Se'n parlave... i n'hi havie. Bruixeria al Pirineu i les terres de Ponent

Page 1

Se’n parlave... i n’hi havie Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent



Se’n parlave... i n’hi havie Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent

1


CRÈDITS EXPOSICIÓ Agraïments Rosa Alcoy, Àngel Gari, Família Amorós (Isona), Casa Bellera de Caregue, Salvador Palomar, Francesc Prats, Josefina Roma, Ignasi Ros, Josep Tugues, Júlia Carreras, Eva Perisé, Ramona Violant, Lluïsa Amenós, Rosa Llobet, Ramon Taribó, Gerard Costa, Editorial Efadós, Garsineu Edicions, Consell Cultural de les Valls d’Àneu, Arxiu Municipal de Reus, Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, Arxiu d’Etnografia, Museu d’Història de Catalunya, Museu de Ciències Naturals de Barcelona, Col·lecció Etnogràfica del Solsonès, Centre d’Estudis Lacetans i molt especialment a totes aquelles persones que ens han ajudat durant la recerca amb el seu testimoni oral

Guió i comissariat Pau Castell Coordinació Clara López. Servei d’Atenció als museus de les terres de Lleida i Aran. Jordi Abella. Ecomuseu de les valls d’Àneu Disseny i muntatge Drac. Producció Cultural Imatge gràfica Nessa Duch

Organitza Xarxa de Museus de les terres de Lleida i Aran Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya Diputació de Lleida. Institut d’Estudis Ilerdencs

Textos Pau Castell Revisió i correcció lingüística Miquel Aguilar (Correccions.com)

Amb el suport de IDAPA

Muntatge Audiovisual Pau Castell, Clara López

Col·labora Institut Ramon Muntaner, Observatori del Patrimoni Etnològic i immaterial de Catalunya, Arxiu Nacional d’Andorra (Ministeri de Cultura, Joventut i Esports. Govern d’Andorra), Archiu Generau d’Aran (Conselh Generau d’Aran), Biblioteca de Catalunya, Museu de la Noguera, Museu Comarcal de Cervera, Museu de la Conca Dellà, Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega, Museu de Lleida, Musèu dera Val d’Aran, Ecomuseu de les valls d’Àneu, Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, Museu Hidroelèctric de Capdella

Estudi de gravació Ràdio Tàrrega Locucions dels àudios Noemí Busquets, Carme Brusau, Pau Castell, Carme Bergés, Joan Novell, Josep Clota, Sara Pomés, Clara López Coordinador de la recerca etnogràfica Pau Castell Investigadors Tòni Escala, Sara Arjó i Elisa Ros (Val d’Aran) Núria Morelló (Noguera, Urgell, Segarra i Segrià) Carlos Guàrdia (Alt Urgell), Oriol Riart (Pallars Sobirà), Miquel Bailach (Pallars Jussà), Marcel·lí Corominas (Solsonès) Restauració Ramon Canal, Antonio Fernàndez Proposta pedagògica Elena Fierli, Giulia Franchi i Eulàlia Coma Fotografies Felipe Valladares, Marc Castellà, Ramon Violant. Documents, il·lustracions i obres d’art: Biblioteca de Catalunya, Arxiu del Monestir de Poblet, Museu de la Noguera, Ecomuseu de les Valls d’Àneu, llicències Creative Commons Comunicació Comunicant Bona Premsa

2


CRÈDITS CATÀLEG Col·labora Museu de la Noguera, Museu de Cervera, Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega, Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, Musèu dera Val d’Aran, Ecomuseu de les valls d’Àneu, Arxiu Nacional d’Andorra (Ministeri de Cultura, Joventut i Esports. Govern d’Andorra), Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA), Observatori del Patrimoni Etnològic i Immaterial.

Edició Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran Coordinació Pau Castell Coordinació editorial Clara López. Servei d’atenció als Museus de les Terres de Lleida i Aran.

Agraïments Rosa Alcoy, Àngel Gari, Ma. Pau Gómez Ferrer (Archiu Generau d’Aran), Miquel Regué i Ramon Giribet (Associació Cultural La Palanca), Fina Solans (Biblioteca Joan Maluquer i Viladot), Editorial Efadós, Institut Ramon Muntaner. Fundació Privada dels Centres d’Estudis de Parla Catalana, Museu d’Història de Catalunya, i molt especialment a totes aquelles persones que ens han ajudat durant la recerca amb el seu testimoni oral.

Pròleg Agustí Alcoberro Articles científics i etnogràfics Jordi Abella, Sara Arjó, Pau Castell, Pep Coll, Marcel·lí Corominas, Tòni Escala, Núria Morelló, Isabel de la Parte, Oriol Riart, Elisa Ros, Ignasi Ros, Josefina Roma, Ramona Violant. Revisió i correcció lingüística Miquel Aguilar (Correccions.com)

ISBN 978-84-948978-0-1

Imatge de portada Procés a la bruixa (Eduard Alcoy, ca. 1970). Col·lecció de l’Ajuntament de Balaguer. Museu de la Noguera, núm. inv. MN-1923.

Dipòsit Legal: L 75-2019

Fotografies Jordi Abella, Sara Arjó, Claudia Bellera, Pau Castell, Marcel·lí Corominas, Tòni Escala, Clara López, Oriol Riart, Elisa Ros, Joan Santana, Roser Trepat, Felipe Valladares, Museu de la Noguera, Musèu dera Val d’Aran, Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, Museu d’Història de Catalunya, Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya, Arxiu Nacional d’Andorra (Ministeri de Cultura, Joventut i Esports. Govern d’Andorra), Arxiu RVS-Ecomuseu, Biblioteca Joan Maluquer i Viladot, Fototeca.cat.

© dels textos els autors © de les imatges els autors i propietaris

Documentació, il·lustracions i obres d’art Arxiu Capitular de Lleida, Arxiu de la Corona d’Aragó, Arxiu del Monestir de Poblet, Arxiu Nacional d’Andorra (Ministeri de Cultura, Joventut i Esports. Govern d’Andorra), Biblioteca de Catalunya, Bibliothèque nationale de France, Zentralbibliothek Zürich, Museu de la Noguera, Museu d’Història de Catalunya, Rijksmuseum, Pau Castell, Joma, Waldesca Santana. Disseny i maquetació Estudi NiX Producció Garsineu Edicions

Les imatges marcades amb aquest símbol corresponen als objectes que han format part de l’exposició

3


4


Se’n parlave... i n’hi havie Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent

5


6


Q

uan Calví advoca per la cacera de bruixes i mana cremar un adversari a foc lent, quan Luter llença el tinter contra la paret perquè creu en el dimoni, quan Torquemada envia centenars de persones a la foguera —reconta Stefan Zweig a la seva biografia sobre Montaigne—, els seus seguidors afirmen que haurien fet el mateix, perquè és impossible sostreure’s completament a les idees de l’època. Viure en temps de fanatismes i d’intolerància ha estat una constant en la història de la humanitat. Les «idees», a l’època de la cacera de bruixes, de la Chambre Ardente i de la Inquisició, van sembrar d’injustícia i de calamitats el Vell Continent, fent paret amb el drama sempitern de la guerra i de les persecucions i estigmatitzacions individuals i col·lectives. L’exposició itinerant Se’n parlave… i n’hi havie, de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran, sobre el fenomen fetiller de la bruixeria en aquests rodals, és un viatge a un món desaparegut per explicar un dels episodis més foscos i cruents de l’Europa medieval, les traces del qual han perdurat fins a moments històrics recents: la persecució de les dones, considerades bruixes o metzineres, que utilitzaven poders sobrenaturals amb finalitats malèfiques. L’enfocament d’aquesta exposició respon als resultats d’un estudi, coordinat per l’historiador Pau Castell i un equip d’antropòlegs i investigadors dels territoris analitzats, que no deixa indiferent ningú. Perquè conclusions com que les primeres bruixes d’Europa eren del Pirineu; que era el poble i no el tribunal de la Inquisició l’estament encarregat d’incoar i perseguir els processos de bruixeria, o que Catalunya té el dubtós honor de sancionar la primera llei contra la bruixeria a Europa no poden passar desapercebudes i obliguen a fer una revisió de molts plantejaments que es donaven per certs i de veritats que es creien absolutes. Lamentablement, en el temps present, la persecució per raons de raça, religió, opinió o gènere és un axioma de la societat moderna, independentment del seu grau de maduresa i desenvolupament, mentre que la discriminació i la violència contra la dona continuen, tot i atemptar contra els més elementals principis d’igualtat de drets i del respecte a la dignitat humana. En conseqüència, l’exposició Se’n parlave… i n’hi havie va més enllà d’una reformulació pedagògica i historiogràfica del fenomen de la bruixeria i les seves pràctiques màgiques a les terres de Lleida, l’Alt Pirineu i Aran. Representa, en definitiva, una proposta per repensar moltes coses, entre les quals si no haurem avançat tant com desitjàvem en el camí de la igualtat de les persones i de les llibertats socials.

Rosa M. Perelló Presidenta de la Diputació de Lleida 7


8


E

ls museus són equipaments patrimonials en constant redefinició i actualització. Ja no només conserven, vetllen i difonen les seves col·leccions, com havien fet tradicionalment, sinó que cada dia assumeixen i desenvolupen noves funcions que els vinculen més estretament al territori i la població que els envolta. No hi ha dubte que els museus estan patint una profunda transformació que els converteix en espais cada cop més propers i dinàmics que potencien la recerca, la dinamització local i el diàleg intercultural. Nous reptes per a uns temps complexos en què cal donar resposta a noves necessitats socials i culturals, i que queden reflectits en la visió de Museus 2030. Pla de Museus de Catalunya, el pla estratègic sectorial impulsat pel Departament de Cultura. En aquest context de canvi constant, el treball en xarxa esdevé una de les millors estratègies que permeten una millor adaptació al canvi i, en un context de recursos limitats, permeten també establir una acció mancomunada, amb objectius comuns, compartint coneixements o experiències. En aquest sentit, la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran és un bon exemple. L’exposició Se’n parlave... i n’hi havie. Bruixeria a les terres de Ponent i Pirineu, així com la magnífica publicació que l’acompanya, és un d’aquests casos d’èxit col·lectiu. L’exposició, més enllà de l’èxit mediàtic i de visitants que ja té en les seves itineràncies, aporta un altre gran valor, el de la recerca i el coneixement, elements bàsics i essencials en els museus actuals. Més de dos anys de recerca etnogràfica duta a terme per diversos equips d’investigadores i investigadors, coordinats des dels museus de la Xarxa, d’una banda, avalen el rigor tant de l’exposició com de la publicació i, d’altra banda, aporten importants novetats a l’estudi de la bruixeria com a fenomen històric, social i cultural, en terres pirinenques, lleidatanes i catalanes. Els apassionants resultats d’aquestes investigacions, si bé ja es troben apuntats en l’exposició, estan molt més desenvolupats i detallats en la publicació que teniu a les mans, un magnífic estudi sobre la bruixeria. Un excel·lent producte cultural i divulgatiu, amb una profunda mirada territorial, que novament fa valer la constant tasca que desenvolupa dia rere dia la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran.

Elsa Ibar i Torras Directora general del Patrimoni Cultural

9


10


L

a publicació que teniu a les mans, editada per la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran, representa una nova etapa d’un llarg viatge que va començar l’any 2015. En aquell moment, des de la Xarxa, vam veure en la bruixeria, tant des d’una perspectiva històrica com etnològica, un interessant tema sobre el qual investigar, reflexionar i debatre des del punt de vista històric, però també com a fenomen social i cultural molt arrelat al territori, que arriba fins al present. El fet que el Pirineu i les terres de Ponent es considerin el bressol de la bruixeria a Europa i que el text jurídic europeu més antic que fa referència a la bruixeria siguin les ordinacions de la vall d’Àneu, compilat el 1424, despertava encara més interès. Un cop definit el tema, el pas següent va ser contactar amb l’historiador pallarès Pau Castell, en el qual hem trobat un bon i apassionat company de viatge. La seva tasca com a coordinador científic dels grups de recerca, com a comissari de l’exposició i com a editor d’aquesta publicació ha estat fonamental i bàsica. El camí va començar amb la recerca. Calia conèixer en detall quines són les manifestacions de memòria oral sobre la bruixeria encara presents arreu de la geografia lleidatana. A partir de la coordinació dels museus de la Xarxa, es van crear diferents equips de recerca territorials que van dedicar-se durant dos anys a recollir els testimonis orals i les percepcions socials del fenomen de la bruixeria tant del Pirineu com de la plana. És un material científic de gran interès patrimonial i etnològic que trobareu recollit en el conjunt d’articles elaborats per les mateixes investigadores i investigadors que van participar en el treball de camp. A partir del material de recerca recuperat i com a segon element, sorgeix l’exposició, un producte comunicatiu potent que proposa una important reflexió sobre el fenomen de la bruixeria al Pirineu i les terres de Ponent. Aquesta exposició, acompanyada d’interessant material audiovisual i d’escenografia, actualment roda pels diferents museus de la Xarxa amb un important èxit de públic. La mostra, a més de ser un relat científic molt ben travat, ens permet conèixer de primera mà molts dels objectes històrics i etnològics vinculats a aquest tema que custodiem els museus als magatzems i les sales de reserva. La conservació de les col·leccions i del patrimoni és una de les funcions, malauradament sovint desconeguda i poc valorada, que desenvolupem els museus i que exposicions com aquesta ens permeten reivindicar. I, finalment, arriba aquesta ambiciosa publicació, que sobrepassa la dimensió d’un catàleg d’exposició i vol convertir-se en un llibre de referència en la producció bibliogràfica sobre la bruixeria al Pirineu, les terres de Ponent i Catalunya. Aquest darrer producte és, sens dubte, un bon exemple de com des d’una perspectiva territorial i local també es poden desenvolupar mirades rigoroses, globals i d’un ampli abast científic. Probablement, un dels majors encerts d’aquest llibre és la convivència en una mateixa publicació d’articles teòrics especialitzats d’àmbit general amb les mirades territorials resultants de la recerca etnogràfica directa. 11


Aquests productes, tots coherents i de gran qualitat, són un bon reflex de la gran tasca feta per moltes persones i institucions que, des de la recerca, la documentació, el coneixement, el disseny, la conservació, la divulgació i la didàctica, la comunicació, la gestió i molts altres àmbits, s’han mobilitzat per treballar amb un objectiu comú. I, sens dubte, també són el resultat, un cop més, dels beneficis i avantatges del treball en xarxa. Una estratègia de cooperació, ja consolidada, que aporta musculatura, visibilitat i dimensió als museus de les terres de Lleida i el Pirineu. Gaudiu d’aquest llibre i no patiu, perquè, quan l’hàgiu acabat de llegir, de segur que trobareu noves propostes d’activitats i nous productes culturals que ja estem dissenyant des de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran.

Jordi Abella Pons President de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran

12


Se’n parlave... i n’hi havie Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent

13


14


Pròleg

La cacera de bruixes a Catalunya, i en particular a les comarques del Pirineu i Ponent, se’ns presenta com un fenomen de llarga durada, a cavall de les edats mitjana i moderna, i d’una notable intensitat. L’exposició que ara es presenta, produïda per la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran i comissariada pel doctor Pau Castell, en presenta una panoràmica àmplia i rigorosa que convida a la reflexió. D’una banda, cal destacar que l’estudi de la cacera de bruixes és un fenomen relativament recent en la historiografia catalana. Certament, en podem espigolar alguns precedents coetanis, com el testimoni de Jeroni Pujades a la Crònica universal del Principat de Catalunya, publicada el 1609. Ja al segle xix, cal remarcar l’interès pel tema de Víctor Balaguer a la seva Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, escrita dins el marc del Romanticisme històric. I encara, en les darreres dècades del segle xx, cal referir-se, dins l’àmbit estrictament acadèmic, a algunes aportacions de Ricardo Garcia Cárcel (deixeble de Joan Reglà, que ja havia apuntat la importància del tema) i de Núria Sales. Tanmateix, la historiografia contemporània sobre la cacera de bruixes arrenca amb l’estudi d’Antoni Pladevall Persecució de bruixes a les comarques de Vic a principis del segle xvii, publicat el 1974 en una edició privada i molt limitada. En aquest treball, Pladevall no només presentava un relat coherent sobre la cacera de bruixes practicada a Osona durant la segona dècada del segle xvii, sinó que també extractava àmpliament la documentació emprada, de manera que posava en relleu el seu enorme interès. I encara, fornia un model de recerca local aplicable a molts altres casos. Per això, en les dècades següents, van aparèixer nombroses monografies que, amb més o menys fortuna, obeïen aquest model. La història de la cacera de bruixes a Catalunya s’ha construït, doncs, des de l’àmbit local, recorrent a arxius municipals i comarcals, parroquials i de famílies nobles i d’institucions eclesiàstiques que disposaven de drets baronials i judicials. No podia ser d’una altra manera. A diferència d’altres delictes, com ara el bandolerisme, el marc processal de la bruixeria era l’estrictament local i baronial. Per això, la documentació sobre aquesta temàtica conservada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el nostre gran arxiu nacional i arxiu de govern aleshores, és molt menor, i en cap cas dona la mida de la importància del fenomen. Ha estat, doncs, a través de nombroses monografies locals que hem anat construint una geografia i una cronologia de la cacera de bruixes a Catalunya, que mostren de manera inequívoca la seva gran dimensió i l’excepcionalitat en el marc de la monarquia hispànica i del conjunt d’Europa. En aquest camí, hi han contribuït també altres canvis, com són l’aparició de nous paradigmes en l’àmbit de la història social i cultural, l’eclosió de la història de les dones o les aportacions des de l’àmbit de l’antropologia cultural.

15


De tot plegat, ens en vam fer ressò a l’exposició Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya, que vaig comissariar amb la doctora Josefina Roma al Museu d’Història de Catalunya el 2007. L’exposició va suposar un important salt endavant en la historiografia sobre la cacera de bruixes, i va permetre donar una autèntica dimensió nacional a un fet que fins a aleshores s’estava analitzant des de l’àmbit més proper. El catàleg, en què van participar alguns dels especialistes més rellevants, va permetre aplegar i relacionar els coneixements de què aleshores disposàvem. Tot plegat, més els canvis de paradigma ja esmentats, va fer revifar l’interès pel tema en l’àmbit universitari. En aquest sentit, resulta particularment rellevant la lectura a la Universitat de Barcelona, el 2013, de la primera tesi doctoral sobre el tema. Ens referim a Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya, de Pau Castell. La tesi de Castell presenta un innegable interès tant per la documentació utilitzada com per la seva mirada àmplia, que permet, entre altres coses, comparar el cas català amb altres regions d’Europa, resseguir l’evolució del fenomen durant els segles medievals i moderns o fer una mirada antropològica sobre la percepció de la bruixeria avui. Per això, cal remarcar l’originalitat de les seves conclusions. Destaquem, entre aquestes, la precocitat de la cacera de bruixes a les comarques del Pirineu català, la seva pràctica continuïtat al llarg de gairebé quatre segles i els elements de continuïtat profunda, en especial, pel que fa a la pervivència de rumors i estereotips, que ens traslladen fins a mitjan segle xx. L’exposició que ara es presenta reflecteix aquestes noves aportacions i planteja també una nova mirada al fenomen de la bruixeria des de la cultura popular, a partir del material etnogràfic recollit per un equip d’investigadors coordinats pel mateix Castell. També en aquest punt resulta particularment pertinent. La por a la bruixa com a personatge malèfic ha estat una constant en la cultura rural fins a mitjan segle xx. Al seu voltant s’han construït importants fenòmens culturals, com ara rondalles, amulets o pràctiques protectores o sanadores. Avui, aquesta cultura popular rural va de baixa, amb l’extensió de fenòmens d’uniformització cultural, com l’escola, els mitjans de comunicació de masses i les noves tecnologies de la informació. Per això és tan important catalogar i estudiar les últimes expressions d’un concepte complex, el de la bruixeria, que, temps era temps, va resultar hegemònic i va provocar la mort de centenars de víctimes innocents.

Agustí Alcoberro Universitat de Barcelona

16


Introducció L’estiu de l’any 2008, durant la confecció del que acabaria essent una tesi doctoral sobre la cacera de bruixes a Catalunya, vaig tenir l’ocasió de conversar amb la Mercè de casa Guem de Beranui, una nena de mirada juganera nascuda el 1917 en aquella petita localitat de la vall Fosca. Asseguts al menjador de casa, la Mercè m’ajudava a desxifrar algunes de les expressions pallareses amagades en la documentació històrica que havia anat localitzant al llarg de la meva recerca. Després d’una estona de conversa, em vaig atrevir a preguntar-li sobre el tema de la bruixeria: «Em fa l’efecte que ara ja no se’n parla tant, però que abans se’n parlava més, d’això de les bruixes…». El somriure de la Mercè va deixar pas a una expressió difícil de descriure, mentre em responia amb el seu deliciós accent pallarès: «Se’n parlave… i n’hi havie». Aquella primera conversa amb la Mercè de casa Guem, a la qual seguirien d’altres durant els anys d’elaboració de la tesi, es convertiria en el punt de partida d’una recerca que avui, deu anys després, ha trobat la plasmació en la present proposta museogràfica. Les creences sobre la bruixeria i les experiències personals de les generacions nascudes a principi del segle xx constitueixen actualment un patrimoni fràgil i valuós. Sovint no es tracta únicament de llegendes o contes per a la mainada, sinó de situacions reals viscudes de primera mà per homes i dones de zones rurals fins ben entrada la dècada de 1940. Situacions que ens parlen del mal donat, de pedregades destructores, de la mort d’infants i bestiar, de la fama de bruixa de determinades dones i de l’estigma d’algunes cases o famílies en el marc d’unes comunitats preocupades per l’origen malèfic de les seves desgràcies. L’interès d’aquest patrimoni oral augmenta considerablement quan el posem en relació amb la documentació històrica sobre la bruixeria i la cacera de bruixes en el mateix territori. Durant els darrers anys, la recuperació d’un volum important de documentació d’arxiu ha permès constatar la intensitat de la cacera de bruixes a la zona del Pirineu —i, de retruc, a les terres de Ponent— durant els segles medievals i moderns. A tall d’exemple, la vall on va viure la Mercè fou l’escenari de diverses accions judicials al llarg dels segles xv-xvii contra persones acusades de bruixeria pels seus propis veïns i veïnes, fins al punt que els coetanis arribaren a referir-s’hi amb la significativa expressió de «la terra dels bruixots». Fou també al Pirineu català on es promulgà la primera llei coneguda contra el crim de bruixeria, l’estiu de 1424, quan tot just despuntava un fenomen judicial que acabaria adquirint una dimensió europea. Durant els segles de la cacera, les valls pirinenques es mantindrien com el principal focus de persecució antibruixesca al Principat, de forma paral·lela a l’extensió de la cacera cap a les terres de la plana i els primers judicis per bruixeria en ciutats com Lleida, Cervera o Balaguer, sovint contra dones i homes procedents dels dominis senyorials de muntanya. Les dinàmiques socials, culturals i de gènere que es desprenen d’aquells judicis d’època medieval i moderna coincideixen de manera sorprenent amb els episodis viscuts i explicats pels informants actuals, tant pel que fa als mecanismes del rumor, la sospita o l’acusació com també als noms de les cases o famílies vinculades encara a la bruixeria a principi del segle xx. La pervivència d’aquests elements converteix el Pirineu i les Terres de Ponent en un espai privilegiat per mirar d’aproximar-nos al fenomen de la bruixeria a partir d’una anàlisi comparada del material històric i etnogràfic conservat en aquesta part sovint oblidada del rerepaís català. 17


Aquest ha estat l’objectiu principal del projecte endegat per la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran, al llarg del qual s’ha dut a terme una important tasca de recerca històrica i etnogràfica que constitueix la base indispensable del projecte museogràfic recollit en el present catàleg. Des de les valls pirinenques d’Aran, els Pallars, l’Alt Urgell i Andorra fins a les terres de la Noguera, el Segrià, la Segarra i el Solsonès, s’ha recollit una multitud de testimonis de persones d’edat avançada que ens ha permès constatar la pervivència de l’imaginari bruixesc en aquest territori, tot identificant els mecanismes i les lògiques que han condicionat el fenomen antibruixesc fins a dates ben recents. Paral·lelament, s’ha dut a terme un treball de recerca històrica i documental per tal d’oferir una anàlisi rigorosa del funcionament i l’evolució de la cacera de bruixes en aquest territori durant els segles medievals i moderns. Els resultats d’aquest projecte de recerca conformen el cos central de la present exposició, formada per un conjunt d’objectes, documents, imatges, textos històrics i extractes orals o audiovisuals de les entrevistes realitzades. Juntament amb la proposta museogràfica, el present catàleg pretén ser alhora un complement i una ampliació del contingut de l’exposició. Així, s’hi presenta, en primer lloc, un complet estudi sobre la cacera de bruixes a Catalunya, tot inserint-la en el context europeu de l’època i esbossant els lligams entre la recerca històrica i el patrimoni etnogràfic. Seguidament, diversos especialistes en l’estudi del folklore català presenten les seves reflexions al voltant de l’imaginari bruixesc en sengles articles, a càrrec dels antropòlegs i investigadors Josefina Roma, Ramona Violant, Ignasi Ros i Pep Coll. Finalment, el conjunt del material etnogràfic recollit a cada territori i dipositat en els fons dels museus implicats en el projecte és presentat per les mateixes investigadores al llarg dels estudis monogràfics que conformen la part central del catàleg, que finalitza amb un recull d’imatges del muntatge expositiu. El repte de dissenyar, elaborar i comissariar un projecte d’aquestes característiques ha constituït una experiència personal i professional d’allò més enriquidora. L’objectiu principal d’aquesta tasca, compartit pel conjunt dels museus i les institucions implicats, ha obeït la voluntat explícita de confeccionar un discurs expositiu articulat al voltant de les darreres investigacions sobre la bruixeria i la cacera de bruixes al Pirineu i les terres de Ponent —veritable epicentre de la cacera en els àmbits català i europeu—, tot fent valer el ric patrimoni històric i etnogràfic vinculat a aquest fenomen de llarga durada. Malgrat la desaparició de l’imaginari bruixesc en els nostres dies i la relegació de la bruixa malèfica al món de la literatura infantil, les reflexions que es desprenen d’aquesta proposta museogràfica presenten un fort component d’actualitat. En ple segle xxi, la lògica antibruixesca pren altres formes tan o més perverses a través dels mecanismes atàvics de la por, la sospita i la intolerància. Elements que inviten a fer una reflexió més àmplia sobre les dinàmiques actuals de marginació, exclusió i estigmatització de determinats grups humans, sobre la base de determinats rumors i acusacions sovint compartits per bona part de la societat. L’estudi del passat, del més recent al més llunyà, ens demostra un cop més que les «bruixes» es construeixen sempre a partir de la mirada de l’Altre, quan la desconfiança i la por ens empenyen a cercar un boc expiatori per poder descarregar les nostres angoixes quotidianes. En aquest sentit, la present exposició constitueix també un petit homenatge pòstum a totes aquelles persones estigmatitzades i perseguides durant els anys en què «se’n parlave… i n’hi havie». Pau Castell Granados Barcelona, febrer de 2018 18


Part 1 Història

19


Pau Castell Granados Historiador Universitat de Barcelona

20


Bruixeria i cacera de bruixes a Catalunya: el Pirineu i les terres de Ponent «… few historical enterprises have been as intensively historiographical and reflexive in character as the study of witchcraft» (Barry, Witchcraft in Early Modern Europe, p. 5) «... the indubitable Pyrenean character of the term bruja, recorded for the first time, we should bear in mind, in the Catalonian area» (Campagne, «Witch or Demon?», p. 398)

L’any 1996, en la introducció a la seva gran obra sobre la cacera de bruixes a Europa, l’especialista britànic Jonathan Barry constatava que «poques empreses històriques han tingut un caràcter tan intensament historiogràfic i reflexiu com l’estudi de la bruixeria»1. Les paraules de Barry posen en relleu un fet gens menyspreable: durant la darrera centúria, una multitud d’historiadors ha dedicat els seus estudis a l’anàlisi de la bruixeria i la cacera de bruixes, oferint així un volum enorme de literatura crítica sobre aquest fenomen inquietant que marca de forma tràgica la fi de l’època medieval i l’inici de la modernitat. En l’àmbit europeu, l’interès historiogràfic per la bruixeria i la cacera de bruixes es remunta als mateixos inicis de la disciplina universitària, a mitjan segle xix. Fou a partir d’aquelles dècades que es dugueren a terme els primers reculls de fonts i els primers intents d’interpretació global d’aquest fenomen històric per part d’alguns autors noucentistes, seguits de diverses aproximacions monogràfiques durant la primera meitat del segle xx, en consonància amb els principals corrents interpretatius del moment. Tanmateix, el veritable tombant historiogràfic tindria lloc a partir de la dècada del 1970, quan els historiadors anglosaxons Norman Cohn i Richard Kieckhefer publicaren els seus treballs fundacionals, en els quals es feia èmfasi en l’origen medieval de la cacera de bruixes i es duia a terme un treball rigorós sobre les fonts primàries, tot desmentint nombrosos falsos documentals i interpretatius anteriors i posant així les bases per a les ulteriors reflexions.2 Les darreres dècades del segle xx serien un període daurat pel que fa al coneixement d’aquest episodi històric, amb una multiplicació del nombre d’estudis, un augment considerable de les fonts primàries i un renovat interès entre el gran públic.3 Avui, els resultats de les investigacions efectuades en els darrers cinquanta anys es troben recollits en dos volums miscel·lanis: el primer, editat per Richard Golden l’any 2006, i el segon, per Brian Levack l’any 2013, on es presenten les darreres aportacions per part dels principals especialistes d’arreu del món.4 1 Jonathan Barry (ed.), Witchcraft in Early Modern Europe, Cambridge, Cambridge University Press, 1996, p. 5. 2 Norman Cohn, Europe’s Inner Demons. The Demonization of Christians in Medieval Christendom, Chicago, University of Chicago Press, 2000 (1a ed. 1975); Richard Kieckhefer, European witch trials: their foundations in popular and learned culture, 1300-1500, Londres, Routledge & K. Paul, 1976. 3 Un estat de la qüestió sintètic pot veure’s a Matteo Duni, «Le streghe e gli storici, 1986-2006: bilancio e prospettive», a Dinora Corsi (ed.), Non lasciar vivere la malefica. Le streghe nei trattati e nei processi (secoli xiv-xvii), Florència, Firenze University Press, 2008, p. 1-18. 4 Richard M. Golden (ed.), Encyclopedia of Witchcraft. The Western Tradition, Santa Bàrbara, ABC-Clio, 2006; Brian P. Levack (ed.), The Oxford Handbook of Witchcraft in Early Modern Europe and Colonial America, Oxford, Oxford University Press, 2013. 21


A grans trets, l’estat actual de la recerca es planteja la interpretació d’aquest fenomen a partir de dues dinàmiques històriques clarament diferenciades. En primer lloc, l’aparició i consolidació de la creença en la secta de les bruixes en l’època baixmedieval, la qual hauria tingut lloc de manera coetània en diverses regions del sud del continent (entre aquestes, Catalunya) a partir de la fusió i la reformulació de tradicions anteriors relatives a la màgia malèfica, el crim de metzines, la demonologia, la literatura antiherètica i les creences populars relatives a determinats esperits nocturns. En segon lloc, es treballa al voltant de la persecució judicial d’abast europeu desencadenada al llarg dels segles xv-xvii per part de tribunals laics i eclesiàstics, tot mirant d’escatir-ne els mecanismes, les motivacions, l’abast i la cronologia. En aquest context, els territoris catalans, i en concret el Pirineu i les terres de Ponent, apareixen com un espai privilegiat per a l’estudi d’aquest fenomen històric. La riquesa documental disponible permet avui dia aprofundir en la dinàmica persecutòria desencadenada en aquest territori durant els segles xv-xvii, tot inserint-la en els contextos català i europeu. Així mateix, la pervivència de l’imaginari bruixesc en aquest territori ens permet també aproximar-nos a la bruixeria des de l’àmbit de l’antropologia i els estudis etnogràfics, els quals constitueixen un complement indispensable de cara a la comprensió d’aquest apassionant fenomen històric.

L’estudi de la cacera de bruixes a Catalunya La historiografia dedicada a la cacera de bruixes a Catalunya dibuixa un recorregut singular de forma paral·lela als grans corrents europeus. L’atenció historiogràfica envers aquest fenomen s’inicià també a mitjan segle xix amb autors com Víctor Balaguer o Josep Masferrer, els quals dedicaren algunes pàgines a les persecucions dutes a terme al Rosselló o a la plana de Vic dos-cents anys abans.5 Durant les dècades següents i fins a l’esclat de la Guerra Civil (19361939), diversos autors catalans dedicaren articles puntuals a la cacera de bruixes al Principat a partir de documentació d’arxiu, paral·lelament a l’aparició d’estudis centrats en el paper de la bruixeria en la cultura popular catalana des de la perspectiva sempre fecunda del folklore.6 Així mateix, destacats especialistes estrangers com Henry Charles Lea abordaren també la cacera de bruixes a la Catalunya moderna durant els primers anys del segle xx a partir de la documentació procedent del Sant Ofici de la Inquisició, un dels tribunals encarregats de la persecució d’aquell suposat crim «contra Déu i la societat».7 En el context de davallada general de les investigacions 5 Víctor Balaguer, Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, vol. iv, Barcelona, Salvador Manero, 1863, p. 267268; Josep Masferrer, «Una bruixa en la cambra del torment», La Renaixensa, vol. ii, núm. 4 (agost 1878), p. 189-193. 6 Cels Gomis, La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864 a 1915, Barcelona, Altafulla, 1987; Francesc Maspons i Llabrós, «Las bruxas», Lo Gay Saber. Periódich Literari Quinzenal, núm. 22-24 (novembre-desembre 1880), p. 235-274; Francesc Carreras Candi, «Lo bandoler del Montserrat. Aplech de notes del segle xvi», Catalunya. Revista Literària Quinzenal, núm. 1 (1903), p. 241-247; «Brujas y maleficios en las tempestades» i «Ligeras indicaciones sobre lo que fue el culto al demonio en Cataluña», Las Noticias (agost-setembre 1920); Josep M. Batista i Roca, Fitxes d’estudiant d’Antropologia i Folklore, inèdit, 1915-1924; Francesc Bergadà, «L’era de les bruixes», Arxiu de Tradicions Populars, núm. 2 (1928), p. 115-117; Apel·les Mestres, «Les bruixes d’Altafulla», Arxiu de Tradicions Populars, núm. 3 (1929), p. 183; Gabriel Castellà i Raich, «La creença en bruixes», Arxiu de Tradicions Populars, núm. 6 (1932), p. 371-372; Joan Amades, Bruixes i bruixots, Barcelona, La Neotípia, 1934; Siegfried Bosch, «Literatura i història. Iniciació a la bruixeria», La Publicitat (23 febrer 1936), p. 2; Ramon Violant i Simorra, «De bruixeria pallaresa», a Etnologia pallaresa. Homenatge a Ramon Violant i Simorra, la Pobla de Segur, Escudella-2, 1981, p. 91-126 (discurs llegit al CEC l’abril de 1936). 7 Henry Charles Lea, A History of the Inquisition of Spain, vol. iv, Londres i Nova York, Macmillan, 1908, p. 211-224; Agustín González de Amezúa (ed.), ‘El casamiento engañoso’ y ‘El coloquio de los perros’. Novelas ejemplares de Miguel de Cervantes Saavedra, Madrid, Bailly-Baillierre, 1912, p. 182 i 192-194. 22


Primera pàgina de l’article de Francesc Maspons i Llabrós «Las bruxas», Lo Gay Saber, núm. 21 (novembre 1880). Biblioteca de Catalunya. 23


durant el període de postguerra, la documentació inquisitorial relativa a la cacera seria novament abordada per l’historiador danès Gustav Henningsen i el seu col·lega Jaime Contreras a final de la dècada dels seixanta, tot oferint per primer cop una anàlisi sistemàtica de l’actuació del Sant Ofici en la matèria.8 De manera similar al cas europeu, fou durant l’últim terç del segle xx que es produí un gir decisiu en l’atenció portada per la historiografia catalana sobre el fenomen de la cacera de bruixes, paral·lelament a les reflexions efectuades al nord dels Pirineus. Aquest canvi estaria caracteritzat, d’una banda, per l’aparició d’un gran nombre de monografies locals basades en la recuperació de documentació d’arxiu i, de l’altra, per l’aparició de les primeres interpretacions de conjunt per part d’historiadors catalans i estrangers. En aquest sentit, el treball fundacional correspon a l’obra d’Antoni Pladevall sobre la persecució a les comarques de Vic publicada al 1974, amb la qual s’inaugurava un model basat en la contextualització, el comentari i l’edició parcial de les fonts primàries.9 Aquest model seria imitat en els anys successius, amb resultats desiguals, per nombrosos autors catalans, fet que permetria ampliar el volum de documentació procedent de les corts de justícia locals i baronials, principals protagonistes de la persecució a Catalunya.10 D’altra banda, destacats hispanistes com Ricardo García Cárcel, William Monter o Henry Kamen dedicaren també alguns capítols de les seves obres a la història de la cacera de bruixes al Principat, recolzant-se principalment en els arxius inquisitorials castellans.11 Partint d’aquesta situació, l’any 2007 es presentava al públic una exposició al Museu d’Història de Catalunya dedicada íntegrament a la cacera de bruixes al Principat. La mostra, comissariada pels especialistes Agustí Alcoberro i Josefina Roma, constituïa el primer intent de plantejar una visió de conjunt d’aquest fenomen històric i de les repercussions que tingué a casa nostra, tot situant-lo en el context europeu de l’època. Els resultats d’aquell projecte quedaren recollits en una obra col·lectiva formada per diversos articles especialitzats i en un espai web que incloïa una exposició virtual i un mapa interactiu de processos i sentències.12 8 Ambdós especialistes publicaren els seus resultats en repetides ocasions a partir de la dècada del 1970; la darrera, a Gustav Henningsen, «The Database of the Spanish Inquisition. The relaciones de causas project revisited», a Heinz Mohnhaupt i Dieter Simon (ed.), Vorträge zur Justizforschung, Geschichte und Theorie, Frankfurt, Klostermann, 1993, p. 43-85. 9 Antoni Pladevall, «Persecució de bruixes a les comarques de Vic a principis del segle xvii», Monografies del Montseny, núm. 1 (1986), p. 93-165 (1a ed. 1974). Un precedent d’aquest tipus de publicacions monogràfiques pot trobar-se en l’obra de Nolasc de Molar, Procés d’un bruixot, Olot, Imp. Aubert, 1968, i en l’article de Frederic Sena, «Un proceso de brujas de 1620», Ausa, núm. 6 (1968), p. 58-59. 10 Albert Benet, Joana la Negra, una bruixa sallentina i altres episodis d’història sallentina, Sallent, Institut d’Arqueologia i Ciències Naturals, 1983; Raimundo García Carrera, Les bruixes de Caldes de Montbui, Caldes de Montbui, Cal·lígraf, 1985; Raimundo García Carrera, Caça de bruixes al Vallès, Terrassa, Ègara, 1987; Núria Sales, «El bisbe d’Alet i les bruixes del Capcir», Recerques, núm. 19 (1987), p. 133-143; Lluís Orriols, Les bruixes segrestades, Barcelona, Rafael Dalmau, 1994; Carmen Espada i Jaume Oliver, Les bruixes al Pallars, Tremp, Garsineu, 1999; Mercè Gras, Bruixes a Sant Feliu de Llobregat. El procés a Blanca Bardiera (1578), Sant Feliu de Llobregat, Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, 2000; Robert Pastor i Castillo, Aquí les penjaven, Andorra la Vella, Consell General d’Andorra, 2004; Rafael Ginebra (ed.), Condemnades per bruixes: processos judicials al Vallès i al Moianès a principis del segle xvii, Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 2007; Pau Castell, «La persecució senyorial de la bruixeria al Pallars: un procés contra bruixes i bruixots a la vall Fosca (1548)», Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, núm. 27 (2010), p. 121-249. 11 Ricardo García Cárcel (dir.), «Dossier: La bruixeria a Catalunya», L’Avenç, núm. 61 (juny 1983), p. 49-64; Ricardo García Cárcel (dir.), Historia de Cataluña, siglos xvi-xvii, vol. i, Barcelona, Ariel, 1985, p. 407-421; William Monter, Frontiers of heresy: the Spanish Inquisition from the Basque lands to Sicily, Cambridge, Cambridge University Press, 1990; Henry Kamen, The Phoenix and the Flame. Catalonia and the Counter Reformation, New Haven i Londres, Yale University Press, 1993, p. 239-243; Doris Moreno Martínez, Representación y realidad de la Inquisición en Cataluña: el conflicto de 1568, tesi doctoral inèdita, Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 2002, p. 393-417 i 665-672. 12 Agustí Alcoberro i Josefina Roma (dir.), Per bruixa i metzinera, la cacera de bruixes a Catalunya, Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 2007. 24


Mapa de la cacera de bruixes a Catalunya durant els segles Exposició Per bruixa i metzinera, 2007.

xvi

i

xvii.

Museu d’Història de Catalunya.

El treball dut a terme per l’equip investigador encarregat del projecte posà en relleu, d’una banda, la relativa migradesa de la recerca sobre el tema al nostre país i, de l’altra, el caràcter d’història local de bona part de les publicacions, les quals havien quedat majoritàriament al marge dels intensos debats europeus desenvolupats durant el darrer terç del segle xx. Resultava especialment il·lustrativa la manca de reflexions teòriques sobre l’aparició del crim de bruixeria en l’època baixmedieval o sobre la seva articulació durant els primers temps moderns, així com l’escassetat de fonts primàries anteriors al segle xvii, especialment a les regions occidentals del Principat. Aquesta manca de fonts dificultava de forma evident el plantejament d’anàlisis de conjunt sobre les motivacions, la mecànica i l’evolució de la cacera a Catalunya durant els més de dos-cents anys de persecució antibruixesca, amb la meritòria excepció dels treballs d’Agustí Alcoberro i Gunnar W. Knutsen.13 13 Agustí Alcoberro, «Cacera de bruixes, justícia local i Inquisició a Catalunya, 1487-1643: alguns criteris metodològics», Pedralbes, núm. 28 (2008), p. 485-504; Agustí Alcoberro, «Los otros abogados de las brujas. El debate sobre la caza de brujas en Cataluña», Revista Internacional de Estudios Vascos. Cuadernos, núm. 9 (2012), p. 92-115; Gunnar W. Knutsen, Servants of Satan and Masters of Demons. The Spanish Inquisition’s Trials for Superstition, Valencia and Barcelona (1478-1700), Turnhout, Brepols, 2009. 25


En aquest context, l’estudi de la cacera de bruixes a Catalunya fou abordat en la nostra tesi doctoral presentada a la Universitat de Barcelona l’any 2013, en la qual s’oferia per primer cop un recull exhaustiu de fonts publicades i inèdites relatives a aquest fenomen històric per al període 1400-1600, tot inserint el cas català dins el context europeu a través d’un estudi comparatiu.14 Els resultats d’aquella investigació, ampliats en estudis posteriors, van permetre treure a la llum una gran quantitat de material inèdit procedent d’arxius catalans i estrangers, contribuint així a crear un corpus documental sòlid sobre el fenomen antibruixesc en terres catalanes. L’anàlisi d’aquest corpus, en el qual destaca la importància del territori pirinenc i les terres de Ponent, ha permès demostrar la precocitat del fenomen a Catalunya i la seva intensitat en l’època moderna, fet que ha despertat l’interès de la historiografia especialitzada d’àmbit europeu. En aquest sentit, les darreres publicacions dels principals especialistes internacionals ja situen el Principat com un dels «bressols de la cacera de bruixes» a Europa, tot recalcant la seva singularitat en el conjunt de la monarquia hispànica durant els segles xvi i xvii, quan Catalunya esdevindria un dels principals focus de cacera de bruixes al sud del continent.15 En definitiva, disposem actualment d’un volum d’informació molt considerable sobre l’aparició del crim de bruixeria a Catalunya i el desenvolupament de la cacera en l’època medieval i moderna. Una informació que resulta encara desconeguda per bona part del públic no especialitzat, i que presentem a continuació per tal de contribuir al seu coneixement i realçament en el marc del present projecte museogràfic.

La persecució de la bruixeria a Catalunya en el context europeu Durant les primeres dècades del segle xv, una sèrie d’homes i dones començaren a ésser perseguits i jutjats en diverses regions del sud d’Europa per part de tribunals laics i eclesiàstics, acusats d’una nova tipologia criminal: el crim de bruixeria. Es tractava d’un crim formulat durant els anys de crisi profunda que caracteritzaren l’anomenat Cisma d’Occident (1378-1417), quan es difongué en determinats ambients intel·lectuals dominicans i franciscans la creença en una suposada confabulació diabòlica formada per persones malèfiques que pretenien atemptar contra la cristiandat i revertir l’ordre establert. Aquella creença bevia, en part, de la rica tradició medieval de condemna de l’heretgia, reutilitzant-ne alguns dels elements característics, com ara l’apostasia, les reunions nocturnes, el rebuig als sagraments de l’Església, l’adoració al diable en forma d’animal o les orgies rituals. Així mateix, la construcció mental de la secta de les bruixes es veié també enriquida per una sèrie d’elements procedents de la tradició de condemna de la màgia malèfica i el crim de metzines, tot integrant-los dins una nova lògica confabuladora i amb un marcat caràcter antisocial. Finalment, alguns dels aspectes atribuïts a aquella pretesa confabulació es basaven en la reinterpretació i demonització d’un conjunt de creences populars 14 Pau Castell, Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya, Barcelona, Fundació Noguera, en premsa (tesi doctoral presentada el desembre de l’any 2013 i guardonada amb el Premi Joan Reglà de l’Institut d’Estudis Catalans, la beca Notari Raimon Noguera de la Fundació Noguera, l’accèssit al Premi Claustre de Doctors de la UB a la millor tesi doctoral i l’accèssit al Premi Cum Laude de la Xarxa d’Universitats Joan Lluís Vives). 15 Vegeu, per exemple, Franck Mercier i Martine Ostorero, L’énigme de la Vauderie de Lyon. Enquête sur l’essor de la chasse aux sorcières entre France et Empire (1430-1480), Florència, Sismel-Edizioni del Galluzzo, 2015, p. 111-136. 26


relatives a determinats esperits femenins que es desplaçaven de nit i que tenien la capacitat d’entrar a les cases per atacar els dorments, especialment els infants de llet.16 La varietat de tradicions que confluïren en la construcció mental d’aquella suposada secta queden paleses en la terminologia utilitzada durant les primeres dècades de la persecució. Les persones acusades de bruixeria foren anomenades «streghe e maliariae» als territoris italians; «sorciers», «valdenses» o «nouveau vaudois», a les regions francoalpines; «hexen» i «zauberer», a les ciutats alemanyes; «sorcières et poisonnières», al Llenguadoc; «bruxas e xorguinas», a les regions basconavarreses, i «bruxes i metzineres», en el cas català. Alguns d’aquells apel·latius feien referència clarament a l’àmbit del malefici i el crim de metzines, mentre que d’altres presentaven ressonàncies marcadament antiherètiques. En els casos italià i català, els principals apel·latius per definir els suposats membres de la nova secta tenien l’origen en alguns esperits nocturns de tendència infanticida procedents de la mitologia popular: l’«strix» o «strega», present ja en els textos clàssics, i la «bruxa» o «dimoni del malson», documentat en les fonts catalanes d’època medieval. L’etimologia de la paraula catalana bruxa, derivada de l’arrel indoeuropea *breush(‘esclafar, oprimir, trencar, macar’), resulta en aquest sentit reveladora. De manera similar al cas italià, on l’strega és literalment ‘la que estreny’ (del llatí stringere), la bruixa medieval catalana fou, a l’origen, ‘la que esclafa’. Això és, l’esperit nocturn femení que entrava de nit a les cases per esclafar els dorments, especialment les criatures. A la Catalunya de principi del segle xv, les primeres persones condemnades com a membres de la nova secta diabòlica foren acusades, inicialment, d’haver «anat de nit amb les bruixes» i, ben aviat, d’«ésser bruixes» i haver dut a terme les mateixes accions malèfiques i infanticides atribuïdes prèviament a aquells esperits nocturns. En aquest sentit, convé remarcar la centralitat del Pirineu en l’evolució semàntica del mot bruixa, el qual seria també adoptat per la llengua castellana i la portuguesa. L’especialista americà Fabian A. Campagne, després d’analitzar en detall les arrels mitològiques de la figura de la bruixa ibèrica, vinculada al dimoni del Malson i als es-perits femenins infanticides, acabà constatant «l’indubtable caràcter pirinenc del ter-me bruja, testimoniat per primer cop, cal tenirho ben present, en l’àrea catalana»17. Tal com posen en relleu les fonts conservades, les morts d’infants estigueren sovint a l’origen de les acusacions populars contra determinades dones per haver entrat de nit a les cases amb l’objectiu d’esclafar-los, ofegar-los o untar-los amb metzines, de forma paral·lela a l’extensió de la creença en el complot bruixesc entre la població. En l’àmbit europeu, moltes de les acusacions per bruixeria durant aquelles primeres dècades giraren també al voltant de l’infanticidi i els atacs nocturns, especialment a les regions meridionals del continent.18 Així, doncs, la investigació més actual dedicada al naixement del crim de bruixeria treballa al voltant de conceptes com ara estereotip de la bruixa (de l’anglès witch stereotype), mitologies de la bruixeria (de l’anglès witchcraft mythologies) o imaginari de l’aplec diabòlic (del francès 16 Pau Castell, «De crimine heresis maxime de bruxa. L’aparició del crim de bruixeria a Catalunya en el context baixmedieval europeu», a Karen Stoeber (ed.), Ortodòxia i heretgia. Actes de les VI Jornades d’Història del Monestir de les Avellanes, Lleida, Pagès Editors, 2018. 17 Fabian A. Campagne, «Witch or demon? Fairies, vampires and nightmares in Early Modern Spain», Acta Ethnographica Hungarica, núm. 53 (2008), p. 398: «the indubitable Pyrenean character of the term bruja, recorded for the first time, we should bear in mind, in the Catalonian area». 18 Pau Castell, «“Wine vat witches suffocate children”. The Mythical Components of the Iberian Witch», eHumanista. Journal of Iberian Studies, núm. 25 (2014), p. 170-195.

27


imaginaire du sabbat), per tal d’escatir els elements que acabarien confluint en la construcció mental de la secta de les bruixes en l’època baixmedieval. En definitiva, es tracta d’analitzar la formulació d’aquella nova creença per part de determinades elits baixmedievals i la seva posterior difusió entre el gros de la població de l’època, en un procés fortament condicionat per l’acció evangelitzadora d’una sèrie de predicadors sorgits dels ordes mendicants.19 Pel que fa al cas català, destaca especialment la figura del dominic Vicent Ferrer (1350-1419), el qual contribuí decididament a difondre entre la població aquella nova creença en una suposada confabulació diabòlica integrada per sortílegs, fetilleres, metzineres i altres persones malèfiques, a les quals calia expulsar o cremar per tal d’evitar la ira de Déu davant la imminència del Judici Final. Els populars sermons de Ferrer serien el detonant de les primeres accions judicials contra aquell nou crim per part de les autoritats locals catalanes. Unes accions que se situen entre les primeres documentades a Europa i que inclouen la promulgació de la primera llei coneguda contra el crim de bruixeria durant la dècada del 1420.20 A partir d’aquell moment, Catalunya esdevindria un dels epicentres del fenomen antibruixesc en l’àmbit europeu, amb centenars de dones condemnades a la forca i a la foguera sota l’acusació d’ésser «bruxes i metzineres», paral·lelament als Miniatura del Traittié du crisme de vauderie, de Johannes Tinctoris (c. 1460), una de les primeres representacions acalorats debats intel·lectuals sobre la conservades de l’aplec bruixesc. Bibliothèque Nationale de realitat d’aquell nou crim per part d’autors France, Département des Manuscrits, Français 961, f. 1r. laics i eclesiàstics d’arreu del continent. Uns debats que comportarien la publicació d’una multitud de tractats que polemitzaven sobre aquella nova tipologia criminal a cavall entre el malefici i l’heretgia, tot mirant d’escatir-ne la veracitat i la necessitat per part de les autoritats de perseguir-la i d’eliminar-ne els culpables. Més enllà de les discussions de teòlegs, juristes i inquisidors sobre l’existència o no de la secta bruixesca, la documentació conservada revela l’origen popular de la majoria de les accions judicials contra 19 Franco Cardini, «La predicazione popolare alle origini della caccia alle streghe», a Maurizio Cuccu i Paola Aldo Rosso (ed.), La strega, il teologo, lo scienziato. Atti del convegno ‘Magia, stregoneria e superstizioni in Europa e nella zona alpina’. Borgosesia, 1983, Gènova, Ecig, 1986, p. 277-293; cfr. Marina Montesano, ‘Supra acqua et supra ad vento’. Superstizioni, maleficia e incantamenta nei predicatori francescani osservanti (Italia, sec. xv), Roma, Istituto Storico Italiano, 1999. 20 Pau Castell, «Sortilegas, divinatrices et fetilleres. Les origines de la sorcellerie en Catalogne», Cahiers de Recherches Médiévales et Humanistes, núm. 22 (2011), p. 217-241; Pau Castell, «De crimine heresis…», pàssim. 28


el crim de bruixeria dutes a terme en les diverses regions europees, inclosa Catalunya. Unes accions judicials iniciades normalment a partir d’acusacions veïnals per malefici en contextos de morts d’infants o de bestiar, d’epidèmies i pedregades destructores, accentuades en ocasions per l’actuació de descobridors de bruixes professionals. Es tractava d’acusacions formulades majoritàriament davant d’unes corts de justícia locals i baronials, sovint allunyades de l’ordre del dret i disposades a fer un ús abusiu del turment judicial per tal d’aconseguir confessions autoinculpatòries, les quals presentaven habitualment un caràcter fortament estereotipat derivat de les pressions dels tribunals per adequar-les al contingut dels tractats antibruixescos i a la jurisprudència existent.21 L’elevat nombre de documentació disponible per al cas català ens permet conèixer també amb força detall la mecànica i l’evolució de la persecució antibruixesca al Principat durant els segles moderns, la qual coincideix plenament amb la dinàmica general en l’àmbit europeu. En aquest sentit, la gran majoria dels estudis han demostrat el paper central de les elits locals en els episodis de cacera de bruixes a Europa, tot destacant els esforços de les autoritats centrals per frenar o limitar les persecucions. Així, en aquells territoris subjectes a un poder central fort i a un sistema judicial centralitzat, les persecucions haurien estat menors o, fins i tot, inexistents (i. e. Castella, Anglaterra, França). Per contra, les grans caceres de bruixes haurien tingut lloc en territoris amb una major autonomia de les elits locals i un ús habitual del turment judicial, en el marc de procediments d’excepció duts a terme per uns tribunals de justícia en contacte directe amb les mateixes comunitats en les quals s’originava el conflicte, i des de les quals s’exercia una pressió popular envers les autoritats perquè procedissin a la captura i l’execució de les suposades culpables de les desgràcies que afectaven la població.22 Aquesta dinàmica resulta especialment evident en el cas català, en què la immensa majoria de les actuacions judicials contra la bruixeria foren dutes a terme per uns tribunals de justícia autònoms i allunyats d’instàncies centralitzades com la Reial Audiència o el Sant Ofici de la Inquisició. Contràriament a l’opinió més estesa entre el públic no especialitzat, la justícia reial i inquisitorial a Catalunya intentaria de manera infructuosa intervenir en un fenomen antibruixesc que sovint es gestava, esclatava i es resolia a les mateixes comunitats vilatanes, a través de l’actuació d’unes autoritats locals que reivindicaven la plena potestat sobre aquell crim en els respectius dominis jurisdiccionals, sovint a través de la utilització de procediments d’excepció seguint la coneguda fórmula «simpliciter et de plano, sine strepitu et sine figura iudicii». Les poques dones que aconseguiren portar el seu cas davant del tribunal inquisitorial de Barcelona acabarien essent absoltes o condemnades a penes lleus —amb comptades excepcions—, en consonància amb la visió escèptica de la Suprema respecte al crim de bruixeria.23 Pel que fa al perfil de les dones jutjades en aquests tribunals locals, cal tenir ben present que, com en qualsevol fenomen històric de llarga durada, el nombre i la varietat dels judicis conservats no permeten establir generalitzacions abusives. Tanmateix, durant els primers temps 21 Robin Briggs, Witches and neighbours, Londres, Harper Collins, 1996; cfr. Pau Castell, Orígens i evolució…, p. 189-261. 22 Brian P. Levack, «State-building and witch hunting in early modern Europe», a Jonathan Barry (ed.), Witchcraft in Early Modern Europe, Cambridge, Cambridge University Press, 1996, p. 96-115. 23 Pau Castell, «Con toda templança y moderación. El Santo Oficio ante la caza de brujas en Cataluña (siglos xvi y xvii)», a M. Jesús Zamora (ed.), ‘Mulieres inquisitionis’. La mujer frente a la Inquisición en España, Vigo, Academia del Hispanismo, 2017, p. 51-104. 29


Primeres accions contra el crim de bruixeria a Europa, c. 1420-1450. Autor: Pau Castell.

de la cacera, les víctimes principals de l’acció judicial serien dones vinculades al món de la salut i de les pràctiques magicomedicinals. Es tractava d’un conjunt de pràctiques femenines que havien estat objecte de demonització durant els segles baixmedievals, de forma paral·lela a la consolidació de la nova ciència mèdica masculina i als canvis operats en la teologia i la pràctica inquisitorial, fet que desembocà en la seva vinculació a l’esmentat «estereotip de la bruixa» amb el pas al segle xv. Durant els segles de la cacera, moltes d’aquelles dones serien vistes amb sospita pels seus veïns i veïnes, essent assenyalades com a responsables de les malalties i morts que afectaven les seves famílies i bestiar.24 A partir de la consolidació i l’extensió de la persecució en l’època moderna, l’acusació de bruixeria esdevindria també una arma susceptible d’ésser utilitzada en el marc dels conflictes familiars i veïnals, una espècie de catalitzador de les tensions socials amb un marcat caràcter de gènere. En aquell context, qualsevol persona podia ésser acusada de bruixeria —fins i tot els homes, entre un 10 % i un 20 % del total—, en funció de la seva capacitat per fer front a la fama i als rumors que circulaven entre els veïns i que podien desembocar en una acusació per bruixeria davant la cort local de justícia tan bon punt la desgràcia sacsejava la comunitat. En aquest sentit, el zenit de la persecució a Catalunya arribaria durant les primeres dècades del segle xvii, coincidint amb l’inici d’una sèrie de cicles epidèmics i de desastres climàtics que caracteritzaren l’anomenada petita edat de gel. En aquella ocasió, milers de dones foren acusades i processades pels tribunals locals i baronials del Principat davant les queixes de l’administració reial i de la mateixa Inquisició, impotent davant la magnitud de la tragèdia. 24 Pau Castell, «E cert te molt gran fama de bruixa. E se fa metgessa e fa medecines. La demonización de las prácticas mágico-medicinales femeninas (siglos xiv-xvi)», Studia Historica, núm. 31 (2013), p. 233-244; Pau Castell, «Feminine magical-medicinal practices in Catalan trials for sorcery and witchcraft: changing perceptions between the Late Middle Ages and the Early Modern Times», a Alessandra Cioppi (dir.), Donne e lavoro: attività, ruoli e complementarietà (secc. xiv-xix), Nàpols, ISSM-CNR, en premsa. 30


L’episodi acabaria precisament amb la intervenció de les autoritats virregnals, les quals intentaren fer-se càrrec de la totalitat dels judicis en curs per procedir, seguidament, a l’alliberament de totes les persones encausades, seguint el consell de determinats intel·lectuals i inquisidors experimentats.25 Amb el pas al segle xviii, després d’innumerables tractats a favor i en contra de la realitat de la bruixeria —alimentats per l’acció judicial contra milers de dones i homes—, les elits intel·lectuals europees adoptaren un consens definitiu: la secta de les bruixes no existia ni havia existit mai; els suposats crims comesos per les bruixes eren fruit de la superstició medieval, i les confessions de les acusades eren el resultat de les Imatge d’un judici per bruixeria celebrat a Suïssa el 1568 irregularitats dels judicis i del fanatisme contra una mare i la seva filla, on es representa el contingut de la seva confessió relativa a l’aplec nocturn. Wick, Johann dels perseguidors. La fi de la cacera — Jakob: [Sammlung von Nachrichten zur Zeitgeschichte aus derivada de la negativa dels tribunals den Jahren 1560-87 (mit älteren Stücken)]. [Zürich], [1577]. a acceptar com una realitat el crim de Zentralbibliothek Zürich, Ms F 26, http://doi.org/10.7891/ebruixeria—, no suposaria, tanmateix, la manuscripta-13842 / Public Domain Mark. desaparició de la creença popular envers les bruixes i els seus maleficis, la qual es mantindria ben viva entre la població europea durant els segles següents, coincidint amb les primeres interpretacions d’aquell fenomen en àmbits acadèmics i amb la seva reformulació i (re)popularització a través de la literatura i el cinema en el marc de la nova cultura de masses. Al llarg d’aquesta evolució secular del fenomen antibruixesc, el Pirineu català i les terres de Ponent apareixen com un espai central en el mapa europeu de la cacera, malgrat l’oblit en la majoria de les obres especialitzades d’àmbit internacional. Des del mateix naixement del crim de bruixeria, passant pels segles de la cacera i arribant fins a l’època contemporània, aquest territori presenta una sèrie d’elements que ens permeten entendre la formulació i la progressiva articulació d’aquest fenomen d’abast europeu, així com la seva pervivència en algunes comunitats rurals fins a dates sorprenentment properes a l’actualitat.

25 Henry Kamen, The Phoenix…, p. 239-243; Agustí Alcoberro, «The Catalan Church and the Witch Hunt: the Royal Survey of 1621», eHumanista: Journal of Iberian Studies, núm. 26 (2014), p. 153-169. 31


El fenomen antibruixesc al Pirineu i a les terres de Ponent L’any del Senyor de 1424, els prohoms de la vall d’Àneu es reuniren amb el seu senyor, el comte de Pallars, al castell de València d’Àneu, en presència del jutge ordinari del comtat. L’objectiu d’aquell consell general era dictar uns nous estatuts legals o ordinacions per fer front als «crims molt enormes envers Déu e la dita vall», comesos per homes i dones que es reunien de nit per abjurar de la fe cristiana i prestar homenatge al diable o «boc de Biterna», assassinar criatures i provocar la malaltia i la mort entre els veïns a través de maleficis i metzines. Aquells nous estatuts, que preveien la confiscació dels béns dels culpables i la seva execució al foc, estipulaven, a més, una sèrie de canvis pel que fa al procediment judicial a utilitzar, com ara l’aplicació de la tortura sobre la base del rumor o la fama pública, el pagament de les despeses dels judicis per part dels acusats, la desvinculació d’aquell crim respecte de la jurisdicció eclesiàstica o la prohibició d’apel·lar les sentències en altres tribunals fora de la vall.26 Aquest document excepcional constitueix avui dia la primera llei europea coneguda contra el nou crim de bruixeria. Un crim aparegut en aquells mateixos anys, de manera coetània, en diversos territoris situats al voltant de la Mediterrània occidental. Les ordinacions d’Àneu marquen, així, el punt de partida del fenomen antibruixesc a Catalunya i situen el Pirineu al centre d’una dinàmica que s’estendria ben aviat arreu del continent. Durant les dècades següents, documentem les primeres traces de judicis per bruixeria a diverses localitats de Catalunya i el Llenguadoc, majoritàriament contra dones acusades pels seus veïns i veïnes d’ésser bruixes i haver intervingut en la mort de criatures. Fou el cas de na Sancha, jutjada pel cort i veguer de Lleida l’any 1453, a partir de les acusacions llençades per algunes de les seves veïnes arran de la mort d’un infant de la ciutat, tot al·legant que «lo dit infant mort era tot blau e los peus e les mans torçudes [...] e altres dones dehien que presumien que bruxes ho devien haver fet […] e que la dita dona, que aquella ho devia haver fet».27 El component infanticida de l’esmentat «estereotip de la bruixa» alimentà la creença popular que relacionava determinades marques en el cadàver dels infants amb els suposats atacs bruixescos perpetrats durant la nit, servint així de base per a nombroses acusacions per bruixeria durant els primers temps de la cacera. Així ho recordava el poeta i metge valencià Jaume Roig en el seu Spill o Llibre de les dones, en el qual es burlava d’aquelles madrines que aplicaven remeis de salut als infants sense fer cas dels metges, tot afegint que «prenen sospita si ho han fet bruxes, si en pits o cuxes blavors trobaven».28 Moltes de les dones cridades a declarar com a testimonis durant els judicis per bruixeria sostingueren les seves sospites basant-se precisament en l’estat 26 ACA, Diversos, Vària 30, vol. 9, fol. 1r-42v (37r-37v). Una primera transcripció del manuscrit fou duta a terme per Ferran Valls i Taberner, Privilegis i ordinacions de les valls pirinenques: vall d’Àneu, Vallferrera i vall de Querol, Barcelona, Impremta de la Casa de la Caritat, 1917. El mateix any, els disset capítols relatius al crim de bruixeria foren publicats per Jean-Joseph Saroïhandy, «El boque de Biterna en los fueros catalanes del Valle de Aneu», Revista de Filología Española, núm. 4 (1917), p. 26-49. Disposem, finalment, d’una nova edició presentada per José Ignacio Padilla (dir.), L’esperit d’Àneu: llibre dels costums i ordinacions de les valls d’Àneu, Esterri d’Àneu i Lleida, Consell Cultural de les Valls d’Àneu, 1999, p. 97-163, la qual es beneficia de la comparació amb un segon manuscrit localitzat a l’Arxiu Diocesà d’Urgell per Benigne Marqués, «Ordinacions i privilegis de les valls d’Àneu i d’Espot en un manuscrit del segle xv», Urgellia, núm. 4 (1981), p. 349-368. 27 Manuel Camps Clemente i Manel Camps Surroca, «Las denuncias contra los terapeutas y su valoración por los tribunales de Justicia (siglos xiv-xv)», VII Jornadas de la Sociedad Española de Medicina Legal y Forense, vol. 2 (1995), p. 250-253. 28 Jaume Roig, Spill, llibre 2, part 4, v. 3300-3317. 32


que presentava l’infant que havien perdut durant la nit, el qual havia estat trobat «tot macat e sclafat e blau» o bé «li havien trobada alguna macadura». En algunes zones pirinenques, com ara les valls d’Andorra, els tribunals arribaren fins i tot a incloure aquell aspecte entre les preguntes de les enquestes judicials, tot interrogant als testimonis «si sab ni ha oyt dir que degunes dones s’agen trobat los infants morts ni menejats al costat» o bé «si ella deposant ha perdut degun infant que sie stat menejat ni stret».29 Al llarg d’uns judicis desproveïts de tot rigor processal, moltes de les dones acusades acabaren confessant que havien entrat de nit a les cases de les veïnes per tal d’ofegar, esclafar o emmetzinar les criatures, contribuint així a consolidar i estendre la creença popular de forma paral·lela al nombre de «bruixes» descobertes i executades per les autoritats locals. El mateix Jaume Roig es feia ressò de la intensitat de la cacera al Principat durant les dècades centrals del segle xv, segons es desprèn d’un conegut passatge del seu Spill: Ab çert greix fus, com diu la gent, se fan hungüent he bruxes tornen. En la nit bornen, moltes s’apleguen, de Déu reneguen, hun boch adoren, totes honoren la llur caverna qui·s diu Biterna.

Mengen e beven, aprés se lleven, per l’ayre volen, entren hon volen sens obrir portes. Moltes n·an mortes, en foch cremades, sentençiades ab bons proçessos, per tals exçessos en Catallunya.30

Malgrat la vitalitat de la cacera en terres catalanes, cal esperar fins a la segona meitat del segle xv per trobar les primeres sèries de judicis conservats, els quals procedeixen majoritàriament de corts baronials pirinenques, com les de la senyoria d’Erill, la senyoria de Toralla, el comtat de Pallars o les valls d’Andorra. Es tracta majoritàriament de judicis contra dones desencadenats en contextos de desgràcies i amb una utilització habitual del turment judicial, a través del qual s’acabaven obtenint les confessions relatives als aplecs nocturns, l’apostasia o renec de la fe i la provocació de la malaltia i la mort a persones, animals i conreus. La documentació analitzada revela el paper central de la fama i el rumor com a base per a la fortificació de les enquestes de testimonis, a partir de les quals s’acostumava a dictar la corresponent interlocutòria de turments per tal d’esclarir els indicis i obtenir la veritat de boca de les acusades. Les irregularitats processals, amb l’absència gairebé total de la part en defensa, conduïen inevitablement a sentències de mort a la forca seguida de la cremació del cadàver, amb una utilització puntual de l’esquarterament per tal de reforçar-ne el caràcter exemplificant. Amb el pas al segle xvi, constatem un augment del nombre de judicis conservats, els quals es concentren també en els territoris de muntanya. L’especial gravetat del crim de bruixeria i la dificultat de provar-lo a les corts de justícia motivà ben aviat el recurs a l’esmentat procediment 29 Pau Castell, Orígens i evolució…, p. 138-144. 30 Jaume Roig, Spill, llibre 3, part 1, v. 3354-3375. 33


Llibre de privilegis de la vall d’Àneu. Arxiu de la Corona d’Aragó, Diversos, Vària, 30, Volúmenes, 9, f. 35v i 36r.

34


35


d’excepció, plasmat en els anomenats desaforaments o desafurs adoptats en diverses senyories pirinenques. Aquella operació legal, que havia d’ésser autoritzada pel conjunt dels caps de casa d’un determinat domini juntament amb el seu senyor, deixava en suspens les garanties legals i processals establertes en qualsevol llei o estatut general o particular per tal de facilitar l’acció de la justícia. En són un exemple les accions empreses l’hivern del 1534 pel senyor de la baronia d’Estac a petició dels seus vassalls, els quals, el dia 3 de febrer, es congregaven al castell d’Estac tot demanant al seu senyor que procedís contra les bruixes i bruixots del seu domini. El baró Francesc Sorita, atenent aquella demanda i volent vetllar per la seva ànima, el bon govern de la cosa pública i la conservació dels diversos llocs i singulars de la baronia, acceptà el jurament dels seus vassalls de renunciar durant un any a totes les llibertats, immunitats, excepcions i privilegis, així com al dret comú i municipal i a les Constitucions de Catalunya, Usatges de Barcelona i tots els usos, pràctiques i observances de dret, sotmetent-se únicament a l’examen del seu senyor. A més, tots els particulars de la baronia prometeren acceptar les sentències i no dur a terme apel·lacions sota pena de 1.000 lliures, fent-se càrrec de les despeses derivades dels judicis en un termini no superior a tres dies. Finalment, tots els caps de casa prometeren complir aquella renúncia temporal obligant-hi tots els seus béns mobles i immobles.31 Aquesta fou també l’opció utilitzada en diverses ocasions pels habitants de la varvassoria de Toralla. En una sèrie de judicis per bruixeria celebrats l’any 1574, les actes inclouen un extens desaforament signat el dia abans d’iniciar l’enquesta de testimonis. Els habitants de la varvassoria, «considerant que tots los maleficis que se cometen ab lo art de bruyxeria y de metsines són de difficílisima y casi impossible prova, y per consegüent restaven inpunits, havent-hi de entrevenir la prova y altres solempnitats per dret requisides», acordaren amb el seu senyor que els oficials poguessin procedir a llur arbitri sense haver d’observar l’ordre i discurs del dret, tot establint: … que puguen procehir dies feriats o no, de nit o de dia, les parts citades o no, y ayxí contra los absens com contra los presents, y que puguen procehir a declaració de qualsevol sentència ayxí de mort com de mutilació de membres, assots, desterro, ayxí perpetuo com temporal, de turments y altres qualsevol, ayxí corporals com peccuniàries, per qualsevol indici o indicis, presunció o testimonis, sens haver de cercar proves plenes o semi plenes, e que puguen traure los inculpats de qualsevol loc encara que sia privilegiat, renunciant a tot dret o constitutió lo contrari expresant…

A més a més, tots els caps de casa s’obligaren a fer-se càrrec de les despeses dels judicis —establertes en 3 sous diaris per al procurador i 12 per al notari—, tant en els casos en què es demostrés la culpabilitat de l’acusada com en els de fugida o falsa acusació, i acceptaren sufragar el sou dels oficials senyorials i les despeses de la defensa de les delades, en cas de demanar-ne.32 La intensitat persecutòria desenvolupada en els dominis de muntanya motivaria, en ocasions, la fugida de persones sospitoses de bruixeria, contribuint de retruc a estendre la cacera per les viles de la plana. Quan l’any 1512 el cort i veguer de Lleida processà un grup de persones originàries de la varvassoria de Toralla, d’on havien fugit per tal d’escapar de la fama de bruixes i bruixots, un dels acusats explicava «que se’n vingué en aquesta terra perquè alguns parents 31 Pau Castell, Orígens i evolució…, p. 198. 32 Carmen Espada i Jaume Oliver, Les bruixes al Pallars, p. 165-166. 36


seus li aconselaren que se apartàs, perquè lo inculpaven de ésser bruxot, […] perquè tants com ne prenien, tants ne cremaven».33 Disposem de nombrosos exemples d’aquest fenomen de «fugida de bruixes» que connecta el Pirineu català amb les terres de Ponent. Així, l’any 1485, era condemnada a Lleida na Valentina Guarner, una de les supervivents d’una cacera de bruixes desenvolupada un any abans a la senyoria d’Erill. Unes dècades més tard, la pallaresa Margarida Rugall era també empresonada a Lleida després d’haver fugit de la vila de Mont-ros. El 1545, les autoritats de Cervera jutjaven per bruixa una dona originària de la vall d’Àssua, mentre que Antònia Balaguera, originària de la vila ribagorçana de Cornudella, era al seu torn jutjada per bruixa a Balaguer l’any 1550.34 La configuració del Pirineu com l’autèntic epicentre del fenomen antibruixesc a Catalunya resulta també perceptible a través de la documentació Dibuix realitzat per l’escrivent en el darrer foli del judici per inquisitorial. Val a dir que, quan bruixeria del 1471 contra Joana Call d’Engordany. Arxiu els primers inquisidors castellans Nacional d’Andorra, TC, doc. 5948, f. 14v. s’instal·laren al tribunal de Barcelona a final del segle xv, ja feia més de cinquanta anys que les autoritats seglars catalanes, especialment les de l’àrea pirinenca, jutjaven i condemnaven a mort per crim de bruixeria en els respectius dominis jurisdiccionals. Així, doncs, el Sant Ofici es veuria enfrontat des de bon principi a una dinàmica persecutòria ben consolidada i en la qual tindria dificultats evidents per intervenir, tal com posa en relleu la documentació conservada.35 La primera actuació del tribunal del Sant Ofici de Barcelona en l’afer de la bruixeria tingué lloc durant la primavera del 1517, quan la Suprema autoritzà l’inquisidor general del Principat a «yr a las montañas a publicar los edictos contra las bruxas […] pues dezís que tanto cumple». L’objectiu d’aquella visita a les muntanyes del bisbat d’Urgell era mirar d’intervenir en uns 33 M. Dolors Farreny i Sistach, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle xvi, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2004, p. 34-45. 34 M. Dolors Farreny i Sistach, Processos de crims del segle xv a Lleida: transcripció i estudi lingüístic, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1986, p. 95-105; Josep M. Llobet Portella, «Els cerverins, els diables i les bruixes (segles xv-xix)», a V Jornades d’Estudis d’Història, Religiositat Popular a Catalunya i als Pirineus, Cervera, UNED, 1998, p. 258-259; Pau Castell, «La persecució senyorial…», p. 210-214; Francesc Carreras Candi, «Lo bandoler…», p. 241-247. 35 Per a un estat de la qüestió sobre l’actuació del tribunal inquisitorial de Barcelona contra la bruixeria, vegeu Pau Castell, «Con toda templança y moderación…», p. 51-104. 37


processos per bruixeria en curs, presidits pel veguer episcopal d’Andorra i el jutge del crim misser Damià Simón, el qual gaudia de jurisdicció criminal sobre les valls andorranes i altres terres subjectes al domini temporal del capítol d’Urgell.36 En aquella ocasió, la intervenció inquisitorial incomodà visiblement les autoritats seglars pirinenques, tal com es desprèn d’una carta enviada pel mateix Simón a la Suprema uns mesos més tard: … micer Damián Simón ha scrito que en el obispado de Urgel hay muchas bruxas, las quales han fecho y cada día hazen muchas muertes. Y que él, como juez del crimen en el dicho obispado, prendió algunas y las castigó conforme a justicia, de que dize quedó toda la tierra muy contenta. Y que después prendió otras y les fizo sus processos, y queriendo fazer justicia en ellas fue inhibido por vos, y assí quedaron syn punición comoquiere que havían otorgado haver cometido diez o doze muertes…37

Aquest primer episodi ja marca la tendència seguida pel tribunal del Sant Ofici al llarg dels segles de la cacera, amb una sèrie d’intervencions puntuals en judicis per bruixeria iniciats prèviament a les corts seglars i que, un cop en mans dels inquisidors, acabaven desembocant en sentències d’absolució o bé en condemnes a penes menors, com els assots, la penitència o el desterrament. Cal recordar que el Consell de la Suprema, com a màxim òrgan de govern de la Inquisició, mostrà des de bon principi una prudència i, fins i tot, un cert escepticisme envers les acusacions per bruixeria, tal com demostren les instruccions emanades de la famosa Junta de Granada del 1526. Segons les conclusions adoptades en aquella junta, en la qual s’intentà donar resposta a la problemàtica suscitada als tribunals inquisitorials d’Aragó i de Navarra, s’acordà per sis vots a quatre que les bruixes podien cometre realment els crims que confessaven. Tanmateix, en cas de no demostrar-se l’apostasia o d’ésser acceptades a reconciliació, les bruixes confesses i penitents no estaven subjectes a confiscació de béns ni podien ésser relaxades a la justícia ordinària per ser jutjades per homicidi, ja que podia tractar-se de fets merament il·lusoris i basats únicament en la seva pròpia confessió. Una confessió que, en absència d’altres proves, no resultava suficient per condemnar-les més enllà de penes menors, com l’exili, la vergonya o els assots. Fins i tot en el cas de bruixes relapses, els inquisidors no podien dictar sentència de relaxació sense consultar abans la Suprema. Finalment, les confessions referides a les suposades còmplices no podien ésser considerades vàlides i calia investigar si les acusades ja havien estat torturades amb anterioritat pels jutges seglars per obtenir les esmentades confessions. Els assistents a la Junta de Granada manifestaren així un notable escepticisme i preocupació per esclarir la veritat en un afer considerat espinós i difícil de dirimir. Una visió que es veuria confirmada l’any 1530, quan la Suprema envià una sèrie d’instruccions a tots els tribunals recomanant-los una especial cautela en els afers de bruixes, l’eliminació dels quals requeria un augment de l’activitat pastoral orientada a erradicar la superstició entre la població.38 36 Es conserven les traces d’almenys nou actuacions contra la bruixeria dutes a terme pel veguer i el jutge de les valls d’Andorra o pel capítol d’Urgell durant els anys 1514-1522, amb més d’una vintena de dones processades: Arxiu Nacional d’Andorra (ANA), Tribunal de Corts, doc. 1890, 2098 i 6014; Arxiu Capitular d’Urgell (ACU), Processos, doc. 320; Correspondència rebuda, 1529, capsa 2, doc. s. n. 37 Archivo Histórico Nacional (AHN), Inquisición, llibre 316, vol. i, fol. 51v-52v i 120r. 38 Les deliberacions de la junta es conserven a AHN, Inquisición, llibre 1231, fol. 634r-637r, i a la Bodleian Library, ms. arch. 130. Es conserven diverses còpies de les instruccions emanades de l’esmentada junta a AHN, Inquisición, llibre 319, fol. 348r-349v; AHN, Inquisición, llibre 741, fol. 294r-295v; British Library, Egerton 1507, fol. 265r-270r; vid. Henry Charles Lea, A History of the Inquisition…, vol. 4, p. 212-217; Henry Kamen, La Inquisición española, reed. rev. i aug., Barcelona, Crítica, 1985, p. 275-276. 38


La prudència del tribunal inquisitorial permet entendre la inexistència de caceres de bruixes a la major part dels regnes hispànics, amb la reveladora excepció del Principat i, en menor mesura, els regnes d’Aragó i de Navarra, on unes autoritats locals dotades d’una gran autonomia politicojurisdiccional contribuïren al processament i l’execució de milers de dones per crim de bruixeria durant els segles moderns, especialment a les allunyades i jurisdiccionalment autònomes senyories pirinenques. Val a dir que aquest component geogràfic de la cacera ja fou percebut pels mateixos coetanis. Quan l’any 1548 esclatà el primer gran episodi de persecució a les terres centrals i meridionals del Principat, l’inquisidor de Barcelona es veié obligat a convocar una junta d’alt nivell presidida pel virrei, en la qual participaren tots els membres del Consell Reial, alguns dels juristes més prestigiosos de la Reial Audiència, els priors dels dominics i els agustins, l’abat de Montserrat i diversos mestres en teologia. L’objectiu d’aquella junta era debatre i adoptar una resolució sobre l’afer de la bruixeria, respecte del qual l’inquisidor mostrava un cert escepticisme, malgrat la pressió exterior per actuar de manera decidida. Tal com ell mateix reconeixia en una carta enviada a la Suprema, «yo después que estoy en esta tierra nunca e querido entender en negocio de bruixas, por tener el juicio por muy peligrosso y muy aparejado para que qualquier juez hierre fácilmente por cuerdo que sea». Tanmateix, l’inquisidor va decidir finalment intervenir en l’afer amb l’objectiu d’evitar «los desórdenes que los juezes seglares hazen contra ellas, ahorcándolas injustamente».39 Més enllà de les intencions de l’inquisidor, les conclusions d’aquella junta foren clares i contundents: … que era muy necessario que la Inquisición pusiesse la mano en ello y que se hiciesse un exemplar castigo, que según los males y muertes que de cada día se habían de muchos muertos y de otros muchos daños, que era muy necessario uzar de gran rigor. Y que mientras la Inquisición en tiempos pasados havía entendido en éstas, no havía esta plaga sino en las montañas y pocas; y así como se havía alçado la mano dellas, se havían bajado al plano y a las ciudades…40

Aquella apreciació resultava, evidentment, parcial i interessada, puix obeïa sobretot al desig dels membres de la junta de propiciar una intervenció inquisitorial en el brot antibruixesc del 1548. Tanmateix, les fonts disponibles semblen confirmar aquesta tendència geogràfica amb independència de l’actuació del Sant Ofici en la matèria. Tal com han demostrat els darrers estudis, a les zones de muntanya del Principat, la cacera de bruixes tingué un caràcter endèmic ja des de principi del segle xv, mentre que a la terra plana i al litoral, la persecució presentà sempre un caràcter epidèmic vinculat a moments puntuals de mortaldats i pèrdua de collites, a l’actuació de descobridors de bruixes professionals i a un cert efecte de contagi provocat per l’esmentada fugida de dones procedents de les senyories pirinenques.41 El mateix inquisidor de Barcelona faria notar que una de les dones de Montblanc processada durant l’episodi del 1548 havia après l’ofici de bruixa a la vila d’Àger, pel fet d’estar situada aquella vila «cerca de las montanyas de Pallás, donde ha acostumbrado aver muchos bruyxos».42 39 AHN, Inquisición, llibre 741, fol. 297r; Biblioteca Nacional (BN), ms. 2440, fol. 98r. 40 AHN, Inquisición, llibre 741, fol. 295v-297r («Conclusión de los votos cerca de las dudas de las bruxas»); BN, ms. 2440, fol. 97r-98v («Consulta fecha en materia de brujas en la Inquisición de Barcelona en 20 de junio de 1548»). 41 Pau Castell, Orígens i evolució…, p. 45-57. 42 AHN, Inquisición, llibre 736, fol. 35v. 39


Aplicació del turment del polze, un dels més utilitzats en els judicis per bruixeria a Catalunya. Gravat de Jean Luyken, 1685. Rijksmuseum, ref.: RP-P-OB-44.301.

En aquella ocasió, sis dones serien finalment cremades en acte de fe a Barcelona el gener de 1549 per ordre de l’inquisidor del Principat, fet que suposava una contravenció directa de les ordres de la Suprema i que acabaria costant-li el càrrec pocs mesos després. Aquelles serien les últimes —i pràcticament les úniques— condemnes a mort per bruixeria per part del tribunal del Sant Ofici a Catalunya, prèvies a l’adopció definitiva de les conclusions emanades de la Junta de Granada. En aquella ocasió, el dietari del Consell de Cent barceloní ens informa que «dit die hagué·y molta gent com era cosa nova de bruxas, que sperava lo poble ab desig veure la execució dellas per lo gran mal havian fet».43 La novetat que suposava una execució per bruixeria a la capital del Principat contrasta de forma evident amb els centenars de dones penjades i cremades a les valls pirinenques des de feia generacions. A partir de l’episodi excepcional del 1548-1549, la cacera s’estendria definitivament arreu del Principat davant la inacció inquisitorial, amb diversos pics persecutoris al llarg dels segles xvi i sobretot xvii, coincidint amb una sèrie d’episodis de mortaldats i epidèmies agreujats 43 Francesc Carreras Candi (ed.), Manual de Novells Ardits, vulgarment appellat Dietari del Antich Consell Barceloní, vol. iv, Barcelona, Imp. Henrich, 1895, p. 197. 40


per la intervenció incendiària de descobridors de bruixes professionals, alguns sorgits precisament del Pirineu i les terres de Ponent. Destaca, en aquest sentit, el descobridor Cosme Soler, àlies Tarragó, originari de la baronia de Rialb, a la Noguera. L’any 1617, fou detingut pel tribunal de la Inquisició, on confessà que havia utilitzat una tècnica per identificar bruixes consistent a fregar-los l’esquena amb aigua beneïda per tal de descobrir-hi una marca en forma de pota de gall. A través d’aquell sistema, Tarragó havia contribuït a la detenció d’una vintena de dones a les poblacions de Castelló de Farfanya, Montclar d’Urgell, Torregrossa i Bellpuig d’Urgell, moltes de les quals havien acabat penjades a la forca. Un cop alliberat, malgrat haver promès abandonar l’ofici, Tarragó continuaria la seva gira sinistra cap a les terres centrals i orientals del Principat, contribuint a la condemna de centenars de dones durant el que es convertiria en una de les majors Cobles sobre la mort de l’endevinaire o descobridor de bruixes Joan caceres de bruixes de la història de Malet (Barcelona, 1549). Biblioteca de Catalunya. Catalunya.44 Durant aquells mateixos anys, agafà molta fama una minyoneta de Bellver de Cerdanya anomenada Aldonça Rossa, coneguda popularment com la Bruixeta de Bellver, la qual era suposadament capaç de diagnosticar els mals causats per les bruixes i de sanar-ne alguns, especialment els temuts gotornons, una inflamació tumoral dels ganglis del coll característica de les zones muntanyoses. Es creia que Aldonça també era capaç d’identificar les dones que eren bruixes, a les quals veia aparèixer un dimoni sobre l’espatlla esquerra. Els serveis de la Bruixeta foren requerits a moltes localitats de la Cerdanya i l’Alt Urgell, fins que l’estiu del 1620 fou detinguda i jutjada pel comissari del Sant Ofici de Puigcerdà, el qual decidí alliberar-la tenint en compte la seva curta edat —tenia menys de catorze anys—, tot amonestant-la i amenaçant-la amb penes més dures si reincidia en el seu comportament.45 El contrast entre les actuacions puntuals de la Inquisició i la potent acció repressiva de la justícia seglar es posà especialment de manifest durant les primeres dècades del segle xvii. Un moment en el qual, en paraules del fiscal del Sant Ofici de Barcelona, «a penas ay lugar en este 44 AHN, Inquisición, llibre 732, fol. 426r-429r. 45 AHN, Inquisición, llibre 732, fol. 508r-509v; cfr. ACU, Secció Justícia, «Enquestes», sign. 627, fol. 140v-143r. 41


Principado donde no aya abido o aya destas causas [de bruixes]».46 En una carta enviada pel mateix fiscal a la Suprema l’any 1619, es feia palesa la seva impotència per fer front a la situació al Principat: En este Principado de Cataluña de dos o tres años a esta parte an ahorcado los jueces seglares más de treçientas personas por brujas y oy tienen presas a muchas por el dicho delito. Háçenles sus procesos y aunque dellos resulta el delito y crimen de la heregía y apostasía, no los remiten a este Santo Officio, sino prosiguen, fulminan y sentencian a muerte. Y motivan las sentencias, como es costumbre desta tierra, con el mesmo delito que a este Santo Officio pertenece.47

La dinàmica persecutòria a la qual feia al·lusió l’inquisidor era la que havia regit a Catalunya des de feia ja dos-cents anys, amb unes corts locals i baronials acostumades a processar i condemnar a mort per crim de bruixeria a partir de denúncies veïnals. En canvi, tal com s’ha esmentat més amunt, les poques acusades que aconseguiren portar el seu cas davant del tribunal inquisitorial acabaren essent absoltes o bé condemnades a penes lleus en consonància amb les directrius de la Suprema. En el cas de les condemnes a desterrament, dictades en diverses ocasions pel Sant Ofici de Barcelona contra dones jutjades prèviament en tribunals seglars, cal tenir present el seu caràcter profilàctic destinat a evitar el retorn de les acusades als llocs d’origen, en els quals la pressió de la població i de les autoritats locals anticipava un desenllaç luctuós. Això és precisament el que succeí l’any 1627 a la zona d’Àger. Aquell any, davant l’arribada imminent del comissari de la Inquisició per fer-se càrrec d’una sèrie de dones de la Règola, Àger i Tragó de Noguera que estaven essent processades per bruixeria pel batlle local, aquest ordenà al seu oficial que s’endugués dues de les condemnades per executar-les ràpidament, una de les quals acabaria morint apallissada en un prat. Finalment, la Inquisició va aconseguir fer-se càrrec de la majoria dels processos i va condemnar les acusades a abandonar els llocs d’origen durant uns anys, ordenant que en cap cas fossin retornades a la justícia seglar.48 Més enllà dels inquisidors, documentem també l’existència d’escèptics entre els mateixos eclesiàstics i juristes catalans. Destaca en aquest aspecte el doctor en drets Pere Abella, jutge del capítol d’Urgell, el qual es veuria enfrontat a diversos judicis per bruixeria emanats d’acusacions veïnals en algunes localitats com Bescaran o Biscarri durant els anys centrals del segle xvi. A diferència de molts dels seus col·legues, el jutge Abella seguiria al peu de la lletra l’ordre del dret, oferint totes les garanties a les acusades i obligant les parts a respectar escrupolosament tots els requeriments establerts pel dret processal català, fet que desembocà en la resolució dels judicis per bruixeria sobre la base de la desestimació de la causa, l’absolució de les acusades o la condemna dels acusadors per injúries. La seva actuació, que no estigué exempta de controvèrsia entre els contemporanis, arribà fins i tot a comportar-li un intent de recusació per part d’una de les acusacions, la qual al·legava que Abella actuava alhora com a jutge i com a advocat de l’acusada. A banda de la seva actuació al capdavant del tribunal urgellenc, conservem també una interessant valoració jurídica realitzada pel mateix Abella durant un procés per bruixeria celebrat el 1551 contra una dona del Tarter, presidit pel veguer episcopal de les valls d’Andorra. En aquell document, Abella blasmà de manera decidida la mala praxi del tribunal i restà credibilitat a la confessió autoinculpatòria de l’acusada, que considerà «erroneam, improbabilem, non 46 AHN, Inquisición, llibre 732, fol. 426r-429r. 47 BN, ms. 2440, fol. 139r-144v. 4 8 AHN, Inquisición, llibre 733, fol. 226v-244v. 42


verisimilem, imo in aliquibus impossibilem». Basant-se en textos de dret civil i canònic, i citant les obres d’autors clàssics com Plini o Juvenal, el doctor Abella atribuí la confessió de l’acusada als turments i les promeses i suggestions del tribunal, aconsellant-ne finalment el bandeig a fi d’evitar escàndols de més gravetat.49 Un altre dels intel·lectuals que destacaren en la defensa del dret i en la crítica envers les actuacions dels tribunals seglars fou el jurista Francesc Ferrer i Nogués, autor d’un Commentarius analyticus publicat a Lleida el 1629. En aquella obra, Ferrer afirmava que coneixia una seixantena de processos per bruixeria, vint dels quals li havien passat per les mans en qualitat d’advocat o jutge ordinari, i n’invalidava qualsevol justificació jurídica, arribant fins i tot a qualificar els membres de les corts de justícia locals i baronials d’autèntics «assassins judicials».50 A banda dels juristes, algunes personalitats eclesiàstiques es pronunciaren també en aquells anys contra l’actuació de les autoritats de la terra en l’afer de la bruixeria. Fou el cas del bisbe de Solsona Juan Álvaro, un cistercenc d’origen aragonès que sintetitzava així la seva opinió en una carta enviada l’any 1620 al virrei del Principat: Esta materia de brujas es dificultosísima y quantos autores escriben de ella lo dizen desta manera, particularmente un inquisidor, que haziendo experiencia en una mujer que ella misma había confesado ser bruja, halló ser gran parte dello falso. Y todo son embustes y embelecos del demonio para llevar almas al infierno, y busca para esto sujetos más débiles y flacos, que son las mujeres, y ordinariamente viejas. Y todos los jueces seculares, queriéndolo llevar juridicamente, se engañan en muchas ocasiones, porqué por miedo a los tormentos confiesan y muchas mueren sin culpa. […] y como la tierra de suyo está tan cargada de parcialidades y malicia, con esto se ha aumentado más, porque han procurado unos con otros maliciosamente exarquearse y infamarse de este delito…51

Les posicions de juristes i eclesiàstics com Abella, Álvaro o Ferrer acabarien esdevenint majoritàries entre bona part de les elits catalanes durant el segle xvii, conduint a la progressiva desaparició de la cacera de bruixes a Catalunya en consonància amb l’evolució del mateix fenomen en l’àmbit europeu. Tanmateix, la desaparició legal del crim de bruixeria i la fi del seu tractament a les corts de justícia del Principat deixaria orfes unes comunitats rurals on la creença en el malefici bruixesc seguiria viva fins ben entrat el segle xx, malgrat no trobar la manera de canalitzar les acusacions per la via judicial. Aquest fet comportaria la pervivència d’una violència soterrada en moltes comunitats de la zona pirinenca i de les terres de Ponent. Una violència que, en ocasions, esclatava en forma d’accions populars contra determinades dones, amb diversos graus de col·laboració o d’enfrontament entre la població i les autoritats locals. A tall d’exemple, l’any 1806, es produí a la localitat de Biosca l’assassinat col·lectiu de la Baquiol, una dona d’edat avançada que havia estat acusada d’haver provocat la malaltia i la mort d’un fill de la vila. La dona fou apallissada brutalment i buscà, seguidament, refugi a casa del capellà local, essent finalment cremada viva per un grup de veïns als afores del poble.52 Un cas similar tingué lloc a Esterri d’Àneu l’any 1892, quan la confecció fallida d’unes campanes per part de dos artesans navarresos provocà la ira de la població local, que atribuí aquell fet 49 ANA, Tribunal de Corts, doc. 6052, fol. 19r-20v. 50 Francesc Ferrer, Commentarius analyticus ad Constitutionem […] Hac Nostra, Lleida, Imp. Vídua Margarida Anglada & Andreu Llorenç, 1629, p. 121-140. 51 Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Consell d’Aragó, llig. 368, any 1620. 52 Vegeu l’article de Núria Morelló inclòs en el present catàleg. 43


Portada del judici contra Francina Redorta de Menàrguens, penjada per bruixa l’any 1616. Arxiu del Monestir de Poblet, armari II, calaix 9, doc. 19. 44


a la intervenció malèfica d’una dona del poble amb fama de bruixa. Segons indica l’enginyer militar Juan Avilés, que presencià astorat l’escena, les habilitats diplomàtiques del batlle de la vila aconseguiren finalment apaivagar els ànims d’un grup d’homes disposats a «quemar viva a una bruja (¡una pobre y desvalida vieja!) que sin duda con sus maleficios era la culpable del malogro de la empresa»53. Un dels darrers exemples d’aquest tipus de situacions el documentem també al Pallars durant la dècada del 1940, quan un home de la localitat d’Espui es presentà davant la caserna de la Guàrdia Civil per denunciar un veí per bruixot, al·legant que li feia morir les vaques que tenia a la muntanya. Després d’interrogar el sospitós, els agents de la benemèrita decidiren finalment desestimar el cas. Avui dia, les generacions nascudes a principi del segle xx són, probablement, el darrer testimoni d’una realitat ja pràcticament desapareguda, relativa a una sèrie d’elements de l’imaginari bruixesc encara no contaminats per les reinterpretacions contemporànies del fenomen. En aquest sentit, la recerca efectuada en diverses localitats de l’actual vall Fosca durant els anys 2008-2011 ens ha permès recollir alguns d’aquests elements, els quals presentem a continuació per posar en relleu la necessitat de preservar i estudiar aquest material juntament amb la documentació històrica, obrint així la porta a futures investigacions multidisciplinàries sobre aquest fenomen de llarga durada.

Pervivències: testimonis sobre bruixeria a la vall Fosca (2008-2011) El territori de l’actual vall Fosca fou l’escenari de diverses actuacions contra la bruixeria durant els segles xv i xvi, incoades per les autoritats de dominis jurisdiccionals de la zona com la varvassoria de Toralla o la castlania de Mont-ros. L’any 1548, durant una sèrie de judicis per bruixeria celebrats en aquest darrer domini, diversos testimonis assenyalaren una dona de casa Rugall de Mont-ros com a bruixa i metzinera. Aquell mateix any, Margarida Rugall seria detinguda i jutjada per bruixa pel batlle local i, finalment, pel governador del marquesat de Pallars. La ulterior condemna a mort de la Rugalla no implicaria, tanmateix, la desaparició de la sospita entre els veïns, tal com demostra una nova actuació endegada l’any 1577, durant la qual seria novament detinguda una dona d’aquella mateixa casa, probablement la filla o la neta de l’acusada.54 Cal tenir present que les relacions familiars van tenir un paper destacat en l’articulació de la fama de bruixa durant els segles de la cacera. D’una banda, l’acusació contra una persona comportava sovint l’extensió de la sospita envers la resta del nucli familiar, un fet que permet contextualitzar moltes de les acusacions contra homes, que sovint eren conseqüència de la mala reputació atribuïda als seus parents femenins. D’altra banda, l’existència d’alguna persona jutjada o sentenciada per bruixa en una determinada casa o família afavoria la pervivència de la fama entre les seves descendents durant generacions, a partir d’una determinada visió de la bruixeria com un «art» que era possible aprendre i transmetre. Així, Maria Tomassa d’Encamp, 53 Juan Avilés, El Pallars, Aran y Andorra. Notas e impresiones de un viaje, Tremp, Garsineu, 1993, p. 40. Vegeu l’article d’Oriol Riart i Jordi Abella inclòs en el present catàleg. 54 Pau Castell, Un judici a la terra dels bruixots. La cacera de bruixes a la vall Fosca, Tremp, Garsineu, 2011. 45


jutjada per bruixa el 1499, seria pressionada pel tribunal perquè respongués «qui li ha mostrat dit art, ni si li ho mostrà sa mare, atès que fonch per semblants arts executada», mentre que els testimonis d’un judici andorrà del 1521 remarcaven la fama de bruixa de dues fadrines de casa Areny, tot afirmant que «és fama pública que aquelles fadrines ne són, qu·els an ja cremat l’àvia e la mare per bruxes».55 Aquesta realitat ha quedat parcialment amagada per la fragmentació de les fonts, que sovint no ens permet disposar de sèries documentals completes en una determinada localitat o domini jurisdiccional. No obstant això, els exemples conservats ens permeten constatar una certa recurrència amb què determinades cases o famílies apareixen vinculades al crim de bruixeria al llarg d’espais de temps considerables. Així, les dones de casa Conilo d’Erinyà apareixen associades al crim de bruixeria en judicis celebrats els anys 1489, 1534, 1548 i 1574, i el mateix passa amb les dones de casa Call d’Engordany, casa Tomàs d’Encamp o casa Martí del Tarter, processades per bruixes en judicis datats entre els anys 1471 i 1621.56 Tornant a la vall Fosca, tot sembla indicar que casa Rugall de Mont-ros hauria estat una d’aquelles cases estigmatitzades recurrentment durant l’època de la cacera. El que resulta més sorprenent és la pervivència d’aquest mateix estigma fins ben entrat el segle xx. En aquest sentit, durant els anys 2008-2011, vam tenir l’ocasió de conversar amb alguns habitants d’edat avançada nascuts en diverses localitats d’aquella vall, gràcies a diversos projectes d’investigació finançats per la Generalitat i per l’Ajuntament de la Torre de Capdella.57 Interrogats sobre el tema de la bruixeria, i més concretament sobre una dona amb fama de bruixa originària de casa Rugall de Mont-ros, alguns dels informants ens van oferir respostes com la següent: P: En uns paper vells, m’he trobat amb una dona que deien que era bruixa, que li deien la Rugalla… R: La bruixa de Rugall! Ja l’havia sentit a anomenar, aquesta dona, ja. La dona del secretari de Mont-ros. […] I anaven a veure-la. «Ves a veure la bruixa de Rugall», diven. I aquella els donave camins de coses: «Potser passe això, potser passe allò»; «potser fulano et fa fer malbé les bèsties»; «potser fulano t’ha posat veneno al tros i se’t moren les bèsties». I també hi anàvem per consultar els qui teniven un mal, perquè llavons lo metge no actuave. Lo metge només hi anave per a fer lo paper per anterrar. […] «Però no us deixeu tocar per la Rugalla», em diven. «Si us deixeu tocar per la Rugalla, ja sireu fotuts!». (Entrevista a Mercè de casa Guem de Beranui, 2008)

La identificació com a bruixa d’una dona de casa Rugall per part d’aquella informant, la qual afirmà que desconeixia l’existència d’actuacions judicials contra les antecessores quatrecents anys abans, demostra una transmissió de la fama en aquella comunitat amb posterioritat a l’època de la cacera. Tanmateix, la pervivència de l’estigma fins a dates ben recents no és exclusiva de casa Rugall de Mont-ros. Els informants de la zona esmentaren també dues dones de Paüls de Flamisell que eren tingudes per bruixes a principi del segle xx. Es tractava de la vella de casa Colom i de la vella de casa Violant: P: Havíeu sentit a parlar del tema de les bruixes? R: Sí. N’hi havia una a ca de Violant. La bruixa de Violant. Una dona vella. Portava un 55 ANA, Tribunal de Corts, doc. 5973, fol. 29r; ANA, Tribunal de Corts, doc. 6014, fol. 1v. 56 Pau Castell, Orígens i evolució…, pàssim. 57 Es tracta dels projectes «Aproximació al fenomen de la bruixeria al Pallars: fonts documentals i testimonis orals» (2009 ACOM 00053) i «La bruixeria al Pallars a través del testimoni oral. Difusió dels resultats i projecte de film etnogràfic» (2010 ACOM 00062). 46


Entrevista a Modesto Sabarich de Mont-ros, 2009. Autor: Pau Castell.

mocador amb un llaç negre, així. Anaven així les velles. I un dia jo vaig haver d’anar a Paüls, a casa Guerra, no sé per a què. I hi ha una escala llarga així amb una barana. I jo entro per la porta i aqueixa dona baixava. La mare que ho va parir! I n’hi ha que diuen que si et toquen, t’embruixen. Si et toca aquella bruixa. I jo vaig pujar sense que em toqués! Me’n recordo, d’això. Redéu que me’n recordo. I sempre que anàvom a Paüls, tenívom por, tenívom por de les bruixes. (Entrevista a Gravat de Mont-ros, 2009) P: Havíeu sentit a parlar del tema de les bruixes? R: Prou! Ací, a Paüls, en tenívom prou una, de bruixa. De ca de Violant. Sí. P: Aquella ho era? R: Bruixa de veritat! P: … R: Natres una vegada tenívom [una euga malalta] al corral perquè no la molestesson les mosques. Un corral que va cap a l’era de Violant, que mos la hi deixaven tancar. I un dia, quan ja li van curar les llagues i el nostre pare ja dive: «Ara ja la tornarem a fer anar cap a la muntanya», em va dir a jo: «Quan vagis a menar les vaques, mena-te’n l’egua». I me’n vaig menar l’egua i el cavallet que la seguive. Doncs, quan la vaig anar a tancar, aquella puta bruixa era allí. I ella amb el bastó vinga a tocar el pollí. Jo, quan vaig arribar a casa, ja ho vaig dir. Quan vam anar a buscar l’egua i el pollinet per anar-los a pasturar, el pollí ja jeia mort. P: … R: I una vegada el nostre pare, al cel sigui, al mateix corral, a la una o les dos de la nit, s’hi 47


presente ella fent veure que buscave una gallina. I havie pollinat una egua que tenívom, blanca, i havie portat una mula. Per això el pare era allí, per vejam si popave el pollinet. I ella també allí, a tocar la pollineta. Mecàgon la pell, al cap de dos hores, ja ere morta. I tantes n’havia fet, de bestieses! P: I aquí al poble n’hi havia d’altres? R: També ere bruixa la Coloma. P: I què se’n deia, de la Coloma? R: Mira, jo no me’n recordo. Però tothom ho dive. Tothom ho dive. (Entrevista als germans Batalla de Paüls, 2009) P: Als de Baró se’ls havia mort bestiar? R: Sí que se’ls n’hi havia mort, sí. I a natres, també. Abans lo meu pare venive de Gramenet a aquí a pasturar les ovelles i les tancàvom ací, en aquesta era on han fet aquesta obra. I aquí al costat, a ca de Violant, hi havia una vella, una bruixa o no sé què diven, que ere la bruixa de Violant. I casi cada matí lo meu pare trobave un corder mort allí a l’era. Sempre trobave un corder mort. «Coi, què li ha passat al corder? Ahir estava prou bé i avui…». I diu que ho feve aquella bruixa. Després vam treure les ovelles d’allí i les vam pujar a una casa a dalt del poble, a casa Lluc, i mai més se’n va morir cap. Però allí cada dia es morive un corder o una ovella. I diu que ho feve aquella dona. Ara, si és veritat o mentida, jo què sé… P: La gent tenia por a aquella dona? R: Tothom li tenive por! La bruixa, que li diven. Després, també n’hi havie una altra a ca de Colom. També ho van dir. Jo aqueixes [de Colom] no les havie vist mai, però ho diven. Ara, dels corders i de quan nosaltres tenívom les ovelles aquí, sí que me’n recordo prou. Venívom i al matí et trobaves un corder mort o una ovella. «I què li ha passat? Ahir a la nit, quan la vam tancar, estave prou bé». S’havie mort. I diu que ho feve aquella dona. Allavons les vam treure d’allí i cap més. Ara, jo què sé quin Déu teniven aquella gent… (Entrevista a Pepe de Sort de Paüls, 2010)

Aquestes experiències relatades pels informants vallfosquins d’edat avançada coincideixen plenament amb els models narratius presents en els judicis per bruixeria de la mateixa zona, relatius a fenòmens com el contacte malèfic o el mal donat al bestiar. Més enllà d’aquesta coincidència, el fet més sorprenent és que la mateixa Margarida Rugall jutjada per bruixa el 1548 esmentà com a còmplices en la seva declaració «la muller de Colom de Pahulls y a sa comare de Viulant», i el mateix feu un dels altres acusats en aquella ocasió, el qual afirmà que «són de sa companyia o de l’art de la bruyxeria en Pere Colom y na Catharina sa muller, del loch de Pahuls, los quals ell deposant los ha vistos a Serra Espina que anaven a vesitar al Boch de Biterna». Els mateixos veïns de Mont-ros i de Paüls confirmaren aquella fama en les seves declaracions l’any 1548, fent responsables aquelles dones de la mort o la malaltia dels seus infants i bestiar.58 Més enllà de la pervivència de l’estigma, les coincidències entre la documentació històrica i els testimonis etnogràfics recollits a la vall Fosca no es limiten a les cases o famílies amb fama de bruixeria, sinó que inclouen també les accions malèfiques atribuïdes a les dones estigmatitzades, consistents bàsicament en la provocació de la malaltia i la mort de persones —especialment, infants—, la malaltia i la mort de bestiar, o la provocació de pedregades destructores. Així mateix, els informants insisteixen sovint en el caràcter conflictiu d’algunes d’aquelles dones, amb una 58 Pau Castell, Un judici…, p. 85-94. 48


Poble de Mont-ros vist des del camí de Pobellà, 1891. Lluís Marià Vidal i Carreras. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

utilització habitual de la flastoma o maledicció, seguida de la desgràcia en aquelles cases contra les quals anaven dirigides les seves imprecacions. En tots els casos recollits, resulta evident el paper central de la fama i el rumor com a elements vehiculadors de la sospita, plasmats en la forma habitual «tothom ho deia». Com s’ha apuntat anteriorment, les coincidències amb la documentació històrica inclouen també el model narratiu utilitzat per les suposades víctimes d’atacs bruixescos. A tall d’exemple, els testimonis d’un judici del 1516 contra na Guitarda de Llagunes i l’enquesta de testimonis del 1577 efectuada al senyoriu de Mont-ros, recorden poderosament alguns dels casos explicats pels germans Batalla o per Pepe de Sort de Paüls, reproduïts més amunt: E ell testimoni ha vist dues ho tres vegades que la dita Marguarida donave hun tust a la porta de hun stable d’ell testimoni. Y la muller d’ell testimoni diu la hy ha vista d’altres voltes que hy donava. E a causa que en aquell corral se pert molt bestiar d’ell testimoni, té cregut que la dita Marguarida hi ha fet algun malefici per lo qual lo bestiar mor. (Judici del 1516 contra Margarida Guitarda de Llagunes) Més he sentit y hoït a Gostansa de Francí del present loch que dita Margarida Rugalla li havia mort un jònech sols entrant ella dita Rugalla en lo stable tenia lo jònech. [...] Que dita Rugalla, un dia, exint de un corral de ell testimoni ont havia un jònech, la dita Gostansa lo trobà mort al dit jònech sens haver-li conegut lo mal al dit jònech, en lo punt que ne hisqué dita Rugalla. Per la qual cosa dita Gostansa, hoïnt-ho jo testimoni molt bé, li digué a dita Rugalla que era bruxa metzinera, que ella havia mort lo jònech. (Enquesta de testimonis del 1577 a Mont-ros) 49


L’interès evident del material etnogràfic de cara a la investigació contrasta amb la seva elevada fragilitat, vinculada inexorablement a l’esperança de vida d’uns informants d’edat avançada. Així mateix, documentem una certa reticència a parlar d’aquests temes per part de moltes de les persones enquestades, sigui per por de la burla o per la creença en l’efectivitat del malefici bruixesc. En molts casos, la lògica antibruixesca i les dinàmiques de sospita i acusació s’han mantingut intactes en aquestes comunitats fins a dates ben recents, amb una única i notable excepció: l’absència d’actuacions judicials per crim de bruixeria. En aquest sentit, la figura del fiscal present en els judicis d’època medieval i moderna es veu ara substituïda per la de l’investigador, que sovint planteja les mateixes preguntes utilitzades segles enrere en les enquestes de testimonis: «Hi havia dones amb fama de bruixa a la zona?», «De quina casa eren?», «Què es deia que feien?», «Havíeu perdut bestiar o infants en circumstàncies estranyes?», etc. Finalment, les informacions etnogràfiques recollides destaquen també per l’absència de qualsevol element demonològic, fet que coincideix també plenament amb les enquestes de testimonis dels segles de la cacera, centrades gairebé exclusivament en la fama, el malefici i l’emmetzinament. En la majoria dels judicis conservats, el diable entra en escena per boca de les acusades tan bon punt es comença a estirar la corda del turment, però mai abans. En aquest sentit, i en consonància amb les informacions etnogràfiques recollides pels folkloristes al llarg dels segles xix i xx, l’únic element demonològic que ha perviscut en la cultura oral fa referència a l’aplec diabòlic o sàbat. En el cas de la vall Fosca, les acusades dels segles xv i xvi acostumaven a situar aquesta trobada al pla de serra Espina, un indret elevat que funciona encara avui com a límit de terme entre diverses poblacions de la zona: coma de Mont-ros, Envall i Gramenet. Alguns dels informants actuals recorden encara que, durant la seva infantesa, les mares o àvies els amonestaven tot dient: «Si no t’acabes les sopes, baixaran les bruixes de Serraspina!». Tanmateix, entre tots els informants entrevistats, un únic testimoni va ser capaç de vincular encara aquell espai amb els suposats aplecs bruixescos. La recent defunció d’aquest darrer informant il·lustra a la perfecció la fragilitat ja esmentada i la necessitat de recollir i realçar aquest patrimoni abans de la seva desaparició definitiva: P. Havíeu sentit a dir que les bruixes es reunien de nit? R: Hi ha un pilar que està vora Gramenet, un pilar de pedra. No recordo com li deien, d’aquell pilar. Perquè allí diu que hi eren les bruixes, també. A la trencada d’Envall i Gramenet. A dalt del bosc aquell, estic prou tip de veure’l, aquell pilar. I allí diu que hi anaven les bruixes sempre. Diu que feven reunions allí. Ara, jo què sé… P: Al capdamunt de la serra? R: Sí, sí. Allà on trenquen els termes d’un costat i l’altre. P: Com li’n diuen, d’aquest lloc? R: Li’n diuen el Santet de Serraspina. (Entrevista a Pepe de Sort de Paüls, 2010)

50


Part 2 Cultura popular

51


52


2. 1

Josefina Roma

La bruixeria en la cultura popular. Una ullada a la recerca de Josep M. Batista i Roca

53


Josefina Roma Riu Antropòloga Universitat de Barcelona

Peu de foto imatge de portada: Josep Maria Batista i Roca. Ref.: 17151. Fototeca.cat.

54


Josep M. Batista i Roca (Barcelona, 1895-1978) va cursar dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on va ser deixeble de Tomàs Carreras i Artau, i va fundar amb ell l’Arxiu d’Etnografia i Folklore. A més, va anar a la Universitat d’Oxford a estudiar antropologia, de manera que va esdevenir el primer antropòleg català format en una universitat. Va combinar l’interès per la teoria antropològica i les cultures d’arreu del món amb l’estudi de la cultura popular a Catalunya, de mans del folklore i de la seva formació en el que va ser durant molt temps una universitat paral·lela: el Centre Excursionista de Catalunya. Les seves fitxes d’estudiant constitueixen una font immensa de coneixements, extrets tant de l’àmplia bibliografia que dominava —pensem que el seu fons personal, avui a la Biblioteca de Catalunya, abasta mil quatre-cents volums— com dels treballs de camp, ja que aprofitava les vacances al mas Can Bot de Samalús per dirigir les recerques a pobles del Vallès, però també tots els viatges produïen una gran quantitat de fitxes i les preguntes fetes a altres estudiosos completaven aquest cercle tan ampli en el qual cabia tota la cultura. Per fi, també va seguir unes línies de recerca en els grans temes que el preocupaven, entre els quals hi havia els camins de comunicació dels diferents treballs —segadors, traginers, del blat, del vi, etc.— i els límits culturals entre la Catalunya de parla oriental i occidental; les festes de final de la sega, seguint la teoria de James Frazer; les festes de final d’hivern, etc. Tot això, ordenat en fitxers, ens proporciona encara avui una gran riquesa de respostes a qualsevol element que vulguem estudiar. És clar que les fitxes no omplen ni comarques senceres ni totes les de Catalunya, perquè poques vegades dirigia el seu treball de camp en aquest sentit. Un aspecte que li va interessar moltíssim va ser el de la bruixeria, les fitxes del qual solen ser del 1914 al 1924. És un treball important, tant pel que fa a les línies teòriques sobre bruixeria, fetilleria i fonts històriques com per la recerca de la bruixeria popular a través del treball de camp. El seu material, ben documentat, té la limitació d’un treball obert, ja que va ser aplegat sobre la marxa. La informació que ens proporciona és una valuosa aportació etnogràfica i descriptiva, que en algun moment inclou una petita anàlisi o un pensament propi que ens fa veure fins a quin punt Batista i Roca va ser un antropòleg entusiasta, respectuós i absolutament seriós en el mètode, amb la citació i la classificació de les fonts d’on extreu la informació, encara que no en tinguem les conclusions finals —no hem d’oblidar que el material que ens deixà és només el fitxer personal de treball. Les fitxes Fitxes d’estudiant dedicades a la bruixeria són tres-centes vint-i-sis i, de Batista i Roca. Autor: Joan Santana a més, contenen paràgrafs de les obres consultades. 55


Van encapçalades pels temes, que per si mateixos ja formen una primera classificació temàtica molt àmplia, derivada de la informació aplegada i no pas, aparentment, d’un marc teòric previ a la recerca, cosa que ens permet seguir el contingut de les creences i pràctiques reals. Així, podem trobar un fil conductor que va des del concepte popular de l’existència de les bruixes, el procés d’esdevenir bruixa, les possibilitats de deixar-ho, les activitats i els poders, la protecció i el deslliurament contra els seus maleficis, etc., fins al càstig popular a bruixes i bruixots. En totes les històries aplegades, es copsa la cosmovisió popular de la bruixeria pels segles xix i xx com a subsidiària de la fallida en les relacions socials locals, la malfiança cap a allò desconegut i l’atribució del mal a la voluntat d’algú, al qui es considera que té poder per infligirlo. És a dir, en una societat en què la fam, la pobresa, la malaltia i la mort són familiars i assumides, són les explicacions de les concatenacions de les desgràcies —no les mateixes desgràcies— les que es posen en relació amb la intervenció del mal donat. La malfiança s’infiltra, fins i tot, dins la família, i qualsevol desavinença pot ser vista amb el prisma de la intervenció d’aquest element misteriós. Així, la malaltia que no es pot diagnosticar per mitjans quotidians, que els metges no poden guarir, que no guarda relació amb la seqüència lògica esperada, o bé la desgràcia reiterada del bestiar, la collita o la meteorologia, tot plegat s’interpreta sota aquesta llum explicativa i se n’ha de trobar el culpable per poder revertir el mal. Al mateix temps, moltes situacions de malestar social i familiar entre sogres i joves, pares i fills, veïns, etc., esclaten en una catarsi col·lectiva amb una malaltia inexplicable que és representada a la vista de la societat, no pas de manera privada, perquè és la societat la que està malalta, i s’haurà de solucionar el cas amb mitjans socials. L’atribució de la bruixeria, doncs, és una sistematització d’aquesta actuació del grup. La creença en la bruixeria i la mateixa existència de les bruixes en la cultura popular, a final del segle xix, es va considerar un constructe de la ignorància i la superstició que podia explicarse per accions massa quotidianes, com ara l’enveja, l’odi, la revenja entre famílies enemistades, etc. En aquest sentit, molts capellans i gent amb estudis i poder consideraven aquesta creença un llast per al progrés i, per això, ningú volia ser classificat com a pertanyent a aquest col·lectiu supersticiós i tractava d’atribuir la creença als grups menys valorats. Així, les classes benestants rarament reconeixien que creien o empraven els coneixements i serveis de gent propera a la bruixeria. Els homes —de qualsevol estament—, com a grup directiu del conjunt de la població, o si més no de la família, tampoc volien ser classificats amb els qui creien en aquestes històries i, no obstant això, són els que en les narracions aplegades per Batista i Roca recorren a bruixots i curanderos per solucionar un problema familiar. En canvi, atribuïen a les dones, tingudes per més febles d’enteniment i ignorants, el gros de la creença. Les dones, els vells, els criats i els pobres seran els grups titllats normalment no sols de creure-hi, sinó també de practicar la bruixeria. També els folkloristes van tenir dificultats per presentar els seus estudis sobre bruixeria com una tasca científica, ja que o bé eren titllats poc menys que d’heretges per part d’un sector de la jerarquia eclesiàstica, o bé de combregar amb les creences de la bruixeria i, per tant, d’ignorants i supersticiosos per part de molts intel·lectuals d’esquerres. Batista i Roca recull, en aquest sentit, el testimoni de Francesc Viver, sacerdot, a la revista Emporion, on es queixa precisament d’aquesta incomprensió.1 1 «Anem al Folklore. Com ja es veu amb el títol de la secció, cataloguem, espliquem i insertem supersticions, creences i costums populars… no és nostre ofici de folklorista estudiar minuciosament lo que sigui conforme a la fe o a la raó i lo que en sigui contrari» (Viver 1915: 3; cit. Batista i Roca 1915-1924: 151). 56


Les àrees treballades per Batista i Roca apleguen més material del Vallès que d’altres comarques, com hem vist, a causa de les temporades que passava a Samalús, i coincideixen força amb les que ja havien tractat Maspons i Labrós i el mateix Cels Gomis, de generacions anteriors, pel segle xix, la qual cosa ens permet veure com havia evolucionat la bruixeria en el tombant de segle, amb una dedicació més notable a donar malalties que a congriar tempestes i malmetre collites. Malauradament, entre les fitxes, no trobem gaire informació referent a les comarques lleidatanes de muntanya. Però els temes que hi tracta i els diferents aspectes socials i de creences sobre la bruixeria són tan complets que, en proposar-me fer una reflexió sobre la bruixeria popular a les muntanyes lleidatanes, he agafat els seus exemples com a base comparativa amb altres fonts locals, com són la magnífica obra de Pep Coll i la de Joan Obiols. D’aquesta manera, a cada aspecte tractat per Batista i Roca, contraposaré els exemples presentats pels altres autors, i així podrem escatir la pervivència i difusió dels mateixos patrons i cosmovisions.

Bruixes, janes i encantàries En la toponímia, el terme bruixa conviu amb fata i encantària, com succeeix als dos vessants del Turbó, a la Ribagorça, i fins trobem narracions en què se les anomena indistintament, en l’imaginari popular, encantària i bruixa, com a la història que Pep Coll recull dels Carantos, que són escletxes a la roca al bosc de Vilaller. Allí vivien unes dones que uns deien que eren bruixes i d’altres, encantàries. Se sap que dominaven la dansa i es delien per dansar, de manera que baixaven a la plaça del poble algunes nits a ballar, però, quan algú les sorprenia, fugien corrents. Això ens en permet conèixer una mica la figura, ja que, a ulls de qui les havia vist, anaven amb faldilles molt adornades i portaven els cabells llargs, fins a mitja esquena. Pep Coll, que a Viatge al Pirineu fantàstic recull el dubte de si eren encantàries o bruixes, a Muntanyes maleïdes les classifica com a bruixes. El cert és que detalla com la gent del poble, a vegades, buscava el seu consell en casos desesperats (Coll 1991: 121-122). En un dels casos paradigmàtics de mal donat a l’eixida de casa, que es posa en evidència quan es porta un nadó a batejar, ja que els nadons no batejats són sensibles a malediccions i bruixeries, Coll ens parla de com una família de Vilaller a la qual se li havien mort tres nadons tot just batejats va anar a demanar consell a les dones dels Carantos i aquestes van aconsellar que fessin sortir la propera criatura per la finestra. A més, la dona més vella va dir que, en el primer graó de l’escala, sota una pedra, hi havia un floc de cabells que havien de cremar. Això va anul·lar el mal que patien a la casa. En aquesta narració, veiem com un fet molt corrent, com és la no supervivència dels nadons, es posa en relació amb la bruixeria, i la solució és molt semblant a tots els exemples arreu del país. Si la porta està embruixada, el nen es treu per la finestra per portar-lo a batejar, que és el moment més crític, ja que encara no està protegit pel Cel per mitjà del baptisme. I això és així perquè, sovint, el marc de la finestra està pintat amb calç o blauet — una mesura higiènica que s’interpretava màgicament. La segona part, és a dir, trobar cabells sota una pedra d’un graó, ja és un pas més enllà en l’embruixament de la casa, però l’important en aquesta narració és que es demana consell a les dones dels Carantos, atès que se’n reconeix el coneixement màgic i poden actuar per fer el bé o per fer el mal. Moltes de les històries que es conten de les bruixes també es conten de les encantàries, com la de les bruixes de Poboleda (Batista i Roca 1915-1924: 200), en què un geperut veu les 57


bruixes que es reunien i ballaven cada dissabte, que cantaven: «Lunes, martes, miércoles, tres», i no sabien seguir, i ell continuà: «Jueves, viernes, sábado, seis», i aquelles, agraïdes, li van treure el gep. Un altre geperut, envejós, va intentar fer el mateix, però, en afegir: «Y domingo, siete», com que no rimava, les bruixes, enfurismades, van posar-li el gep que havien tret a l’altre. Aquesta història es conta també de les encantàries i de molts altres llocs. Batista i Roca ens dona a conèixer també una narració amb una cançó d’unes bruixes i un moliner de Taús que estava treballant quan va veure pel forat del pany moltes llumenetes, que eren bruixes que ballaven i cantaven: «Totes hi som, totes hi som / menos la capitana / del carrer del Forn». Volien entrar, però ell no les deixà i se n’anaren a ballar a una muntanya propera. Ell en va reconèixer una i, quan va plegar, se’n va anar a la casa d’ella, a veure si hi era; el marit va dir-li que era a dalt, que dormia, i amb això el moliner va creure que era bruixa (Batista i Roca 1915-1924: 119; informant: Dolors Oliva, 21 anys, Taús, 16-XI-1917). En aquesta història es fa palesa la creença en el doble, que les bruixes feien servir quan es reunien, de manera que el deixaven dormint. Joan Obiols ens parla de tres-centes encantàries de Taüll i els encontorns que, juntament amb quatre-centes d’altres valls, van portar a Montanyana, on les van cremar (Obiols 1987: 90). Aquestes xifres, possiblement, han anat creixent en l’imaginari col·lectiu, a través de les generacions, però el fet en si mateix ens parla ben clarament de la identificació de les encantàries com a bruixes. De fet, la trobada dels expedients de les execucions de bruixes, pels segles xvi i xvii, a la paret del campanar de les Paüls, pot haver confirmat una base històrica d’aquest record. Una altra característica que uneix les encantàries i les bruixes és la gran afecció a la dansa. Hem vist com les dones dels Carantos no podien resistir la temptació de ballar, malgrat el risc de ser descobertes. També, prop del Turbó, a l’ermita d’Ares, Pep Coll recull la història d’un traginer que va veure com les encantàries ballaven i una el va convidar a ballar amb ella; després, li va dir que havia ballat amb la reina de les encantàries. L’home va guardar com un tresor aquell record meravellós de la dansa (Coll 1991: 111-112). Les mateixes trobades de suposades conventícoles o aquelarres també parlen de danses, moltes vegades amb les bruixes donant-se les mans i girades enfora, talment com el joc de rogle infantil olles, olles de vi blanc.

Ball de les encantàries, que un home va poder veure i, després, participar-hi amb la reina de les encantàries, prop de l’ermita d’Ares, a la Ribagorça aragonesa. Dibuix de Waldesca Santana.

Hi ha diverses anècdotes que tenen com a protagonista un espardenyer o un paraire que es troba amb una d’aquestes danses, amb un bruixot o diable al mig, i es veu obligat a participar-hi. A l’hora de passar i fer-li un petó al cul, li clava l’agulla pròpia de l’ofici, cosa que fa que el bruixot o diable no vulgui que el torni a besar-l’hi, quan li toca. Pep Coll en parla, i jo mateixa vaig recollir a Nerín (Sobrarbe) la mateixa narració, només que, en aquell cas, el dimoni, en sentir la fiblada, li diu a l’espardenyer: «¡A ver si te afeitas, guarra!». 58


Pla de Nèqua, ubicat entre els municipis d’Esterri de Cardós, Alins i Vall de Cardós, al Pallars Sobirà. Autor: Felipe Valladares

Un tret importantíssim en l’imaginari sobre la bruixeria és el lloc de reunió. Cels Gomis parla del Canigó com a lloc de trobada de les bruixes de Llers —en l’imaginari popular, totes les dones de Llers eren bruixes i molts vells de Figueres anaven a veure com es pentinaven per anar al Canigó. Batista i Roca parla de la coveta de l’Amor, a Ulldemolins, on les bruixes es reunien. També parla d’un bruixot que havia rebut, en una conventícola de París, l’ordre de congriar una tempesta a Catalunya. Però, en tota la gran quantitat de fitxes que aplegà sobre la bruixeria, ja no figura el lloc de reunió. En canvi, tant Pep Coll com Joan Obiols recullen molts indrets on les bruixes es reunien i feien danses i rituals. Així, Coll aplega la informació que, en el camí de Llers a Músser, es reunien les bruixes del Baridà la nit de Sant Silvestre per fer música i dansar. Les bruixes de Cabó es reunien a la creueta de Boumort i a la llosa de Boixadera. Aquella mateixa nit, en una basseta de Sant Joan de l’Erm, es reunien les bruixes del Pallars, de la vall del Segre i fins d’Andorra. També a l’ermita de Santa Paula de Turbiné, a les Paüls, i d’allí anaven al Turbó. A Hortoneda, prop de Collegats, es reunien les bruixes de tota la comarca. Per Sant Joan i per Santa Coloma, és a dir, al voltant dels dos solsticis, es reunien les bruixes del Cardós, la vall Ferrera i la coma de Burg al pla de Negua, on ballaven i obeïen el bruixot principal. Al pla de Beret, es trobaven les bruixes d’Àneu, Aran i França. Però, en un altre lloc —es diu que a Isil—, per Cap d’Any, és a dir, per Sant Silvestre o Santa Coloma, els vells del poble se n’anaven tots mudats sobre l’escombra al pla de Beret, i allí ballaven. També a Engolasters hi ha un lloc de reunió. El que és comú a tots aquests indrets és que les bruixes hi acudien des de lluny i en un temps molt breu, cosa que donava als viatges un caràcter màgic, fossin iniciats xemeneia amunt, per haverse untat les aixelles amb l’untet que guardaven curosament, o amb les escombres de bruc com a vehicle. 59


Conjurs, metzines i mal donat Del recull de Batista i Roca es desprèn que la bruixeria és una activitat que requereix uns poders i una especialització, certament, però, en els testimonis aplegats, sembla com si les activitats i els coneixements de bruixes i bruixots fossin només la culminació d’unes pràctiques molt més generalitzades entre la població. Moltes persones podien donar o fer mal. Algunes més que d’altres, però l’enveja i la venjança són a l’abast de tothom i, a vegades, no cal tenir un poder extraordinari, sinó conèixer el ritual i el procediment per aconseguir una fórmula màgica efectiva. Fins i tot encortar llops, que sembla una tasca molt especialitzada, ja que fa que els llops obeeixin qui els encorta i facin mal als ramats que se’ls digui, també es pot aprendre. Així, Maria Pibernat, de Dosrius, deia que «si un pastor vol tenir poder per encortar llops, ha d’anar a una església i, al llevar l’Hòstia, alabada sia per sempre, posa una llesca de pa de xeixa sota el peu, la trepitja tres vegades mentre diu un conjur, i així obté el poder per encortar llops» (Batista i Roca 1915-1924: 210; informant: Maria Pibernat, 75 anys, Dosrius, 25-VII-1915). Les pràctiques de bruixeria moltes vegades apleguen accions que coneix tota la població. La bruixeria consistiria, en aquest context, a portar-les a terme; ara bé, qualsevol podria utilitzar-les, si s’ho proposés. Així, Batista i Roca recull una història sobre un mal donat i, en acabar de contar-la, l’informant detalla que, quan va morir la víctima, en vint-i-quatre hores, va morir també la dona que li havia donat el mal, i aclareix que «quan una persona dóna mal a una altra, per morir ella, ha de morirse també quan aquella es mor. Això si és mal de mort; si només fos per fer patir, no passaria res» (Batista i Roca 1915-1924: 68; informant: Daniel Passarell, 30 anys, Samalús, 9-IX-1919). El mateix informant li va explicar com podia fer un verí per matar guilles o rates, amb un gripau i una salamandra bullits en una olla amb farina, però amb compte que el fum no vagi a la cara de qui l’està fent, perquè moriria. En això se’ns fa palesa una bruixeria com a resultat d’una patologia social, manifestació de tensions entre veïns, que recelen els uns dels altres, que tenen por que els robin la fruita i es malfien de qui els dona un present, que evitaran acceptar. Que recelen de qui toca una criatura i l’acarona, sobretot si és un nadó, perquè vivien en un món on la supervivència d’aquests era molt problemàtica. En canvi, en els testimonis que apleguen de les comarques pirinenques, tant Pep Coll com Joan Obiols, de final del segle xx, ja no es manifesta aquest coneixement generalitzat de com es podien portar a terme actes atribuïts a la bruixeria, sinó que s’emfasitza més el poder de qui fa bruixeria, tant si és innat com adquirit o llegit en llibres màgics. La gent que es manifesta com a embruixada assenyala algú que li vol mal, i part del desfici per trobar-hi remei passa per saber qui és el culpable. Un tipus d’història que es repeteix des de Cels Gomis i Batista i Roca, fins al record en l’actualitat, és la sorpresa de trobar-se que la bruixa o bruixot és la mare, la sogra, la muller, el marit, el pare o algú del veïnat. Aquest tipus de narració acompanya el fet que el bruixot i la bruixa poden transformar-se en animals i, així, passar per llocs on no cabrien com a humans. Un dels exemples aplegats per Batista i Roca conta que, a Dosrius, un home es trobava que cada any se li moria un bou per la festa major, fins que un dia va agafar un fusell i es posà a vigilar. Veu que li entra un «aucellàs» a l’estable i ell li tira un tret i li trenca l’ala. Quan puja a dalt, troba la mare al llit amb un braç trencat. «I, doncs, mare, què teniu?», diu ell. «Ja ho saps prou, ço que tinc!», li fa ella per tota contesta. «És dir, que d’aquestes sou vos?», fa el noi tot admirat (Batista i Roca 1915-1924: 168; informant: Maria Pibernat, 75 anys, Dosrius, 12-VII-1915). 60


D’històries semblants, se’n troben pertot, i podem comparar aquesta amb la que Pep Coll conta de l’hereu de la casa Cabaler de Roní, que treballava molts cops lluny i passava la nit fora de casa, i es trobava, en tornar, la dona i els fills esparverats perquè se’ls presentava de nit un gat negre que els feia tot de malvestats. Un dia va decidir quedar-se d’amagat per veure què passava, va tapar la gatera amb una pedra i, armat amb una ganxa de rai, es va amagar a l’entrada. Quan la família va començar a cridar que veia el gat negre a la cuina, aquest va voler sortir i l’home li clavà un cop entre el cap i el coll. El gat, com va poder, va fer caure la pedra de la gatera i es va escapar. L’endemà, la vella de cal Ros de Roní tenia l’espatlla trencada (Coll 1991: 122-123). Un altre tipus d’episodi en què intervé la transformació de la bruixa en animal per anar a fer mal a alguna casa, el trobem repetit des del segle xix fins al record en l’actualitat. Es tracta de la història d’un home que es troba un pilot de roba en un indret amagat —sovint, al bosc—, i ell, sospitant que la roba pertany a una bruixa, o bé l’amaga, o bé hi posa uns rosaris a sobre i espera. Al cap d’una estona, apareix la bruixa en forma d’animal i es transforma en una dona nua, i llavors l’home li fa dir on ha anat a fer mal, que sovint és una casa, on ha fet mal a un nadó o ha emmetzinat un cistell d’ous. L’home no li donarà la roba fins que no desfaci l’embruixament —i, és clar, tal com passava amb les encantàries, aquestes dones no poden tornar a ser humanes sense el vestit. Batista i Roca té una munió d’històries d’aquest tipus, com és el cas d’una de Centelles. Diu que una dona va anar sota un arbre, es va despullar i va fer tres tombarelles, va quedar convertida en gat i se’n va anar. Un home que l’havia seguit li prengué la roba i la hi amagà. Quan la bruixa, en forma de gat, tornà, se n’anà sota l’arbre, va fer tres tombarelles i vinga cercar la roba. Aleshores, l’home li digué: «La roba la tinc jo, però m’has de dir on has anat». Ella va respondre: «He anat a fer patir una criatura». I llavors ell va dir: «Si vols que et torni la roba, has d’anar a treure el mal que has donat a aquest noi». Aleshores, la dona va tornar a fer tres tombarelles i se n’anà a treure el mal que havia donat al noi. En tornant, l’home li retornà la roba (Batista i Roca 1915-1924: 172; informant: Teresa Vinyas, Centelles, que ho contà a la germana de Batista i Roca, Conxita, 8-VII-1915). Pep Coll recull històries semblants, com ara la d’un pastor de Peranera que va trobar, al costat d’una font, la roba d’una bruixa. Va posar uns rosaris a sobre i va esperar que tornés. Ella va tornar nua i el pastor li va fer confessar que venia de casa Espot, de Malpàs, on havia embruixat un paner d’ous. El pastor no va treure els rosaris de damunt de la roba fins que ella va anar a retirar l’encantament (Coll 1996: 48). Pel que fa al mal donat a nadons, Batista i Roca recull la necessitat de batejar els nounats, així com de senyar les criatures en llevar-se i en 61

Escapularis i material religiós provinents d’una casa de la vall d’Àssua, al Pallars Sobirà.


anar a dormir. Però també d’utilitzar aigua beneïda fins i tot per rentar la cara als infants i resar oracions específiques, com una de recollida a Biscarri: «St. Pau i St. Pere, / l’un va al davant, / l’altre al darrere. / St. Lluc i St. Marc / a cada costat. / Cans i llops les dents cerrades, / los enemics les mans lligades. / Tant guardat siguem / avui, demà i cada dia / com el Fill de Déu / a les entranyes de Maria. Amén» (Batista i Roca 1915-1924: 155; informant: Rosa Aubets, Biscarri, que ho contà a la germana de Batista i Roca, Conxita, 6-VII-1915). Una altra precaució consistia a no prendre res ofert per algú que no fos de confiança, i s’explicaven tot de mals que havien patit criatures o noies que havien acceptat una menja de mans d’un estrany. També es portaven amulets, tant si s’havia patit una agressió per part d’una bruixa com per simple precaució. Batista i Roca conta que Agustí M. Gibert, a la masia Fonts de les Muntanyes, a Prades, hi veié no sols palmes beneïdes, sinó també una pota de «dugo» —duc, au de presa— (Batista i Roca 1915-1924: 148; informant: Agustí M. Gibert, 1-VIII-1915). Una altra conducta més activa portava a «fer la figa» quan hom es trobava alguna persona sospitosa, tot dient: «La figa et faig». Dir oracions específiques quan es passava a prop d’algú sospitós. Portar ruda a la butxaca i altres remeis… Però, quan més perill es corria, era quan la bruixa donava una patacada a l’esquena, sobretot si deia: «Per tot et deixo». Llavors, s’havia de dir molt de pressa: «Aquí te’l torno», i així es desfeia l’embruixament (Batista i Roca 1915-1924: 214; Sant Feliu de Codines). A la padrina de Dolors Oliva, de Taús, se li acostà una bruixa i li tocà l’espatlla. Tota se li inflà i li feia mal, fins que una dona li digué que s’hi posés nou fulles d’escarola encreuades i digués unes oracions. Però la bruixa no volgué que fos dit que una altra persona l’havia curat, per la qual cosa anà a trobar un altre cop la padrina i, tornant-la a tocar, la guarí (Batista i Roca 1915-1924: 138; informant: Dolors Oliva, Taús, XI-1914). Entre el material aplegat per Batista i Roca, trobem també històries de rectors que proven de treure el mal donat a una persona, a vegades, demanant auxili a mossens més experimentats. També tractant d’aconsellar algú per escapar de la influència de bruixes i bruixots. I, fins i tot, trobem narracions que ens assenyalen l’entorn del capellà fent actes de bruixeria, però no sospites sobre la conducta del mossèn. De consells per escapar de la bruixeria, té una narració de la Garriga, on un home va voler que l’apuntessin per ser bruixot i va quedar amb un altre, que ja ho era, al roure d’en Monràs, però li va agafar por i ho va explicar a la seva dona, que li va aconsellar d’anar a veure el rector. Aquest li va dir: «Ja has fet mal fet de comprometre’t, ara mirarem si te’n pots deseixir. Però, sobretot, no t’has d’espantar de res!». Li va donar un llibret i va dir-li que aquella gent li mostraria un llibre sobre el qual hauria de posar la mà; llavors, ell hi havia de col·locar el llibret que li deixava i no espantar-se per res del que li passés, i, sobretot, no havia de moure ni peu ni cama fins a saber on es trobava. A les dotze, l’home va anar al punt de trobada i uns homes van portar-li un llibre, com un missal, on van apuntar el seu nom i cognoms. Després, van dir-li que posés la mà a sobre. Ell va posar-hi el llibret del rector i, a l’instant, tot es va fondre i no sabia on era, fins al cap de mitja hora, quan va veure que era dalt d’una roca, prop del Tagamanent —si s’hagués mogut, s’hauria estimbat. Amb penes i treballs, tornà a casa (Batista i Roca 1915-1924: 104; informant: Daniel Passarell, 30 anys, Samalús, 9-IX-1919, que ho sentí contar a joves de la Garriga, companys de feina en una mina). De bruixes a l’entorn d’un capellà, hi ha la narració Gassiot (1919: 68; cit. Batista i Roca 1915-1924: 183), de Sant Feliu de Guíxols, sobre un rector que tenia dues germanes que sempre trigaven a anar-se’n a dormir. Un dia, l’escolà es va amagar per espiar-les. Les dones van posar 62


Calder d’aram i ferro. Museu del Blat i la Pagesia de Cervera. Museu de Cervera, núm. inv. 828.

dos pots al foc —un de vermell i un de blau, un de brou i un de metzines— i van fugir per la xemeneia. L’escolà canvià el contingut dels pots i, quan van tornar les bruixes amb un nadó, van donar-li del que creien que eren metzines, i el nen va prendre’n; en canvi, elles es van prendre les metzines i no van trigar a morir. L’escolà ho contà al rector, que no se’n sabia avenir. La criatureta era d’uns pagesos i va cuitar a tornar-la.

* * * Les accions atribuïdes a les bruixes van evolucionant segons aquesta patologia social es va manifestant. Es tracta de l’enveja, de la tensió social que esclata en les acusacions de bruixeria. En canvi, quan aquest mal social minva, el que es recorda són les històries més antigues i el mal donat queda en segon terme. Per això, si comparem els exemples de generacions diferents, com són els que va aplegar Cels Gomis a final del segle xix, el material recollit a les fitxes de Batista i Roca a començament del xx i la tradició oral que encara van trobar Pep Coll i Joan Obiols a final del mateix segle, veiem l’evolució de les preocupacions i creences de la gent. Pel segle xix, encara que hi ha històries d’embruixament de nadons, malalties donades i bruixes que es converteixen en animals per fer mal, fins i tot dins la pròpia família, és abundosa la gran preocupació per les tempestes que poden malmetre les collites, una preocupació que va deixant 63


pas a la del mal donat, tant a nadons com a veïns, i a la consulta a gent especialitzada, entre aquesta, els rectors rurals, que actuen en el mateix univers moral que els feligresos, malgrat que n’hi hagi molts d’escèptics i racionalistes. En canvi, a final del segle xx, Coll i Obiols ja no troben gaire històries sobre el mal donat, si no és a nadons. Es produeix una tornada a les narracions antigues conservades, de manera que es parla molt més de les encantàries, dels moros, i en canvi, força episodis de màgia s’atribueixen als rectors rurals, com a dipositaris d’un poder i uns coneixements extraordinaris —i com a posseïdors de llibres de màgia. L’ambivalència dels que són prop del sagrat, que poden utilitzar per a bé i per a mal, també s’ha apoderat dels rectors, que generacions enrere havien estat consultats precisament per la proximitat al sagrat i per ser posseïdors d’un poder més gran que la màgia de bruixes i bruixots. A final del segle xx, perduren les històries de sospita que aquest poder també es podia emprar per al mal.

Verdadera Oración de los Gloriosos Mártires San Cipriano y Santa Justina. Acompañada de la SS. de Caravaca (segle xx). Ecomuseu de les Valls d’Àneu, núm. inv. 10794.

64


BIBLIOGRAFIA Apps, Lara, Gow, Andrew, 2003. Male witches in early modern Europe, Manchester, Manchester University Press. Batista i Roca, Josep M., 1915-1924. Fitxes d’estudiant d’antropologia i folklore, inèdit. Bosch, Xavier, 1935. «Asesinato de la bruja», Arxiu de Tradicions Populars, 7: 59. Coll, Pep, 1991. Muntanyes maleïdes, Barcelona, (Narrativa, 26), Empúries. 1996. Viatge al Pirineu fantàstic, Barcelona, Columna. Gari, Ángel, 1988. Brujería e Inquisición en el Alto Aragón en la primera mitad del siglo xvii, Zaragoza, DGA. Gassiot, Emilia, 1919. «Bruxes», Catalana, 64: 68. Gomis, Cels, 1987. La bruixa catalana, Barcelona, Alta Fulla. Kieckhefer, Richard, 1989-1992. La magia en la Edad Media, Barcelona, Crítica & Drakontos. Lecouteux, Claude, 1988-2005. Hadas, brujas y hombres lobo en la Edad Media, Palma, Olañeta. Maspons i Labrós, Francesc, 1876-1952. Tradicions del Vallès, Barcelona, Barcino. Obiols, Joan, 1987. Esvorancs, la Seu d’Urgell, Publicacions del Passeig. Viver, Francesc, 1915. «De les orientacions critico-literaries en una vila i dels estudis Folklorics. En defensa casi pròpia», Emporion, 7: 3.

65


66


2. 2

Ramona Violant i Ignasi Ros

Bruixeria i història oral a principi del segle xx: Ramon Violant i «De bruixeria pallaresa»

67


Ramona Violant i Ribera Etnòloga

Ignasi Ros i Fontana Historiador Ecomuseu de les Valls d’Àneu

Peu de foto imatge de portada: Ramon Violant i Simorra al camió que feia el transport de passatgers de Biescas a Torla i Boltanya, 12 de setembre de 1942. Foto: Claudi Gómez-Grau. Arxiu RVS-Ecomuseu. 68


L’11 de març de 1936, Ramon Violant i Simorra (Sarroca de Bellera, 1903-Barcelona, 1956) pronuncià la conferència «De bruixeria pallaresa» a la seu del Centre Excursionista de Catalunya, en un acte organitzat per la Secció de Folklore d’aquesta entitat.1 La riquesa i l’interès d’aquella conferència, així com el fet d’haver estat objecte en el passat d’una única edició, força limitada i actualment esgotada, han motivat la reproducció parcial del seu contingut en el present volum2 suprimint la part més introductòria i teòrica i guardant, sobretot, la seva aportació més etnogràfica, recollida per ell mateix al Pallars. La reedició parcial d’aquest treball està acompanyada d’un text introductori de l’antropòloga Ramona Violant i Ribera, filla i digna continuadora de l’obra de Ramon Violant i Simorra, i d’un estudi històric de l’historiador Ignasi Ros i Fontana.

Les llegendes de bruixes i bruixots: entre la història i la llegenda per Ramona Violant i Ribera En emprendre l’estudi del llegendari cal tenir present que, si bé les llegendes i tradicions contenen elements insòlits, extraordinaris, màgics, quasi sobrenaturals, els protagonistes, els homes i les dones considerats bruixes i bruixots, són éssers purament humans, tot i que dotats de facultats específiques de caire paranormal: els suposats «poders» que se’ls atribueixen. El caràcter essencialment humà dels protagonistes determina que aquestes llegendes siguin relatives al món de la història humana, si bé són molt properes a les relatives al món sobrenatural pel caràcter dels fets que s’hi narren i per les facultats paranormals atribuïdes als protagonistes. Aquesta aparent dualitat els confereix un caràcter molt peculiar. D’una banda, bruixes i bruixots han estat sempre éssers reals, humans, prou coneguts com a veïns de la localitat on se situa la llegenda; d’altra banda, però, els mateixos veïns els atribueixen facultats insòlites, sobrenaturals, de caire màgic, la qual cosa fa que siguin mirats amb recel, amb temor. Són habitualment narracions molt breus que s’estructuren a l’entorn d’un sol fet explicitat de forma total. Generalment, es refereixen a fets explicats per un testimoni, o bé per algú que afirma conèixer-los de bona font. Comporten una forta actitud de creença i temor, cosa que dona lloc a tota una sèrie de rituals de protecció, de caire sacre o profà. Així mateix, cal assenyalar que, com tota llegenda, compleixen una funció d’història menor de la localitat on se situen i formen part del bagatge de cultura tradicional transmesa al llarg del temps per via oral. Aquestes llegendes, en referir-se a un fet molt concret, molt rarament descriuen la bruixa o el bruixot. En general, es considera que han existit sempre i que són els causants de totes les desgràcies que succeeixen tant al poble com a la contrada. Respecte a la persecució judicial de la bruixeria, no sembla que la tradició popular n’hagi servat gaire memòria. Les llegendes molt rarament hi al·ludeixen. Malgrat que la memòria popular ha servat record de les reunions nocturnes o sàbats, hi ha molt poques llegendes que 1 Ens ho diu Centre Excursionista de Catalunya (1936), una memòria d’activitats en què també s’esmenta que, com a colofó de la lectura, «foren projectats alguns fulls populars, amb figures i escenes de bruixes». 2 Reproduït a Etnologia pallaresa (1981: 91-126). 69


s’hi refereixin i donin detalls dels rituals que s’hi desenvolupaven. Alguns d’aquests indrets són el pla de Beret, els prats d’Adons, el pla de Negua, el planell de Matabous, la basseta de Sant Joan de l’Erm, el Pedraforca i l’estany d’Engolasters, entre d’altres. Les llegendes que fan referència a aquestes reunions posen de manifest el caràcter col·lectiu, de germandat: els components són uns iniciats que assumeixen compromisos i un cert vassallatge. Aquest sentit de grup possiblement funciona com a contraposició a la marginalitat amb què són considerats bruixes i bruixots als llocs on viuen, ja que solen habitar cases als extrems o fora dels pobles. Així i tot, en algunes llegendes, les bruixes figuren com a dones integrades en un nucli familiar, sigui com a esposes, mares, àvies o sogres. Les llegendes més nombroses són les referents a metamorfosis en forma d’animal i als suposats poders. Les metamorfosis més freqüents són en gat negre i en gos, tot i que també poden transformar-se en cabres, guilles o àligues. Es creia que es transformaven en animals per poder anar a fer mal i no ser reconegudes. Hi ha alguna llegenda sobre la transformació d’un bruixot en gat, però això és poc freqüent. Pel que fa als suposats poders, la veu popular atribuïa a bruixes i bruixots les desgràcies que succeïen al poble o a la contrada: el «mal d’ull» o «mal donat», morts sobtades en el cas dels infants, malalties estranyes, mort del bestiar, pedregades, males collites… En termes generals, es creia que qualsevol d’aquestes malvestats era causada per les males arts, els suposats poders màgics, d’una bruixa o un bruixot. Són especialment escruixidores les llegendes referents a morts o malalties d’infants. Molt possiblement, la mort sobtada de nadons, sovint inexplicable, devia donar lloc a més d’una llegenda d’aquest tipus, que, d’altra banda, és molt freqüent en el llegendari. Recordem que a l’origen de tota llegenda hi ha l’intent d’explicar algun fet insòlit o inexplicable. Una altra sèrie de llegendes força interessants són les referents a fets misteriosos: focs inexplicables, sorolls insòlits a les cases, moviment de mobles i objectes, etc., atribuïts a la intervenció dels poders màgics de bruixes i bruixots. Tenen un interès especial aquelles llegendes, força nombroses, que expliquen aquests fets per l’acció d’un sacerdot-bruixot. Tota una altra sèrie de llegendes molt interessants són les referents a les bruixes remeieres, les llevadores i els bruixots sanadors. Des de sempre hi ha hagut dones i homes coneixedors de remeis naturals, considerats sanadors o endevinadors, metges sense títol, que coneixien malalties per l’orina, podien lligar i deslligar matrimonis, combatre la impotència i les desavinences. Quant al temor de la bruixeria, el costumari ofereix un ric repertori de rituals de protecció. De forma tradicional, s’han practicat, al llarg del temps, determinats rituals de caire sacre o profà com a garantia d’evitar o lliurar-se dels molts mals que poden ser causats per bruixes i bruixots. Fruit d’unes creences o potser d’una simple superstició, han tingut plena vigència fins a una època ben recent, i potser encara en tenen. El ressorgiment actual de tarotistes, vidents i tota mena de professionals de les arts esotèriques quasi em porta a pensar que la creença en bruixes i bruixots encara és ben viva. Els rituals de caire sacre són essencialment cristians: jaculatòries; invocacions; oracions de tot tipus; benediccions; aigua beneïda; els rams de llorer i les palmes i els palmons del Diumenge de Rams; el salpàs dels sacerdots beneint cases i corrals durant la setmana de pasqua, i llençant cullerades de sal beneïda a totes les obertures; les medalles i els escapularis dels infants, i, sobretot, el nom de Déu i el senyal de la Creu. Els rituals de caire profà tenen característiques més diverses. La sal hi té un paper predominant, algun cop acompanyada d’aigua beneïda, campanes, trets, portar una peça de roba al revés, objectes diversos amb significat de talismà o amulet (una castanya, una pota de conill, 70


Llibre Exercici del cristià per a encomanar-se a Déu (Cervera, 1804). Emprat per fer exorcismes. Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

una ferradura, pedres de sílex popularment conegudes com a pedres de bruixes o del llamp), tenir ruda plantada i untar-ne portes i finestres, la flor de la carlina també a portes i finestres, un cistell d’ous sota el llit per desviar els possibles maleficis de bruixes i bruixots, etc. Generalment, aquestes pràctiques han estat descrites com a costumari. Així i tot, sovint donen lloc a petites llegendes que, a l’entorn d’un d’aquests elements rituals, expliquen una breu i significativa història. Com el mateix Violant indicava, els informants recalcaven que molts dels fets explicats a les llegendes que ell mateix va recollir havien succeït en una època propera, algun cop, quinze anys abans de la seva recerca, el 1935. Això confirma la pervivència en l’imaginari popular de creences i idees, o bé la simple credulitat en bruixes i bruixots fins als nostres dies. 71


Ramon Violant i «De bruixeria pallaresa» per Ignasi Ros i Fontana Quan, el 1936, el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) acollí la lectura «De bruixeria pallaresa», Ramon Violant tenia trenta-dos anys, encara era sastre (ho fou fins al 1940) i feia una de les primeres conferències de què tenim notícia. Uns anys abans, el 1933, havia fet un parlament en la inauguració d’una exposició sobre col·leccionisme de goigs i imatgeria popular, una afició que l’unia a bona part dels membres de la Secció de Folklore del CEC d’aquell moment, començant pel president, l’arqueòleg Josep Colominas i Roca, que tan important seria encara anys més tard en la trajectòria professional de Violant (llavors ja com a museògraf i investigador); el vicepresident, Josep Roig i Punyet, o el vocal, Joan Amades. De fet, Violant havia estat convidat a participar a la Secció de Folklore pel mateix president del CEC, Pau Vila, el qual ja havia ressenyat al diari La Publicitat molts dels treballs que Violant anava publicant als anys trenta sobre cultura material i indústries casolanes del Pallars.3 Aquests estudis allunyaven Violant dels folkloristes més centrats en la literatura oral i l’acostaven als monogràfics que geògrafs com Vila impulsaven. Violant, d’origen molt humil, havia anat poc a escola. A través de l’interès per la lectura, sobretot per Verdaguer i Guimerà, es va anar formant i interessant per la cultura popular del país. Emigrat a Barcelona a l’inici dels anys vint, esdevingué breument dansaire a l’Esbart Català i també informant de recerques etnomusicològiques,4 algunes vinculades a l’Obra del Cançoner. Al mateix temps, a partir del 1924, començà a publicar en revistes culturals (i, sobretot, butlletins d’entitats excursionistes) petites col·laboracions sobre folklore del Pallars,5 sempre a partir de narracions populars que ell mateix recollia durant les visites al seu Pallars natal. A la conferència sobre la bruixeria pallaresa, Violant retornà, en part, vers els petits articles sobre narracions i creences populars, d’entre els anys 1924 i 1934, en què puntualment ja havia tractat les bruixes. A l’hora d’estructurar aquesta conferència, cal destacar la importància de l’article que Siegfried Bosch publicà quinze dies abans a La Publicitat (Bosch, 1936).6 Sobre aquesta base, Violant hi afegeix i interpreta les informacions orals que curosament havia recollit dels seus informants. Alguns relats sobre bruixes, pocs, els tenia des dels primers reculls de folklore, dels anys vint. La lletra i la tinta així ho delaten. Fins i tot una dona considerada bruixa per alguns, anomenada la Marca, de Sarroca, havia estat informant de Violant el 1924.7 D’altres són records d’infantesa de Violant, de quan vivia a Sarroca de Bellera i a Espui. El gros de les informacions sobre la bruixeria presents a la conferència havia estat, però, recollit entre els anys 1932 i 1935, amb la finalitat de treballar aquesta tema. Els informants són, sovint, parents o amics de Violant: els pares, oncles i ties (Carme Cierco, Dolors Vidal, mare de l’anterior, Josep Simorra), i veïns de 3 Pau Vila volia recuperar la importància que antigament havia tingut aquesta secció del CEC i s’adreçà per carta a Ramon Violant, el 5 de juny de 1934, per convidar-lo a assistir a la junta general. 4 De mossèn Francesc Baldelló i de Joan Amades, treballs que sovint realitzaven per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. 5 Vegeu aquestes publicacions compilades i estudiades per Ramon Miró a Violant i Simorra (2013). 6 En aquest article, Bosch (Barcelona, 1916-1940), llicenciat en dret i interessat en la història i la història literària, posà en relleu la importància de les descripcions de les bruixes al Llibre de les dones, de Roig, i a les Ordinacions de les valls d’Àneu, i també en els processos de persecució de la bruixeria. 7 Violant diu en el text de la conferència que era una dona que coneixia molt a fons les herbes remeieres, però, en un altre treball, diu que era una «vella molt xamosa, curulla de saviesa popular, filla de les Iglésies i veïna de Sarroca, i pertany a les meves primeres recerques folklóriques, agost de 1924» (Violant i Simorra, 1953: 120). 72


Fitxes bibliogràfiques i de treball de camp de Ramon Violant sobre bruixeria. Arxiu RVS-Ecomuseu.

Sarroca (Pere Vidal, Nativitat Gravalós, Ramona Sirvent, Palmireta i Victorina Durany), els quals són preguntats expressament sobre el tema o, més aviat, expliquen històries en vetllades a la vora del foc, als vespres i a les nits d’hivern. Dos informants més són originaris del Pirineu i d’edat avançada, Casimir Torrobella (de Sarroca) i Agustí Lledós (de Farrera), però residents a Barcelona, on Violant els entrevistà en moltes ocasions i en relació amb molts temes. Resseguint les fitxes de treball en què Violant anotava les informacions sobre temes diversos, en retrobem algunes sobre bruixeria l’any 1939. Com l’hivern dels anys 1934-1935, Violant també feu una llarga estada a Sarroca per qüestions de salut. Sembla que aquesta temàtica requeria un nivell de confiança i tranquil·litat més alt que quan realitzava, per exemple, enquestes sobre 73


arades o indústries, i sovint les informacions sorgien més o menys espontàniament al voltant del foc. Com, així mateix, el 1946, a Espot, quan Violant restà més de tres mesos en aquesta localitat i hi recollí diverses informacions i narracions sobre bruixes, totes de membres de la família de casa Roia, on s’hostatjà. Tot i això, també preguntà sobre aquesta temàtica a alguns dels informants principals, a través de llargs qüestionaris de temàtiques molt diverses, com Antoni Isús, de Son (1940 i 1941); Isidre Català i la seva esposa, de Ribera de Cardós (1941); Josep Peró, de Rialp (1942), i Maria Garcia, de Taüll (1948). Finalment, també hi ha algunes fitxes, poques, que contenen informacions agafades al vol en converses més informals, com ara amb Josefa Cases, d’Esterri d’Àneu, o la cantinera d’Alòs, Marcelina Mateu, autora d’una frase per justificar la creença en les bruixes que Violant repetia sovint a les seves filles, Caterina i Ramona: «Si hi ha benediccions, és que també existeix la maledicció». Una part d’aquestes informacions posteriors al 1935 fou incorporada per Violant a l’apartat que dedicà a «Brujas y brujos» a Violant i Simorra (1949: 530-538). Aquest apartat es fonamenta en la conferència del 1936, amb una estructura similar i la presència també de l’Spill de Jaume Roig i les ordinacions de les valls d’Àneu. És, doncs, un complement a tenir en compte del text de Violant del 1936, que es reprodueix parcialment a continuació.

74


De bruixeria Pallaresa “Reproducció parcial de la conferència pronunciada per Ramon Violant i Simorra al Centre Excursionista de Catalunya l’11 de març de 1936”

Les nostres bruixes Les bruixes, segons el poble pallarès, són unes figurotes lletges, mal vestides i ploroses d’ulls que donen mal als mortals tocant el menjar que després aquells han de consumir, i en tocar-lo hi fan uns signes màgics amb les mans (segons la nostra mare). Això ens diu prou bé la creença arrelada del poble senzill en els poders imaginaris de la màgia. Aquesta mena d’éssers fantàstics, anomenats bruixots si són homes i bruixes si són dones, als ulls del poble senzill i inculte a la vegada són els causants de totes les malvestats i malures que es produeixen al seu entorn o comarca. Elles, per fer mal o embruixar, es despullen del vestit fins a quedar descurtes (ben nues), amagant sempre la roba a can (sota) d’una pedra, i fugen de tot el que sigui beneït. Pocs eren els pobles on no hi hagués dones que tinguessin la fama d’ésser bruixes, i encara avui perdura. A Sarroca de Bellera, en la nostra infantesa, hi vivia una dona que li deien la Vella de Ramonet, que passava per bruixa. Aquesta dona —segons confessió d’ella mateixa— havia vist i oït algunes vegades els mals esperits, en més d’una nit de Sant Joan. No fa gaires anys, vivia també al mateix poble una dona anomenada la Marca, la qual, al dir de la gent, també era bruixa. Aquesta dona coneixia molt a fons tota mena d’herbes remeieres i donava molts remeis a tothom que li’n demanava; després (cas únic del poble), tenia el costum de fer una insinuada reverència i persignar-se cada vegada que passava per davant del temple. I per això el poble se la mirava malament i amb un cert recel; per això no era estrany que més d’una persona, en creuar-se amb ella pel carrer, ajuntés les dues mans formant una creu amb els dos dits polzes, manera de conjurar el malefici de la bruixeria en aquesta comarca. Tan segurs estaven que era bruixa, que fa uns anys uns veïns d’aquesta dona tenien una filla molt malalta, i un dia el seu pare la va anar a trobar molt enfadat dient-li que, si no li curava la filla, la mataria. Ella, estranyada, li va contestar que no tenia encara el do de curar malalts i, per tant, no hi podia fer res. Mes ell, amb aire amenaçador, li va respondre que ella ja sabia el que tenia… (segons Torrobella). La mare d’aquesta 75

El foc de rogle (amb bancs a tot el voltant) de casa Gassol de Sarroca de Bellera, un dels espais on Violant recollí històries de bruixes en les colleccions o vetllades de les llargues nits d’hivern. Foto: Claudi Gómez-Grau. Arxiu RVS-Ecomuseu.


dona, natural de les Iglésies, també tenia fama d’ésser bruixa. Un dia, de bon matí, un home que baixava de Manyanet la va trobar tota nua i estirada a terra al mig del camí, i ella li pregà que no ho digués a ningú. Segons el poble, venia d’embruixar alguna cosa.8 Fa pocs anys, una dona de Sarroca de Bellera que es dedica a la feina de llevadora va assistir a un part, el qual va anar molt malament, i d’aleshores ençà la gent d’aquella casa va dir pertot arreu que aquella dona era bruixa i que els havia embruixat la criatura; com a tal, encara algú la té. I a les Iglésies, actualment, també hi ha una dona vella que té fama d’ésser bruixa.

L’aquelarre o reunió de la bruixeria […] Són molts els paratges a Catalunya que el poble assenyala com a llocs de reunió de les bruixes, les quals, a més, també hom suposa, i la tradició ens ho diu, que assistien a altres aquelarres més importants de fora de la terra nostrada, entre d’altres, al de Berroscoberro, un dels més cèlebres del segle xvi. A aquest aquelarre basconavarrès acudien els bruixots i bruixes d’Aragó, de Navarra, de Bascònia, del Bearn i de Gascunya.9 Les pallareses de la vall d’Àneu es reunien al pla de Beret; les de la vall Ferrera, al pla Fubestré, enfront de Sant Joan de l’Erm, i les de la vall del Bòsia ho feien als prats d’Adons i de Viu de Llevata. En aquest darrer lloc, conten que alguns hi han anat a fer el tafaner i hi han sentit grans músiques molt airoses i harmonioses. En altres aquelarres de Catalunya, amenitzaven les reunions i danses amb un flabiol de so molt ronc; a Bascònia i a Navarra, amb un timbal o tambor, i, segons Cabal, en altres aquelarres peninsulars, ballaven al compàs d’un pandero de mal so. Allí, entremig d’orgies desenfrenades, planejaven els mals i danys que podrien causar a totes aquelles persones contra les quals els induís alguna cosa o ressentiment per a prendre revenja d’elles. Devien haver tingut tanta importància les reunions i malifetes bruixesques dels temps medievals en aquesta comarca que àdhuc les Ordinacions i privilegis de la vall d’Àneu en parlen i les sancionen. […] I, com a record del boc de Biterna, a Borén (vall d’Àneu), encara es troba en el llenguatge popular el Boc de Viterbo o Viterba,10 la qual cosa potser ens pot recordar els aquelarres celebrats a la vall. El més corrent és que les bruixes assistissin als aquelarres bo i volant pels aires, però, a la vall Ferrera, alguns diuen que les han vist anar pels camins amb teies que s’encenien i s’apagaven (segons Lledós). No solament concorrien a les reunions de la comarca, car de vegades, segons la tradició, també feien cap als aquelarres bon xic apartats del Pallars. Conten que, una vegada, un home va sortir de casa per anar a comprar vi i, en ser al carrer, va sentir unes músiques molt airoses i boniques; ell es va anar acostant, acostant… cap allà a una cantonada, que li semblà que d’allí eixien. I sense saber com, es va trobar a collibè d’una bruixa bo i volant pels aires i, a l’ensems, li aconsellava que no digués res, ni en bé ni en mal, i que no tingués cap pensament. Volant, volant, va passar per uns llocs on hi havia molts tarongers, i les taronges els fregaven al cap tot anant pels aires. Fins que, per fi, arribaren a un paratge on es veia molta gent que dansava esbojarradament al so de belles i dolces músiques (segons Torrobella). S’explica que un geperut, una nit, va sentir una gran targonamenta (xivarri) acompanyada de grans riallades, a l’ensems 8 Ho sentírem explicar a Pere Vidal, de Sarroca de Bellera, al foc de Gassol del mateix poble, durant la collecció d’una nit d’hivern del 1935. 9 Carreras i Candi (1911: 26). (Nota original: 10) 10 Griera (1923:102-103). (Nota original: 13) 76


Pots d’ungüents elaborats a partir de cries de rata i escorpins (mitjans s. xx). Castelló de Farfanya (La Noguera). Museu de la Noguera, núm. Inv. MN3071 i MN-3072.

que sentia cantar: «Lunes, martes, miércoles, tres. Jueves, viernes sábado, seis». Ell aixecà la vista enlaire i, sense fixar-se que la veu venia d’un esvol de bruixes camí de l’aquelarre, va contestar: «I diumenge, set!». Elles, en sentir que aquell gepeta els anomenava el dia fatídic per a elles, que és el diumenge, per ésser la dominica del Senyor, van baixar, el van agafar i, cavalcant amb elles, se l’emportaren al lloc de reunió. «Què li farem, què li deixarem de fer?». Per fi, van acordar de donar-li un fort cop de puny al gep totes a la vegada, per la qual cosa li va desaparèixer, i després el deixaren anar. I ell, més content que unes pasqües, ho va explicar a un altre gepic amic seu, el qual, des d’aleshores, estigué a l’aguait per quan sentís passar un altre esvol de bruixes camí de l’aquelarre. Per fi, al cap d’un temps, una nit, va sentir també la cançó esperada: «Lunes, martes, miércoles, tres. Jueves, viernes, sábado, seis». I aixecant, com l’altre, la vista enlaire, va contestar: «¡Y domingo, siete!». Molt enfurismades van baixar i també se li’n van emportar. «Què li farem, què li deixarem de fer?». Van acordar de donar-li, totes a la vegada, un fort cop de puny al pit, 77


fent-li sortir un altre gep al davant, i des d’aleshores en va tenir dos. Aquesta llegenda és molt popular, amb diferents variants, a gairebé tota la península Ibèrica i Europa.11 Nosaltres la donem tal com l’hem recollit de boca del poble pallarès (Torrobella). Una vegada, un home es va quedar una nit en una casa del poble d’Adons i, en asseure’s al banc del foc, es va adonar d’un tupí que hi havia al colguer del foc, el qual tupí li feu recelar d’alguna cosa. Al cap d’un moment, es presentà la majordona i, encara més recelós, ell que es va calar a dormir o a fer l’adormit bo i decantant-se al banc. Aleshores, la nouarribada va dir a la mestressa de la casa: «Què farem, menjar primer o marxar?», i l’individu, en sentir això, encara fingí més l’adormit. «Marxem i, quan tornarem, menjarem», va contestar l’altra. Llavors, van aixecar una llosa del colguer del foc, traient de sota uns untets amb els quals s’untaren totes dues el melic; tornaren després el peroli de l’untet al seu lloc, i desaparegueren com per art d’encantament. Al moment, l’home s’aixecà i, traient l’untet de sota la llosa, primer de tot, en va posar una mica al tupí del foc, que no era res més que un guisat de carn, i després s’untà també el melic i, seguidament, es va trobar en uns salons on hi havia moltíssima gent i senyores distingides que, en veure’l, de seguida es van presentar al seu davant amb un gros llibre perquè hi apuntés el seu nom. Aquest és un dels principals punts dels iniciats en l’art de la bruixeria. I ell, en lloc de posar-l’hi, hi va fer una creu. En sec es va trobar en uns aspenyaderos de roques i esbarzers, amb el llibre als dits, el qual li va quedar en fer-hi la creu. Aquest home va tornar al seu poble i es va quedar aquell llibre, en el qual estaven registrats tots els que es reunien a l’aquelarre, i deia a tothom: «De fulano i de sotano no us en fieu, perquè està apuntat al llibre». Aquelles dues dones, en tornar a casa, es menjaren el guisat del tupí i van morir emmetzinades de resultes de l’untet que aquell home hi havia posat. Aleshores, l’amo d’aquella casa va cridar aquell individu, el qual li va explicar què havia succeït. Van mirar al llibre i hi van trobar la mestressa i la majordona del poble apuntades. Es deia que el capellà del poble havia lluitat molt per tal de poder obtenir aquest cèlebre llibre, però, malgrat tot, no l’ha pogut haver (segons la nostra tia). Com hem vist, la bruixada pallaresa no usava fórmules ni bastó, ni mànecs d’escombra, per assistir als aquelarres, puix solament d’untar-se el melic i d’altres, les cames, ja es trobaven transportades al lloc de reunió, detall que la distingeix de les altres bruixes catalanes i de les altres terres d’Ibèria, les quals, amb l’untet, untaven el bastó o mànec de l’escombra o bé les plantes dels peus, tot recitant una fórmula.12

11 Amades (1934: 77) en dona dues variants de Catalunya; Cabal (1931: 266-267), tres; Giese (1929: 2), en un estudi sobre aquesta popular llegenda de geperuts, a més de donar-ne tres versions totalment diferents de la nostra, en cita variants a diversos llocs d’Europa. (Nota original: 14) 12 A Catalunya, entre d’altres, empren la següent: «Alta fulla xemeneia amunt. En l’aire, fulla». En terres del nord d’lbèria, diuen: «Sin Dios y sin Santa María / por la ximeneia arriva». A Portugal: «Ven, ven / por encima de toda felha». I a l’Alta Bretanya: «Par sur haies et buchons, / font que jo troube les autres ou qu’ils sont» (Cabal, 1931: 264). (Nota original: 15) 78


El poder de les bruixes La metamorfosi És fama que les bruixes podien adaptar-se a la figura que més els convenia, que per mitjà de la metamorfosi es podien convertir en qualsevol animal que elles desitjaven. No coneixem cap fórmula pallaresa, però sí algunes llegendes. Una vegada, la nostra germana Remei i una cosina nostra s’estaven banyant en un gorg del riu Bòsia que hi ha a sota mateix dels Cabanots, un xic més amunt del pont de Xerallo, i notaren que els tiraven pedres. Esporuguides, es van posar a cridar, van pujar al camí i veieren tres bruixes amb llargs vestits negres com de capellà que corrien al seu davant camí de Sarroca, on desaparegueren abans d’arribar al poble. Un mosso del Ferrer de la Plana, baixant de nit de la carbonera, un xic més avall de Castell, va trobar una dona vella que anava només amb la camisa i amb la cabellera estesa, bo i dreta al costat del camí. Ell, en veure-la, volia passar per l’altre costat, més ella li’n privà posant-se-li davant. I en dir-li que el deixés passar, el va agafar amb una abraçada i el va tirar a un barzeral de sota del camí. Es diu que va arribar a casa mort de por. L’endemà, hi van anar uns homes a veure-ho i, efectivament, van trobar el cutxol (‘empremta’) de l’home que, en caure, havia format l’esbarzer (segons Vidal). Aquesta mena de malifetes més aviat eren per espaordir els vianants que per fer mal. Una vegada, hi havia una sogra i una jove que no lligaven gaire bé. La jove tenia per costum, després d’haver sopat, d’estar-se una bona estona al banc del foc, cosa que intrigava en gran manera la sogra, la qual cada dia, després d’haver sopat, se n’anava. Estant-se la jove a la vora del foc, cada dia hi compareixia un gat negre a fer-li companyia, el qual se la mirava sempre de fit a fit. Malfiant per fi d’aquell gat, ella posà la paella al foc amb un bon toll d’oli. Quan el gat va veure això, es posà amb uns ulls molt oberts per veure què faria, creient-se que aleshores es couria alguna gormanderia. Quan l’oli estava bullint, la jove agafà la paella i l’abocà al cap del gat. L’endemà, la sogra no s’aixecava i la jove li va anar a preguntar què tenia: —Per què no us lleveu, avui? Què teniu? —Ai… Bé prou que ho saps tu què tinc, que ahir em vas abocar l’oli a sobre. —Així, aquell gat d’anit éreu vós? —Sí, era jo. (Segons Torrobella.)

Una altra vegada, a la Mola de Castell, s’hi presentà un gossot de molt mal aspecte a l’hora de la conllecció. En veure’l, l’hereu agafà un buscall i li donà una forta buscallada, trencant-li una pota de davant. L’endemà, es trobà que la sogra anava amb el braç embolicat, al·legant que se l’havia trencat d’una caiguda. Aquesta era la mateixa dona que hem esmentat abans, de Nadal de Castell (segons Vidal). Una altra vegada, també a l’hora de la conllecció d’una casa grossa pallaresa, quan més animats estaven els concurrents contant coses, se’ls presentà, sense saber com, una cabreta negra molt xicarrona. De moment, ningú en va fer cas, però, en veure que s’apropava al foc i no es volia moure d’allí, ja els intrigà més. Un dels pastors agafà el bastó per pegar-li, mes, així que anava a donar-li bastonada, el bastó li queia endarrere. I a tots els va passar igual, no comprenent ningú com aquella força misteriosa els empenyia el gaiato enrere. Fins que el més vell dels pastors, sense dir res a ningú, es va treure els rosaris de la butxaca i els va passar per l’espatlla de l’entremaliada cabra. En sentir-se els rosaris a l’esquena, donà un fort 79


bot i desaparegué entremig de les flames. Com que era una bruixa, no va poder resistir una cosa beneïda.13

El mal donat Quan el poble malfiava d’alguna persona que es digués que fos bruixa, procurava estar-hi al millor possible per por que no els embruixés la mainada, ni els ramats del bestiar, ni les collites. Responent a la idea que les bruixes poden donar mal amb la mirada, donant a beure o a menjar alguna mixtura preparada per elles, o bé tocant alguna cosa amb les seves mans i amb tota mena de contacte amb el seu cos, procuren no admetre res de menjar ni de beure de cap persona que el poble tingui per bruixot o bruixa. I a Sarroca de Bellera creuen que a una criatura no poden ferli petons si no és de la família, puix, del contrari, s’embromaria, això és, s’enneularia i no creixeria Ramon Violant i Simorra en una de les seves campanyes de recerca al Pallars, on assenyala unes urpes de rapinyaire que protegeixen la porta de (segons la nostra mare). casa Pere de Santa Coloma d’Erdo, 1942. Arxiu RVS-Ecomuseu.

El nom de l’individu forma part integrant del seu ésser, del qual es valen tots els bruixots i bruixes per donar mal sense la necessitat de veure la persona. Per això, la generalitat dels salvatges oculta el seu nom propi per por que la gent el sàpiga i l’utilitzi per donar-los mal o perjudicar-los d’una altra forma. I, junt amb el cos, són part integrant també del seu ésser i del seu esperit: les dents, la saliva, les ungles i els cabells. D’aquí ve que la majoria dels salvatges, quan es tallen els cabells, els amaguin a la coberta de llur vivenda. Com al Pallars, que abans els solien cremar perquè creien que, per mitjà dels cabells, els podien donar molts mals. En terres ibèriques, la mainada, quan els queia una dent, la llençaven a la teulada de casa seva bo i recitant una formuleta. La mainada pallaresa de la nostra infantesa, quan ens queia o ens arrancaven una dent de llet en mudar-les, teníem molt de compte d’esxafarnar-la picant a sobre amb un roc, o bé la tiràvem al foc, puix crèiem (i els 13 D’infant, ens ho explicà un xicot de casa de Serra, de Sarroca de Bellera, que ho havia sentit contar a un pastor seu. (Nota original: 16.) 80


grans ens ho deien) que si l’haguéssim llençat i se l’hagués menjat algun gos, gat, rata o qualsevol altra bèstia, en eixir-nos la nova, ens hauria sortit una dent de la mena de bèstia que se l’hagués menjat. I no solament el nom s’havia de guardar en les persones, car també es feia extensiu a les bèsties. Una reminiscència d’això, la trobem a Vilella (Bòsia). Quan un vailet trobava un niu d’ocells amb ous i ho volia fer saber als seus companys, no els deia pas: «He trobat un niu on hi ha ous», sinó que deia: «He trobat un niu on hi ha ferrets». I si hi havia pelatxets (ocells sense la ploma), llavors deia que hi havia trobat cassigalls. Si hagués dit ocells o ous, la serp ho hauria sentit i se’ls hauria anat a menjar, ja que són molt gormandes dels ocellets, però no dels ferrets ni dels cassigalls. L’estiu del passat any 1935, seguint els pobles de la vall del Bòsia bo i recollint materials folklòrics, teníem per costum demanar a totes les cases grosses i ramaderes i de tradició pastoral si ens volien ensenyar la marca de pega del bestiar. A Sentís, la vàrem demanar a la Vella de Tonic i, tot i els nostres precs i enraonaments, i coneixent com coneixien el nostre pare, de cap de les maneres no ens la va voler ensenyar. Però tampoc ens va voler explicar els motius. Només de tant en tant deia: «Mirau, mirau, si sinten a dir tantes cosotes! No, no, no, no me’n puc fiar!». Després, un veí del poble ens explicà que aquella dona, o sigui, la mestressa de la casa esmentada, s’estimava més el seu bestiar que els seus familiars, i si no ens havia volgut ensenyar la marca, fou perquè ella creia que, en veient-la o per mitjà d’ella, li haurien pogut embruixar el ramat que aleshores tenien a muntanya. Creença aquesta molt arrelada, ja que, si a un pastor o vaquer asturià se li pregunta la quantitat de caps de bestiar que guarda, no contesta res, puix creu que, si ho digués, se li moriria alguna bèstia.14 No solament la gent creia que es podien embruixar els ramats o donar-los mal, ja que era llur habitud predilecta, sinó que també es podia embruixar la llavor dels sembrats. A Llessui, hi havia hagut un home que havia fet alguna malifeta a una dona que el poble tenia per bruixa. Aquesta, en venjança, cada any li embruixava el femer que tenia al tros de conreu. És clar, ell sembrava blat, però eixien carcs (‘cards’). Això va durar uns set anys, fins que ell, recordant el tort que havia fet a aquella dona, la va anar a trobar. I, efectivament, ella li va confessar que cada any, en ésser al temps de la sembra, es despullava ben nua al mig del femer i embruixava el fem; així, en esbarrarvar-lo, quedava tot el tros embruixat i, per tant, el blat es convertia en cards i altres herbes dolentes.15 Tot això ens referma l’arrel pregona que hi ha en l’esperit del nostre poble humil sobre les pràctiques i creences magicosupersticioses dels llunyans temps del paganisme, les quals encara no s’han pogut desarrelar o sostreure del tot de la seva ànima. I basant-se en elles, qualsevol persona podia fer mal o donar-ne. Al Bòsia, quan algú perdia algun cap d’aviram o qualsevulla altra cosa, si malfiava que l’hi haguessin pres, feia cremar un ciri de cap per avall durant nou dies seguits mentre resava els responsos de sant Antoni i, després, un parenostre dit al revés, això és, començant per l’última lletra de glòria i acabant a la primera del parenostre. Això cada dia. Si la cosa perduda havia estat robada, la persona que havia comès el furt s’anava fonent, fonent, com la candela, si és que no la tornava abans d’acabar la novena. I si només s’havia extraviat, tornava a reaparèixer. Aquesta pràctica havia estat molt en ús a Sarroca de Bellera, on fins fa poc encara en sentírem a parlar d’una dona a qui havien furtat una gallina. 14 Cabal (1931: 285). (Nota original: 17.) 15 Ho havia sentit explicar d’infant (1913) a Espui a uns noiets la mare dels quals era filla de Llessui. (Nota original: 18.)

81


Les tronades i les pedregades Els pastors d’aquesta comarca creuen que totes les tempestats les porta el dimoni, el qual s’hi barreja per fer mal. Per això, ells diuen que si poden separar el dimoni de la tempesta, aquesta no fa cap mal ni a les bèsties, ni a les plantes, la qual cosa es fa resant una oració a sant Antoni bo i encomanant-li el ramat. Com també, segons el poble, al davant de les tronades va una, dues o més bruixes, transformades en àligues, les quals guien la tempesta o pedregada per fer-la caure on elles volen. Són molts els que ho han vist (segons Torrobella). I segons el nostre pare ens comunica: «Ací creuen que, al davant de les tempestats i bromotes lletges, hi va una bruixa convertida en un aligot, que és la que porta la malignitat de la tronada» (1935). Segons el dit popular, cada pedra que cau duu un pèl de cabra, i asseguren alguns haver trobat el seu ramat de cabres xollat en vetlles d’una forta bruixonada. A Malpàs, poblet de l’Alta Ribagorça llindant al Bòsia, les dones, després d’haver-se pentinat, no llencen mai els cabells que els han caigut amb el pinte sense abans senyalar una creu amb la mà a sobre del pinyoc, puix que, si no la hi fessin, creuen que les bruixes els recollirien per posar-ne a cada gra de pedra abans d’engegar la pedregada (segons Gravalós). Ha estat tan arrelada la creença que les bruixes són les causants de les pedregades, que encara avui hi ha gent que hi creu. Per l’agost del 1935, ens contaren que durant aquell estiu havien caigut tres fortes pedregades a les Iglésies i pobles de la rodalia, a l’alta vall del Bòsia, i que, mentre pedregava, la mestressa de la Mola d’Amunt, que algú té per bruixa, llegia un llibrot. Després, la seva masovera deia a tothom que, si havia pedregat, la mestressa de la Mola en tenia la culpa, perquè llegint aquell llibre feia pedregar (segons Sirvent). I tenim amb això un altre cas de les antiquíssimes creences màgiques: «Trona, trona, Banut, que a la vall de Cabdella mai hi ha plogut!». Això diuen quan trona els habitants de la coma de Mont-ros, en to irònic, als de la vall de Cabdella, que tot sovint han d’aguantar fortes tronades. Ens pot portar a creure potser això en una divinitat dels trons i llamps personificada en un esperit maligne (com ens diu la tradició) reflectit en aquesta mena d’aforisme tòpic? Això és, el Banut és el que ha de tronar i conduir la tronada, o sigui, el dimoni o les bruixes mitjanceres d’aquest.

El rapte dels infants Les bruixes, com tot esperit del mal, són molt contràries a la procreació, per això encorten (‘embruixen’) l’home perquè no pugui generar i embruixen les parteres en el moment de desocupar per tal que el part vagi malament. Una vegada, un home, anant de camí, va trobar un farcellet de roba de dona a sota d’una pedra. De seguida va pensar que allò era cosa de bruixes, es va treure els rosaris de la butxaca i els va deixar a sobre de la roba. Al moment arribà una dona tota nua i, encarant-se a l’home, va dir-li: «Treu això», referint-se als rosaris. «Si no em dius d’on vens, no ho trauré». Ella es resistia, però, com que l’altre no els treia, no va tenir més remei que confessar-ho: «Vinc de casa Joaquim de la Bastida, d’embruixar-los la partera, però, com que hi havia ous a sota del llit, l’embruixament ha anat a ells». Ell va anar a avisar els de la dita casa i, efectivament, van trobar que, en trencar els ous, n’eixia fum i quedava la closca buida (segons la nostra tia). Car hi ha 82


pobles del Pallars que tenen el costum de deixar el cistell dels ous a sota del llit i, en trobar-los covats, se la carreguen les bruixes. En aquesta comarca no són les fades, ni les encantades, ni la «xana», les que roben els infants, com passa a Astúries i a altres terres d’Ibèria, sinó que són les bruixes. A la primeria del segle actual, robaren una criatureta del llit durant la nit al mas de Gras, masia que es troba a la frontera del Pallars amb la Ribagorça, causant un gran estat d’alarma als pobles del voltant.16 A Sarroca de Bellera, a la darreria de la passada centúria, els de casa Ton dels Masovers, un diumenge, van deixar una nena de bolquers al bressol tota soleta per ells anar a missa. Quan van eixir-ne, ja no la hi trobaren, i després de molt buscar per tota la casa, per fi, la varen trobar als caps de casa (‘les golfes’). Ells de seguida varen donar la culpa a les bruixes, i sempre han dit i han assegurat que varen ésser elles, i més concretament l’esmentada Marca de Sarroca, qui va pujar la nena a les golfes per portar-se-li’n, car tenia sis mesos i, per tant, no sabia caminar (segons la nostra mare). A Mont-ros, els de cal Xiquet, el dia de la festa major, varen anar a la plaça a veure el ball, deixant a casa un nen adormit al bres. Després del ball, en tornar a casa, no trobaven la criatura, car, tot i tenint ells la clau de casa a la butxaca, els havia desaparegut de casa. Quan ja no sabien què fer, i estant com estaven molt desatinats, a l’últim van decidir d’anar a trobar el capellà, el qual, acompanyat de tot el poble, va sortir en solemne processó a beneir el terme. En trobar-se als afores del poble, veieren a les roques anomenades els Pacs tres aligots que portaven la criatura. En beneir el terme el sacerdot, deixaren anar el nen, el qual va caure a sobre d’un esbarzer (segons Vidal). A ulls de la gent del poble, eren tres bruixes transformades en àligues.

Els bruixots El bruixot potser és l’ésser que més bé ha perpetuat el seu origen de sacerdot, car rarament se’l troba citat per donar mals, ja que més aviat és per curar-los. Perquè, almenys al Pallars, sempre han estat les bruixes les que han fet els mals i han comès tota mena de malvestats, mentre que els bruixots (o endevinaires) i curanderos, encara avui, són consultats pel poble precisament per remeiar mals i dolences. L’única mena de bruixot que té una certa semblança amb les bruixes és l’encortador de llops, però tant l’endevinaire com el curandero i altres menes de bruixots que curen de gràcia sempre han estat creguts pel poble més que si es tractés d’un metge, curant tota mena de malures que se’ls presentaven, fos per mitjà de beuratges, pegats, oracions o pràctiques magicosupersticioses, seguint la mateixa tradició del temps del paganisme. L’endevinaire endevina els mals i els cura sense la necessitat de veure ni conèixer el pacient i, a més, endevina i prediu moltes coses. Però, això sí, quan un bruixot o bruixa diu el mal a un pacient i el cura, i sospita que és un mal donat, no descobreix mai la bruixa que l’hi ha dat, perquè diuen que, quan duien a crucificar Jesús, el feien anar nu completament, i una bruixa que el va veure se’n va compadir i li tirà una tovallola a les parts, amb la qual s’embolicà. I per això, com que les bruixes cobriren Jesús, ell per paga els va concedir el do de no poder-se descobrir llurs malifetes entre elles (segons Torrobella). Quan el vell de Tito de Xerallo era minyonet, contava als companys d’escola, a Sarroca de Bellera, que tots els de casa seva estaven sempre malalts. Fins 16 Nosaltres ho recordem de quan érem infants (1910), car la nostra tia C. Cierco ho va explicar a la nostra mare, i li va afegir que havíem de vigilar la canalla, perquè les bruixes s’havien endut una criatura del mas de Gras. (Nota original: 19.) 83


que varen decidir d’anar a trobar l’endevinaire i explicar-li el cas. El bruixot els digué que, en tornar a casa, miressin bé a sota del com de donar el menjar als porcs al corral, que hi trobarien un manyoc de cabells, els quals eren la causa dels mals. Que els agafessin tots sense perdre’n ni tan solament un i que els cremessin, que així es curarien, però que si tan sols deixaven de cremarne un, emmalaltirien de més gravetat i moririen tots. Arribaren a casa i varen mirar tot seguit el sota del com i, efectivament, hi van trobar els cabells indicats. Amb gran compte, els agafaren i els cremaren tots, i mentre es rostien, sentien grans crits i gemecs, que deien que eren mals esperits. Així es varen curar i es varen posar tots bons (segons Torrobella). Encara avui, aquest home creu en tots els dimonis i bruixes i en llur poder. Ens conta Agustí Lledós que, trobant-se fa molts anys a les muntanyes de Camarasa (Noguera) amb els seus ramats, tots els corders se li morien i en el païdor trobà un manyoc de pèl. Anà a consultar un endevineta d’Os de Balaguer (Noguera), el qual li demanà llana dels animals malalts i, tocant-la, va endevinar que era mal donat, per la qual cosa li receptà una salada composta de pells de serp i altres condiments que no recorda, amb el qual remei va curar el bestiar. Actualment, un home de Vilella tenia la dona mig trastornada del cap i, no sabent què fer, va anar a trobar un bruixot de les costes de Talarn (conca de Tremp), el qual li va receptar una aigua de nou herbes diferents i va dir-li que ell, amb pràctiques i oracions, des de casa la curaria, aconsellant-li, a més a més, que en arribar a casa amagués l’escopeta o, si no, el mataria. En arribar a casa, va treure els cartutxos de l’escopeta i, després, li feu prendre l’aigua de les nou herbes, i de seguida s’hi va conèixer: arriba àdhuc a curar bé del tot. L’home no es cansa de dir que l’ha curat el bruixot. Aquest endevinaire té molta fama per aquelles encontrades i a tots els que el van a visitar els fa prendre l’aigua de les nou herbes durant nou dies seguits (segons Torrobella). Quan la nostra mare era minyoneta, a Paüls, el seu poble nadiu, hi va passar un curandero que feia creure a la gent que curava de gràcia tota mena de mals, només llepant totes les parts del cos del pacient estant nu i després d’haver-se atipat ell de llonganissa. I deia que tenia una creu a la llengua per haver nascut al punt de les dotze de la nit de Nadal. Varen ésser molts els que es varen fer llepar, però no en va curar cap. Segons el nostre pare, que l’havia vist, abans havia passat un home tot carregat de medalles i creus que deia a la gent que, donant dues llepades en forma de creu a sobre de qualsevol mal, el curava. I ell deia que aquest do li pervenia perquè havia nascut la nit de Nadal, i que per això tenia una creu a la llengua. Abans, quan abundaven més els llops, hi havia uns homes que, al seu dir, privaven que aquestes bèsties no fessin cap dany als ramats. Són els ja citats encortadors de llops. Aquests anaven molt aspellotats d’indumentària, causant un efecte repugnant i desagradable, anant de poble en poble i de casa en casa. En els llocs on hi havia ramats, demanaven diners, llana o formatges en paga per haver-los encortat el llop durant l’anyada. Acostumaven a passar a la tardor exigint aquest tribut perquè feien creure a la gent que ells tenien una influència màgica sobre els llops i que, per mitjà de parenostres i altres oracions, els aturaven d’anar als ramats de tots aquells que els tributaven cada anyada. Si no se’ls donava el que demanaven, amenaçaven d’enviar el llop al ramat. Naturalment, qui s’ho creia qui no s’ho creia, però tots anaven pagant i, fins fa ben pocs anys, els de casa Perucho de Pinyana encara pagaven l’encortador. Com a record d’aquesta mena de bruixots, encara hi ha el modisme: «Sembles un encortador de llops», aplicat a la mainada quan van molt bruts i esparracats. […] 84


Conjurs per alliberar-se dels embruixaments Per a la casa i per a l’individu Com ja hem dit, un dels mitjans més eficaços per conjurar l’embruixament personal és entrellaçar les dues mans formant una creu amb el dit polze de cada mà. Per això, quan algú està parlant amb alguna persona que sospita que sigui bruixa, ho fa posant en pràctica el conjur; igualment fan quan parlen de bruixes, car, com que ho senten tot, si no es fes la creu, podrien embruixar o bé donar mal. Amb això tenim una prova ben evident que les bruixes, per al poble, són divinitats o semidivinitats, per tal com tenen el do de veure-ho tot i oir-ho tot com els éssers immortals. A Borén (vall d’Àneu), per tal de preservar-se de l’efecte de certes paraules, frases o mirades malignes, al dematí barbotegen la següent invocació: «Déu mos valga el dia d’avui». En altres llocs de Catalunya, per tal de conjurar l’embruixament personal, empren la següent formuleta: «La figa et faig i al dimoni la dono». I a l’ensems de recitar-la, cal fer la figa, això és, cloure la mà i fer sortir el cap del dit polze entre l’índex i el dit del mig. Cal fer-ho d’amagat, a sota del davantal o a la butxaca.17 Per tal de guardar-se de les bruixes, en aquesta comarca creuen que és molt bo tenir a casa el Llibret de sant Ciprià, que conté l’oració de sant Ciprià i de santa Justina, advocats contra les males arts, encantaments, lligaments i altres bruixeries, i seguir les normes anotades en ell. I perquè no perdi la virtut, s’ha de llegir o fer-lo llegir nou vegades l’any en nou dies seguits, o bé en nou diumenges començant el primer diumenge de maig, fins a acabar-lo. I si és en dies, s’ha de començar el dia primer de maig18 fins al dia 9, en què s’acaba la novena. Aquest llibret no pot passar cap nit fora de casa, car la nit que hi faltés hi entrarien les bruixes, puix tenen molta idea a embruixar precisament els posseïdors d’aquesta mena d’amulets. Així, abans, quan gairebé ningú no sabia de llegir i, per tant, ho havien de fer per un altre que en sabés, aquell el llegia i el tornava de seguida.19 Quan temien que una persona havia estat embruixada, una altra li llegia l’esmentada oració, bo i fent repetir les paraules al pacient i, a l’ensems, nou dies seguits, i ja s’hi trobava remei (segons Torrobella). Fins fa pocs anys, a Sarroca de Bellera, hi havia dues cases que tenien aquest famós llibret, el qual guardaven com un preuat tresor. Quan se n’anaven a dormir, després d’haver sopat (abans hi havia el costum de colgar el foc), a sobre de la cendra feien una creu perquè no hi anessin les bruixes durant la nit, ja que el colgó o colguer del foc era un dels llocs preferits per elles, per tal com s’hi guardava el tupinet dels untets (segons la nostra mare). Per aquest fet, podem veure com inconscientment el poble barreja les bruixes amb les antigues divinitats pairals, això és, els manes, els lars dels romans, o sigui, els esperits dels avantpassats. També, perquè no entrin les bruixes a les cases, hom col·loca darrere de la porta un brot d’oliver beneït el Diumenge de Rams. Quan hi havia una partera en una casa, per tal de guardar-la de les bruixes i dels mals esperits, posaven una cistella d’ous a sota del llit. L’embruixament passava a aquest i se’n lliurava la partera i, per tant, el nadó (segons la nostra tia), car els ous són el símbol de la fecunditat. I en néixer una criatura, hom li solia posar escapularis o medalles penjades del coll per tal de lliurar-la de l’embruixament i altres mals 17 Amades (1934: 87). (Nota original: 21.) 18 A Alemanya, la nit del primer de maig, els bruixots, les bruixes i tots els iniciats en les arts del diable es reunien al cim d’una muntanya per celebrar l’arribada de la primavera. Aquest ritu prengué el nom de Nit Germànica o Walpurgis, i tingué una gran importància durant tot el segle xvi (Carreras i Candi, 1911: 25) (Nota original: 22.) 19 El nostre bon amic Casimir Torrobella l’havia llegit moltes vegades quan era minyonet per als de casa de Ton dels Masovers i casa d’Aloi, a Sarroca de Bellera. Li solien donar una dotzena d’ous per paga. (Nota original: 23) 85


averanys (segons la nostra mare). Quan els pares o avis posaven la mainada al llit, li feien recitar aquesta oració, també per lliurar-se de les bruixes: En aquest llit m’hi poso, set àngels hi trobo, tres als peus, quatre al cap, i la Verge Maria al costat, que em diu: dorm i reposa, no tinguis por de cap mala cosa, que si cap mala cosa hi ha, la Mare de Déu te’n guardarà.

A Abella d’Adons, hi havia un home, d’ofici captaire, dit Ton d’Anpena, el qual creia molt en les bruixes, tant que per espantar-les havia col·locat un bastó dret amb cassigalls (retallons i drapots) penjats en ell a tall de bandera al lloc més alt de la teulada de casa seva. I, a més a més, com que la casa tocava l’església, tenia col·locada una corda del campanar estant a la casa amb cassigalls de molts colors nuats en ella com un serrell. Als curiosos, els explicava que allò privava que les bruixes li entressin a casa (segons Torrobella). Quan en una casa hi ha raons i desavinences, o va molt malament i a menys, és que s’hi han posat les bruixes. I per conjurar l’embruixament, abans anaven a collir una branca de romer i a buscar una ampolla d’aigua benita a l’església. Quan tenien això a punt, esperaven la nit de Sant Joan per desembruixar la casa. Mentre tocaven les dotze, se’n pujaven als caps de casa i, mullant la branqueta de romer amb l’aigua beneïda, anaven ruixant bo i fent asperges a totes les habitacions, tot anant baixant fins a l’entrada i al carrer, i recitant a l’ensems aquesta formuleta (segons Torrobella): Romer sant, per les virtuts que Déu t’ha dat, que surti el mal d’aquesta casa i entri el bé.

Si una persona ha estat embruixada, pot desembruixar-se tirant un grapat de sal dins d’un forn de coure pa, quan aquest està a punt d’escombrar-lo, això és, quan està més calent, i posantse a córrer. Si no sent els pets de la sal, li fuig l’embruixament (segons Torrobella).

Per lliurar-se de les tronades Per conjurar els núvols amenaçadors i, per tant, portadors de tempestes, la pràctica més generalitzada és el tocar a trons, que diuen a la comarca, creient que el so de les campanes aparta totes les bromes dolentes. Abans, n’estaven tan segurs, de l’eficàcia de les campanes, que arreu d’Europa trobem el mateix costum. Fins que en alguns països ha estat privat per les autoritats20 i, en d’altres, n’han fet perdre el costum les desgràcies que hi ha hagut. A Sarroca de Bellera, no s’ha 20 L’any 1809, a l’estat de Baviera, aquest costum fou suprimit per decret del govern, i tan arrelat estava en el poble, que aquesta supressió fou un dels motius que més contribuïren a atiar la insurrecció al Tirol (Gomis, 1884: 68). (Nota original: 24.) 86


Campana del Convent de Sant Domènec, Balaguer (s. Museu de la Noguera.

xix-xx).

tocat més a trons des d’una vegada (ja fa molts anys) que, mentre hi tocaven a Vilella, van morir dues o tres persones. I, d’aleshores ençà, s’ha deixat de tocar-hi en tots els pobles de la rodalia. A Tavascan, per tocar a trons, tocaven dues campanades seguides, ara amb l’una campana i adés amb l’altra, així: «Nang, nang… nang, nang» (segons Torrobella). Una vegada, un campaner de Sarroca de Bellera tocava a trons, i era tanta la mandra amb què ho feia, que en tocar les campanes semblava que els fes dir: «Sol i vent i plutja ja no. Sol i vent i plutja ja no». El vell de Capdevila, que ho sentí, se’n va pujar corrents al campanar i, prenent les campanes al campaner, es va posar a tocar amb tanta energia, que al moment va caure una forta tronada (segons Torrobella). Una vegada, un oncle meu (J. Simorra) que fa de mestre de cases estava apariant la teulada de l’església d’Abella. Tot d’un plegat, es va presentar una forta tempesta per la Bedoga (segons el dir de la gent, totes les tronades que es presenten per aquell indret porten pedregada). Seguidament, 87


pujà el campaner al campanal i es va posar a tocar al temps. Malgrat les amenaces del nostre oncle, que deia que li tiraria rocs si seguia tocant, ell no parava i, a més, les dones del poble, des de la plaça, li cridaven: «Toca, Rafel, que ja bunís…».21 El que bunia a les seves orelles eren les bromotes. I, segurament més que els núvols, la bruixa que dirigia la bromada dolenta. Fa molts anys que a Almenar (Segrià), un dia, el campaner va pujar al campanar a tocar el temps. Comunidor d’Unarre, 1941. Fotografia realitzada per Ramon Violant Quan va ésser a dalt, al replà de les i Simorra. Arxiu RVS-Ecomuseu. campanes, hi va veure una dona que amb molta pressa feia coves i paneres. Ell, refet ja de l’ensurt i, per tant, un xic esglaiat i molt estranyat, va preguntar-li per què volia aquelles coses. I ella li va contestar que eren per collir els raïms de la collita que s’apropava. Ell va poder agafar el batall i tocar les campanades i, al moment, va fugir la dona amb els coves. Seguí tocant el temps i, finalment, va caure una forta pedregada que ho va arrasar tot (segons Torrobella). Per espantar les bromotes dolentes, també les solen comunir, costum que també trobem molt estès. A Esterri d’Àneu, àdhuc hi ha un petit edifici tocant a l’església, ex professo per a això, anomenat comunidor. A Castellnou (Bòsia), quan es presentava un núvol de mal aspecte, es reunia tot el poble a l’església, on resaven, i després eixien en solemne processó fins al davant de la porta acompanyant el sacerdot, el qual duia la Vera Creu, amb la qual, i des d’allí, comunia la tempesta fent signes a l’espai. El darrer any que s’ha fet, un llamp va matar el capellà en el moment de comunir (estiu del 1935). A casa de Casós de Montiberri (llindant al Bòsia), tenen un Crist que han heretat unes generacions de les altres des de qui sap quan, el qual guarden a l’habitació dels hereus de la casa. I quan es presenta una pedregada, el treu a fora el primer que hi arriba i l’aixeca enlaire, en direcció d’on ve la mala bromada, bo i resant, i de seguida s’espassa. Asseguren que mai s’han pedregat fort, i si ho ha fet alguna vegada, no han perdut ni mitja llavor22 (segons Torrobella). Cadascú a casa seva, la cera que quedava del ciri del monument de la Setmana Santa, i també les candeletes que repartien per l’Escandelera, hom les guardava per a quan es presentava una bromada dolenta. En aquest cas, les encenien i resaven un credo bo i agenollats per conjurar la tempesta (del nostre record infantil). El matí de Sant Joan, abans de sortir el sol, anaven a collir herba de Sant Joan i espígol. Guardaven aquestes herbes per fer-ne perfums els dies de tempesta, el fum de les quals apartava les bromes dolentes (segons la nostra tia). A Aguiró i a altres pobles de les valls del Flamisell i del Bòsia, aquesta mateixa nit, els fadrins, després d’haver portat les faies cremant pel poble, collien feixots d’herba de Sant Joan i en deixaven al llindar de la porta de cada casa. La gent 21 Bunit és el brunzit que produeixen les abelles, els ocells, quan volen; també quan xiulen les orelles es diu que bunissen les orelles. Bunidera és la forta remor de la tempesta, de l’aigua, etc. (Pallars). (Nota original: 25.) 22 La meitat del blat sembrat. (Nota original: 26.) 88


procurava aixecar-se abans de sortir el sol a recollir-los. Els guardaven per fer-los cremar en dies de tempesta i també per fer perfums per a malalts molt greus, car tenien una gran fe en aquestes herbes.23 El fet de fer cremar herba de Sant Joan quan pedrega o fa una tempesta amenaçadora per conjurar-la ens fa creure en l’arrel pagana d’aquesta creença, per ser herbes purificadores en aquesta festivitat del solstici d’estiu. A aquestes, s’hi afegí el fet de cremar la cera beneïda per tal de conjurar les bruixes portadores de la tempesta. També per les tronades, a tots els gaials i finestres dels edificis, hi col·loquen rams de gavernera (gavarra) que havien sobrat de fer les creuetes, després de beneïda a la missa del dia de Sant Pere Màrtir. Aquestes creuetes guardaven de pedregades els sembrats. Com que la gavarnera, segons la tradició, va amagar la Sagrada Família en veure’s perseguida per les fúries del rei Herodes, camí d’Egipte, i a l’ensems el va aixoplugar d’una pedregada (segons el nostre oncle J. Simorra), des d’aleshores és beneïda i té el do d’apartar els llamps i les pedregades d’allà on n’hi ha un brot. A la vall d’Aran, el dia de Sant Joan, les dones anaven a l’església amb ramells collits el mateix dia perquè el capellà els beneís, els quals després col·locaven als balcons en dies de tempesta. Persones consultades per Ramon Violant i Simorra: — Carme Cierco, de Sarroca de Bellera (la nostra tia), 49 anys. — Palmireta Durany, de Sarroca de Bellera. — Nativitat Gravalós, de Sarroca de Bellera, mestra d’ensenyament. — Agustí Lledós, de Farrera, pastor en la seva jovenesa, actualment vaquer a Barce-lona. — Antoni Martí, de les Iglésies, casat a Manyanet, 63 anys, pastor. — Filomena Simorra i Bosch, natural de Paüls (la nostra mare), 56 anys. — Josep Simorra i Bosch, de Paüls (el nostre oncle), casat a Sarroca de Bellera, 50 anys, mestre de cases. — Ramona Sirvent, de Sarroca de Bellera. — Casimir Torrobella, de Sarroca de Bellera, 57 anys, forner, resident a Barcelona. — Dolors Vidal, de la Plana de Mont-ros, 69 anys. — Pere Vidal, de Sarroca de Bellera, 65 anys, tractant de bestiar. — Ramon Violant i Carlà, de Sarroca de Bellera (el nostre pare), 57 anys, marxant.

23 Violant i Simorra (1934: 16). (Nota original: 27.) 89


BIBLIOGRAFIA CITADA PER VIOLANT RAMON I SIMORRA ALCOVER, Antoni M., MOLL, Francesc de B., 1935. Diccionari català-valencià-balear, Palma, Alcover. AMADES, Joan, 1934. Bruixes i bruixots, Barcelona, s. n. 1927. Éssers fantàstics, Barcelona, Institució Patxot. BATISTA I ROCA, Josep M., 1928a. «La cultura de los pueblos salvajes», Las razas humanas, vol. II, Barcelona, Gallach.

1928b. «Los pueblos de África», Las razas humanas, vol. II, Barcelona, Gallach, 161: 304.

BOSCH, Siegfried, 1936. «Literatura i història. Iniciació a la bruixeria», La Publicitat, s. núm. (23 febrer): 2. CABAL, Constantí, 1931. «Mitología ibérica», Folklore y costumbres de España, vol. I, Barcelona, Martín. CARRERAS I CANDI, Francesc, 1911. Narraciones montserratinas, Barcelona, Altés. GIESE, Wilhelm, 1929. «Observaciones a las Narraciones folklóricas de F. Aracena Arregui», Revista Internacional de Estudios Vascos, 20. GOMIS, Cels, 1884. Lo llamp i els temporals, Barcelona, Àlvar Verdaguer. GRIERA, Antoni, 1923. «El boc de Biterna», Butlletí de Dialectologia Catalana, 11: 102. HABERLANDT, Michael, 1927. Etnografía, trad. de Telesforo de Aranzadi, Barcelona, Labor. MARTÍN DE LUCENAY, A., 1934. Los ritos satánicos: El Gran Cornudo y las brujas. Los amores satánicos. El bestialismo satánico. Las misas negras. Embrujamientos, filtros y bebedizos infernales. La lucha contra los hechiceros, Madrid, Fénix. PERICOT GARCÍA, Lluís, 1928. «Los pueblos de América», Las razas humanas, vol. II, Barcelona, Gallach, 1:160 VIOLANT I SIMORRA, Ramon, 1934. Festes tradicionals del Pallars, Barcelona, s. n.

BIBLIOGRAFIA AMADES, Joan, 1934. Bruixes i bruixots, Barcelona, s. n. CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA, 1936. «Crònica», Butlletí, 491: 159. Etnologia pallaresa: Homenatge a Ramon Violant i Simorra, 1981. La Pobla de Segur, Associació d’Amics de Sant del Pallars. VIOLANT I SIMORRA, Ramon, 1949. El Pirineo español: Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desparece, Madrid, Plus Ultra. 1953. Les bèsties en la llengua i el folklore de Catalunya, inèdit. 2001. La vida pastoral al Pallars Sobirà, Tremp, Garsineu. 2013. Tradicions del Pallars i de la Ribagorça: Primers treballs de folklore (1924-1934), Tremp, Garsineu.

90


3. 2

Pep Coll

Les meves bruixes escrites

91


Pep Coll Escriptor

Peu de foto imatge de portada: Guardiola de la bruixa de la pel·lícula de Disney Blancaneu (c. 1930). Garsineu Edicions.

92


Les meves bruixes escrites Històries soterrades L’any 1986, vaig publicar el recull de llegendes pallareses titulat Quan Judes era fadrí i sa mare festejava, basant-me sobretot en narracions que recordava de la infantesa i treballs realitzats per alumnes de diversos col·legis de la comarca. A partir de llavors, vaig proposar-me realitzar un treball de recerca de llegendes i narracions tradicionals resseguint les valls dels Pirineus occidentals catalans, des de l’Alt Urgell i les valls d’Andorra —per llevant— fins a la vall de Benasc. Muntanyes maleïdes (1993) fou el primer fruit d’aquesta recerca. Anava de poble en poble entrevistant padrines i padrins nascuts durant les primeres dècades del segle xx. La majoria no havia explicat llegendes als fills ni als nets. Aquelles històries es consideraven pròpies de gent ignorant. Les llegendes encara no havien entrat a l’escola, almenys a la rural, per bé que els mestres innovadors de ciutat ja les havien començat a valorar. «Històries que fa anys que no els ha tocat el sol», em va dir una vegada una padrina. Arraconades als caps de casa com a objectes inútils, antiquats, fins al punt que més aviat feia vergonya mostrar-los. Els homes t’engegaven a pasturar dient que eren ruqueries d’abans i feien veure que no en sabien cap. Les dones hi solien estar més disposades i, per poc que les burxessis, s’hi acabaven engrescant. De vegades, després d’una hora de conversa suportant les misèries viscudes durant la guerra del 36, amb una mica de sort, podia aprofitar un detall, una expressió lingüística, un fragment de la mena de relat tradicional que m’interessava. No feia servir la gravadora. Una vegada que ho vaig provar, vaig notar a l’acte que l’entrevistat es mostrava recelós i perdia espontaneïtat, sobretot a l’hora d’expressar-se. Prenia notes per escrit sobre la marxa i, quan una història m’interessava, insistia en detalls i expressions que mirava de copiar literalment. En poques ocasions trobava una llegenda sencera. En el recull de llegendes araneses El rei de la Val d’Aran (2003), comparo la meva feina amb la d’un terrissaire que, en lloc de pastar el fang i tornejar peces noves, es dedica a restaurar-ne de ceràmica popular. En reprodueixo un fragment que exemplifica el meu treball, alhora que marca diferències entre l’objectiu literari i el purament científic de l’etnòleg: Primer de tot [el terrissaire], es va haver d’ocupar de la recerca arqueològica de les peces: voltava pels pobles a la recerca de jaciments de ceràmica popular, localitzats gairebé sempre en la memòria de les persones velles. A còpia d’excavar a cops de conversa, desenterrava de l’oblit minúsculs fragments que tant podien pertànyer a una sopera com a una gibrelleta, o, de vegades, un padellàs on ja s’endevinava la forma original d’un càntir. Afortunats foren els dies que l’arqueòleg va desenterrar una peça sencera. No oblidarà mai, per exemple, l’emoció que va sentir un dia a Bausen, en veure com la història de L’hada Periquinela emergia, sencera i preciosa, dels llavis de Joan Pujol. O a Porcingles, un matí que amenaçava pluja, quan la Beatrís, que arrencava patates amb el seu home, va clavar els arpiots a la terra de la seva infantesa i, en comptes d’un grapat de trumfes, va descolgar una dona petita i misteriosa que cridava en l’antic llenguatge de les hades araneses: «Xurribina mia, xurrubina mia!!!»… Un cop recollit tot el material, el terrissaire va començar el procés, laboriós i pacient, de recomposició de les peces. Si es tractava d’un objecte més o menys sencer, primer el netejava a fons, després hi tapava les clivelles, hi corregia els indrets escantellats i, finalment, hi repintava la decoració. No donava mai per bona la peça, fos una troballa de jaciment, fos una còpia de museu, tal com li havia arribat a les mans. Per més bon estat de conservació que 93


presentés, sempre hi havia algun retoc a fer. Sovint, per recompondre la peça original, només calia encaixar els bocins trencats i enganxar-los amb cola procurant que no es notessin les juntures. Una operació, doncs, ben diferent de la del restaurador convencional, el qual no sol dissimular les diferències (al contrari, fins i tot les accentua) entre els fragments de l’àmfora primitiva i la part nova que hi ha afegit. I és que al terrissaire restaurador, a diferència de l’arqueòleg, li interessa més el servei de la peça que no pas el valor històric. L’important era, per exemple, que el càntir restaurat tornés a donar aigua fresca, malgrat que no fos exactament com l’original.

El farcellet de roba Les històries de bruixes formen part d’aquests càntirs desenterrats que, al meu parer, no només tenen valor arqueològic. Quan enmig de la conversa apareixia la paraula bruixa, al padrí o a la padrina li canviava la cara. «Això de les bruixes no són romanços. Lo que et diré ara va passar de veritat». Llavors, l’informant contava una versió de la facècia que jo anomenava El farcellet de roba, una de les històries de bruixes més suggeridores que he sentit mai. Me l’havia explicat el pare de petit i, anys més tard, quan recollia material per a Muntanyes maleïdes, me l’havien contat la Jovita de Gerri i el Benito de casa Galta de Saurí, entre d’altres. Violant la recull també a De bruixeria pallaresa. Val la pena que ens hi aturem. Fa així: Un home, que s’ha llevat de bon dematí per anar de viatge, veu vora el camí un farcell ple d’alguna cosa. S’atura a tafanejar-lo i troba que a dins hi ha roba de dona. Sospita que deu tractar-se d’una bruixa, que s’ha despullat per anar a fer mal lluny d’allí. L’home, llavors, es treu uns rosaris de la butxaca, els posa damunt del farcell i s’amaga rere uns matolls, a l’espera que torni la bruixa.

Fixem-nos, en primer lloc, que es tracta d’algú que emprèn un viatge. Un bon començament, perquè, al capdavall, cada història no deixa de ser un viatge cap a algun lloc desconegut. L’home, tot i haver matinat, s’entreté a tafanejar el farcell. Podria agafar el farcell i emportar-se’l —la roba, abans, tenia molt valor—, però, en comptes d’això, s’oblida del lloc on va i es queda esperant una estona vora el camí. Actuaria igual si la roba no fos femenina? Es queda allà per tafaneria, per impedir una maldat o per veure una dona despullada? Continuem: Al cap d’una estona, veu aparèixer un aligot negre, que l’observa volant damunt del seu cap. A l’últim, l’àliga davalla dels núvols i, en el moment d’aterrar vora el farcell, es converteix en una dona despullada.

Ha valgut la pena esperar, perquè en un instant l’home ha tingut la fortuna de contemplar dos prodigis alhora: la fantàstica transformació de l’ocell i la nuesa integral de la dona. No sabem quina de les dues meravelles el sorprèn més. Notem també que les bruixes pirinenques, a diferència de les urbanes i les de Disney, amb barret punxegut, no necessiten cap escombra per desplaçar-se. Si han d’anar a prop, es transformen en gats negres per entrar a les cases pel forat de la gatera; si han d’anar lluny, es posen ales d’ocellot i hi accedeixen per la xemeneia. La dona assenyala el crucifix dels rosaris i crida: «Treu això d’aquí, desgraciat!». Ell respon: «No ho tocaré si no em dius a quin lloc has anat a fer mal». La bruixa, tot i ser agafada in fraganti, es nega rotundament a confessar la maldat i, com que l’altre tampoc no afluixa, s’entaula un llarg estira-i-arronsa entre els dos. 94


Treball de camp de l’autor al poble de Baiasca l’any 1991. Autora: Roser Trepat

Observem que la Creu és l’arma més efectiva per defensar-se de la maldat de les bruixes. L’arma de la religió oficial controlada pels homes. No sempre, però, l’home porta rosaris a la butxaca; en altres versions de la llegenda, la Creu la construeix allí mateix ajuntant dues branquetes de matoll. L’enfrontament entre un home vestit i ben armat i una dona despullada va més enllà d’un combat entre cristianisme i paganisme. En aquesta lluita desigual —home-dona, cultura-natura, raó-instint…—, no costa gaire saber qui en sortirà vencedor. La bruixa no té cap més remei que confessar la maldat: «Vinc de la masia tal del poble tal. Els he embruixat un cistell d’ous que guarden amagat sota el llit. Quan se’ls mengin, se’ls encomanarà un mal estrany que no sabran d’on els ha vingut i acabaran morint».

Efectivament, la dona es veu obligada a confessar la malifeta que ha comès a la nit. Es tracta d’una maldat en forma de verí màgic que encara es pot solucionar. En algunes versions, el perjudicat és un nadó; en d’altres, com aquesta, afecta tota la família a través d’uns ous guardats sota el llit. Imaginem que deu ser l’alcova del matrimoni jove, la més segura de la casa, i que la bruixa s’hi ha ficat mentre l’hereu i la mestressa dormien. D’aquestes dotzenes d’ous depèn, en part, la supervivència familiar. Aleshores, el viatger retira la Creu i, mentre la bruixa es vesteix, s’encamina cap a la casa embruixada per advertir-los del perill amagat sota el llit. Al principi, no se’l volen creure; en realitat, els sap greu haver de malmetre tantes dotzenes d’ous. Per comprovar-ho, donen un ou al gos de la casa i la pobra bèstia, tot just tastar-lo, estira la pota. 95


Cap de les versions de la llegenda explica si, després de salvar la família, el viatger que havia sortit de casa de matinada reprèn el camí, ni aclareix on tenia la intenció d’anar. No se’n parla perquè, de fet, la seva destinació era a la vora del camí, no gaire lluny de casa. Gràcies a haver-se aturat davant del farcellet de roba, l’home ha arribat al final del viatge, durant el qual ha tingut l’ocasió de conèixer l’altre sexe, l’origen secret del mal, la fragilitat de les alcoves i dels ous amagats sota el llit; la satisfacció, en fi, de salvar de la mort una família i el sacrifici del quisso com a víctima propiciatòria de tot plegat. En definitiva, és una història d’aquelles que contenen una saviesa antiga, i per això s’ha transmès durant segles de boca a orella i ha arribat viva fins a final del segle xx.

Bruixes infantils A principi del segle xxi, les nostres llegendes —i les històries de bruixes no en són l’excepció— han deixat de ser definitivament transmeses de forma oral i han passat a ser textos escrits. A la vegada, com que contenen elements fantàstics, es consideren narracions més apropiades per a infants i joves que per al lector adult. S’oblida que l’origen era la comunitat adulta i que almenys una part d’aquestes narracions ens aporta una saviesa mítica, universal i sense data de caducitat. En general, els nostres escriptors, llevat d’algunes excepcions —Verdaguer, Maragall i Sagarra—, han menystingut el material llegendari. La primera reacció d’un editor convencional davant un recull de llegendes és posar-lo en una col·lecció infantil o juvenil. Ho puc dir per experiència. En aquest sentit, he estat de sort, ja que he aconseguit que la mitja dotzena de reculls de llegendes que he publicat hagi aparegut en col·leccions de narrativa per a adults. És evident que l’imaginari tradicional, avui dia, ha de servir també per satisfer la necessitat de fantasia d’infants i joves, tot i que, llavors, el text original s’ha d’adaptar a l’edat del lector. Em refereixo a les llegendes, no a les rondalles ni al conte infantil. En aquest aspecte, estic molt satisfet de l’adaptació del mite pirinenc dels minairons en la novel·la juvenil Què farem, què direm?, publicada el 1992 i avui encara ben viva com a llibre de lectura a les escoles. També la bruixa i les seves malifetes han passat a formar part de la fantasia de la canalla i els adolescents. L’escriptor anglès Roald Dahl, autor de la novel·la infantil Les bruixes, publicada a Londres l’any 1983 i posteriorment passada al cinema, n’és un dels exemples més reeixits. Personalment, he publicat un parell de narracions infantils, ambdues per encàrrec editorial. La primera, La bruixa del pla de Beret (1991), és una novel·leta pensada per a infants de més de deu anys; basant-me en materials recollits a les valls pirinenques, conta la vida i facècies de la bruixa Quelona, des del naixement fins a la mort. Les bruixes del pla de Negua (1995), d’altra banda, és un conte infantil, encarregat per La Galera i amb unes il·lustració precioses de Joma, centrat en els aquelarres tradicionals d’aquest indret de la vall de Cardós. La veritat és que no n’estic del tot satisfet, de les meves bruixes infantils. El fet d’estar situades en un món rural ja desaparegut dificulta que el petit lector d’avui es pugui emocionar amb uns personatges i unes formes de vida que, tot i no ser gaire llunyans, per a ell són gairebé exòtics.

96


Il·lustració de Joma per al conte “Les bruixes del Pla de Negua” (La Galera, Barcelona 1995)

Coneixent la història real de les bruixes, no deixa de ser sorprenent que unes dones desgraciades, perseguides i torturades fins a la mort s’hagin convertit avui dia en el papu de la nostra canalla. Sostenen alguns estudiosos que sovint les antigues pors, creences i quimeres de la comunitat adulta, abans de desaparèixer del tot, passen a alimentar la fantasia dels infants. Seguint aquesta lògica, podem imaginar la canalla del futur llegint contes —més aviat, mirant dibuixos en pantalletes— o, en tot cas, vivint històries de terror protagonitzades per nens i nenes amb pijama de ratlles, que lluiten contra militars amb uniformes nazis de les SS per alliberar-se dels camps d’extermini. És esperançador d’imaginar —o potser trist, depèn de com es miri— que els terrors que patim avui puguin esdevenir algun dia el papu dels nostres descendents.

97


98


Part 3 Recerca etnogràfica

99


100


3.1

Sara Arjó, Tòni Escala e Elisa Ros

Bruishes, que n’i auie e que se’n parlaue. Era recèrca ena Val d’Aran

101


Trabalh de camp:

Sara Arjó Francés

Biologista e divolgadora ambientau

Tòni Escala Massatgista e escribana Recèrca documentau:

Elisa Ros Barbosa Istoriadora e arqueòloga Airau Patrimòni Culturau. Conselh Generau d’Aran Coordinacion:

Musèu dera Val d’Aran

Pè de fòto imatge de portada: Era bromèra hè qu’es causes comunes prenguen un aire misteriós. Autora: T. Escala

102


Aran qu’ei un mon de bruishes que se tornen en bèsties quan non vòlen èster vistes e que son capables de botjar-se de net mès comodaments que de dia. Cans neri que vien persona tot en un còp, corbelhons que se botgen, gats damb poders, sorrolhs inexplicables, endrets fantastics e estranhi, vals meravilhoses o bòsqui tenebrosi a on se trapen es bruishes tàs sabats e carrèrs estreti, cases de husta, bòrdes plies de telaranhes, cabanes aluenhades des pòbles a on passen causes extraordinàries e iuèrns fòrça, fòrça longui, entà explicar totes es causes qu’auien passat pendent er an… En Aran tot çò que sabem ar entorn dera bruisheria qu’a estat transmetut orauments e nosates ac auem remassat dera madeisha manèra. Auem pogut constatar qu’es joeni, mens de quaranta ans, non an entenut a parlar des bruishes, es sòns pairs non les n’an parlat jamès, encara que quauqu’uns rebremben es condes des sòns vielhs. S’a trincat era transmision qu’auie passat vint o trenta sègles d’ua generacion ara auta. Istòries que s’explicauen damb tota sòrta de detalh e qu’escotauen atentivaments es joeni e mainatges enes cauhades, que mès tard remplacèc era television. Pensam qu’aguest trabalh, ans endarrèr, aurie estat terriblaments mès productiu perque es vielhs i credien fòrça mès e rebrembauen mielhor toti es eveniments, puish qu’èren acostumadi ad aquera forma tradicionau de transmeter-se eth saber de boca a aurelha. Cau díder, totun, qu’auem agut era escadença de poder parlar damb ua generacion qu’a entenut encara a condar quauques d’aguestes istòries que mos apròpen ath mon des bruishes. Aqueres creences ancestraus, - que vien d’abans dera cristianizacion e que voleren èster esfaçades pera religion catolica-, qu’en fòrça cassi non hec sonque caperar-les o dissimular-les damb sants o mairs de Diu, an arribat enquias nòsti dies ben viues. Aguesti testimònis, que mos expliquen aquerò que condauen es sòns vielhs, son gent que non an pòur. Aquera pòur que tanti ans s’a profitat pes uns e pes auti. Tanben n’auem trapat que mos conden qu’èren es capelhans que hègen a hèr pòur. Un testimòni de Bossòst mos didec qu’era pòur hège a díder misses.

Hònts documentaus Non auem podut trapar documentacion escrita sus procèssi o interdiccions de bruisheria ena Val d’Aran. Era recèrca a estat negativa en hons documentaus deth Conselh Generau dera Val d’Aran (1316-1861) e enes libres d’acòrds des conselhs de vila o des terçons (finaus s. xvi inicis s. xix) que se consèrven en Archiu Generau d’Aran (AGA). Ne tanpòc ena documentacion de caractèr judiciau que i trobam , encara qu’en aguest cas, era sua modernitat -non anteriora ara dusau mitat deth s. xix- ja ac hège previsible. Tanpòc s’an trapat referéncies enes libres de Decrets des desparières parròquies araneses (xviii-xix). Per contra, son freqüentes es interdiccions e excomunions entad aqueri que practiquen 103


Es istòries que se condauen ath cant deth huec enes heiredes nets d’iuèrn, desvelhauen era imaginacion de toti aqueri que les escotauen. Ecomusèu çò de Joanchiquet, Musèu dera Val d’Aran.

sortilègis e encantèris, siguen laïcs o clèrgues per part des bisbes de Comenge, diocèsi ara quau pertanhec era Val d’Aran enquiara sua adscripcion ara diocèsi urgelhenca en 1804. Es Ordenances de Hugues de Labatut, de 1641, dediquen eth capítol xxx a «Des Supertitions, Adjurations et Sortilèges». Ena extensa enumeracion des practiques proïbides se pòt constatar coma es exorcismes e sortilègis, uns practicadi pes caperans e es autes per bruishes o bruishòts, soent se confonien. Serge Brunet, estudiós dera religiositat enes Pirenèus Centraus, remèrque qu’era nauta montanha, terren heired e dangerós, ère considerada domèni diabolic. Pr’amor d’aquerò, en Aran, coma enes vesies vals franceses deth Comenge, deth Lavedan e de Varètja, existie ua grana densitat de caperans, mags e bruishòts. Eth caperan, coma eth sòn frair pastor, ère bon coneishedor des èrbes e sabie emplegar-les. Coma bruishes e bruishòts tamb eth «mau dat», que lo trèn d’ua persona entà portar-lo entà ua auta, es conjuracions e exorcismes aluenhauen era malediccion de pòbles, tèrres, bestiar o persones. Pendent era dusau mitat deth s. xviii, afirme Brunet, aguestes 104


practiques tant eterodòxes per part des eclesiastics se van extingint ena diocèsi comengesa exceptat dera Val d’Aran, a on continuen pr’amor dera sua especiau situacion politicoreligiosa. Ei documentada era practica tardana des exorcismes ena Val d’Aran. En especiau, en santuari de Montgarri, propèr a un endret de sabat documentat: eth Uelh de Garona, mès ensús, en Plan de Beret. Aguesta ei probablament era rason qu’en 1769, monsenhor Charles-Antoine-Gabriel d’Osmont decrète ues Ordenances especifiques entad aguest santuari, qu’en sòn article quatau proïbissen a toti es eclesiastics era practica d’exorcismes sense permís escrit deth bisbe, jos pena de suspension. Maugrat aquerò, Brunet documente enquia 1842 era afluéncia tà Montgarri de nombroses persones, procedentes des vals franceses, entà sosmeter-se a exorcismes. Ua confirmacion dera practica dera bruisheria, qu’a viatges podie resultar dificil de desnishar de quauqui rituaus dera Glèisa, son dus manuaus, plan en vòga en sègle xvii: eth Compendio dell’Arte Essorcistica deth pair Girolamo Menghi (AGA190-11-T1-937), editat per prumèr còp en Bolonha en 1576, e tres exemplars deth Fascisculus Exorcismorum, Conjurationum,... (AGA190-11-T1-836, AGA190-11-T1-975 i AGA190-11-T1-829) de Antonio Gascón (1620-1690), consèrvadi toti eri en hons bibliografic de Çò de Joanchiquet de Vilamòs, actuaument en Archiu Istoric Generau d’Aran. Deuien pertànher a bèth un des nombrosi membres esclesiastics d’aguesta importanta familha que pendent generacions fornic rectors e d’auti caperans entara parròquia de Sta. Maria de Vilamòs. Consideram donques, coma Serge Brunet, qu’eth hèt de non auer trobat documentacion de procèssi contra bruishes o bruishòts, non vò pas díder de cap de manèra que non se practiquèsse era bruisheria, ne que non se i credesse. Totun, coma veiram, es bruishes e bères ues des sues causes an arribat enquia eth sègle xxi, mès sonque compdant damb testimònis oraus e viui. Diuèrsi autors contemporanèus hèn referéncia a istòries de bruishes ena Val d’Aran. Desconeishem era fiabilitat d’aguesti trebalhs, mès s’includissen ena bibliografia.

Com auem amiat eth trabalh Era bruisheria non ei un tèma de bon parlar perque encara i a gent que cre e que tem. Alavetz qu’er apropament as informants a agut d’èster pausat e insistent. Qu’auem metut tot er interès en sajar qu’es testimònis se trobèssen comòdes en parlar de quauquarren qu’encara desvelhe pòur, desconfiança e un shinhau de vergonha. Constatèrem que non ère pas ua causa que se poguesse parlar en còlha, mielhor solet eth testimòni o eth parion. Dilhèu quauque hilh o damb germans. Vesins o d’auti parents hège qu’es testimònis se genèssen. I a agut gent que non n’a ne volut enténer a parlar. E açò ac atribuïm mès ara pòur qu’ath desinterès. Eth desinterès òc mos a semblat reconeisher-lo enes responses trufandères: «Es bruishes que son enes barriques!» hènt allusion a que quan s’a begut se ven causes que non se ven quan ès seren. Lèu tostemps responses des òmes, aguestes. Aguesta qu’ei ua creença soentada enes Pirenèus. Pau Castell, qu’a dedicat er article Les bruixes de les barriques, a tocat aguest tèma mès en pregond e tanben mos testimònie qu’aqueri que didien non creir, manifèsten un tradicion culturau de bruishes (Castell i Granados 2014).

105


Es mecanismes de proteccion contra es peiregades inclodien manuaus d’exorcisme o rituaus magics d’origina incèrta, coma eth de «talhar era tempèsta» damb un guinhauet. Fasciculus exorcismorum, conjuratorium, oraciorum… (Antonio Gascon, 1778). Fons de Çò de Joanchiquet. Archiu Generau d’Aran. Musèu dera Val d’Aran. Guinhauet e huelha d’oracion. Ecomuseu de les Valls d’Àneu, núm. inv. 1001 i 10795.

I a gent qu’a viscut tostemps damb pòur: «Jo non anaria jamès soleta tath bòsc», «Mare nòsta non pujaue en humarau soleta», «Mama non gessie soleta quan ère escur». Expresions com aguestes que s’entenen soent. Gent que credie auer patit malivolences mès que non n’an volut parlar. E, fin finau, trapar un testimòni que s’autonomente bruisha e que mos ne ditz un shinhau deth sòn mon, dera luta deth ben contra eth mau, que seguís tostemps… Dera manèra de tostemps, orauments, mos arribe eth coneishement d’aguest mon amagat, mès que clar, per miei des informadors-testimoniatges qu’auem pogut arténher. Auríem d’auer començat abans e auer agut mès temps entà guanhar-mos era confiança des informadors, en generau gent atjada, a qui non agrade guaire parlar de causes des que non se parle sonque en familha e non pas massa. Non se sap jamès qui ei ua bruisha e quina forma pren, e donc cau èster prudent ara ora de parlar-ne perque pòs recéber ua malivolença… A calut crear un cèrt caliu entà qu’era gent se daurisque doçaments. Eth prumèr viatge de visitar-les non a estat lèu jamès eth moment d’arténher condes, que i a calut tornar quauqui còps de mès. Atau i a causes que non les còste de condar, mès que i a relats qu’encara ara les hissen es peus. A calut sensibilizar-se un shinhau damb era manèra de veir des que cren, e des que temen e, a docetes, tirar eth hiu en sajant de non petar-lo. Non auem volut insistir ara gent 106


que no’n volien parlar, mos semble qu’eth respècte ei çò de principau entara confiança. Condarles-ne d’auti les hège a entrar en aqueth mon ancian, que quauqu’uns auien sauvat en un cornèr dera memòria. Non toti èren dispausadi de tornar a escorrumflar aqueri cornèrs amagadi. A calut emplegar recorsi, com es plantes medicinaus e es engüents entà daurir camin. Totun, que pensam qu’auem agut fòrça sòrt d’arribar a parlar-ne damb tanti e que, cinquanta nau persones concrètaments, encara que semblen istòries repetides, mos ajuden a compréner qu’ère ua credença estenuda e qu’aqueri relats èren de toti coneishudi. D’aguesti n’auem dètze-nau testimònis de pòbles deth Baish Aran, vint-e-dus deth Miei e quinze deth Naut Aran. Per sèxes, vint-e-quate eren òmes e trenta tres hemnes. E per çò que hè ara edat, es entrevistadi anauen dera setantia enquias nauanta dus ans. Podem efectivaments díder que se’n parlaue e que n’i auie. Nombrosi testimònis atau mos ac an dit e documentat damb nòms pròpis e eth nòm des cases (que mos situen enes pòbles). Tanben mos an dit a on se trapauen, e donc, que s’amassauen, entà hèr es sues causes.

Resultats extrèti des entrevistes En Aran toti es testimoniatges qu’auem artenhut viren, damb quauques excepcions, ar torn dera madeisha causa: Era pòur, enténer bruts enes humaraus o enes palhèrs. Relacionar era bruisheria damb quauqua bèstia, sustot gats neri. En quauqui cassi trapam qu’era bruisheria se relacione damb es libres. Era possibilitat d’ubiquïtat des bruishes e bruishòts. Acusacion des vesins as bruishes des desgràcies patides. Endrets a on se trapauen entàs sabats. Mestièr, rumors e chafres de bruisheria. Dificultat entà distinguir entre bruisheria e guariment

Era pòur, enténer bruts enes humaraus o enes palhèrs En Aran trobam qu’eth fenomèn mès condat ei era pòur des bruts en humarau (en especiau cadies), ua pòur que pòt arribar a èster collectiva e qu’arribèc a hèr a deishar era casa e er auviatge e partir a guanhar-se eth pan en França, luenh dera pòur. Fòrça cassi qu’an patit sorrolhs inexplicables en humarau, enes escales o enes bòrdes. En quauqui cassi n’i a agut pro de benedir er endret entà que tot aquerò s’acabèsse. En un cas extrem acabèren per cremar era casa entà acabar-ne! En un des cassi es bruts qu’èren de cadies qu’es mòros en baishar era escala arrossegauen pes escalèrs, e açò ac auien pogut veir tanben es vesins, non sonque es casalèrs. En un cas en Montgarri, d’aqueri bruts que s’entenien net e dia, er òme se capvirèc e acabèc morint de pòur e inanicion. Un aute testimòni explique qu’entenien a desclauar era pòrta dera cramba cada net, encara que s’auien assegurat de vorrolhar era pòrta 107


deth carrèr. A còps qu’ère ua sola persona era qu’entenie aqueri tapatges, d’auti còps qu’ac entenien toti es dera casa. En quauque cas, era solucion ere cridar un clèrgue entà virar era malivolença.

Relacionar era bruisheria damb quauqua bèstia, principaument gats neri Tot soent tanben mos expliquen istòries de bruishes tornades en bèsties, subertot gats neri, e era pòur qu’aué encara les desvelhen aguestes bèsties as nòsti testimonis. Nombrosi d’eri mos parlen de gats neri, que dempús d’auer recebut un patac, aguest madeish patac l’a agut ua hemna a londeman. Tanben qu’es gats les an acompanhat, o acaçat o ajudat en quauqua ocasion. Auem trobat sonque un cas en qu’eth gat ei blanc… Quauques istòries mos parlen de cans neri o gats neri qu’empaishen eth pas dera gent o ataquen ath bestiar. Ath delà, trapam a un aute testimòni que mos parle d’un can nere que se torne en persona-bruishòt. En relacion a d’autes bèsties, trapam un informador que mos parle d’ua bruisha tornada en somèr, e un aute, d’un bruishòt que se hège a acompanhar per aguesta bèstia quan caminaue de nets. En Tredòs mos apareish ua bruisha que se convertís en cavala e que mossegaue as qu’anauen a cercar aigua en arriu. Un cas en Mont : un vedèth despareishec deuant des uelhs der amo. Tanben auem remassat quauque testimòni de bruishòts o bruishes qu’exercissen un poder especiau sus es bèsties de casa, de manèra que les pòden hèr a anar e vier segontes era convenéncia, e sense risc. En bèth cas, es bèsties tanben se destaquen soletes.

En quauqui cassi trapam qu’era bruisheria se relacione damb es libres Era idea de qu’es libres non èren boni (dilhèu difonuda pera glèisa?) e de qu’es que liegien, ac hègen ac revès e entà hèr mau. Vedien eth libre coma ua causa dolenta en era madeisha, en quauqui cassi un mau irreductible, que non despareish ne damb eth huec. Quauqui testimònis mos an parlat de libres en pensar enes bruishes. En un cas eth libre ère d’un capelhan e aparentaments ère sus era vida d’un sant, mès qu’a arraïtz de lieger-lo comencèren d’enténer sorrolhs en humarau. En un aute cas tanben s’atribuís era desgràcia e es sorrolhs que s’entenien en ua casa ath hèt qu’er amo, sense voler, auíe liejut un shinhau d’un libre qu’auie vist en ua auta casa. Un aute mos conde que, peth solet hèt d’auer era mala costum de liéger un òme ère chafrat de bruishòt e lo temien. Entà trèir ua malivolença un òme liegie qüestions en un libre, e non se calie enganhar enes responses, ei a díder, non condar mentides. Tanben mos parlen d’ua hemna que liegie tot eth dia, es vesins la vedien pes hièstres. Coma liegie tot eth temps que i auie lum, hège es causes de casa pera net. Un còp se volec des·hèir d’aqueth libre e no’n gessec, ne lançant-lo ena Garona, ne cremant-lo en huec.

108


Era possibilitat d’ubiquïtat des bruishes e bruishòts Qu’es bruishes an eth poder de desplaçar-se d’ua manèra magica ei de toti coneishut. Mos an arribat tostemps volant a cavalh d’ua escampa. Tanben auem trobat eth poder des bruishes de transportar ara gent entà un lòc luenhenc. E poder hèr causes de net ei tanben susprenent. Nombrosi testimònis que mos parlen de qu’es bruishes e bruishòts se botjauen de net. A part, tot soent ac hegen acompanhadi de quauqua bèstia, mula, somèr, o ben en forma de bèsties: gats e gossets mès que mès. Quan en bèra bòrda s’emmalautie o morie bèra bèstia bona i hègen guàrdia entà saber ce qué passaue. Fòrça viatges i auien vist un gat nere que rondaue o que sautaue en còth deth bestiar. Fin finau, didien d’un de nomentada de bruishòt que l’auien vist en dus pòbles diferenti practicaments ara madeisha ora.

Acusacion des vesins as bruishes des desgràcies patides Auer perdut bestiar o cuelheta tanben ère tot soent relacionat damb mauvolences de bèth vesin o vesia. Es malauties des mainatjons, atau coma es des grani, podien èster un mau-dat e podien daurir un afrentament damb aqueth o aquera chafrat de bruisha o bruishòt. Ua hemna que se dormic ath pè deth lauader, siguec desvelhada peth vesin que portaue es vaques a pèisher. Es vaques non se voleren botjar d’aquiu, ne tà auançar ne tà recular. Mos condèren des vaques d’ua casa, que dempús patic sorrolhs, que se passejauen per iuèrn: «Que gahauen eth país, anauen enquia Casques peth dessús de lampes e lampats, e que tornauen tostemps sense jamès espatlar-se!» (parlar de Canejan). E tanben auien era capablor de hèr-les a morir, encara que siguessen embarrades ena bòrda e sense apropar-se-i. Mos conden coma convertides en gats neri sauten en còth as ègües entà escanarles. Coma en ua casa se les morissen toti es caps de bestiar, un darrèr der aute, e quan s’acaben, se morís un mainatge. Auem trobat fòrça istòries a on un mainatge non volie popar mès, mau atribusit ath mau dat d’ua bruisha. Entà contrarestar eth mau dat des mainatges anauen a cercar ua auta bruisha en França.

Cadies, sacs, arrats, etc., hègen sorrolhs qu’èren interpretadi coma hantaumes e animetes. Ecomusèu çò de Joanchiquet, Musèu dera Val d’Aran. 109


Se ditz qu’eth plan de Beret ère un lòc a on s’amassauen es bruishes entà hèr-i es sòns balhs e eth sabat. Autora: S. Arjó

Endrets a on se trapauen entàs sabats Es endrets a on se credie que se trapauen es bruishes entàs sabats sòlen èster ben coneishudi de toti. Es d’Aran son ara de bona accessibilitat, mès qu’en d’auti tempsi non solaments èren aluenhadi, senon qu’èren lòcs peisheders, pro apressadi des cabanes des pastors e a còps acompanhadi de pèires hiques e d’auti elements preïstorics incomprensibles dilhèu entà aqueri pastors. Lòcs a còps privilegiadi quant ara situacion geografica e damb caracteristiques mieiambientaus diferenciades que les podien autrejar un aire misteriós. Lòcs de bromèra espessa, d’umiditats complèxes, sorses e hònts o planhèths acuelhents e solatjaires en montanhes ribentes. Enes nòsti testimònis auem arremassat quauqui endrets a on era gent sabie o didie que barauen es bruishes. - Beret: nombrosi testimònis mos an dit qu’aquiu se i trapauen es bruishes entà hèr es sues causes e entà dançar. Un plan espectaclós ar entorn de 1700-1800m de nautada. En aguest lòc s’an trobat nombroses peades preïstoriques, pèires hiques, tumulus funeraris… tanben MariaCasteràs (Mari, era vielha deessa), atau com era sorsa deth Uelh de Garona. - Dejós de Benós: un testimòni mos ditz qu’auie entenut que i dançauen es bruishes, mès non se’n brembaue ben deth nòm. - Eth plan des Bruishes: un lòc damb caracteristiques curioses, hangassut que presente un brulharòt que pòt hèr a veir çò que non ei, o dilhèu òc! Ena montanha de Bossòst de cap a Varètja, un parçan a on as vaques les agradaue estar-i. 110


- Planhèth des Bruishes: qu’ei un shinhau abans d’arribar en Vilamòs. - Planhèth d’Arrea: ena ribèra des Banhs de Tredòs. - Plà de Salitó (Pallars): explicat per un vielh de Bagergue qu’anaue de camin, trapèc ua dança de bruishes que lo sanglacèc. - Era Magina (Toran): un testimòni auie entenut qu’aquiu se i trapauen es bruishes, dilhèu perque se didie que i auie ua bruisha.

Mestièr, rumors e chafres de bruisheria Un testimòni auie entenut qu’entà hèr malivolences es bruishes se servien des grans de milh amassa damb un linçò de lin. Ua hemna d’Unha que trapèc un chimonet de peu estacat laguens dera òlha, hèt que considerèc un acte de bruisheria entà portar-les ua malivolença. A còps n’i auie pro damb trobar-se ara bruishòt. Un praube òme qu’en trapar-se en carrèr damb un aute, s’auie de méter en lhet perque se trobaue mau. En ua peleja, un que se hec a acompanhar d’un gat nere. Er aute que non gosèc de tocar-lo per arren, perque considerèc qu’aqueth gat lo protegie. Conden tanben que i auie un òme que hège a apalancar es arbes en bòsc quan se trapaue damb es picaires e alavetz les costaue fòrça mès trabalh de trèir-les. Coma contra-malivolença hègen a servir sau —metuda en siètes o lançar-ne un sarpat en huec—, alhs e candeles alugades. Tanben s’ajudauen damb bèra pèça de ròba der embruishat e s’ère ua bèstia, un peishic de peu. Eth passejar-se de net ja ère argument tà èster chafrat de bruisha o bruishòt. En Aubèrt vederen a passar a ua hemna damb ua candela de cap ath cementèri entara ua dera maitiada. Açò e eth patiment d’un vesin li dèren fama de bruisha.

Dificultat entà distinguir entre bruisheria e guariment Enes relats que mos an condat, fòrça viatges es bruishes e bruishòts podien guarir, mès èren temudi perque tanben auien eth poder de hèr mau. Conden que generauments auien recebut de bèth parent eth don de guarir. Ath delà, son coneishedors deth mon des èrbes e se’n saben servir. Ua vielha hemna d’Aubèrt que guarie petites causes ère nomentada bruishòta. Un aute òme que guaric ua egüa sonque de meter-li era man en vrente, encara qu’era man li venguec nera… Auérem eth testimoniatge dera arrehilha d’un guaridor, de qui mos auien parlat d’auti informants com a bruishòt, que mos condèc qu’auie ua formula guaridora. Er òme non l’ac volec deishar perque l’ac auie passat ath poticari. Per contra, un testimòni mos parlèc d’un guaridor que se viege a quedar en casa sua, que venguie de luenh, çò que mos hè a enténer que les meritaue ua absoluta confiança. Per tant, en aguest cas, s’aluenhe dera idia de bruishòt. 111


Era husta mòrta e es arbes queigudi pòden auer ua aparença plan aterridora. Autora: E. Ros

112


N’i auie e se’n parlaue Eth hèt de que i aguesse hemnes soletes (generauments veudes) que siguessen capables de neurir-se peth sòn compde les hège immediataments suspèctes. Tanben es guaridors o guaridores èren de seguit susceptibles d’èster visti coma possibles bruishòts-bruishes per conéisher es èrbes e es sues propietats. Comportaments un shinhau extremadi des abituaus èren mau visti per aguestes societats barrades ena religion e observadores des auti. Tot açò persutat per ua elit (religiosa e politica) que non volie pèrder era sua condicion de miaires deth pòble, temerosi tostemps de que quauquarrés les prenesse era influéncia qu’auien sus era gent. Mès qu’es bruishes e eth sòn papèr ena societat viege de fòrça vielh e ère talaments enraïtzat ena mentalitat collectiva qu’a arribat en sègle xxi, encara qu’ajam dus mil ans de cristianizacion… Dilhèu a destacar que tà quauqui testimònis era bruisheria en Aran a un ligam clar damb es libres (coneishements?), qu’inspirauen pòur dirècta ena gent planèra; e maugrat qu’Aran a compdat pendent era edat modèrna damb un des nombres mès elevats d’universitaris de Catalonha, tanben i auie fòrça gent analfabèta. Es cauhades, (charrades iuernaus ath pè deth huec), en Aran èren es punts de trobada e transmision de tot çò de vielh, coneishements, aprenedissatges e pòurs. Tanben i èren presents es mainatges, qu’encara que non comprenessen tot çò que se parlaue, ac aprenien e ac assimilauen mès tard. Auem trapat testimònis qu’an viscut aqueri moments magics, entorats de familhars e de vesins ath cant deth huec brandau, damb es uelhs fixes ena dança des hlames, en larèr caud e ludent, en contrast damb eth heired e era oscuretat que les empresoaue pendent es longues serades d’iuèrn. Entàs mainatges tot çò que condauen es vielhs ère possible e solien èster condes cargadi de pòur que non s’escandie damb es brases. Eth secretisme, qu’auien ensenhat as mainatjons de ben petits, acabaue de conformar un mon amagat, de personatges, legendes, mistèris, encantèris, holies e bruisheries qu’anauen a parar toti en un madeish sac, eth dera quotidianetat amagada. Un mon, coma didem, “esconut”, mès que fòrça propèr de volers e contravolers qu’era pòur acabaue d’orlar e d’adobar, e qu’es vielhs tornauen plausible metent-li nòms ara gent o as cases qu’ac auien patit, as bruishes e bruishòts e as endrets cargats de mistèri e de màgia, que son es peishius e es coilars, soniadi tot er iuèrn, a on se trapauen es bruishes entà hèr es sòns sabats. Fòrça d’aqueres cases aué son despareishudes, quauqui endrets son tapadi de matarràs e non cau díder qu’es bruishes tanben an despareishut; mès… que non pas totes! Encara trapam gent que cre enes bruishes e en poder qu’an, ena possibilitat des malivolences, enes bruishes braves qu’ajuden as que patissen aqueri maus-dadi e que les sauven deth patiment damb contra malivolences. Es que cren, non son per fòrça gent vielha, les ven d’ua tradicion orala transmetuda pendent sègles enes cauhades. Non, ei tanben gent joena que pense qu’igual qu’existís eth ben, pòt existir eth mau; igual que i a gent brava i a gent dolenta e pendenta de hèr mau as auti… atau madeish que mos ac an hèt a saber. Aran qu’a estat un país a on es desplaçaments an estat tostemps fòrça penosi, non solaments pes distàncies granes entre es pòbles e es peishius, ath delà i a uns desnivèus fòrça importanti e non accessibles entà toti. Que tà èster aranés cau èster de casse! Que ditz era dita. Ath delà entà arribar enes peishius cau e calie atrauessar bòsqui fòrça espessi, barradi d’arbes, escurs e 113


heiredi a on viuien èstes de tot tipe. Ath darrèr d’aqueri troncs immensi s’amagauen ombres, sus eth brancatge i cantauen audèths a penes visti e quan hège vent es rumors que s’i entenien èren pantèishi de bèsties encolerades o cants de hadetes que se pienten en quauque barranc d’aigua neta e fresca. Enes comes, peth dejós des hauguères nautes se botjauen causes que non se podien veir ben e qu’a còps semblauen barreges de bèsties diferentes. Sus es malhs, crabes desconeishudes les vedien pujar e invadir eth sòn terren. Enes coïls s’i trapauen cercles de pèires qu’auien d’auer estat botjades per gigants e corraus que, de tan petiti, non se sabie entà que s’auien hèt a servir. De causes incomprensibles que’n son es montanhes plies. Pèires hicades, qu’an agut beson d’un esfòrç collectiu, que mèrquen carrèrs, drecères, crotzes e hontars. Corones de pèira de mides espectacloses o petiti cercles de pèires petites hicades, soleti o en grops. Pèires mercades damb redones o clotets que non se sap a qué atribuïr-les. Ticolets damb ua màgia especiau ath pè des quaus s’an bastit es corraus entà pr’amor de cercar-ne era proteccion deth bestiar. Corraus e corralassi vielhs coma es carrèrs tostemps presidits per ua pèira hicada. Vielhes bases des cabanes redones. Corraus longuiròus costudiadi per petiti cabanons ardoni. Condes que mos parlen d’òmes grani-grani que cuedauen arramades immenses de oelhes. Personatges toti petiti que panauen caps de bestiar o objèctes quotidians. Tutes esconudes que sauvauen secrets o tresaurs… Totes aqueres causes magiques entorades de legendes hègen dera montanha un lòc idillic que se trobaue de mens tot er iuèrn, e que s’idealizaue ath temps que se temie enes cauhades. Auem agut era sòrt de poder-ne parlar damb mès de cinquanta informadors qu’amablements mos an volut condar çò que sabien o çò que rebrembauen des condes des vielhs sus es bruishes. Quauqu’un inclús conde causes que li an passat, çò que mos apròpe terriblaments as hèts. En aguestes entrevistes auem pogut constatar que non solaments se’n parlaue, senon que se’n parle encara, e que non sonque n’i auie, senon que n’i a! Pensam qu’encara i a trabalh a hèr, qu’an quedat causes per escorrumflar e persones as quaus insistir entà trèir-ne tarlat. Mès que serà entà un aute còp.

114


BIBLIOGRAFIA Brunet, Serge, 2001. Les prêtres des montagnes: La vie, la mort, la foi dans les Pyrénées centrales sous l’Ancien Régime (Val d’Aran et diocèse de Comminges), Estadens, PyréGraph, 494-497.

2008. «La Garonne: fleuve aux sources introuvables, ou l’impossible frontière», Le Ciel sur cette Terre: Dévotions, Église et religion au Moyen Âge: Mélanges en l’honneur de Michelle Fournié, Toulouse, CNRS, 11-34.

Castell i Granados, Pau, 2014. «Wine vat witches suffocate children. The mythical components of the Iberian witch», eHumanista: Journal of Iberian Studies, 26: 170-195. Coll, Pep, 2009. La bruixa del pla de Beret, Barcelona, Estrella Polar. Dueso Alarcón, José Manuel, 2007. Las brujas catalanas: historia y leyendas, Pamplona, Los Libros del Cuentamiedos. Gascón, Antonio, 1715. Fasciculus exorcismorum, conjurationum, orationum, ac Benedictionum: contra Procellas, Ventos, Locustas, aliosque Vermes, & Animalia fructum corrosiva, Zaragoza, Caesaraugustae. 1759. Fasciculus exorcismorum, conjurationum, orationum, ac Benedictionum: contra Procellas, Ventos, Locustas, aliosque Vermes, & Animalia fructum corrosiva, Calatayud, Bilbili. 1778. Fascisculus exorcismorum, conjurationum, orationum, ac Benedictionum, contra Procellas, Ventos, Locustas, aliosque Vermes, & Animalia fructuum corrosiva, Zaragoza, Ibex Typographia Julianae Destre & Viduae Josephi Fort. Gomis i Mestre, Cels, 1996. La bruixa catalana: Aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864 a 1915, Barcelona, Altafulla. Lestrade, Jean, 1901a. «Ordonnances synodales d’Hugues de Labatut, évêque de Comminges», Revue de Comminges, xvi/1: 33-41.

1901b. «Ordonnances synodales d’Hugues de Labatut, évêque de Comminges», Revue de Comminges,

xvi/2: 90-96.

1901c. «Ordonnances synodales d’Hugues de Labatut, évêque de Comminges», Revue de Comminges,

xvi/4: 198-206.

Marliave, Olivier de, 1995. Pequeño diccionario de mitología vasca y pirenaica, Palma, Olañeta. Marsan, François, 1930. «Ordonnance de Mgr. d’Osmond, évêque de Comminges, pour la chapelle N.-D. de Montgarri, 5 novembre 1769», Revue de Comminges, xliv: 156. Menghi da Viadana, Girolamo, 1605. Compendio dell’arte essorcistica & possibilità delle mirabili, e stupende operationi delli demoni, & de i Malefici: con li rimedy opportuni all’infirmitadi maleficiali, Venetia, Pietro Bertano. Obiols i Puigpinós, Joan, 1987. Esvorancs: Fets i llegendes de la muntanya, la Seu d’Urgell, Isidre Domenjó i Coll.

1989. Uets, hèts e llegendes de Naut Aran, Lleida, Dilagro.

115


Treball de camp:

Sara Arjó Francés Biòloga i divulgadora ambiental

Tòni Escala Massatgista i escriptora Recerca documental:

Elisa Ros Barbosa Historiadora i arqueòloga Àrea Patrimoni Cultural. Conselh Generau d’Aran Coordinació:

Musèu dera Val d’Aran

Peus de foto 01 La boira fa que coses molt comunes prenguin un caire misteriós. 02 Les històries explicades a la vora del foc en les fredes nits d’hivern despertaven la imaginació de tots aquells que les escoltaven. Ecomusèu çò de Joanchiquet, Musèu dera Val d’Aran. 03 Els mecanismes de protecció contra les pedregades incloïen manuals d’exorcismes o rituals màgics d’origen incert, com el de «tallar la tempesta» amb un ganivet. Fasciculus exorcismorum, conjuratorium, oraciorum… (Antonio Gascon, 1778). Fons de Çò de Joanchiquet. Archiu Generau d’Aran. Musèu dera Val d’Aran. Ganivet i full d’oració. Ecomuseu de les Valls d’Àneu, núm. inv. 1001 i 10795. 04 Cadenes, sacs, ratolins, etc., produïen sorolls que eren interpretats com fantasmes i ànimes. Ecomusèu çò de Joanchiquet, Musèu dera Val d’Aran. 05 Es diu que el pla de Beret era un lloc on es reunien les bruixes per fer-hi els seus balls i aquelarres. 06 La fusta morta i els arbres caiguts poden tenir una aparença molt aterridora.

116


Bruixes, que n’hi havia i que se’n parlava. La recerca a la Val d’Aran Introducció Aran és un món de bruixes que es transformen en bèsties quan no volen ser vistes i que es belluguen de nit amb més comoditat que de dia. Gossos negres que, de cop, esdevenen persones; corbelhons —cistelles que, a mode d’alforges, servien per al transport— que es mouen; gats amb poders; sorolls inexplicables; indrets fantàstics i estranys; valls meravelloses i boscos tenebrosos on es reuneixen les bruixes per als sàbats; carrers estrets, cases de fusta, bordes plenes de teranyines, cabanes allunyades dels pobles on passen coses extraordinàries, i hiverns molt, molt llargs per explicar totes aquelles coses que havien passat durant l’any… A Aran, tot el que sabem de la bruixeria ha estat transmès oralment, i nosaltres ho hem recollit de la mateixa manera. Hem pogut constatar que els joves de menys de quaranta anys no han sentit a parlar de bruixes, ja que els pares no els n’hi han parlat mai, encara que alguns recorden els contes dels més grans. S’ha trencat la transmissió que havia passat vint o trenta segles d’una generació a l’altra. Històries que s’explicaven en tots els seus detalls i que escoltaven atentament joves i infants a la vora del foc, que més tard va reemplaçar la televisió. Creiem que aquest treball, anys enrere, hauria estat terriblement més productiu, perquè els vells hi creien força més i recordaven millor tots els esdeveniments, ja que estaven acostumats a aquella forma tradicional de transmetre el saber de boca a orella. Malgrat tot, cal dir que hem tingut l’oportunitat de parlar amb una generació que encara ha sentit contar algunes històries que ens apropen al món de les bruixes. Aquelles creences ancestrals, que venen d’abans de la cristianització i que van voler ser esborrades per la religió catòlica —que, en moltes ocasions, no va aconseguir sinó revestir-les o dissimular-les amb sants o marededeus—, han arribat fins als nostres dies ben vives. Els testimonis que ens han explicat el que els contaven els avis són gent que no té por, aquella por que tant de temps ha estat aprofitada pels uns i pels altres. També hem trobat qui ens ha explicat que eren els capellans els qui els feien tenir por; així, un testimoni de Bossòst ens va dir que la por feia dir misses.

Fonts documentals No hem pogut trobar documentació escrita amb relació a processos o interdiccions de bruixeria a la Val d’Aran. La recerca ha estat negativa als fons documentals del Conselh Generau (1316-1861) i als llibres d’acords dels conselhs de vila o dels terçons (final del segle xvi-inici del segle xix) que es conserven a l’Archiu Generau d’Aran (AGA). També ha estat negativa a la documentació de caire judicial que s’hi conserva, tot i que, en aquest cas, la modernitat —no anterior a la segona meitat del xix— ja ho feia previsible. Tampoc no hem trobat referències als llibres de decrets de les diferents parròquies araneses (segles xviii-xix).

117


Per contra, són freqüents les interdiccions i excomunions dirigides a aquells que practiquessin sortilegis i encanteris, fossin laics o clergues, per part dels bisbes de Comenge, diòcesi a la qual va pertànyer Aran fins a l’adscripció a la urgellenca el 1804. Les Ordonnances d’Hugues de Labatut, del 1641, dediquen el capítol xxx a «Des superstitions, adjurations et sortilèges». A l’extensa enumeració de les pràctiques prohibides, s’hi pot constatar com exorcismes i sortilegis —els uns practicats pels capellans i els altres, per bruixes i bruixots— sovint es confonien. Serge Brunet, estudiós de la religiositat als Pirineus centrals, remarca que l’alta muntanya, terreny fred i perillós, era considerada un domini diabòlic. Per aquesta raó, a Aran, com a les veïnes valls franceses de Comenge, Lavedan i Varètja, hi havia una alta densitat de capellans, mags i bruixots. El capellà, com el seu germà pastor, era un bon coneixedor de les herbes i sabia utilitzar-les. Com les bruixes i els bruixots amb el «mal dat», que extreien d’una persona a fi de portar-lo a una altra, les conjuracions i els exorcismes servien per allunyar la maledicció de pobles, terres, bestiar o persones. Durant la segona meitat del segle xviii, afirma Brunet, aquestes pràctiques tan heterodoxes per part dels eclesiàstics es van anar extingint a la diòcesi de Comenge, a excepció de la Val d’Aran, on van continuar, afavorides per l’especial situació politicoreligiosa. Està documentada la pràctica tardana d’exorcismes a la Val d’Aran. En especial, al santuari de Montgarri, proper a un indret de sàbat també documentat: l’Uelh deth Garona, aigües amunt, al pla de Beret. Aquesta és, probablement, la raó per la qual, l’any 1769, monsenyor CharlesAntoine-Gabriel d’Osmont decreta unes Ordonnances específiques per al santuari, que a l’article iv prohibeixen a tots els eclesiàstics la pràctica d’exorcismes sense el permís escrit del bisbe, sota pena de suspensió. No obstant això, Brunet documenta fins al 1842 l’afluència a Montgarri de nombroses persones que, procedents de les valls franceses, hi arriben a fi de sotmetre’s a exorcismes. Una confirmació de la pràctica de la bruixeria, que a vegades podia resultar difícil de discernir d’alguns rituals de l’Església, són dos manuals molt en voga al segle xvii: el Compendio dell’arte essorcistica, del pare Girolamo Menghi (AGA190-11-T1-937), editat per primer cop a Bolonya el 1576, i tres exemplars del Fasciculus exorcismorum, conjurationum, orationum (respectivament, AGA190-11-T1-836, AGA190-11-T1-975 i AGA190-11-T1-829), d’Antonio Gascón (1620-1690), tots conservats al fons bibliogràfic de Çò de Joanchiquet de Vilamòs, actualment a l’AGA. Devien pertànyer a algun dels nombrosos membres eclesiàstics d’aquesta important família, que durant generacions va proveir de rectors i capellans la parròquia de Santa Maria de Vilamòs. Considerem, doncs, com Brunet, que el fet de no haver trobat documentació de processos contra bruixes i bruixots no vol pas dir que no es practiqués la bruixeria, ni que no s’hi cregués. Ben al contrari, com veurem, les bruixes i algunes de les seves creences han arribat fins al segle xxi, però només comptant amb testimonis orals i vius. Diversos autors contemporanis fan referència a històries de bruixes a la Val d’Aran. Desconeixem la fiabilitat d’aquests treballs, però els incloem a la bibliografia.

118


Com hem dut a terme el treball La bruixeria no és un tema de bon parlar, ja que encara hi ha gent que hi creu i la tem, de forma que l’apropament als informants ha hagut de ser pausat i insistent. Hem posat molt d’interès a fer que els testimonis es trobessin còmodes per parlar d’un tema que encara desperta por, desconfiança i una mica de vergonya. Hem constatat que és un afer que no es pot parlar en colla, sinó millor individualment, amb el testimoni i la parella, potser amb algun fill o germà. Els veïns o altres parents incomodaven els testimonis. Hi ha hagut gent que no ha volgut sentir-ne a parlar. Ho atribuïm més a la por que al desinterès. Aquest desinterès sí que ens ha semblat trobar-lo en respostes burlesques: «Les bruixes que es troben a les barriques!», fent al·lusió al fet que, quan s’ha begut, es veuen coses que no es veuen quan s’està serè. Aquestes quasi sempre eren respostes d’homes, però és una contesta que sovinteja al Pirineu. Pau Castell hi ha dedicat l’article «Wine vat witches suffocate children», amb referència al tema, però amb més profunditat, i també ens dona testimoni d’aquells que, tot i dir que no hi creuen, manifesten una tradició cultural de bruixes (Castell i Granados 2014). Hi ha gent que ha viscut sempre amb por: «Jo no aniria mai sola al bosc», «L’àvia no pujava al fumeral sola», «La mare no sortia sola quan es feia fosc»… Expressions com aquestes s’escolten sovint. També hem trobat gent que creia haver patit maleficis, però que no n’ha volgut parlar. I, finalment, hem trobat una testimoni que s’autoconsidera «bruixa» i que ens va explicar quelcom del seu món, de la lluita del bé contra el mal, que continua indefinidament. A la manera de sempre —és a dir, oralment—, ens arriba el coneixement d’un món amagat mitjançant els informadors i testimonis als quals hem aconseguit arribar. Hauríem d’haver començat abans i haver disposat de més temps per guanyar-nos la confiança d’alguns informadors, en general, gent gran, a qui no agrada gaire parlar de coses de les quals només es parla en família —i tampoc en excés. No se sap mai qui pot ser una bruixa ni quina forma pot adoptar i, per tant, cal ser prudent a l’hora de parlar-ne, perquè, si no, pots convertir-te en el receptor d’una malvolença. Hem hagut de crear un cert caliu perquè la gent se’ns obrís a poc a poc. A la primera visita, no han sorgit gairebé mai les confidències, i ha calgut tornar-hi diverses vegades més per poder recollir bones històries. Alguns aspectes no han costat de treure, però encara hi ha relats que posen els pèls de punta. Ha estat necessari sensibilitzar-se amb la manera de veure-ho dels qui hi creuen, dels qui tenen por, i, a poc a poc, estirar el fil sempre intentant no trencar-lo. No hem volgut insistir a aquelles persones que no en volien parlar, ja que ens sembla que el respecte és imprescindible per no trair la confiança. Explicar-nos altres històries els feia entrar en el món dels records, que alguns guardaven en un racó de la memòria, i no tots estaven disposats a regirar els racons amagats. Hem hagut de buscar recursos, com ara parlar dels usos de les plantes medicinals i els ungüents, per obrir algun camí. Tot i això, creiem que hem tingut molta sort d’arribar a parlar amb tantes persones. Un total de cinquanta-nou informadors, encara que semblen històries repetides, ens ajuden a comprendre que era una creença molt estesa i que alguns d’aquells relats eren per tots coneguts. Dels cinquanta-nou entrevistats, en tenim vint de pobles del Baish Aran; vint-i-quatre, de Mijaran, i 119


quinze, de Naut Aran. Per sexes, tenim vint-i-cinc homes i trenta-quatre dones. I, pel que fa a l’edat, els informadors tenien entre setanta i noranta-dos anys. Podem dir, efectivament, que se’n parlava i que n’hi havia. Nombrosos testimonis així ens ho han dit i ens ho han explicat amb noms propis i de cases —que ens situen a cadascun dels pobles. També ens han parlat de llocs de trobada i, per tant, del fet que les bruixes s’hi reunien per fer les seves coses.

Resultats extrets de les entrevistes A Aran, tots els testimonis que hem trobat giren, amb algunes excepcions, a l’entorn de les mateixes temàtiques: 1. La por, sentir soroll als fumerals (golfes) o a les bordes o pallers. 2. La relació entre bruixeria i animals, sobretot els gats negres. 3. La relació entre bruixeria i llibres. 4. La possibilitat d’ubiqüitat de bruixes i bruixots. 5. Les acusacions dels veïns a les bruixes per desgràcies patides. 6. Els llocs on es trobaven les bruixes per als sàbats. 7. Afers, rumors i fama de bruixeria. 8. La dificultat per diferenciar bruixes de guaridores o curanderes.

La por, sentir soroll als fumerals (golfes) o a les bordes o pallers A Aran, trobem que el fenomen més explicat és la por dels sorolls als fumerals (golfes), especialment cadenes, una por que pot ser col·lectiva i que pot arribar fins a l’extrem d’abandonar la casa i el patrimoni per marxar a França, lluny del que fa por. Ens han contat molts casos de sorolls inexplicables a golfes, escales o bordes, pallers i quadres. En alguns, n’hi va haver prou amb beneir el lloc perquè allò s’acabés. En un cas extrem, però, van acabar cremant la casa a fi d’acabar-ho! En una altra història, els sorolls eren de les cadenes que els moros arrossegaven en baixar les escales, cosa que van poder sentir no només els habitants de la casa, sinó també alguns veïns. En un cas, a Montgarri, els sorolls que se sentien nit i dia van fer embogir un home, que va acabar morint de por i d’inanició. Un altre testimoni explica que sentien girar la clau de la porta de l’habitació cada nit, malgrat haver-se assegurat de passar el forrellat de la porta del carrer. De vegades, era una única persona qui sentia els sorolls; d’altres, totes les de la casa. A voltes, la solució passava per cridar un capellà per desfer la maledicció.

La relació entre bruixeria i animals, sobretot els gats negres Sovint ens han explicat històries de bruixes que adoptaven l’aparença d’animals, sobretot gats negres, i la por que encara avui desperten aquests en els testimonis. Molts ens parlaven de gats negres que havien rebut un cop i, l’endemà, els efectes d’aquell cop apareixien en una 120


dona, que era la presumpta bruixa. També que, algunes vegades, els gats les han acompanyat, perseguit o ajudat. Únicament en una ocasió ens han parlat de gats blancs. Altres històries parlen de gossos o gats negres que impedeixen el pas de la gent o que ataquen el bestiar. A més a més, un testimoni parla d’un gos negre que es convertia en bruixot. En relació amb altres animals, un informador ens va parlar d’una bruixa que es convertia en ruc, i un altre ens va explicar que un bruixot es feia acompanyar sempre d’un ase quan caminava de nit. A Tredòs, ens van contar el cas d’una bruixa que es convertia en egua i que mossegava els qui anaven a buscar aigua al riu. Hi ha un cas, a Mont, d’un vedell que va desaparèixer davant dels ulls de l’amo. També hem recollit algun testimoni de bruixots o bruixes que exercien poders especials sobre els animals de casa, de manera que els feien anar i venir segons la seva conveniència i sense cap mena de problema, i d’altres en què els animals es deslligaven sols.

La relació entre bruixeria i llibres Algunes històries fan referència a la idea que el tracte amb llibres no és bo. Podria ser que aquesta idea hagués estat difosa per l’Església. També relaten que els qui llegien ho feien al revés per fer mal. Consideraven els llibres com una cosa dolenta en si mateixa; en alguns casos, un mal irreductible que no es pot fer desaparèixer ni amb foc. En aquesta línia, alguns testimonis ens han parlat de llibres en pensar en bruixes. En un cas, el llibre pertanyia al capellà, i aparentment tractava sobre la vida d’un sant, però, arran de llegir-lo, es van començar a sentir sorolls al fumeral. En una altra història, també s’atribueixen les desgràcies i els sorolls que se sentien en una casa al fet que l’amo, sense voler-ho, havia llegit un tros d’un llibre que havia trobat en una altra casa. Un altre relat conta que, pel sol fer de tenir el «mal costum» de llegir, un home fou tractat de bruixot i li tenien por. També per treure el mal donat, un home feia servir un llibre del qual llegia unes preguntes a les quals calia respondre sempre amb la veritat, sense dir cap mentida. També ens han parlat d’una dona que llegia tot el dia i els veïns la veien a través de les finestres. Com que llegia mentre hi havia llum de dia, havia de fer les feines de la casa a la nit. Un dia es va voler desfer del llibre, però no ho va aconseguir, ni llençant-lo a la Garona, ni cremant-lo.

La possibilitat d’ubiqüitat de bruixes i bruixots Que les bruixes tenen el poder de desplaçar-se màgicament és per tots conegut. Ens han arribat sempre volant a cavall d’una escombra. També hem sabut del seu poder per transportar gent a llocs llunyans i del sorprenent poder de fer coses en la foscor de la nit. Són nombrosos els testimonis que expliquen que les bruixes i els bruixots es mouen de nit; molts cops, acompanyats d’un animal —una mula, un ruc…— o bé en forma d’altres bèsties —gats i gossos, principalment. Quan en una quadra emmalaltia o moria un animal, s’hi feia guàrdia a fi de saber què passava; moltes vegades, s’hi havia vist un gat negre rondant o saltant al coll del bestiar. Finalment, també es parla d’algú considerat bruixot a qui havien vist a dos pobles diferents a la mateixa hora. 121


Les acusacions dels veïns a les bruixes per desgràcies patides Haver perdut bestiar o la collita sovint també era atribuït a mals d’ull o malediccions d’algun veí. Les malalties dels infants, així com de la gent gran, podien ser un mal donat i provocar enfrontaments amb aquella persona que tenia la fama de bruixa o bruixot. Expliquen el cas d’una dona que dormia al peu d’un safareig i que va despertar un veí que portava les vaques a pasturar; les vaques no es van voler moure d’on era ella, ni endavant, ni enrere. Ens van explicar també, en aranès de Canejan, el cas de les vaques d’una casa —que després va patir sorolls— que es passejaven durant tot l’hivern per camins gelats sense estimbarse: «Que gahauen eth país, anauen enquia Casques peth dessús de lampes e lampats, e que tornauen tostemps sense jamès espatlar-se!». I també que bruixes i bruixots tenien la capacitat, fins i tot sense apropar-s’hi, de fer morir les vaques, encara que estiguessin tancades a les quadres. Ens han parlat de com, convertides en gats negres, les bruixes saltaven al coll de les egües per ofegar-les, i de com en una casa se’ls van morir tots els caps de bestiar, l’un rere l’altre, i que després també va morir-hi un nen. Moltes històries parlen de nadons que no volien mamar, un mal atribuït al mal donat d’una bruixa. Per contrarestar el mal donat als infants, en alguna ocasió, s’havia recorregut a una altra bruixa de França.

Els llocs on es trobaven les bruixes per als sàbats Els llocs on es creia que es reunien les bruixes per als sàbats acostumen a ser coneguts per tothom. Aquests indrets d’Aran són ara de fàcil accessibilitat, però, en altres temps, no només resultaven allunyats, sinó que habitualment es trobaven a les pastures d’alta muntanya, prop de les cabanes dels pastors, i, a voltes, estaven acompanyats de pedres clavades en vertical i altres elements prehistòrics segurament incomprensibles per a aquells pastors. Llocs sovint privilegiats pel que fa a la situació geogràfica i amb unes característiques mediambientals diferenciades que els podien atorgar un caràcter misteriós: indrets de boira espessa, d’humitats complexes, surgències i fonts, o bé planers, acollidors i assolellats al bell mig de muntanyes abruptes. Entre els testimonis, hem recollit diversos llocs on la gent sabia o deia que s’aplegaven les bruixes per ballar: — Beret: nombrosos testimonis ens han parlat que s’hi reunien les bruixes per celebrar rituals o per ballar. És un pla espectacular sobre els 1700-1800 metres d’altitud. En aquest lloc, hi ha nombroses traces prehistòriques, com ara monòlits verticals i túmuls funeraris. També hi ha el lloc de Maria-Casteràs —Mari, la vella deessa?—, així com la surgència de l’Uelh deth Garona. — Sota de Benòs: un testimoni explica que havia sentit a dir que hi ballaven les bruixes, però no recorda del cert el nom del lloc. — Plan des Bruishes: un lloc amb unes característiques curioses, fangós i que sovint desprèn una boirina que pot fer veure el que no és —o potser sí! A la muntanya de Bossòst, de camí al Còth de Varètja, un lloc on a les vaques els agrada estar-s’hi.

122


— Planhèt des Bruishes: es troba poc abans d’arribar a Vilamòs. — Planhèt d’Arrea: a la ribera de Tredòs. — Pla de Salitó (Pallars): explicat per un vell de Bagergue que va trobar-hi un ball de bruixes que li va glaçar la sang. — Era Magina (Toran): un testimoni havia sentit a dir que s’hi reunien les bruixes, potser perquè s’explicava que n’hi havia una.

Afers, rumors i fama de bruixeria Un informador havia sentit a dir que, per poder fer un mal d’ull, les bruixes se servien de grans de mill, junt amb un llençol de lli. Una dona d’Unha es va trobar un farcellet de pèls lligats dins una olla, fet que va considerar un acte de malvolença. De vegades, n’hi havia prou amb trobar-se el bruixot; així, un pobre home es va creuar al carrer amb un altre que tenia la fama de bruixot i va haver de ficar-se al llit perquè es va trobar malament. En una baralla, un dels combatents es va fer acompanyar d’un gat negre; l’altre no va gosar tocar-lo, ja que va considerar que el gat protegia el seu contrincant. Conten també que hi havia un home que feia recolzar els arbres del bosc quan trobava llenyataires i, aleshores, els costava molt més treure’ls. Com a contramalediccions, utilitzaven sal —posada en un plat o llençant-ne un grapat al foc—, alls i espelmes enceses. També s’ajudaven d’alguna peça de roba de l’embruixat o, si es tractava d’un animal, un pessic de pèl. El fet de passejar de nit ja era un argument per ser titllat de bruixa o bruixot. Així, a Aubèrt, van veure passar una dona amb una espelma a la mà camí del cementiri a la una de la matinada; aquell comportament i el patiment d’un veí van atorgar-li la fama de bruixa.

La dificultat per diferenciar bruixes de guaridores o curanderes En els relats que ens han confiat, moltes vegades les bruixes i els bruixots podien curar, tot i que eren temuts, perquè també tenien el poder de fer mal. Conten que, generalment, havien rebut d’algun parent el do de guarir, a més de ser coneixedors del món de les herbes, de les quals se sabien servir. Una anciana d’Aubèrt que curava petits mals era titllada de bruixota. Un home va guarir una egua únicament posant-li la mà al ventre, encara que aquesta se li va tornar negra… Hem tingut també el testimoni de la besneta d’un sanador, del qual ens havien parlat altres informadors com d’un bruixot; ens va explicar que tenia una poció guaridora, però que no li’n va voler deixar la fórmula, perquè ja l’havia passat a l’apotecari. Per contra, un testimoni ens va parlar d’un sanador que venia de lluny i s’allotjava a casa seva, la qual cosa ens indueix a pensar que li tenien tota la confiança. Per tant, en aquest cas, s’allunyava de la idea que fos un bruixot.

123


N’hi havia i se’n parlava El fet que hi hagués dones soles —generalment, viudes, i a voltes amb criatures a càrrec—, que tiraven endavant pel seu compte, ja les feia immediatament sospitoses. També els guaridors i guaridores eren susceptibles de ser vistos com a possibles bruixots o bruixes, pel sol fet de conèixer les herbes i les seves propietats. Comportaments una mica diferents eren mal vistos en societats dominades per la religió i pendents del que feien els altres. Tot plegat, perseguit per una elit politicoreligiosa que de cap manera volia perdre la condició de dirigent del poble, sempre amb la temença que d’altres poguessin prendre-li la influència que exercia sobre la gent. Però les bruixes i el seu paper a la societat venia de temps antics i estava tan arrelat a la mentalitat col·lectiva, que ha arribat fins al segle xxi, fins i tot després de dos mil anys de cristianització. Potser hauríem de destacar, com a curiositat, que a Aran alguns testimonis fan un clar lligam entre llibres —o el fet de llegir— i bruixeria. Els llibres inspiraven por a la gent planera. Tot i que Aran comptava ja des d’època moderna amb un nombre elevat d’universitaris, també hi havia gent analfabeta. Les cauhades —trobades hivernals que es feien a les cases al voltant del foc—, a Aran, eren punts de trobada i transmissió, la manera d’explicar-se els coneixements antics o contemporanis, els fets, les pors, els aprenentatges recents, el llenguatge i els contes. Sempre hi era present la canalla, que a voltes no ho comprenia tot, però que aprenia i assimilava el que s’hi parlava i, any rere any, li quedava gravat. Hem trobat encara testimonis que van viure aquells moments màgics: rotllanes de familiars i veïns a l’entorn d’un foc ben viu, amb els ulls fixos a les flames, al fogar calent i lluent, en contrast amb el fred i la foscor que els empresonaven a les cases durant les vesprades d’hivern. Per a la canalla, tot el que contaven els vells era possible. Sovint eren contes carregats de por, la qual no minvava amb les brases. El secretisme, que els infants havien après de ben petits, acabava de donar forma a un món incert, de personatges, llegendes, misteris, encanteris, follies, bruixeries i bruixots que omplien un mateix sac, el d’una quotidianitat amagada. Un món —com diem, ocult però molt proper— de desitjos, que la por acabava de guarnir i que els vells feien tornar plausible quan posaven nom a la gent que havia viscut aquelles experiències, a bruixots i bruixes, a llocs carregats de misteri i de màgia. Aquells indrets solien ser a les muntanyes, al voltant de les cabanes i els corrals, que se somiaven durant l’hivern, on es trobaven les bruixes per fer-hi els sàbats. Moltes d’aquestes coses avui dia han desaparegut, molts d’aquells indrets s’han cobert de bosc i no cal dir que les bruixes també s’han esfumat… però no totes! Encara hem trobat gent que creu en les bruixes i en el seu poder, en la possibilitat dels encanteris, en les bruixes blanques que ajuden els qui pateixen el mal donat d’altres. I els qui hi creuen no són forçosament ancians que venen d’una tradició oral transmesa durant segles a les cauhades, sinó que també hi ha gent jove que creu que, si existeix el bé, per força ha d’existir el mal. «De la mateixa forma que hi ha bona gent, hi ha gent dolenta que viu amb la fixació de fer mal», ens han fet saber. Aran era un país on els desplaçaments eren molt costosos no només per les grans distàncies entre pobles i pastures, sinó també perquè hi ha uns desnivells molt importants i no accessibles a tothom. «Que tà èster aranés cau èster de casse!», diu la dita. A més a més, per arribar a 124


les pastures, calia travessar boscos molt tancats i espessos, foscos i freds, on vivien éssers de tota mena. Darrere els troncs immensos, s’hi amagaven ombres bellugadisses; sobre la coberta boscana, hi cantaven ocells que tot just es podien veure, i, quan feia vent, els rumors que s’hi sentien eren panteixos i gemecs de bèsties enutjades, o bé el cant de les fades que es pentinaven prop d’una font d’aigua fresca. A les comes, sota les altes falgueres, es movien coses que no es veien prou bé i que sovint semblaven barreges horribles d’altres animals. Sobre les roques, cabres desconegudes els veien pujar a envair el seu terreny. Als corrals, hi havia cercles de pedra que només havien pogut moure gegants, junt amb corralets tan petits que no s’ha pogut endevinar mai per a què podien servir. Les muntanyes són plenes de coses incomprensibles. Monòlits clavats verticalment a terra, requeridors d’un gran esforç col·lectiu, que marquen camins, dreceres, creus i fonts. Corones de pedra de mides espectaculars i petits cercles, sols o en grups. Pedres que semblen marcades amb rodones o clotets que no se sap a qui atribuir. Turons amb una màgia especial sota els quals s’han bastit corrals buscant protecció per al bestiar. Corrals grans i petits, molt antics, sempre presidits per una gran pedra dreta. Velles bases de cabanes rodones. Corrals llargaruts custodiats per petites cabanes també rodones. Contes que parlen d’homes molt alts que cuidaven ramades immenses d’ovelles. Personatges petitíssims que robaven bestiar o objectes quotidians. Coves amagades que guarden secrets o tresors… Totes aquestes coses màgiques i envoltades de llegenda feien de la muntanya un indret idíl·lic que s’enyorava durant tot l’hivern —i que s’idealitzava mentre es temia— a les cauhades. Hem tingut la sort de parlar-ne amb cinquanta-nou informadors que, amablement, ens han volgut contar el que sabien o el que recordaven dels contes dels ancians sobre les bruixes. Algun ens ha explicat fets que li van succeir a ell mateix, la qual cosa ens apropa molt més a la realitat. En aquestes entrevistes, hem pogut constatar que no només se’n parlava, sinó que se’n parla encara, i que si abans n’hi havia, encara n’hi ha! Creiem que queda molt a fer, que han quedat moltes coses per furgar i persones a qui caldria insistir per treure’n més informació. Però això haurà de ser en una altra ocasió.

125


126


3.2

Oriol Riart i Jordi Abella

“Si era un art, era més aviat del dimoni que de Déu” La recerca etnogràfica sobre la bruixeria al Pallars

127


Oriol Riart Arnalot Historiador i arxiver Arxiu Històric de les Valls d’Àneu

Jordi Abella Pons Antropòleg Ecomuseu de les Valls d’Àneu

Peu de foto imatge de portada: Recull d’oracions manuscrites trobat en un llibre de comptes del segle xix a la vall d’Àssua (Pallars Sobirà).

128


Quan, des de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, ens vam integrar a la recerca sobre bruixeria al Pallars, en el marc del projecte Se’n parlave i n’hi havie. Bruixeria a les terres de Ponent i del Pirineu, promogut per la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran, vam ser conscients de la presència que aquest tema encara té al Pirineu i la forta petjada en la memòria col·lectiva que ens ha deixat. Sens dubte, el Pallars és un territori privilegiat per resseguir històrica i etnogràficament el fenomen de la bruixeria a Catalunya. El fet que la primera referència escrita a la cacera de bruixes a Europa sigui del 1424, a les ordinacions de les valls d’Àneu, on per primer cop es legisla sobre la bruixeria i es defineix aquesta com un crim, situa aquest territori de ple en el fenomen de la bruixeria. No menys interessant és la gran quantitat de testimonis orals que hem anat trobant arreu del Pallars i que ens han explicat records, històries i relats relacionats amb bruixes i el mal donat. En alguns casos, fins i tot, hem tingut el privilegi d’escoltar testimonis de persones que van viure de petites o joves situacions que s’atribueixen a les bruixes. Tot plegat, una interessant mostra que el fenomen de la màgica i la bruixeria encara està present al Pallars i al Pirineu. Malauradament, però, també és un fet la rapidesa amb què està desapareixent una gran part d’aquesta memòria col·lectiva. La inevitable desaparició de la generació que fins als anys cinquanta i seixanta del segle xx encara va viure episodis i situacions relacionats amb la bruixeria, afegida als potents processos de globalització cultural que es desenvolupen durant el darrer terç del segle xx, i juntament amb el fet que aquest tema sovint s’ha ridiculitzat i banalitzat socialment relacionant-lo amb la incultura o la superstició, està provocant el ràpid oblit d’aquest ric patrimoni cultural. Sortosament, estudis i recerques etnogràfiques com aquestes ens permeten encara recuperar-ne una part. D’altra banda, més enllà dels testimonis orals, també hem pogut resseguir el tema de la bruixeria gràcies a diversos testimonis escrits, reflex del Pallars dels segles xix i xx, que ens han pogut arribar. En aquest sentit, les descripcions aportades per viatgers i diferents personatges que passen pel Pirineu i descriuen les situacions que hi viuen són un material etnogràfic de gran interès. Dins les moltes narracions que ens han arribat, algunes fan referència a aspectes relacionats amb les creences i la religiositat; en algun cas, hem tingut la sort de trobar algun testimoni sobre bruixeria. Probablement la més destacable és la de l’enginyer militar Juan Avilés, que el 1892 ressegueix el Pirineu per reconèixer sobre el terreny les defenses militars. Durant el viatge,1 al seu pas per Esterri d’Àneu, ens explica en detall com uns campaners navarresos, per encàrrec de l’Ajuntament d’Esterri, intenten construir in situ unes campanes per a l’església, al mig del poble i davant un gran nombre de públic. El procés de construcció falla i el forn de les campanes es desfà, de manera que es fa malbé tota la fosa. La situació va provocar una gran indignació i una revolta popular, en què es va atribuir a les males arts d’una bruixa del poble la destrossa de les campanes. Avilés (1993: 40) ho descriu així: 1 El viatge de Juan Avilés al Pirineu està publicat íntegrament a Avilés, Juan, 1993 [1892]. El Pallars, Aran y Andorra: Notas e impresiones de un viaje, Tremp, Garsineu. 129


… a pesar de la desesperación de la muchedumbre, de los esfuerzos prodigiosos del pueblo, el horno se iba arruinando, y no lograba la aleación. En este punto, un grupo de hombres, de entre los que más se distinguían por su ardor, se acercó al alcalde, que se esforzaba en apaciguar los ánimos, comunicándole su intento de quemar viva a una bruja (¡una pobre y desvalida vieja!) que, sin duda, con sus maleficios era la culpable del malogro de la empresa; no poca habilidad fue necesaria por parte del diplomático funcionario para que los presuntos verdugos aplazaran, ya que no desistieron de su torpe intento.

Sembla clar, doncs, que a final del segle xix el fenomen de la bruixeria era viu i present en la vida local pallaresa, fins i tot amb l’adopció d’una certa «normalitat» en les relacions socials i la conflictivitat local. Sembla que el fenomen hi continuarà present almenys fins als anys setanta del segle xx, època en què podem datar les darreres manifestacions viscudes i descrites sobre la bruixeria al Pallars. Tot i les dificultats, encara hem pogut localitzar gent gran que recorda històries i casos relacionats amb les bruixes i la bruixeria. És important ressaltar que possiblement es tracti de l’última generació d’informants que van sentir a parlar de les bruixes com d’un fet quotidià, relats que es transmetien de generació en generació de manera oral. La percepció de la bruixeria en l’àmbit popular, evidentment, ha canviat i s’ha diluït. Com deia una de les informants: Aquí només havia sentit a dir que veniven les bruixes volant des del pla de Nècua, se posaven per la ximeneia i se ficaven a dintre de casa. Això te ho explicaven, sas, per deixar-te acollonit… però después, quan vam ser grans, ja no hi crèiom, ni amb bruixes ni res.

La bruixeria és un fenomen històric i antropològic de gran complexitat que té lectures i interpretacions econòmiques, socials i ideològiques interessants, tant en clau local com europea. També és un tema que desperta una consciència col·lectiva de control social i repressió, amb víctimes —la gran majoria, dones— condemnades a la forca o la foguera. La recerca etnogràfica ens demostra que, a més de ser un fenomen històric vinculat inicialment a la cacera de bruixes dels segles xvi i xvii, perdura fins al present com a fenomen sociològic molt arrelat a la ideologia, la simbologia i les creences del Pallars contemporani. Aquesta complexitat sovint s’ha diluït en forma d’imatges populars de caire romàntic per part de la producció folklòrica de final dels segles xix i xx, o bé s’ha menystingut com a mostra d’incultura o superstició, en alguns casos, amb clars interessos d’imposició de sectors locals dominants que han utilitzat aquest àmbit per justificar la imposició de nous models econòmics, socials i ideològics vestits de modernitat. Més enllà d’aquestes reflexions sobre la construcció social que històricament s’ha fet del fenomen de la bruixeria, les funcionalitats i els usos ideològics —d’altra banda, un tema apassionant—, l’objectiu principal d’aquest article és la presentació del material etnogràfic recollit durant aquests mesos de recerca arreu del Pallars Sobirà. A més del material recollit durant les campanyes del 2016 i el 2017, us presentem també material inèdit, recollit per l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu durant aquests darrers anys en què, directament o indirecta, han sortit referències orals en diferents entrevistes realitzades a gent del Pallars. 130


Serveixi també aquest article per agrair sincerament la col·laboració i bona disposició de les diferents persones que ens han explicat i ens han transmès el que sabien sobre un tema del qual sovint és difícil parlar.

Primer volum de l’Arxiu de Tradicions Populars, del 1928, una de les primeres revistes divulgatives del folklore català, dirigida pel folklorista nascut a Castellserà Valeri Serra i Boldú (1875-1938). Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

131


El projecte L’objectiu era localitzar testimonis o informants a la comarca del Pallars Sobirà. En aquest sentit, s’ha prioritzat la gent gran de les valls d’Àneu, Vall de Cardós i la vall Ferrera. La recerca ha implicat un total d’una desena d’entrevistes, la majoria de les quals s’ha enregistrat en vídeo, quan ha estat possible. A causa de l’edat dels i les informants, bàsicament hem recollit referències de records o històries escoltades, no viscudes. Tot i que, en alguns casos, hem pogut sentir encara testimonis de persones que diuen que han viscut de primera mà el que ens expliquen. No hem trobat ningú que s’hagi identificat com a «bruixa» o «bruixot», ni que ens hagi fet esment de saber les arts i els procediments de la bruixeria. Amb tot, sí que hem trobat referències a persones concretes —cap de les quals és viva, i que no han estat esmentades pel nom per respecte a la seva identitat— a les quals s’atribuïa el fet de donar mal o fer «màgica» —mot amb què també es coneix al Pallars la bruixeria. El material recollit ens aporta un interessant corpus etnogràfic i descriptiu que també ens ajuda a entendre una mica millor la història moderna i contemporània del Pallars i el Pirineu. En aquesta recerca, hem trobat des de llegendes i creences populars fins a casos de bruixeria viscuts o explicats per altri; efectes i conseqüències de la màgica sobre animals, propietats i persones, i amulets, remeis i antídots per protegir-se o alliberar-se dels maleficis. En l’article, presentem una selecció del material etnogràfic recollit que, per facilitar-ne la lectura, hem cregut interessant dividir-lo en àmbits.

«La bruixa dona mal, l’endevinaira endevina». De remeieres, endevinaires i bruixes Davant la dificultat que implica fer una recerca oral sobre bruixeria, atès que aquest és un tema sensible i costa accedir a persones que ens n’hagin volgut parlar, normalment hem introduït el tema de la medicina popular com a àmbit previ per poder-nos-hi endinsar. En aquest sentit, han sorgit interessants referències, una de les quals ha estat la figura del curandero, destinat a guarir els animals i, en menor mesura, també les persones. —[…] eren pagesos que en sabien, de les herbes que feven bé als animals. En diven curandero. Ja els hi diven pel nom i tot: «Tu, curandero, m’has de venir a mirar una vaca o una equa». O el que fos. Eren curanderos. —I curar els animals, com ho feven? —Tot amb herbes. Si teniven una cama infectada que se l’haguessin mullat pels fanguers o dellò, les posaven la pota… les treïven la ferradura, les posaven la pota ben seca i les feven posar al corral sense que hi hagués mollena, que fossin ben aixutes, perquè, si no, se’ls criave un conco de pus. Allò ho feven molt ben fet. I si les havien de curar d’un altre puesto, si se feven un estrip, les curaven per una cura de l’estrip; si ere una punxada, pues una cura per una punxada, i si era massa rebotit, que havia menjat massa, les donaven una camamilla i les hi anave molt bé, molt bé. De seguida les feven aprimar… I l’aigua de morera, també, i aigua de romaní, i aigua de set sangries i una altra aigua que se feve al bosc, també… De Son hi havie Saraís, i después aquell pastor que li diven Rafel, que també en sabie molt, de cuidar el bestiar. I també hi havie Perot d’Estaron. Perot d’Estaron ere un home molt vell i ere un curandero de marca. Pots contar que curave les bèsties i les persones. 132


També les remeieres desenvolupaven un paper important, sobretot abans que s’implantés la figura del metge als pobles. Era habitual trobar dones i homes que coneixien les plantes i els seus beneficis per a determinats usos pal·liatius i sanitaris envers les persones i els animals. Sovint, aquest vessant curatiu també es confon amb la bruixeria o s’hi vincula. Un dels recursos utilitzats per a les curacions eren les oracions. M. R. explica que, quan xollaven les ovelles i amb les tisores els feien un pessic sense voler, i com que era el mes de juny i les enviaven a la muntanya, a la ferida se’ls feia un niu de cucs. Així, hi havia pastors que feien l’oració dels cucats: Me’n recordo que teniven que fer un nus a una gavarnera. I a la gavarnera, que és punxenta, li costa molt de fer el nus. Diu que hi feven un nus perquè, mentre que se mortificava la gavarnera, que no podiva créixer, i se dive: «Gavarnera, gavarnera, treu els cucs de la cuquera, per la virtut que Déu t’ha dat, trau els cucs d’aquest forat». I llavors es dive un parenostre i un avemaria tres vegades. I diu que sí, que mentre la gavarnera s’anava assecant, els cucs anaven marxant.

La mateixa informant explica que la gavarnera era una planta a la qual s’atribuïa dots curatives i de Llibres d’oracions trobats durant la recerca de bruixeria al P. Sobirà. protecció. La gavarnera sempre protegeix. Hi havia alguna llegenda, amb la gavarnera. Igual que amb la del pessebre: el bou acostava la palla al Nen Jesús per tal que estigués calent, mentre que la mula l’hi treia amb les potes. Beneït sigui el bou i la terra que somou, i maleïda sigui la mula des del cap fins a la cua. Anar a pas de bou, perquè sempre va suau, i la mula sempre és estèril, la mula és una femella i no pot criar: la maledicció de quan prenive la palla al Nen Jesús. Quan Jesús fugia, es van amagar sota d’una gavarnera i els soldats d’Herodes van passar pel costat i no els van veure, i des de llavors diuen que, si t’has de protegir d’un llamp, t’has d’amagar sota d’una gavarnera.

Aquesta mateixa informant explica també l’oració dels entrellats. Quan llauraven els camps, si es descuidaven de dominar l’arreu i se’ls escapava una mica, podien ferir la part de darrere de la pota forcada de la vaca o del bou. I llavors els sortia molta sang. El llaurador s’havia d’agenollar de seguida, hi tirava grapats de terra i deia l’oració pels escolats, que no recorda. El que sí que recorda és haver-ho vist fer, quan estava a punt de casar-se, i comprovar que funcionava. Sovint la bruixeria es barreja amb altres àmbits del que actualment s’identifica amb les ciències ocultes. Antigament, bruixes i mal donat convivien amb altres realitats, com l’endevinament, la hipnosi, l’esoterisme i altres tipus d’activitats amb què es podien confondre fàcilment. Si bé algun dels informants ho barreja tot, la majoria ho diferenciava clarament.

133


M. S., de 99 anys i també d’Àneu, relaciona la màgica amb l’esoterisme. Ens va explicar l’experiència que va tenir en primera persona, quan de jove va anar a la Guingueta d’Àneu a visitar una senyora que li permetria comunicar-se amb la mare, morta uns anys abans. El cas és que la mèdium intercedia entre la testimoni i la progenitora morta, i la presència d’aquesta es feia a través d’una cadira que es movia tota sola d’un costat a l’altre i picava a terra amb les potes. La mèdium interpretava els moviments i n’explicava el significat a la informant: —[…] I hi haví una cadira allí al devant… I aquí aguella dona, que li vai dir que volia parlar amb la meua mare. I sí, sí… Aguella cadira me va venir sola, sense tocar-la ningú. Ere més lluny que… fins a allí la porta ere [indicant des d’on es va traslladar la cadira]. I aguella cadira… nave anant venint, sense tocar-la ningú, que no hi havie ningú més. Allò quan vai dir que volia parlar amb la meu mare… i a l’arribar aquí, al meu devant, que jo també era assentada… me toque [al genoll]… se sent un bon cop, però sense fer-me mal… Bueno… dic: «Volria parlar amb la meu mare. Que hi puc parlar? Sí o no?». I la cadira me va cap a parlar… la cadira només me feve… [fa moviments amb les cames, imitant el moviment de la cadira, com balancejant-se]. Allò ere la contesta. Dic: «Que vol dir açò?», li vai dir amb aguella dona del costat [la mèdium]. Diu: «Açò vol dir que t’esperes una mica». I anshòrens vai esperar a veure què feve… i me va tornar a fer així. Jo li vai tornar a parlar… Dic: «Escolteu, que sou la meu mare?», i també me va fer coses… Sabia cap si volie dir si ho ere o no, però aguella dona del costat me diu: «Sí, è la teu mare, è la teu mare». Li dic: «La meu mare sabeu com se dive?», i me fa així [gesticula el moviment de la cadira]. «I ara que vol dir això?». I anshòrens diu: «Carmen, Carmeta». Se dive Carmen, però li diven Carmeta. —Us va dir alguna cosa més? —Si em va dir res més? Sí, i anshòrens dic: «Ai, mama, com esteu?». I me va dir… Bueno, me va dir… Me va assenyalar amb les mans que estave bé on ere, me va dir que estave molt bé, molt bé. —Devia ser molt emocionant —Sí, claro… Bueno… I anshòrens ja se va acabar i, quan se va haver acabat, la cadira me torne a fer un cop aquí, a la cama. «Ai, Déu!». Diu: «Allò è que t’ha dit adiós i tu no l’has contestat». «Ai, no ho sabia!». «I ara te ho torne a fer». I dic: «Adiós, mama!”», i anshòrens me va fer… me feve així [agafant-se la cama]. Mira si me’n recordo! I jo solsament volia parlar amb ella [la mare]… No havia tingut mai cap por, perquè me dive coses que eren veritat i aquella dona del costat me dive… quan me feve així [tocant-se la cama], me parlave de coses, i jo ja dic que no sabia què volie dir allò, i aquella dona del costat meu dive lo que volive dir… «I com ho sap?», vai pensar jo. —I això era a la Guingueta? —Sí, ere espiritista de la Guingueta…

També al poble de Jou hem trobat la referència d’una endevinaire a la qual, a diferència de les bruixes, s’atribueix una formació específica més «homologada»: A Jou havia sentit una que era esperitista, curandera i endevinaire.. Una bruixa no, una endivinaira… Les bruixes són les que donen el mal. L’esperitista endivina. L’esperitista i la endivina és tot un, perquè molts diuen endivinaire. Jo, segons he sentit, una endivinaire no podia ser-ho de cap manera, si no és espiritista. I aquestes s’han tingut d’inscriure en una societat. Les esperitistes són les que endevinen. Jo crec que esperitista i endivinaire ve a ser el mateix, perquè totes les que he vist d’endivinaires, que he sentit a parlar o potser no són endivinaires… Va anar a Barcelona, a una societat no sé de quina classe, i quan va tornar ja 134


diu que endevinava moltes coses a la gent. A vegades, diu que feia rodar una cistella; diu que posava una cistella sobre una taula o a terra, ella no sé quines paraules deia rares, rares, que no les entén ningú, cap persona, i li preguntaven alguna cosa i deia: «No me pregunteu, que ara comunico». Deien que se comunica amb un esperit raro: «No me preguntes res, que no puc dir res. Ara comunico».

Així, per exemple, la testimoni M. R., de 92 anys i de les valls d’Àneu, també ens va parlar de la màgica, entesa com a pràctica positiva o curativa a partir de sessions d’hipnosi dutes a terme per homes i públicament. Les dones, en canvi, si la practicaven, era de forma anònima i amagada, normalment a l’interior d’alguna casa. —Però què volia dir fer màgica? —No sé què dir-te, perquè ara la gent que en fa també et trobes que porten un noi allà a l’Ajuntament, el fa estirar allà a terra, els explique una època d’un llibre i els fa dormir. Queden adormits, ben adormits, i fins que ell els torna a tocar per despertar-los no se poden despertar. No se poden despertar perquè estan tan adormits que no se poden despertar. Allò també ho he vist sempre igual. Ere una cosa que teniven un llibre especial on ere escrita tota la màgica. Tota la màgica estave apuntada en aquell llibre, i a cada llibre hi havie el seu nom, perquè si no hi tenive el nom, no sabie lo que tenives que fer. —Eren homes o dones, les que feien màgica? —Homes, més que res homes. Les dones la feven d’amagat, a dins de casa d’una o l’altre. Es feven explicar les coses a casa d’un altre i lo que deien no podie sortir al carrer. […] —I per què la feven, la màgica? —Diu que la feven per curar la gent, però jo no ho sé pas, que haguessin curat ningú amb la màgica. —Perquè, exactament, què vol dir fer màgica? A una persona com jo, que no sé què és, què li diríeu? —Aquella persona, l’agafen i li pregunten què li fa mal. I allavòrens li comencen a fer preguntes i preguntes i, segons lo que li han preguntat, li han contestat una cosa o una altra, fins que està a tope de tot lo que li volen preguntar i, llavors, està hipnotitzat de tot: no sap a on va ni sap a d’on ve…

«Se reuniven totes i anaven al pla de Beret». Els indrets de la bruixeria Però la bruixeria, per als informants, es vincula sobretot al mal. En aquest cas, és interessant observar una mateixa pauta en la majoria dels testimonis entrevistats, i és que, en un primer moment, neguen qualsevol experiència o coneixement al respecte; en molts casos, a més, el fenomen s’ubica en indrets i valls veïnes, no a la localitat de l’informant: —I gent que fes conjurs i màgica o coses d’aquestes? —No, jo allò no ho havia sentit mai. A Son no se n’havie fet mai, de màgica… Al port de la Bonaigua i a Vielha i a aquestos puestos de la vall d’Aran sí que se n’havie fet, de màgica. […] —I a quins llocs se reuniven, per aquí? Igual que a la vall d’Aran hi ha el pla de Beret, a la vall d’Àneu a quins llocs se reuniven? —Aquí no ho he sentit mai, a quins puestos se reuniven —Al pla de Salito, potser? —No, no ho havia sentit mai. Potser sí que ho hagin fet allí, però jo no ho hai sentit mai… Això ere a la vall d’Aran, i aquí, a Esterri, diu que hi havie una casa on se reuniven les bruixes. Aquesta mena de gent se reunive allí, però tampoc he sapigut mai quina casa ere, ni el puesto on ho van fer, ni res. 135


Vegem un altre testimoni amb un relat similar: —Se sap qui donave el mal? Si ere algú del poble o se sap qui ho podive fer, això…? —Oh, alguns diven si ere algú d’algun poble de per aquí, poblets… —Però hi havia gent que tenia fama de bruixa o bruixot? —Però d’aquí no. Que jo vai sentir… res! Dels pobles, no hai sentit res… Bueno, hai sentit que diven que n’hi haví algun… però qui era, no ho sé. […] —I de petita no recordeu…? També diven que les bruixes es reuniven a alguns prats i feven lo que en diven un aquelarre. No ho havíeu sentit mai, això? —Diven… al pla de Beret hi ha un rocle on se donen la mà l’un amb l’altre, com si fossin la canalla xics fent la bolangera. Feven allò… i eren les bruixes. Diven que eren les bruixes. —Al pla de Beret, això? —Sí, al pla de Beret.

Altres informants confirmen i ubiquen també els llocs d’aplec i trobada de les bruixes: [Les bruixes] se feven moltes visites. Les d’un altre lloc veniven aquí i les d’aquí anaven a un altre lloc. Diu que teniven una reunió i diu que era el 30 de gener, de Santa Coloma i Sant Silvestre, que té alguna relació amb les bruixes. No sé de què ve… Perquè allà dalt diven que el dia de Sant Silvestre, a les dotze de la nit, estaven totes reunides; això sí que és una mentida, perquè a vegades hi havie dos metros de neu i no podiven passar, ni que fossin bruixes o cosa semblant. Clar, com que se convertien en gats, també podiven córrer. Diu que se reuniven totes i anaven al pla de Beret… Feven una reunió i quedaven d’acord que el dia 30, el sant de les bruixes, aniran totes a ballar al pla de Beret amb una escampa de bedoll… I diu que la sucaven d’oli i es posaven a cavall de l’escampa, i diu que sortiven per la xemeneia. Quan elles diven: «Mos n’anem a València, hem de passar per aquí», diu que sortiven amb una escampa per la xemeneia i anaven totes a ballar a Beret. Diven que allí teniven la reunió i allí feven […] les maldats. Aquí diven que es reuniven totes les de la vall d’Àneu i ja quedaven d’acord d’on es trobarien…

«Si era un art, era més aviat del dimoni que de Déu». El saber i el fet de donar mal De la mateixa manera que algunes dones tenien coneixements i atributs per guarir unes determinades malalties, també d’altres tenien la capacitat de donar mal. Vegem com es vinculen la lectura i el coneixement tant al bé com al mal. De fet, per exercir les males arts, són imprescindibles certs llibres, on es detallen els procediments i lectures per invocar el mal. També podiven fer mal. Sabiven moltes coses, havien llegit molt, havien parlat amb molta gent i sabiven fer tot lo mal que volguessin. Perquè, a vegades, quan donaven mal a una persona, i era una persona que aquella tarda havia entrat a casa seua, i quan l’havien vist que anaven amb mala intenció, i diu: «Aquesta è una bruixa, mos ha fotut». Ja la hi coneixiven… No sé per què la hi coneixiven, però la hi coneixiven de seguida. Sembla que el llibre Único y verdadero tesoro de milagros y oraciones de la Santa Cruz de Caravaca era un dels més utilitzats en el moment de fer màgica a les cases. Una de les informants explica que, com que abans de l’arribada de les centrals elèctriques a les cases no hi havia llum, i per poder llegir el llibre es necessitava llum —ja que calia llegir-lo i utilitzar-lo al punt de les dotze de la nit—, calia encendre les teies o els llums d’oli. Això feia que, sobretot a l’estiu, a la nit, es veiessin les finestres il·luminades de les cases on estaven

136


llegint el llibre i fent màgica. Això va aprofitar-ho el capellà del poble, que va fer una volta a partir de la mitjanit tot a l’entorn del poble, un tros lluny, i va mirar on hi havia llum encesa. Va veure llum a dues cases. El mossèn va anar a ambdues cases i els va acusar de tenir un llibre de la creu de Caravaca i fer màgica des de casa estant. Primer, la gent de la casa ho va negar, però, després, li ho van reconèixer. El mossèn els va dir que aquell llibre els portaria la condemnació, els va fer entregar el llibre i el va cremar. Les dues cases que tenien el llibre van estar d’acord a cremar-lo perquè es van espantar. Perquè, tal com la informant va dir: «Si era un art, era més aviat del dimoni que de Déu». Són moltes les narracions i històries vinculades a cases, famílies i persones que han patit les accions malèfiques de les bruixes. N’hem recollit algunes: Jo he conegut dos casos. […] Era una criatura espavilada, molt espavilada, i prima i guapa […]. I diu que una dona vella d’una altra casa que era bruixa, la seva filla [de la bruixa] va tenir un crío una mica tonto, que era algo no gaire fi d’entendiment. I aleshores, la mateixa setmana, va néixer aquella nena tan espavilada en una casa i un nen una mica tontet a l’altra, i aquella vella que era bruixa va tenir [enveja] de pensar que eren de la mateixa edat i el seu nen era tonto i aquella nena tan espavilada que, quan tenia uns tres anys, va començar a fer ruqueries i coses així amb els ulls, i era prima i no menjava, i quan li agafava un berrinche, una cosa estranya, quan no volia creure, quan volia anar a la seva… o sigui, una cosa que els metges diu que li van dir: «Això no és un mal normal, ni del cor, ni de cap cosa del cor. És un mal donat». Si el metge mateix diu que sí. Hi havia un metge molt vell a València [d’Àneu], i havia estat sempre metge de tota la comarca, que teniva un cavall blanc i anava sempre a cavall amb un criat que teniva per portar-li el cavall, i ell els va dir: «Jo no puc fer res per aquesta criatura. És un mal donat». I aquella nena també la van portar al capellà de Llavorre a fer-li passar els Sants Evangelis i es va curar. Però recordo que a aquella nena no només li feien passar els Sants Evangelis, sinó que recordo que el capellà va dir als seus familiars que tinguessin aigua beneïda a casa i, quan estigués tan apurada… sé que potser no es va curar tot amb los Sants Evangelis, solament… quan estava molt apurada, perquè estava molt invadida d’aquell mal, i, com que deuria tenir menys potència, potser perquè era tan petita, es veu que la va agafar, que no tenia cap cosa de persona, unes coses molt rares que feia… que posessin aigua calenta en una palangana i l’hi fessin posar les mans… Diu que sembla mentira que els puguin donar aquests mals: ni veu res, ni sent res. Un desastre… i pobra dona! Diu que la posen de mans a la palangana de l’aigua [beneïda] d’aquesta i, en un moment, queda tranquil·la com un sol. L’aigua beneïda no sé si l’havien portat d’aquell poble o si l’havien buscat de la pila de l’església. La bruixa no podiva fer res pel net… La prova que no, perquè, si hagués pogut fer algo, penso que l’hauria fet ben espavilat. Només que tenia aquesta […], perquè l’altra era espavilada i intel·ligent. Segur que podia fer un mal i no podia fer un bé, amb aquesta forma de pensar. En canvi, amb algú que els havia donat el mal, diu que se’l treia quan es reconciliaven una família i l’altra i feien la pau de lo que estava.

Una altra informant recordava que, el 1943, quan tenia uns vint-i-cinc anys, explicaven d’una casa que tenien unes saques lligades de forment —un cereal— al cap de casa i, durant la nit, se sentia com si un escamot de gallines l’anés picant per terra. L’endemà, no hi havia ni forment a terra, ni gallines, i les saques seguien lligades al cap de casa. La gent de la casa ho atribuïa als efectes de la màgica i a les bruixes. En molts casos, aquests encanteris se solucionaven dient unes misses.

137


«Aquí te ho deixo». Com es donava el mal. La por i les aparicions Davant la pregunta «Com es donava mal i com es feia la màgica?», també hem trobat alguna descripció interessant: Prenien un ciri. Feven unes creus de cara cap allà [la bruixa] per donar el mal. Diu que ho feven. Diu que deien unes oracions a la seua manera, no sé a quin sant. O si no invoquen cap sant o si invoquen el dimoni, jo no sé qui invoquen… Però diu que les havien vist, a vegades, del vidre d’una casa. Havien vist que sortiven amb una falla de teia a la nit, amb unes teies enceses perquè no hi havia llum elèctrica, i anaven fins a la porta d’on voliven donar el mal amb aquella teia i un ciri. La teia, per fer llum… a la nit, a no sé quina hora, a la una, a les dotze… anava com una processo: la bruixa i algú de la casa que l’acompanyava per aguantar la teia. El ciri de cera teniva que cremar perquè era el símbol de lo que feven. Encara que portessin una teia per fer llum pel camí al carrer, havien de portar un ciri, i aleshores diu que feia fum com unes herbes; no sé quina classe d’herbes, les cremaven i feien un fum… Diu que havia d’anar algú a acompanyar-les, perquè no podien portar el ciri i la teia. Un de la família, perquè a totes les cases on hi havia una bruixa, tota la família sabia que la mare era bruixa, o la mare sabia que la sogra era bruixa… Cada un sabia i segur que deien d’estar d’acord en les coses que feien, perquè, si no haguessin estat d’acord en les maldats que feia la bruixa, li haurien amargat la vida, penso. O potser ja ho porta a la sang. I parlaven, deien una classe d’oració. Una oració d’ells, no una oració coneguda per l’Iglésia, ni a un sant ni a un altre, no: una oració a la seva manera... Però no sé ni una paraula. Quan havien acabat de dir tota l’oració que volien dir, aleshores, quan arribaven a la porta de la casa [que volien embruixar], deien: «Aquí te ho deixo» o «Aquí ho tens». Quan havien acabat de dir tota l’oració, de fer tota la processó que havien de fer, diu: «Aquí te ho deixo», volent dir: «La funció ja està feta, el desig dolent ja està fet, ja s’ha aconseguit… pues aquí te ho deixo».

Alguns cops, el mal es traduïa en espants i situacions de por mitjançant aparicions estranyes i fantasmagòriques. És el cas que ens explica una testimoni sobre un veí de Cerbi que va patir un bon esglai: —Però no heu sentit mai llegendes sobre bruixes o d’algú que s’hagués convertit en un animal, com un gat o un gos? De coses d’aquestes, no n’havíeu sentit mai? —No, no… L’únic que explicave aquest de casa B., que va anar a Cerbi a dallar i, al vindre, que ere de nit, pel camí se li va aparèixer una dona així de blanc. Ell portave una dalla i s’apartave a un costat, i ella també venive cap al seu costat; ell se ficave cap a l’altre, i ella també cap a l’altre… i ell dive que ere veritat allò, eh? Natres li dívom que allò deve set la sombra que feve la lluna… però ell diu que allò ere veritat. Ell n’estave segur… Allò deu ser una bruixeria, algú que potser li va fer por… No sé com va siguer, però ell n’estave segur, que allò ere veritat. Diu: «I la por que vai passar!». Abans la gent ere més ignorant… Ara no s’hi creu. S’ere més ignorant i es creïven que allò ere veritat… No sé, però aquell de B. no ere cap ignorant, ere prou espavilat. No sé, però ell que sí, que sí, que ere veritat… Jo no m’hi he trobat mai, amb aquestes coses. No ho puc explicar.

Altres fets freqüents atribuïts a les bruixes són les situacions de misteri i por mitjançant sorolls i objectes de la llar que es mouen sols: —Jo sentiva dir anshòrens, que era joveneta, que la bruixa… que els esperitistes feven coses a la casa que hi voliven mal. I aguelles coses feven por, i la gent de la casa teniva por i se 138


Cremalls (s. XIX). La cuina és un dels espais emblemàtics vinculats a l’imaginari de la bruixeria. La llar de foc ha estat vista tradicionalment com un punt de contacte amb el món fantàstic i sobrenatural, i ha estat per aquest motiu protegida per mitjà de determinats símbols i rituals. Ecomuseu de les Valls d’Àneu, núm. inv. 10311.

Dibuix de Ramon Noè Hierro (1926-2007), il·lustrador i pintor que durant molts anys va acompanyar Ramon Violant i Simorra en algunes de les seves campanyes. Arxiu RVSEcomuseu.

139


queixava a l’ajuntament o als guardiasevils que teniven allò a casa i no hi podiven estar… no se ho creïven, la gent. —I quines coses passaven a la casa? —Coses que deixò… Com ara eines de la casa, els plats, alguna olla, els ho treïven del puesto i ells no veïven res, no ho veïven! I al carrer ho diven: «Ui, a casa nostra, aquest nit, no hem pogut dormir del seroll... Ah!, també feven seroll, picaven…». I d’altres no se ho creïven cap… Diu: «Veniu-vos a quedar una nit a casa i sentireu lo seroll». Els que eren a la casa sentiven lo seroll que els feven, però qui hi anave a veure si ere veritat, no veïve res de lleig; ho veïve tot com sempre i no sentive seroll… i en feven!

Un cas similar però vinculat a la religió és el que va succeir a Gavàs: —La meu mare m’havie explicat que a casa de M. teniven una marededeu al menjador, i no sé per què, no sé si la van vendre o deixò… I, bueno, quan la van vendre —penso que la van vendre—, anshòrens diu que sempre sentiven seroll: que, quan eren a baix, sentiven seroll a dalt; que, quan eren a dalt, sentiven lo seroll a baix… I fins que van compra’n una altra. Que, bueno, jo l’havia vist, aquella marededeu, al menjador. I fins que no en van comprar una altra, no va parar aquell seroll. Diu que anaven a dalt i no hi veïven res, i anshòrens sentiven lo seroll a baix… i quan sentiven lo seroll amunt, anaven i no hi veïven res… —I ella ho havie vist, això? Ho havie viscut? Ella estave vivint a la casa i sentive seroll a dalt? —Sí, sí. Se la van vendre, aquella marededeu… La van vendre i allavors… No sé si ere un càstig o què, pues anshòrens diu que sentiven serolls, com si passés una persona per casa.

«A una casa que li volien mal, també feven morir les bèsties». L’atac de les bruixes a les propietats, les persones i el bestiar El mal sobre una persona podia aplicar-se directament al cos de la víctima, de forma que se li causés alguna malaltia o dolor físic, o de manera indirecta, és a dir, actuant sobre les seves propietats o mitjans de subsistència, fossin animals o collites. Les bruixes eren capaces inclús de provocar fenòmens meteorològics, com ara pedregades i desastres naturals: —Amb les pedregades, amb els aiguats, amb els sortides de riu que s’esteniven per tots els camps i passaven molts dies que no podien tornar a recollir l’aigua… Això també passave moltes vegades que ho havien fet amb màgica. —I per què ho feven, això? —Jo què sé… Jo què sé quina virtut teniven aquells homes per fer aquesta màgica a una persona, quina cosa en podiven tenir per incorpora’ls aquella màgica. Jo no ho entenc. Ni me ho crec, ni me ho haig entès mai tampoc.

Eren freqüents les acusacions de bruixeria a les persones que ja en tenien la mala fama quan la víctima del mal d’ull era el bestiar. Cal tenir en compte que els animals eren una part molt important de l’economia domèstica i base del treball agrícola: —I on el feien, el mal? A la casa? —A la casa i, después, a les bèsties… A una casa que li volien mal, també feven morir les bèsties: un videll, un pollí, una vaca… Ho feven amb bèsties perquè les arruïnaven, així… Allò ho feven els qui tenien enveja de les persones d’aquella casa.

140


1 (1) Marca de bestiar , (2) truc i collar, i (3) clau de fusta per tancar els collars (s. XIX-XX), elements vinculats a la protecció del bestiar. Ecomuseu de les Valls d’Àneu, núm. inv. 1072, 10797 i 10796.

2

3 141


Vet aquí un cas succeït a Esterri, en què un vedell va emmalaltir i el propietari, sense pensar-s’ho, va amenaçar un veí del poble amb qui no es portava bé, al qual va dir que fes el favor de retirar el malefici de la bèstia: —Diu: «Tenim lo videll que, sense veure’l malalt, s’ha llargat i amb les potes fa així» [movent les mans i els braços com si fossin les potes]. I aquella gent hi creïven, en les bruixes… hi creïven! Bueno, com que hi creïven i sabien que algú no els apreciava, diu [adreçant-se al sospitós d’haver efectuat el malefici]: «Mira, se mos ha posat lo videll malalt [amb el dit amenaçant]. Com demà lo videll no se cure…». Se treu lo ganivet i l’aubrís, un ganivet gros, del butxacó. Diu: «Veus aquest ganivet? Quan te vega en algun puesto pel poble… te’l travessaré a la tripa!». —Déu-n’hi-do! —Vols que aquell videll se va revifar i se va fer gros? Diu: «Com me passe una altra vegada açò [amb el dit amenaçant], no t’avisaré. Ja sé que sou valtres. Només vos faré la feina!».

«Diuen que les bruixes, amb la Creu, no en volen sapiguer res». Alliberar-se del mal. Prevenció i protecció davant la bruixeria El malefici, un cop aplicat, només una bruixa podia desfer-lo, i aquestes ja no hi patien gaire. També la intervenció d’un capellà i molta oració podien anul·lar el conjur contra la víctima: —Quan posen una màgia, no hi van cap a fer senyals de noms del pare i coses i dir que ara que se’n torne… Quan la posen, la posen de debò. —Això vol dir que ja no la poden treure més? —Si no és que sigui amb benediccions, amb lo capellà i oracions i amb coses que ells tenen presta per posar a aquella persona… Per exemple, aquesta oració è per a això i aquesta altra, per a allò… Quan les ovelles se tornen boges o quan les vaques van tan coixes i fa tant temps que van coixes… això è per a això.

Finalment, quan la bruixa moria, també desapareixia tot el mal que havia donat i les seves víctimes, si encara eren vives, quedaven completament alliberades. Una altra informant explica el següent: … contra el mal que havia donat una bruixa, diu que hi havia una benedicció que el capellà del poble podive fer. Anaven a veure al capellà del poble… d’un altre poble, [havia de ser] d’un altre poble i d’un altre costat del riu, o sigui, que des de la part d’aquí anaven a Burgo, a Llavorre, a Escalarre… a l’altre costat del riu. I, aleshores, portaven aquella noia malalta, la portaven durant nou dies i la portaven a aquell altre poble, a la rectoria, a la casa del capellà. I el capellà diu que els resava els Sants Evangelis. I, aleshores, diu que la tenien que portar nou dies a l’altre poble, a casa del capellà. Doncs, aleshores, diu que a cada toc d’oració, a cada toc de l’àngelus, aquella noia es tenia que posar de genolls, els braços 142

Escudet de balda (s. xix-xx) que es posava a les portes de les cases per protegir-ne els habitants. Ecomuseu de les Valls d’Àneu, núm. inv. 599.


en creu, de cara cap al poble, perquè li havien donat el mal de cara cap al seu poble… De cara o d’esquena? Potser d’esquena… Sí, sí, me sembla que sí, d’esquena, perquè quan […] a St. Antoni, que s’ha perdut una cosa, també s’ha de posar d’esquena al lloc on s’ha perdut o d’on t’ho van agafar o així. Aleshores, a cada toc d’oració… això. I els resava els Sants Evangelis, i quan havien passat uns dies que fa tres per nou, vint-i-set vegades d’haver posat els Sants Evangelis trenta-sis vegades al dia, aleshores se’n tornaven a casa seva i diu que tornava curada, ja tornava rient i cantant i contenta: s’havia curat d’aquell mal per mitjà dels Sants Evangelis del capellà. Cada toc de l’àngelus havia de ser, més i més; no tinc entès que la bendiguessen amb cap aigua ni res. El capellà no cobrava mai. Diu que, la família que l’anaven a veure, se teniven que portar el menjar i pagar lo que se menjaven aquells dies, perquè teniven que menjar i dormir allí. No podiven anar a cap més casa. Encara que tinguessin família, havien d’estar a la casa rectoral… I no cobraven res; només diu que, quan li preguntaven si volia alguna cosa, deia que si volien podien deixar una mica de cera a l’església, que ell per a l’església ho acceptava tot, però que ell no cobrave res. No sé si no podiva cobrar o si no voliva cobrar.

Ara bé, els veïns també tenien maneres de prevenir i protegir-se de les males arts d’aquelles dones que els volien perjudicar. Amulets, oracions i altres accions eren els protagonistes per impedir el mal d’ull o el mal donat: —I objectes com ara amulets, collars, creus… algo per protegir-se? —Lo que posaven el Diumenge de Rams […] a la porta, penjaven a la porta per a les bruixes, per protegir-se dels mals esperits… —Com anava tot això? —Bueno, el Diumenge de Rams nàvom a beneir un ram, un ram de llorer o de romaní, i anshòrens ho penjaven a la porta, perquè diu que això protegie dels mals esperits, perquè, com que estave beneït… —I quan temps el deixàvou penjat? —Pues un temps. Fins que s’assecave, fins a l’altre any, que se canviave. —I això ho fèvou a totes les cases? —Bueno, sí, més o menos sí… —Perquè això és com aquesta planta seca que posen encara avui dia a les portes? —Un card? No, allò è per fer bonic, no è cap per això… Allò è perquè és bonic, mira, perquè fa aquelles punxes… Per als mals esperits ere aquell perquè ere beneït; si no ere beneït, no val. —O sigui, que havien de ser coses beneïdes per l’Església, vamos… —Claro, havie d’estar beneït pel capellà; si no, no valie.

Altres testimonis, força similars, només difereixen en el fet que no era necessari penjar cap ram a la porta, sinó que l’imprescindible era tirar-hi aigua beneïda. O bé que els rams, en comptes de penjar-los a la porta el Diumenge de Rams, es penjaven per Sant Pere. Fer creus amb sal a les portes també era un mètode preventiu força utilitzat. Sembla que tot allò vinculat als elements i rituals relacionats amb el cristianisme i l’Església no feia gaire gràcia a les bruixes. Una informant explica el següent: Una vegada, una dona estava al forn, estava pastant amb una altra dona, i quan havien posat els pans al forn, que volien tancar la tampa del forn, llavors sempre se dive «en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, Déu hi faci més que nantris», i senyaven el pa i senyaven la tampa, perquè elles ja hi havien fet tot lo que hi havien de fer. Allò volia dir que, perquè sortís 143


una bona cuita, Déu les ajudés… I quan aquesta dona va fer això, l’altra diu que va fugir, i que no va veure per on va fugir, i no la va tornar a veure fins al cap de tres o quatre hores. I li va dir: «Com és que has marxat? No hi eres quan hem obert la tampa i no sabia com volies el pa, si més torrat o no…». I la que deien que era bruixa diu que va dir: «Sempre esteu amb el coll del senyar! Jo no hi vull saber res, amb les creus! Em desesperen!». Diu que estava tan enfadada, que ella mateixa es va descobrir. Diu que amb les creus, no en volen sapiguer res; quan algú fa una creu, han de fugir.

La mateixa informant també diu: … una dona que també era bruixa estava a missa, que hi havia rector i vicari, i el vicari dive la primera missa i el rector dive la segona, i hi havia moltíssima gent al poble en aquella època. Abans, hi havia un faristol, amb un llibre gros que se’n dive missal, i era grandiós, i diuen que si el capellà, quan s’havia acabat la missa, es descuidava de tancar el llibre i quedaven les creus del llibre obertes, les bruixes no podiven sortir de l’església. El capellà, que ja es devia imaginar alguna cosa, va dir que feia tant gel que se’n va anar cap a la sagristia per escalfarse i el llibre es va quedar obert. I, al marxar ell, va marxar tothom. El carrer estava tot nevat i feva molt fred. Tothom va marxar corrents, però la vella aquella, al no arribar a casa, amb el fred que feia, la jove es va estranyar. Va pensar que potser l’havia arrossegat el vent, i corrents corrents se torna a girar, segueixen tot el caminet cap a l’església i la porta era tancada. I allà parlaven i es preguntaven en veu alta on podive ser… i ella [la vella que deien que era bruixa], d’allà dins estant, va cridar: «Dieu-li a aquell carnús que vingui a obrir! Que vingui ell!». «Oh, ja li demanarem la clau i vindrem nosaltres…». «No! Que vingui ell!». I van anar a buscar el senyor rector i, quan va venir, li va dir: «Vagi a tancar aquell llibrot!». I el mossèn, sense dir gaire cosa i sense enfadar-se massa, li va dir: «Tranquil·la, tranquil·la…», i va anar a tancar el llibre. La gent dive que el mossèn ja s’imaginava algo i volia fer la prova. Diu que les bruixes, si hi ha el mossèn a l’església i no tanca el missal, no poden fer cap pas, ni cap a dins, ni cap a fora. I això ho he viscut jo. Jo era a la mateixa església que aquella dona…

No obstant això, en el que sí que coincideixen tots els testimonis és que la millor protecció contra les bruixes i els seus mals era no creure-hi. Als qui eren forts d’esperit, les bruixes no els podien fer res.

Per acabar: la memòria oral, un patrimoni a conservar Aquest article ha volgut presentar-vos un breu recull del ric material etnogràfic i oral vinculat a l’estudi de la bruixeria que encara hem pogut resseguir al Pallars Sobirà. Una petita mostra de la riquesa patrimonial que encara es pot trobar als pobles pallaresos i que forma part del nostre patrimoni immaterial. Malauradament, l’actual manca d’inversions en recerca etnològica, la feblesa de les polítiques patrimonials al Pirineu i la dificultat en la consolidació d’equipaments patrimonials que vagin més enllà de la gestió d’uns recursos que sovint s’identifiquen exclusivament com a turístics i no culturals ens fan córrer el risc de perdre de vista la importància de la recerca etnològica com a element bàsic i estratègic per construir el nostre futur. Serveixin les línies escrites més amunt per reivindicar, un cop més, la necessitat d’invertir en el coneixement i la recuperació del nostre patrimoni cultural com a pas necessari per aconseguir 144


una societat més desenvolupada, cohesionada i crítica. Aquesta recerca i l’exposició Se’n parlave i n’hi havie són un bon exemple de com, treballant en xarxa i coordinadament, podem elaborar conjuntament productes culturals de qualitat que uneixin en un mateix relat el passat, el present i el futur.

Oració manuscrita de curació. Aquestes oracions, perquè tinguessin efecte, s’havien de transmetre per escrit, mai de paraula. Casa Bellera de Surp (Pallars Sobirà).

145


146


3.4

Núria Morelló

Bruixeria, bruixes i relacions socials patriarcals al pla de Lleida

147


Núria Morelló Calafell Universitat de Barcelona. Grup d’Estudis sobre Reciprocitat (GER)

Peu de foto imatge de portada: Plaça del Mercadal de Balaguer a principi del segle xx. Museu de la Noguera.

148


L’article que aquí es presenta forma part d’un projecte de recerca interdisciplinari titulat Se’n parlave i n’hi havie. Aproximació historicoetnogràfica a la cacera de bruixes (Terres de Lleida i Pirineu Occidental), realitzat per diferents investigadors i investigadores de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran durant els anys 2015 i 2017. El projecte neix de la certesa que Catalunya i l’àrea de Ponent són un espai idoni per estudiar el fenomen de la persecució i l’arrelament de la creença en la bruixeria fins ben entrat el segle xx. Primerament, pel fet de ser l’espai originari del fenomen, per la gran quantitat de casos i perquè aquest va estendre’s pel territori català, on va deixar una abundant riquesa documental sobre judicis de bruixeria durant tres segles. Les investigacions més recents recullen una gran quantitat de judicis i execucions, que mostren la importància i la virulència de la persecució al Principat català. Alcoberro (2008: 501) indica l’execució de cent cinquanta dones i quasi dos-cents processos judicials entre els segles xv, xvi i xvii. Actualment, comptem amb uns quants centenars de processos conservats i referències a milers de dones processades durant aquests segles (Castell 2013; 2017).

Grillons (s. xviii-xix). Ecomuseu de les Valls d’Àneu, núm. inv. 10310.

D’aquesta manera, des de l’equip interdisciplinari, hem realitzat una recerca històrica i etnogràfica amb l’objectiu de recollir testimonis orals sobre la creença en la bruixeria a diferents àrees de la província —els Pallars, l’Alt Urgell, la Val d’Aran, el Solsonès, la Noguera, l’Urgell, la Segarra i el Segrià—, intentar documentar la persistència de mecanismes socials i culturals hereus de la persecució i establir patrons comuns i continuïtats entre territoris. Concretament, en aquest article, s’exposaran els resultats de la investigació duta a terme a la zona del pla de Lleida i a les comarques de la Noguera, l’Urgell, la Segarra i el Segrià durant els anys 2015 i 2017, per mitjà d’una metodologia historicoetnogràfica. Aquesta ha consistit en la realització d’un treball de camp a la zona per tal de recollir entrevistes semiestructurades, la qual cosa s’ha 149


complementat amb la recol·lecció de fonts escrites, com ara llegendes i documents històrics, així com un recull d’oracions i remeis populars. En total, s’han realitzat trenta-sis entrevistes a persones amb dos perfils ben diferenciats. El perfil idoni de persona entrevistada ha estat la d’edat molt avançada, de més de vuitanta-cinc anys i resident en un poble, ja que s’ha partit de l’indici que la creença en la bruixeria va ser molt viva —i, en alguns indrets, generalitzada— fins acabada la Guerra Civil espanyola.1 Per aquest motiu, s’han aplicat tècniques d’història oral en què s’ha preguntat per la creença en la bruixeria i el «mal donat» en l’època de joventut d’aquests testimonis. Així, doncs, un dels objectius ha estat la documentació d’aquesta creença en el passat. Tot i això, s’hi han combinat les entrevistes etnogràfiques semiestructurades a persones que tenen perfils diferents; per exemple, s’ha contactat amb curanderes d’edat molt avançada i també amb curanderes, sanadores i espiritistes d’entre cinquanta i setanta anys, actives en el moment actual, així com diferents persones que se’ns han apropat per explicar-nos alguna història o anècdota que els havien transmès les famílies o que es coneixia al seu poble. Cal destacar que l’aproximació als testimonis que ens han proporcionat informació ha estat per mitjà de contactes familiars i personals, en alguns pobles, fet que ha conduït a aplicar la coneguda tècnica de la bola de neu que utilitzem les antropòlogues —quan un contacte o la informació d’un contacte ens condueix a un altre contacte o destinació, i així successivament, es crea una cadena d’informants. També ho hem fet mitjançant crides col·lectives convocades pels museus comarcals de la Segarra, l’Urgell i la Noguera en diferents moments del 2016 i el 2017, cosa que ha contribuït activament a trobar testimonis per a la recerca.2 I és en l’intent d’aprofundir en el tema, de resseguir els rastres socials i culturals de la gran cacera i de submergir-nos en el món de la bruixeria que hem topat amb les primeres dificultats. La primera recau a trobar informants i testimonis que tinguin predisposició a parlar de la bruixeria. Moltes de les persones amb les quals ens hem entrevistat se’n desvinculen per por de ser titllades d’ignorants i supersticioses, o simplement perquè consideren que és un món endarrerit i s’hi dirigeixen amb un cert menyspreu. Aquest fet evidencia l’arrelament a la nostra societat de la dicotomia ciència vs superstició, o bé modernitat i progrés vs endarreriment i ignorància cultural, atribuïts al camp. No obstant això, sempre s’assenyala un passat en el qual aquestes creences eren vives, i es parla de relats aliens i d’anècdotes misterioses protagonitzades per gent i dones estranyes. Així contestava la Pepita, una anciana de cent tres anys d’Àger, en preguntar-li si la gent abans creia en el mal d’ull: Oi tant. I a tot arreu. […] Se va acabar aviat. Los metges, els que curaven de debò, els que curaven la gent bé, se van donar compte que… els que tenien una mica de cap… Potser la gent, no ho sé, potser s’atontaven al néixer, jo què sé. Ara no n’hi ha, de gent bobos com abans. Potser era falta d’aliment de petits […]. La gent creia en bruixes. I tenien por, però mai 1 Els municipis on s’han realitzat les entrevistes són Anglesola, Albatàrrec, Alcoletge, Almacelles, Àger, Artesa de Segre, Balaguer, Bellpuig, Biosca, Castellserà, Cervera, Ciutadilla, Claret, Guissona, Lleida, Montgai, Nalec, Preixana, Tàrrega, Tornabous, Torà i Vallbona de les Monges. 2 Des de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran, volem valorar i agrair la col·laboració de totes les persones que han compartit amb nosaltres les seves vivències i testimonis, les que han assistit a les crides i les que, sense conèixer-nos, ens han proporcionat la seva confiança i el seu temps, alhora que ens han obert les portes de casa. També un reconeixement a les residències de la tercera edat on hem realitzat diverses entrevistes i a les persones que han col·laborat personalment per proporcionar-nos contactes o informacions documentals. 150


ningú va dir: «Mira, aquella és una bruixa». Ningú, perquè era només de pensament. No se’n veia cap (Pepita, 103 anys, jubilada, Àger, 2017).

Afirma que es deia i que la gent anava a visitar curanderos d’amagat. En preguntar-li per la coneguda era de les bruixes a Àger, ens contesta el següent: Aquestes coses es deien, però ningú podia assegurar que n’hi hagués. Lo que hi havia era persones que teniven una manera de ser molt furres, molt… Cadascú té el seu caràcter, i aquestes no havien parlat amb ningú… Rucades, vergonyoses, més aviat! No va durar gaire això. Lego, va vindre l’ensenyança… Però hi ha pobles que encara ho pensen ara. N’hi pot haver, que tenen manies antigues, que hi ha bruixes… Aquesta gent tenen una cosa: si veuen que els volen fer parlar, callen. No els farà parlar! (Pepita, 103 anys, jubilada, Àger, 2017).

En segon lloc, a pesar de trobar indicis històrics que relacionen fets concrets dels segles xv, xvi i xvii amb la persistència de la creença i la persecució, durant la recerca no hem pogut documentar cap cas que vinculi directament famílies o llocs a fets esdevinguts durant la gran cacera. Tot i això, hem trobat dades destacables sobre la vila d’Àger i hem documentat històricament l’existència d’espais associats a la bruixeria, així com la preocupació per part de l’Església catòlica envers creences i pràctiques que considerava supersticioses i que li generaven inquietud. En una visita realitzada pel clergue Ambrosio Escudero i recollida al Libro de la visita del Arciprestado dels anys 1783 i 1784, es fa referència a l’existència de llocs, com la Santa Capella de la Creu, on se sospitava que es realitzaven pràctiques considerades indecents, prohibides i sacrificis davant d’imatges sagrades. També es demanava que s’avisés els responsables de l’Arxiprestat en cas de conductes sospitoses: Si sabían de alguna persona que usen fetilleres, encantamientos, o que saben o que se atreven a componerlo havent maleficios, hechizos, o otros qualesquiera conjuros prohibidos que lleven nóminas al cuello o ornamentos, los cuales mandamos que se presenten ante nos para ser examinados y si son o no supersticiones (P6A_M1_P3_C03_L1_397, L1_397. Arxiu Capitular de Lleida).

La presència de rastres vinculats a l’interès per l’erradicació de determinades pràctiques s’ha de posar en relació amb el fet que la vila d’Àger apareix esmentada històricament en arxius de la Inquisició com a poble on habitaven bruixes. Segons Castell (2017: 65-79), en un judici del 1548 contra una dona procedent de Montblanc, un dels inquisidors indicava que l’acusada havia après l’ofici en aquesta vila. Posteriorment, el 1627, va produir-s’hi un procés per part del batlle contra diverses dones, una de les quals va morir apallissada en un prat. Resseguint les evidències documentals, hem localitzat noms de famílies i renoms de cases que coincideixen amb cognoms de dones processades fa més de tres-cents anys, però no hem trobat indicis d’històries o famílies considerades bruixes en l’actualitat. En tercer lloc, hem observat discreció i cautela a tota la zona estudiada en parlar d’històries i esmentar persones conegudes o identificables, un fet que ens fa palès que la creença, les seves implicacions socioculturals i els assenyalaments a determinades persones s’han mantingut fins als nostres dies. Així, ens hem topat amb el mutisme i el temor de diverses persones entrevistades. Algunes, creients en el mal d’ull i la bruixeria; d’altres, pel fet de ser objecte d’assenyalament. Per exemple, des del món de la guarició i el curanderisme, la majoria de les entrevistades es desvinculen de la bruixeria sota l’argument següent: «Jo curo, soc curandera. De bruixeria, no 151


Libro de visita del Arciprestado. Ref.: P6A_M1_P3_C03_L1_397, L1_397. Arxiu Capitular de Lleida. 152


en sé res, no hi entenc», fet que indica la complexitat social i cultural del fenomen, així com els marcs d’ambigüitat i les diferents significacions associades a la bruixa com a figura i a les mateixes curanderes. En aquest sentit, cal assenyalar la distància entre bruixeria i curanderisme, en tractarse d’activitats diferents, tot i que, en moments puntuals, han presentat relació. En entrevistar dones que coneixen remeis populars o curen de gràcia amb oracions i altres procediments, hem copsat com el fet de guarir ha gaudit d’acceptació social i es considera que no presenta cap mena de relació amb la bruixeria. Tot i això, el fet de fer-ho per mitjà de procediments no ordinaris i de caire màgic, com ara la capacitat de treure el mal d’ull, ha posat aquestes persones sota el pes de la sospita col·lectiva. En les línies que segueixen, s’hi exposarà un primer avançament d’algunes de les històries documentades, concretament, de les que parlen estrictament de bruixeria i mal d’ull, protagonitzades per unes persones —les bruixes— que socialment representen la maldat i que es creia que donaven mal a veïns, veïnes i familiars. Malgrat que, en un bon nombre d’ocasions, algunes curanderes també han estat titllades de bruixes, la seva figura no presenta la mateixa significació malèfica, ni han estat sotmeses als mateixos processos d’exclusió i assenyalament. La casuística particular i la riquesa del curanderisme, així com els vincles atribuïts a la bruixeria, requereixen una anàlisi posterior més específica. Finalment, conclourem l’article amb propostes d’anàlisi teòrica des de l’antropologia simbòlica i l’antropologia feminista, que són la base d’un treball posterior amb un aprofundiment analític més gran.

La Machets La Machets va viure a Balaguer als anys trenta del segle xx i la gent creia que donava mals. Algunes persones entrevistades de més de noranta anys la recorden perquè els pares els avisaven que, quan passessin per davant de casa seva, havien d’encreuar els dits, ja que era bruixa i els podia «donar mals». Hem trobat tres testimonis que encara la recorden. La Bepeta, una dona de noranta-set anys filla de Balaguer, ens explica l’encantament que va patir una cosina: Hi havia una dona que li deien la bruixa i es deia Machets. Vivia en un carrer i vivia de la caritat, del que li donaven la gent. I una tia meva que vivia a prop… doncs un dia baixava de collir raïm i ella ho va veure i va anar cap allà i li va agafar un raïm gros de la cistella. La tia li va dir: —No, ja te’n daré de casa, que aquests els porto encomanats i ja els tinc venuts i pesats. I li diu: —Bruixa… [Gemec amb la intenció de llençar un malefici.] Ja passaré per casa! I marxa. I la tia la va deixar i va marxar. Quan va arribar a casa, la xiqueta gran es va començar a trobar malament, es va començar a queixar, que veie coses i cridae. I la tia diu: —Ai, que raro, aquesta xiqueta… que tingui això! Llavors, van anar a casa d’una tieta seva i li diu que a veure si havien tingut algunes esbaralles. Diu: —No, però ha estat tota la nit molt nerviosa i molt rara! Llavors van anar al metge. El metge va pujar, la va mirar i va dir: —Jo no li veig res, a aquesta nena. Llavors, la tia va començar a pensar: —Ui, aquella dona…! Va començar a pensar que li havien negat lo raïm. I va dir: 153


Dibuixos del pintor balaguerí Francesc Borràs (1891-1968) que il·lustren les relacions de carrer durant la primera meitat del segle xx. Museu de la Noguera, núm. inv. MN 1998 i MN 2001.

—Això va ser aquella mala zorra, que d’allò… Llavors, una veïna li va dir: —Ves-te’n a Lleida, a un curandero, d’aquells hòmens que endevinen, i mira si li han donat un mal dolent. I sí, sí… hi van anar i aquest home los va fer les seues coses i els va dir: —Sí. Aquesta nena… alguna que li vol mal li ha dat un mal dolent, un malestar. I li diu: —Que té alguna veïna amb qui no us porteu bé, que no us pugui vere? —Ja ho sé! Me penso que tinc una veïna que dien si és bruixa… Diu: —Feu-li una prova: quan arribi la nit, agafi unes tisores, les més grosses que tingui, i allà a les dotze de la nit en punt, les hi posa a sota del matalàs, a l’esquena de la nena, rectes a l’esquena. I les va posar al mig de la nena. —I la veuen aquesta senyora? Diu: —Sí, la veiem, viu en frente. La veiem. —Doncs vigili a veure què fa, si surt de casa. I a les dotze de la nit ho van fer i ho van estar mirant. Llavors, van veure per la finestra que ella, a les dotze de la nit, anava amunt i avall i feia: «Mmm, mmm…». Renegava molt i estava nerviosa! I llavors l’oncle diu: —La mala zorra… És ella! Això serà ella. I la tia diu: 154


—Per a mi que sí. I van deixar les tisores al matalàs de la nena i ella en tota la nit no va dormir. I llavors, l’endemà, l’oncle va anar cap allà i li va dir: —Què? Com has passat la nit? Mira, si no proves de treure lo que li has donat a la meua filla, totes les nits les passaràs així! I llavors ella: —Què? Eh, eh… que no té res! Que no té res! Ves, ves cap a casa, que no té res! —crida gemegant. I va anar cap a casa i va trobar la nena tranquil·la, que no tenia res i ja volia fer vida normal. Perquè el metge deia que no li veia res, que era un estat de nervis, però que no li podia fer res. Llavontes, van veure que havia sigut ella (Bepeta, 97 anys, març de 2016, Balaguer).

La història que acabem de transcriure es pot analitzar en termes de crisi de bruixeria, en què trobem la presència d’una bruixa, una persona embruixada, una persona desembruixadora i un ritual de diagnòstic que s’aplica per desembruixar. El malefici es produeix amb la paraula i es porta a terme un ritual que permet descobrir la bruixa, enxampar-la i plantar-li cara un cop els afectats tenen la certesa que n’ha estat la culpable. Sota amenaça, la bruixa es veu obligada a atallar l’encantament. És a dir, quan s’enfronten a la bruixa, desapareix l’encanteri i la persona afectada recupera l’estat normal. Aquest desenllaç té molt a veure amb diferents procediments que s’aplicaven per «descobrir» les sospitoses. La mateixa entrevistada ens explicava que els veïns van posar a prova la Machets mitjançant un procediment per desemmascarar bruixes. 155


Aquest no només ens l’han explicat a Balaguer, sinó que un entrevistat de Guissona ens ha assegurat que en aquesta part de la Segarra també es feia servir. Per tal de descobrir-les, es creia que en una missa, després de guardar l’eucaristia, el capellà havia de deixar el sagrari obert. En finalitzar la litúrgia, la bruixa perdia els poders i es quedava immòbil al banc, de manera que així se la podia enxampar i s’evidenciava qui era: I ella era allí al darrere assentada i no va marxar. I el capellà ho va veure i se’n va cap a la sagristia a canviar-se i, quan surt, diu: —Escolti, que es pensa que s’ha de quedar a dormir aquí? Que el que ha de fer és marxar! Ja no hi queda ningú! I ella: —Mmm… [Mormola sorolls d’enuig.] —Ah! Així... és veritat lo que diuen! I fins que no van tancar el sagrari, no es va alçar de la cadira. I així van saber que era bruixa. Vaja, que podia donar mals (Bepeta, 97 anys, març de 2016, Balaguer).

La història de la Machets mostra no només un cas de mal d’ull que sorgeix arran d’una baralla entre veïnes. Les causes tenen a veure amb una injustícia, com és negar l’almoina a una veïna més pobra, i la solució es troba gràcies a la intervenció d’un expert que aconsella a la família embruixada. Es tracta d’un conflicte moral entre veïnes: l’una desitja el que l’altra posseeix. A més, la crisi se soluciona personalment, quan s’acusa la bruixa i se li planta cara, de manera que s’atalla l’encanteri. Lluny de menystenir-lo, aquest cas de mal d’ull mostra la punta de l’iceberg de la textura del pensament amb què s’interpreten les relacions de causalitat i entre veïns. Durant la recerca, hem trobat diferents crisis de bruixeria amb patrons similars. Però, abans d’abordar-les, hem d’endinsarnos a saber qui era la Machets. Quan ho fem, ens topem amb els estereotips i assenyalaments que pesaven sobre les persones diferents, víctimes del rebuig del veïnat. Aquí veiem com operen les construccions socials no només de gènere, sinó també de classe. Una senyora més jove, de setanta-cinc anys, coneixia la Machets i afirma que no era una dona gran, sinó una noia que tenia la fama de ser molt masculina. D’aquí en sorgiria un nom que duu implícit el senyalament d’una expressió de gènere o una orientació sexual no apropiades. Tant ella com la mare —d’edat molt avançada i físic especial i envellit— eren originàries del sud d’Espanya: La Machets no ho era, de bruixa! La Machets li dèiem a una noia que sa mare anava amb un davantal i amb un mocador de fardo sempre pel carrer. Era molt senzilla i tenia uns ullets petits, com dues orenetes. Era baixeta. A la filla li deien la Machets perquè era molt macho. Van venir després de la guerra i eren d’Andalusia. Aquesta dona, només quan la canalla li feien alguna cosa, ja es posava a cridar molt, i la gent li tenien por (Isabel, 75 anys, jubilada, febrer de 2016, Balaguer).

156


Maleficis, tempestes i agressions Un altre focus d’encantaments, maleficis i crisis de bruixeria en el si dels veïnats rurals sorgia de la creença que hi havia persones que podien causar tempestes i pedregades i, així, malmetre les collites, cosa que provocava greus crisis de subsistència. En el transcurs de la investigació, hem documentat aquesta creença, fet que indica que s’ha mantingut al llarg dels segles. Per exemple, a Montgai, en Joan, de vuitanta-cinc anys i sastre jubilat, ens explica una història dels anys vint del segle xx que li va transmetre el pare. Aquest li va explicar que hi havia dues dones del poble, la Gilia i la Taüssa, que, al costat de casa d’una parenta, van lligar uns draps i en va sortir «un mixó negrot i gros». La història narra que, aquella mateixa nit, una pedregada va arrasar el terme. La sospita que havien estat elles va arribar al poble i en Joan afirma: Aquella dona que el va invitar a casa, després, ho comentava pel poble. Deia: «Jo ho he vist, això. Al meu davant!». I bueno, aquella gent les haurien matat, eh? Va arrasar totes les collites! Mira que, quan van lligar els draps, hi havia una bona lluna, però, quan lo van tirar, va començar a pedregar! Bueno, ho va arrasar tot. Ara, si ho van fer aquelles bruixes o qui ho va fer… Quan van morir aquestes dones, ja va desaparèixer això, perquè els seus marits ja eren morts i no van tenir fills (Joan, 85 anys, sastre jubilat, abril de 2016, Montgai).

La relació entre bruixeria i tempestes, així com el temor que hi tenia la població, se’ns ha fet evident també en el recull de determinats rituals de protecció, el mecanisme dels quals sempre opera atallant o desfent el mal exterior. A més a més, les dites populars indiquen que, molts cops, es deia que les tronades fortes venien amb una bruixa al capdavant: A l’era, jo ho havia vist i sentit. Quan venia una tronada i davant hi havia una broma redona, més blanca, el meu pare deia: «Ai, quin mal aspecte que té aquesta tronada. Sembla que hi va la bruixa al davant!». […] La meva padrina, quan venia una tempesta, feia nou creus de sal, tres aquí, tres aquí i tres aquí [en línia], a l’era, a la terra pelada, que es veiessin i encarades a la tronada. Ara, si espantava la tronada… De vegades, es partia (Sisco, 82 anys, jubilat, febrer de 2016, Balaguer).

La creença en el mal que venia de fora —i que podia enviar algú— es relaciona amb els cicles vitals i la riquesa ritual que dona sentit a la vida quotidiana. En una línia similar, la neta d’una trementinaire3 del Pallars i, alhora, besneta d’una curandera d’Abella de la Conca ens ha explicat la transmissió dels coneixements femenins que des de petita ha rebut per part de l’àvia, així com els rituals domèstics que practicaven. Assegura que era molt comú realitzar el ritual de «tallar les tempestes»; per dur-lo a terme, feien un foc a les pedres, resaven unes oracions i, amb uns ganivets, tallaven —en sentit metafòric— la tempesta. Després, els posaven al foc i, quan estaven coberts de cendra i restes, la tempesta s’havia tallat. Li explicaven també que les tempestes eren enveges de dones d’altres pobles que no volien que tinguessin una bona collita: Llavors, per enveja, els enviaven un encanteri o mal d’ull. S’acusava d’això. Abans, a les baralles, s’acusaven així: «Ojalá et caigui una tempesta!» (Neus, terapeuta, 34 anys, abril de 2016, Balaguer). 3 Les trementinaires eren treballadores de muntanya que recollien plantes medicinals, feien pomades i ungüents curatius i els anaven a vendre als pobles del pla, juntament amb metzines i altres productes de la seva zona d’origen. 157


Comunidor de l’església de Santa Maria de Balaguer. Autora: Clara López. Pere Sanahuja, a la Història de la ciutat de Balaguer, recull que «… a l’angle sud-oest que mira vers Albesa s’hi alça una torre quadrada de reduïdes dimensions que és rematada per una petita cúpula triangular, on es puja per una escala volada de cargol, amb un passamà de pedra, des del temple. A dalt de tot hi ha una saleta diminuta amb elegants finestretes a tall de sageteres. D’allí estant s’adreçava el sacerdot per conjurar les tempestes perilloses. El clavari de la ciutat satisfeia una certa quantitat anyal a la clerecia per al conjur de les tempestes de mala mena…» (p. 197).

En el si d’aquesta lògica de relacions locals, en la qual l’enveja entre famílies activava enfrontaments en forma de mal d’ull, no totes les crisis de bruixeria es resolien per mitjà d’un ritual desembruixador que neutralitzés la força màgica, mitjançant la intervenció d’una persona habilitada per desembruixar o, fins i tot, plantant cara a la bruixa. La memòria popular ha deixat constància d’històries que destapen el clímax de violència i agressió que patien algunes de les persones acusades. Trobem un exemple en la història de la bruixa de la Coveta, a Vilanova de Meià,4 una pastora analfabeta a qui la gent atribuïa certes habilitats per fer creure els animals, la qual va ser víctima de la injustícia del cobrament d’un impost abusiu per part del batlle —li havia cobrat la mateixa taxa dues vegades. La gent del poble creia que, enfadada per la situació i posseïda per la set de la venjança, havia formulat un malefici que va provocar una tempesta i va malmetre les collites. En resposta a això, es va organitzar un sometent compost per diverses famílies del poble a fi de capturar-la i assassinar-la. Tanmateix, arran de la denúncia de la família 4 Aquesta història ens ha arribat a través de dues fonts: d’una banda, una entrevista oral a un informant de setanta-quatre anys i natural d’Artesa de Segre; de l’altra, una història escrita, recollida per Soler, Sánchez Agustí (2004). 158


de la suposada bruixa, la Guàrdia Civil de Vilanova de Meià va detenir-ne els membres, que van ser empresonats a Balaguer i, després, a Lleida.

La Baquiol, cremada i assassinada a la Segarra Hem trobat a Biosca un cas que presenta un patró d’agressió similar però amb un desenllaç de crim atroç. Un entrevistat de Torà, de vuitanta-quatre anys, ens indica que la història forta va succeir allí: «Van ser els últims a matar una bruixa. Allà van fer molts disbarats i se’n va parlar molt». La Montserrat, de setanta-nou anys i veïna del poble, encara ens en remet alguna referència, ja que l’avi va explicar-li que a la creu de la Font hi havien cremat una dona. L’any 1806, es produïa a Biosca una crisi de bruixeria que acabaria amb el brutal assassinat col·lectiu d’una anciana anomenada Baquiol. La informació d’aquest cas ens arriba a través de dues fonts escrites del segle xix, reproduïdes íntegrament per Garganté (2016). El cas ens permet entreveure com s’han anat construint els estereotips que configuren la bruixa prototípica i el nivell de violència exercit contra aquelles dones portadores del mal a ulls dels veïns i veïnes. El cas de la Baquiol, una dona pobra i vella, ens remet per les similituds al de la Machets i al de la pastora de Vilanova de Meià. D’acord amb les informacions consultades, l’embruixament de Biosca va ser publicat per primer cop a Serra i Boldú (1980: 59).5 En aquesta versió —escrita molts anys després que succeïssin els fets—, la Baquiol apareix caracteritzada com una llevadora anciana, pobra, lletja i titllada de bruixa «por el vulgo ignorante y malicioso». També s’hi diu que demanava al carrer. S’hi explica que, en una ocasió, va demanar almoina a una família del poble —de casa Fornet— i, en considerar-la insuficient, va llançar-li un malefici. El text afirma que, al cap d’uns dies, el primogènit de la família es va posar malalt i va morir. I és en aquest punt que s’inicia el calvari de la Baquiol, la qual fou capturada per un grup de persones que la van lligar a un arbre i la van apallissar. Posteriorment, va aconseguir escapar-ne i refugiar-se a casa del capellà del poble, mossèn Gatuellas, que s’hauria encarregat de la seva recuperació. La història narra que, la primera nit que la Baquiol tornava a casa, fou assaltada per un grup d’homes desconeguts que «se la llevaron, la condujeron al pie de la cruz que está cerca de la Fuente de la ribera, donde tenían preparado un montón de leña, y, encendida, echaron viva en el fuego a la infeliz mujer. Tres veces fue echada a las llamas; dos se salvó de ellas y, a la tercera, sucumbió y fue reducida a cenizas» (Serra i Boldú, 1980: 59). Els dies posteriors, mossèn Gatuellas va procedir a denunciar els fets, la causa dels quals quedaria suspesa per l’inici de la invasió francesa del 1808 i es reprendria sense gaire interès el 1814. Garganté (2016) proporciona un segon text provinent de l’Arxiu Diocesà de Solsona i que aporta informació. Es tracta d’una carta redactada el 19 d’abril de 1865 pel rector Jorge Santander, dirigida al prevere de Cardona, mossèn Joan Riba. En aquesta, també s’hi explica la història. No obstant això, aquest segon text constitueix la font original a partir de la qual es reescriu la segona explicació que va arribar a mans de Serra i Boldú, la qual conté algunes consideracions esbiaixades i no acaba d’explicitar el desenllaç. Seguint l’autora, aquesta carta 5 L’autor va nodrir-se de materials proporcionats pel seu interlocutor, mossèn Xavier Bosch, que fou capellà de Torà fins al 1936. Mossèn Xavier Bosch va proporcionar-li el llibre de notes de mossèn Ramon Berengué, que havia estat rector de Biosca entre els anys 1884 i 1889, en el qual es descriu el cas d’una dona anomenada Baquiol. 159


Vista del poble de Biosca, entre 1925 i 1936. Francesc Blasi i Espinosa. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

aporta nous elements d’anàlisi, ja que proporciona el vertader nom de l’assassinada, descriu més en detall l’imaginari de la bruixeria —com ara la consulta a un desembruixador— i empra el testimoni d’un parent de la víctima. Tanmateix, l’element a tenir en compte rau en els moments posteriors a la denúncia del clergue, i s’indica com el cas evoluciona cap a un conflicte entre aquest i el batlle. Durant el conflicte, es canvia el focus d’interès i s’endega una denúncia contra el capellà, que fa caure en l’oblit el procés judicial per l’assassinat de la Teresa: El año catorce se trató de procesar a los criminales y con este motivo hubo fuertes reyertas entre el párroco y el alcalde, en una de las cuales el alcalde recibió del párroco un fuerte bofetón, se acudió a la autoridad superior, se dejó lo de la bruja y se procedió contra el párroco. La autoridad eclesiástica le mandó comparecer a Solsona, a lo que se negó; se le fue a buscar con fuerza armada y, cuando con violencia lo sacaron de la casa rectoral, se puso a gritar: «Feligreses míos, ayudadme». A estas voces acudió el pueblo amotinado y, sin respetar al alcalde ni a la fuerza armada, se apoderaron de él y le volvieron a su casa; se previene con unos cuantos hombres armados dispuestos a hacer fuego a cualquiera que se le presente, pero por último tuvo que ceder y fue conducido preso a Solsona y, después, fue trasladado a Barcelona, donde murió (Arxiu Diocesà de Solsona, «Carta del rector Jorge Santander a Mn. Joan Riba», 19 abril 1865).

160


2

1

Diferents amulets i elements de protecció: (1) Reproducció d’un amulet d’atzabeja (primera meitat del segle xiv) trobat al call jueu de Tàrrega. Museu Comarcal de l’Urgell. (2) Amulet (segle xix) fet amb la pota esquerra d’un teixó, emprat especialment per protegir els infants. Ecomuseu de les Valls d’Àneu, núm. inv. 10793. (3) Medalla de protecció (segles xvii-xviii). Hi figura l’arcàngel Gabriel matant el dimoni. Ecomuseu de les Valls d’Àneu. (4) Reliquiari (segle xviii) utilitzat com a protector de la llar. Casa Bellera, Caregue (Pallars Sobirà).

3

4

Infanticidis, sogres i nores Dels sortilegis i les crisis de bruixeria per fer emmalaltir algú o per provocar tempestes, passem als casos d’embruixament infantil que hem documentat. Aquests encaixen amb la creença de les actuacions infanticides de les bruixes i presenten coherència amb la proliferació d’una gran diversitat de rituals de protecció. Hem recollit un primer cas a Almenar, on una entrevistada de seixanta-sis anys explica que el germà del seu sogre tenia una dona amb fama de bruixa. Calcula que, fa uns cinquanta anys, la sogra va donar a llum un nadó que va morir al cap de només unes hores, la qual cosa van atribuir a la cunyada: I, quan va parir la meva sogra, li van dir: «Sobretot, que no pugi la cunyada, perquè passarà algo. Però, quan se’n va donar compte, la sogra, que estava sola, pues es veu que ella… pam, pam, pam… per les escales hi va anar i va tocar el nen, i al cap de cinc hores ja era mort […]. Que fossin bruixes o bruixots ho deien molt, abans. Que si fulano i mengano… I ja estava, ja hi estaven infiltrats, igual que el mal d’ull (Pilar, 66 anys, abril de 2016, Alcoletge).

Ens van explicar un cas similar a Balaguer. En aquest, podem copsar com les causes dels embruixaments mostren una estreta relació personal i conflictiva entre membres de la família 161


—sobretot, dones—, en què el rol de l’agressora o bruixa correspon a la sogra, que es creia que atacava la nora embruixant algú més feble del seu domini —en aquest cas, els fills petits. La Bepeta, de noranta-set anys i natural de Balaguer, explica que una noia va casar-se i que la sogra «no la podia veure». Va tenir un primer fill que va morir quan encara era un nadó. Passat un temps, va tenir una filla. La història conta que, un dia, la jove va anar a l’hort i, en tornar un moment a casa, va enxampar la sogra embruixant la nena i cantant-li: «Ai, xiqueta meua, tan guapeta que ets i haver de morir…». Davant del pes recent de la mort del nadó anterior, la noia va fer que hi intervingués el marit per tal que s’encarés a la seva mare i en frenés les intencions: I com que aquell nen se’ls havia mort de repent, sense malaltia… doncs van dubtar. Diu que el fill arriba a casa i diu: —Escolteu, mare, qui us l’ha ensenyat aquesta cançó? Diu renegant: —A aquesta et creus? Diu: —Mireu, mare, si se’m mor aquesta criatura, vos anireu al darrere. (Bepeta, 97 anys, març de 2016, Balaguer).

Si ens traslladem a la Segarra, hi trobem la història de la Pepa Maca. Es tracta d’un cas que va tenir lloc al voltant del 1912. Per respectar l’anonimat dels membres de la família, així com de la persona entrevistada, evitarem explicitar-ne el poble. També, perquè algunes persones de la descendència han conservat la fama de bruixes i, en alguns conflictes de caire personal, s’han despertat temors de represàlies en forma de mal d’ull. Se’ns fa palès així el fet que la creença en la bruixeria i el mal donat s’ha preservat fins als nostres dies. L’entrevistada ens explica que el seu sogre era un home que cuidava cabres i tot el dia era al bosc. Sempre li explicava que hi havia una dona que ressaltava per la seva bellesa. L’anomenaven Pepa Maca i «deien que era bruixa; ningú sabia què havia fet, però ho deien». El crim que relata la informant presenta també un enfrontament entre sogra i nora de conseqüències dramàtiques: El fill es va casar amb una noia que es veu que en aquell temps era una mica moderna, i a aquella dona no li queia bé la noia. I sempre li deia al fill que el seu fill no era seu. I el fill: —Oh, i per què no ho té de ser? —Perquè no és teu. I es veu que tot l’embaràs li deia això. Quan va néixer la criatura, el nen va sortir de color de cabells diferent del pare. —Ho veus? Ja t’ho deia, que no era teu! I com que estava tot l’embaràs que li ho deia, van anar a agafar la jove i el nen que va néixer, els van embolicar i els va llençar a un toll (Pilar, 70 anys, mestressa de casa i poetessa, març de 2016, Segarra).

Després d’haver ofegat mare i nounat, la Pepa Maca i el fill van ser detinguts a la mateixa masia i els van conduir al jutjat de Solsona. El sogre de la informant, que tenia nou o deu anys en el moment dels fets, recordava la imatge dels detinguts dalt d’un carro. També li va assegurar que, des d’aleshores, no se’n va saber res més. I amb relació al mal donat generat en el si de la família o les relacions veïnals, se’ns ha explicat com a Balaguer, als nounats, se’ls col·locaven diferents amulets de protecció, com per exemple una pota de conill. A la banda del Pallars, es protegia l’espai domèstic i la llar per 162


Crida realitzada a Artesa de Segre (Noguera) l’abril de 2016. Biblioteca Joan Maluquer i Viladot.

evitar-hi l’entrada del mal: les finestres de les cases es pintaven de blauet per frenar l’entrada dels encanteris de les bruixes i, durant els naixements, se celebraven rituals de protecció. Pel que fa a la protecció de la llar, a la Segarra, en municipis com Claret, hi hem documentat les empremtes d’aquest tipus de rituals. Per exemple, el salispàs, que consistia a beneir la llar amb aigua i sal. Els encarregats de fer-ho, el capellà i els escolans, passaven per les cases i resaven unes oracions, alhora que llançaven aigua barrejada amb sal beneïda a les portes a fi de protegirles de l’entrada del mal i de les bruixes. Encara avui, si passegem pel poble i observem alguns portals de pedra d’edificacions de fa més de dos-cents anys, hi distingirem la corrosió ocasionada per la sal beneïda.

La tia llarga, la calamandra i altres dones estranyes En una crida feta a Artesa de Segre l’abril de 2016 per cercar històries, ens van explicar que a Agramunt hi havia la bruixa Petera. Una senyora d’uns seixanta anys comentava que, quan eren petites, les feien passar de llarg de casa seva, ja que deien que estava encantada. Durant la recerca, hem trobat la història d’aquesta senyora, explicada per una neboda, l’Anna, de cinquanta-sis anys i de cal Petera, que viu a Balaguer. L’Anna explica que, quan era petita i no volia menjar, li deien, anticipant la visita d’un ésser inquietant per fer por a la canalla: «Ai, que vindrà la Tia Llarga!». Aquesta era una tieta del padrí que s’havia quedat soltera. A banda de l’assenyalament pel fet de ser «conca», era una dona físicament diferent, ja que era extremament alta. L’Anna explica que es tractava d’una persona entesa en la terra i les herbes: «Estava molt connectada i tenia la fama de bruixa. Era la bruixa del poble». Davant l’horitzó de quedar-se sola en una casa de camp, va prendre la iniciativa d’endegar un nou projecte de vida en terres llunyanes i va emigrar 163


a l’Argentina. A l’altra banda de l’Atlàntic, l’aparença inusual que la bloquejava socialment aquí va convertir-se en un mitjà de sosteniment poc habitual: «Com que era molt alta, es va ajuntar amb un home molt baixet i treballaven en un circ. Ella era alta i ell, petit… doncs el pujava i el baixava al coll. Feien un número». L’entrevistada calcula que la història data aproximadament del 1870, ja que el seu avi va néixer l’any 1902 i aquella senyora, anomenada Teresa Cortés, li era tieta. Davant l’estigma i el rebuig social, doncs, va decidir abandonar el poble: És clar! És que era molt alta! A la família li deien Tia Llarga, però li va caure l’estigma que era bruixa, fins al punt que la gent, si havien de passar per davant de casa seva, si podien, canviaven de cera. I era una dona que no feia mal a ningú. Simplement, era soltera, vivia sola en una casa, plegava herbes i les venia, feia remeis casolans… però no era una mala persona. I suposo que devia ser una mica avançada a l’època, perquè no li va fer por agafar el farcellet i anar-se’n a l’Argentina (Anna, 56 anys, abril de 2016, Balaguer).

Tot i desaparèixer del poble, el record va perdurar-hi durant dècades i casa seva quedaria assenyalada també durant anys. L’entrevistada afirma que la seva mare hauria heretat la casa, però no l’havia volgut ningú de la família. «I, no sé per què, no la van voler i se la va quedar l’Ajuntament. Ara és un parc, la van tirar a terra. Però, abans, no la volia ningú! Era allí buida, mig derruïda… i ma mare fa uns anys ho va mirar i va veure que li tocava a ella». La mateixa persona que ens havia transmès la història d’un embruixament infantil a Almenar ens va explicar el cas d’una dona que es convertia en gat i anava per les cases a la nit causant danys. Va passar-li al seu sogre, als anys quaranta del segle xx, quan treballava en una casa important d’aquest poble del Segrià. Sempre que anava a treure els animals de les quadres, s’hi presentava un gat negre. El sogre deia que era la bruixa Calamandra i que li volia fer alguna cosa espantant els animals. Tenia molts dubtes. Tampoc no en sabia el motiu; de fet, creia que era perquè al poble li tenien enveja. Un dia, el gat es va quedar enganxat a la porta i el sogre va enxampar-lo: I va agafar un pal i, al moment que marrameu per allí, va tancar la porta, però no la va tancar bé i, alhora que va voler sortir el gat, es va encallar per allí i… pam! Lo sogre amb lo bastó! I li va trencar la pota al gat. L’endemà, anava la Calamandra amb la pota embenada! (Pilar, 66 anys, abril de 2016, Alcoletge).

Aquesta anècdota mostra l’abast de la creença, ja que les històries de bruixes que es converteixen en gat a la nit per entrar a les cases i perjudicar les persones que hi viuen són molt comunes en l’imaginari popular sobre la bruixeria. No obstant això, contrastant-la per una altra via, hi hem trobat un contrapès, ja que, per terceres persones, se’ns ha fet saber que aquella dona era originària de Barcelona i que va tenir una relació sentimental —no queda clar si un festeig o bé matrimoni— amb un senyor adinerat d’Almenar. La rumorologia popular indica que, quan aquest va assabentar-se que es dedicava a la prostitució, la va rebutjar. Segons aquesta versió, per venjança, la dona va dedicar-se a «donar mals» al poble i es convertia en gat. Malgrat que no sabem amb exactitud qui era realment la Calamandra, la història apunta a una relació prohibida amb rebuig posterior, cosa que alimenta l’imaginari de la venjança de la bruixa, amb l’afegit del treball en el món de la prostitució, que estimula el fet que se la caracteritzi no només com un ésser maligne, sinó també liminar, transgressor i molest.

164


Durant la recerca, ens hem trobat amb moltes mencions de persones —sobretot, dones— a les quals, per l’estranyesa del comportament, per ser portadores de significats molestos o, simplement, per ser diferents, s’atribuïen capacitats malignes i se les relacionava amb allò misteriós, estrany i prohibit. És el cas d’Anglesola, on unes entrevistades ens han explicat que una senyora anomenada Concha tenia la fama de bruixa per ser diferent: era d’una de les famílies més riques del poble, muntava a cavall, era culta, anava tota sola i tenia un altre estatus de vida. La gent deia que «feia coses rares» i la seva figura estava embolcallada en una aura de misteri. És també el cas d’una senyora d’Alcarràs, molt guapa i miliciana d’esquerres, que durant la Guerra Civil va expressar uns ideals diferents i anava sempre contra els capellans. No tenia la fama de bruixa com a tal, però hom coneixia el seu conflicte amb l’Església i les persecucions que havia sofert. Si ens ubiquem en l’àmbit de les significacions i la polisèmia del mot bruixa, resulta significatiu el fet que els informants associen a la bruixeria aquelles persones vistes com a estranyes i socialment inquietants, tant si eren dones titllades de diferents com si eren persones —o dones— sense cap atribució màgica, però sí temudes o considerades males persones.

Conclusions Les històries i els testimonis recollits presenten una correlació amb la tipologia dels crims mitjançant els quals es va perseguir i condemnar les persones acusades de bruixeria durant l’edat moderna: provocar la mort i malalties; cometre infanticidis; provocar tempestes i la destrossa de collites, i entrar a cases per donar-hi mal. A tall d’empremta sociocultural, aquests crims queden representats popularment en l’imaginari col·lectiu en diverses de les històries exposades, fet que ens indica la persistència de la creença fins a mitjan segle xx. De la informació recollida i exposada, n’emergeixen tres eixos analítics: el primer, centrat en l’antropologia simbòlica i els marcs de significació i resignificació de la bruixa, que opera en un sistema de creences compartit col·lectivament en contextos patriarcals contemporanis. La proposta rau a analitzar la figura de la bruixa com a operador simbòlic negatiu. I, quan ho fem, ens referim precisament a la significació sociocultural que representa: les bruixes són aquelles persones que, conscientment i malèvola, causen el mal, per mitjans ocults, a persones, animals i interessos particulars. Encarnen el mal, la malaltia i la mort, i se situen en el pol oposat de l’ideal de conducta. Trobem un segon eix en l’anàlisi de la creença ubicada en un univers cultural on el fenomen esdevé una teoria de les causes, tal com van indicar els primers antropòlegs que van estudiar la bruixeria africana a l’inici del segle xx, en què la causa del mal i les desgràcies són provocades per unes persones en concret que operen en un sistema social en el qual la bruixeria exerceix una funció social i regula relacions i conflictes. Així, més amunt s’han descrit diverses crisis de bruixeria i s’han exposat diferents rituals de protecció de cases i persones, mecanismes per desemmascarar les bruixes i solucions locals a aquestes crisis que tenen el poder de mostrarnos la presència de la creença al pla de Lleida. En tots els casos, se’ns ha posat de manifest l’encaix d’aquestes crisis, acusacions, rumors, agressions, assassinats i processos d’exclusió en 165


Procés a la bruixa, d’Eduard Alcoy (ca. 1973). Museu de la Noguera, núm. inv. MN-1923.

la complexitat i els conflictes quotidians entre veïns i famílies amb diferents posicions socials en els àmbits rurals. Ja ho afirmava l’antropòleg Carmelo Lisón quan explicava que els veïnats eren una matriu cultural als pobles petits, amb una interdependència inevitable, tant de corresidència com de transaccions materials, emotives i morals. En el que definia com a «complex i intens espai moral», el mal d’ull actuava com a canalitzador de totes aquestes tensions i racionalitzava el rebuig d’alguns veïns i veïnes (Lisón 2004 [1979]: 293). Un tercer i últim eix planteja la pregunta de per què la gran majoria de les bruixes són dones i proposa una anàlisi en clau de gènere des de l’antropologia feminista, la qual cosa situa el focus d’anàlisi en la construcció de categories estigmatitzadores i llur integració en els sistemes de sexe/gènere contemporanis. Els diferents casos exposats mostren la fusió entre les categories de gènere i la bruixa com a ésser maligne, situat al pol oposat de l’ideal de perfecció femení. I el fet d’analitzar qui eren i contrastar alguns casos ens dona pistes sobre com ha funcionat la misogínia a la nostra societat, alhora que ens convida a identificar quines herències ens ha llegat a l’actualitat. Dos dels casos són de dones velles, pobres i lletges, que llancen un malefici com a venjança en negar-los l’ajut. Trobem altres exemples de venjança en el cas de la pastora víctima del cobrament d’un impost injust i en el de la suposada prostituta rebutjada pel promès adinerat. Hem aportat també tres casos d’atacs a infants i dos en què es provoquen tempestes. En relació 166


amb la violència expressada i exercida en les diferents crisis de bruixeria, hem documentat dues agressions col·lectives, una de les quals amb un desenllaç cruel i dramàtic, en què se’ns ha posat de manifest la presència d’un patriarcat que mata, que s’enfronta a un patriarcat que protegeix i que ambdós invisibilitzen la víctima. Algunes es corresponen amb dones víctimes d’una injustícia o, simplement, pobres destinades a l’exclusió social. Paral·lelament, si ens ubiquem en un marc de tensions en el si de la unitat domèstica en un context patriarcal, els conflictes entre sogra i nora ens han mostrat les competències i rivalitats entre dones, en què el rol d’autoritat correspon a la mare del cap de família, que ataca la jove. Coincidint amb el fet que es correspon amb una dona d’edat avançada, passa a ser considerada maligna i dotada de poders per fer el mal. D’aquí ve que se la consideri bruixa a les històries recollides. Finalment, hem exposat crisis de bruixeria i històries de bruixes, la figura de les quals no encaixa i subverteix l’ordre socialment acceptat no només pel que signifiquen, sinó també per la normalitat que desafien. Siguin pobres, velles, lletges, «marimachos», prostitutes, envejoses o «solterones», les seves històries mostren el significat malèfic i destructor de la vida que ha encarnat durant segles la bruixa, però també obren pas a noves significacions i reivindicacions que amplien els nostres objectes i subjectes d’investigació.

BIBLIOGRAFIA Alcoberro, Agustí, 2008. «Cacera de bruixes, justícia local i Inquisició a Catalunya, 1487-1643: alguns criteris metodològics», Pedralbes, 28, 2: 485-504. Castell, Pau, 2013. Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya, tesi doctoral inèdita, Barcelona, Universitat de Barcelona, http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/51863, [2017/11/14].

2017. «Con toda templança y moderación. El Santo Oficio ante la caza de brujas en Cataluña (siglos xvi y xvii)», Mulieres inquisitionis: La mujer frente a la Inquisición en España, M. Jesús Zamora (ed.), Vigo, Academia del Hispanismo: 51-104.

Garganté, Maria, 2016. «“Es deia Teresa”: aproximació a la veritable història de la bruixa de Biosca», La Font de Biscarri, s. núm.: s. p., https://lafontdebiscarri.wordpress.com/2016/03/08/es-deia-teresa-aproximacio-a-la-veritable-historia-de-la-bruixa-de-biosca/, [2017/11/05]. Lisón, Carmelo, 2004 [1979]. Brujería, estructura social y simbolismo en Galicia, Madrid, Akal. Soler, Delfí, Sánchez Agustí, Ferran, 2004. Teresa, la bruixa de la Vansa: una història de veritat, Vilanova de Meià, Ajuntament de Vilanova de Meià. Serra i Boldú, Valeri, 1980. L’Arxiu de les Tradicions Catalanes, vol. ii, Palma, Olañeta.

167


168


3.5

Marcel·lí Corominas

Esvaïdes en el record. Històries de bruixes al Solsonès.

169


Marcel·lí Corominas Cots Centre d’Estudis Lacetans

Peu de foto imatge de portada: Urpa d’au clavada a la porta d’una masia del Solsonès. Autor: Marcel·lí Corominas.

170


La proposta d’investigació que se’ns feia amb el títol Se’n parlave i n’hi havie començava amb l’acotació següent: Catalunya és un espai privilegiat pel que fa a l’estudi de la bruixeria i la cacera de bruixes en l’època medieval i moderna. En els darrers anys, la investigació històrica ha posat en relleu la importància del territori català, i en especial de les comarques de Ponent, com a lloc d’origen d’un fenomen que arrenca en l’època baixmedieval i que s’estén fins a dates sorprenentment properes a l’actualitat: la creença en l’acció malèfica de bruixes i bruixots sobre persones, animals i conreus.

L’objectiu era emprendre el repte de trobar, en el territori d’estudi, testimonis que parlessin sobre la pervivència de les creences populars en l’acció malèfica de bruixes i bruixots, o bé testimonis de la presència d’aquestes figures en els costums i ritus que es practiquessin per evitar-ne els mals que, en el passat, se’ls atribuïen. Era difícilment versemblant trobar o saber de l’existència de bruixes i bruixots en els nostres dies, tot i la referència explícita que se’n fa en un document ben recent. Sens dubte, però, era una tasca especialment atractiva en un territori on es donen moltes de les condicions perquè hi sobrevisqués, si no el fenomen mateix de la bruixeria, sí almenys el record, la memòria i els testimonis de la seva influència en el passat proper.

Peülles de porc protegint l’entrada d’una masia al pla de Busa. Autor: Marcel·lí Corominas. 171


El Solsonès és un territori rural i conservador, on l’Església catòlica manté una presència i una influència seculars i paleses. Solsona és seu de bisbat i capital d’una comarca amb una població fortament disseminada, la qual cosa dificultava, fins fa ben poc, el fet de disposar d’uns serveis mèdics accessibles a tothom. Dues circumstàncies essencials perquè la figura de la fetillera, la de la remeiera i la de la llevadora tinguessin terreny adobat i, amb això, la deriva cap a la seva concepció pejorativa com a bruixes i metzineres. Al nord de la comarca, rere la serralada del port del Comte, a la vall de la Vansa, el petit poble de Tuixent ha fet famosa la figura de la trementinaire, una dona que era dipositària de coneixements curatius mitjançant les herbes que arreplegava dels boscos i la trementina i els olis que recollia de pins i avets. Malgrat que Tuixent no pertany al Solsonès, la influència d’aquestes remeieres sobre les terres que reguen el Cardener i la ribera Salada encara és viva en el record de la gent gran. Els pocs casos de persecució de bruixes a la comarca del Solsonès que coneixem tenen a veure amb les trementinaires, habitualment naturals de la Vansa, encara que de vegades exercien oficis a les masies del Solsonès. A l’altre vessant de la comarca, la historiografia de la caça de bruixes hi estableix una de les últimes que va ser cremada a la foguera (1806?), Teresa Guardia, anomenada la Baquiola (https://lafontdebiscarri.wordpress.com/2016/03/08/es-deia-teresa-aproximacio-a-la-veritablehistoria-de-la-bruixa-de-biosca/). No era del Solsonès, sinó de Biosca, però no es poden posar fronteres al camp ni a la relació dels seus habitants. El petit poble de Biosca s’agermana amb les últimes masies del Solsonès i forma part del mateix bisbat. Curiosament, entre els dos extrems de Tuixent i Biosca, en el que és territori pròpiament del Solsonès, els testimonis de bruixeria de què encara hi ha una certa però esvaïda memòria són mínvols. A Odèn i Lladurs —al vessant occidental— i a Navès i la vall de Lord —a l’oriental—, hi hem trobat encara el que més s’acosta a records creïbles i directes de fets atribuïbles a la màgia i la bruixeria.

Destral de pedra polida (4800-4200 BP). Aquestes destrals eren conegudes amb el nom de pedres de llamp, ja que s’identificaven amb les puntes dels llamps. Sovint s’utilitzaven com a protecció contra les tempestes. Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, núm. inv. MDCS 2661.

172


Els casos documentats L’evolució dels fenòmens de la bruixeria a la comarca del Solsonès presenta pocs fets documentats, però, sens dubte, aquests responen, a redós de futurs estudis, als trets característics del que ha estat l’evolució d’aquesta manifestació al llarg de la nostra història: persecució i judicis amb origen essencialment en la societat civil i temperància en l’actitud de l’Església pel que fa a la intervenció en casos d’aquest tipus (http://bruixes.mhcat.net/index.php/la-construcciointelmlectual-de-la-bruixeria-moderna). En treballs recents sobre el fenomen de la bruixeria, trobem alguns casos documentats de judicis i persecucions al Solsonès. La referència més antiga la cita Castell (2013: 55-92). És el cas d’un batlle de Solsona que «sercave bruxes» a la zona d’Odèn, i relata com un testimoni, el 1548, explicava com «un home que sabia d’aquell art feu senyal a l’altre ab la mà esquerra, y en aprés li féu fer una creu en terra i paltrigar-la ab lo peu esquerre». El mateix autor cita el judici a Joan Orrit, d’Odèn, l’any 1547, del qual és tribunal el batlle de Solsona. Pladevall (1974) documenta un fet interessant pel que fa a la persecució de bruixes, ja que mostra una certa professionalització de la cacera i els abusos que es produïen, com és el cas de l’anomenat Tarragó, que relata esplèndidament Serra (1994: 19): Entre el 1619 i el 1627, voltava per les comarques del Lluçanès, el Solsonès, el Berguedà i el Bages un buscador de bruixes de nom Cosme Soler, conegut amb el sobrenom de Tarragó. Aquest, originari del mas Soler de Tarragona, situat a la Baronia de Rialb, era expert a descobrir bruixes i organitzar inspeccions. Allí per on passava, trobava bruixes i començaven aviat els processos i les condemnes. Es considerava que totes les bruixes tenien una marca, que només era visible un cop era fregada amb aigua beneïda; el buscador de bruixes Tarragó tenia un gran interès a trobar les marques de les suposades bruixes. Antoni Pladevall fa notar que la pràctica de buscar un senyal en el cos dels acusats, a part de prestar-se a tota mena d’abusos i ser una falta de respecte, era una cosa molt arbitrària, car qualsevol tara a la pell, berruga, «desig» o cicatriu podia donar peu a prendre-ho com una marca del dimoni. De marca diabòlica, en tenien gairebé totes les bruixes —qui no en té una, de marca, al cos!—; així, a Rafaela Puigcercós, li van trobar […] que «no tenia sinó un cabell sol sota la una axella y dessota de l’altra ne tenia sois dos o tres», i Joana la Negra accepta que el dimoni «me assenyala en la spalla y jo conagui que entre carn y cuyro me ficava alguna cosa lo qual senyal ab las mans no mel trabi ni sabia que·s conegués».

Tarragó, l’expert buscador de bruixes, era la guspira que encenia, allí on arribava, el foc del fanatisme, la intolerància i la violència. La relació entre Tarragó i l’aparició de bruixes era tan directa, que fins i tot el bisbe de Solsona, Joan Alvaro, va intervenir i va expulsar-lo del bisbat. De tot el que va succeir, el bisbe n’envia un memorial al Govern de Felip III (Reglà 1991: 64): Por mi obispado pasó un hombre que se llamava Tarragó y sucedió en una villa cuya jurisdicción es de V. M . que y va señalando mujeres que eran brujas, y desnudándolas para ver una señal en las espaldas, y algunas me hizieron relación las hacia desnudar por su gusto y por el de los que acompañavan. Luego que llegó a mi noticia estando en mi catedral, la qual está entre las montañas, hize diligencia para tomarlo preso y embiarlo a V. M. […]. Esta materia de brujas es dificultosísima y quantos autores escriben dellas lo hizen desta 173


manera, particularmente un inquisidor, que, haziendo experiencia en una mujer que ella misma había confesado ser bruja, halló ser gran parte dello falso, y que todo son embustes y embelecos del demonio para llevar almas al infierno y busca para esto los sujetos más débiles y flacos, que son las mujeres, y ordinariamente viejas, y todos los jueces seculares, queriéndolo llevar jurídicamente, se engañan en muchas ocasiones porque por miedo de los tormentos confiesen y muchas mueren sin culpa.

Al mateix temps, es produeix a la Seu d’Urgell un judici sobre un cas de bruixeria a Cambrils, el 1623, contra unes dones de la vall de la Vansa. Ens el recorda Oliver (2003: 96-97): Per la declaració de la testimoni Magdalena Barber, de vint anys, que segons ella havia estat víctima de les bruixes, sabem que havia fet de «criada en casa d’en Gili Spuga de Cambrils, de la qual casa me’n so anada i no i vull estar, per quan stant jo en lo llit en dita casa, en companyia de Hieronyma, viuda y una dona vella, mare de dit Spuga, vingueren en dit aposento y al llit ahont jo estava […] Galina de Fòrnols y na Plateua […] de dit lloch y Antònia Martina del Collbataller, paròchia de la Vansa, les quals aportaven un brasset de criatura y lo dit del mix ençés ab una llum blaua, y me persudien que prenguessa lo ofici d’elles, lo qual entench era de bruxes y metzineres, per quan les dites dones aprotaven uns paperets de metzines y un grapalt en les mans, dient-me que jo matàs los amos de dita casa. Y me mostraven dites metzines dient que les unes eren per a matar promptament y altres feyen penar quatre ores, altres nou ores. Y per quant yo no volia consentir al que elles volien, me donaven moltes bastonades y se’m llansaven de sobre de tal manera que no podia dir res, ni sols dir Jhesus, ni poder-me senyar. Y en açò me so trobada sinch vespres, so és, quatre arreu y altre que deixaren de venir-hi».

Pla de les Bruixes. Autor: Marcel·lí Corominas. 174


La declaració de Magdalena Barber continua dient que, després d’un temps de calma, Galina de Fórnols va tornar a amenaçar-la de mort perquè havia dit que era bruixa. No li va servir de res, però, amenaçar la testimoni, perquè tant ella com les seves companyes d’aventures nocturnes a les muntanyes de la Vansa i Cambrils foren condemnades a mort l’any 1627. Aquest cas, molt probablement, és el mateix que recorda haver llegit a l’arxiu de la diòcesi de la Seu d’Urgell una de les persones entrevistades, Ramon Vilaginés, que explica el següent: Eren tres dones: una d’Alinyà, una altra de la Vansa i l’altra no recordo d’on era. Les van acusar de bruixeria, que feien avorts i que tenien tractes amb el dimoni, que a la nit es reunien i que en volien convertir alguna altra. I les van cremar totes tres (E14_SOL. Àudio II. 0:14.20).

Esvaint-se la memòria La recerca al Solsonès ha deixat un resultat interessant, ja que encara hi ha qui recorda casos de suposada bruixeria i, fins i tot, hi ha qui ha assistit a l’enterrament d’una dona a la qual s’atribuïa aquesta condició. Jaume Serra —o Jaume de Poses— explica el cas més clar de bruixeria que ell ha conegut: un cas de mal donat al bestiar per part d’una dona a l’enterrament de la qual va assistir. La dona havia nascut als Torrents de Pià i, d’allà, se’n va anar a viure i va morir al mas Parera de Navès. El testimoni relata el record amb les paraules següents: Ah, sí, les dones bruixes, els bruixos… D’això, prou n’havia sentit a parlar. Hi havia una dona que era de la Parera, […] que es discutien […], el que no sé si es pot creure o no es pot creure. Bueno, tenien un remat d’ovelles, tenien xais, i els xaiets, quan arribaven una mica grans, collons, patapam!, esparnecs i quedaven morts, i ells, collons, l’amo els escorxava a veure què conys tenien que es morien els xais ara que són grossets, si ja eren una mica grossets. Bueno, un mes que anaven rere les ovelles, miraven i tenien el fetge amb dos talls. Tenien el fetge tallat. I deia: «Mecagondéu, això no ho pot fer ningú sinó una bruixa». Collons, perquè allò no podia ser de cap manera, perquè allò havia de ser per ella, l’enfermetat que tenia… bé havia de ser una enfermetat, i quedava d’aquella manera perquè a dintre d’un xai amb oracions […]. No ho sé, però a aquella dona tothom li deia bon dia, però […] és una bruixa. Qui sap si és aquella dona que té oracions d’aquestes dolentes i fa unes oracions i queden morts els xais d’aquesta manera. Això sí, d’això me’n recordo: jo l’havia vist, aquesta dona, encara hi vaig anar a enterro […]. Sí, havien estat al Torrent de Pià. Del Torrent de Pià, se’n van anar a Parera i, allà, a Parera, es va morir. Va morir de corre i de pressa. Hi tenia una filla casada i va anar a veure la filla, va malaltir i es va morir.

Un testimoni molt interessant, a qui hem d’agrair l’esforç per complaure la nostra curiositat, és el de Maria Irla Guix, natural de la casa Nova de Lladurs i que viu actualment a Cavallera Baixa d’Odèn. Amb una certa dificultat de memòria i l’ajuda del seu fill Joan, ens va explicar un bon grapat d’històries entre la màgia, el curanderisme i el record de la bruixeria. —Jo el que havia sentit a dir era lo dels porcs. També que anava una dona a una casa i deia: «Que m’ensenyeu això? Que m’ensenyeu allò?», i li aguaitaven els porcs xics i diu que es morien tots. Jo això també ho havia sentit a dir (E10_SOL. Àudio I. 0:13.50). —Havíeu sentit a dir mai que davant d’una tempesta hi anava una bruixa? —Això no. —Són a dintre les pedres —li recorda Joan—. Totes les pedres porten un puntet negre dintre que era la bruixa. 175


—Això sí que ho diuen, sí. Si és veritat o no, no ho sé. —Això us havien explicat? —Sí. I saps què feien? Això, a casa meva, ho havia vist: quan veien venir una tormenta o una tronada d’aquelles tan fortes, veia sortir el meu oncle a tirar tiros i fer creus així, allà a una finestra, amb un ganivet, perquè la tronada no vingués… I llavors es girava, eh?! (E10_SOL. Àudio I. 0:15.50). Jo recordo algunes coses que m’havia explicat el meu padrí, el pare de la meva mare… Fa cinquanta anys que és mort. Ara no s’expliquen les coses d’avis a nets.

També la història de la font de Canadella: Per allà passaven els traginers amb els matxos. Un d’ells, m’explicava el padrí, passava per allà i cridava la Maria i venia la Maria i li donava una cosa. Un dia, va sortir i no li portava res, i va haver de fugir amb el matxo perquè el perseguia… La Maria era una serp! I això m’ho explicava el padrí, que no era embustero (E10_SOL. Àudio I. 0:29.00).

Malgrat la joventut, el testimoni de Pilar Muntada, del Rial de Busa, a Navès, també ens dona a conèixer històries i costums que havia sentit explicar a casa o havia vist fer al seu tiet: —De coses d’abans, recordo allò que feien per Sant Pere Màrtir: collien rames d’avet, les portaven a beneir a Besora i en feien creus i les posaven a les portes i a totes les finestres, i també als quatre graus del pla de Busa. Ho feia el tiet, que ja fa vint-i-set anys que és mort (E13_SOL. Vídeo I. 0:00.01). —Ell no t’havia explicat mai per què ho feia? —També per lo mateix: per les tormentes i per evitar coses dolentes. Sí, sí, una protecció. —De fenòmens estranys, n’has sentit a parlar? —A Cases de Posades, a Cases Altes, s’explica que es trobaven cames… al bestiar. No sabien de què venia, però trobaven cames trencades a les ovelles i coses d’aquestes. Anaven al corral i trobaven ovelles amb cames trencades, o malaltes, o coses estranyes. Ho deien, sí. No varen saber mai res d’allò (E13_SOL. Vídeo II. 0:10.00).

De Solsona, però originari del nord de la comarca, Ramon Vilaginés, de cal Pixarada, respon la pregunta: «Quin ritual seguien els padrins per protegir-se de les tempestes i de les bruixes que, segons m’has comentat que deien, les provocaven?». Explica el següent: —Seguien un ritual. Seguien una espècie de ritual […]. Sortien amb una espelma i un ganivet, i amb el ganivet tallaven… amb el ganivet feien unes creus i feien com si fessin unes creus i tallaven la tormenta, i tallaven les pedregades, i tallaven això. Era lo que feien. Llavors, el ganivet sé que el penjaven en una finestra i també havia vist que posaven uns rosaris també penjats amb el ganivet. —Això a quina zona? —Això ho havia vist aquí mateix. Aquí, a casa. Els padrins venien tots de Cambrils, de la zona alta de Cambrils. Has de comptar que tenien uns dies, perquè eren nascuts per allà al mil vuit-cents vuitanta i poc… Precisament, a la padrina devia ser un ritual que li havien explicat, perquè era analfabeta, no sabia ni llegir ni escriure. —Ells relacionaven la tempesta amb l’acció d’una bruixa? —Sí. Bueno, perquè, a vegades… Aviam, quan es formava una tormenta… Ara perquè ni es formen tormentes d’aquelles… Pues hi havia uns rams de tormenta, que en deien, que la broma es tornava més blanca i deien que, quan la bruixa passi aquí o passi allà… semblava quan venia la pedra, ademés de la capa nebulosa de sobre; una altra per sota, que era la que corria una mica més, amb un color més blanquinós, i ells ho relacionaven amb això… Era 176


lo que deien ells […]. Amb tot això de les bruixes, quan no hi havia més defenses en altres coses, en algo havien de creure. I això de les bruixes… Pues sí, a fer creus de tell, de teix, i posar-les a les portes. Això també ho feien, però això ho havia vist allevorens i ho havia vist molt recent aquí, com después a alguns puestos; en alguns casos, ja havia vist que ho substituïen pel salispàs (E14_SOL. Àudio I. 0:07.50).

També és interessant el record de Maria Carme Solà, de casa Vilà de Freixenet de Riner, que descriu un lloc d’aplec de bruixes tal com li havia explicat la iaia i detalla la imatge que li ha quedat de com devia ser una bruixa: —De petita, la iaia ens explicava que, al collet de Sentor… El collet de Sentor és un turonet petit, i a dalt era així: com una plaça, hi havia pedres i hi havia rocs, més aviat planer… Doncs que allà les bruixes ballaven les nits de lluna plena a partir de les dotze. I la nit de Sant Joan feien una foguera i ballaven a l’entorn de la foguera. Aquest turonet és davant de Bolsegura, just al camí per anar al Miracle caminant i sota la serra, més o menys. Quan passàvem per allà, sempre miràvem si hi vèiem alguna bruixa. Mai vàrem veure cap bruixa ballant, mai, i la meva iaia penso que tampoc en va veure mai cap, de bruixa. Això és el que sabem de les bruixes, de la història de les bruixes del collet de Sentor. Això m’ho explicava la iaia. —Ella es creia que allò passava allà? —Ella ja deia que era d’un temps antic. O sigui, no hi havia vist cap bruixa, allà. I penso que no sé si s’ho creia o no s’ho creia. Però suposo que li havien explicat la mateixa història que ens explicava a nosaltres. Això ens ho explicava pel camí, anant al Miracle caminant; al passar per allà, et deia: «Mira, aquí, al collet de Sentor, hi ballaven les bruixes». I t’explicava això (E01_SOL. Vídeo I. 0:00.01). —Havíeu sentit a parlar de persones que es consideressin bruixes? —[…] quan baixaven les trementinaires, que passaven dos cops l’any o un cop, deien: «Bueno, és que aquelles dones són com bruixes. És que són unes bruixes…». O sigui, la nostra idea de bruixa era, com que ens deien: «És que vas tan escabellada que sembles una bruixa», llavors era una persona… una dona molt escabellada, amb els cabells molt llargs, vestits llargs i una escombra. […] Allò que deia del collet de Sentor, quan passàvem per allà, ens semblava que havíem de veure una persona així (E01_SOL. Vídeo I. 0:10.18).

Certament, en la memòria popular, els rituals de protecció contra els mals i encantaments que la bruixeria i els bruixots i bruixes podien arribar a fer es van anar incorporant, almenys molts d’ells, als ritus i les tradicions que els rectors de les parròquies rurals acabaran recollint en les diferents consuetes de cada territori. Costums com ara el salpàs o salispàs. O beneir timó i branques d’avet o teix —tell, al nord del Solsonès— per protegir la casa i la collita. O el pa beneït per prevenir de mals i pedregades. O bé posar creus de Caravaca amb la mateixa intenció protectora. Són costums, alguns encara vigents, que de ben segur substitueixen d’altres més profans. D’arrels més profanes, ens en parlen les peülles d’animals clavades als ampits de les portes —en tenim constància d’àligues, cigonyes i porcs fers. O bé els rituals de tallar les tempestes amb tisores i ganivets o, fins i tot, disparant amb una escopeta a l’ull del temporal. Tot plegat, un seguit de rituals que, molt probablement, transmeten el record, a voltes inconscient, de com calia defensar-se d’aquelles dones i homes associats al maligne que portaven el mal i la desgràcia a persones i patrimoni.

177


Oración contra piedras y centellas. Ecomuseu de les Valls d’Àneu, núm. inv. 10795.

178


Documents sobre rituals, oracions, pràctiques i cerimònies relacionades amb la protecció de persones i béns d’encanteris i fetilleries A Solsona, el 1878, Serafí Corominas publica Epitome. Ritualis Ecclesiae et Diocesis Celsonensis, un recull de ritus i oracions per a cerimònies com ara el Benedictio salis et aquae, et ejus aspersio per domus in Hebdomada sancta, per beneir la casa i preservar famílies, animals i camps de desastres, malalties, tempestes i mals esperits, o bé el Bendictio ramorum in honorem Sancti Petri Martyris, contra les tempestats. Aquest és un llibre que, segurament, encara podem trobar a casa de qualsevol capellà. També hem pogut conèixer un llibret propietat de Ramon Vilaginés, imprès a Roma, a la impremta S. Salviani, que porta per títol Tesoro de oraciones, de suma virtud y eficacia, para curar toda clase de dolencias, así del cuerpo como del alma, como también un sinnúmero de prácticas para librarse de hechizos y encantamientos con bendiciones y exorcismos, etc. Tan sols hi ha una referència a mà que diu: «Principia el 18 de abril del 1924». El títol en descriu perfectament el contingut. La referència més propera en el temps és la llibreta d’una dona de Solsona que, per la poca antiguitat del document, no podem identificar a fi de preservar el dret familiar a la intimitat. S’hi recull un Conjuro contra duendes y brujas. Diu així: «En nombre del Señor sea nuestra ayuda. Quien hizo el cielo y la tierra. El Señor con nosotros y con tu espíritu». Res més. A banda d’això, disposem també d’un darrer document força excepcional que conté les delicioses històries de les dones de fum i aigua. Formen part de les llegendes arrelades en el passat més remot? Són anteriors a l’estigmatització de les bruixes com a serventes del diable? No sabrem mai com ni per què han arribat fins a nosaltres tal com les va recollir mossèn Sarri. Resten encara, en la seva veritable essència, adormides en els manuscrits del vicari de Sisquer, a l’Arxiu Diocesà de Solsona (ADS, lligalls Mn. Sarri, manuscrits). Les dones de fum i aigua són un valuós patrimoni cultural. Mossèn Sarri parla d’uns éssers, sempre femenins, entre les nimfes i les bruixes, que, tenint poders màgics, es casen amb gent del territori, a la qual només demanen que no les anomenin mai dones de fum i aigua i que no interfereixin en els seus particulars costums. Quan no se’ls respecten aquestes peticions, s’enfurismen i arriben a aplicar durs càstigs als qui no han mantingut les condicions acordades. Però mossèn Sarri, fins i tot, quan parla de bruixes, no pot deixar d’emprar un llenguatge que n’endolceix la figura, com a El serrat de les bruixes d’Altés (ADS, lligalls Mn. Sarri, manuscrits, f. 141): Com enjorna ballen la nit de Sant Silvestre en el turó davant la rectoria pel cantó de Potrony. Un any, un parell de taboles hi encenen una gran xera que no estranya al poble, creia ser cosa d’algun pastor. El foc no s’apaga, resten unes brases tota la nit i se senten uns gemecs —els taboles, que esgarrapen un violí. En el silenci de la nit, obren finestres, veuen les minses clarors i els tristos grinyols, les finestres es tanquen i atasconen les obertures i, a la missa matinal, tothom hi manca […]. La boira baixa planava damunt la parròquia i ningú s’atrevia a eixir de casa.

En el transcurs del temps, la creença de la capacitat del diable d’actuar a la Terra per mitjà de personatges com les bruixes, pel que fa a l’Església catòlica, arriba fins als nostres dies, i en 179


tenim una clara manifestació en les paraules del bisbe de Solsona a la glossa «Vigileu», d’un Full diocesà del 2015,1 en què alerta «de l’auge de les bruixes, vidents i tiradors de cartes que irrompen en les festes populars de les nostres viles i ciutats». En la glossa introdueix aquest perill amb paraules que recorden les de Tomàs d’Aquino, al segle xiii, quan parla sobre la insídia dels dimonis (Summa teològica, part i, qüestió 114, article 2): Fa molt temps que no sentiu a parlar de l’acció del Maligne i d’aquelles accions o pràctiques que obren la porta de la nostra ànima a la seva influència o invasió. Com que en aquests darrers temps la realitat m’ha fet obrir els ulls davant aquest fenomen, us he de dir: «Vigileu». Sembla que, en el més profund d’algunes creences, la bruixeria i el diable segueixen sent un element de preocupació fins i tot en ple segle xxi.

Els temps han canviat, però no a tot arreu de la mateixa forma, com hem vist. Esvaïdes en el record, hem trobat històries de bruixes. Encara hi ha qui en parla. Ben poc és cert, però, tanmateix, se’n parlave i n’hi havie.

BIBLIOGRAFIA Castell, Pau, 2013. Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles xv-xvi), tesi doctoral inèdita, Barcelona, Universitat de Barcelona, http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/51863, [2018/01/05]. Oliver, Jaume, 2003. Odèn: Història i patrimoni a la muntanya del Solsonès, Odèn, Ajuntament d’Odèn. Pladevall, Antoni, 1974. «Persecució de bruixes a la comarca de Vic a principis del s. xvii», Monografies del Montseny, 1: 93-165. Reglà, Joan, 1991. Els virreis de Catalunya, Barcelona, Vicens Vives. Serra, Rosa, 1994. «Bruixes, més que bruixes, les berguedanes!», L’Erol: Revista Cultural del Berguedà, 46: 15-21.

1 Vegeu http://www.naciodigital.cat/lleida/noticia/14350/bisbe/solsona/alerta/practiques/esoteriques/vidents. 180


3.6

Isabel de la Parte

«Jo, d’aquestes coses, n’havie sentit a parlar» La bruixeria en la literatura oral andorrana: entre la memòria i l’oblit

181


Isabel de la Parte Cano Antropòloga Arxiu d’Etnografia Arxiu Nacional d’Andorra

Peu de foto imatge de portada: Vista del poble de Canillo (1913-1922). Ref.: Arxiu Nacional d’Andorra/FGP 0534. Autor: Guillem de Plandolit.

182


Abans, això de la màgica existie. Es veu que els feien màgica, els feien mal… ANA/AE entrevista F3

«Donar el mal» i «fer màgica» són expressions que encara utilitzen les generacions andorranes més grans per referir-se a certes situacions estranyes i danyoses que havien tingut lloc en algunes cases i pobles. Es troben presents en les narracions d’experiències viscudes i en la literatura oral, i parlen d’encanteris, metzines, malediccions… fins i tot de fer emmalaltir i matar persones i animals. Escoltant aquestes narratives, hom té tendència a relacionar-les amb les velles creences sobre «bruixeria». El cert, però, és que si ens aturem a analitzar els relats, els esdeveniments que s’hi expliquen no tenen el mateix origen i significat, malgrat que les persones que els narren es refereixen a la màgica, el mal donat i la bruixeria com si es tractés del mateix. És el cas dels relats sobre màgica que fan referència a comportaments i esdeveniments estranys, però que no responen a accions malèfiques protagonitzades per bruixes, tot i que sovint aquest tipus d’històries se solapin en els testimonis de la gent. Les línies que segueixen són una temptativa d’avaluar la pervivència d’aquestes creences en la societat andorrana a través del testimoni de les generacions més grans. Aquest treball s’emmarca en una recerca més àmplia sobre la bruixeria a la plana de Lleida i al Pirineu que ha posat en relleu una pervivència de la bruixeria fins a èpoques molt recents. L’historiador Pau Castell és el director del projecte de recerca historicoetnogràfica sobre la bruixeria a les terres de Lleida que porta per títol Se’n parlave i n’hi havie (2015).1 Castell ha posat en relleu la importància del Pirineu com a bressol europeu d’un fenomen tan complex com és la cacera de bruixes.2

Bruixeria i cacera de bruixes a Andorra Valles Andorre purgentur a tam pesimis mulieribus. ANA, Tribunal de Corts, doc. 5090

Els historiadors coincideixen a situar l’aparició del fenomen de la bruixeria en l’època baixmedieval, i també coincideixen a afirmar que s’ha mantingut fins a èpoques molt recents. A Andorra, dos treballs han despertat un gran interès per les creences sobre el poder del dimoni i els processos judicials de bruixeria que es van desencadenar al llarg de més de tres segles. Pastor (2004) recull prop d’un centenar de referències sobre judicis en els tribunals andorrans on apareixen moltes dades que fan al·lusió a les persecucions que es van produir a les valls per acusacions relacionades amb la bruixeria des del segle xv. Descriu així la societat del moment, en què les comunitats creien fermament en la bruixeria i en els tractes que homes i dones feien amb el dimoni. Robert Pastor fa referència als casos de la Joana Call, la Maria Guida, l’Antònia Martina, la Rosellà de Sornàs, la Maria Arenya, la Maria Naudina, la Jaumina Fustera, la Joana 1 Projecte promogut per la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i l’Institut Ramon Muntaner, AP21/15. 2 A les valls d’Àneu, al Pallars Sobirà, s’hi han documentat els primers judicis per bruixeria d’Europa i la primera llei europea contra la cacera de bruixes, de l’any 1424 (Castell 2013).

183


Vista d’Andorra la Vella des del desaparegut roc de les Bruixes (1885). Ref.: Arxiu Nacional d’Andorra/FCR 1349. Autor: Jean-Auguste Brutails.

Martí i la Miquela Llumeneres, entre altres dones que van ser acusades de bruixes. El treball documenta un total de quatre accions judicials amb una vintena de dones processades, segons fonts extretes de l’Arxiu de les Set Claus i del Tribunal de Corts de l’Arxiu Nacional d’Andorra (ANA). Les dones amb fama de bruixa van suportar judicis acusatoris i van ser condemnades al desterrament de les valls, en les sentències més indulgents, o a morir penjades, en les condemnes més cruels. La lectura dels processos mostra com un «rumor» era suficient per titllar una dona de bruixa i acusar-la de fer el mal destruint collites i matant persones i animals. Sens dubte, el sistema condemnatori explica moltes coses d’aquella societat, les creences i les relacions amb l’Església i el poder establert. L’altre treball clau sobre bruixeria és Castell (2013). L’estudi és una anàlisi històrica rigorosa que situa l’aparició del fenomen de la cacera de bruixes al Pirineu al segle xv, i explica com evoluciona i s’estén pels territoris catalans durant el xvi. La compilació i l’estudi d’abundants materials inèdits corresponents, en bona part, als dominis senyorials del bisbat d’Urgell han permès a l’autor situar l’inici del fenomen a les valls pallareses i andorranes, cosa que relaciona amb tres elements contextuals fonamentals: «El concepte de secta herètica i demonolàcrita, la tradició de condemna de la màgia malèfica i les metzines, i la influència dels elements mítics relatius a l’acció de determinats esperits nocturns» (Castell 2013:19). Així mateix, fa un exhaustiu repàs de la bibliografia especialitzada d’àmbit europeu, la qual cosa li permet incorporar noves 184


reflexions historiogràfiques sobre l’origen medieval de la cacera de bruixes a Catalunya en el context de la religiositat de l’Occident cristià. Castell aporta documentació clau per a la comprensió de l’aparició i l’evolució del fenomen de la cacera de bruixes en terres catalanes, alhora que desperta noves preguntes sobre aquest tipus de creença i la seva transmissió i transformació. Aprofundir en aquestes qüestions és el que ha motivat un nou projecte de l’autor, en aquesta ocasió, centrat a les valls d’Andorra: Per purgar les valls de tan pèssimes dones. Projecte d’investigació històrica i divulgació multimèdia sobre la cacera de bruixes a Andorra va obtenir l’ajut Cebrià Baraut l’any 2015. El projecte té presents dues fases de treball: durant la primera, l’investigador planteja ampliar la recerca històrica sobre aquest fenomen a partir de la documentació inèdita que l’ANA ha posat a disposició pública recentment, així com analitzar les dades obtingudes en el context del que està succeint en el continent europeu; durant la segona, els resultats de la recerca es difondran a través d’una plataforma digital articulada al voltant d’un mapa interactiu de les valls, en el qual es pugui bolcar tota la informació sobre cacera de bruixes a Andorra (viles d’origen de les dones inculpades, llocs de realització de l’aquelarre, fragments dels judicis, etc.). Es tracta d’una eina amb grans potencialitats de cara a la recerca i la divulgació, la qual contribuirà de manera directa a la difusió del coneixement històric del fenomen i facilitarà l’accés a les dades als especialistes i al públic en general. Una altra qüestió que deriva del projecte és conèixer fins quan les comunitats de muntanya segueixen creient en la bruixeria, després que es prohibissin aquest tipus de judici i les persecucions. Pau Castell apunta que la creença en la bruixeria ha estat una realitat en les zones rurals fins a dates molt properes a l’actualitat. Aquesta asseveració es basa, sobretot, en una recerca etnogràfica desplegada a les valls pallareses recentment, en la qual s’ha documentat la pervivència de la fama de bruixeria vinculada a determinades cases i famílies. En el cas d’Andorra, caldrà fer un treball etnogràfic específic per veure si, tal com succeeix a les valls veïnes, hi ha una continuïtat en determinats mecanismes associats a la fama de bruixa. Tal com s’ha dit, els relats conservats a l’Arxiu d’Etnografia són una mostra de les creences en la màgica i el mal donat. Ara caldrà veure si existia el mateix convenciment sobre l’existència de bruixes i bruixots i si encara hi ha qui reconeix que ha viscut algun episodi de bruixeria.

La màgica i el mal donat en la literatura oral andorrana N’havie sentit a parlar. La meva mare sap una història. ANA/AE entrevista F3

Les creences i pràctiques de protecció davant els poders malèfics han estat documentades per historiadors i etnògrafs al Pirineu (Galinier 1990, Violant 1985). En la literatura oral andorrana hi ha molts relats que en parlen, i configuren una mostra significativa de la importància d’aquest tipus de creença en la societat rural de muntanya. Davant la por que generaven les forces malignes, calia protecció. Les persones feien servir amulets, oracions, creus, escapularis i altres objectes amb poders protectors i sanadors. Les oracions i altres rituals també eren part d’aquest seguit de pràctiques i són l’expressió del sincretisme religiós que naixia dels dogmes eclesiàstics i de 185


Judici per bruixeria contra Maria Tomassa d’Encamp (1489). Arxiu Nacional d’Andorra, TC, doc. 5973.

Portada de l’enquesta judicial sobre bruixeria a les parròquies de Canillo i Encamp (1551). Arxiu Nacional d’Andorra, TC, doc. 6053.

186


les creences populars. Molts d’aquests objectes, com ara els llibres d’oracions, es conserven en moltes cases, així com alguns amulets que encara es poden observar a les façanes dels habitatges i a les eres. La toponímia andorrana és un testimoni rellevant de la importància que la creença en la bruixeria va arribar a tenir en el passat. El roc de les Bruixes de Prats i el desaparegut roc de les Bruixes d’Andorra la Vella són dos exemples, dos paratges on les bruixes es reunien amb el dimoni i atemorien les comunitats de veïns. El roc situat a Prats, amb gravats identificats com a prehistòrics i medievals, ha estat un indret que ha inspirat una llegenda força popular. L’imaginari col·lectiu ha associat les marques a la pedra amb les urpes del diable i ha atorgat un poder sobrenatural al lloc. Aquest tipus de relat sovint se situa en un paratge amb unes característiques singulars. El llac d’Engolasters també és un indret màgic en l’imaginari popular, ja que s’hi associa un abundant repertori de contes, llegendes i relats de màgica. A Andorra, com a altres valls pirinenques, la convicció sobre l’existència de bruixes i bruixots i poders sobrenaturals és part d’un substrat de creences associades a les formes de vida agrícoles i ramaderes de muntanya que van caracteritzar el país fins a principi del segle xx. Avui, l’Andorra rural s’ha transformat profundament i moltes d’aquelles creences han desaparegut. La tradició oral és una font documental de gran rellevància per aproximar-se a la convicció que va existir en el passat sobre els poders malèfics i les pràctiques demoníaques. Les llegendes populars són una prova. Hi ha un tipus de relat que fa referència a successos relacionats amb el «mal donat» que mostra la pervivència que encara tenen aquestes creences entre els andorrans de més edat. Les narracions retraten una societat, no tan llunyana en el temps, en la qual hi havia persones que «donaven el mal» i causaven desgràcies a les famílies de la comunitat. Les narracions també mostren que, freqüentment, la sospita de donar el mal requeia sobre les dones. I el motiu principal que les duia a fer mal era l’enveja: «Eren dones que no se les estimave ningú perquè tothom les tenive por», expliquen alguns dels testimonis recollits a l’Arxiu d’Etnografia.3 Així, doncs, els relats sobre el mal donat documentats són reveladors de la significació que aquest tipus de creença va arribar a tenir a les valls. En l’actualitat, les històries que s’expliquen són força imprecises i sovint se situen en un temps poc concret, la qual cosa mostra que estan perdent vitalitat i rellevància. Junt amb els relats sobre el mal donat, apareixen altres històries relacionades amb «la màgica». Aquest tema apareix sovint per fer referència a situacions anòmales que succeïen a les cases (aparicions, sorolls, comportaments estranys, etc.). S’expliquen com a actes provocats per persones (freqüentment, capellans o veïns dels afectats) que fan servir encanteris i llibres per fer màgica. En tant que episodis estranys provocats per mitjans ocults, s’expliquen en el context d’una mateixa temàtica, però són fets que responen a un substrat de creences diferent. En canvi, la creença en el mal donat fa referència a accions malignes, com ara causar la malaltia i la mort de persones i animals, o bé destruir conreus, i s’imputen a dones que poden ser identificades com a bruixes. És habitual que aquests dos tipus de relats es barregin en el testimoni de les generacions més grans, en part, perquè són històries que semblen transitar de la memòria cap a l’oblit. «Antes n’hi havia molta [de màgica]» i «hi havie dones que donaven el mal» són algunes de les expressions que apareixen en els relats documentats en dos treballs dipositats a l’Arxiu d’Etnografia. El primer era un estudi del folklore i estava dirigit a esbrinar quines eren les rondalles, 3 L’Arxiu d’Etnografia, adscrit a l’ANA, és l’eina de gestió del patrimoni etnològic i immaterial. La seva finalitat és documentar els grans temes de la cultura i la identitat andorranes i el seu procés de transformació. 187


llegendes i històries que s’explicaven abans.4 El segon treball, de caire etnogràfic, estava orientat a documentar els remeis que es feien servir per tenir cura de la família i els animals en el marc d’un projecte més ampli sobre la vida de les dones.5 Els esdeveniments relatats apareixen en el context de dos projectes que no tenien com a objectiu documentar creences sobre bruixeria, però que han propiciat històries que s’hi acosten, com les de màgica i el mal donat: Això ho va explicar la mateixa dona que li va passar […]. Allavòrens diu que va anar a casa, no sé, per alguna cosa, a buscar alguna cosa, i quan passave pel carrer va trobar una bufanda a terra. I ella aquella bufanda la va agafar, i tenive el seu nen. Agafa aquella bufanda, l’hi posa al coll. I agafen los portantes i se’n van anar cap a on mataven lo tocino. I, quan va fer lo tocino, que ja l’havien matat al matí (això va passar al vespre), i allavòrens, tot lo dia es va estar allà en aquella casa a fer de mandongaire, a ajudar la seua germana a fer lo porc […]. Quan va ser per allà a les deu o les onze de la nit, se’n va entornar a quedar-se a casa seva, la mare i lo nen. I, quan van obrir la porta de casa, diu que van sentir un temperi, que semblave que hi havie gent a casa… un soroll terrible. I aquella dona, quan va pujar les escales, diu que allò tot tremolave, i ella amunt!, perquè se’n volia anar a dormir. I llavons li va venir la idea, a aquella dona, que havie arremassat aquella bufanda, abans d’anar allà en aquella casa, al carrer. I ella que sí, va agafar aquella bufanda, l’agafe i la va tornar a tirar de la finestra a baix al carrer. I allavòrens se’n va anar a dormir, però només van sentir aquest tremblament en aquella casa, i venive de la bufanda. Va agafar la bufanda, la cargole, la torne a tirar per la finestra, al carrer, i es va haver acabat l’encanteri. […] Però això és veritat. Això és lo veí, lo veí que li va fer màgica. Això és màgica de veritat (ANA/AE entrevista F3).

Aquest relat es va recollir l’any 1994, en el marc d’una campanya etnogràfica per estudiar la vitalitat del folklore andorrà. L’estudi, realitzat des d’una perspectiva contextual, posava l’èmfasi en la rellevància de valorar qui, com, quan i a qui s’explicava cada una de les diverses formes de folklore. Entre les expressions folklòriques recollides, hi ha una mostra significativa de relats sobre la màgica que fan referència a encanteris provocats per alguna persona. Són relats esmicolats, narrats en passat i força imprecisos, que reflecteixen una societat en transformació, en què les persones no es limiten només a la transmissió, sinó que el missatge és reinterpretat i reformulat en un context diferent. Relats com el de l’encanteri de la bufanda s’expliquen en família, durant una vetllada, i en rares ocasions es dona el nom de qui fa la màgica, encara que sovint es tracta d’algun veí. L’estructura del relat sol anar introduïda amb frases com, per exemple: «Diu que ere un veí, però… no va volguer dir qui ere. Ella prou ho sabive qui […]». Un cop situat l’indret on van tenir lloc els fets, es descriuen les persones que hi van participar i es narren els esdeveniments extraordinaris que hi van succeir. La narració va acompanyada d’una mostra de perplexitat per part del narrador, que sol acabar el relat amb alguna explicació inversemblant sobre el perquè de tot plegat. En el relat sobre la bufanda màgica, la persona que explica el succés justifica la reacció del propietari que va voler fer mal a qui creia que la hi havia robat. Les històries d’encanteris que encara s’expliquen semblen cercar la versemblança en el sistema de creences actual. La mateixa informant explica un altre episodi succeït en un llogarret d’Ordino que segueix el mateix esquema narratiu:

4 Les entrevistes sobre el folklore (F) es van realitzar entre els anys 1994 i 1995. 5 Les entrevistes sobre vides de dones es van realitzar entre els anys 2011 i 2013. 188


Jo, d’aquestes coses, n’havie sentit a parlar. Abans, això de la màgica existie. Es veu que els feien màgica, els feien mal. […] Es veu que ere un capellà. Teniven un capellà, un cunyat capellà, i es veu que no la voliven, aquella dona, per jove. Es veu que a aquell capellà no li agradave, aquella dona. I es veu que aquella dona va tenir lo fill abans de temps, si ere de sis o set mesos, i ere la jove de la casa. I, allavonses, aquell capellà li va fer màgica, i això també és cert (ANA/AE entrevista F3).

En aquesta ocasió, és un capellà qui fa mal a la jove d’una casa. El tema de la màgica apareix sovint al Pirineu relacionat amb capellans que utilitzen encanteris per fer màgica. En la narració dels fets, s’obvien aspectes rellevants que farien més comprensibles els esdeveniments; tot i així, se li confereix un valor de certesa i convenciment. I continua el relat: Una dona que ja és morta, i que m’ho havie explicat a jo quan anave dalt al Serrat, anave a comprar les vaques i los caballos […]. I aquella dona m’explicave aquestes coses, una dona que ja tenive setanta anys i pico […], i ella m’explicave que la màgica existive. […] I a aquella dona, com que en aquella casa no la voliven perquè a lo capellà no li agradave i es va tinguer de casar per força, diguem, li van agafar mania […]. Diu que es posave aquella nena aquí al costat (devia tenir poder quatre o cinc mesos, petita), i diu que ell li feve màgica per fer-la saltar. La feve saltar del balcó a baix a terra. I diu que saltave el balcó, la barana i quedave dreta al terra allí, a la plaça que hi havie, i diu que no es feve ni mal ni res. La tornave a fer pujar per l’escala i tornave a pujar al balcó, i la tornave a fer saltar per la barana a baix. Tres o quatre o cinc vegades, diu que ho va fer […]. La criatura ja la portave, i es tornave a tirar daltabaix. Tres vegades, diu que ho va fer, i no es va fer mal ni res, però, después, al cap d’un temps, aquella dona es va mig trastocar (ANA/AE entrevista F3).

El relat és molt més llarg i insisteix com el capellà va voler castigar la jove perquè s’havia casat embarassada. La informant aprofita per recriminar el poder que els capellans exercien sobre els pobles en aquell temps i expressa malestar davant algú que va fer mal a una dona jove, la qual havia de tenir cura de la família. Aquest tipus de narrativa expressa situacions de desigualtat social i confrontacions amb els poders fàctics, alhora que revelen la vigència d’algunes creences. Històries sobre encanteris com el de la bufanda robada i la dona que saltava des del balcó amb el fill petit són una mostra d’un substrat de creences que justifiquen allò estrany que altera el comportament de les persones i les coses. Moltes d’aquestes històries que s’han transmès de generació en generació, alimentades pel sistema de creences, ara semblen abocades a ser oblidades en els racons de la memòria, en part, com a conseqüència de les importants transformacions que han sofert les formes de vida. De fet, hi ha qui diu que tot això ha desaparegut: «La màgica ja no existeix, ara ningú hi creu». El mateix succeeix amb els relats sobre el mal donat, en què s’atorga a les persones la capacitat i la voluntat de fer mal als altres. En el nostre context sociocultural, sembla difícil que algú expliqui una situació que hagi viscut relacionada amb el mal donat, ja que comporta reconèixer l’existència de poders malèfics i tractes amb el diable. Tot i així, en el marc d’una recerca sobre vides de dones realitzada fa pocs anys, una dona nascuda als anys vint del segle passat explica com una veïna del poble va voler fer mal a la seva filla, que va quedar amb els ulls aclucats. En aquella ocasió, va haver de recórrer al bruixot de Fontaneda per guarir la nena malalta. El bruixot va dir-li que no deixés entrar una veïna a casa, si volia que la filla es curés. Eren els anys quaranta. 189


[…] a Fontaneda hi ha un home que li diuen lo Bruixot, però no és un bruixot. És una persona que cura molta gent. Li diven lo Bruixot perquè curava gent […]. [El Bruixot] va dir: —Us he de dir una cosa: aqueta dona sempre la teniu a casa? Aqueta dona que no entrarà a les portes. [La dona:] —M’heu de dir lo que és. [El Bruixot:] —Lo que és no t’ho diré, però que aqueta dona no entri les portes, perquè, si sortiu per alguna cosa, aqueta dona us mataria de seguit. Aqueta dona és dolenta […]. [La dona:] —Vai dir que mai més pujaria i no va pujar. Ah! I [el Bruixot] em va dir: —Doneu-li el biberó [a la nena]; si es pren el biberó, la teniu salvada, però, si no se’l pren, és morta[…]. Posa’t al foc, escalfa la llet i prova de donar-li una mica. Perquè ere un foc a terra. I d’aquesta manera es va salvar (ANA/AE 27 Vides de dones).

La mateixa informant explica altres casos en què relaciona la màgica amb el mal donat. I insisteix que, per tal de donar el mal, cal tenir davant la persona a la qual se li vol provocar: Fer màgica és una altra cosa. Això ja us ho explicaré. Això de la màgica és dos persones. És una persona que té una ideia d’una cosa, però ha de ser al frente […]. Per això s’ha acabat la màgica, perquè s’han escarmentat […]. Ha de ser al teu frente. I fan la màgica veient el puesto. Allavonses, hi havie que ho han sapigut, els agafaven, i aquella màgica que corria… una llenyada de llenya que els matave. I com que aquella màgica matave els quins la feien [la màgica], per això s’ha acabat la màgica. Quina feia la màgica és la quina rebia (ANA/AE 27 Vides de dones).

La informant ha viscut altres episodis similars. Alguns van tenir lloc quan era petita, al seu poble d’origen, situat a la vall de Tuixén: A casa del meu padrí, tenien porcs, criaven porcellets, tocinos. Eren grossos, bastant grossos. I tenien una cort fora la casa i, entremig, hi havie un camí. Un camí que anaven a missa. I tot això entremig de la cort i la casa. I, quan va baixar lo padrí: «Com és que no mengen aquests porcs? Tots estan de cul i no mengen». I los va posar que mengessin. I com ja sabie que no ere bona aquella dona… ere la seua tia. Es giraven de cul i no menjaven. I va dir: «Mireu, com aquests porcs no mengin», li va dir a la seua tia, «jo us agafo pel coll així i us escanyaré». I la va agafar pel coll. Diu: «No m’escanyos, que els porcs et menjaran i no les passarà mai més res». I ere ella que ho feve. I quan va veure que l’escanyave, que l’agafave pel coll, l’escanyave i l’agafave… diu: «No m’escanyis, ja menjaran» (ANA/AE 27 Vides de dones). A una casa del poble [Cornellana] també tenien vaques a baix, a la cort, i hi tenien un cabàs. I els donaven alguna cosa d’allà, d’aquell cabàs. I un dia es veu que van anar per fer-los màgica i aquella gent ho va sapiguer, o no sé com ho van fer. I li tallen l’anella del cabàs i li van tallar el braç a aquell que feie la màgica. Tallant-li l’ansa del cabàs, aquell d’allò va acabar sense braç. La màgica és dolenta… (ANA/AE 27 Vides de dones).

190


La informant explica, convençuda, que hi havia persones que podien fer el mal, però que ara tot plegat està desapareixent, perquè la gent n’ha après i perquè «quina feia la màgica és la quina rebia», parlant en femení. La filla, present durant l’entrevista, afegeix: «I si ara passa, potser no ho sabem». Les darreres paraules són una invitació a iniciar una recerca etnogràfica per aprofundir en la vigència d’aquest tipus de creences. Finalment, cal dir que els relats conservats a l’Arxiu d’Etnografia són una primera temptativa per avaluar la pervivència de la creença en les bruixes, i conviden a pensar que una recerca més profunda sobre la bruixeria en la literatura oral podria ser molt pertinent, en el marc dels estudis històrics que sobre la matèria es duen a terme. La tesi de Pau Castell parteix de la idea que la fama de bruixa, la qual els rumors van atorgar a les dones perseguides i processades durant tres segles, ha pogut tenir continuïtat al llarg de les generacions. Caldrà deixar parlar les fonts orals per poder copsar si els rumors sobre bruixeria han seguit vinculats a les cases, els pobles i els paratges on les fonts escrites van situar suposats episodis de bruixeria en el passat.

BIBLIOGRAFIA Albert, Esteve, 1986. Meritxell: màgia i paisatge, Barcelona, Viladot. 1987. Andorra màgica, Andorra la Vella, Andorra. Castell, Pau, 2013. Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles xv-xvi), tesi doctoral inèdita, Barcelona, Universitat de Barcelona, http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/51863, [2018/01/15]. Comas d’Argemir, Dolors, Pujadas, Joan J., 1997. Andorra, un país de frontera: Estudi etnogràfic dels canvis econòmics, socials i culturals, Barcelona, Alta Fulla, Andorra la Vella, Govern d’Andorra. Galinier, Jean-François,1990. La religion populaire en Andorre xvi-xix siècles, París, CNRS, Tolosa, Presses Universitaires du Mirail. Julián, Eva, 1997. Hereus i cabalers: els costums, les llegendes, els relats, les dites, la música i la màgia dels antics pobladors del Principat d’Andorra, Andorra la Vella, Solber. Fiter, Ricard (ed.), 1966. Les llegendes d’Andorra, Sant Julià de Lòria, Edicions Andorranes. Oriol, Carme, 1997. El folklore andorrà en el seu context: ‘La guerra d’Andorra amb els Estats Units’ i altres mostres de folklore, Barcelona, Alta Fulla, Andorra la Vella, Govern d’Andorra. Palau, Montserrat, 1966. Costums i llegendes tradicionals, Barcelona, Selecta. Pastor, Robert, 2004. Aquí les penjaven, Andorra la Vella, Consell General del Principat d’Andorra. Valls, Àlvar, Carol, Roser, 2010. Llegendes d’Andorra, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Verdaguer, Jacint, 1986 [1905]. Rondalles, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Violant, Ramon, 1985 [1949]. El Pirineo español: Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece, Barcelona, Alta Fulla.

191


192


Part 4 Muntatge expositiu

193


194


Muntatge expositiu

195


196


197

Muntatge expositiu


198

Muntatge expositiu


199


200


Muntatge expositiu

201


Muntatge expositiu

202


203


204


ÍNDEX

Pàg. 15

Pròleg. Agustí Alcoberro.

17

Introducció. Pau Castell Granados.

19

Part 1. Història

19

Bruixeria i cacera de bruixes a Catalunya: el Pirineu i les terres de Ponent. Pau Castell.

51

Part 2. Cultura popular 2.1 La bruixeria en la cultura popular. Una ullada a la recerca de Josep M. Batista i Roca. Josefina Roma. 2.2 Bruixeria i història oral a principi del segle xx: Ramon Violant i “De bruixeria pallaresa”. Ramona Violant i Ignasi Ros. 2.3 Les meves bruixes escrites. Pep Coll.

53

67

91 99 101

116

127

147

169

181

193

Part 3. Recerca etnogràfica 3.1 Bruishes, que n’i auie e que se’n parlaue. Era recerca ena Val d’Aran. Sara Arjó, Tòni Escala i Elisa Ros. 3.2 Bruixes, que n’hi havia i que se’n parlava. La recerca a la Val d’Aran. Sara Arjó, Tòni Escala i Elisa Ros. 3.3 “Si era un art, era més aviat del dimoni que de Déu”. La recerca etnogràfica sobre la bruixeria al Pallars. Oriol Riart i Jordi Abella. 3.4 Bruixeria, bruixes i relacions socials patriarcals al pla de Lleida. Núria Morelló Calafell. 3.5 Esvaïdes en el record. Històries de bruixes al Solsonès. Marcel·lí Corominas Cots. 3.6 “Jo, d’aquestes coses, n’havie sentit a parlar”. La bruixeria en la literatura oral andorrana: entre la memòria i l’oblit. Isabel de la Parte Cano. Part 4. Muntatge expositiu

205



Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.