un escenari. La majoria de quan pertanyia al grup de teatre de l’institut… Sis anys assajant i representant huit obres (drames i comèdies, com diu Alaska). Però per un segon em vaig veure al Centre Social de Dénia, ataviat amb una perruca blanca, amb una calba al mig, un bigot blanc i amb vestimentes de llaurador. Interpretava a Maurice, el pare de Bella a l’obra La Bella i la Bèstia, la qual representàrem, si no em falla la memòria, el 2003 el grup de teatre de la Falla Saladar. Eixe fou el meu primer contacte on s’ajuntaven dues de les meues passions: el teatre i la falla.

DÉNIA

JUAN CÉSPEDES GARRIDO

PROFESSOR D’ESO DE LLENGUA CASTELLANA I LITERATURA, MEMBRE DEL COL·LECTIU D’ESTUDIS FALLERS DE DÉNIA I LA MARINA ALTA (CEF), FALLER DE LA FALLA DIANA (DÉNIA) I DE LA FALLA ARXIDUC CARLESMÚSIC GOMIS (VALÈNCIA). ACTOR AMATEUR

Tal com anava creixent, ampliant els meus

coneixements sobre l’actuació i, alhora, el món de les falles, trobava a faltar que al meu poble (ciutat des de fa quatre-cents deu anys) s’uniren aquests dos arts. Per què no hi ha un concurs de teatre faller a Dénia? Em preguntava i ho feia als meus amics quan vaig estar a la Junta Local Fallera. Dotació econòmica, falta d’interés per part de les falles i/o Junta, desmotivació… Mai em convencien les respostes; per què? Molt fàcil: algunes falles de Dénia, al segle passat, tenien grups de teatre amb els quals representaven apropòsits a les presentacions… Tant fou així que a finals dels huitanta i inicis dels noranta es va crear un concurs de teatre on es repartiren, a més, premis a millors actrius, actors, directors, obres i escena.

Entre els anys 1987 i 1995, segons la informació que s’ha recopilat al CEF, s’hi va dur a terme aquest concurs on els grups de les falles de Dénia, com l’Esparralló, El Desficaci o el Sapo,

entre altres, foren les grans protagonistes. El motiu és simple: durant aquests anys, els grups de teatre fallers visqueren, a Dénia, els seu màxima esplendor ja que representaren el que representaren, els fallers i les falleres van recolzar la dramatúrgia de la seua falla. Un dels grups més guardonats va ser el de la Falla Centro, l’Esparralló, que juntament amb el Desficaci, de la Falla Dte. Marítim Baix la Mar, van acaparar els primers i segons premis de millor obra.

Així i tot, l’Esparralló va nàixer com una manera d’alleugerar la càrrega econòmica que abordava la falla durant les presentacions, ja que en finalitzar aquestes sempre s’hi contractava alguna companyia de varietés o algun artista. D’aquesta manera, un grup de fallers, tal com conta Tomás Chiner1, “va decidir fer-se càrrec de les actuacions

Juan Céspedes amb el Saragüell a Millor Actor de Repartiment en Obra Llarga en l’edició de 2017

IMATGE: JUAN CÉSPEDES

1 Chiner, Tomás (2016). L’Esparralló. L’espectacle ha de continuar, llibret Falla Centro, pp. 68-73.

de final de festa de les presentacions”. Des del març de 1977, i fins finals de la primera dècada dels 2000, aquest grup va executar 19 obres, on la més representada fou el sainet “Deixa’m la dona, Pepet”, escrita per Arturo Casinos. Entre els actors i actrius més llorejats es troben Tomás Chiner, Quique Perles, Pura Grimalt i Maribel Fornés.

L’altre grup més destacable és El Desficaci l’únic que, ara com ara, continua fent obres de teatre i que, esperem, perdure pel temps per tota la seua trajectòria i història. En paraules de Robert Sobrecases, un dels seus integrants, es va formar per falleres i fallers de la Falla Baix la Mar l’any 1986, amb el mateix motiu que l’Esparralló. El gener de 1987, estrenaren la seua primera obra “Tres forasters de Madrid” d’Eduardo Escalante dirigida per Sebastià Garcia. Amb la consolidació del grup, no sols actuaven a les presentacions, sinó també a altres pobles com Ondara, Castell de Castells i més enllà de la Marina Alta.

Però als inicis dels noranta, el grup decidí independitzar-se de la falla i constituir-se com associació cultural i registrant-se com a tal. Al llarg de la dècada representava obres al llarg de la província d’Alacant, adquirint així compromisos. Però per situacions familiars, i el temps, hi va minvar la seua activitat fins que, el 2009, entre antics components i de nous, reprengueren els assajos i les representacions, fins al dia de hui, solidàries i benèfiques.

La Falla Saladar no està exempta de grup de teatre, ja que tal com confirma Sergio Avargues, al llarg de la història de la falla hi va haver dos grups: el Sapo, a la dècada dels 80 i 90; i La granota amb dues etapes: la primera als inicis del 2000 (a la qual pertanc), amb dos grups, un d’adults i altre d’infantil/juvenil; i la segona el 2018, on es va intentar seguir les petjades del grup amb l’adaptació lliure de “El malalt imaginari” de Molière. Malauradament, hui en dia, el grup no està en actiu. Per últim i no menys important, hi trobem el de la Falla Oeste, Arrop i tallaetes, del qual voldria destacar que és l’únic grup de teatre que va participar en l’anomenat #teatrefaller, el concurs organitzat hui en dia per Junta Central Fallera, durant els anys huitanta perquè, aleshores, podien participar grups d’altres localitats.

En resum, la majoria de falles de Dénia tingueren, durant els anys 80 i 90 del segle XX, un grup propi de teatre per tal de representar obres en finalitzar la presentació i entretenir el públic, encara que una de les seues funcions va ser la d’alleugerar la despesa econòmica de la falla. Tot i això, aquests són els grups més destacables. Actualment, per desgràcia, els amants del teatre i de les falles a Dénia, no tenim cap grup ni concurs, on puguem gaudir d’ambdós arts. Supose, opinió personal, que la falta de motivació, dedicació i/o altres assumptes impedeixen que es puga dur a terme aquest fet (malgrat l’existència de grups de teatre, escolars o no, a Dénia i amb l’Escolta de Teatre Comarcal). Intuïsc, no sé ben bé el perquè.

Hi ha falleres i fallers que els encantaria pujarse’n dalt de l’escenari i defensar els colors de la seua falla mentre interpreten un paper, perquè el “cuquet” de la interpretació mai desapareixerà. Personalment, he tingut sort de gaudir del teatre i les falles a València, a més de ser reconegut com a millor actor de repartiment en obra llarga el 2017 i com a millor actor protagonista en categoria principal i primera en 2020 i 2022. Amb tot i això, voldria participar en un concurs de teatre faller a la meua estimada Dénia, és un fet que tinc pendent. A més, rivalitzar amb amigues i amics de tota la vida que tenen el mateix sentir que tu ha de ser, inclús, una competència sana i divertida; en síntesi, defendre l’escut de la teua falla, tal com es realitza a Borriana, Sagunt, Gandia, Torrent, Sueca, València, entre altres localitats falleres.

Fugir del teu voltant per buscar allò que no tens no és una solució. El xou ha de continuar, però per algun motiu, a Dénia s’hi va aturar i els engranatges estan oxidats. Quin és el motiu? Per què? Cal refundar la nostra cultura i apostar per ella… El teatre és cultura i si les fusionem amb les falles… Quina meravella. Tan bo siga, en un futur pròxim, realitat.

SAGUNT

ALBERT LLUECA L’ARXIU CAMP DE MORVEDRE

Si llegim aquesta notícia que es va publicar el 2017 podríem pensar que Sagunt és un referent en el Teatre Faller:

“Dissabte 19 de maig de 2017 va tindre lloc la inauguració de la I Mostra de Teatre Faller en el teatre romà de Sagunt. Una iniciativa de Junta Central Fallera que al costat de les Juntes Locals han aconseguit que el teatre faller arribe fins a aquesta localització tan especial, com és el teatre romà de la ciutat de Sagunt.

A l’acte van acudir les Falleres Majors de les diferents Juntes Locals, així com la Fallera

Major de València, Raquel Alario Bernabé, acompanyada per la seua Cort d’Honor. Raquel va donar les gràcies pel reconeixement que suposa per al teatre faller poder actuar en aquest emplaçament.

Així mateix, l’alcalde de la ciutat, Quico Fernández, va donar també les gràcies perquè alhora se li donara la visió que ha de tindre el teatre romà a la ciutat de València.

També van oferir el seu discurs la vicepresidenta de Cultura de Junta Central Fallera, Inmaculada Guerrero, que va donar una visió del treball que ha costat arribar fins on estaven hui dia; i el President de Junta Central Fallera, Pere Fuset, que va agrair a totes les persones implicades en què aquest somni es fera possible l’any en què les falles han sigut proclamades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Després d’aquesta inauguració donava principi l’obra “Zinc hores amb Amàncio” de la companyia de teatre faller Estable, que van dedicar la seua representació a Pepe Ombuena.”

Però no és així. Sagunt té concurs de teatre faller, si; però participen 3 o 4 falles de les 30 que formen part de la Federació Junta Fallera de Sagunt. Potser açò ha sigut degut al fet que en les actuals presentacions de les falles de Sagunt ja no es poden fer els típics “a propòsits” que es feien abans, ja que la Reglamentació de les Presentacions ho impedeix perquè la Fallera Major de la Comarca ha d’estar present en dos presentacions cada dissabte.

El calendari faller de les falles del Camp de Morvedre està tan ajustat que no es fa el pas de començar coses noves. Un altre factor decisiu de la baixa participació és la poca implicació en la cultura i tradició valenciana dels sainets de les comissions i l’apalancament dels fallers i falleres.

Grups de teatre que participaren en la I Mostra de Teatre de la Comunitat Valenciana, organitzada per FJL de Sagunt i JCF de València IMATGE: ARXIU

Però encara així està reglamentat les bases per a poder participar i el que més sorprén és que poden ser fallers i falleres de diferents comissions puguen formar el seu grup de teatre, ho diu així: “podrà participar tot grup de teatre aficionat els components del qual estiguen censats en FJFS, siguen infantils i/o majors”. Com hem parlat abans, s’ha reduït la quantitat mínima per a poder desenvolupar l’activitat: “la participació mínima en l’activitat serà de 3 comissions, les quals hauran d’afirmar la seua participació o la seua retirada en una data màxima establida en l’assemblea general ordinària de la delegació de Cultura de FJFS. En cas de retirar-se més tard de la data establida, la comissió en qüestió no podrà participar el següent exercici en aquesta activitat”.

Això si, les representacions poden ser de qualsevol estil teatral (comèdia, drama, tragèdia, sainet...) i si l’obra és inèdita, haurà d’estar escrita en valencià normatiu per a la totalitat dels personatges. Si l’obra és editada, es valorarà la fidelitat al text, tant en les obres actuals escrites en valencià normatiu, com en les obres antigues que no ho estiguen. Es permetrà alguna llicència o expressió en altra llengua sempre que es considere adequada al context. El jurat determinarà la valoració de playbacks o interpretacions musicals en els casos en què apareguen.

Com sempre, i si no no es farien activitats falleres, apareixen els premis; es concediran tres premis per la categoria de Posada en escena i per Muntada i Millor Vestuari, i un punt per cadascuna de les següents categories:

Millor actriu secundària.

El jurat que qualificarà el concurs de teatre de FJFS haurà de ser extern a la nostra comarca, compost per personalitats destacades del món del teatre. El jurat escollit haurà de fer-se públic en la reunió anterior a la realització d’aquest concurs, llegint-se en el seu cas els mèrits de cadascun dels integrants del jurat.

És una llàstima perquè a Sagunt i la comarca tenim una gran tradició de teatre amateur i professional així com diferents actors que han sigut referents en els Sainets en el Territori valencià com és el cas de Pepe Alba Moreno (1885-1951) que va nàixer a Sagunt i va morir a València. Fou pintor i actor còmic, fill d’un modest industrial calderer. Va cursar els seus estudis a l’Escola d’Arts i Oficis de València treballant al mateix temps en un taller de decorats. La seua vida artística va començar amb 17 anys pintant els decorats de la “Penya els Tranquils”, un teatre d’aficionats que existia al carrer del Pilar de València.

Pepe Alba va passejar amb orgull el nom de la seua ciutat natal pels teatres de mig món. Li agradava fer gala del seu lloc de naixement, de manera que mai deixava passar una oportunitat

per a, amb orgull, dir que era natural de Sagunt. Alba va cultivar al llarg de la seua vida les seues dues grans passions: la pintura i el teatre. Des de molt jove va demostrar una forta inclinació per la pintura obtenint una ajuda econòmica de l’Ajuntament de Sagunt per a estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics, dependent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. Va treballar en el taller dels decoradors Oliver. Molt prop d’aqueix taller, al carrer Pilar, existia un teatre d’aficionats que seria el primer escenari en el qual va actuar el nostre paisà. Més tard formaria part de l’agrupació teatral dels XX.

Amb 24 anys inicia Pepe Alba la seua carrera com a actor professional a Alacant (1909) amb l’obra “Sang Mora”. En 1921 va actuar en el Teatre Apol lo de València amb la companyia de Ramón Peña. D’aquesta va passar a la companyia del teatre Regües. Després d’algunes temporades en el Teatre Modern, se’n va anar a Madrid en 1929 actuant en alguns dels teatres de la capital d’Espanya, sobretot amb obres còmiques i líriques, en aquestes últimes com a tenor. Va actuar en els teatres de Barcelona i, a més a més, és molt conegut en els teatres d’alguns països d’Amèrica Llatina. En 1924 va contraure matrimoni amb la també actriu Emilia Climent.

Les bones perspectives del gènere animaren Pepe Alba a escriure o a traduir algunes peces, com ara Pulmonia triple (1926) –traducció al valencià de l’obra de Ramón López Montenegro i Ramón Peña Pulmonía doble (1919)–, amb Lluís Juan Alcaraz és autor de l’entremés

representadíssim Una conferència (1927) i tradueix també El ser honrat és negoci (1946).

Alba i Alcaraz regentaven una companyia teatral que va obtenir rotunds èxits a Buenos Aires i a l’Havana. En 1930 va viatjar a l’Argentina com a director i primer actor de la companyia del mestre Guerrer. Després de la campanya americana torna a Madrid i d’ací va tornar de nou a València en 1934, inaugurant un saló dedicat per complet al teatre en valencià: Nostre Teatre. Més tard aquest serà conegut com a Teatre Serrà fins a la seua demolició en 1962.

I amb les mateixes paraules d’Óscar Silvestre acabem “el 13 de març de 1951, després d’una llarga malaltia, moria Pepe Alba a València. Segons les ressenyes publicades en la premsa valenciana, el soterrar fou molt concorregut per artistes, empresaris, autors, periodistes i amics de la família. Els diaris ressalten la seua dedicació al teatre valencià, amb èxits notables a València i Barcelona, on era molt estimat i on, de fet, viu una part de la seua família. El valor artístic de Pepe Alba és indiscutible, i no és estrany que fora idolatrat pel públic valencià d’abans i de després de guerra. Per això, l’Ajuntament de València li retolà el dia 29 de setembre de 1963 un carrer, i el de Sagunt feu el mateix el 26 de setembre de 1980. El premi de teatre Ciutat de Sagunt porta el seu nom des del 2005.”

Que pensaria el bo de Pepe Alba en veure que el Sainet que ell tant estimava no té continuïtat en el seu poble natal?

BORRIANA

EL TEATRE I LES FALLES

La ciutat de Borriana sempre ha tingut un gran moviment teatral, cultura que havia estat lligada a les manifestacions festives populars i era reconeguda més enllà de la nostra ciutat, tant que, fins i tot hi ha autors del segle XIX que nomenen a Borriana en les seues magnífiques obres estrenades a diferents teatres de l’estat espanyol.

Des del primer moment s’introdueixen per part de JLF uns sainets i xicotetes representacions teatrals a diferents actes com, per exemple, l’elecció de la Reina Fallera de Borriana. Els sainets eren xicotetes obres teatrals d’una duració breu i que, amb to còmic i humorístic, manifestaven i reproduïen els costums d’aquella època, bé foren culturals, socials o lingüístics.

En 1945 s’organitza una vetlada teatral també amb motiu de l’elecció de les noves màximes representants de la ciutat, les RRFF de Borriana, i la Falla Barri d’Onda posa un poc més tard en escena obres teatrals amb els mateixos autors, els mateixos actors i actrius i en castellà com “La Casa de Quiròs”, “La Monateria” i “Libreto”, estrenats abans a Saragossa.

Per a trobar una xicoteta relació entre les falles i el teatre en valencià hem de remuntar-nos als anys trenta del segle passat. Tot i que el teatre faller era una cosa puntual i no estructural en les comissions falleres, aquestes feien representacions als emplaçaments, carrers i places –entre altres– aprofitant les diferents festivitats de la nostra localitat.

Als anys quaranta, l’augment destacat del nombre de comissions falleres a la ciutat es tradueix en una necessitat d’aconseguir diners i comissionats a les diferents falles –tot a banda i sense res a veure amb el moviment naixent de JLF. És aleshores quan les falles decideixen representar sainets als diferents teatres que hi havia en el patrimoni municipal com el Teatre Casares (posteriorment s’anomenà Teatre Principal), Teatre Oberón i el Teatre del Centre Parroquial (tots desapareguts en l’actualitat).

Arriba 1946 i, per a sorpresa de tots, hi ha una gran nevada i gelada que paralitza tota l’activitat de la ciutat i, a més a més, arruïna el motor econòmic principal de localitat: la taronja. Del teatre en valencià passem al teatre en castellà, més a la moda de l’època i tal volta, més catòlicament i més políticament correcte. A les següents dècades la gent perd l’interès generalitzat pel teatre i, tan sols en casos aïllats, quasi als anys noranta es veu que alguna comissió fallera, com la Societat de Caçadors, recupera la tradició del

VICENTE LLÀCER GARCÍA AC FALLA BARRI D’ONDA DE BORRIANA /

El Teatre Payá ha estat el centre cultural per als diferents esdeveniments fallers des de l’inici de la festa a Borriana

IMATGE: VICENTE LLÀCER

Des de 2007 s’organitza el Concurs de Teatre en valencià gràcies a la col·laboració de la JLF de Borriana i a la Regidoria de Cultura: les diferents comissions participen representant les seues obres durant un cap de setmana

IMATGE: VICENTE LLÀCER

teatre en valencià com a part de l’activitat de la comissió. Aquesta falla comença amb un grup de huit membres de la comissió infantil fent les actuacions dins del seu casal.

El 1993 s’estrena l’obra teatral a la Llar Fallera anomenada “Mare, jo vull ser fallera!” i, l’any següent, es presentà la Falla Centre Espanya al teatre del Col legi Salesià amb una obra, però sense èxit que va crear un poc de desànim entre els actors i actrius.

Les dècades següents com a fins el moment les comissions sols feien obres teatrals per a divertir als borrianencs i borrianenques. Als anys primers del segle XXI les comissions de La Ravalera i Societat de Caçadors representen algunes obres de teatre en valencià que van tindre molt bon nivell. Vist el ressorgiment, l’interès i la resposta positiva pels ciutadans de Borriana durant aquests anys, JLF juntament amb la regidoria de cultura decideixen organitzar el I Concurs de Teatre en Valencià l’any 2007, en el qual tan sols les dues mateixes falles participen i aconsegueixen repartir-se els guardons. Als darrers anys al concurs se sumen més comissions falleres i s’aconsegueix la participació de fins a dotze obres teatrals.

Aquest concurs segueix actiu fins al dia d’avui on les diferents comissions participen representant les seues obres al Teatre Payá (l’antic Teatre Oberón, que va ser demolit i van canviar el seu nom a l’actual); durant un cap de setmana cada falla on va la gent a gaudir de la representació i un jurat a qualificar l’obra teatral.

Posteriorment, amb les qualificacions i votacions, s’organitza una gala especial on es donen tots els guardons al pur estil de la gala dels premis Óscar i s’introdueixen balls, comèdies i sàtira. Aquesta gala l’organitza la Federació de Falles amb col laboració de Junta Local Fallera i la Regidoria de Cultura.

Es lliuren els premis corresponents a les votacions, els premis a millor actor i actriu, millor actor i actriu de repartiment, millor decorat, millor vestuari, millor direcció i millor text inèdit. Destaquem, també, que els premis es lliuren en secret per a tots i totes fins a l’últim moment i els presenten diferents membres de les comissions falleres. Les últimes dues gal les han estat conduïdes pels fallers de la falla Barri d’Onda Berta Hernández i Vicente Llàcer i, a més a més, els premis han estat lliurats per membres d’altres comissions falleres.

Des de 2007 s’organitza el Concurs de Teatre en valencià gràcies a la col·laboració de la JLF de Borriana a la Regidoria de Cultura: les diferents comissions participen representant les seues obres durant un cap de setmana

IMATGE: VICENTE LLÀCER

CULLERA

El teatre de Falles de Cullera és un dels esdeveniments més importants de l’any per als fallers i les falleres de les diferents comissions d’aquesta localitat. I és rellevant per la gran competència que hi ha entre les diferents comissions, especialment durant aquests últims anys en els quals la qualitat ha pujat moltíssim en tots els grups de teatre.

Aquests grups competeixen entre si per a veure qui fa la millor i més original obra. Es realitza una gran quantitat d’assajos i es gasten hores dissenyant i construint cadascuna de les posades en escena. Tot el treball que es realitza durant aquest esdeveniment és un gran esforç que fan els fallers i les falleres de Cullera perquè la tradició continue viva. Podem dir, pràcticament, que els dies en què es representa una obra de teatre durant el mes de febrer a la Casa de la Cultura han passat a formar part de la tradició fallera.

Existeix una grandíssima competència en aquestos moments al voltant d’aquest concurs i, la veritat és que paga la pena, ja que fa molt de goig veure als fallers i les falleres damunt de l’escenari. Alguna vegada has estat en l’escenari, amb tots els ulls posats en tu, preparant-te per a entregar la teua millor actuació? Si la resposta és no, llavors probablement no entens el que se sent en fer una obra de teatre.

En el teatre, els i les artistes han d’emprar tots els seus sentits per a crear una experiència única per al públic. Aquests artistes poden sentir la calor dels focus de llum sobre les seues cares, el suport dels seus companys de repartiment, i el silenci anunciador del públic mentre comença l’espectacle. I és que el silenci del públic, especialment en començar, és ensordidor.

Els i les artistes també experimenten una gran quantitat d’emocions. L’anticipació prèvia a l’inici de l’espectacle pot ser alhora estimulant i aclaparadora. Una vegada que comença l’espectacle, l’actor o actriu s’entrega completament a la interpretació del seu personatge. Aquest lliurament pot portar a l’actor o l’actriu a sentir una àmplia gamma d’emocions, des de l’alegria del riure del públic fins a la tristesa d’una escena emotiva.

Alguns diuen que el teatre és com una droga, i els actors i les actrius són addictes a l’emoció i l’adrenalina que experimenten quan estan sobre l’escenari. Aquesta addicció es deu a la immensa satisfacció que senten en veure com els seus esforços creadors es reflecteixen en l’entusiasme del públic.

FALLA RAVAL DE SANT AGUSTÍ /

RUBÉN COLUBI OSA

Cartell de l’obra I tu… què faries?

IMATGE: ARXIU FALLA RAVAL SANT AGUSTÍ

És difícil explicar amb paraules el que se sent en executar una obra de teatre. No obstant això, per a aquells que tenen la sort d’experimentarho, és clar que el teatre és una de les arts més satisfactòries i emocionants que un pot gaudir.

També cal parlar del temps i l’esforç que s’inverteix en assajos, els quals, són crítics per a l’èxit d’una producció. Els assajos s’utilitzen per a aconseguir una comprensió adequada de l’obra, preparar als actors per als seus papers i aconseguir una interpretació consistent.

Per a assegurar que els assajos es duguen a terme de manera eficaç, els directors i les directores han de tindre en compte diversos factors: el temps disponible de cadascun dels membres del grup, el pressupost per a decorats i vestuari o l’habilitat dels actors i les actrius.

En primer lloc, el temps disponible és un factor crític en els assajos. Una producció amb una agenda ajustada requerirà una major quantitat d’assajos per a aconseguir una interpretació coherent i això és una cosa que es pot fer molt dura, ja que, al cap i a la fi, tots som aficionats amb les nostres pròpies vides i feines diferents. I és que els assajos són l’única manera d’assegurar que els actors estiguen preparats per a l’estrena.

Cal destacar el cas del teatre faller a la ciutat de Cullera, perquè a més de dur a terme el concurs de teatre, també es realitza una mostra de sainets. Aquesta mostra va nàixer davant de la falta de sainets proposats al concurs de teatre, ja que cada any eren més falles les que abandonaven aquest

gènere tan nostre. Però, la mostra continua, any rere any, aportant el seu gra de sorra i cada vegade són més el nombre de falles que participen.

La comissió de teatre de la Falla Raval de Sant Agustí de Cullera, des de la seua fundació fa ja 50 anys, ha anat reinventant-se per a mantenir-se vigent i actual. Aquesta comissió ha sigut un punt de trobada per a molts actors i actrius, directors i directores, tècnics i altres professionals que s’han unit per a posar en escena obres de teatre de la millor qualitat.

La primera obra que es va dur a terme fou en 1986 amb el sainet titulat “Per la fam d’heretar” En 1991 es va estrenar “Soldats i criades”, una obra de gènere històric que va ser molt aplaudida pel públic. “Els oficis de Serapio”, que es va estrenar en 1998, va ser un èxit i va suposar un punt d’inflexió per a la nostra comissió i també un cop d’aire fresc amb gent nova i jove, disposada a donar-ho tot per a deixar el llistó ben alt al concurs de teatre faller. Dins de les obres més importants que s’han representat al llarg dels anys estan “Jo sé guardar un secret” “Ara sí que va de veres” “Grandeses del cor”, “Dos pardalets/ una aguileta”, entre altres.

A partir de l’any 2006 es va començar a apostar per obres més modernes i pròximes al públic, com “Xiquets”, “Com l’esparreguera”, “Magnòlies d’acer” “Boeing Boeing” “I tu, que faries?”, “Portam fins al cel” o “El que de veres importa”.

Aquestes obres han sigut molt aclamades i la comissió ha aconseguit mantenir-se activa durant tots aquests anys gràcies a l’excel lent qualitat de les seues representacions i també al gran esforç de tota la gent any rere any participa de forma activa. Podem dir ben orgullosos que hem aconseguit ser part de les comissions referents al teatre faller de Cullera.

Per això, des de la Falla Raval de Sant Agustí desitgem als nostres amics de la Falla El Portal de Sueca tota la sort del món per als pròxims anys i esperem que aquest xicotet vincle es faça cada dia més gran i sobretot, que el vostre espectacle no pare!

Ximo Micó Sabino Osa, dos referents del teatre al Raval

IMATGE: RUBÉN COLUBI

La Comissió d’aquesta Falla agraeix la col·laboració de totes les entitats que s’han anunciat.

Gràcies a la seua participació ha estat possible la publicació del llibret.