Als inicis de la telefonia mòbil, ara farà vint i escaig d'anys, anar pel carrer parlant amb el Motorola de torn era més aviat mal vist, de fet n'hi havia que per contestar una trucada s'amagaven en un portal. Els mòbils eren una cosa rara, una espècie d'esnobisme, i encara no havíem après els protocols d'actuació que ara ja tenim coll avall. Durant dues dècades els aparells s'han banalitzat tant que fins i tot deixem que els nens els portin a l'escola.
Vivim en un món que ha canviat substancialment a causa d'aquests aparells, ni els que els van inventar s'imaginaven que acabarien servint per a les coses inaudites que han acabat fent. La gent pel carrer va pendent del mòbil, del missatge del whatsapp de la novieta, de la piulada del competidor o del correu electrònic del banc reclamant diners en el compte corrent. Ens arriben les notícies en temps real i estem controlats a tothora.
El mòbil, paradoxalment, ens ha portat a una mena d'immobilitat, de paràlisi. Hi ha gent que no pot sortir al carrer sense que el seu smartphone el proveeixi d'una banda sonora que l'aïlli de l'entorn, o que li compti les passes que ha fet fins a arribar a la cantonada, o que li ensenyi l'enèsima fotografia del gatet de la veïna. Mediterranis com som, de tot en fem un gra massa, però això del mòbil ens ho hem de fer mirar.
Quan veig una parella amb els seus mòbils indiferents l'un de l'altre, o un grup de nens jugant amb les pantalletes, penso que alguna cosa important hem perdut pel camí. No sé si ens hem instal·lat en un paradigma del qual ja no sortirem o simplement serà una etapa com moltes altres. No crec que la situació pugui anar a més, per força s'ha de desinflar aquesta bombolla de la superconnexió, o de la superdesconnexió de la realitat.
