L’Estat del benestar és una gran consecució social del segle XX que avui s’enfronta a diferents riscos. L’envelliment de la població fa augmentar el nombre de receptors de prestacions i redueix el nombre de pagadors d’impostos. I la globalització fa difícil augmentar els impostos, mentre competim amb països on no hi ha protecció de l’Estat del benestar.
Potser abans d’exportar el seu model de benestar, Europa hauria de repensar-lo. Juntament amb altres investigadores (G. Abio, E. Renteria, M. Solé i G. Souto) hem trobat algunes sorpreses construint dades sobre transferències intergeneracionals. En el marc d’un projecte en què participen més de 50 països de tot el món, imputem els comptes nacionals per edats per tal de mesurar com es mouen els recursos entre grups d’edat. A partir de la diferència entre consum i renda laboral per edat, identifiquem les edats en què hi ha superàvit (treballadors) o dèficit (nens i avis) i mesurem quina part es transfereix via transferències familiars o privades, transferències de l’Estat o públiques, i/o recorrent al mercat de capitals (renda dels actius i/o estalvi). Els resultats indiquen que a Espanya els avis financen més d’un 60% del consum amb transferències públiques (netes d’impostos), mentre que en el cas dels nens aquesta xifra no arriba a un 40%. Aquest desequilibri s’agreuja si s’afegeix el cost dels nens en termes de temps, que recau majoritàriament sobre els pares. Els resultats d’Espanya eren d’esperar, pel dèficit històric en polítiques familiars. Però després de comparar els resultats amb altres països es constata que es tracta d’una tendència general. Cap dels països analitzats, ni els nòrdics, no arriba a finançar un 50% del cost dels nens, mentre que en el cas dels avis gairebé tots estan molt per sobre. És a dir, a mesura que l’Estat del benestar creix, tendeix a esbiaixar-se cap a la gent gran.
De fet, l’Estat del benestar és ara un substitut de les transferències familiars entre generacions. Si bé va començar con un mer instrument de distribució de renda de rics a pobres, ha anat assolint altres funcions, com la provisió de béns bàsics (salut, educació, habitatge, etcèera) incloent-hi l’anomenada substitució de rendes (atur, pensions), que ve a ser una assegurança. I aquests resultats mostren que ho han fet de manera esbiaixada cap a la gent gran.
Els motius d’aquest desequilibri encara són desconeguts. L’explicació òbvia des de l’economia política és que els nens no voten i els pares no són dipositaris del seu dret temporal al vot.
Les conseqüències mereixen atenció. D’una banda, probablement aquesta tendència no ajuda a la recuperació de la fecunditat, que encara es troba per sota de la desitjada, segons les enquestes de fecunditat; ni a reduir la pobresa infantil –durant la crisi la pobresa infantil ha pujat segons Eurostat, mentre que la de la gent gran s’ha reduït. D’altra banda, es produeix una nova font de desigualtat, ja que les famílies amb fills estan subvencionant les que no en tenen, ja que reben les mateixes prestacions quan són grans, mentre que col·laboren més a fer pujar el futur capital humà que sustentarà les prestacions de tots.