EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

Un dia vaig veure un vídeo d’un experiment: un home vestit amb americana i corbata, surt de la boca del metro, fa quatre passes i cau desplomat, sembla com si tingués un atac de cor. Com pot, demana ajuda. Resultat? De seguida tot de gent se li acosta per ajudar-lo.

El dia següent es veu el mateix home, però que va vestit tot esparracat, com si visqués al carrer. Surt de la boca del metro, en el mateix carrer concorregut, fa quatre passes i cau desplomat a terra. Igual que en la situació anterior, com pot, demana ajuda. Sembla com si tingués un atac de cor. Resultat? La gent el mira de reüll i passa de llarg.

Tots tenim prejudicis.

Com diu Bennet, prejudici significa ‘prejutjar’. És una idea o una actitud preconcebuda a partir d’informacions o experiències restringides. Forma part de la naturalesa humana prejutjar, posar etiquetes, per tal de decidir si una determinada situació, persona o cosa és segura o ens resulta coneguda.

Ara bé, si pel nostre context, les nostres experiències, hem tingut poc accés a persones, situacions i coses diferents, és fàcil que percebem que la nostra pròpia experiència és l’experiència real, i tota allò que se’n desvia, que se n’aparta, ens és diferent, desconegut i ho percebrem com si fos perillós, fins hi tot una amenaça.

Com va dir algú, “Tots critiquem els prejudicis, però tots tenim prejudicis”, tots tenim una zona de confort, unes experiències, unes vivències però en un moment o altre ens trobem amb diferències i aleshores es quan tendim a prejutjar, a posar etiquetes.

Els prejudicis es poden manifestar de moltes maneres diferents: pel color de pell, per si ets de poble o de ciutat o per la manera de vestir, per exemple. Ara bé, hem de percebre la diferència com una amenaça o com una oportunitat?

Posem per cas una dona que va conduint amb el cotxe i porta els seus fills al darrere. Circula per un barri pel que no sol anar. S’atura en un semàfor i a la cantonada veu un grup de nois que van vestits amb els pantalons caiguts, parlant fort i fumant. Automàticament prem el botó de seguretat, bloqueja les portes i fixa la mirada endavant mentre dona una ullada ràpida en direcció als nois i malda perquè el semàfor es posi verd.

La dona no té cap experiència personal en aquell barri ni en aquella comunitat; només ha sentit que els mitjans de comunicació i coneguts seus diuen que és un barri perillós i s’ho ha cregut sense dubtar ni un moment. Per com ha actuat, ha ensenyat als fills a tenir por de nois vestits com els que s’ha trobat, que se socialitzen com ho fan i que són en aquest barri. Quan els fills creixin, tindran aquest prejudici si no és que tenen experiències personals que contradiguin aquest missatge.

Potser els nois estaven al descans de la feina o acabaven de sortir de l’institut. Podrien haver estat fent moltes coses que no impliquessin activitats criminals. Ara bé, la informació restringida de la dona li ha fet suposar que no hi feien res de bo allà i ha actuat d’acord amb el seu prejudici.

La informació que ens resulta coneguda ens proporciona seguretat, ens dóna confort, però en canvi un prejudici ens pot fer perdre l’oportunitat de connectar amb la humanitat dels altres que tenen una aparença, una llengua o un dialecte totalment diferents dels nostres.

Si la dona hagués estat completament perduda amb el cotxe, hauria deixat escapar l’oportunitat de demanar indicacions als nois?

Tal com va dir Henry Moore, res no hauria de ser tabú; cap teoria ni prejudici hauria de tancar-nos portes.