Concepte associat al sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la propietat que sorgí a Europa a mesura que anava desapareixent l’estructura social medieval en estaments, fins a la formulació de la teoria marxista, hom entenia per burgesia el conjunt de ciutadans de la classe mitjana urbana mercantil o industrial d’una societat (burgès). Encara que Hegel havia ja emprat el terme de societat burgesa o civil (bürgerliche Gesellschaft) per a designar un nivell de la vida social on es troben els interessos particulars i privats dels individus, distint del nivell públic o estat, foren Marx i Engels els qui donaren als conceptes burgesia i burgès un sentit nou, altament polèmic: la burgesia és el conjunt d’individus que posseeixen els instruments de producció (terra, fàbriques, eines) i el control dels treballadors, incloent-hi també les persones que col·laboren al manteniment d’aquesta classe (juristes, militars, polítics), i la societat burgesa és una societat dominada i explotada per aquesta classe social capitalista. Així mateix, per a Marx i Engels la burgesia és un dels dos elements bàsics en la lluita de classes del capitalisme madur. Marx distingia, però, un nombre important de subclasses: alta burgesia financera, petita burgesia, propietaris rurals, etc. Tanmateix, el terme és emprat sovint amb un alt grau d’imprecisió: cal tenir en compte no solament les diferències estructurals (empresariat, professions liberals, militars, funcionaris, menestralia, etc.), sinó també les distintes evolucions històriques locals.
La burgesia es formà al si de la societat feudal com un nou tipus de grup social que, abandonant tota dependència directa de la terra, s’emancipà de l’estructura feudal i fonamentà la seva existència en l’intercanvi de béns que ell no havia produït: el mercader, que al segle X era un vagabund marginat i que, a causa de l’augment de població del camp, havia abandonat l’estabilitat de la societat agrària feudal escollint la vida errant, acabà per fixar la seva residència en un burg (segle XI); la seva activitat comportà la represa de la vida urbana a l’occident europeu.
El desenvolupament del comerç medieval, basat sobretot en la mercaderia de luxe (segle XII), activà la formació de l’estatut jurídic de les ciutats, la formació del braç reial o popular (tercer estat) i l’aparició de les primeres operacions econòmiques monetàries (lletres de canvi, operacions de crèdit amb interès, etc.). Al costat de la burgesia urbana comercial es formà el grup del grans banquers. Ben aviat (segle XIII) es produí l’escissió entre els grans comerciants, que s’havien convertit en una oligarquia urbana (patriciat urbà) que es reservava l’administració i el govern de la ciutat, i el poble menut, la menestralia, també grup social emancipat del lligam de la terra, que devia al gran mercader la importació de les matèries primeres i la distribució de les seves manufactures: és el cas de les ciutats draperes flamenques, escenari de disturbis sagnants durant els segles XIII i XIV.
Amb la cristal·lització (segle XV) de les corporacions gremials (gremi) es creava, dins l’heterogeni conjunt de la burgesia urbana, la indústria menestral amb una estructura monopolista del treball i amb el predomini del mestre sobre els fadrins i els aprenents. La burgesia comercial féu un paper important al costat de la monarquia, la qual necessitava imposar-se a la noblesa feudal i recolzar la seva autoritat sobre unes finances solvents. Les necessitats financeres obligaren el rei a reunir el parlament (corts, estats generals, etc.) per tal d’obtenir subsidis. El tercer estat ben aviat aprofità aquestes plataformes i situacions per a apoderar-se de l’administració financera i posar el rei sota la seva tutela, depassant ja el seu paper del marc urbà. L’assaig d’Étienne Marcel (1356) és encara molt primerenc, però significatiu.
Als segles XVI i XVII l’augment de població, el comerç colonial, amb la considerable afluència d’or, l’aparició de la distribució capitalista del treball al camp per part dels mercaders i la puja general dels preus augmentà el poder econòmic de la burgesia comercial. La major part d’aquesta classe es féu seu l’esperit renaixentista i la lluita doctrinal de la Reforma; s’adherí a doctrines, com la calvinista, que esdevenien, així, suport doctrinal i moral del comportament econòmic d’una part de la burgesia europea (esperit de lucre en el terreny bancari —préstec amb interès—, legitimitat de l’acumulació de riqueses, etc.). Inicià també aleshores les primeres temptatives per a l’assoliment del poder polític. A Anglaterra assajà el primer assalt al poder amb la revolució de Cromwell (1648-58), de la qual sortí enfortit el parlamentarisme. A França el mercantilisme comercial de Colbert, la política reial de manufactures de luxe i la monarquia del despotisme il·lustrat foren producte de la canalització estatal d’aquestes aspiracions polítiques.
Amb les transformacions agràries i la formació del capital comercial al segle XVIII la burgesia esdevingué prou potent per a posar fi a l’Antic Règim, ocupar el poder polític (1789) i, tot formulant el concepte de nació, crear l’estat liberal burgès. Per al seu accés al poder comptà amb les classes proletàries i pageses, però consolidà el seu ascens sobre la repressió d’aquestes classes, a les quals, a més, negà sovint la participació en la gestió política (sufragi censatari). La burgesia creà i imposà nous conceptes morals, polítics, jurídics i culturals (individualisme, llibertat de consciència, tolerància de cultes, llibertat d’expressió, igualtat civil i fiscal, el concepte de ciutadà i de sobirania nacional, inviolabilitat de la propietat privada, etc), i al llarg del segle XIX anà concretant les formes de lluita política democràtica pròpia de la burgesia industrial a través de la creació dels partits i la lluita parlamentària. La burgesia al poder, en una primera etapa lluità a favor del liberalisme en matèria econòmica. Amb l’aparició de la Revolució Industrial, esdevinguda a Anglaterra als segles XVIII i XIX, i l’expansió de la industrialització al continent, aparegué la burgesia industrial, amb la qual, a través ja de mesures proteccionistes, es consolidà la unificació del mercat nacional, que a Alemanya i a Itàlia havia de tenir un caràcter polític de lluita d’independència i d’unificació nacional. Amb la burgesia industrial aparegué el concepte modern de burgesia, antagònica del proletariat. La seva història es confon aleshores amb la del capitalisme.
La burgesia als Països Catalans
Al segle XI els Usatges acusen ja la presència a Catalunya dels ciutadans o habitants de les ciutats, i dels burgesos, o habitants dels burgs o nuclis urbans nascuts al voltant d’una fortalesa. A Barcelona, després del saqueig d’Almansor (985), aquestes denominacions es referien respectivament als habitants de la ciutat emmurallada i als dels suburbis. La distinció era, amb tot, teòrica: fosos en una mateixa condició, comprenia individus molt diversos, entre els quals es destacaven els gran financers i mercaders dedicats al comerç, especialment marítim; era una oligarquia prepotent que estava destinada a regir els destins del municipi quan aquest s’organitzà, al segle XIII. A causa de la importància creixent de la producció industrial i del comerç, aquesta oligarquia burgesa tendí a no exercir personalment la feina, sinó a encomanar-la a d’altres (origen de l’estament dels mercaders), i inicià, així, la separació entre el capital i el treball, treball que feia fructificar les seves riqueses mentre ella mantenia la direcció superior dels negocis i administrava les seves possessions a la ciutat.
Aquesta tendència dels elements de les capes superiors a separar-se de la massa urbana i a equiparar-se a l’aristocràcia territorial explica la desaparició durant el segle XIII, de la paraula “burgès” gairebé totalment de la terminologia oficial i vulgar i la seva subsistència només a les viles, per a designar únicament el patriciat (però no el conjunt dels habitants). Ciutadans (i burgesos) adquiriren al final del segle XV el qualificatiu d’honrats. Així, a la baixa edat mitjana, el patriciat urbà era format de dos elements essencials: als antics burgesos, enriquits per la pràctica del comerç (ciutadans honrats i mercaders), en l’exercici d’altres professions (juristes i metges, equiparats des del 1498 als ciutadans honrats) o indústries (argenters, drapers, armers), s’havien afegit els enriquits en l’exercici de càrrecs o oficis reials inferiors o amb l’arrendament de finques rústiques obtingudes en els repartiments, a més dels conversos posseïdors de riquesa monetària i dels cavallers fadristerns establerts a les ciutats, que renunciaven al fur militar i es feien ciutadans (molt pocs, però, al País Valencià i a Mallorca).
A partir del segle XV llurs capitals foren el motor de moltes empreses: botigues, barques, negocis mercantils, finques. Amb la guerra civil del Principat contra Joan II i en especial, al País Valencià, amb les Germanies, al primer terç del segle XVI, la burgesia perdé el seu paper polític i social; la seva aspiració màxima fou la d’entrar a formar part de l’estament militar, i tant a Barcelona com a València esmerçà els seus capitals i les seves energies en el rerepaís, cercant en les hipoteques sobre la riquesa rústica —els censals— uns beneficis més reduïts però més segurs. Creditora dels senyors de moriscs, l’expulsió d’aquests darrers (1609) representà, al País Valencià, novament un cop greu a causa de les reduccions successives dels interessos dels censals decretades per la corona com a compensació a les pèrdues sofertes per la noblesa. Perduda la seva iniciativa política, la burgesia fou generalmaent col·laboracionista amb la monarquia i es mostrà disposada a mantenir, amb el pactisme, l’estructura institucionalitzada per Ferran II. En entrar aquesta en crisi des del regnat de Felip III de Castella, l’oligarquia burgesa i les seves institucions representatives, els consells municipals i les generalitats, accentuaren la tendència defensiva exigint més garanties.
Al Principat, però, les guerres amb França, iniciades amb la mateixa Guerra dels Segadors (1640), aguditzaren el sentiment antifrancès de la gran burgesia i el col·laboracionisme amb la monarquia hispànica es refermà: l’estament mercantil contribuí decisivament, sobretot a Barcelona, i sembla que també a València, a la recuperació econòmica a la segona meitat del segle XVII (projectes i realitzacions de Narcís Feliu de la Penya; creació d’un port franc a València el 1679). A part el cas de Maó, on les condicions beneficioses que per al comerç tingué la dominació britànica i que afavoriren l’aparició d’un cert esperit d’empresa, i de Mataró, que ja des del darrer terç del segle XVII aprofità els avantatges fiscals sobre el port de Barcelona, com paral·lelament ho féu Alacant sobre el de Cartagena, no fou fins a mitjan segle XVIII que sorgí, al marge de la societat estamental, una burgesia industrial i mercantil animada d’ideals econòmics, no solament a Barcelona, sinó encara a les petites ciutats costaneres o pròximes a la costa. Els nous empresaris industrials sorgiren de la classe dels comerciants, els únics que disposaven del capital necessari: mercaders matriculats a llotja, comerciants sense botiga oberta i fabricants i industrials de cotó i de seda. Molts d’ells eren ciutadans honrats o senyors territorials. L’especulació i la gran empresa quallà a Barcelona en la Reial Companyia de Comerç (1756) i sobretot en la Junta Particular de Comerç (1760), que, superant el tradicionalisme gremialista, coordinà les activitats dels comerciants i estimulà l’auge de les noves indústries (cotó, tints, indianes) i l’increment de l’agricultura. La Companyia de Filats de Cotó (1772) fou l’aglutinant d’una segona generació burgesa barcelonina enriquida amb la fabricació d’indianes. A València hi hagué també una certa activitat mercantil i industrial (fabricació de teixits de seda), però la ciutat restà la capital d’un país predominantment agrícola; tanmateix, poblacions com Alcoi i Crevillent es dedicaren a la indústria com a activitat principal.
El sector mercantil conservà més esperit de continuïtat que l’industrial, i formà un nucli ben sòlid de la societat valenciana, que, entrat el segle XIX, s’erigí en suport i focus del liberalisme local. En general, el comerç amb Amèrica i els negocis fets al marge de la guerra contra la Revolució Francesa i contra Napoleó donaren lloc a una nova onada de prosperitat: Gaspar Remisa i Miarons fou un representant d’aquest grup de grans especuladors del mercat negre, que dugueren a terme, a través de la Comissió de Fàbriques (1826), la revolució industrial del Principat en estreta relació amb l’estranger. Entre el 1838 i el 1868 la burgesia del Principat assolí un primer moment de plenitud. Constituïda per les velles famílies de l’aristocràcia mercantil urbana, els industrials del cotó i del ferro, sorgits amb la difusió del vapor i la introducció del maquinisme, els propietaris de terrenys edificables urbans i els indians tornats d’Amèrica, era una burgesia partidària d’una llibertat moderada, d’una propietat ben definida i defensada, d’un cert progressisme cultural —els escriptors romàntics procedien generalment d’aquesta classe o estaven al seu servei— que forjà un tipus peculiar de vida social intel·lectual en llocs de reunió apropiats, com el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Per contra, al País Valencià, la burgesia mercantil no esmerçà, en general, les rendes del camp en la industrialització del país, sinó que les reinvertí per millorar el mateix camp o les dedicà a l’especulació.
La crisi revolucionària del 1868 al 1873 produí, al Principat, un afermament del sentit burgès, sobretot per reacció enfront de les organitzacions obreres, les quals reprengueren el mot burgès, del francès, per aplicar-lo als fins aleshores anomenats capitalistes i industrials. La burgesia, allunyada ja de la primitiva ideologia progressista i plenament identificada amb la Restauració, prengué consciència específica de la seva entitat com a classe social i acceptà la denominació que li havia estat brindada. S’aferrava, a més, al proteccionisme quan, paral·lelament, al País Valencià s’esdevenia el cas invers: el predomini de les taronges sobre la seda, el cànem i l’arròs decantaren decididament, a la segona meitat del segle XIX, la burgesia valenciana vers el lliurecanvisme. Com a conseqüència de les repercussions econòmiques de la independència de Cuba (1898) només es mantingueren actives les estructures burgeses més desenvolupades, a Barcelona, i també a Terrassa, Sabadell, Manresa, Igualada, Girona i Reus, ciutats en què la burgesia donà suport al moviment nacionalista i es mostrà partidària d’una monarquia més democràtica i descentralitzada i d’una renovació de l’economia. La seva concepció tancada de l’economia capitalisa féu esclatar, però, el descontentament obrer (vagues de 1901-02; Setmana Tràgica, del 1909; vagues del 1911). Això provocà en la burgesia una reacció defensiva, i es mostrà partidària de la crítica del sistema parlamentari, de la formació d’un cos defensiu contra el sindicalisme, del recurs a les armes i de l’ajuda de les autoritats militars. Amb la Primera Guerra Mundial, que permeté beneficis excepcionalment elevats amb poc esforç, sorgí una nova mena de burgès, el “nou ric”, més reaccionari que el burgès tradicional. Una part d’aquesta burgesia tradicional s’entroncà definitivament amb l’aristocràcia latifundista; una altra part s’ha internacionalitzat, amb negocis a Amèrica i a Europa.