La teoria de l’agulla hipodèrmica considera com a primera premissa que la comunicació injecta un missatge directament en el receptor i aquest acceptarà el missatge i respondrà a un patró previsible. Així, aquesta teoria defensa l’omnipotència dels missatges a través dels mitjans de comunicació massius, és a dir, que si el missatge es transmet a través de la ràdio, la tele o la premsa els receptors seran del tot passius i no es podran resistir al missatge.

Aquesta teoria va gaudir de gran èxit i es va aplicar principalment en el període anterior a la Segona Guerra Mundial com a mitjà de propaganda del poder totalitari, sobretot per part del règim de Hitler. Un altre cas que s’ha comparat amb l’agulla hipodèrmica de forma habitual és el de la retransmissió radiofònica de La guerra dels mons d’Orson Welles. La resposta dels oients davant aquesta retransmissió semblava reforçar la teoria, ja que durant els primers anys de difusió massiva pareixia que els receptors dels missatges seguien un patró previst de compliment. Però aquesta teoria aniria perdent força després de la Segona Guerra Mundial i un cop els estudis dels mitjans de comunicació avançaren cap a un estudi més profund en la comprensió i els canvis en els mitjans de comunicació.

El conductisme va deixar de ser considerat com a teoria plenament vàlida per resoldre la problemàtica de la influència dels mitjans al voltant dels anys 40. El concepte d’audiència es modifica respecte a com es considerava per a la teoria de l’agulla hipodèrmica. El nou model inspirat en els avenços envers la conducta va permetre generar una nova perspectiva basada en les diferències aportades per la individualitat. Els receptors deixen de ser una massa homogènia per passar a destacar el paper de cada individu amb les seves pròpies característiques.

A “Los medios de comunicación de masas, el gusto popular y la acción social organizada” els autors Paul Lazarsfeld i Robert Merton apunten que la funció social dels mitjans de comunicació massius ha estat sobreestimada. Analitzen també algunes de les funcions socials que exerceixen aquests mitjans, com són: la funció atorgadora d’estatus, la funció impositiva de normes socials i la funció narcotitzant. Totes elles desenvolupen alguna funció dins la societat relacionada amb els mitjans.

“Muchos se alarman por la ubicuidad y el poder potencial de los medios de comunicación de masas. La impresión más difundida es que los medios de comunicación de masas representan un poderoso instrumento, tanto para el bien como para el mal, y que, si faltan los controles adecuados, la última hipótesis será, en consecuencia, la más probable”[1].

La societat en que l’home es troba immers manté un ordre sistemàtic que influeix en ell, però alhora aquest també té característiques individuals que desenvolupen la seva personalitat. El funcionalisme defensa que el “sistema social” influeix en les persones a través de la interacció entre uns i altres juntament amb el seu sistema de valors i creences que atorga la cultura. Dins la societat els mitjans realitzen una funció dins de els funcions, desenvolupant així subsistemes, composts pel govern o l’economia per exemple.

[1] Lazarsfeld; Merton. Comunicación de masas, gusto popular y acción social organizada, p. 231.