Quan l'alçada determina les relacions de parella: "No m'atreu un noi més baix que jo"

“Mai he tingut complexos d’alçada per anar amb amigues més baixetes, ni em deixo de posar talons per no semblar tan alta. L’únic complex que tinc és el d’estar amb un noi més baix. Sé que m’ho han imposat, que no hauria de ser així i que és la dictadura de la imatge. És masclisme, però no hi puc fer res, no ho puc evitar”, explica la Joana (nom fictici) a RAC1.cat. Té 35 anys, és bisexual i mesura 1,76 metres, 14 centímetres més que la mitjana de dones a l’estat, que està als 1,62 metres.

La Joana pot estar amb dones més baixetes que ella sense cap mena de problema, però reconeix, sense trobar-hi explicació, que els nois més baixets la fan “enrere”, se sent “una geganta”. Per a la Joana, l’alçada és tan important que s’ha convertit, a les apps per lligar, en un filtre indispensable. “Encara que físicament el noi m’agradi, i em caigui bé, no puc estar amb ell si fa menys d’1,76”.

"Busco una persona per tenir-hi un fill": copaternitat, criar junts sense ser parella

Rosanna Carceller Escuder

Com s’explica aquesta sensació? La Joana no és un cas aïllat, ni de bon tros: no totes les dones rebutgen els homes més baixos -òbviament-, però algunes dones expressen aquesta mateixa inquietud, igual que alguns homes són incapaços d’estar amb dones més altes. El Xavier té 48 anys i sempre ha estat condicionat per l’alçada: fa 1,70 i sempre ha rebutjat dones que fossin uns centímetres més altes, tot i sentir-s’hi atret. “No sé per què, però les meves parelles han de ser més baixes que jo, no hi puc fer més”.

“És molt difícil trobar nois com jo o més alts”, diu la Georgina (nom fictici), que té 36 anys, i fa 1,80. “Si el noi fa 10 centímetres menys que jo, no m’hi sento atreta. Vaig estar amb un noi més baixet. Un dia, passejant, em va donar la mà, i vaig haver de mirar cap avall, per mirar-lo a la cara. Em va marcar molt, em vaig adonar que no podia seguir amb ell, i vaig tallar la relació”. 

En el mateix sentit parla la Carme, amb 37 anys, que fa 1,74. “Quan estic amb un noi més baix que jo, de sobte, és com si fos 3 o 4 vegades més gran del que realment soc. Em fa sentir gran tant en altura com en corpulència i això em genera incomoditat. Algun cop m’ha agradat algú més baixet i l’he rebutjat per l’alçada”, ens explica. “En apps per lligar, l’alçada em condiciona absolutament. En algun cas que el noi m’ha resultat molt atractiu sí que he fet match, però quan hem quedat, no m’he sentit bé”.

Quin mecanisme de l’atracció porta al fet que l’alçada, per a algunes persones, sigui un tret definitori a l’hora d’establir relacions sexoafectives? “El desig, l’atracció i l’afectivitat són multifactorials, són afectats per molts factors i l’estatura és un tret més, que per a algunes persones pot ser línia vermella, i per a altres no és un impediment. L’edat, els valors, la personalitat, la semblança o la diferència entre les dues persones són altres dels factors que hi influeixen", explica a RAC1.cat Judit Labèrnia Reverter, psicoterapeuta i membre del Grup de Sexualitat i Parella del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.

Aquests factors s'entrellacen "amb la dimensió més mamífera, la de les feromones. Una cosa és el que em sorgeix de la part animal, i l’altra és el que la ment em deixa fer, fent de filtre. El meu cos em pot dir una cosa (potser la persona m’encanta), i la ment acaba decidint que he de descartar la persona, pel seu físic”, afegeix l'especialista.

Per què la ment posa aquesta línia vermella basada en el físic i concretament en l’alçada? “Com ho viuen les dones depèn de la construcció del desig, per quins atributs em sento atreta, i aquesta construcció està molt influenciada pel que la societat ens empeny, pels inputs visuals, les pel·lícules, l’imaginari. Hi ha factors socials o culturals, estereotips de gènere associats a un sexe determinat. Ens trobem al davant del mite de l’home protector i proveïdor. Com em protegirà si jo soc més alta?”, diu Labèrnia.

Evidentment, el condicionament per l'alçada no afecta tothom. Hi ha moltes parelles formades per noies o dones amb més alçada que la seva parella masculina. Però quan això passa, els protagonistes sovint han de patir l'escrutini aliè, al carrer o als llocs públics. "A mi fins i tot m'agradava que ella fos més alta", diu en David, de 27 anys i 1,71 metres d'alçada, que sortia amb una noia d'1,80. "El problema era que molta gent ens mirava, em deixava al·lucinat la quantitat de gent que venia a comentar-nos la diferència d’alçada entre tots dos, sobretot persones grans".

El més sorprenent, per a ell, eren les felicitacions per estar amb una dona més alta que ell. “No sé si és una qüestió de ser més mascle... Els devia semblar que ella tenia més planta que jo, i em venien a donar l’enhorabona", explica a RAC1.cat.

La societat i la cultura en què vivim han gravat amb foc a la nostra ment una imatge de la parella normativa ideal. “La parella normativa estàndard és home i dona, i l’home més alt, la dona més baixeta, i amb dos fills. Ella s’ha de mantenir jove i esvelta, i ell pot tenir canes. Això és el que marca la societat. Interioritzem un model, i tot el que surt d’ell, ens sobta. El mateix passa amb l’edat, si ell és més jove que ella. Hem paït que l’home ha de ser més alt, més gran, més fort, protector. I tot això ens pot jugar molt males passades”, explica Labèrnia.

A poc a poc, sortosament, la mirada es va ampliant i diversificant. “Cada cop hi ha més flexibilitat per expressar-se com a persona i com a parella. Les noves generacions estan movent i mouran els cànons del que és normatiu, cada cop tenen més diversitat en els models que podem integrar, i és més fàcil construir desitjos i sentir que l’afectivitat i l’atracció és més lliure, no ha d’encaixar tant en el que està marcat”.

Els referents, per exemple cinematogràfics, també van evolucionant. Zendaya és quatre centímetres més alta que Tom Holland, l'intèrpret de Spiderman. És una de les parelles més populars de Hollywood, i potser un exemple que l'estereotip d'alçada és fàcil de superar. Esclar que, també pot ser una excepció dins del paradigma patriarcal cinematogràfic. 

Una parella que es porta 42 anys revela l'odi que rep per la seva diferència d'edat

La Vanguardia

Arribar als 40 anys i no tenir fills: encara és una opció mal vista per la societat?

Víctor Endrino Cuesta